Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui dimarts es Sant Valentí, el Dia dels Enamorats, però a Catalunya també tenim Sant Jordi. Juguem amb avantatge. Per aixó en un dia com aquest vull felicità a tots i a totes que estiguien enamorats.
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Doors – Roadhouse blues 1970
Obrim el programa d'avui escoltant "Roadhouse blues", la cançó més important dins el millor disc de The Doors, "Morrison Hotel", editat al febrer de 1970 i cinquè disc del grup. Però aquest àlbum dels nord-americans liderats per Jim Morrison, té la seva història, almenys la portada. Us ho explicaré. El Morrison Hotel on està presa la fotografia de la portada de l'àlbum, existeix realment. Es troba situat al 1246, South Hope a Los Angeles. Quan el fotògraf Henry Diltz que va realitzar les sessions fotogràfiques per al disc, va demanar permís a l'amo de l'hotel per retratar The Doors enfront del seu edifici per a la portada de "Morrison Hotel", el propietari del mateix es va negar rotundament. Però el grup va passar de tot, van ignorar els requeriments del propietari de l'hotel i es va fer la foto de tot manera. Això va succeir l'any 1969 i llogar una habitació costava dos dòlars i mig, com podreu veure a la protada del disc. Després de la publicació del disc els preus van pujar substancialment. The Doors eran la banda liderada per Jim Morrison i Ray Manzarek, al costat de John Densmore i Robby Krieger, es van crear a Los Angeles, l’any 1965 i la 
polèmica sempre va envoltar les actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les drogues fins que el van portar a la mort. Va néixa a Melbourne, Florida, el 8 de desembre de 1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de 1971, el seu nom complet era James Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de la seva mort, fins i tot es diu que Jim Morrison no va morir. L'historia parla de que va ser trobat a la banyera per la seva companya Pamela Courson. No hi va haver autòpsia, però es va declarar que Jim Morrison va morir per una aturada cardíaca, segons l'acta de defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió oficial ja que les circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir que el pare de Jim Morrison va treure el cos del seu fill del cementiri per dur-lo als Estats Units, però fonts del Cementiri parisienc Père Lachaise asseguren que ningú pot andur-se un 
cos del cementiri sense que l'administració ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen en dubte la seva mort es que les targetes de crèdit i passaports de Jim Morrison encara segueixen vigents. Poc temps abans de morir ell així ho va especificar en el seu testament. Els únics que van veure el cos de Jim Morrison van ser la seva núvia i un metge que ja no exercia (el que fa pensar en un posible suborn). Altres versions diuen que Jim Morrison va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les drogues alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i posteriorment va ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva tomba és un lloc de peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim Morrison Ray Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest parer, un greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en una banda instrumental. Això hagués avivat el mite. Després de publicar dos LP's The Doors es van desfer, era l’any1973.
The Who – My generation 1965
The Who van ser la banda líder del moviment mod a la Gran Bretanya i la cançó "My Generation" va ser el seu himne de batalla. Es van formar l'any 1964 i la banda estava integrada per Roger Daltrey (cantant), Pete Townshend (guitarra, piano i cors), John Entwistle (baix i cors) i Keith Moon (bateria). Però resulta que quan The Who van començar a actuar davant molt de públic, en els primers concerts, ells no desitjaven que els recintes s'omplissin de les típiques fans histèriques cridant davant de l'escenari, com succeïa amb els Beatles i altres grups de moda, per això sortien a escena simulant estar fumant tampons i quan interpretaven aquest tema que sona ara, alteraven la lletra, en lloc de cantar "My Generation"
el canviaven per "My Masturbation" i tocaven "Prostitute" en lloc de "Substitute". "My Generation" va ser l'àlbum de debut de The Who i es va gravar i editar l’any 1965. Als Estats Units, l'àlbum va ser titulat "The Who Sings My Generation", amb una portada diferent i l'ordre de les cançons alterat. Aquest disc dels The Who va ser considerat per molts crítics com un dels millors àlbums de la història del rock. Una de les característiques de The Who era la seva violència a l'escenari, acabat molts concerts amb guitarres i amplificadors trencats per ells mateixos. Curiosament The Who mai van obtenir un número 1 en llistes de singles, van aconseguir, això si, diversos números 2, un d'ells va ser el tema "I'm a Boy", que no va arribar al número 1 l'any 1966 pel fet de que una cançó els va tallar el pas, la cançó era de l'altre gran grup mod The Small Faces i el seu tema "All or Nothing".
The Who en directe
The Kinks – Dead end street 1966
El meu amic Mikel Barsa que va escriure un llibre sobre els Kinks i Ray Davis, sempre deia que The Kinks van ser el primer grup heavy-punk de la història de la música. The Kinks es creats a Muswell Hill, al nord de Londres, per els germans Ray i Dave Davies, a l'any 1964. També van ser membres originals Peter Quaife (baix i veu) i Mick Avory (bateria i percussió), encara que van ser reemplaçats per John Dalton el 1969 i Bob Henrit l’any 1984, respectivament. Dalton al seu torn va ser substituït per Jim Rodford ja al 1978. El teclista Nicky Hopkins va acompanyar a la banda durant les sessions d'enregistrament a mitjans de la dècada de 1960. Aquesta cançó va ser publicada en single el 1966 i va ser inclosa com bonus track en el CD "Face to Face", encara que no constava en el vinil original. La curiositat és que Els Kinks, per 
promocionar el tema "Dead End Street" en publicar-se com single, van gravar un videoclip, en el qual es vestien de dol i carregant amb un taüt, els quatre membres del grup es van dedicar a passejar-lo pels carrers de Londres. La televisió ho va considerar tot de molt mal gust i el vídeo no es va emetre. La veritat és que molt enrenou per a res ja que al final del vídeo, el mort decideix marxar-se pel seu propi compte i s’en va caminant. Us explicaré alguna curiositat més sobre aquesta bona banda britànica. L’any 1965, als Kinks se'ls va prohibir tocar als Estats Units per un període de quatre anys. Dels molts rumors que circulen sobre les causes, el més estès és que va ser per un cop de puny que Ray Davies li va fotre al director de la federació de músics americans. La cançó “Lola” dels Kinks es va tenir que escriure dues vegades, ja que en la versió original apareixia la paraula "Coca-cola", que van haver de canviar-la més tard per la de "Cherry-cola ". No obstant això en la cançó del LP original si s'escolta "Coca 
Cola". A Espanya aquest tema, dedicat a un travesti, va passar la censura i es va publicar al país, sonant a les emissores de ràdio, possiblement els va tocar un censor que no sabia anglès i tenint en compte que Lola és un nom femení i típicament espanyol, va colar. Ray Davies sobre el seu tema "You Really Got me", la cançó més carismàtica de The Kinks, va dir una vegada: "Estava fart que la companyia PYE Records, sempre insistís que féssim temes de l'estil merseybeat. Jo volia un so diferent i la vaig compondre com un atac a totes aquestes cançons llimacs que detestava amb totes les meves forces... potser perquè no havia estat mai capaç d'escriure cap d’igual". Ancara us explicaré un altre historia dels The Kinks. Als anys seixanta es diu que Micky y Los Tonys van ser els seus teloners a Madrid. Aixó es fals, mai van passar de Portugal, les autoritats espanyoles no els van deixà entrar al pais. No va ser fins els setanta quan van vindre per primer cop, els va portar l'amic Mikel Barsa.
promocionar el tema "Dead End Street" en publicar-se com single, van gravar un videoclip, en el qual es vestien de dol i carregant amb un taüt, els quatre membres del grup es van dedicar a passejar-lo pels carrers de Londres. La televisió ho va considerar tot de molt mal gust i el vídeo no es va emetre. La veritat és que molt enrenou per a res ja que al final del vídeo, el mort decideix marxar-se pel seu propi compte i s’en va caminant. Us explicaré alguna curiositat més sobre aquesta bona banda britànica. L’any 1965, als Kinks se'ls va prohibir tocar als Estats Units per un període de quatre anys. Dels molts rumors que circulen sobre les causes, el més estès és que va ser per un cop de puny que Ray Davies li va fotre al director de la federació de músics americans. La cançó “Lola” dels Kinks es va tenir que escriure dues vegades, ja que en la versió original apareixia la paraula "Coca-cola", que van haver de canviar-la més tard per la de "Cherry-cola ". No obstant això en la cançó del LP original si s'escolta "Coca Cola". A Espanya aquest tema, dedicat a un travesti, va passar la censura i es va publicar al país, sonant a les emissores de ràdio, possiblement els va tocar un censor que no sabia anglès i tenint en compte que Lola és un nom femení i típicament espanyol, va colar. Ray Davies sobre el seu tema "You Really Got me", la cançó més carismàtica de The Kinks, va dir una vegada: "Estava fart que la companyia PYE Records, sempre insistís que féssim temes de l'estil merseybeat. Jo volia un so diferent i la vaig compondre com un atac a totes aquestes cançons llimacs que detestava amb totes les meves forces... potser perquè no havia estat mai capaç d'escriure cap d’igual". Ancara us explicaré un altre historia dels The Kinks. Als anys seixanta es diu que Micky y Los Tonys van ser els seus teloners a Madrid. Aixó es fals, mai van passar de Portugal, les autoritats espanyoles no els van deixà entrar al pais. No va ser fins els setanta quan van vindre per primer cop, els va portar l'amic Mikel Barsa.
The Animals - Baby Let Me Take You Home 1964
El primer single dels Animals va ser el que va incloure com a cara A el tema "Baby let me Take you Home", va arribar al número 15 a Anglaterra i al 102 als Estats Units. Fins aquí anem bé, però resulta que es tractava d'una cançó que el seu manager en aquell temps, Mickie Most, els va obligar a gravar. Al grup, aquesta tema que els havien imposat no els agradava ja que la consideraven massa propera al "pop" i aquest tema que va ser el single que els va donar a conèixer, mai van voler tocar-lo en directe. Es va obligar a The Animals a gravar-la, però no van poder obligar-los a tocar-la. Despres el seu manager passaria a ser Mike Jeffrevs que també era propietari d’un local al Terreno, a Palma, que es deia Sgt. Peppers, on els Z-66 que també portava ell, es van montar moltes jams amb gent de la que els grups espanyols solsament sabiem per discos i 
referéncies. The Animals eren originaris de la ciutat portuària Newcastle-upon-Tyne, es van crear l'any 1962, després de la incorporació d'Eric Burdon al Alan Price Rhythm and Blues Combo que havia creat Alan Price, veritable cervell de la banda de R & B i que va ser l'arranjador que va crear la versió de "la casa del sol naixent" que avui tots coneixem i els va donar fama mundial. Al costat del cantant Eric Burdon i l'organista Alan Price, trobàvem al guitarrista Hilton Valentine, el bateria John Steel i al baix Chas Chandler. Al maig de 1965 Alan Price va abandonar la banda per motius personals, es diu que tenia por a volar, però la veritat és que l'antagonisme entre Alan i Eric Burdon era notori. El 1967 van passar a ser Eric Burdon & The Animals i es van desfer el 1969 i Eric Burdon creà War, amb músics nord-americans.
The Animals
The Beach Boys - Never learn not to love 1968
En el LP dels Beach Boys "20/20" que es va editar el 10 de febrer de 1969, es va incloure la cançó "Never learn not to love" que havia estat publicada com a cara B d'un single el 1968 i escoltem ara. Havia estat composta en realitat per l'assassí Charles Manson, que en aquells dies era molt amic de Dennis Wilson. Però el bateria dels Beach Boys va acabar signant ell el tema i canviant-li el títol, l'original de Manson era "Cease to Exist". Això va provocar les ires de Charles Manson ja que no suportava que ningú fotes mà de les seves cançons i menys encara que un altre les signés en nom seu. Per la sang no va arrivar al riu ja que el psicòpata Charles Manson sempre estava intentant convènca a Dennis Wilson perquè li aconseguís un contracte per gravar un disc, però el productor Terry Melcher, fill de l'actriu Doris Day, va dir que aquestes 
cançons tenien unes "vibracions molt rares" i no va voler saber res de res. Us explicaré una altra curiositat. A finals de 1964, els Beach Boys per promocionar el seu single "Dance Dance Dance", van decidir anar a actuar a un programa de Televisió, en el vol que els portava a aquest programa, Brian Wilson va patir una crisi nerviosa i amb un coixí intent ofegar a Mike Love, després de controlar-lo la cosa no va passar d'aquí i Brian plorant va demanar perdó. La causa de tot és que Brian patia la paranoia de que la seva dona i Mike tenien un embolic a la seva esquena.
The Hollies – Carrie Ann
Graham Nash que quan va deixar a The Hollies se'n va anar a Estats Units i es va incorporar a Crosby, Still & Nash, va comentar sobre l'èxit dels The Hollies, la cançó "Carrie Anne" que havia de titular-se realment "Marianne". La van escriure inspirant-se en la cantant anglesa Marianne Faithfull, una dona de molt bon veure, però no van tenir els pebrots de posar-li aquest títol per por al que pensés ella. Al final van decidir titular-la "Carrie Anne", un nom totalment inventat i que va Graham Nash va explicar que mai havien sentit amb anterioritat. Una altra cançó de The Hollies té també la seva història, es tracta de "Jenniffer Eccles" estava 
dedicada a les núvies d'Allan Clarke i Graham Nash, la d'un es deia Jeniffer i la de l'altre es cognomenava Eccles, ho van juntar i ja està. Seguim amb curiositats sobre The Hollies que van editar el 1965 el single "Yes I Will". En el primer LP dels Monkees de 1966, apareixia el tema versionat pels Monkees, però amb el títol "I'll Be True to You". Molts anys més tard, Davy Jones en un concert a Anglaterra va interpretar "I'll Be True You", al dia següent, els diaris deien "Davy Jones ha cantant un tema dels Hollies" i Davy Jones no sabia a què venia això ni que la cançó havia estat gravat pels Hollies. Al final, la seva dona li va dir que si i Davy Jones va manifestar "No m'estranya que els Hollies la gravessin... vem fer un bon tema", oblidanse que els copiadors havian estat The Monkees que mai van composar res.
Peter & Gordon – Woman 1966
El duo britànic Peter & Gordon, integrat per Peter Asher i Gordon Waller, van ser cridats els Everly Brothers britànics gràcies a les seves bones harmonies vocals i el seu so acústic. El duo va aconseguir molts èxits en la dècada dels 60 per la seva facilitat per barrejar sons folk, blues i el millor pop. De fet Paul McCartney era l'etern nuvi de la germana de Peter, però un bon dia es van trencar aquestes relacions, Paul va començar a sortir amb Linda Eastman i es van casar. Recordo que en aquella època jo treballava a la Kodak que estava situada a Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat, a la refrema que era la secció de revelat de rodets en color per a tota Catalunya i feia torn de nit. Un bon dia tots els empleats de l'empresa vam rebre un comunicat intern explicant-nos que "Aquella Linda Eastman que es casava amb Paul McCartney no 
tenia res a veure amb l'empresa Kodak Eastman Company que era americana i Linda era britànica i estava emparentada amb advocats". Doncs bé, la curiositat és que el tema que escoltem ara era de Paul McCartney que la va compondre l'any 1966, però la cançó "Woman" no està signada per Paul McCartney, en els títols de crèdit consta el pseudònim de Bernard Webb. La raó és òbvia, Paul McCartney volia comprovar si les seves cançons triomfaven per estar signades per ell o per la seva pròpia qualitat. Peter & Gordon es van separar l’any 1968 i Peter va entrar a treballar a les empreses Apple com a buscadó de nous talents, el que avui es diu un AR. Peter & Gordon han tornat als escenaris fa uns anys. A sota us poso una foto molt més actual.
Derek & The Dominos – Layla 1970
Ara us parlaré d’Eric Clapton i la seva cançó “Layla”. Clapton no volia ser protagonista, li agradava trobar-se enmig d'un grup i per això va trigar tants anys a gravar en solitari. Mentrestant va formar part i va crear uns quants grups històrics com Els Bluesbreakers de John Mayal, The Yardbirds, Cream, Blind Faith, etc. per marxar-se als Estats Units i unir-se a la banda de Delaney, Bonnie & Friends. A la primavera de 1970 i després d'haver probat de gravar un àlbum en solitari, Clapton va crear Derek & The Dominos amb el teclista Bobby Whitlock, el baixista Carl Radle i el bateria Jim Gordon que havien militat també en Delaney, Bonnie & Friends. La banda va llançar tan sols un àlbum d'estudi "Layla and Other Assorted Love Songs", que va comptar amb el guitarrista Duane Allman (20 de novembre de 
1946, Tennessee - 29 d'octubre de 1971) de la Allman Brothers Band. També van gravar un parell de directes. "Layla" va ser la cançó estrella d'aquest LP, havia estat composta per Jim Gordon i Eric Clapton i aquest es va inspirar per compondre "Layla" en una llegenda amorosa persa titulada "La història de Layla i Majnun", peró també es diu que la va escriure per l’amor que sentia per Pattie Boyd (a la foto), esposa del seu gran amic George Harrison. El tema no va aconseguir arrivar a les llistes d'èxits fins a 1972 i es va editar com single en dues versions diferents, una el 1971 i una altra més llarga, a l'any següent que és la que estem escoltant ara a Un Toc de Rock. De fet el temps ha reconegut la qualitat d'aquest tema sent avui en dia considerada com una de les cançons d'amor més destacades del rock. El 2004 la revista Rolling Stone la va incloure en el lloc número 27 de la seva llista de les 500 millors cançons de tots els temps. L'àlbum "Layla and Other Assorted Love Songs" es va gravar entre agost i setembre de 1970. Us explicaré un altre dada curiosa. Quan Eric Clapton va començar a tenir problemes molt seriosos amb les drogues i va anar sent deixat de costat per ots, va ser George Harrison qui el va ajudar, va 
portar-lo a casa seva, ajudan-lo a desenganxar-se i ell, "home agraït", per dir alguna cosa, li va pagar al seu amic Harrison demostrant-li el seu agraïment d'una forma curiosa, es va enrotllar amb la seva dona Pattie Boyd que va abandonar l'ex-beatle i va marxar-se a viure amb ell. Eric Clapton és conegut en el món musical pel sobrenom de Slowhand que ve a significar Mà Lenta. Per cert, la mare de Clapton, Patricia Molly Clapton, tenia només 16 anys quan aquest va néixa, fill d'un soldat canadenc que els va abandonar i el nen va créixa amb la seva àvia, Rose i el seu segon marit Jack, creient que eren els seus pares i que la seva mare era la seva germana gran. Una cosa que encara que sembla argument d'una comèdia o un drama de pel.lícula o culebrón, pot passar molt més a prop del que ens imaginem. El guitarrista va saber la veritat quan tenia 9 anys.Derek & The Dominos
The Beatles – The ballad of John and Yoko 1969
I parlant dels Beatles. El tema que us porto ara té el seu però. En la gravació es van negar a participar George Harrison i Ringo Starr que no volien gravar una cançó dedicada a la japonesa que estava destruint la unió entre els nois de Liverpool. Més tard es va justificar la falta dels dos músics amb excuses. Malgrat l'odi i l'enveja que Yoko Ono sentia per Paul McCartney, aquest va ser al costat de John Lennon, l'únic Beatle que va participar. Lennon va fer la veu principal i va tocar les dues guitarres (acústica i elèctrica) i la percussió colpejant la part de darrere de la seva guitarra. McCartney va fer els cors i va tocar el baix, piano, bateria i maraques. El riff va ser inspirat per la cançó de Johnny Burnette i Dorsey "Lonesome Tears in My Eyes", versionada pels Beatles en els seus primers anys. Es va publicar 
com single amb "Old Brown Shoe" com a cara B al maig de 1969. La cançó va ser censurada en 7 cadenes de ràdio als Estats Units a causa que en la lletra apareixia la paraula Christo. A Espanya també va ser censurada, però per una altra raó. La cançó diu que Gibraltar està "a prop" d'Espanya en comptes de formar part d'Espanya. Per aquest motiu, al nostre país i com a càstig, la cançó no es va permete incloure-la en els àlbums recopilatoris "Hey Jude" i "The Beatles/1967-1970". Encara que en principi el single sí es va comercialitzar. Per cert, abans d'unir-se als 
Beatles, a Ringo Starr se li va oferir entrar en el grup Gerry & The Pacemakers, però no com a bateria, ja que Gerry Marsden volia a Ringo de baixista. La curiositat més coneguda entre les milers que existeixen sobre The Beatles és sobre els seus inicis. L'1 de gener de 1962, els Beatles van tocar 15 cançons en els estudis de la Decca a Londres. Després escoltar-les, el grup és rebutjat per la companyia en jutjar que no tenien futur, van decidir quedar-se amb un altre grup que també havia fet una audició, van escollir quedar-se amb Brian Poole & The Tremeloes, als quals i ja sense Brian Poole, només se'ls recorda avui pel hit "Silence is golden". Aquests enregistraments van ser recuperades i editades molts anys més tard com “Beatles - The Decca Tapes”. Un altre dia us parlaré dels rumors sobre la mort de Paul McCartney.
Larry Lurex – I can hear music 1973
Despres del "Magic Tour" dels Queen, una gira que va ser presenciada per més d'un milió de persones arreu del món, al començament del 1987, Roger Taylor i John Deacon es van anar de vacances a Los Angeles i Brian May va tractar de reordenar la seva vida personal. Freddy Mercury va aprofitar el moment per treballar en el seu primer disc com a solista que es va editar el 23 de febrer de 1987 amb "The Great Pretendre", un tema vell tema de The Platters, com single i donan-li títul. És clar que realment no havia estat el primer disc com a solista de Freddy Mercury, de veritable nom Farrokh Bulsara i nascut a Zanzíbar, Tanzània, el 5 de setembre de 1946, ja que fent-se cridar Larry Lurex, l’any 1973 va gravar un single amb els temes "I Can Hear Music" que escoltem ara i "Goin 'Back" a l’altre cara i que eren dues versions. Curiosament, la veu en aquest enregistrament no sembla la seva i és que, malgrat el seu alt to vocal, utilitzava sempre un 
aparell electrònic inventat per Brian May que alterava la seva veu i li donava molta més brillantor. Precisament l'ús d'aquest aparell va ser la causa per la qual George Michael no va acceptar substituir a Freedy Mercury en el grup i finalment va ser Paul Rogers el nou cantant. Freddy Mercury va morir d'una broncopneumònia complicada per la SIDA el 24 de novembre de 1991, un dia després de comunicar oficialment en roda de premsa que patia la malaltia i que era homosexual. Es calcula que Queen va arribar a vendre més de 300 milions d'àlbums a tot el món, amb Freddy Mercury com a líder. Tornan a Larry Lurex, va ser un projecte dels estudis Trident i el seu director Robin Geoffrie Cable que va començar a gestar-se l’any 1972. "I Can Hear Music" va ser escrita per Jeff Barry, Ellie Grinwich i Phil Spector i havia estat un èxit gràcies a The Ronettes i The Beach Boys. Robin Geoffrie Cable va escollir Freddy Mercury perqué es trobava en els estudis gravant el primer disc de Queen i va comptar amb Brian May, Roger Taylor i John Deacon, entre altres músics d'estudi. Es va utilitzar la tècnica creada per Phil Spector "El mur de so". Un altre dia us explicaré com funcionava aixó.Freddy Mercury vs. Larry Lurex
Led Zeppelin – Starway to heaven 1971
La carrera dels Led Zeppelin està plena d'anècdotes, des del fet de ser el grup més pesseter del rock i el que millor ha controlat sempre els seus treballs i gires, però també són la banda amb més discos "pirates" al mercat. Ara vaig a explicar algunes d'aquestes curiositats que envolten a la banda de Jimmy Page (guitarra), Robert Plant (cantant), John Bonham (bateria) i John Paul Jones (baix). La idea del nom dels Led Zeppelin, va sorgir quan Jimmy Page va decidir crear una banda i reciclar als The New Yarbirds, al costat de Keith Moon i John Entwistle de The Who. Entwistle va dir: "Val, cridem-la Lead Zeppelin, perquè caurem com una pilota" i és que la traducció seria "zeppelin de plom". Al final i a recomanació de Peter Grant, el mànager de la banda, li van treure una "a" al nom perquè fonèticament sonés millor. No obstant això John Entwistle va manifestar una vegada: "Fa uns quatre anys vaig començar a estar fart dels Who, així que vaig parlar amb un tio que ara és cap de producció de Led Zeppelin. Vaig estar parlant amb ell en un club, a Nova York i li vaig dir, estic pensant a deixà a The Who i formar el meu propi 
grup. El vaig a a dir Led Zeppelin. Com portada del primer disc vaig a posar el Hindenburg en flames”. El tipus era Richard Cole, futur "road manager" de la banda Led Zeppelin i curiosament el primer disc dels Zeppelin mostra el zepelí Hindemburg en flames. Una altra curiositat és que Jimmy Page abans de formar part de grups com els Yardbirds o Led Zeppelin, era músic de sessió i va tocar amb moltissimes bandes angleses dels anys 60. Jimmy Page toca la guitarra a "All day and all of the night" i en "I need you" de The Kinks. Dels Zeppelin va dir una dona de la noblesa: "Poden ser famosos, però quatre micos cridaners no seguiran usant un cognom tan prestigiós sense el meu permís". Aquesta frase passarà a la història de la música rock i la va dir la comtessa Eva Von Zeppelin, que va portar a judici als Led Zeppelin. Al final tot i que el grup va guanyar el judici, aconsellats pels seus assessors van decidir tocar usant el nom de The Nobs a la gira que van realitzar per Dinamarca i Alemanya. Dues curiositats interessants van passar en una gira americana dels Led Zeppelin, quan aquests es van desmadrar completament. Primer el bateria John Bonham, a l'habitació del hotal i completament passat de rosca, va tenir relacions sexuals amb una grupie usant un peix, mentre un amic de la banda ho filmava en vídeo.
El mateix John Bonham, amb una maquineta d'afaitar li va rasurà els pèls púbics a una altra noia, això va implicar un fort cabreig per part de Robert Plant, la raó era simple, la maquineta d'afaitar que van utilitzar era seva. Tancaré el capítol de curiositats sobre els Led Zeppelin, aclarint-vos que hi ha moltíssimes més i dient que les autoritats de Singapur van impedir a la banda entrar al país per donar un concert pel fet que tenien els cabells massa llargs. "Stairway to Heaven", aquesta "Escala cap al cel" era una cançó composta per Jimmy Page i Robert Plant i va estar inclosa en el quart treball d'estudi de la banda "Led Zeppelin IV" que es va editar el 8 novembre 1971. Per cert, Jimmy Page era un amant de les ciencies esotériques i la bruixeria i Robert Plant sempre el va culpar per això, de la mort del seu fill. Un altre dia us ho explico.
The Move – Flowers in the rain 1967
L’any 1967 el grup anglès The Move, originari de Birmingham, va editar un single amb un dels seus temes més populars "Flowers in the Rain", aquest single portava una polèmica postal amb la imatge del primer ministre Harold Wilson que els va ocasionar seriosos problemes. Es tractava d'una caricatura del primer ministre anglès, Harold Wilson, completament nu. Wilson es va querellar contra el grup i va guanyar el pleit i tots els beneficis generats per les vendes del single van tindre que ser destinats a obres de beneficència. La “brillant” idea va ser del seu mànager, un ex-promotor de boxa passat a manager de rock, anomenat Tony Secunda i que era força animalot. Arran del succés Tony Secunda va ser substituït per Don Arden que al seu torn va ser canviat despres per Rick Walsh. El grup The Move eren Chris 'Ace' Kefford i Trevor Burton als quals es van unir un jove guitarrista anomenat Roy Wood que tocava amb Mike Sheridan's Lot i que componia les seves pròpies cançons, al costat del cantant Carl Wayne que havia coincidit anteriorment amb Kefford al grup Carl Wayne and The Vikings. El lloc de bateria va ser ocupat per un altre ex-Viking, Bev Bevan, quan el va rebutjar John Bonham per 
unir-se més tard als Led Zeppelin. La veritat és que Tony Secunda va saber llançar al grup, a la seva manera clar. Secunda va aconseguir fer de The Move la banda resident del prestigiós Marquee de Londres. Vestits com gàngsters, amb sabates i corbates blanques, els va proporcionar una imatge impactant. "Mai us rigueu davant de la càmera a cap sesió fotogràfica", va ser la terminant ordre que van rebre els músics en les sessions fotogràfiques. No obstant això, a finals de 1966, van començar els problemes. L'administració del Marquee Club va expulsar a la banda a causa de la violència, cada vegada més gran que es desenvolupava durant les seves actuacions. Carl Wayne va fer vessar el got quan va intentar calar foc a l'escenari. "Flowers in the rain" es va publicar a l'agost de l'any 1967 i va arribar al segon lloc en les llistes britàniques. Roy Wood, després de la dissolució de The Move crearia la Electric Light Orchestra i Wizzard.
Diverses portades del "Flowers in the rain" i a sota foto de The Move
Donovan – Jennifer Juniper 1968
Donovan estarà sempre vinculat a la cançó "Colors", es tractava d'un cantautor a cavall entre el folk i la psicodèlia. Però la seva carrera està marcada per un munt d'èxits. Cantautor, poeta i guitarrista escocès, Donovan va néixa el 10 de maig de 1946, en Maryhill, Glasgow. Donovan Leitch va compondre una cançó l'any 1968 titulada "Jenniffer Juniper", el tema anava dedicada a una persona molt concreta, es tractava de Jenny Boyd que era la cunyada de George Harrison de The Beatles, és a dir germana de la seva esposa Patty. Donovan va conèixa a Jenny Boyd a l'Índia aquest mateix any, quan va marxar per fer meditació amb els Beatles i pel que sembla van tenir un romanç que li va inspirar aquesta cançó. Juniper era el nom de la boutique on la noia treballava a Londres (tot dos a la foto). Donovan va passar unes quantes setmanes en Rishikesh, en companyia dels Beatles, Mia Farrow, Mike Love i el Majarishi Majesh Iogui, a qui trauria a la foto de contratapa del LP "A Gift From a Flower to a Garden". Paul McCartney en una entrevista va dir que durant aquest temps que van estar junts, Donovan li va ensenyar a ell i a John Lennon diversos mètodes de fingerpicking per a guitarra i que els dos compositors de The Beatles usarien en algunes cançons del seu "White Album". Donovan va tenir molts problemes legals amb les drogues. A mitjans de 1966 va estar uns dies a la presó 
després de ser arrestat per possessió de marihuana, convertint-se en el primer artista britànic arrestat per assumptes de drogues. L'arrest el va portar a terme el sergent de policia Norman Pilcher que es va convertir en un veritable perseguidor de les persones que consumien drogues, en especial dels astres del rock. L'any 1966 deté a Donovan, el 1967 a Mick Jagger i Keith Richards, el 1968 a John Lennon i l'any 1969 a George Harrison. Malgrat això, hi va haver referències a les drogues en els dos àlbums de Donovan que es van publicar després, com per exemple al LSD en "Sunshine Superman".
Caràtules de Donovan i a sota una foto
Leonard Cohen – Chelsea Hotel nº 2 1974
Leonard Norman Cohen, poeta, novel.lista i cantant canadenc, va néixa el 21 de setembre de 1934 a Mont-real. És membre de l'Ordre de Canadà i de l'Ordre Nacional del Quebec. El 1 juny 2011 va ser guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres que li va ser lliurat el 21 d'octubre del any passat. L'amor i el sexe són temes habituals en la música de Leonard Cohen que ha utilitzat moltes vegades les seves propies experiències per plasmar-les en cançons, novel.les i poesies, el que la confereix una sensibilitat especial per tractar els temes. Aquesta cançó va sorgir precisament a causa d'una nit de sexe i disbauxa al Hotel Chelsea de Nova York. La cantant Janis Joplin (a la foto), una de les grans entre les grans i que forma part del que avui es diu "El Club dels 27" va passar una nit íntima amb el cantautor canadenc Leonard Cohen. Cohen més tard li dedicaria una cançó a la ja difunta Janis recordant aquella nit 
que suposem devia ser memorable, la cançó es va titular "Chelsea Hotel nº 2" i aquí us la porto, encara que val a dir que tal i com Leonard Cohen ho explica, hi va haver molt més de sexe que de sentiments. Es va incloure en l'àlbum "New Skin for the Old Ceremony", cinquè disc de Leonard Cohen que es va editar el 1974. No és l'única vegada que tracta el tema de les seves experiències amb el sexe, a "Sisters of Mercy" parla de la festa que es va córrer en una altra habitació d'hotel amb dues dones alhora, a Edmonton. L'any 2005 Leonard Cohen va denunciar davant la justícia a la seva antiga representant Kelley Lynch, per desviament de fons, en total van ser 5 milions de dòlars que van desaparèixa dels comptes de Leonard Cohen. Al març de 2006, la justícia va fallà a favor del cantant i poeta, però Kelley Lynch es va donar a la fuga i crec que encara l'estan buscant, a ella i als 5 milions de dòlars que es va andur, és clar.
A sota el cantautor Leonard Cohen en una pose característica
The Monkees – I wanna be free 1966
Aquesta bella balada de The Monkees, es trobava en el seu primer disc "The Monkees", editat el 10 d'octubre de 1966. The Monkees van ser una banda prefabricada nord-americana que va tindre ja per començár, la seva propia serie de TV, integrada per Michael Nesmith, Davy Jones, Micky Dolenz i Peter Tork, aquest tema ens servirà per parlar-ne. No tocaven en els seus primers discos ja que excepte un, els altres no tenien ni idea de música, van ser escollits en un càsting perquè eren resultons, no per les seves qualitats musicals. Però els Monkees van ser el primer grup que va usar un sintetitzador moog en una cançó. El tema era "Daily Nightly" i va aparèixa en el seu tercer LP, editat l’any 1967, "Pisces Aquarius Capricorn and Jones Ltd". Tornant al càsting de selecció que es van celebrar per triar els futurs membres de The Monkees corren nombroses llegendes i rumors, algunes certes, com la que Stephen Stills que després formaria part del supergrup Crosby, Stills, Nash & Young i que en aquella època crec que tocava amb Buffalo Springsteen, va ser rebutjat per la seva mala dentadura, també es va 
dir, encara que no està confirmat que Paul McCartney va fer una recomanació perquè entrés el seu germà Mike. Així mateix es diu, encara que no hi ha cap certesa que el psicòpata assassí Charles Manson va ser rebutjat en les proves i dic que és dubtós ja que en aquells dies complia una condemna per robatori de cotxes. Mike Nesmith és avui en dia un home de gran fortuna personal, però no us cregueu que és per les seves habilitats com a músic ni per haver estat membre de The Monkees, és ric perquè va heretar la fortuna de la seva mare que era la inventora del famós producte corrector tippex. Us explicaré una altra curiositat, quan ells se sentien grans entre els grans i ja tocaven en els seus discos, se'ls va oferir la cançó "Sugar, sugar". Curiosament The Monkees van rebutjar gravar i el productor Don Kirshner va crear un grup de dibuixos animats anomenat The Archies, basat en la tira còmica Archie i en la sèrie de televisió i "Sugar Sugar" va ser el major èxit musical als Estats Units i mig món, en 1969.
The Monkees, un guaperes de televisió que es van inflar de vendre discos
The Bee Gees – Massachusetts 1968
El 5 de Novembre de 1967, el component dels Bee Gees Robin Gibb i la seva núvia Molly que era secretària de Robert Stigwood, el seu mànager, anaven de viatge de tornada a Londres, malauradament, el tren en què viatjaven va descarrilar en Hither Green, cobrant-se l'accident 49 víctimes i 78 ferits. Robin i la seva nòvia van resultar il.lesos, però el cantant va treure a diverses persones de la runas dels vagons. Al mateix temps, a molts quilòmetres, Maurice Gibb, el bessó de Robin i també component dels Bee Gees, es va aixecar de sobte del seu seient diet: "Alguna cosa dolenta li ha passat a Robin". Barry Gibb va manifestar després que aquest esdeveniment va fer que Robin (a la foto) es tornés més sensible i poc temps després va 
compondre un tema que va ser número U en mig mon, es tractava de "Massachusetts" amb la qual tanquem el programa d'avui. Es va incloure en el "Horitzontal", segon àlbum dels Bee Gees que va ser editat al gener de 1968. En aquella primera època The Bee Gees eren Barry Gibb (veu i guitarra), Robin Gibb (veu i orgue), Maurice Gibb (veu, baix, piano i mellotron), Vince Melouney (guitarra solista) i Colin Petersen (bateria). Us explicaré una dada curiosa. El 1967 els Bee Gees van arribar a Londres procedents d'Austràlia, la seva intenció era que Brian Epstein, manager de The Beatles, els representés. Aquest es va negar i van ser contractats pel seu ajudant Robert Stigwood. Quan Stigwood li va dir a Brian Epstein que havia invertit milers de lliures en els Bee Gees, la resposta de Brian va ser: "Doncs són milers de lliures tirades". Es va equivocar. Hi ha moltes altres curiositats en el món de la música, milers d'elles. Per exemple, en els enregistraments dels temes: "Your say twice it 's Allright" dels Four Seasons, "Sunny Afternoon" dels Kinks i "Twist & Shout" dels Beatles, la gravació no va ser fàcil per als seus respectius cantants, Frankie Valli, Ray Davies i John Lennon. La causa va ser que els dos 
primers patien uns refredats impressionants i Lennon tenia la gola destrossada després d'una aterridora sessió de gravació. Anant un dia Paul McCartney en el seu cotxe conduint, va escoltar una cançó que posaven per la ràdio. Va quedar tan impressionat amb el tema que va parar el cotxe i es va dirigir al telèfon més proper per trucar a la ràdio i demanar que la tornessin a posar. El tema en qüestió, era "Good Times" dels Easybeats i quan es va saber, la popularitat dels australians va pujar com l'escuma. O una altra que us explicaré i acabaré per avui. Quan el tema de Tom Jones "It 's not Unusual" va arribar al número 1 a Gran Bretanya l’anyl 1965 Sabeu que va fer Tom amb els diners guanyat amb aquest single? Dons va comprar-li una casa a la seva mare.
La frase amb la qual tancarem el programa d'avui és de l'advocat, humanista i reformador de Cambridge, Walter Haddon (1515-1572) que va manifestar:
"La música és la medicina de la ment agitada"
Ara tanco la barraqueta d’Un Toc de Rock per avui, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, toco el dos i marxo, però tornare en el proper programa, a reveure.
Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario