El country és un
gènere que al igual que succeeix amb el flamenc a Espanya, és acceptat o
criticat als Estats Units, no penseu que allà tots són aficionats a ell, ni de
lluny, a més té el que en el flamenc es diu molts "palos", de fet us
diré que a Bud, el marit de la meva cosina que era d’Arkansas, no li agradava
gens. A Un Toc de Rock tindrem per començar una mica de country de tendències
molt variades i escoltarem a la canadenca Anne Murray amb un tema que avui s'ha
convertit en una nadala, però que inicialment era sols una bona cançó, tindrem
també a Dwight Yoakam, Jimmy Buffett, Rascal Flatts, Judy Lindsey, Gordon
Lifhtfoot i John Denver, però també compartirem cançons de Guns n’Roses, Al
Stewart, Joe South, Thirty Eighth Special i Weezer. Per tant connecto els
motors i ens posem en marxa des de les emissores que emeten el programa o
internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Obriré la
barraqueta, jo sóc Mario Prades i com faig sempre us diré que sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Anne Murray –
Snowbird 1970
Inicialment
aquest tema, amb el que obriré el programa d’avui d’Un Toc de Rock va ser una
simple i bona cançó de country-pop, però el "Ocell de neu" que ens
porta la canadenca Anne Murray, amb el pas del temps es va anar convertin en
una nadala. La cantant Anne Murray és una de les millors veus sorgides al
Canadà, molt valorada al seu pais i amb una trajectòria molt brillant, encara
que els seus discos no apareguin en el mercat espanyol. Per cert, no hem de
confondre aquesta Anne Murray amb la mezzosoprano irlandesa del mateix nom, la
nostra Anne Murray va néixer el 20 de juny de l’any 1945 a Springhill, Nova
Escòcia, al Canadà. Aquest tema que va ser el primer gran èxit de Anne Murray,
es va incloure en el seu segon LP 
titulat "This Way Is My Way",
editat l’any 1970 i que va arribar al lloc 14 de les llistes nord-americanes.
Anne Murray té una carrera discogràfica impressionant, us diré que només de
discos de nadales ha gravat 7 i entre directes i recopilacions ha publicat 14, a part dels discos
d'estudi qué com us podeu imaginar, son un bon grapat. No crec estar errat si
us dic que Anne Murray i Celine Dion son les milors veus femenines del Canadà.
Hem sembla, si bé no estic segur que aquest tema s’està fent servir actualment
per un anunci que estan passant per la tele.
Dwight Yoakam – A
thousand miles from nowhere 1993/2004
Anem ara amb un
country més purista, a cavall entre el honky tonk i el country urbà que ens
porta Dwight Yoakam amb aquest tema que us extrec d'un recopilatori titulat
genèricament “The Very Best Of Dwight Yoakam” que es va publicar el 27 de
juliol de l'any 2004 aconseguint la desena posició en la llista de country del
Billboard i obtenint un Disc d'Or, encara que inicialment la cançó es va
incloure en el "This Time", un disc editat el 23 de març del 1993,
sent un dels cinc singles que es van extreure, crec que el segon. En la
gravació original van participar, entre d'altres, Pete Anderson (guitarra),
Scott Joss (fiddle), Al Perkins (doblo i guitarra steel), Skip Edwards
(teclats), Dean Parks (guitarra acústica), Jeff Donavan (bateria), Taras
Prodaniuk (baix), 
Charles Domanico (contrabaix) i altres músics, a més de
trobar als cors a Tommy Funderburk, Carl Jackson, Jim Lauderdale i Jim Haas.
L'àlbum va arribar al lloc quatre a les llistes de country del Billboard i al
25 en les generals, mentre que al Canadà va aconseguir la primera
posició. El cantant, guitarra, compositor, actor i director de cinema Dwight Yoakam, nascut a
Pikeville, Kentucky, el 23 d'octubre de 1956, sempre s'ha confessat admirador
de Buck Owens i de fet va gravar l'any 2007 l'àlbum "Dwight Sings Buck"
versionant temes d'aquest gran del Honky Tonk. Porta publicats 14 discos
d'estudi, 1 de nadales, 4 de versions i 6 recopilatoris, a més d'haver intervingut
en un munt de pel·lícules al cinema i en diverses sèries de televisió. Ha
obtingut un American Music Award i 2 Grammy, però ha estat nominat a aquests en
15 ocasions, a més d'altres premis.
Judy Lindsey –
Pretend I never happened 1992
L'any 1992 la
cantant nord-americana Judy Lindsey, nascuda a Austin, Texas, va realitzar una
gira per Espanya. Per promocionar aquest tour es va distribuir entre alguns
mitjans de comunicació el CD "Take another look", per tal que
coneguéssim una mica de l'obra d'aquesta cantant, Judy Lindsey, pràcticament
una desconeguda aquí al país. D'aquest àlbum us he extret la cançó “Pretenc
alló que mai s’em va acudir” que escoltarem ara a Un Toc de Rock, plena de
càrrega country, tot i que ella tira més cap el rock and roll i el rockabilly i
que crec era una composició de John Phillibert, si bé no estic segur del tot.
Els productors del disc van ser Charlie McCoy, Johnny Carroll i Mike Borchetta,
una part es va gravar en els estudis Masterlink One, a Nashville i i la resta
als Crystal Clear de Dallas, a Texas. Poca informació us puc donar d’ella, tret
de dir-vos que la cantant nord-americana Judy Lindsey ha treballat en moltes
ocasions amb el cantant de rock and roll Johnny Carroll, nascut el 23 d'octubre
de 1937 a
Cleburne, Texas. De fet van formar el duet Judy & Johnny i que jo recordi,
van gravar un parell d’àlbums junts i cin o sis discos petits entre el 1977 i
l’any 1983.
Joe South – Hush
1968
Aquest tema
“Silenci”, és la gran cançó en la carrera del cantant nord-americà Joe South,
encara que va ser un dels grans èxits dels britànics Deep Purple que la van
gravar el 21 d'abril de 1968 i van publicar en un single editat el mateix any,
incloent-la en el seu primer àlbum “Shades of Deep Purple”, amb Rod Evans a la
veu i Nick Simper al baix. Existeixen altres bones versions, destacant la de
Billy Joe Royal, a França Johnny Halliday i a Espanya la gravaria el grup
gallec Los Tamara, molt encertadament. Avui a Un Toc de Rock anem a compartir
la versió original a càrrec del seu autor, el cantant, guitarra i compositor
Joe South, de veritable nom Joseph Alfred Souter; nascut a Atlanta, Geòrgia, el
28 de febrer de 1940 i que va 
morir a Buford, Geòrgia, un 5 de setembre del 2012 a causa d'una
insuficiència cardíaca. Va debutar l'any 1958 amb “The Purple People Eater
Meets the Witch Doctor" que va ser un èxit immediat, també va escriure
cançons per a altra gent, entre ells Gene Vincent, però va treballar com a
guitarrista per Ray Stevens, Aretha Franklin, Jerry Reed, Tommy Roe i Bob Dylan.
L'any 1971 es va suïcidar el seu germà Tommy que tocava la bateria en la seva
banda i allò li va provocar una profunda depressió que el va mantenir allunyat
dels escenaris, però va tornar. "Hush" es va publicar en format
single el gener de 1968, amb "Rose garden" a la cara A. La veritat és
que les seves cançons sempre s'han classificat millor en versions realitzades
per altres cantants i han gravat temes seus des de Jerry Lee Lewis a Johnny
Cash, pasant per Elvis Presley, Glen Campbell, Loretta Lynn, Carol Burnett,
Brook Benton, Andy Williams, Kitty Wells, Dottie West, Jim Nabors, Liz
Anderson, The Georgia Satellites, K. D. Lang, inclus Bryan Ferry.
Jimmy Buffett –
Margaritaville 1977
Un altre tema
històric del country als Estats Units és "Margaritaville" que
escoltarem ara a Un Toc de Rock i que va ser el gran hit en la carrera de Jimmy
Buffett. De nom complet James William Buffett, el cantant, guitarra, escriptor,
compositor i empresari va néixer el 25 de desembre de 1946 a Pascagoula,
Mississipí. Aquesta cançó es va incloure a l'album “Changes in Latitudes,
Changes in Attitudes” editat l'any 1977 i el tema es va publicar en single el
14 de febrer, aconseguint el vuitè lloc en les llistes del Billboard, el tretzè
en les de country i va arribar al primer en les de pop i també al Canadà. La
cançó rep el seu nom del popular còctel Margarita. Ha estat versionada al llarg
dels anys i cal destacar la del cantant de country Alan 
Jackson. Per cert
l'agost del 2002 Jimmy Buffett acompanyat per The Coral Reefer Band va actuar a
la Casa Blanca
per al president Bill Clinton. Jimmy Buffett’s Margaritaville és una cadena de
restaurants i una sèrie de botigues que s'estén pels Estats Units, propietat
del cantant Jimmy Buffett i que com podeu suposar, va prendre el seu nom
d'aquesta cançó, posseeix una vintena. Va obrir el primer d'ells el 1985 a Kay West, Florida.
Per cert, també és propietari d'un equip de beisbol que juga a la lliga menor
americana. 
Gordon Lightfoot
– If you cold read my mind 1999
La cançó "Si
tu poguessis llegir la meva ment" que anem a compartir ara a Un Toc de
Rock, us l'he extret de l'àlbum "Songbook", un disc doble del
canadenc Gordon Lightfoot que es va publicar el 15 de juny del 1999. Es
tractava d'una mena de recopilatori de cançons gravades entre 1962 i 1998.
Aquest tema s'havia publicat originalment en single al desembre del 1970,
aconseguint la primera posició tant al Canadà com als Estats Units, arribant al
lloc 30 a
Anglaterra i es va extreure de l'àlbum “Sit Down Young Stranger”, editat a
l'abril del mateix any i que va ser número 1 a les llistes de Canadà, aconseguint la
cinquena posició del Billboard. En la gravació el cantant, pianista i
compositor va comptar amb un elenc de músics de luxe, entre ells Red Shea (guitarra), Ry
Cooder (guitarra i mandolina), Rick Haynes (baix), Van Dyke Parks (harmònium),
John Sebastian (guitarra i harmònica), Nick Decaro es va encarregar dels
arranjaments de corda, Randy Newman va tocar en un parell de cançons i Kris
Kristofferson va fer cors en la cançó "Me and Bobby McGee" que, per
cert, va ser composada per ell i que ja havien gravat anteriorment Roger 
Miller
i Janis Joplin, a més del propi Kristofferson. Cantant, guitarrista, pianista i
compositor, Gordon Lightfoot és una de les millors veus canadenques de la història
de la música i també un gran compositor. Va néixer el 17 de novembre de 1938 a Ontario i les seves
cançons han estat gravades per cantants com Elvis Presley, Johnny Cash, Marty
Robbins, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Judy Collins, Peter, Paul and Mary, Barbra
Streisand, Olivia Newton-John, Johnny Mathis, Richie Havens i Harry Belafonte,
entre altres. Per cert té una cançó molt curiosa titulada "Don
Quixote". De fet, Gordon Lightfoot està considerat con un dels millors
cantants canadenc de l’historia, molt per sobre de Leonard Cohen i es molt
valorat al seu pais, si be aquí a Espanya, el coneixem quatre melómans com
vosaltres i jo. Per cert, Gordon Lightfoot va cantar a la ceremonia d’apertura
dels Jocs Olímpics d’hivern a Calgary, Alberta, l’any 1988.
John Denver –
Annie’s song 1974
Un dels
intèrprets més rellevants dins de la música country va ser John Denver i
aquesta cançó possiblement sigui la més recordada a Espanya, de fet cal
esmentar que fins i tot va arribar a gravar-la a duet amb Plácido Domingo. John
Denver la va incloure originalment a l'album "Back Home Again" que va
publicar el 15 de juny de l'any 1974 i va ser multiplatí. La cançó, el títol
real era "Annie's Song (You Fill Up My Senses)", va ser escrita pel
propi John Denver, sent un dels singles que es van extreure i va aconseguir la
primera posició, tant a les llistes de pop com a les de country, també va
aconseguir el primer lloc a Anglaterra, Irlanda i Canadà. En l'enregistrament
de l'àlbum, John Denver que a més de cantar va tocar la guitarra, va comptar
amb Buddy Collette (clarinet), Eric Weissberg (banjo i guitarra steel), Jim
Gordon (bateria), Hal Blaine (bateria), Jim Connor (banjo, harmònica i cors),
Julie Connor (cors), Glen D. Hardin (piano), Lee Holdridge (arranjaments orquestrals),
David Jackson (baix), Richard Kniss (baix), John Sommers (banjo, guitarra,
mandolina i cors) i Steve Weisberg (guitarra i dulcimer). L'àlbum també va
ocupar el primer lloc del 
Billboard. De veritable nom Henry John Deutschendorf
el cantant, guitarra, actor i compositor va néixer a Roswell, Nou Mèxic, allà
on es diu que hi ha els cossos d'aquells extraterrestres que el govern nord-americà afirma que no existeixen, el 31 de desembre de 1943. A més de la música i
la seva família, una de les grans passions de John Denver era volar, era un
experimentat pilot i va morir als 53 anys d'edat en un accident, quan pilotava
en solitari un Rutan Long-EZ, un avió experimental de fibra de vidre, el 12
d’octubre del 1997. L'accident
de John Denver va fer que foren canviats els sistemes de seguretat en avions
petits. La seva afició per la música es diu que li va arribar als dotze anys,
quan la seva àvia li va regalar la primera guitarra acústica. L'any 1964 deixa
la universitat i es va a Los Angeles, unint-se al grup de folk Chad Mitchell
Trio que després van passar a ser Denver, Boise & Johnson als que va deixar
l'any 1969 per començar ja en solitari. Al llarg de la seva vida es va dedicar
a moltes tasques humanitàries i ecologistes, creant la Windstar Foundation.
Recordo que va gravar diversos especials de televisió de Los Teleñecos que als
Estats Units es diuen The Muppet Show. A Colorado, estat on vivia des de feia
molts anys, va ser reconegut pel governador com El Poeta de Colorado. L'última
cançó que va escriure va ser "Yellowstone, Coming Home", composada
mentre navegava pel riu Colorado amb els seus dos fills.
Weezer – I don’t
want to let you go 2009
El grup
nord-americà Weezer va publicar aquest tema “No vull deixar-te anar”, en el seu
setè àlbum "Raditure" que es va editar el 3 de novembre de l'any 2009
i al desembre ja va superar les cent mil còpies venudes, arribant al quart de
milió i sent número 1 a
les llistes de rock i en les alternatives, tot i que a Anglaterra va sortir un
dia abans i al Canadà el 30 d'octubre i per cert, la cançó "I don’t
want to let you go" que compartim ara en Un Toc de Rock, no va ser editada en
single. A principis de l'estiu Josh Freese s'havia unit a Weezer com a bateria.
Patrick Wilson, el bateria original, va tocar les parts de guitarra en els
enregistraments, en lloc de Rivers Cuomo, líder de la banda que per cert, havia
estat l'autor d'aquest tema. El grup Weezer estava integrat per Rivers Cuomo
(cantant i 
guitarra), Brian Bell (guitarra, teclats i cors), Scott Shriner
(baix, teclats i cors) i Patrick Wilson (bateria, guitarra i cors). Weezer es
va formar el 14de febrer del 1992
a Los Angeles i inicialment eren Rivers Cuomo (cantant i
guitarra), Matt Sharp (baix), Patrick Wilson (bateria) i Jason Cropper
(guitarra) que va ser reemplaçat, després de publicar-se el seu primer disc
"The blue album", per Brian Bell que militava a la banda Carnival
Art, però al llarg dels anys Weezer ha patit diversos canvis en la formació. Un
dels seus músics, el baixista Mikey Welsh va morir l'any 2001. En total porten
publicats 9 àlbums d'estudi, 1 recopilatori, 6 EP's, 25 singles i un DVD, havent
venut més de 9 milions de discos només als Estats Units.
38 Special –
Second chance 1989
Aquest single del
grup nord-americà Thirty Eighth Special que es va publicar l'11 de febrer de
l’any 1989, va aconseguir el lloc 63 en les llistes del any del Billboard al
1989 i al sisè de la setmana. La cançó “Segona oportunitat” es va extreure del
seu vuitè àlbum titulat "Rock & Roll Strategy". La peça va ser
escrita per Max Carl, Jeff Carlisi i Cal Curtis i en aquesta gravació van
intervenir Max Carl (teclats i veus), Jeff Carlisi (guitarres), Donnie Van Zant
(cantant), Danny Chauncey (guitarra), Jack Grondin (bateria), Robert White
Johnson (percussió, cantant i cors), Larry Junstrom (baix) i Edd Miller
(percussió i vibràfon), van comptar amb The Noise Gator a la 
secció de vents i
The Six Groomers fent cors. 38 Special són una banda a cavall entre el rock
sureny i el AOR formada l’any 1974
a Jaksonville, Florida, integrada inicialment per Don
Barnes (guitarra i veu), Donnie Van Zandt (veu), Jeff Carlisi (guitarres), Ken
Lyon (baix) i Steve Brookins (bateria). Per cert que Donnie era germà de Ronnie
Van Zant dels Lynyrd Skynyrd, un genial músic que va morir en un accident d’aviació
l'any 1977 junts a varis components del grup i també de Johnny Van Zant que a
la mort del seu germà va passar a ser el líder dels Lynyrd Skynyrd.
Rascal Flatts –
What hurts the most 2006
El tercet
nord-americà Rascal Flatts van aconseguir ser nominats als Grammy amb aquest
tema “El que més mal fa” que es va publicar dins del seu quart àlbum "Me
and My Gang", posat a la venda el 4 d'abril del 2006 i que va ser 5
vegades disc de Platí, mantenint-se 3 setmanes a la primera posició del Billboard.
La cançó que us he seleccionat per compartir avui Un Toc de Rock va ser un dels
cinc singles que es van extreure d'aquest àlbum i va aconseguir la primera
posició tant en les llistes de country com en les de pop. De fet tots els
singles van aconseguir posicions molt altes en les llistes americanes. Aquesta
cançó és una versió, ja l'havia gravat anteriorment en el disc "And the
Crowd Goes Wild", el cantant de country Mark 
Wills que l'havia publicat el
21 d'octubre del 2003 i va ser escrita per Jeffrey Steele i Steve Robson. En
aquest enregistrament a càrrec de Rascal Flatts, intervenen Tim Akers
(teclats), Jay DeMarcus (baix), Paul Franklin (guitarra steel), Dann Huff
(guitarres), Charlie Judge (teclats), Gary LeVox (cantant), Chris McHugh
(bateria), Joe Don Rooney (guitarres) i Jonathan Yudkin (fiddle i banjo).
Rascal Flatts es van crear a Columbus, Ohio l'any 1999 i eren Gary LeVox, el
seu cosí Jay DeMarcus i Joe Don Rooney que és cunyat del cantant de country
James Otto. En total porten publicats fins al moment 9 àlbums d'estudi, 2 en
directe, 4 recopilatoris de grans èxits i 35 singles dels quals han col·locat 12 a la primera posició de les
llistes, a més d'un número molt important de vídeos musicals. 
Guns n’Roses –
November rain 1991
El grup
nord-americà Guns n'Roses van realitzar un curiós i arriscat experiment l'any
1991, van publicar simultàniament el dia 17 de setembre dos discos dobles
titulats "Use your ilusion" volum un i volum dos, amb la mateixa
portada encara que amb els colors canviats, com us deia dobles cadascun d’ells.
Amb tot el que això representava d'encariment de costos i el consegüent risc
que no es venguessin tots dos productes, sorprenentment la cosa els va
funcionar i avui són dos dels millors àlbums de Guns n'Roses. En el segon disc es
va incloure una bona versió del “Trucan a les portes del cel” de Bob Dylan,
però “November rain” que escoltem ara es trobava en el primer d’ells que era de
color groc i que es calcula ha venut més de 18 milions de còpies. És clar que
els crítics l'han considerat "l'àlbum més trist" de Guns n'Roses i la
portada de tots dos es diu que està inspirada en un fresc pintat per Rafael
anomenat "L'escola 
d'Atenes". En aquesta gravació la banda està
integrada per Axl Rose (cantant i guitarra) que també toca el piano en aquest
tema que sona ara, Saul Hudson, conegut com Slash a la guitarra, Izzy Stradlin
(guitarres, sitar i cors), Duff McKagan (baix, segona veu i percussions), Matt
Sorum (bateria, percussions i veu) i Dizzy Reed (piano, òrgan, teclats i veu),
però també van col·laborar Steven Adler (bateria), Howard Teman (piano),
Shannon Hoon (cors ) i el grup The Waters als cors, precisament en aquest tema.
Guns n'Roses van començar el 1985, però posteriorment van sorgir conflictes
entre Axl Rose i Slash, aquest va abandonar el grup. De fet s'han produït molts
canvis entre els seus membres al llarg dels anys, encara que sota el lideratge
del cantant Axl Rose, Guns n'Rose segueixen en actiu.
Al Stewart – Year
of the cat 1976
Us porto per
acabar el programa d’avui la cançó de referencia quan es parla de Al Stewart.
Us explicaré una historia. Jo vaix coordinà la gira espanyola que va
representar al tornada al mercat nacional d'aquest cantant escoces establert a
Califòrnia. En cada actuació el tema havia de sonar almenys tres vegades i el
públic seguia demanant-lo. La veritat és que va ser una gira esgotadora.
Sevilla (Cita en Sevilla), Puigreig (Barcelona) (Pavelló d'esports), Múrcia
(plaça de toros), 2 dies a Madrid (Rock Club), un dia de descans i vem acabà
amb un memorable concert al Teatre Arriaga de Bilbao. Al Stewart no va ser
excessivament exigent pel que fa a catering, però ens va demanar vi de Falcon
Crest, nosaltres li vam posar Rioja i no es va queixar, sopes fredes, molta
fruita del temps, coses bastant normals, però una d'elles era vi del Tio del
Sombrero, escrit així, en castellà. No l'hi vam servir i tampoc el va reclamar. 
En finalitzar la gira li vaig preguntar que quin vi era aquell que no haviem
trovat a cap lloc. Es tractava de Tío Pepe que pel que sembla, a Amèrica del
Nord en diuen Tio del Sombrero. Per cert que el teloner en la gira van ser Alan
Cook & The Cookies, el meu amic Xavier Carbó, un altafullenc més des de fa
anys. Vem tenir problemes a l'aeroport de Sevilla ja que Hans, el manager europeu
d'Al Stewart i que era alemany, portava unes manilles per assegurar-se la
cartera dels diners i la
Guàrdia Civil de l'aeroport sé les va requisar ja que eren
iguals a les utilitzades per la policia espanyola i pel que sembla l’ús privat
estava prohibit. Hans no volia lliurar-les i a causa de la discussió, en què
finalment vaig haver de fer de mediador, gairebé perdem tots l'avió a
Barcelona. Al Stewart venia amb la seva nova companya, una noia molt jove i 
no
es desenganxava d'ella ni per casualitat, ni tan siquiera provava so, ho feia
el grup. Ell i la noia de l'hotel a l'escenari, de l'escenari al hotel i així
va ser tota la gira. Jo crec que ni tan sols va trepitjar els camerins. Bé no
es cert del tot, a Bilbao i a Puigreig vem anar tot junts a sopar. No acabaré sense dir-vos que el director de la banda era
l'extraordinari guitarrista Peter White que poc després va començar la seva
carrera en solitari, molt recomanable. A cada concert realitzaven una mena de mitja part en la qual Peter i el grup tocaven tres o quatre temes del seu
primer disc que es va publicar al cap de pocs mesos. La cançó “L’any del gat”
donava títol al setè LP d'Al Stewart publicat l'any 1976 i que al costat de
"Time passages" són els seus millors temes. Alastair Ian Stewart va
néixer a Glasgow, Escòcia, el 5 de setembre de 1945.
La frase per
tancar el programa d'avui és de Leonard Chess (a la foto al mig sentat), un visionari que des del segell
Chess Records va ser el creador i impulsor del blues de Chicago, tot i ser
blanc i que va dir una vegada:
"No
m'importa el color de la pell de la gent,
només importa el color dels seus
diners”
Ara conclou Un
Toc de Rock per avui, però us deixo en la bona companyia de totes aquelles
emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades per setmana o bé
via internet, si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario
Prades i baixaré la barraqueta. Sigueu bons, sigue bones.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
