Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
El cel en flames (Foto: Mario Prades)
La banda més important del heavy espanyol ha estat i no crec equivocar-me en dir que encara "ÉS", el grup Barón Rojo en la seva primera formació El doble disc en directe "Barón al Rojo Vivo" va representar la revalida per aquest gran grup espanyol. Però un disc i una cançó destaquen a posteriori en la seva trajectòria per dues raons: L'àlbum perquè conté una de les millors balades del rock nacional i perquè va ser l'últim amb la primera formació de Barón Rojo que ara han tornat a unir-se de nou. La cançó perqué es acollonant. Aquesta és una de les millors lletres del rock español i va ser escrita per Carolina Cortés amb música del seu marit José Luis Campuzano “Sherpa”. Junts van escriure el llibre que teniu aquí al costat. Jo soc Mario Prades i començo dien com sempreBenvinguts a Un Toc de Rock
Barón Rojo – Hijos de Caín 1985
Van ser la millor banda de heavy metal de l'estat i ara han tornat amb la seva primera formació, la més sòlida i que va escriure pàgines d'or en la història musical espanyola. Els germans de Castro, Carlos i Armando, al costat del baixista José Luis Campuzano "Sherpa" i el bateria uruguaià Hermes Calabria. Són els mateixos que van gravar el LP "En un lugar de la Marcha" l’any 1985, on es trobava aquest extraordinari tema "Hijos de Caín" amb lletra de Carolina Cortés, la millor lletrista del rock nacional i dona, si més no ho era, de Sherpa. Precisament es van conèixa quan tots dos treballaven en l'obra musical "Hair". Barón Rojo es creà després del desmembrament de Coz on estaven els de Castro, José Luis havia estat baixista de Los Módulos. Van debutar el 1981 amb "Larga vida al Rock'n Roll" i van gravar "Volumen Brutal" en els estudis d'Ian Gillan, dels Deep Purple que després de veure'ls tocar, al.lucinà i els va convidar a realitzar una gira conjunta amb els Purple per Anglaterra, això si, els van anomenar "Red Baron". També van versionà a l'anglès aquest LP i avui és pesa de col.lecció, per cert, jo el tinc. L'àlbum "En un lugar de la marcha" és l'últim disc que van gravar junts els quatre músics que ara sembla que tornen a fer una gira. La veritat és que les coses estaven molt malament entre ells, alló era la crónica d'una mort anunciada. Jo recordo un concert en el qual vaix 
col.laborar, al Palau d'Esports de Barcelona, el cartell eren Barón Rojo, Goliath i Santa. Arribaren Hermes i Sherpa d'una banda i els De Castro de l'altra, hotels diferents, camerinos diferents, vols diferents, no estaben mai junts, Sherpa i Hermes a un lloc i els de Castro en un altre costat, l'únic que van fer juntets va ser tocar, però jo diria que ni es van saludar. Inclus a l'hora de seleccionar les cançons per cada disc, eran a parts iguales, caben vuit, dons dos de cadascun d'ells. La cosa no podia seguir i va acabar amb el trencament. Barón Rojo va seguir, però no era el mateix. Aquesta va ser i sembla que torna a ser-ho, la millor formació de Barón Rojo i ara tornan a estar junts i a la carretera. Com deien ells a una de les seves millors cançons “Larga vida al rock and roll”.
Mario Prades amb José Luis Campuzano "Sherpa".
A sota discos histórics de Barón Rojo
La Mosca Tse Tse – Para no verte más 1999
Des de la Argentina ens va arribar aquesta banda d'ska que responia la nom de La Mosca Tse Tse, però als quals es va abreujar a La Mosca. Aquest és el tema més popular en la carrera d'aquest nombrós grup, que van sorgir en Ramallo, Argentina, de les cendres de La Reggae & Roll Band i Damas Gratis. Es van crear el 1995 i La Mosca Tse Tse eren Guillermo Novellis (cantant i guitarra), Sergio Cairat (teclats i cors), Adrián Cionco (baix), Pablo "Chivi" Tisera (trompeta), Raúl Mendoza (trompeta, cors i percussió), 
Julio Clark (saxo), Marcelo Lutri (trombó), Fernando Castro (bateria), Mariano Balcarce (percussió i cors) i Martín Cardoso que ara no recordo que tocava. L'any 1999 van editar el seu segon àlbum "Vísperas de carnaval" que contenia aquest tema "Per no veure't més" i que va representar el seu disc més venut i la seva introducció al mercat espanyol. L'àlbum va ser disc de platí a Espanya, or a Itàlia i també a Portugal. Va aconseguir bones vendes als Estats Units i a la resta d'Amèrica llatina. L'any passat van treure "Moskids: Grandes Canciones para Chicos", el seu vuitè disc fins al moment. La veritat és que tot i ser un bon grup, La Mosca Tse Tse no han tornat a tindre un altre èxit igual a “Para no verte más”.
Loquillo y Trogloditas con Alaska – El ritmo del garaje
José María Sanz, Loquillo, un noi del Clot que anaba per jugador de basket i es va reconvertí en cantant de rock and roll, va néixa el 21 de desembre de 1960. Quan es va gravar aquest tema en què col.labora Alaska, Los Trogloditas eren Sabino Méndez (Amb el primer grup a la foto), Ricard Puigdomènech, Jordi Vila i Josep Simón Ramírez. Aquest últim és el propietari del nom, per això des de 2007 José María només utilitza el Loquillo. Després van tindre canvis en la formació, anades i vingudes, cosses que passan. El nucli musical es va centrar en Jaime Stinus i Sergio Fecé. Aquest últim era, a més de teclista, un bon productor. Va produir un dels discos d'un grup que jo vaig portar, els lleidatans Adhesivo. Aquest tema que escoltem ara es trobava i donava títol al primer disc del grup, publicat el 1983 per la discogràfica DRO-Tres Cipreses i encara que va ser reeditat posteriorment per Hispavox, aquest és una peça de col.leccionisme molt buscada. He de reconèixer que a mi Loquillo em queia malament i això que he fet concerts amb ell. Un bon dia vaig organitzar un concert de Loquillo y Trogloditas a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb Loquillo 
que va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre que excusar-lo, però sembla ser, segons em va explicar un del grup que Loquillo estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Quan els crítics realitzem la cobertura d'un concert, almenys jo, sempre procurem ser imparcials. El problema és que amb els anys coneixes gent del món de l'espectacle, adquireixes simpaties i antipaties, el que de vegades fa que en un concert vegis les fallades o les coses ben fetes més destacades unes de les altres. Us puc dir que quan Jorge Porcar, cap de promoció d'Hispavox o el seu ajudant Ignacio em feien arrivar un nou disc de Loquillo, sempre em deien que no feia falta que el publiqués, que m'ho enviaven per la meva col lecció privada. Ignasi Martín, amb el que m'uneix una bona amistat, va deixar Hispavox i es va convertir en executiu de la promotora de concerts Plastic Produccions.
Mario Prades amb José maría Sanz i una de les ex del Mario
Tequila – Rock and roll en la plaza del pueblo 1978
Tequila es van formar l'any 1975 i l'integraven els argentins Ariel Rot (guitarra) i Alejo Stivel (cantant), al costat dels espanyols Julián Infante (guitarra), Felipe Lipe (baix) i Manolo Iglesias (bateria). Va ser una de les bandes mítiques del rock espanyol dels 70, encara que a mi particularment mai em van entusiasmar. Van ser una de les llavors de les que va brollar la "moguda madrilenya". Tequila es va dissoldre el 1982, una de les causes van ser les constants discussions entre els seus membres que tenien problemes de drogoaddicció, gairebé tots ells a l'heroïna. Ariel Rot i Julian Infante tornarien a ajuntar-se en els 90 per formar Los Rodríguez, grup 
amb Andrés Calamaro com a cantant, mentre que Alejo Stivel aconseguiria una bona carrera com a productor discogràfic, havent treballat amb Joaquín Sabina, La Oreja de Van Gogh, M-Clan i molts altres. Manolo Iglesias va morir l'any 1994 i Julián Infante el 2000, tots dos víctimes de la sida. El tema que us he seleccionador avui i que està sonant a Un Toc de Rock, es trobava en el seu primer àlbum "Matrícula de honor" que es va publicar el 1978. L'any 2008 Tequila es va tornar a posar en marxa, encara que només Alejo Stivel i Ariel Rot queden de la formació original. Es complementen amb Josu García, Mac Hernández, Daniel Griffin i Mauro Mieta.
Sau – Tren de mitjanit 1992/1991
Des de el seu disc doble "Concert de mitjanit", gravat en directe al juliol de 1992, us porto aquesta bona cançó de Sau, els que van ser el millor grup de pop-rock en català de la història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la potència i qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al disc gravat en directe per Sau a la plaça de toros La Monumental de Barcelona, també ple fins la bandera i sota el títol "Concert de mitjanit" en el què a més de la col.laboració de Luz Casal, trovem el guitarra canadenc Robbie Robertson que va ser membre de The Band, Phil Manzanera que havie tocat amb Explorers i Roxy Music, junt a Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. La banda que els va acompanyar la integraven Ramon Altimir, Pep Sánchez, Quim "Benítez" Vilaplana, Jordi Mena i Gerry Duffy. Aquesta es una de les primeres cançons de Sau on la veu solista es compartida per Carles Sabater i Pep Sala que es convirteix en primera veu. La cançó 
es trobava originalment en el primer Disc d'Or que van aconseguir els nois de Sau, el doble álbum gravat en estudi "El més gran dels pecadors", de l’any 1991. Sau eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixa el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Sempre resulta dolorós enterearte que una persona a qui admires per la seva vida professional ens deixa, però si a més a més és un amic encara és més dur. Tant ell com Pep eren bons amics meus i avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospilatet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Ona La Torre i unes quantes emisores més. La veritat és que no se que podries dir-vos de Sau i que no us ho hagi dit ja, per tant...
Carles Sabater i Pep Sala van integrar Sau
Sopa de Cabra – Camins 2001
És una de les bones cançons en la llarga trajectoria discogràfica de Sopa de Cabra. Va ser inclosa a l’álbum “Plou i fa sol”que va ser publicat l’any 2001 per el segell Música Global. A mi aquest tema sempre em recorda al amic Ricard Escarré que condueix o conduía un programa a una emisora municupal del Camp de Tarragona, sobre viatges i que es diu així “Camins” i fa servir aquesta cançó com a sintonia. La cançó va ser versionada amb català per el grup aragones Amaral. Els gironins Sopa de Cabra l’any 1991 graven el seu primer disc en directe "Ben endins", a la Sala Zeleste, avui Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos després actuen en el multitudinari concert del Rock Català al Palau Sant Jordi al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets que va representà la madureça per el génere, aconseguint el rècord europeu d'assistència en un recinte tancat amb 22.104 persones i que va significar la revàlida per al rock en català. Un dia pot ser os explicaré el perqué no van interpretà cap cançó tots el grups junts. Sopa de Cabra eren inicialment Joan "Ninyin" Cardona, Francesc "Cuco" Lisicic, Josep Maria Thió, Gerard 
Quintana i Josep Bosch. Sopa de Cabra van funcionar de 1985 fina l’any 2001. Josep Thió i Gerard Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari, mentre que Francesc "Cuco" Lisicic, Jaume Soler "Peck" i Josep Bosch s’uneixen al grup Kabul Baba. Joan “Ninyin” Cardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959, ara es cumpliran deu anys des de que ens va deixar. Era el de mes edat de tots els components de Sopa de Cabra. El passat mes de setembre Sopa de Cabra va fer una serie de concerts i aixó anima a pensar que potser tornin tots junt a la carretera.
Suburbano – La tierra se mueve 1993
Tornem a escoltar a Un Toc de Rock a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva qualitat i la seva dilatada obra, ara escoltarem a Suburbano i un altre gran cançó, una de les moltes que tenen i on ens parlen de l’intolerancia i citàn a gent com Miguel Servet i Galileo. Es trobava al álbum “Fugitivos” que van editar l’any 1993. Entre els músics que els van acompanyar a la gravació estaven Tino di Geraldo, Bili Villegas i Nacho Saenz de Tejada, junt a Fermín Aldáz i Cuco Pérez que havien sigut membres de Nuestro Pequeño Mundo i als teclats Pedro Navarrete, ex de Radio Futura. Aquest disc va representar la tornada de Suburbano als escenaris ja que feia anys que es dedicavan solament a les bandes sonoras. La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible qualitat. La prova la tenim en la seva discografia que sense ser brutal, Suburbano té una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de pel.lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i molta altra gent. Van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona. Suburbano també van 
acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo Fuster i Luis Mendo son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o "La puerta de Alcalá". La seva primera actuació en públic va ser el 3 de maig de 1979, a la sala El Gayo Vallecano, una cooperativa de teatre independent en el barri de Vallecas. Per cert tots dos músics van ser o són, propietaris del segell discogràfic Avispa Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y las seves cançons. Os explicaré una curiositat, Bernardo Fuster había gravat a Alemanya, l’any 1974, un disc titulat “Manifiesto”, prohibit a Espanya i dedicat a atacar al régim de Franco i a favor de los FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriotic), una mena d’ETA que van sapiguer di adeu quan va ser el moment de fer-ho, no com els asesins bascos que ara diuen que deixan les armes, però no les antreguen ni donen la cara, anan de víctimas per el mon. Bernardo Fuster va gravar aquest disc sota seudonim, fen-se dir Pedro Faura i ja hem escoltat alguna de les seves cançons tant a Un Toc de Rock, com a El Temps Passa.
Luis Mendo i Berbardo Fuster forman Suburbano
Asfalto – Rocinante 1987
Fa unes setmanes vem parlar d’ells, ara sonan a Un Toc de Rock. Al costat dels Burning, crec que Asfalto són les millors bandes del rock espanyol dels anys 70. Asfalto van començar dien-se Tickets fins l’any 1972 i al igual que Burning, inicialment van gravar en anglès i van versionà a The Beatles. Aquí trobem a la formació més original d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van passar-hi de molt bons, però aquests són els ideals, la que va ser la millor formació d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón, José Luis Jiménez i Enrique 
Cajide. Aquest tema es regrabà amb els mateixos músics que ho van fer la primera vegada i amb mitjans moderns, per al LP "Asfalto 15 años de música", editat per conmerorar l’aniversari d’Asfalto i que va editar el seu propi segell discogràfic Snif Records, del qual jo vaig ser, en aquella època, delegat per a Catalunya. La cançó és un cant a la desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de vegades, els somnis no han de donar pas a la realitat. La cançó ens diu que Don Quixot va abandonar a Rocinante i després de vendre la seva llança es va comprar un tractor, mentres que Sancho Panza va muntar una botiga de recanvis per al tractor. Es una bona lletra i una millor cançó que ens portan a Un Toc de Rock un dels grups histótics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto.
Asfalto a una foto recent
Luis Fierro – Reconciliación 1977
Hombres G con Ana Torroja – Si yo no te tengo a ti 2011
Arena un nom més apropiat per a combats de boxa o lluita lliure que per a espectacles taurins que legalment ja no hi han. Deu ser més raonable veure dos tius donant-se trompades que a un altre lidian un animal amb banyes. El que va passat allí és senzill: Hombres G van ser contractats per un empresari privat que posseïa una sala de festes a Salou i una cafeteria a Tarragona, prop de l'actual Corte Inglés. El dia amenaçava pluja, però la plaça de toros es va omplir. Quan començaven a caure les primeres gotes el grup va sortir a l'escenari tot corren. Van tocar ràpidament tres cançons sense interrupcions ni per a saludar i van parar ja que la pluja creixia. Va seguir plovent cada vegada més, 
encara que al poc temps va parar, però l'escenari que no estava cobert i els instruments estaven mullats i era un perill mortal connectar els equips de nou, de manera que el concert es va donar per suspès. El grup va cobrar el caché pactat ja que segons diuen els contractes tipus si es toquen tres cançons i s'ha de suspendre el concert es dóna per realitzat. L'empresari no va perdre res ja que l'assistència de públic va ser molt bona, al contrari, se'n va anar amb beneficis, però els soferts seguidors i seguidores que havien acudit per veure els Hombres G es van quedar sense concert i amb les entrades pagades i sense que ningú tingués l'obligació de retornar-lis els diners. Es va embolicar la de Dios es Cristo i d'això donen fe les fotografies que us adjunto al blog d'Un Toc de Rock. Hombres G volien deixar satisfet al seu públic 
i van oferir a l'empresari una interessant possibilitat "Ells actuarien un altra data pactada per ambdues parts i només cobrarien les despeses que els ocasionaria tornar a Tarragona". Era una bona opció, però l'empresari amb la pasta a les butxaques va decidir que d'això res. Ell ja havia guanyat diners i no anava a arriscar-se ara a perdren, tot i que en roda de premsa es va anunciar que és faria i "En cas que aquest concert arribés a realitzar-se valdrien les mateixes entrades". Un parell d'anys després Hombres G van tornar a la mateija plaça de toros, en aquella ocasió l'empresari era la productora del meu amic Iñaki Martín, Plastic Produccions que no tenien res a veure amb l'empresari privat del merder. No podeu imaginar-vos els problemes amb què es van trobar a la porta quan va començar a arribar gent amb les antigues entrades a la mà i pretenent entrar amb elles. 
Els Hombres G "a la platga" com diu el títul del seu nou disc
Biagio Antonacci – Cuanto tiempo y ahora 2003
Des que vaig escoltar aquesta cançó del cantant italià Biagio Antonacci per primera vegada, em va agradar. La veritat és que ja ha sonat a Un Toc de Rock, però l'altre dia me la van demanar en un correu i em vaig dir "Ha arribat l'hora de posar-la de nou" i aquí està, sonant per a vosaltres. L'italià Biagio Antonacci va néixa a Milà el 9 de novembre de 1963 i es va donar a conèixa en l'edició de l’any 1989 del Festival de SanRemo. Possiblement la cançó més coneguda d'aquest cantant, Biagio Antonacci, al nostre país sigui "Entre tu y mil mares" que també va ser versionada per ell al castellà. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, donava títol a un àlbum publicat en castellà l’any 2003.
Biagio Antonacci
Juan Erasmo Mochi – Amada mía 1991
Juan Erasmo Mochi es va fer molt popular en els seixanta quan va presentar un dels millors programes de televisió de la dècada, ens referim a programes musicals, és clar. Es tractava de "Escala en Alta Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "Escala en Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. Però Mochi, ja que aixó de Juan Erasmo ho vam saber ja en els 70, va tenir també una brillant carrera com a cantant melòdic. Jo recordo una gran versió que va realitzar de "La Hiedra". Mochi va néixa a Barcelona el 24 de gener de 1943 i provenia d'una família de casa bona i va viure una joventut molt 
bohèmia viatjant per Europa amb una guitarra i interpretan temes de Brassens i Brel. Va marxà a Mallorca i allà el van acompanyar Los Beta Quartet, per crear The Runaways als que va deixar i aquests es convertirien en Los Bravos i Los Z-66. La seva popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema Mochi al costat de Micky en el film "Megatón Ye Ye" i algun altre. Va tenir diversos matrimonis, uns a Espanya i altres a Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. El 1984 torna a Espanya on es va dedicar a la producció d'artistes com Los Chichos, Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel, Joselito, Rosa Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc. Aquesta cançó us la he extret del CD recopilatorio “Juan Erasmo Mochi 30 años y un día” que va editar Divucsa l’any 1991, però inicialmente es va editar en single als anys setanta.
Georges Moustaki – Le metèque 1968
Georges Moustaki
Núria Feliu – El temps podrà passar 1987
Acabarem el programa d’avui escoltam a una bona amiga meva, la Dama de la Cançó, La Noia de Sants, Núria Feliu i una cançó que forma part de la història del cinema, es trobava en una pel.lícula sense temps de caducitat, tot i titular-se "El temps podrà passar" i que formava part originalment de la banda sonora del film "Casablanca". Es tracta d'aquella cançó de la que sempre és diu abans de punxar-la alló de "torna-la a tocar, Sam" i l'actor la interpretava al piano. Avui ens la porta la veu d'una bona veu catalana amb qui he treballat en un grapat d’ocasions i a més a més, de joves erem veïns de barri, de Sants, on va nèixa un 21 de setembre, és l’amiga Núria Feliu. La música de la pel.lícula va ser escrita per Max Steiner que havia saltat a la fama per haver estat compositor de la banda sonora de "Allò que el vent s'endugué". La cançó "As time goes by" era de Herman Hupfeld. Va estar 21 setmanes en els primers llocs de les llistes d'èxits als Estats Units. Dooley 
Wilson va ser Sam, el pianista i cantant. Wilson, era un actor nord-americà de color, però en realitat era bateria i no sabia tocar el piano. Hal Wallis prèviament va considerar la possibilitat de canviar la figura masculina del pianista per una femenina, un paper per al qual va pensar en Hazel Scott o Ella Fitzgerald, De fet, fins i tot després d'haver acabat el rodatge, el productor Hal B. Wallis va seguir considerant doblar la veu de Wilson en les cançons que aquest interpretava. Aquesta cançó amb la que tanquem el programa d’avui es trobava al disc “Els Óscars de la Feliu” que estaba ple de temas del cinema americà i que va editar l’any 1987 el segell PDI. Per cert, Núria Feliu també va editar un Disco Sorpresa de Fundador, un EP amb les cançons “Ja Estic be axi”, “Es Nadal”, “Est Esplendit” i “Tu que est l’únic amor” era 1970.A la foto del costat amb veureu a la Núria i a sota una que li vaig fer el dia que va presentar el disco "Us ho devia" al Hotel Ars de Barcelona, es troven Josep Cunit, Josep Guardiola, Víctoria de los Angeles, Núria Feliu i el conseller Guitart.
La nostra dita per tancar Un Toc de Rock, avui és del cantant de Guatemala, Ricardo Arjona que va manifestar:
“Hi ha amors sense orgull que viuen de perdre la dignitat”
Per avui aixó ha sigut tot. Tanco la barraqueta d’Un Toc de Rock des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, però tornarem a trovarnos en el proper programa, d’Un Toc de Rock, fins llavors, a reveure.
Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario