Moltes vegades
quan, musicalment parlant, mirem al passat escoltant cançons que en masses
ocasions crèiem oblidades, vénen a nosaltres records que pensàvem estaven
perduts en el fons de la nostra ment. Aquesta és la intenció d'Un Toc de Rock,
portar-nos de nou la memòria de l'ahir, sense que per això deixem de mirar el
present. Avui a la nostra banda sonora comptarem amb Los Negativos, els texans
Chingon, Luz Casal, Miquel Abras i Rozalén, Burning, 091, Arriaga, La Guardia, Serrat, Sole
Giménez, Pistones, Glutamato Ye Ye i Cadillac. Tots ells ens acompanyaran en
aquest recorregut per la nostra història musical que arriba a vosaltres dos
cops per setmana des de les emissores per les sortim a l’aire o per internet si
t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Ara toca començar el
programa i obro la barraqueta amb un clàsic “Malagueña salerosa” a ritme de
tex-mex. Sóc Mario Prades i us diré com faig sempre alló de
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Chingon –
Malagueña salerosa 2003
Jo creia que
aquest tema s'havia inclos en el film "Once upon a time in Mexico"
que va dirigir Robert Rodriguez, i és que l'home te el seu propi grup musical,
anomenat Chingon, on ell toca la guitarra. És per aquesta raó que gairebé
sempre Robert Rodriguez inclou cançons de Chingon en les seves pel·lícules,
així tot queda en casa. És clar que jo tenia un dubte, no tenia clar si aquesta
peça la van inclure al film que us he dit o a “Kill Bill” del Tarantino o pot
ser va ser a les dues. Després de confirma-ho, us diré que es va incloure a
totes dues, pero en la primera la van interpretar els Stray Cats i a la de
Tarantino els Chingon. Es que Tarantino i Robert Rodríguez son molt bons amics.
Chingon és la unió de Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i està
integrat, a part de Robert, per Alex Ruiz (cantant) Mark del Castillo (guitarra
i veus), Rick del Castillo (guitarra i veus), Alberto Besteiro (baix), 
Carmelo
Torres (percussió) i Mike Zeoli (bateria). En les pel·lícules de Robert
Rodriguez els Chingon han gravat acompanyant a Salma Hayek, Patricia Vonn, Tito
Larriva de Tito & Tarantula i Nataly Pena. Aquesta cançó amb la que avui
obro Un Toc de Rock, és una gran versió del clàssic que s'atribueix als
compositors Elpidio Ramírez i Pedro Galindo, tot i que algunes fons diuen que
el compostor va ser el mexicà Nicandro Castell. De fet Chingon només han gravat
un àlbum "Mexican spaghetti western", editat l'any 2004, però han
inclòs cançons seves en set pel·lícules. Son un grup als que podríem
enquadrar-los dins del tex-mex i que en moltes peçes barregan castellà i
angles. 
Pistones – El
Pistolero 1983
Actualment als
Pistones se'ls recorda pràcticament sols per aquesta cançó que va publicar
Ariola l’any 1983 dins de l'àlbum "Persecución" que va ser el seu
primer disc gran. El tema es va treure com single amb "Metadona", una
altra peça emblemática de Pistones, a la cara B. Però per tal d'arribar al
públic de les discoteques també van treure la versió mexi-single i
veritablement va funcionar i be, omplint les pistes de ball quan sonava.
Curiosament, quan el segell DRO va publicar un recopilatori marcant el final
definitiu de Pistones, titulat "1981-1988 El Final" i que es va
editar l’any 1989, "El Pistolero", la seva cançó més emblemàtica, no
es va incloure, suposso que per el tema dels drets i les discogràfiques.
Pistones els va crear el cantant, guitarrista i compositor Ricardo Chirinos,
que venia del grup Episodio, al costat de Juan Luis Ambite al baix, Frank López
als teclats i Ramón López a la bateria. Aquesta formació es presentaria en
públic per primera vegada l’any 1980
a la sala El Jardín. Després de la gravació de "El
pistolero" el bateria s’en va i entra Fabián Jolivet i el productor passa
a ser Ariel Rot. Als Pistones els va descobrir Paco Martín a principis dels 80,
fundador anys després de Produccions Twins, 
llavors a Fonogram i que va
apadrinar al grup, però cap discogràfica els va fitxar. Decideix crear un segell
propi i independent, juntament amb el seu soci Julio R. Rodríguez i la nomenen
amb les inicials dels seus cognoms, neix MR que seria comprada per Ariola i
Paco després crearia Twins que al seu torn va ser comprada per DRO. La veritat
és que el declivi dels Pistones podem atribuir-ho a la mili, quan Ricardo
Chirinos s’en va a fer el soldat, el grup perd la seva hegemonia. Mai es van
recuperar d'aquell aturada de tres anys. Més tard començaria la reedició de les
seves cançons en discos recopilatoris a través de les diferents companyies,
però Pistones van deixar gravat un disc en directe que mai es va publicar i roman
inèdit. El baixista Juan Luis Ambite es va incorporar a la banda de Jaime
Urrutia. Rubén Fernández que durant un temps va formar part de Pistones, es va
incorporar l’any 1985 a
Dirigidos.
Cadillac – Arturo
1984
Cadillac va ser
una de les grans bandes de pop electrònic a l'Espanya dels vuitanta. Va ser una
idea de José Marí Guzmán (guitarra, baix i veu), Eduardo Ramírez (baix i veu) i
el productor Juan Velón de Francisco que van decidir fer un grup de pop molt
tecnificat que utilitzés bons jocs de veus. Al costat de Pedro Sánchez
(teclista i veu) i Javier de Juan que els deixaria l’any 1982 per crear La Década Prodigiosa
i que seria substituït per Daniel Jacques. Cadillac van representar a Espanya
en el Festival de la Cançó
d'Eurovisió del 1986 amb la cançó "Valentino" i van aconseguir el
desé lloc. L’any 1984 van editar el que possiblement sigui el seu millor disc,
el LP "Funkyllac" en el qual s'incloïa el 
tema "Arturo" que
escoltem ara a Un Toc de Rock. José Mari Guzmán venia de la superbanda del pop
espanyol Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán i anteriorment havia militat a
Solera i abans, els 60, en el grup Los Flaps, encara que d'això no estic segur
del tot, si bé jo diria per la caràtula d'un dels seus discos que era ell.
Havia treballat com a baixista en moltes gravacions d'estudi per a altres
artistes, entre ells Kurt Savoy, José y Manuel, Micky i Los Diamantes. Avui en
dia José Mari té una altra vegada en marxa Cadillac, encara que ell és l'únic
component dels antics que preval i també treballa com Guzmán. Va néixer a
Madrid el 29 de febrer de 1952. 
Glutamato Ye Ye –
Todos los negritos tienen hambre y frío 1984
Creats l'any
1979, el grup Glutamato Ye Ye, liderat per Iñaki Fernández, amb la seva imatge
provocadora lluint serrell i un bigotet que el feia semblar-se a Hitler, van
ser una de les bandes importants en els 80 que no van voler ser englobats dins
de la movida madrilenya. Els creadors van ser Ramón Recio i Iñaki Fernández,
als quals es van unir Manuel "Patacho" Recio i Alberto Haro, encara
que la formació més estable va ser la integrada per Ramón Recio que escribia
les lletres de les cançons, Iñaki Fernández (veu), Patacho (guitarra), Eugenio
Haro (guitarra ), Jacinto Golderos (baix) i Carlos Durant (bateria).
Discogràficament van debutar l'any 1982 amb un EP que contenia el tema “Un
hombre en mi nevera” que va editar el segell DRO, però la mili d'Iñaki va
desestabilitzar a la banda. Posteriorment van gravar pel segell independent
Goldstein i després van fitxar per Ariola, una multinacional. Aquest tema que
compartim ara en Un Toc de 
Rock i que és un dels més populars de la seva
carrera va donar títol a un mini-LP, el primer disc amb Ariola que va arribar a
vendre més de 40.000 còpies. Encara gravarien un altre Mini-LP en el 85 i
finalment ja un àlbum sencer titulat genèricament “Vive subida”, en 1986 i es
van separar, encara que van tornar un any més tard per oferir un concert de
comiat. Ariola va editar més tard un directe “…Esto fue todo”. Iñaki Fernández
va formar, al costat de Ricardo del Castillo, el grup Iñaki y Los Beatos i van
gravar un EP, amb aquest nom van treure també un àlbum que va publicar el
segell Barsa Promocions, però van tenir problemes per la portada, una foto amb
un primer pla de la cara de Iñaki portant una corona d'espines al cap que va
ser censurada per El Corte Ingles que es va negar a posar en les seves
prestatgeries una imatge així i el disc va ser reeditat amb diferent portada,
encara que va tenir escàs èxit. Després van passar a dir-se Los Pecadores.
Carlos Durant va fitxar per Desperados i Patacho va iniciar un nou projecte amb
Fino Oyonarte i José María Granados ex de Mama, anomenant La Banda del Otro Lado. El 23
de maig de l'any 2008 Glutamato Ye Ye van tornar a reunir per oferir un concert
a la sala Joy Eslava de Madrid i des de llavors s'han mantingut en actiu
oferint concerts per la geografia espanyola i publicarien un triple CD de grans
èxits i rareses titulat “¡Vaya Cristo! (33º aniversario)” que va editar el
segell Lemuria Music al 2011.
La Guardia – Blues de la nacional II 1988
És clar que no
sols a Madrid sorgian nous moviments musicals, ara anem cap a Andalusia. Amb
aquest tema que us porto avui, els granadins La Guàrdia ens parlen de
carreteres, camions, dies i nits al volant recorrent la ruta fins arribar a la
destinació. La soledat del camioner conduint el seu Pegaso que, per cert, ens
comenta que se li va avariar i va reparar-ho sobre la marxa. La veritat és que
el treball de camioner és dur, però al mateix temps addictiu. Recordo el meu
pare, sent jo un nen, ell conduïa un Leyland i feia transports internacionals
en ruta de Bilbao a Hamburg i viceversa i amb ajudant, però no segon conductor,
el que significava hores interminables aferrat a aquell gran volant en vehicles
de gran tonaleje que no disposaven de direcció assistida, tot era qüestió de
braços. A mi no m’agrada conduïr vehicles de grans dimensions, però a Ramón, el
meu fill gran si que li va picar el cuquet i després de conduir camions va
passar a autobusos i actualment porta un bús de l'EMT a Tarragona. Aquesta es
la primera versió que els granadins La Guàrdia van gravar d’aquesta cançó incloent-la en
el seu disc "Vámonos" que van publicar l’any 1988 i va ser el que els
va llançar. Recordo que un dia em va trucar Tibu, el mànager del grup, per
parlar-me de La Guàrdia,
era 1988 i acabaven de treure aquest disc. Volia contemplar la possibilitat de
fer un primer 
concert de presentació del grup a Tarragona. Em vaig posar les
piles i els vaig col·locar a la festa aniversari de Ràdio El Morell, incloent
com a grup teloner a Seis Disparos (a la foto 1 feta per Mario Prades), una bona banda de Cambrils
que jo portava. Va ser tot un èxit i el pavelló es va omplir a rebentar. Amb
aquest concert que va transcórrer sense cap incidència van tornar les
actuacions a El Morell ja que des que uns desaprensius van organitzar un amb un
grup basc venent més del doble de l'aforament amb els consegüents problemes que
es van produir i destrosses en el mobiliari urbà del poble, l'Ajuntament no
permetia fer concerts a la població. Es van adonar que tots no érem iguals i
que encara quedàvem professionals. Arran de La Guardia les coses van
canviar i altres es van aprofitar més tard. La dada anecdòtica va ser que Tibu
va intentar cancel·lar-nos el concert ja que els vem contractar a preu molt econòmic,
però posteriorment van començar a funcionar molt bé a nivell vendes de discos i
el seu catxe es va quadruplicar i a un mes vista els havien contractat per a la
discoteca Arqus de Roda de Berà a un milion de pesetes, amb el que ell pretenia
suspendre el concert o pujar el cost econòmic. Finalment i com a professional
que Tibu també era, 
les coses van quedar com s'havien pactat i tot va ser una
bassa d'oli. Es van crear l'any 1982 anomenant-se La Guardia del Cardenal
Richelieu i eren Manuel España (cantant i guitarra), Enrique Moreno Conejo
(baix) i Carlos Gilabert (caixa de ritmes i teclats). L'any 1983 i amb només
quinze anys d'edat, van gravar el seu primer single del qual sol es van editar
500 còpies, avui "Las mil y una noches" és peça de col·leccionistes.
L'any 1985 s'incorporen Joaquín Almendros (guitarra) i Emilio Muñoz (bateria),
passen a dir-se sols La
Guardia i guanyen el Certamen de Pop Rock de Fuengirola
gravant un maxi single com a premi. A partir d'aquest moment i després de
fitxar per Zafiro i ser representats per Tibu, un gran professional i a més a
més músic, comença l'ascens de La Guàrdia. L'any 1994 Juan Enrique Moreno va morir
d'una malaltia cardíaca. La veritat és que en el si del grup ha hagut canvis
constants i actualment només queda Manuel España (a la foto) dels membres
originals.
091 – Blues de
medianoche 1986
El grup de
Granada 091, als que avui escoltarem també a Un Toc de Rock, van ser una de les
millors bandes de rock espanyoles dels anys 80 i part dels 90, en sana rivalitat
amb La Guardia
que eren de la mateixa ciutat. Integraven 091 José Ignacio Lapido (guitarra),
José Antonio García (veu), Tacho González (batería), Víctor García Lapido
(guitarra) i Jacinto Ríos (baix). Van funcionar des de 1981 a 1996, any en què 091
es van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a
Maracena (Granada) per aquest comiat van triar la ciutat on van realitzar la
seva primera actuació. Aquest concert és va gravar en doble disc i el van
titular “Último concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el
títol., la veritat. El disc es 
va publicar el mateix any. José Ignacio Lapido a
partir d'aquest moment va començar una interessant, si be discreta, carrera en
solitari. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trovaba en el seu
segon disc "Más de 100 lobos", publicat per Zafiro l’any 1986 i al
meu parer el millor traball de 091. Per cert el vinil era de color vermell i no
negre com sol ser l’habitual. Una cosa que podia semblar nova, però que ja havien
fet molts artistes en els anys 60’s, entre ells José Guardiola i Filippo
Carletti. És clar que això va permetre moltes conyes amb alló de "disco
rojo" en clara al·lusió als 40 Principals.
Burning – Una
noche sin ti 1984
Com us dit en
moltes ocasions, junt als Asfalto hi ha que destacar la labor dels Burning per
aconseguir que el rock espanyol obtingués l'aplaudiment popular i ara
recordarem als Burning a Un Toc de Rock. Al programa hem escoltan en diverses
ocasions aquesta cançó, pero sempre eren versions o col·laboracions del grup
amb altres artistes, avui anem a escoltar la versió original dels Burning, una
de les millors bandes del rock espanyol de tots els temps i pioners fent que es
venguessin discs en castellà, quan el que imperava era l'anglès. Jo sempre he
dit que Burning i Asfalto son les millors bandes espanyoles dels anys setanta i
part dels vuitanta. Avui en dia a Burning només queda Johnny Cifuentes de la
formació original. Enrere han quedat gent mítica del rock espanyol com Toño
Martín cantant que va deixar el grup l’any 1983 i va morir el 1991; Pepe Risi,
guitarra, mort l’any 1997, Quique Pérez al baix, els va abandonar el 1979
i Tito a la bateria que s'en va anar a
l’any 1976. Per 
cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de
diferència, van morir Toño Martín (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir
el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre.
Aquesta cançó que ara escoltem a Un Toc de Rock es va utilitzar com a títol per
al disc homenatge a Pepe Risi i en el qual participava l'elit del rock
espanyol, pero la peça estava continguda originalment en el LP "Noches de
rock and roll" del l’any 1984 que es va reeditar en CD ja el 1992 i es va
tornar a incloure en el seu disc en directe “Desnudo en el Joy”, recull d’un
dels concerts que Burning va realitzar durant la gira "Dulces
dieciseis" que va ser acústica. En el doble CD es va recollir el concert
que Burning van donar a la sala Joy Eslava de Madrid l'1 de juny de 2006. 
Los Negativos –
Cigarras panameñas 1986
Liderats pel
cantant i guitarra Alfredo Calonge, Los Negativos que van treballar amb el
segell barceloní Victòria-PDI, van ser una de les bandes més rellevants dins
del pop més psicodèlic i el mod fet al país. Alfredo Calonge que va formar part
també de The Canary Sect, Dr. Love i Bondage, va morir el 13 de maig del 2014
causa d'un infart. Possiblement l'àlbum més important en la sva carrera de Los Negativos va ser
“Piknik caleidoscópico”, el seu primer treball discogràfic que va ser publicat
al 1986 i que va ser reeditat en format CD l'any 2005 incloent els temes de la
seva primera maqueta i de nou en vinil al 2008. D'aquest primer disc us he
extret el tema “Cigarras panameñas” que compartim ara a Un Toc de Rock. Los Negativos
sorgeixen a la Barcelona
de 1984, hereus de l'esperit de grups dels seixanta com Los Salvajes, Los
Cheyenes o Los No. Inicialment eren Xavi Moreras (guitarra), Carlos Estrada
(baix), Roberto Grima (guitarra) i Valentín Morató (bateria), però un any més
tard hi ha canvis en la formació i s'incorpora Alfredo Calonge (cantant,
guitarra i 
òrgan) que substitueix a Xavi Moreras. S'autofinancen una maqueta
amb quatre temes que els dóna a conèixer ja que comença a ser radiada a “Diario
Pop” de Ràdio 3 i també surten al programa de TVE "Auambabuluba" que
realitzava l'amic Carlos Tena. En el 86
surt el seu primer àlbum “Piknik Caleidoscópico” que va ser el descobriment
d'un grup rellevant. Un any més tard es publica “18º Sábado Amarillo”, el seu
segon LP i en el qual destaca el tema "Bagdad". També van gravar un
disc en directe al Estudio 54 del paral·lel barceloní. Però allò va ser també
el principi de la fi ja que Alfredo Calonge i Roberto Grima creen Dr. Love i
els altres dos nois s'han d'incorporar al servei militar, la mili.
Posteriorment el grup torna però amb canvis i per Los Negativos van passar
Carles de Ordax (cantant i guitarra), David Martínez (òrgan), Dani Fontrodona
(guitarra) i Ernest Barniol (guitarra). L'any 1996 el segell A$leluia Records,
propietat de Reyes Torio, treu “Las Cintas de Thule” i en el 2014 un EP.
Miquel Abras i
Rozalén –Amor particular 2015
Des del “Disc de la Marató de TV3”, aquesta any
dedicat a la lluita contra la diabetis i l’obesitat que s'ha publicat a finals del passat any
2015, us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock aquesta cançó a
càrrec de la cantant espanyola Rozalén i el empordanès Miquel Abras, una
magnífica versió de l'èxit de Lluís Llach, tots dos la interpreten en català,
sent la primera vegada que Rozalen canta en la nostra llengua, ella sempre ho
fa en castellà. De nom complet María de los Ángeles Rozalén Ortuño, va néixer a
Albacete el 12 de juny del 1986.
L'any 2013 es va posar a la venda el seu primer àlbum
d'estudi, titulat genèricament “Con derecho a...” que li va aconseguir un Disc
d'Or i li va obrir també les portes del mercat llatinoamericà. En el disc
trobàvem la cançó "Comiéndote a besos" que es va publicar en single i
estava dedicada a les persones seropositives, de fet Rozalén ha participat en molts
actes benèfics de tota mena. Per cert, fa pocs mesos ha inclòs el tema
"Berlín" en el seu segon disc i la 
cançó forma part de la banda
sonora del film "Perdiendo el Norte" de Nacho G. Velilla, l'escoltarem en propers programes. El cantant, guitarrista i compositor Miquel
Abras va néixer a la Bisbal
d'Empordà el 18 d'agost de l'any 1977. Va estudiar al Taller de Músics de
Barcelona i debuta discogràficament l'any 1997 amb un maxi single de 4 cançons
titulat "Where is a Party?", si bé no va gravar el seu primer àlbum
fins l'any 1999, es va titular "WBD". La carrera de Miquel Abras és
interessant i val a dir que l'any 2004 va guanyar el Premi Internacional de la Cançó catalana Carles
Sabater, a la seva sisena edició, amb la
cançó "Fent Camí". De fet l’ha guanyat en un parell o tres
d’ocasions. En el 2012 va editar “Equilibris imposibles” i ja en el 2014 “Per
amor a l'art” que és el seu últim treball fins al moment. 
Luz Casal – Un
año de amor 1991
A la banda sonora
del film d'Almodovar “Tacones Lejanos”, trobàvem aquest tema que interpreta Luz
Casal i que va ser produït per Paco Trinidad, Chucho Merchán i la mateixa Luz
Casal. La cançó també es va incloure tancant el seu sisè àlbum titulat
genèricament “A contraluz” que va publicar el segell Hispavox l’any 1991. Curiosament
val a dir que la cantant sempre ha funcionat molt bé, a nivell vendes de discos
i concerts a França. Luz va patir un càncer del que semblava haver-se
recuperat, però l'any 2010 va saber-se que el càncer s'havia reproduït una
altra vegada i Luz Casal tornava a lluitar amb la seva greu malaltia, si be
sembla ser que finalmente l’ha superat. La veritat es que Luz es tota una
lluitadora. María Luz Casal Paz va néixer a Boimorto, A Corunya, el 11
novembre, 1958, però es va criar a Asturies i malgrat el que es va estar 
parlant durant molts anys, no tenia cap parentiu amb el recordat Tino Casal. Va
començar militant en el grup Los Fannys i al 1977 s’en va a Madrid amb una
maqueta sota el braç. Va participar en discos de Juan Pardo fent cors i també
en els seus concerts, per aquella època comença a escriure cançons. L'any 1980
publica el seu primer single amb el tema “El ascensor” que té un cert aire
reggae i era un homenatge a Bob Marley. Quan fitxa pel segell Zafiro fa també
cors en el disc “Directo” del grup Leño, amb els quals després va realitzar una
gira conjunta anomenada “Rock de una noche de verano” en la què van compartir
escenari Miguel Ríos, Leño i Luz Casal i va passar per 35 ciutats espanyoles,
entre elles Tarragona i comença una gran carrera que dura fins als nostres
dies. Vull recordar que va gravar en castellà una versió del "Boig per
tu" de Sau i també va col·laborar amb ells en el “Concert de mitjanit”.
Per cert, Luz Casal va actuat el passat any 2015 a Xina, dins dels actes
per celebrar l'Any Nou xines. Luz porta venits més de 5 millions de discos. 
Arriaga – El
último suspiro 1996
Al programa
d'avui d'Un Toc de Rock escoltarem a un extraordinari guitarrista espanyol José
Luis Iglesias que durant un temps es va fer dir artísticament Arriaga i que ja
hem escoltat al programa en diverses ocasions, tant signant com Arriaga com amb
el seu nom veritable, encara que de fet l’escoltem en cada un dels programa pel
fet que una de les seves cançons forma part de la nostra careta d'entrada i
sortida. José Luis Iglesias, conegut com Pibe, es de Bilbao. Aquest tema obria
el CD “Algo más que una guitarra” que com Arriaga, aquest extraordinari
guitarrista amb reminiscencies de Carlos Santana, va publicar a través del
segell Barsa Promociones propietat de l'amic Mikel l'any 1996 i en el qual tots
els temes, excepte dos, són composicions del propi guitarrista que també va
realitzar la producció de l'àlbum. Compta amb les col·laboracions de Toni
García, Antonio Reyes, Teresa Sayas, Arturo Sanz i Álvaro Martialay. Es
Arriaga, un home que mereix ser escoltat i us el recomeno des de el programa.
José Luis 
Iglesias Pibe durant els anys 70 i 80 va formar part de diversos
grups a Bilbao entre els quals he de destacar Mezcla o La Quinta Reserva,
d'aquest últim es va publicar recentment un recull, però és un experimentat
músic de sessió i he treballat en diferents produccions amb artistes de la
talla de Juan Pardo, Rocío Jurado, Amaya Saizar o Chiquetete entre molts
altres. També ha treballat com a músic en gires i ha format part de les bandes
d'acompanyament de Mocedades, Massiel, Juan Pardo, Sergio Dalma o Azúcar
Moreno. Fa uns anys es va incorporar al retorn d'una banda mítica, el primer
grup de rock progressiu i simfònic de la música espanyola i els primers que van
utilitzar un moog i un melotrom, estic referint-me a Los Módulos, substituint a
Pepe Robles, el seu fundador. Amb Los Módulos i l'any 2000 va publicar l'àlbum
"Pensado y hecho en la intimidad". Treballa en el seu estudi
preparant sense parar cançons noves, alguna ja l’hem compartit a Un Toc de Rock
i us recomano entreu a la seva pàgina web on trobareu més informació i sobretot
bona música. Encara que no acabaré sense dir-vos que José Luis Iglesias “Pibe”
també ha composat 2 Òperes Rock.
Joan Manuel
Serrat – Els vells amants
Aquesta peça
estava inclusa en un dels primers EP’s de Joan Manuel Serrat i també es va incloure en el seu primer LP, el Noi del Poble
Sec i val a dir que la lletra és entendridora. La veritat és que jo sempre he
sentit alguna cosa al fons del pit quan vec parelles de gent gran que porten
tota la seva vida junts i segueixen igual d'enamorats o més, caminant per els
carrers agafadets de la má, però l'altre dia i després d'escoltar aquesta cançó
vaig sentir al mirar-me al mirall que després de tant buscar i buscar, ja fa
molts anys, més de quinze que els passo al costat de la mateixa persona i hem
sento molt bé. “Els vells amants” també es va incloure dins del primer LP que Serrat
va publicar, tots aquells discos editats per el segell Edigsa. Joan Manuel
Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943,
bé, aixó no es cert del tot ja que va neixer a la Clínica de L'Aliança.
Serrat va estudiar per a torner a la Universitat Laboral
de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre
Salou i 
Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona. De fet
crec que la seva mare era d’un poble de Tarragona, pèro també em sembla
recordar que un dia em va dir que era aragonesa, no em feu massa cas. Un succés
va marcar políticament la carrera de Serrat a més del "follón" del
"La, la, la". L'any 1975, acusats de l'assassinat de diversos
policies, es va jutjar i condemnar a mort en Consell de Guerra a onze militants
del FRAP i ETA, dels quals més tard es commutaria la pena de mort a sis d'ells.
Quan l'execució dels cinc restants es va porta a terme Serrat es trovaba a
Mèxic i en roda de premsa va condemnar el règim franquista i les mesures
repressives i va dir que reconeixia sols al govern de la Segona República
Espanyola a l'exili. Arran d'aquestes declaracions va tindre de quedar-se
exiliat a Mèxic durant un any, a causa de l'ordre de presó emessa per el govern
franquista. Ara bé, es va dir que havia cremat en públic una bandera española,
però ell em va explicar un dia que aixó mai va ser cert. Com ja havia passat
amb el merdé de l’any 1968, automàticament els seus treballs són retirats i
censurats pel règim. Però avui tot això ja és història del passat.
Sole Giménez –
Cómo hemos cambiado 2014
El 30 de setembre
del’any 2014 es va publicar "Cómo hemos cambiado", l’últim treball
discogràfic de Sole Giménez fins el moment i al qual aquest tema que us he
seleccionat i amb el que acabarem el programa d’avui, dóna títol. Es tracta
d'un recorregut pels seus 30 anys en el món de la música, primer amb Presuntos
Implicados i després en solitari. Aquest tema que també va ser el single
promocional del CD és precisament de la seva època amb el grup. La veritat és
que el disc te bons arranjaments a ritme de jazz i swing, molt intimista i
acollidor, desbordant suavitat, però ha estat molt criticat en alguns fòrums
d'Internet que acusen a la cantant de viure de rendes, de mirar només cap el
passat i que des del seu llançament en solitari no fa res més que versions.
Reconec que en això hi ha quelcom de veritat, però jo, potser pel fet que sóc
un transgressor nat, addicionat a portar la contrària, confesso que el disc
m'agrada, potser precisament per els seus arranjaments jazzístics i la seva
suavitat, encara que si he de corregir un error. Es diu que en 
tots els temes
inclosos a l'àlbum ella ha participat en la seva autoria, en música o lletra i
si bé és reconeguda la seva tasca com a compositora, aquí algú ha ficat la
pota. S'inclou "Alma de blues", possiblement la millor cançó gravada
per Presuntos Implicados al llarg de tota la seva carrera, però es va tractar
d'una versió, no era d'ells, va ser escrita per Elena Tovar i Basilio Montes,
components del grup The Privados que també la van gravar. Soledad Giménez Muñoz
va néixer a París un 27 de febrer de 1963. Als cinc anys la seva família torna
a Yecla, a Múrcia. Al 1979 va formar part del grup Arabí que feien folk i en el
qual també està el seu germà Juan Luis. L'any 1983 s'incorpora a Presuntos
Implicados que estan gravat les seves primeres cançons a València. Allí va
començar una brillant carrera.
La dita per
tancar el programa d'avui és del musicòleg francès Jules Léon-Jean Combarieu,
conegut com Jules Combarieu (Cahors 4 de febrer de 1859 - Paris, 7 de juliol
del 1916) que va dir:
"La Música és l'art de pensar
amb sons”
Acaba per avui Un
Toc de Rock, però us quedeu amb companyia de totes les emissores per les que
surto a l’aire dues vegades cada setmana o per internet, en el cas de que t’el
descarregis des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i
toca baixar la barraqueta i acomiadar-me fins el proper programa
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario