Benvinguts a Un
Toc de Rock
Els Pets – Bon
dia 1997
L'any 1997 Els
Pets van publicar a través del segell DiscMedi el seu sisè treball discogràfic
al qual aquest tema que escoltarem avui per començar Un Toc de Rock, donava
títol "Bon dia". L'àlbum va vendre 85.000 còpies i va ser produït per
Marc Grau que també col·laborava amb ells tocant la guitarra en enregistraments
i concerts i és l'artífex del canvi de so del grup des de la publicació de
"Fruits sex" fins a la seva mort. Per cert, en aquest disc hi trobem
una cançó allunyada del seu estil habitual, molt més electrònica, titulada
"Sebastià" que va ser escrita per Joan Reig i que tracta sobre un veí
de Constantí que va morir, l'hem escoltat en altres programes, encara que fa de
això diverses temporades, un dia d'aquests us la recupero perquè crec que és
genial, però avui obrirem amb un "Bon dia" que ja ens va bé. Al juny
de l’any 1991 Els 
Pets van participar en el macro concert del Palau Sant Jordi
que va representar la revàlida per al rock en català, amb Sopa de Cabra, Sau i
Sangtraït i que va representar el rècord d'assistència europeu en recinte
tancat. El Pets són Lluís Gavaldà (cantant, guitarra i compositor), Joan Reig
(bateria i compositor) i Falin Cáceres (baix), encara que en els seus primers
discos eren quatre, també hi trobaven al guitarrista Ramon Vidal. Per cert en
els dos primers discos d'Els Pets va col·laborar a la guitarra el meu company
Quimet Curull amb el que faig El Temps Passa, un programa sobre la música dels
anys seixanta que també s’escolta en aquesta emissora, consta en els títols de
crèdit i podeu comprovar-ho. Quimet també va col·laborar amb la seva guitarra
en el concert que Els Pets van realitzar per celebrar els 
seus 25 anys en el
món de la música (les fotos són d'aquella nit) i és va realitzar al Sindicat
Agrícola de Constantí. També ha tocat amb Refugí, el grup paral·lel de Joan
Reig. La veritat és que inicialment Els Pets van comptar també en els seus
discos i gires amb Els Vents de Baiona i el grup vocal Les Llufes. Val a dir que
hi ha un abans i un després en la carrera musical d'Els Pets i va ser la
incorporació, arran del disc "Fruits sexs", primer com a productor i
després també com a guitarra i arranjador, del recordat Marc Grau, va ser un
canvi musical molt important en el só d'Els Pets. En total el grup de Constantí
porten publicats once discos d’estudi, un directe i un parell o tres de
recopilatoris
Jesús Cifuentes –
Rock and Roll de las dos Españas 1995
El cantant i
líder de Celtas Cortos, el val·lisoletà Jesús Cifuentes va publicar l'any 1995
el seu primer àlbum en solitari titulat "El caimán verde", amb
cançons i lletres inspirades en l'illa de Cuba. Un contingut més rocker que
cèltic, amb lleugeres connotacions salseres. Al CD amb presentació de cartó i
doble caràtula, ens trobàvem aquest tema que us he seleccionat per escoltar al
programa d'avui i en el que Jesús Cifuentes ens parla de dues Espanyas
completament diferenciades per la cultura. En aquests àlbum i acompanyant a
JesúsCifuentes (veu i guitarres), trobem a Rafael Martín Azxona (bateria, caixó
flamenc, percussió i cors), José Sendino (veu, guitarra elèctrica i acústica) i
Jesús 
Prieto (baix i guitarres). Compta amb diverses col·laboracions, entre
elles la de Fermín Muguruza. Jesús Hernández Cifuentes va néixer a Valladolid
el 28 de juliol de 1966. L’any 2004 va sortir l'àlbum "Horitzontes"
amb el seu nou grup Cifu & La Calaña Sound, per tornar al 2006 i després de
problemes legals, em sembla recordar, va posar en marxa de nou Celtas Cortos,
encara que que només ell i dos o tres de músics quedan de la formació original.
A la foto Jesús Cifuentes, els músics de la seva banda en aquesta gravació i el gos.
Ilegales – Ángel
exterminador 1988
Un dels millors
discos de Ilegales, la banda liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez
(Avilés, 1 de maig de 1955), és "Chicos pálidos para la máquina" que
va publicar Hispavox l’any 1988 i del que us he extret la cançó que escoltem
ara. Precisament el 5 d’agost de 1989 jo vaig organitzar des de la meva empresa
Guitar-T Produccions un concert al camp de futbol de Salou per presentar aquest
disc. Cap de cartell eren Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup
de Barcelona Ipso Facto, aquest dos eren de la meva escuderia i els madrilenys La Coartada. Aquell
matí de dissabte tot estava preparat. No havia caigut ni una gota de pluja en
tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els
camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va
començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per metre cuadrat en poc
mes d’un hora i tot Salou es va inundar Va caure, com va dir un amic meu
argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar 
bloquejats pel
fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan estava trucant per telèfon
des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va caure a
la caseta i em va afectàr a través del telèfon que es va cremar i emb va fotre
un “calambrazo” de nassos. Els aficionats es van quedar sense concert,
l'empresari no va perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat, i en
els salons del Hotel Caspel, a Salou, Ilegales, Adhesivo i crec que també gent
de La Coartada,
es van muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de
l'hotel van començar a queixar-se. La veritat és que no se perque. Total… Qui
dorm a les cuatre de la matinada? Aixó es broma, perdoneu les molesties. La
veritat es que he fet uns quans concerts amb Ilegales, un de destacable va ser a la Discoteca Torn
d’Hospitalet de l’Infant. Per cert, el passat any 2015 Ilegales van treure un
nou disc titulat “La vida es fuego”
Sopa de Cabra –
Cercles 2015
El grup Sopa de
Cabra ha tornat als estudis de gravació i el passat 6 de novembre s'ha publicat
un nou àlbum al que aquesta cançó que us he seleccionat per escoltar avui Un
Toc de Rock li dóna títol "Cercles" i que també ha estat el single de
presentació. Ha sigut produït per Josep Thió i Valen Nieto i les deu cançons
han estat enregistrades als estudis Musiclan d'Avinyonet de Puigventós per José
Luis Molero, i als estudis Blind Records de Barcelona, on finalment han estat
mesclades per Santos Berrocal. Han comptat amb la col·laboració de Joana
Serrat, Xarím Aresté, Valen Nieto, Santos Berrocal, Florenci “Fluren” Ferrer,
Dani Ferrer i el Brossa Quartet. Totes les cançons de l’àlbum han estat
composades per Josep Thió, amb lletres de Gerard Quintana. Han passat 15 anys
des de que van gravar cançóns noves 
en estudi, va ser al disc “Plou i fa sol”
que va publicar Música Global l’any 2001. La nova etapa que va iniciar Sopa de
Cabra al maig passat amb una sèrie de concerts, compta amb la formació original
del grup que es va crear a Girona l'any 1986, amb l’absència del guitarrista
Joan "Ninyín" Cardona que va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de
fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959.
Ara trobem al cantant Gerard Quintana, el guitarra i cantant Josep Thió, el
baixista Cuco Lisicic, Jaume Soler "Peck" guitarra de la banda des
de 1996, el bateria Pep Bosch i la nòva incorporació Ricard Sohn que
s'uneix definitivament a Sopa de Cabra. El nou àlbum es presentarà en directe
al Gran Teatre del Liceu el proper 17 de gener, dins el Suite Festival, on Sopa
de Cabra comparteix cartell amb Paul Anka i Johnny Hallyday, entre d'altres.
Gatas Negras – En
los tejados 1995
La filla de José
Antonio Morcillo, un dels històrics del rock valencià mort l'any passat i que va col·laborar amb
al seu pare a a un dels discos de Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos, Gisela
Morcillo (cantant i guitarra) i una neboda anomenada Aroa Morcillo (baix), van
formar a Castelló, a mitjans dels noranta, el grup femení Gatas Negras, una de
les bones bandes de rock sorgides al País Valencià, al costat d'Elena Álvarez,
(bateria) i Eva Ahicart (guitarra). L’any 1995 Gatas Negras publicarien el seu
disc de debut i comiat, amb el nom del grup "Gatas Negras" per títol
i en el qual van incloure deu temes composats per elles i una versió
"Talking in your sleep" dels The Romantics. D'aquest àlbum us he
extret la cançó "En los tejados" que compartim ara a Un Toc de Rock i
que va ser una de les més importants 
del disc. La veritat és que l'àlbum no va
tenir continuïtat i el grup es va desfer. Gisela va gravar un disc en solitari
i Anoa s'uneix com a baixista al grup castellonenc Motel, en substitució de
Pedro Safont. El representant de Gatas Negras era Carlos Rochi, de Rochi
Management, un bon amic dels que us he parlat ern diverses ocasions, amb
oficines a València i que també tenia despatx a Madrid, ell va ser qui em va
parlar i molt d'elles, de seguida em va fer arribar el seu disc, però he de
confessar que tot i que peten molt bé, mai vaig aconseguir col·locar cap
concert de Gatas Negras a Catalunya.
Furia – Hermosa
vida 1971
Aquest single que
escoltem ara a Un Toc de Rock es va publicar l’any 1971 a través del segell BP
i va ser distribuït per Belter, de fet jo sempre he cregut que era un subsegell
de Belter, amb la cançó “Furia” a l’altre cara. El grup barceloní Furia es va
crear després de la dissolució de Los Gatos, que abans eren els populars Gatos
Negros, un dels grups més importants els anys seixanta, no confondre amb Los Gatos argentins, i Furia van tenir una curta carrera marcada per quatre singles
del qual aquest és un dels més interessant i que és van anar publicant de 1971 fins
l’any 1973. A
la banda trobàvem al guitarrista Quique Tudela que venia de Los Gatos Negros,
junt amb Toni (batería) ex Doble Dinamita i Circus, Eddy (veu, guitarra i
flauta) que havia estat amb Los No i Alfredo (baix) que havia tocat amb Els
Dracs, Los Jóvenes i Yerba Mate, però també va passar Alex que venia dels Lone Star
i alguns altres. Quique Tudela avui en dia forma part 
de Los Salvajes, actuant
amb aquests, amb Los Gatos Negros i un tercer grup que és la fusió dels altres dos
i al que anomenen Clan Gatos Salvajes. La veritat es que Furia eran un grup que
petaven mol bé, però no van tindre la seva oportunitat, suposo que la
discográfica, petita ja en aquella època, va influir i molt, així com els
problemes legals que més tard va tindre Belter fins que va desapareixer com a
segell i el seu catalec i els màsters es va perde al quedar-s'els alguns dels
ejecutius del segell com indemnització. Anys més tard el trovabem en altres
segells que van anar sortin, entre ells Divucsa. A la foto Quique Tudela amb
Los Salvajes, es el segon per la dreta.
Modestia Aparte –
Cosas de la edad 1990
El grup madrileny
Modestia Aparte sorgeix al setembre de l'any 1987 i es van mantenir en actiu
fins al 94. Aquest tema, al costat de "Chirimoya", van ser els més
populars de la seva carrera discogràfica. Inicialment Modestia Aparte estava
integrat per Fernando López (guitarra, cantant i cors), Javier Portuguès
(bateria, cantant i cors), Iñaki Quijano (piano i teclats), Luis Lage (saxo,
percussions i cors) i Carlos Palma (baix), però es van produir canvis. Aquests
eren els músics que van intervenir en l'àlbum al que la cançó “Cosas de la
edad” que escoltem ara donava títol i va ser el seu segon treball discogràfic,
aconseguint ser disc de Platí, però a partir de 1993 Modestia Aparte eren sols
Fernando López i Carlos Palma. Quan es van desfer l'any 1994 Fernando va gravar
en solitari, 
cosa que també va fer Javier Portugués, encara que tots dos amb
escàs èxit. Modestia Aparte es torna a posar en marxa l'any 2002, amb un
concert que es va celebrar a la sala Aqualung de Madrid. És clar que de
l'antiga formació sols quedava Fernando López, però en aquest concert va
aparèixer així mateix Javier Portugués per tocar alguns dels antics temes de la
banda. Aquell concert de retorn es va gravar i va aparèixer posteriorment
l'àlbum en directe “Modestia Aparte en Vivo”. El seu últim treball discogràfic
fins al moment és el CD "Veinte", publicat l'any 2008, però crec que
segueixen en actiu
Hombres G – El
ataque de las chicas cocodrilo 1986
Aquest tema que
es va publicar en single l'any 1986 amb “La carretera” a l'altra cara i va ser
una de les cançons més populars en la carrera d'Hombres G, es va extreure de
l'àlbum “La cagaste… Burt Lancaster” un dels millors discos del grup i en el
qual també es van incloure “Te quiero” i “Marta Tiene un Marcapasos”, dues de
les seves peças més recordades. El disc va ser editat per Produccions Twins, un
segell discogràfic propietat de Paco Martín, encara que va ser distribuït per
CBS. Hombres G van ser el grup, agradés o no, que va aixecar el pop nacional i
que va fer que totes les multinacionals posessin la vista en els grups
espanyols de pop cantat en castellà. A cadascun lo seu. Són David Sumers
Rodríguez, Rafael Gutiérrez Muñoz, Daniel Mesquita Hardy i Javier Molina
Burgos. Van començar dient-se La Burguesía Revolucionaria
i Los Residuos i feien punk. El 1983 i cridant-se Los Bonitos Redford, van debutar en el madrileny Rock Ola. El 25 de febrer del 1983 fitxaven per Discos
Lollipop ja com 
Hombres G i van treure un single amb els temes
"Venezia" i "Milagro en el Congo". Encara van treure un single
més, però vista la poca acollida es van plantejar deixar-ho tot. L'any 1984 Paco
Martin els convenç i signen amb Produccions Twins, un modest segell que es va
bolcar en ells. El gener de 1985 van gravar "Hombres G" que es va
publicar el 11 de març i el single "Devuélveme a mi chica" va fer que
la joventut es fixés en ells. Es van recuperar les quatre cançons dels seus
primers singles i va començar l'ascens d'Hombres G. El 24 d'octubre de 1985 va
ser certificat disc d'or a Espanya en superar les 50.000 còpies venudes. Hi ha
una cosa que jo sempre he admirat d'aquests quatre joves madrilenys i us ho
explicaré. La distribució dels discos es feia mitjançant la multinacional CBS i
quan els executius d'aquesta van veure les xifres de vendes i 
sabent que
acabava el seu contracte amb Producciones Twins, els van fer una oferta
milionària. Els nois van parlar amb Paco Martín i li van preguntar si podia
simplement igualar l'oferta. Era impossible per les possibilitats econòmiques
de Produccions Twins i així l'hi va dir. Ells li van preguntar fins on podia
arribar, ell l'ho va dir, era una xifra molt i molt inferior a la de la
multinacional, però ells van acceptar i van arribar a un acord, manifestant que
si quan ningú donava res per ells ell havia cregut en Hombres G, ara Hombres G
creien en ell i es van quedar. Si Senyor, una cosa calcom d’admirable i poc
usual en el món de la música (la foto 4 es d'aquell dia). Però els Hombres G va arribar un momento que en
els seus contractes estipulaven que no farien concerts d’entrada gratuïta ja
que llavors hi 
anava públic contrari a ells i hi havien sempre problemes molt
serios. Ara us explicaré el follon que es va produïr amb el primer concert dels
G a la plaça de toros de Tarragona. És senzill: Van ser contractats per un
empresari privat que posseïa una sala de festes a Salou i una important
cafeteria a Tarragona, prop de l'actual Corte Inglés. El dia amenaçava pluja,
però la plaça de toros es va omplir. Quan començaven a caure les primeres gotes
el grup va sortir a l'escenari corren. Van tocar ràpidament tres cançons sense
interrupcions ni per a saludar i van parar ja que la pluja creixia. Va seguir
plovent cada vegada més, encara que al poc temps va parar, però l'escenari no
estava cobert i els instruments estaven mullats i era un perill mortal
connectar els equips de nou de manera que el concert es va donar per suspès. El
grup va cobrar el caché pactat 
ja que segons diuen els contractes tipus si es
toquen tres cançons i s'ha de suspendre el concert es dóna per realitzat.
L'empresari no va perdre res ja que l'assistència de públic va ser molt bona,
al contrari, se'n va anar amb beneficis, però els soferts seguidors i
seguidores que havien acudit per veure els Hombres G es van quedar sense
concert i amb les entrades pagades i sense que ningú tingués l'obligació de
retornar els diners. Es va embolicar la de Dios es Cristo i d'això donen fe les
fotografies que us adjunto al blog d'Un Toc de Rock. Hombres G volien deixar
satisfet al seu públic i van oferir a l'empresari una interessant possibilitat
"Ells actuarien un altra data pactada per ambdues parts i només cobrarien
les despeses que els ocasionaria tornar a Tarragona". Era una bona opció,
però l'empresari amb la pasta a les butxaques va 
decidir que d'això res. Ell ja
havia guanyat diners i no anava a arriscar-se ara a perdren, tot i que en roda
de premsa es va anunciar que "En cas que aquest concert arribés a
realitzar-se valdrien les mateixes entrades". Un parell d'anys després
Hombres G van tornar a la plaça de toros, en aquella ocasió l'empresari era la
productora del meu amic Iñaki Martín, Plastic Produccions, una empresa molt seriosa que no tenien res a
veure amb l'empresari privat del merder. No podeu imaginar-vos els problemes
amb què es van trobar a la porta quan va començar a arribar gent amb les
antigues entrades a la mà i pretenent entrar amb elles. Per cert jo he produit
uns quans concerts d'Hombres G, un de memorable al Divertipark de Cambrils.
Los Rebeldes –
Bajo la luz de la luna 2010
Us vaig prometre
que tornariem a escoltar alguna coseta d’aquest disc de Los Rebeldes, la banda
liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra que per cert, es de Sants i aquí
està, sonant ara a Un Toc de Rock. L'àlbum es va titular "Noches de luz,
días de gas" i es va gravar en directe, el dia 28 de març de l’any 2009 a la sala Luz de Gas de
Barcelona que dirigeix el meu amic Fede Sardà i el seu fill, amb la producción
a carrec d'Aurelio Morata. El grup estave integrat en aquesta gravació per
Carlos Segarra, Juan Francisco García de Maya "Wichy" a la bateria,
el baix i contrabaix d'Alfons Múgica, a la guitarra l'ex component de M-Clan
Santiago Campillo, Dani Pérez s'encarrega del saxo i Quino Lucas al piano i
acordió. Aquest tema va ser un dels grans èxits de Los Rebeldes i que ara
recuperen en aquest disc 
en directe ple de vells hits i cançons noves. De fet la cançó s’havia publicat originalment en un single, incluïn “Huesos blandos, carnes duras” a l’altre
cara, l’any 1988 i va ser extret del disc "Más allá del bien y del
mal"on també es va incloure “Mediterráneo” posiblement el seu gran èxit,
pero també la seva cançó més comercial. Quan es van crear l’any 1979 Los
Rebeldes i tan sols eren Carlos Segarra, Aurelio Morata i Moisés Sorolla.
Aurelio els va deixar després del primer disc per crear Aurelio y Los
Vagabundos, si be en aquest disc en directe va ser el productor i crec que ha tornat a incorporar-se a Los Rebeldes en l'ultim disc.
Sangtraït – Blues
del miner 1990
Els gironins
Sangtraït van editar l’any 1990 un àlbum titulat "L' ultim Segell",
un dels seus millors treballs discogràfics i tancant aquest llarga durada es
troba aquest tema que us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock i que
sense perdre l'aire heavy metal característic de Sangtraït, ens mostra una
faceta amb moltes connotacions bluseras. Sangtraït són un dels grups claus per
a l'enlairament del rock en català i al costat de Sau, Sopa de Cabra i Els
Pets, van participar en el famós concert del Palau Sant Jordi que va
representar la revàlida per al gènere i la seva posada de llarg, com us he dit abans. Curiosament i
malgrat que les actuacions dels quatre grups es van gravar, sols s'ha publicat
un àlbum en directe, el dels gironins. Sangtraït es va formar a La Jonquera, l’any 1982 i
van debutar discogràficament amb "Els senyors de les pedres" que es
va publicar el 1988. En total van editar 12 discos de llarga durada i en un
d'ells, el CD "Eclipsi", de 1995, es va incloure la primera pista
digital per reproduir mitjançant ordinador de la indústria musical en català.
Es van desfer a principis del nou segle. En aquest àlbum del que us he extret
"Blues del miner", tot 
un cant loan la dura vida que suporta la gent
que treballa a les mines, el grup l'integraven Quim Mandado (veu, baix i
teclats), Josep M ª Corominas (guitarra), Lupe Villar (guitarra), Papa Juls
(harmònica i saxo) i Martín Rodríguez (bateria) que s'havia incorporat al grup
substituint a Víctor Rodríguez l’any 1985. Durant un temps van comptar amb el
cantant Marc Gonzàlez. Quim Mandado i Martín Rodríguez van crear
posteriorment Los Guardianes del Puente,
al costat de Joan Cardoner que venia de Terratrèmol i van publicar un àlbum
cantat en castellà. Lupe Villar té una carrera interesant en solitari des que
es va desfer Sangtraït, encara que no és tot el brillant que la qualitat de la
noia es mereix. Jo coneixia la gent de Sangtraït, sobretot a Lupe i Quim que en
diverses ocasions van estar a casa meva i he de dir que dins del món musical en
català se'ls va criticar per l'edat del bateria, una cosa certa, però també de la qual ells van passar sempre, romanent units, ja que la gent no té en
compte una cosa molt important que s'aprèn amb els anys: la veterania és un
grau, xiquets, xiquetes.
Antonio Vega – El
sitio de mi recreo 1992/2002
Aquest tema,
inclòs a l'àlbum recopilatori "Antes de haber nacido", editat l'any
2012, també va donar títol a un altre recopilatori del 1992 i és una de les
millors composicions d'Antonio Vega, el que va ser alma mater del grup Nacha
Pop que primer es van fer dir Uhu Helicopter i va ser l'autor de la que està
considerada la Millor
Cançó del Pop Espanyol dels 80, us parlo de "La Chica de ayer" que fins
i tot ha arribat a ser versionada en anglès pel grup Gigolo Aunts i ja els hem
escoltat al programa. Ara a Un Toc de Rock us porto a aquest cantautor urbà
sorgit de la movida madrilenya que sempre va saber utilitzar magistralment les
paraules. Guitarra, cantant i compositor, Antonio Vega va néixer a Madrid el 16
de desembre de 1957. Quan es va desfer Nacha Pop va emprendre carrera en
solitari, encara que després va 
tenir greus problemes de salut, molt d’ells
ocasionats per el consum de drogues. Vam poder comprovar el seu gran
deteriorament físic quan Nacha Pop va realitzar una gira poc abans de la seva
mort. Veure'l a l'escenari resultava d'una part patètic, per altra era molt
trist comprovar el declivi d'aquesta estrella del rock degut a la malaltia.
Antonio Vega que está considerat com un dels millors lletristes del pop
espanyol, va morir a Majadahonda, Madrid, a causa d'una pneumònia, patia des de
feia temps un càncer de pulmó, el 12 de maig de 2009. Antonio Vega ha estat
considerat un dels compositors fonamentals del pop espanyol des de l'arribada
de la democràcia.
José Feliciano –
Volveré alguna vez 1982
L'any 1982 José
Feliciano va publicar un àlbum titulat "Escenas de amor" editat a
través del segell negre Motown amb la totalitat dels seus textos en castellà i
es l’únic disc integrament en espanyol del segell de Detroit. Estava ple de
grans baladons, però entre ells em vaig ensopegar amb aquest "peaso
cansión" i ara l’escotarem a Un Toc de Rock. Cantant, guitarra i
compositor invident José Feliciano es diu en realitat José Montserrate Feliciano
Garcia, va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha
jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums
tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han
assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és 
clar, aquí ens
guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir
que només s'el recorda per "Què serà", "El jinete" o
"Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", però
el genial cantant i guitarra invident de naixement, té una trajectòria
discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho veureu. Va editar el seu primer
disc, en angles, l’any 1964. Us explicaré una curiositat, va intervindre com a
guitarrista en l’àlbum “Rock n’ roll” de John Lennon, l’any 1973, en tres de les
cançons. José Feliciano també es multiinstrumentista, toca 17 instruments.
Joaquín Sabina –
¿Quien me ha robado el mes de Abril? 1988
Aquesta cançó amb
la que avui acabarem Un Toc de Rock es trobava en el LP "El hombre del
traje gris" publicat per Sabina l’any 1988 i que al costat de "Hotel,
dulce Hotel" (1987), són els millors treballs de Joaquín Sabina, nascut a
Úbeda, Jaén, el 12 de febrer de 1949 i de nom complert Joaquín Ramón Martínez
Sabina. Inicialment va formar part del projecte anomenat La Mandràgora, al costat
de Javier Krahe i Alberto Pérez amb els que va treure un LP amb lletres molt
divertides. Va ser descobert al costat dels seus companys per el periodista
Fernando García Tola (Valladolid, 1941 - Madrid, 23 de julio de 2003) en el seu
programa "Si yo fuera presidente", però dels tres ell és el que ha
aconseguit una millor carrera, plena d'èxits. Des que el 24 d’agost del 2001
Joaquín Sabina va patir un infart cerebral a causa dels seus excessos i que va
estar a punt de costar-li la vida, la seva veu ja no ha estat la mateixa. Jo
creia que Joaquín Sabina 
va haver de retirar-se llavors i dedicar-se a
compondre, però fa cosa d’un any va realitzar una gira amb disc en directe
inclòs i la veritat és que s'ha recuperat bastant, encara que hem de reconèixer
que no tornarà a ser el mateix d'abans, de fet en el primer concert va
abandonar l'escenari. Després va manifestar haver patit un "Pastora
Soler" referint-se a pànic escènic. Ara bé, Joaquín Sabina té la gran sort
de comptar amb Pancho Varona, un gran músic, arranjador i productor que va ser
component dels Viceversa i que es un gran profesional que ja a finals dels
vuitanta era el que probava veu quan es feien les probes de só dels concerts de
Sabina i si no miraves l’escenari no t’adonaves de que aquell no era
Sabina. A la foto Sabina amb Mario
Prades.
La frase d’avui
es de l’escriptor , de veritable nom Samuel Langhorne Clemens (30 de
novembre de 1835 – 21 d’abril de 1910) que va dir
“Tot home és com la Lluna. Té una cara
amagada que mai ensenya”
Acaba per avui Un
Toc de Rock i us deixaré amb la companyia d’aquelles emissores per les que
sortim a l’aire dues vegades per setmana o vía internet si et descarregas el
programa des del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i ara tocaré el
dos, baixaré la barraqueta i us diré que foto el camp, porteu-se bé.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario