Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 19-10-2010

El dia 31 de desembre de 1977, durant un concert, i després d'una discussió entre José Carlos Molina i Rosendo Mercado, membres del grup Ñu, Rosendo decideix deixar el grup i amb ell es va el bateria Chiqui Mariscal. Comença la carrera de Leño, una de les bandes mítiques del rock urbà espanyol. Benvinguts a Un Toc de Rock.

Mario Prades amb Rosendo Mercado a casa meva

Leño – Maneras de vivir 1981

El 12 de febrer de 1978, Leño, integrat en aquell moment per Rosendo Mercado (guitarra i veu), Chiqui Mariscal (baix) i Ramiro Penas (bateria), debuten a la sala Alcalá Palace de Madrid, com teloners d'Asfalto. Després del primer disc Mariscal deixa el grup i serà substituït pel tarragoní Tony Urbano. Ramiro també era de Tarragona i tots dos havien tocat en Coz, dels que després sortiria Barón Rojo. És una de les seves millors cançons i està extreta de l'àlbum "En directe" que es va gravar el 25, 26 i 27 de març de 1981 a la sala Carolina, a prop del seu local d'assaig. Col.laborar Manolo Morales al saxo i una quasi desconeguda Luz Casal als cors. Quan Leño es va desfer l'octubre de 1983, Rosendo va seguir en solitari, Ramiro es va integrar al grup Llámalo X i després li vaig perdre la pista i Tony, amb el seu germà Àngel, van crear el grup Ausentes. Rosendo va estar en diverses ocasions a casa meva, a Cambrils, entre Salou i Vilafortuny. La primera vegada que va venir, assegut al sofà i no veient a través del finestral res més que mar Mediterrani em va comentar que estava flipant. S'acabava de comprar un pis a Madrid, planta 22. I em va dir textualment "Desde mi casa veo todo un mar de antenas, pero este es un Mar de Verdad".

                                                         Mario Prades entrevistant al baixista tarragoní Tony Urbano per
                                                         al Diari de Tarragona i Cadena 13, a la desapareguda sala Va
                                                         Com Va, anteriorment Quick Sala Platea. Quan militaba amb el
                                                          grup Ausentes.

Mermelada – Coge el tren 1979

Van començar dient.se Mermelada de Lentejas i estaven integrats per Javier Teixidor (guitarra), Daniel Montemayor (baix), Antonio Iens (bateria) i Javier Encinas que despres marxaria amb mama y mes tard tocaria amb Desperados, al saxo tenor. Amb aquest nom van debutar el 1978, amb un single editat per Chapa Discos, subsegell de Zafiro i que incloïa els temes " Dame la botella" i "Marta" ', compostos per Javier. El 1979 redueixen el seu nom i es publica "Coge el tren", una de les seves millors cançons i que també va donar títol al primer LP. A mitjans dels 80 comencen els canvis de components i finalment el 1988 Javier Teixidor, al costat de Montemayor i Melgar, decideix funcionar a partir d'aquest moment sota el nom de J. Teixi Band.

Tapiman – Rock del furgón 1979

Seguim el nostre recorregut pel segell Chapa Discos amb un dels millors bateries catalans de la història del rock Josep Maria Vilaseca, conegut com Tapi perquè vivia al carrer Tapioles de Barcelona. Hi havia tocat amb Màquina i despres amb Lone Star i va crear Tapiman amb Miguel Ángel Núñez i al baix Pepe Fernández, tots dos venien de un altre grup, Vértice, on també va tocar Tapi. Va tenir molts problemes amb la beguda i va morir d'una cirrosi a Platja d'Aro, Girona, el 1994. "Rock del furgón" és un tema ple de bon humor i que estava en el seu disc "En Ruta" de 1979 i també en el recopilatori historic del segell Chapa. El primer va ser editat per Edigsa el 1972. Entre tots dos discs hi va haver un versions que alguns no inclouen en la seva discografia oficial. Recorda: Ens escoltes des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

Seis que cantan – Cualquier tiempo pasado fue peor 1987

Es tracta d'un maxi-single d'aquests altruistes, a benefici del Comité Ciudadano de la Lucha Anti-Sida de Madrid. Amb lletra de Joaquín Sabina i música de Pancho Varona que també va ser el productor. Intervenen Miguel Ríos, Rosa León, Ana Belén, Amaya Uranga, Víctor Manuel i el mateix Joaquín Sabina. Una de les coses curioses pel que fa a la lletra és que cadascuna de les estrofes que canten individualment tracta sobre textos de cançons dels propis cantants, escolteu amb atenció i jutgen si realment "Cualquier tiempo pasado fue peor"... o no. A Un Toc de Rock no jutgem, només escoltem.

Gossos – Tens un amic 2006

Venim a Catalunya i ho fem amb la música de la nord-americana Carole King i que és un veritable himne a l'amistat sense condicions, versionada pels manresans Gossos, una de les millors bandes de rock vocal catalanes, dins del disc de “La Marató de TV3” 2006. Van començar interpretant rock acústic, molt en la línia de Crosby, Still & Nash, però amb el temps es van electrificar totalment i incorporar percussió. Es van crear el 1993 i són: Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré, comptant amb el bateria Santi Serratosa des de 2002. L'any 2000 decideixen fer un disc en català, "De viaje", gravat a Madrid i que va ser molt criticat pels seus seguidors. Després d'aquest àlbum van tornar a gravar en català. I és que aquí, una minoria que clama impedint deixar sentir la seva veu a la immensa majoria, no perdona una cosa que és vital per a la majoria de músics, volen fer arribar la seva música com a mes gent millor, no quedar.se com una cosa marginal i limitat a una sola comunitat autònoma. Per això mai s'ha de criticar ni censurar que algú vulgui fer arribar la seva obra en català, anglès, francès, rus o pakistanes (Urdú en aquest cas), cal lloar en lloc de enclausarse.

Raimon – Jo vinc d’un silenci 1977

El del carrer Blanc ens porta una de les seves bones cançons amb missatge reivindicatiu molt en la seva línia. A mi la introducció em recorda "massa" l'inici de la cançó "Rojo sobre negro" d’Aute. Aquest tema està dedicat a l'amic Manolo que utilitzava una de les seves frases en la careta d'entrada del programa "Cafè per tothom" que s'emetia des de Constantí Ràdio en els seus bons temps. Raimon va néixa a Xàtiva, el dos de desembre de 1940, el seu nom real és Ramón Pelegero Sanchís i va ser component del grupo Los Milos, als seus principis. Per cert que mai va voler ser part dels Setze Jutges. Aquest tema es va incloure en el LP "Lliurament del cant", publicat el 1977.

Dani Flaco – Desapareció 2006

Daniel Sánchez García, un nen prim que seria conegut anys més tard com Dani Flaco, va néixa al barri de Bellvitge, L'Hospitalet de Llobregat, el 1977. Les seves cançons tenen bones lletres i aquesta tracta d'un tema que dia a dia es converteix en habitual, cada vegada hi ha més casos de noies desaparegudes, algunes apareixen més tard ... vives, però de la gran majoria només es troben, quan es troben, els seus restes. Tristes notícies que omplen pàgines de diaris i capçaleres d'informatius. Des Un Toc de Rock, sabent que és clamar en el desert, només em resta ser un il.lús optimista que espera de la justícia que canviï algunes de les seves lleis i apliqui amb tot el seu rigor el càstig adequat a gent d'aquesta casta. No és admissible casos com el del Rafitas !

Dani Flaco

Santabárbara – Charly 1973

Quan en els 70 van començar a funcionar els solista, també ho van fer diversos trios que es van convertir en grans venedors de discos. Un d'ells va ser els catalans Santabarbara i "Charly" va ser el seu primer gran hit. Eren Mario Balaguer a les guitarres i veus, Alberto López que tocaba la bateria i també feia veus i Enrique Milián al contrabaix, guitarres i cantant. El 1979 va morir en accident de trànsit, crec que va ser aquí a Tarragona, Alberto López. A partir de 1980 es van reforçar amb Primi Sancho, Santi Picó, Esteban Castañer i Jordi Colomer. Mario i Alberto havien format part de la banda de Georgie Dann i Enrique acompanyava Tony Ronald que va ser qui els va produir els seus primers discs. "Charly" es va gravar a finals de 1972 i dels arranjaments es va encarregar Alfredo Domenech. La producció va ser de Rafael Gil que va canviar algunes parts de la lletra i per això, generós que era el noi, es va quedar la meitat dels drets d'autor. Per cert que "Charlie" es tracta d'un ocell, no d'una dona.

Joan Manuel Serrat – Niño silvestre 1994

És una de les millors lletres del "Noi del Poble Sec". Una lletra molt dura i per a la qual es va inspirar en els nens de les faveles de Rio de Janeiro. A mi particularment, el tros que em posa la pell de gallina és aquell on parla del "Niño Silvestre, limpiabotas y ratero, se vende a piezas o entero, como onza de chocolate". Una onza es el que nosaltres li deiam “Una presa” i que antigament compraves soltes, segons el teu pressupost. Aquesta inclosa en el LP "Nadie es perfecto", una de les seves millors disc, publicat el 1994. La curiositat avui serà la presentació del tema, en veu del propi Serrat.

Revolver – Calle Mayor 1996

Revolver és Carlos Goñi, nascut a Madrid el 8 d'octubre de 1961. Va formar part, primer del grup Garage i després es va incorporar a Comité Cisne per finalment començar en solitari utilitzant el nom de Revolver. Recordo quan va venir a casa meva perquè el entrevistés arran del seu primer disc en solitari. Jo coneixia el seu treball amb Comité Cisne i li vaig comentar que s'havia aprimat moltíssim, la seva explicació va ser diàfana: "O m’aprimava o la discogràfica no publicava el disc. Argumentaven que no tenia Imatge". Calle Mayor és una bona cançons tot i que jo discrepo de moltes de les coses que comenta a la lletra i és que quan un regateja, el que ven mai perdrà diners. A més de que en segons que països, si no regates arriben fins a ofendres. Que consti que jo estic completament en contra del racisme... pero en ambdues direccions.

Mediterráneo – Tabarca 1979

"Tabarca" donaba títol al primer LP d'aquest bon grup de la costa llevantina, Mediterráneo, als que gràcies a temes com "Número Uno en USA" es va acusar de ser excessivament comercials, però cançons com aquesta que acomiada avui Un Toc de Rock, ens demostren la seva gran qualitat. És un cant ecologista a una illa paradisíaca que es troba a uns 22 quilòmetres de la ciutat d'Alacant i de la que us recomano busqueu informació i fotos a internet ja que encara avui segueix en el mateix estat de bona conservació. Es un bon consell i aixó que jo no acostumo a donarlos.