Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Campanà de Torredembarra (Foto: Mario Prades)
Avui i abans de posar en marxa Un Toc de Rock vull enviar la meva felicitació a Ona La Torre que aquest any celebra el seu cinquè aniversari com a emissora municipal de Torredembarra. Des de Un Toc de Rock... Felicitats companys i molts anys més en les ones!
Benvinguts a Un Toc de Rock
Rosendo – Agradecidos 1985/1989
El dia 31 de desembre de 1977, durant un concert, i després d'una discussió entre José Carlos Molina i Rosendo Mercado, membres del grup Ñu, Rosendo decideix deixar el grup i amb ell s'en va el bateria Chiqui Mariscal. Comença la carrera de Leño, una de les bandes mítiques del rock urbà espanyol. Aquest es un dels millors temes en la carrera de Rosendo Mercado ja en solitari, aquest cantant i guitarra que va formar part de Leño, al costat dels tarragonins Tony Urbano i Ramiro Penas. Es trobava en el seu disc "Loco por incordiar", primer àlbum de Rosendo Mercado en solitari que es va publicar l’any 1985 a través del segell RCA Records.Era una composició seva, però 
jo us l'he extret del seu àlbum "Directo" primer disc en directe de Rosendo publicat l'any 1989 pel segell Produccions Twins. Quan el periple amb Leño va arrivar a la fi, Rosendo comença la seva carrera en solitari i ancara està en actiu. Recordo el primer dia que Rosendo va venir a casa meva, a Cambrils, es va asseure al sofà, de cara al mar. Només es veia el blau Mediterrani i ell estava flipant, al final i a instàncies de Manel Más, cap de promoció de Dro a Catalunya que venia amb ell, va tornar a la realitat i em va dir "Mira Mario, tienes que entenderlo. Me he comprado un piso en Madrid, 22 pisos de altura y delante del ventanal tengo un inmenso mar... de antenas. Pero éste es un mar de verdad". Crec que poc despres es va comprar un pis a Cambrils. Rosendo Mercado Ruíz va néixa a Madrid el 23 de febrer de 1954.Mario Prades amb Rosendo, la primera foto es a casa de Mario,
la segona a la sala Zeleste, avui Razzmataz
Antonio Flores – Pongamos que hablo de Madrid 1982
Antonio Flores mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la genial Lola Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixa a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel.lícules i amb la seva mort Antonio Flores va entrar a les pàgines de la història del rock espanyol. Aquest tema era de Joaquín Sabina, però jo sempre he preferit la versió més bruta, visceral i carregada de desig d'Antonio, on el saxo es convertix en guitarra. El trobem en el LP "Al caer el sol" de 1982 i la producció va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Reconec que el seu disc més venedor va ser "Cosas mias" del 94, però jo de totes, totes, em quedo amb aquest.
Antonio Flores
Solera – Calles del viejo París 1973
Solera eren quatre grans músics: José Mari Guzmán, juntament amb Rodrigo Garcia i els germans José i Manuel Martín. Van estar poc temps en actiu i quan es van desfé Guzmán i Rodrigo s’en van anar a CRAG (Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán) que va ser el primer supergrup de l’historia del pop espanyol i José Marí Guzmán més tard crearia Cadillac. En el seu moment no se'ls va donar la importància ni el reconeixement que mereixien, però amb el temps se'ls ha anat reivindicant. Solera van gravar un sol álbum i van ser produïts per Rafael Trabuchelli que ja havía treballat, entre altres, per Los Ángeles, Miguel 
Ríos, Los Módulos o Los Gritos, es el pare de l'anomenat "So Torrelaguna" pel carrer de Madrid on hi havian els estudis de Hispavox aquest unic LP titulat “Solera” publicat el 9 d’avril de 1973. El disc va ser reeditat en versió CD per EMI l'any 2000, incloent una cançó inèdita "Jovencita", composició de Rodrigo García, però que després es va saber per declaracions del mateix Rodrigo que no era una gravació de Solera, la casa de discos va fotre la pota, es tractava d'un tema rebutjat de la seva època amb CRAG, no amb Solera, concretament de les sessions del LP “Señora Azul” de 1974 i va ser inclosa per error de la discogràfica. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock és un dels millors temes de la seva curta carrera, sense oblidar “Linda prima” que ja hem escoltat.
Orquesta Mondragón – Lolita 1989
Un dels temes que millor tracta el tema de les relacions amb menors home-nena, és aquest de l'Orquestra Mondragón on es explican l’ambolic d'un professor amb la jove alumna que el provoca i s’el andú al llit per treure millors notes. Aquesta cançó es trobava inclosa dins del LP "Una sonrisa por favor" que va ser Disc d'Or al vendre més de 50.000 copies a Espanya i que Javier Gurruchaga (Sant Sebastià, 12 de febrer de 1958) i la Mondragón van publicar l’any 1989. Va ser una de les cançons seleccionades com single. Aquest va estar l’últim disc i Gurruchaga ja començá en solitari. Per cert que és, al meu parer, la millor cançó del grup i era una composició de Joaquín Sabina, Antonio Carmona i el mateix Javier Gurruchaga. Un dels millors discos en la carrera de l’Orquesta Mondragón va ser el doble en directe “Rock and roll Circus” En aquest disc i a la gira pertinent de la Mondragón, el teclista va ser el català Josep Mas "Kitflus", membre de Pegasus.
Quique González – Daiquiri blues 2009
El seu nom complet és Enrique González Morales, però a aquest compositor, guitarrista i cantant, a cavall del rock i el cantautor, s’el coneix artísticament com Quique González. Va néixa a Madrid el 17 d'octubre de 1973. Una de les seves cançons va ser gravada per Enrique Urquijo y Los Problemas, es tracta de "Aunque tú no lo sepas". Ara us porto aquest tema del que és fins ara el seu últim disc, publicat l’any 2009 per Last Tour Records i al qual aquest tema "Daiquiri Blues" dóna títol. Un àlbum que es va gravar a Nashville amb el productor Brad Jones que si no em falla la memòria també ha produït un o dos discos d'Els Pets. En aquest enregistrament han intervingut músics nord-americans, entre ells Brian Owings, que ha tocat amb Emmylou Harris i Buddy Miller. Un altre ha estat el també bateria Ken Cooma, sense oblidar a Al Perkins que és una llegenda viva de la música i que ha tocat amb Dylan, els Stones, Manassas, Gram Parsons i Randy Newman, entre d'altres i que ha col.laborat en cinc dels temes del CD.Quique González
Neil Diamond – Canta libre 1972
Escoltarem ara al programa d’avui a Neil Diamond, un bon cantant i compositor nord-americà. Neil Diamond va néixa el 24 de gener de 1941 a Brooklyn, Nova York. En un dels artistes que, malgrat els anys, se segueix "menjant" el mercat, prova d'això és que el 2005 va aconseguir la posició 47 segons la revista Forbes dedicada als artistes més taquillers del 2005 i en aquest mateix any la seva gira mundial va recaptar més de 73 milions de dòlars, sent la gira més taquillera d'un cantant solista. Per cert, també toca la guitarra, és actor i productor. En aquest tema que estem escoltan ara barreja castellà i anglès i Sabeu una cosa? no el parla gens malament. Aquesta cançó es trobava en el seu àlbum "Moods" que va publicar Neil Diamond l'any 1972 i en què el tema estrella va ser "Song, Song, Blue", encara que jo us la he extret d'un doble disc en directe, el “Hot August Night” que va publicar Neil Diamond el 24 d’agosto de 1972.
Lucio Battisti – Mi libre canción 1972
Lucio Battisti va néixa a Poggio Bustone, a Itàlia, el 5 de març de 1943 i va morir a Milà, un 9 setembre 1998 després d'una llarga malaltia que el va anar consumint. Músic, compositor i cantant els seus començaments a mitjans dels anys 60 van ser com a compositor de cançons per a altres artistes. No va ser fins a 1966 que va començar a gravar els seus temes i el 1969 va treure el seu primer LP. Lucio Battisti no era el clàssic compositor de cançonetes fàcils i romàntiques, encara que es va col.locar en totes les llistes de pop comercial de l'època. "Il mio canto libero" que estem escoltan ara cantat en castellà, va ser el seu gran hit, junt a “Respirando. Originalment i en italià aquesta cançó donava títul a l'àlbum "Il mio canto libero” que Lucio Battisti va editar l’any 1972. Lucio Battisti va començar com a compositor i va gravar el seu primer single en 1966 amb el tema "Per una lira". Les seves cançons han estat interpretades per Mina, Paolo Meneguzzi, I Camaleoni, Patty Pravo, Dik Dik, Antonio Zabaleta, Dyango, Fedra, Gypsy Kings, Ricardo Montaner, Laura Pausini, Emmanuel, etc.
Lucio Battisti
Mina – Grande, grande, grande 1973
Veritablement Mina si que és gran, una de les millors veus del pop italià de tots els temps. Mina es diu realment Anna Mazzini i va començar el 1958 anomenant-se Baby Gate i interpretant temes de rock'n'roll en anglès que més tard es van reditar. L'any 1960 es va presentar per primera vegada en el Festival de Sanremo. Al 1962 el seu primer embaràs es va convertir en un escàndol a Itàlia, ja que Mina i l'actor Corrado Pani, pare del nen, no estaven casats. La cadena RAI (radiotelevisió pública italiana), la va tenir censurada durant dos anys, després dels quals es van veure obligats a 
permetre el seu retorn, ja que el públic italià va reclamar insistentment la seva presència a través de milers de cartes a la RAI. En aquest període d'ostracisme Mina va seguir treballant i interpretant cançons, sobretot a Alemanya. A Mina l'anomenaven "La tigressa de Cremona" tot i que ella va néixa a Busto Arsizio, Llombardia, el 25 de març de 1940. Al llarg de la seva carrera musical Mina ha gravat en anglès, italià, francès, turc, japonès i en castellà. Té un total de 121 discos gravats. L'any 2000, va gravar a duet amb Mónica Naranjo "Él se encuentra entre tú y yo", una cançó que apareix en el tercer àlbum de la cantant catalana i titulat "Minage" en honor seu. Per cert que fa més de 30 anys que Mina no aparèix en públic.
Tradivarius – Carta 1993
Tradivarius van ser una banda de Reus descoberts per Santi Arisa que els va produir el seu primer treball discogràfic. Santi Arisa m'explicava un dia, orgullós, que Tradivarius eren la primera banda que va incorporar gralles al pop-rock, encara que ells sempre van tenir una arrels molt celtes en la seva música. Quan jo li vaig preguntar "I de la Dharma que?" la seva responsta va ser clara: "La Dharma es un saxo mal tocat". Aquest tema, amb una lletra que ens parla de com canvia la gent amb els anys, es trobava en el seu CD "Bruixes", editat l’any 1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz que també tenia l’empresa de so i llum Triple Onda. Els integrants de Tradivarius en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup Ipso Facto, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor Pep Solorzano (veu i guitarra), seva es aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock. En l’àlbum col.laboren Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gall al violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall. Aquesta bona cançó ens parla de com canvia la gent amb els anys.
Tradivarius, una bona banda de Reus liderada per pep Solorzano, dret al mig
Cacho Castaña – A donde vas, quédate en Buenos Aires 1994
Cacho Castaña es una de les grans veus argentines, a caball del pop i el tango i que torna a Un Toc de Rock, en aquesta ocasió amb una altra de les seves bones cançons que, com no, parla de problemes humans i de la seva Buenos Aires natal, es Cacho Castaña. Cacho Castaña es molt bo i barrexa pop amb tango, de fet algunes de les seves cançons més conegudes son tangos com “Café la Humedad” o “Garganta con Arena” una composició dedicada al gran intérpret de tangos Roberto "Polaco" Goyeneche, un home nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29 de gener de 1926 y mort a Buenos Aires 
el 27 d'agost de 1994. Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, ha compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel.lícules com a actor i ha compost 4 bandes sonores. Cacho Castaña va obtenir el Premio Gardel l’any 2005, per el seu àlbum "Espalda con Espalda". El seu nom real és Humberto Vicente Castagna que va néixa el 11 de juny de 1944, al barri de Flores, a Buenos Aires. La cançó que escoltem estava inclosa en el seu LP "Soy un tango", de 1994, si bé també la trobem en moltes dels seus recopilatoris.
Presuntos Implicados – No hay palabras 1989
Aquest tema es trovaba al disc que marcà l'abans i el després de Presuntos Implicados, un bon grup creat a Yecla, Múrcia i establert a València. Aquest disc del que us parlo, editat el 1989, un dels seus millors traballs es “Alma de blues”, clar que sempre que tinc l’álbum al davant, acabo seleccionan “Alma de blues”, la cançó que dona títul, però el disc te altres bones peças, con aquesta que sona ara. El grup estava integrat per Soledad Giménez, el seu germà Juan Luis Giménez i Nacho Mañó que era el seu marit i abans d’aquest LP Presuntos Implicados havian estat gravant peçes en una línea cuasi discotequera, amb aquest disc van cambiar d’estil i aixó va ser molt positiu. Si bé Soledad Giménez els va deixà per treballar en solitari i des de la marxa de Sole, fa tres o quatre anys, el seu lloc l'ocupa la cantant Lydia Rodríguez. Presuntos Implicados acaban de treure el segon disc amb la nova cantant, ja hem escoltat alguna cosa del nou álbum a Un Toc de Rock.
José Feliciano & Carlos Santana – Samba pa ti
José Feliciano és un extraordinari guitarrista i bon cantant, a més de compositor i això que és invident. Es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia i aquest tema és de Carlos Santana que col.labora en la gravació. Es clar que José Feliciano li ha afegit lletra amb el que la cançó guanya en qualitat si es cau. Es clar que José Feliciano ens la canta en espanyol, pero tenim que tindre en compta que ell sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectoria discogràfica que acollona. José Feliciano va néixa a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945.
Nana Mouskouri – Libertad
La cantant grega Nana Mouskouri
Us deixaré amb una frase que va dir el poeta i escriptor britànic Oscar Wilde, un home controvertit i criticat per les seves reconegudes tendències homosexuals en la puritana Anglaterra victoriana. Oscar Wilde va manifestar en la seva obra “El retrat de Dorian Gray”:
“L'única cosa bona del matrimoni és que fa que
l'engany sigui absolutament necessari”
Ara tanco la barraqueta d’Un Toc de Rock per avui, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, toco el dos i marxo, però tornare en el proper programa, a reveure.
Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario