Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui començarem la primera part d'Un Toc de Rock realitzant un breu recorregut per la història del rock en català. Un estil que va començar a gestar-se en els anys setanta en torn del Zeleste i dins de l'anomenada Ona Laietana, però que va trencar a bullir dins de l’olla a principis dels 80, sorgint ja com a moviment imparable a finals d'aquella dècada. És clar que va tenir polèmica ja que molts, entre ells jo, no vam estar mai d'acord en anomenar-lo "rock català", crèiem que els estils dels grups que ho englobaven eren tan variats, heavy, pop, jazz, techno, reggae, ska, rock, etc. que l'única etiqueta que li corresponia, en el cas d'haver d'utilitzar-se etiquetes, és la de "Rock EN català".Benvinguts a Un Toc de Rock
Pegasus – Transmediterrani Express 1983/1984
Pegasus són la millor banda de jazz fusió de la música espanyola. Nou discos publicats entre 1982 i 1997 i una caixa amb tots els seus treballs editada l’any 2001 marquen una brillant carrera discogràfica plena de bons treballs i fites professionals com els d'haver actuat al festival de Jazz de Montreux i al Carnegie Hall de Nova York, van fer de Pegasus tot un referent del jazz-fusió aquí al país i són, sense cap dubte, un dels grups catalans amb més projecció arreu del món. Pegasus és un projecte que va unir a quatre dels millors instrumentistes espanyols dels 70. Integren Pegasus Josep Mas "Kitflus" als teclats que amb el seu company, el gran guitarrista de la Pobla de Masaluca Max Sunyer, formaven part d'Iceberg, un grup mític del rock progressiu dels 70, sense oblidar el percussionista Santi Arisa que va formar part de La Tribu i Fusioon, també grups històrics. El quart membre de Pegasus és el baixista Rafael Escoté, un gran músic d'estudi. L’any 1997 es van dedicar cada un d'ells als seus projectes en 
solitari, però el 2007, deu anys més tard, van tornar a posar a Pegasus a la carretera amb la incorporació de Dan Arisa. Aquest tema que us he seleccionat el extrec del seu àlbum "Montreux Jazz Festival" gravat en directe en un concert que van realitzar en el marc del Festival de Jazz de Montreaux i que es va publicar l’any 1984, però la cançó es trobava inicialment en el seu segon disc, del 1983 i titulat "Comunicació - Comunicación - Comunication". Precisament jo vaig descobrir a Pegasus amb aquest LP, treballava en aquells moments en Antena3 de Ràdio, a Reus i aquesta cançó, en la versió d’estudi, és va clasificar en les llistes de l’emisora i no van pagar per aixó. Em uneix una bona amistat amb els quatre músics i Santi Arisa ha estat en diverses ocasions a casa meva, fins 
i tot una vegada ens vem menjar uns fideus rossos en la meva terrassa i de cara al mar. Va ser una data per recordar. Em van trucar de la casa de discos un parell de dies abans per dir-me que Santi Arisa vindria a portar-me el seu disc "El setè cercle" i vem quedar citats al migdia, Santi se havia autoconvidar i menjaríem junts a casa meva. Sense problemes. Es va presentar poc abans de les dotze i em va agafar per pura casualitat treballant al despatx de casa ja que no l’esperava tan aviat, tenint en compte que abans havia de passar per diverses emissores comercials de la zona per ser entrevistat arran de la presentació del disc. Venia emprenyadíssim i quan m'ho va explicar no vaig poder evitar donar-li tota la raó. Resulta que havia passat pels estudis d'una emissora de ràdio-fórmula de Reus pertanyent a una cadena nacional, era la primera entrevista programada del matí. El van tenir 
esperant més d'una hora ja que la "persona especialitzada en música espanyola" no havia arribat. Finalment va aparèixa una noia jove, per cert, res a veure l'edat amb tota la resta que quedi constància. Van entrar a l'estudi per gravar l'entrevista i després de lliurar-li Santi Arisa el disc, ella el va posar, va obrir micros i li va preguntar per començar “De què va la lletra de les vostres cançons?” Santi no sabia si s'estava rient d'ell o es tractava d'una ignorància supina de la locutora versus l'obra de Pegasus que mai han gravat una cançó cantada, sempre realitzen instrumentals. Era una pregunta seriosa. I a l'adonar-se que la pregunta anava de debò es va sentir indignat pel comportament d'aquella "especialista" i aixecant-li va demanar el nom i 
l'adreça dient-li que anava a enviar-li tots els discos de Pegasus publicats fins aquell moment i que ren set, quan ella se'ls hagués escoltat que el truqués i vindria per ser entrevistat i va marxar sense tallar-se ni un pèl. Això si, amb un cabreig immens. Va anul.lar totes les entrevistes concertades i es va vindre cap a casa meva, a Cambrils. Després de prendre un aperitiu contemplant el mar des de la terrassa i haver-m'ho explicat, es va anar calmant i al final del menjar ens rèiem dels "especialistes musicals". Per cert, jo crec que el concert de Pegasus a Nova York va ser un error, mai van haver d'acceptar. El cartell espanyol ho integraven a més de Pegasus, Tete Montoliu i Paco de Lucía, dos noms consolidats als Estats Units. Pegasus són molt bons a Espanya, però a la terra de l'Oncle Sam i malgrat la seva indiscutible qualitat i saber fer, són un grup més dels molts que realitzen jazz fusió. És clar que ells van tocar al Carnegie Hall de Nova York i això no els hi treu ni Déu. També va ser la primera banda que es va atrevir a agafar una pel.lícula muda, de 1927 "Berlín, simfonia d'una gran ciutat" del director alemany Walter Ruttmann i 
després de compondre i publicar l’any 1986 la banda sonora, la interpretaven en directe mentre en una gran pantalla es projectava el film. Més d'una hora seguida tocant sense interrupcions. La presentació oficial es va realitzar en el curs del Festival de Cinema de Miami. Us explicaré una altra anècdota. El baixista Rafael Escoté tenia un somni que finalment i amb les noves tecnologies va poder complir. En un concert, ara no recordo on va ser, però, jo hi era, en un moment en què Rafael realitzava un sol, els seus companys es van retirar de l'escenari i quan em vaig fixar, Rafael tampoc hi era, però jo i el públic estàvem escoltant sonar el seu instrument. Max Suñer em va dir que Rafa estava complint el seu somni, mitjançant una connexió sense fils estava tocant passejant-se entre el públic, mai va ser Rafael Escoté un músic més proper als seus seguidors.
Detectors – Els ídols 1986
33. El compositor dels temes del grup solia ser Joan Calduch. A la Festa Major de Barcelona l’any 1987 van tocar a la recta de l'estadi de Montjuïc, un lloc emblemàtic, com a teloners dels Blow Monkeys i davant d'unes 30.000 persones. Al llarc de la seva carrera van trballar amb bons productor com Joan Bibiloni i Santi Picó. Van tindre problemes amb la discogràfica i a nivell de concerts quan el rock català va començar a estar monopolitzat i ells no val vulgue trencar las relacions amb el seu manager i amic Albert Reguant. Alló va ser una lliço de cualitat humana, però també la fi del grup. Els Detectors van pendre la decisió de disoldre's la tardor de l’any 1993. En total van deixà gravats quatre LP’s i uns quans singles. Jo els vaig coneixa a un concert que van fer a la Torre Vella de Salou, crec que va ser l’any 1984, jo treballava llavors a Ràdio Cambrils.
Detectors en directe (Foto: Mario Prades)
Rock Gaià – El negro 1992
Els Rock Gaià
D’Estranquis – Mala sort 1993
D’Estranquis eren Xavi Fortuny, David Puig, Jaume Romagosa, Jaume Soler i Francesc Bertran. Van pertànyer a la generació de rock català posterior a Sau, Sopa de Cabra i els seus col.legues, però no van tenir la difusió que mereixien i això que el grup com comprovareu per aquest tema que es va incloure en l'àlbum "A contracorrent" era bo i petaba molt bé. El disc va ser produït per Pep Sala comptant amb Maurizio Tonelli com a enginyer de so i el va publicar el segell On The Rocks a mitjans de 1993. El van gravar entre el 19 d'abril i el 7 de maig del mateix any i el disseny de la portada va ser de Ricard Jordà. En aquest treball van col.laborar Dani Nel.lo de Los Rebeldes a l'harmònica i saxo, Jordi Rebenaque als teclats, Pep Sala a la guitarra i Mariona Font i Maritxell Just als cors. El grup havie patit canvis en la seva formació, s'havien marxat Emilio Moreno i Toni Fernández amb els quals es va gravar el seu anterior disc "Ja t'ho miraré!" De 1991, incorporant-se Francesc Bertran. El 24 setembre 1991 D'Estranquis van ser teloners de Los Rebeldes i el grup nord-americà The Blue Brothers en un concert 
celebrat al Sot del Migdia, per les festes de la Mercè de Barcelona. També van participar en un memorable esdeveniment, el Festival "Parem-ho amb música. Tots contra la SIDA" que es va celebrar el 1992 a la Farga de l'Hospitalet i en el què van participar 16 grups, van assistir més de 8000 persones. D'Estranquis van incloure el tema "La calba" en el disc benèfic "900 300 100 Telèfon de l'infància" i en el què van participar amb temes seus 092, Sergio Cervantes de D-Repente, Baloo Rock, Mone, Gerard Quintana, Frankie, José María Cañizares, etc. El LP va ser publicat per Salseta Discos al febrer de 1992.
D'Estranquis, a sota LP's del grup
Glaucs – Als teus ulls glaucs
Aquesta és possiblement la millor cançó en la carrera de Glaucs, d'aquest grup català convertit avui en banda de culte i referent musical. Glaucs estaven liderats per Jofre Bardagí, fill del gran mestre Bardagí, nebot de Pere Bardagí i fillol de Joan Manuel Serrat. Jo crec que tot i l’orgull de estar parentat amb gent d’aquest nivell, també ha estat una càrrega per Jofre. Glaucs es van formar a Begur, Girona, a l'octubre de 1994, encara que inicialment es van cridar Penes's in fronteres i a més de Jofre trobàvem a Lluís Alsina, José Luís Vadillo, Àngel Valentí i Eduard Font que els va deixar l’any 1999 per incorporar-se a Sopa de Cabra, sent substituït per Alex Rexach i després el canvi seria el baixista José Luís Vadillo substituït per Miquel Sospedra. Glaucs es van dissoldre l’any 2003. Publicaren 
quatre discos, un d'ells en directe i d’ell us he tret aquesta cançó que escoltam ara a Un Toc de Rock i que també va ser gravada en duet cantan-la Joan Manuel Serrat i Jofre Bardagí. Aquest tema és una composició de Jofre Bardagí i Lluís Alsina i es va incloure per primera vegada al seu disc de debut “Glaucs”, publicat per RCA-BMG Ariola l’any 1996 i es va editar en format CD-single al novembre del mateix any. Jofre ha gravat en solitari i ha treballat com a compositor. Entre les seves composicions tenim que cità “L’himne dels Special Olympics” l’any 2003, la cançó “Jugarem a estimar-nos” que va representar a Andorra, i va portar el català per primer cop a Eurovisió i el tema “Porto el Barça dins el meu cor”. Després de la dissolució de Glaucs, el grup ha fet algunes actuacions puntuals, com el concert del desembre de 2006 a la Sala Mariscal de L'Estartit, on havien fet els primers concerts en els seus inicis, un concert a L'Auditori de Barcelona el 21 de febrer del 2008 i l’acústic que van fer l'any 2010 a Manresa.
Glaucs amb Jofre al mig
Sau i Luz Casal – Boig per tu 1992
Des de el seu doble àlbum "Concert de mitjanit", Us porto aquesta bona cançó de Sau, el que va ser el millor grup de pop-rock en català de la història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la potència i qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al disc doble gravat en directe per Sau a la plaça de toros La Monumental de Barcelona amb un recinte ple de gom a gom, a l’any 1992 sota el títol "Concert de mitjanit" en el què a més de Luz Casal, a la que trobem en aquest tema que ella també va 
gravar en castellà dins de la seva pròpia discografia, el guitarra i productor canadenc Robbie Robertson, el també guitarra i productor britànic Phil Manzanera i Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. La banda que els va acompanyar la integraven Ramon Altimir, Pep Sánchez. Quim "Benítez" Vilaplana, Jordi Mena i Gerry Duffy. La cançó es va gravar inicialment i va ser un dels seus millors èxits, en l'àlbum "Quina nit", de 1990. Si bé el primer Disc d'Or ho van aconseguir amb el doble "El més gran dels pecadors", de 1991. Eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixa el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Tant ell com Pep eren bons amics meus i avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó, des de Altafulla Ràdio. Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya.
T.R. – Carn de canó 1983
Un dels primers grups que va realitzar rock en català van ser Coses, allà pels anys 70. El seu cantant Ton Rulló va crear en els 80 el grup TR, una banda d'extrema qualitat molt desaprofitada i amb bons músics catalans de rock, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix) i Nacho Lesko (piano). Un dia Ton Rulló em comentava que va conèixa a un jove, com a molt tenia catorze anys d'edat, a la parada d'un autobús. Ell li va demanar un cigarret i a Ton la seva desemvoltura li va fer molta gràcia. Van entaular una conversa mentre esperaven el bus en el curs de la qual el xicot li va fer confidències i li va dir que "Quan se sentia més feliç era després d'haver robat un 
cotxe potent i posar-lo a l'autopista a 140 o més, conduint amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un peta". A ell, a aquell inconscient, Ton Rulló li va compondre la cançó que escoltem avui "Carn de canó". Per cert que actualment i despres d’haver format part de La Rural, Ton és troba al grup Ton Rulló i la Pegebanda, amb un altre gran músic català, Jordi Pegenaute. Aquesta cançó excel.lent que sona ara a Un Toc de Rock es va incloure al LP "T.R." editat l'any 1986 a través de Justine Records. Per cert que una vegada, estant Julio Castejón, guitarra d'Asfalto i co-propietari del segell Snif Records del qual jo era delegat per a Catalunya, a casa meva, a Reus, li vaig punxar aquesta cançó. Quan Julio Castejón la va escoltar em va dir immediatament "Quiero este grupo para nosotros". Finalment no es va poder arribar a cap acord ja que Julio volia que gravessin en castellà i Ton Rulló es va negar.
A sota Ton Rulló i la Pegebanda
Nacha Pop – La chica de ayer
La cançó forma part de la història del rock espanyol per mèrits propis i va ser composta pel malaguanyat Antonio Vega a l’any 1977, quan feia la mili a Valencia. Està considerada com la cançó més representativa del pop español dels 80. Va ser el gran hit en la carrera de Nacha Pop, un grup que es van crear el 1978 en desfer-se Uhu Helicopter i en aquells moments Nacha Pop eren Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a les guitarres i veu, al costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums d'estudi i un en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se per una gira que veient el deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava patètica. Antonio Vega va néixa a Madrid, el 16 de desembre de 1957 i va morir a Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una cançó que 
estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat al 1980 i que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la producció va estar a càrrec de Teddy Bautista, el que va ser polémic president del SGAE durant massas anys i que en la gravació els acompanya front dels teclats i ara sona per a vosaltres a Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del SGAE, la auditoria i les detencions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més del tema, tret del follón amb l'us o millor dit, mal us, de les tarjetes de crédit de l'entitat, la veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot i “correr el tupido velo”, inclus des de el nou govern del país. Ara una curiositat, el grup nord-americà Gigolo Aunts va interpretar aquest tema, adaptant la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from Yesterday”.
Nacha Pop en concert
Los Secretos – Ojos de gata 1991
La història d'aquesta cançó és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa amb dos títuls diferents i la lletra començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, s'estava barallant amb la lletra i no s'han sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona. Los Secretos així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez". Aquesta és una versió gravada en directe i ja sense Enrique Urquijo Prieto (Madrid, 15 de febrer de 1960 - Madrid 17 novembre 1999), però es va gravar originalment en el LP "Adiós tristeza", editat el 1991.
Los Secretos a l'actualitat
Paco Revuelta – Hueles a noche de amor 1975
Quan es van posar de moda, en els 70, els cantants que entremesclàren cançó d'autor amb pop i rock, un dels rellevants va ser Paco Revuelta. Les seves cançons anaven carregades de sexe, amor i desamor i la veu trencada i esquinçada de aquest home nascut a Huelva, li donava un toc molt personal a les seves composicions. Paco Revuelta va ser un cantant, de fet podriem dir que cantautor, sorgit en els 70 que va tenir el seus quince minuts de glòria. Entre els seus èxits d'aquella època destaquen "La primera vez”, “Esa mujer” i “Antes de ti no hubo antes", al costat d'aquesta cançó que avui sona a Un Toc de Rock, en les sintonies d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya. Només recordo un LP seu que es va titular "Algunas de mis canciones". Crec que el greu problema amb el que és va trovar Paco Revuelta és que ell musicalment estava entre dues aigües. La seva veu i les seves cançons no s’englobaven dins de l'estil pop estrictament comercial de l'època, tampoc podien ser catalogades de rock i a més a més Paco Revuelta no anava de cantautor. Possiblement això va fer que mai fos reconegut com el gran intèrpret i compositor que veritablement era.
Manzanita – Fuego en mi sangre 1983
Des del llarga durada "Cuando la noche te envuelve" publicat el 1983, us porto aquest tema que no sé perquè, però sempre ha tingut per a mi un encant especial. Manzanita i jo ens vam conèixa al Polvorí, un barri de Barcelona al costat de la Zona Franca, a Barcelona, quan encara estava negociant el seu primer disc en solitari, ja que avui pocs recorden que va ser component del grup Los Chorbos aband de grabar per el seu compte. Manzanita i jo ens vem retrobà a Reus, molts anys després, quan anava de promoció del nou disc "En voz baja a las flores" i al vaix entrevistar per Diari de Tarragona. Vam dinar junts al Celler del Raïm i després ens vem fer la foto a la plaça Prim. Manzanita ja havia superat els molts problemes que va tenir amb les drogues i també amb la religió si bé ell mai va perdre la seva fe en el Veí del Sobreátic. 
José Manuel Ortega Heredia, nevot de Manolo Caracol, va néixa a Madrid el 7 de febrer de 1956 i va morir a Alhaurín de la Torre un 6 de desembre de 2004. Va triomfar gràcies a la seva habilitat en realitzar versions de temes clàssics del pop, donant-li el seu caire particular. Una cosa que jo havia vist fer a finals dels anys seixanta a un amic meu, argentí i també d'ètnia gitana que va arribar des del país germà i que era cosí de Moncho, ell ens va presentar. D’aquest no me'n recordo del seu nom i no és cap conya. Una cosa si recordo, només prenia la guitarra quan estava bastant bolinga.
Mario Prades amb Manzanita a la plaça de Prim, a Reus
Triana – Una noche de amor desesperada
Acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltan a Triana. Van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash, tot i que molts diuen que el rock andalus va ser creat per El Último de la Fila, aixó es totalment fals. Triana eren Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo (a la foto) que abans havía tocat amb Los Payos i amb qui m'unia una bona amistat, me explicà en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula, on va estar present Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que ells pagarien els diners pactats amb la cadena de ràdio i que els seus temes sonarien i tindrien "color" 
en aquesta cadena, però que a canvi ell havia de cedir-les a l'editora un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecà, es va recordar de la mare del representant de la cadena i soposso que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en les seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa molt poguer demostrar-ho. Vull deixar constància d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component viu, el meu amic Eduardo (a la foto), jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc amb el nom de Triana. Això si que és intentar lucrarse de la mort dels amics. Be, aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un Toc de Rock. Es trovaba al seu cinqué disc titulat “Un mal sueño” que va ser publicat al 1981 i estava composta per Jesús de la Rosa, comptant en l'enregistrament amb les col.laboracions de Manolo Rosa (baix), Antonio García de Diego (guitarra) i Luis Cobos "Manglis" (guitarra).
Us deixaré amb una dita de Josep Pla (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista en llengua catalana i castellana que va manifestar una vegada:
“Tot és relatiu: el que és veritat a Figueres,
és mentida a Perpinyà”
Fins aquí ha estat per avui Un Toc de Rock des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, ara toco el dos, foto el camp.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario