Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui anem a realitzar un recorregut pel pop britànic dins del viatge musical que emprenem en cada programa d'Un Toc de Rock. Dos programes setmanals que tenen la seva redifusió en cadascuna de les emissores que programen Un Toc de Rock, un recorregut per la nostra banda sonora, música que en molts casos ha marcat etapes de la nostra vida i que habitualment no escoltes a les emissores comercials, però que programo per a tu, jo sóc Mario Prades i començarem el programa dient com ja és habitual
Benvinguts a Un Toc de Rock
Bert Weedon – Guitar boogie shuffle 1959
Un dels més importants guitarristes britànics de totes les èpoques és Bert Weedon, nascut el 10 de maig de 1920 a Essex i que va ser professor de Hank Marvin, el guitarra de The Shadows. Bert Weedon va tenir el seu màxim esplendor durant les dècades dels cinquanta i seixanta, sobretot gràcies al tema que escoltem ara per obrir avui Un Toc de Rock i que va ser número U l'any 1959, sent el seu primer single. Es diu que Herbert Maurice William "Bert" Weedon va ser la màxima influència en guitarrista de la talla d'Eric Clapton, Brian May, 
Mike Oldfield, The Shadows, inclòs The Beatles. De fet ell va ser el primer que va gravar la cançó "Apache", en un single publicat el 1960 i Hank Marvin li va demanar autorització per enregistrar-la amb el seu grup. Va ser el gran èxit de The Shadows. L'any 2001 Bert Weedon va ser nomenat per la Reina d'Anglaterra Cavaller de l'Imperi Britànic per les seves moltes obres benèfiques. De fet Sir Bert Weedon ha rebut nombrosos homenatges, entre els quals destaquen un del programa "Thame TV" en què van estar presents Eric Clapton, Brian May, Hank Marvin, Phil Collins, Adam Faith, Val Doonican, Joe Brown, Lonnie Donegan, Marty Wilde, Frank Bruno, Henry Cooper, Paul Daniels, Glòria Hunniford, Basil Brush i altres artistes.
Cliff Richard – Congratulations 1968
També Cliff Richard és Cavaller de l'Imperi Britànic des del 25 d'octubre de 1995, sent la primera figura del món de la música que va rebre aquesta distinció que comporta el títol de Sir. Aquest tema que avui he seleccionat, és de 1968 i amb ell Cliff Richard va representar al seu país a Eurovisió. Encara avui molts seguidors de Cliff Richard i del Festival d'Eurovisió no han assumit que el triomf fos per Massiel i es va dir que els vots d'Alemanya que van donar la victòria a Espanya havien estat comprats pel govern de Franco i el llavors ministre d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne. La 
hipòtesi defensada pels seguidors britànics va ser investigada pel Comitè Europeu de Radiodifusió i segons el seu informe definitiu no s'ha pogut demostrar que Espanya comprés el seu triomf l'any 1968. De fet jo sempre he estat convençut que va guanyar per pura casualitat, després de l'enrenou de l'abandonament de Serrat per qüestions d'idioma, però que els vots no van ser manipulats. És clar que tots sabem com funciona Eurovisió, els vots sempre són polítics, mai es vota realment a la qualitat o comercialitat d'una cançó. Cliff Richard, de 
veritable nom Harry Webb, va néixa a Lucknow, Índia, el 14 d'octubre de 1940. Des dels seus inicis i fins gairebé al final de la dècada dels 60 s'acompanyava per The Shadows que així mateix tenien la seva pròpia carrera com a grup instrumental. Junts van fer un munt de pel.lícules i van aconseguir bastants número U en les llistes britàniques, però i això és curiós, Cliff 
Richard és pràcticament un desconegut als Estats Units, cosa que els anglesos tampoc paiexen bé. Com tampoc assimilen que Cliff Richard, al qual s'atribueixen un munt de romanços amb dones famoses, entre elles la ballarina Jacquie Irving, Olivia Newton-John, l'estrella del tennis Sue Barker i unes quantes més, sembla que en realitat és gai i viu amb la seva parella, un ex sacerdot catòlic, però sempre ha negat els rumors fent èmfasi en que és una cosa que no ha de preocupa als seus seguidors. Cliff Richard ha venut més singles al Regne Unit que qualsevol altre músic, per davant de The Beatles i d'Elvis Presley. Després d'haver actuat amb The Shadows per última vegada l’any 1990, va reaparèixa amb The Shadows el 14 de juny de 2004, al London Palladium. Els Shadows havien decidit ajuntar-se per una última gira al Regne Unit i aquesta actuació va ser anunciada com l'últim concert de The Shadows. "Congratulations" que es va publicar en single al març de 1968, va ser número U en Anglaterra, però només va arribar al 99 als Estats Units.Aqui teniu unes fotos de Eurovisió, ell sol, amb Massiel i el Dúo Dinámico.
A sota Cliff Richard a la pel.lícula "The Young Ones", amb The Shadows
The Small Faces – Sha-La-La-La-Lee 1966
Small Faces van ser un grup britànic dels anys seixanta liderat pel guitarrista i cantant Steve Marriott. Van ser un dels grups líders del moviment mod, al costat de The Who. En Small Faces també tocaven Ronnie Lane al baix, a l'òrgan estava Ian McLagany i a la bateria i percussió es trobava Kenney Jones. Van començar l'any 1965 i es van desfer en el 69, estan considerats també un dels grups més importants de la psicodèlica. Us explicaré una curiositat sobre The Small Faces. En un dels seus primers concerts fora de Londres, a un garito d'obrers de mal ambient a Sheffield, van ser expulsats després de tocar només tres cançons. El públic eren "Teddy boy's" i borratxos. Els nois, molt cabrejats, van entrar en un club mod proper i allà es van trobar en el seu ambient, per tant i ja que havien vingut a Sheffield a tocar, Small Faces van tocar gratis. Els
assistents van estar encantats. Aquest tema que us he seleccionat avui i que sona a Un Toc de Rock es va editar com cara A del seu tercer single, publicat el 28 de gener de 1966, va arribar al tercer lloc en les llistes britàniques al febrer. Aquesta cançó es va transformar en la salutació dels aficionats dels Spurs, l'equip de bàsquet NBA de la ciutat de San Antonio, al seu capità Allan Mullary. Després de la dissolució de Small Faces, Steve Marriott creà Humble Pie al costat de Peter Frampton i més tard Faces amb Rod Stewart. Kenney Jones es va convertir en bateria de The Who després de la mort de Keith Moon en 1978. Ian McLagan tocaria amb Bonnie Raitt, els Rolling Stones i Billy Bragg. El 21 abril 1991 Steve Marriott va morir mentre dormia, quan un incendi, causat per una cigarreta, va arrasar la seva casa a Essex. Sis anys més tard, el 4 de juny de 1997, va morir Ronnie Lane, a causa d'una esclerosi múltiple que durant molt de temps el va tenir allunyat de la música.
The Dave Clark Five – Red balloon 1968
A Espanya aquesta cançó va ser versionada per Los Mustang, els nostres eterns versioneros, però aquesta és l'original, a càrrec del grup britànic The Dave Clark Five, una banda liderada pel bateria Dave Clark i que es va formar a principis de la dècada dels seixanta en Tottenham. Van formar part al costat de The Beatles, del que es va dir a Amèrica "La invasió britànica". El grup estava format per Dave Clark en la bateria i veu, Mike Smith com a cantant i teclista, Lenny Davidson a la guitarra, Rick Huxley al baix i Dennis Payton al saxo. Van obtenir el seu primer èxit al gener de 1964, quan el single "Glad All Over" va
arribar al número 1 en les llistes britàniques, superant als Beatles. De fet la premsa es va fer ressò d'un enfrontament professional entre els dos grups, res més allunyat de la realitat, però els crítics volien omplir paper. Per cert que The Dave Clark Five van aparèixa en 18 ocasions en l'Ed Sullivan Show, als Estats Units i van col.locar 18 singles en les llistes del Billboard. Aquest tema va ser publicat en single a l'octubre de 1968 i va arribar a la setena posició en les llistes angleses, però crec que no es va classificar en Estats Units. En aquesta cançó el cantant és Dave Clark. The Dave Clark Five que realment havien començat el 1957 anomenant-se The Dave Clark Quintet. Es van desfer a principis dels 70.
A sota foto dels The Dave Clark Five
Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich – The Legend of Xanadu 1968
Dave Dee, de veritable nom David John Herman, va morir el divendres 9 de gener de 2009 a causa d'un càncer, tenia 61 anys d'edat. Va crear el grup Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich que primer es van cridar Dave and The Bostons, el 1964. Us explicaré una curiositat, Dave Dee abans de dedicar-se a la música era policia i va ser un dels que van realitzar l'atestat quan es va produir l'accident de trànsit que va costar la vida a Eddie Cochran i va deixà semi paralític a Gene Vincent. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich van aconseguir molts èxits amb els seus singles, però "The legend of Xanadu" que es va publicar el 9 de febrer de 1968 i 
havia estat gravada el 17 de gener, essent composta per Ken Howard i Alan Blaikley, va ser el major hit en la carrera de Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich, sent número U a Anglaterra, tercer a Austràlia, cinquè a Alemanya i onze en Japó, només va arribar al 123 als Estats Units. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich es van desfer l’any 1972, encara que van tornar anys més tard ja sense èxit. A Espanya aquesta cançó també va ser versionada i molt bé, per Los Mustang. Li menjaré el tarro a Quimet i us la punxarem a El Temps Passa, el programa que tots dos fem sobre la música espanyola dels seixanta que s'emet per aquesta mateixa emissora. 
Chicory Tip – Son of my father 1972
Chicory Tip van ser una banda de pop britànica, integrada per Peter Hewson (veu), Rick Foster (guitarra), Barry Mayger (baix), Brian Shearer (percussió) i Rod Cloutt (guitarra i teclats). Són un d'aquests grups d'un sol hit i als que avui en dia només se'ls recorda per aquest "Són of my Father". Es van formar l'any 1969 a Kent i malgrat treure uns quants singles, no van aconseguir l'èxit fins al 1972 amb aquest tema que va ser cap de les llistes britàniques al febrer i es va mantenir durant tres setmanes. Mai van tornar a col.locar un altre dels seus discos i Chicory Tip es van desfer l'any 1975. El tema va ser escrit pel compositor i productor italià establert a Alemanya Giorgio Moroder i Pete Bellotto. Giorgio Moroder també la va gravar, encara que la versió de Chicory Tip és la més recordada i va ser utilitzada en la sèrie de TV "Life in Mars" en l'edició anglesa. A Espanya la sèrie també va ser adaptada amb el títol de "La Chica de Ayer", encara que les cançons no tenien res a veure i el guió tampoc, la veritat. Alguns dels components de Chicory Tip van tornar a posar en marxa el grup que es mou pels circuits revival.
Els Chicory Tip, un grup d'únic hit
Herman’s Hermits – My sentimental friend 1969
Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar a Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional plena d'èxits fins començats els 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Lek Leckenby (guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria). Van triunfar gràcies a cançons com "No milk today", "Silhouettes", "There's a Kind Of Hush" i "My sentimental friend" que amb “My Lady” a la cara B es va publicar en single l’any 1969 i tantes altres cançons que van copar les llistes britàniques des de 
1964, fins que Peter Noone va deixar el grup l’any 1971. La veritat es que Herman’s Hermits van ser un grup de singles més que de LP’s. A partir de 1969 van treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells l’any 1984, si bé la seva discografia ha anat reeditant-se en versió CD. També van filmar 4 pel.lícules. Van tornar als escenaris, però per partida doble. M'explico, Peter Noone va creà uns Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van posar en marxa un altra formació, de manera que ara hi ha dos grups tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb músics diferents. Tot està en mans dels tribunals als que toca decidir qui son els veritables Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufà i fer ampolles.
Herman's Hermits amb Peter Noone, el segon per l'esquerra
Queen – A kind of magic 1986
Aquest tema va donar títol a un disc mític de Queen, però inicialment es va incloure en la banda sonora del film "The Highlander" que a Espanya es va traduir com "Els Immortals". A principis de l'any 1986 Queen van treure a la venda "A Kind of Magic" i l'àlbum va arribar al nº 1 mantenint-se en les llistes durant 63 setmanes. De fet aquest disc havia de ser la banda sonora de la pel.lícula, però Queen van incloure més cançons i el disc va passar a ser un treball de Queen al marge dels singles que es van editar amb els temes del film. La veritat és que el single amb "A Kind of Magic" va arribar al tercer lloc al Regne Unit i va aconseguir el primer en 35 països. Degut a l'èxit de vendes del LP, Queen van emprendre el "Magic Tour" amb entrades esgotades amb molta anticipació i que va recalar en estadis a l'aire lliure d'Europa. Seria l'última gira de Queen amb Freddie Mercury. Una de les actuacions més recordades del Tour van ser les dues dates que van realitzar a l'estadi de Wembley a Anglaterra, convocant 72.000 persones cada nit i venent-se les entrades en només sis hores. Van començar els dos 
concerts interpretant "One Vision". Wembley és a més a més el concert més recordat en la carrera de Queen, s'havia utilitzat l'escenari més gran, la plataforma de llums més immensa, la pantalla més gegant, coses que fins ara a l'estadi mai s’havien presenciat. El rodatge dels concerts es va realitzar amb quinze càmeres, més un helicòpter, per capturar preses aèries. Al desembre del mateix any es va editar al "Live Magic", el seu segon disc en viu, en el qual recullen les millors preses extretes dels concerts de Wembley, Budapest i el Knebworth Park que es va realitzar el 9 d'agost de 1986, va ser l'últim concert de la gira i va reunir 120.000 espectadors. Es calcula que el "Magic Tour" va ser presenciat per més d'un milió de persones arreu del món. Després de la gira, al 
començament del 1987, Roger Taylor i John Deacon es van anar de vacances a Los Angeles i Brian May va tractar de reordenar la seva vida personal. Freddie Mercury va aprofitar el moment per treballar en el seu primer disc com a solista que es va editar el 23 de febrer de 1987 amb "The Great Pretendre", un tema de The Platters, com single i donan-li títul. És clar que realment no havia estat aquell el primer disc com a solista de Freddy Mercury, de veritable nom Farrokh Bulsara i nascut a Zanzíbar, Tanzània, el 5 de setembre de 1946, ja que fent-se cridar Larry Lurex, l’any 1973 va gravar un single amb els temes "I Can Hear Music" i "Goin 'Back" i que eren dues versions. Curiosament, la veu en aquest enregistrament no sembla la seva i és que, malgrat el seu alt to vocal, utilitzava sempre un aparell electrònic inventat per Brian May que alterava la seva veu i li donava molta més brillantor. Precisament l'ús d'aquest aparell va ser la causa per la qual George Michael no va acceptar substituir a Freddie Mercury en el grup i finalment va ser Paul Rogers el nou cantant. Freddy Mercury va morir d'una broncopneumònia complicada per la SIDA el 24 de novembre de 1991, un dia després de comunicar oficialment en roda de premsa que patia la malaltia i que era homosexual. Es calcula que Queen va arribar a vendre més de 300 milions d'àlbums a tot el món, amb Freddy Mercury com a líder. Us he possat una foto de l'estatua que li van fer en honor de Freddy Mercuri a Suissa.
Queen una gran banda amb bons músics i una sola figura
Supertramp – Breakfast in America 1979
Supertramp va ser una de les bandes més representatives del rock progressiu barrejat de simfonisme i una autèntica fàbrica d'èxits en els anys 70 i principis dels 80. Sobretot gràcies a l'àlbum amb aquest tema per títol que va arribar al tercer lloc a Anglaterra i al primer en el Billboard i és que els seus discos sempre es van classificar millor als Estats Units que en la seva pròpia pàtria. La història comença quan el cantant, pianista i ex-bateria Rick Davies va posar un anunci en el Melody Maker buscant músics per crear un grup, era l’agost de 1969. A l'anunci van respondre el cantant, guitarrista i pianista Roger Hodgson (21 de març de 1950, Portsmouth, Anglaterra), al costat de Richard Palmer (11 de juny de 1947, Dorset) i Robert Miler (2 de febrer de 1950). Des de l'agost de 1969 fins a començaments de 1970, el grup es va cridar Daddy, després canvien a Supertramp, extret de la novel.la escrita l’any 1910 per W. H. Davies i titulada "The Autobiography of a Supertramp". Van ser un dels primers grups anglesos que van fitxar per al segell americà A & M Records. El seu primer àlbum "Supertramp" va ser publicat al juliol de 1970 només al Regne Unit, als Estats Units seria editat per primera vegada l’any 1977. Va suposar un fracàs comercial. Richard Palmer abandonaria el grup durant un 
período de sis mesos després de la publicació de l'àlbum, mentre Robert Miler sofriria una crisi nerviosa. Per a la gravació de "Indelibly Stamper" van compar amb Frank Farrell que havia nascut el 1947 a Birmingham i va morir el 19 de juliol de 1997, Kevin Currie i Dave Winthrop que era nord-americà, reemplaçarien a Miler i Palmer. Tot i que aquest disc va funcionar a nivell crítica no ho va fer en xifres de vendes i els membres de Supertramp es van separar, només quedarien Roger Hodgson (a la foto ja en solitari) i Rick Davis que van buscar nous músics i seguirien endavant. "Crime of the Century", publicat el setembre de 1974, suposaria el començament de l'èxit comercial i de crítica, aconseguint el quart lloc a Anglaterra gràcies al single "Dreamer". La seva cara B, "Bloody Well Right", arribaria al 40 en les llistes de Billboard al maig de 1975. A partir d'aquest moment l'ascens de Supertramp va ser imparable i a partir del 77 es van traslladar definitivament als Estats Units. "Breakfast in America", el seu sisè àlbum, es va publicar el març de 
1979, venent 4 milions de còpies als Estats Units i 18 milions a nivell global. Ha estat el disc més venut de Supertramp i l'inici de la crisi entre els seus dos membres fundadors. En aquest enregistrament Supertramp van ser Rick Davies (veu i teclats), John Helliwell (saxo i cors), Roger Hodgson (veu, guitarra i teclats), Bob Siebenberg (bateria), Dougie Thomson (baix) i van comptar amb Slyde Hyde (trombó i tuba). La portada de l'àlbum va ser dissenyada per Mikel Doud, amb Kate Murtagh fent de Estàtua de la Llibertat i portant un got de suc de taronja en lloc de la torxa. El fons inclou una panoràmica de Manhattan formada per diferents estris de cuina, entre les quals figuren caixes de cereals apilades formant les Torres Bessones. La foto de la contraportada, amb els membres del grup llegint diaris mentre esmorzen, va ser presa en el Bert s Mad House.
The Beatles – Here comes the sun 1969
Ara escoltarem als Beatles. El LP "Abbey Road" va ser publicat el 26 de setembre de 1969 al Regne Unit i l'1 d'octubre als Estats Units. Va estar produït i orquestrat per George Martin, amb Geoff Emerick com a enginyer de gravació i va participar com a inginyer de so Alan Parsons. És el dotzè àlbum d'estudi publicat per The Beatles i l'últim que van gravar ja que "Let It Be", editat l’any 1970, havia estat gravat amb anterioritat, si bé no s’havie publicat ancara. L'àlbum va destacar per contenir dues de les cançons més importants compostes en la seva etapa Beatle pel guitarrista George Harrison, "Something" que va ser la seva primera composició editada com a 
cara A d'un single que es va publicar el 31 d'octubre de 1969 i "Here Comes the Sun" que escoltem ara i en què destaca l'ús del sintetitzador Moog, una de les primeres vegades que es va utilitzar en el món del rock. La portada de l'àlbum es va convertir en una de les més famoses de la història de la música, amb John, Ringo, Paul i George travessant un pas de vianants a la cruïlla de Grove End Road amb el carrer Abbe Road, davant dels estudis on es van gravar gairebé tots els seus discos des de 1962. Fins i tot els Simpson van fer la seva parodia (a la foto). "Abbey Road" és un dels sis àlbums certificats com a disc de diamant de The Beatles, els màxims guanyadors 
d'aquest reconeixement en la història de la música. "Here comes the sun" parlava de George Harrison sentint-se lliure de la banda i de l'opressió creativa que exercia sobre ell Paul McCartney. Va ser una de les poques cançons dels Beatles en les quals no va participà John Lennon. Per cert i això és una curiositat, Ringo va escriure i va cantar en aquest disc el tema "Octopus 's Garden", la seva segona composició per als Beatles. El Volkswagen Escarabat que apareixia a la foto solia estar aparcat en aquest lloc molt sovint, era propietat d'algú que vivia al costat de l'estudi. La seva matrícula, LMW 281F, seria objecte de nombrosos robatoris per part dels fans. L’any 1986, el cotxe va ser venut en subhasta per 2.530 lliures esterlines i el 2001, va ser exposat en un museu d'Alemanya.
The Shotgun Express – Funny’cos neither could I 1966
The Shotgun Express amb un jove Rod Stewart, a la dreta
The Honeybus – For where have you been 1972
La banda britànica The Honeybus es van crear l'abril del any 1967 a la ciutat de Londres i van estar en actiu fins a l’any 1973. El primer hit de The Honeybus va ser "I Ca't Let Maggie Go" que es va publicar l’any 1968. Pel The Honeybus van passar un grapat de músics, entre ells Pete Dello, Ray Cane, Colin Hare, Pete Kircher, el guitarra Jim Kelly que va morir el 26 de desembre de 1995 i Lloyd Courtenay. Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock “Per on has estat?”, era una cara B i es trovaba en el seu vuité single amb "She Is The Female To My Soul" a la cara A i que el grup britànic The Honeybus van publicar l’any 1972. Un any més tard el grup The Honeybus es desfaria.
The Honeybus
The Hollies – He aint heavy hes my brother 1969
Tot i que aquest tema es diu que es una cançó de Neil Diamond, la veritat és que els seus autors van ser Bobby Scott i Bob Russell i la primera a gravar-la va ser Kelly Gordon el 1969. Neil Diamond va gravar el tema el 1970 i es va incloure en el seu àlbum "Tap Root Manuscript". De fet The Hollies, un grup de Manchester, la van editar en single l'1 de setembre de 1969, abans que el nord-americà, comptant amb un desconegut i jove pianista en la gravació de nom Reginald Dwight que passaria poc després a ser conegut com Elton John. La seva versió dóna molt més protagonisme als jocs de veus, una cosa que The Hollies sabien utilitzar molt bé. "He ain't heavy, he's my brother" és una frase feta i la traducció vindria a ser alguna cosa així com "Tot l'hi perdono per que és el meu germà". L'1 de desembre de 1969 el single va arribar al tercer lloc a Anglaterra i al setè als Estats Units i va ser 
Disc de Platí. The Hollies eren un grup de Manchester creat a principis de 1960, encara que la majoria dels nois d'eren de l'est de Lancashire. La primera formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història CSNY, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. El 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident al The Cavern Club de Liverpool.
The Notting Hillbillies – Feels like going home 1990
The Notting Hillbillies van ser una super banda britànica formada l'any 1990. Els seus components, tots ells grans entre els grans, eren Ed Bicknell (bateria), Marcus Cliff (baix), Brendan Croke (veu i guitarra), Guy Fletcher (veu i teclats), Paul Franklin (guitarra), Mark Knopfler (veu i guitarra) i Steve Phillips (veu i guitarra). Tots ells tenien projectes estables pel seu compte a part de The Notting Hillbillies. Brendan Croke i Marcus Cliff provenien del grup Five O'Clock Shadows i Mark Knopfler i Guy Fletcher dels Dire Straits. Tant Brendan Crocker com Mark Knopfler coneixien a Steve Phillips des de finals dels 60 i havien gravat junts quan cap d'ells era encara conegut. Ed Bicknell per la seva part, era el mànager de Dire Straits i Paul Franklin era un músic d'estudi que havia treballat anteriorment amb tots ells. L’any 1990 The Notting Hillbillies van gravar el seu primer i únic àlbum titulat "Missing ... Presumed Having A Good Time" del que us extrec aquest tema "És com tornar a casa" que escoltem ara i que es va publicar com cara A d'un single amb "Lonesome Wind Blues" com a cara B i que era una versió d'un clàssic del folk americà, composat per Charlie Rich.
The Notting Hillbillies, una superbanda britànica
The Korgis – All the love in the world 1981
seguir endavant i va comptar per a la gravació d'aquest disc amb músics de sessió, entre ells Stuart Gordon, Jerry Marotta, Manny Elias, David Lord i Phil Harrison als teclats, però es diu que a més d'una bona secció de metalls, va comptar amb la col.laboració de Peter Gabriel. Per The Korgis van passar posteriorment altres músics de sessió, entre ells John Baker, Stewart Maggie, Steve Buck i Roy Dodds. The Korgis es van desfer un parell o tres d'anys després, però van tornar a reunir l'any 1990 per a una gira titulada "Everybody 's Got to Learn Sometimes". The Korgis eren James Warren, Andy Davis i John Baker.
The Housemartins – Caravan of love 1986
Tanquem aquest recorregut que avui hem fet a Un Toc de Rock per el pop britànic amb aquest bon grup. En The Housemartins trobàvem a Norman Cook, un cantant, baix i teclista que anys més tard es llançaria en solitari i seria conegut com Fat Boy Slim i que feia música electrónica. The Housemartins eren un grup de pop britànic molt en la línia del que es deia "pop angles dels seixanta" i que avui anomenaríem Indie. Però el tema que millor va funcionar en tota la seva carrera va ser aquest, una cançó interpretada a acappella que es va editar en versions single i maxi. El grup The Housemartins l’integraven Paul Heaton (cantant), Stan Cullimore (guitarra i veu), Norman Cook (baix i veu) i Hugh 
Whitaker (bateria), es van crear l’any 1983. Com us deia, aquesta cançó cantada a acapella, s'allunya i molt del seu estil habitual i és que es tracta d'un single nadalenc gravat a instàncies de la discogràfica. És la versió nadalenca d'un tema de The Isley Jasper Isley i molt allunyat del seu estil, pero va ser el seu únic hit a Espanya. Fins aquell moment havia estat un grup de singles, el seu primer LP no es va gravar fins l'any següent i la veritat és que no va resultar com s'esperava. És clar que el Gran Públic, la “masa”, esperava un disc de temes a acappella o similars i es van trobar amb bon pop. Els amants del pop no van comprar el disc per que a ells no els anaven els grups de acappella... i aquí tenim la simple explicació. The Housemartins es van separar l’any 1988.
The Housemartins
La dita d’avui es de Matthew Bellamy, cantant, compositor i guitarra del grup MUSE que va dir
"Hi ha alguna cosa en la música que obviament està
més enllà del llenguatge mateix. És comunicació en
la seva forma més pura"
Tanco per avui la barraqueta d’Un Toc de Rock des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, ara foto el camp, a reveure.
Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario