Anglaterra ha
donat al món noms rellevants dins del panorama musical, us he seleccionat uns
quants que llueixen amb llum pròpia com Fleetwood Mac, Elton John, Pink Floyd,
Eric Clapton, Annie Lennox, Peter Green al que escoltem al capdavant del Peter
Green Splinter Group, Joe Cocker i Sad Café, però també tindrem als
nord-americans Raul Malo, Chris Isaak i Leela James. Tots ells configuraran
avui la nostra banda sonora en aquest viatge al passat, als records que
arribarà a tots vosaltres, a totes vosaltres, des de aquelles emissores per les
sortim a les ones dues vegades cada setmana o bé per internet si es que et
descarregues el programa del blog o el facebook de Montse. Per tant ara jo
obriré la barraqueta, sóc Mario Prades i ja ho sabeu… sempre sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Fleetwood Mac –
Tusk 1979
Encara que
"Rumours" és el disc més reconegut per brillant i vendor, en la
història musical dels Fleetwood Mac, "Tuck" que es va publicar
després, ja a l’any 1979 i al qual dóna títol aquest tema amb el que avui
començarem Un Toc de rock. és al meu parer si més no, equiparable i es troba
entre els millors discos de la seva segona etapa ja sense el guitarrista Peter
Green, al que escoltarem després. Fleetwood Mac l’integraven en aquest
enregistrament Lindsey Buckingham com a guitarra i veu, Mick Fleetwood a la
bateria, junt a Christine McVie als sintetitzadors, teclats i veu, el seu marit
John McVie al baix i Stevie Nicks (cantant). Per presentar aquest disc van
realitzar una 
gira titulada "Tusk Tour" que seria plasmada en el disc
doble "Fleetwood Mac Live" que es va publicar l’any 1980 i en el que
van incloure dues cançons inèdites "Fireflies" i "Farmer's
Daughter". Fa temps que tinc separat per puntxaros el tema
"Albatros", una de les millors cançons de la primera època de
Fleetwood Mac i en la qual el guitarrista Peter Green que també crec que va ser
el compositor, es llueix en tot el seu esplendor, abans del seu declivi.
Paraula de Mario Prades que no trigaré a posar-la perquè la gaudim tot junts.
Elton John –
Rocket Man 1972
Des de l’àlbum
“Honky Château” que el cantant i pianista britànic Elton John va publicar el 19
de maig de l'any 1972 i que va ser el seu cinquè disc, us he seleccionat aquest
tema, un dels principals singles que es van extreure del disc. Elton John va
gravar el LP en un castell, en Hérouville, prop de París i el violinista
francès Jean-Luc Ponty participa en dues de les cançons, encara que no en
aquesta. Amb l'àlbum Elton John va aconseguir el seu primer número 1 en el
Billboard americà, assolint el tercer lloc al Canadà i la segona posició al
Regne Unit. El títol complet d'aquesta cançó és “Rocket Man (I Think It´s Going
to Be a Long, Long Time)”, l'afegitó va ser per diferenciar-la d'un tema titulat
igual i editat al 1970 pel grup nord-americà Pearls Before Swine. El single es
va publicar el 17 d'abril del mateix any, abans que el LP. Va ser escrit per
Elton John i Bernie Taupin, el seu company sentimental en aquella època, encara
que ell no havia sortit de l'armari i amagava les seves tendències sexuals.
Bernie va escriure la lletra i va dir una vegada que es va inspirar en un conte
curt del gran escriptor de ciència ficció Ray Bradbury i que no va ser una
lletra de 
fàcil creació. Ens explica la història d'un astronauta que es va a
l'espai deixant a la seva esposa i família a la Terra, encara que els troba
molt a faltar, però al mateix temps compleix el seu somni, fer el que més li
agrada. S'ha dit que aquesta obra és com una metàfora de la vida dels famosos
de l'època, que, si bé obtenien fama, diners i èxit, això els allunyava de les
seves famílies, els seus amics i el món normal. En la gravació hi trobem la veu
i el piano d'Elton John, les guitarres de Davey Johnstone, el baix de Dee
Murray i la bateria de Nigel Olson que té una curta, però interessant carrera
en solitari i al que hem escoltat no fa masses semanes a Un Toc de Rock. De Sir
Hercules Elton John, com es diu ara, ja hem parlat en moltes ocasions i en els
seus començaments li deien Les Plomes del Rock. Es calcula que ha superat els
300 milions de discos venuts a tot el mon. El seu veritable nom era Reginald
Kenneth Dwight i va néixer a Pinner, Middlesex, el 25 de març de l’any 1947. En
els seus principis musicals va acompanyar a molta gent en gires i gravacions,
entre ells a The Hollies.
Joe Cocker – Fire
it up 2012
Joe Cocker, el
que semblava l'incombustible rocker i al que li deien "El blanc amb la veu
negre", ens va deixar el 22 de desembre del 2014, a Crawford, Colorado,
on residia, a causa d’un càncer de pulmó. Ara anem a escoltar la cançó que
donava títol al seu últim disc abans de morir, publicat el 6 de novembre del
2012, si bé a Espanya es va editar el 27 de novembre, es tracta de "Fire
it up". És clar que com sol ser habitual en la discografia de Joe Cocker,
és tracta d'una versió. La cançó va ser escrita per Ian Frew, Marty Dodson i
Johnny Reid i aquest últim, cantant i compositor canadenc, ja l'havia gravat i
portat a l'èxit, a principis del mateix any 2012. Entre el munt impressionant
de músics que han participat en l'enregistrament d'aquest àlbum, el 33 disc
gravat en estudi per Joe Cocker, trobem a Ray Parker Jr, Chris Chaney, Dorian
Crozier, Tom Bukovac, Julie Gegant, Roger Wilkie, Melinda Porto, Nicholas
Tubbs, Melanie Fernandez, Richie Ferris, el RDVZ A Capella Group, 
Julie Waters
i un llarg etc. encara que la banda oficial de Joe Cocker al disc i les gires
està formada per Nick Milo, Steve Grove, Jack Bruno, Gene Black, Oneida
James-Rebeccu, Nikki Tillman i Kara Britz. L'anglès John Robert Cocker va
néixer el 29 de maig de 1944,
a Sheffield. Era un amant del bourbon, recordo molts
concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic
amb un pet d'impressió. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense
que el públic es donés compte de l’inmensa trompa que Joe Cocker portava a
sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va
realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost
de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells era... Mira que portarlo
al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de
10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina
d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme del Priorat,
vaig envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de
l'edició del Diari de Tarragona, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes.
Aixó si, sols vaig veure les 
tres primeres cançóns i les últimes. Tots els
mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt, van treure la notícia
l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar
sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia
informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Jo m'havia
equivocat en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat
començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans
de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven
haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al
contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir
i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix aquest gestes
convulsius que ell feia a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome de Joe
Cocker".
Peter Green
Splinter Group – Big change is gonna come 1999
Amb aquesta cançó
s'obre el quart àlbum, titulat genèricament "Destiny Road" que el
genial guitarrista britànic de blues Peter Green, del que hem parlat abans, va
publicar com Peter Green Splinter Group l'any 1999. El tema va ser escrit pel
cantant i compositor Roger Cotton que en aquest àlbum és el pianista. El Peter
Green Splinter Group l'integren, a més de Peter Green (guitarra, harmònica i
cantant), Nigel Watson (guitarra, mandolina i cors), Roger Cotton (piano), Pete
Stroud (baix), Larry Tolfree (bateria, congues i percussió), Jennie Evans &
Debbie Miller (cors), Derek Nash i Joe Green als saxos i Kate Shortt, Guy
Theaker, Malcolm Allison i Naomi Fairhurst a la secció de corda. El productor
va ser Pete Brown. Peter Green es diu en realitat Peter Allen Greenbaum i va
néixer el 29 d'octubre de 1946
a Bethnal Green, Londres. Va ser un dels fundadors del
mític grup britànic Fleetwood Mac i va 
liderar la seva primera època, la més
propera al R & B i ha estat reconegut com un dels guitarristes britànics
que més han influït en els músics de la seva generació i les posteriors. Entre
els guitarristes que han reconegut tindre influencies de Peter Green es troben
Gary Moore, Ritchie Blackmore, Joe Perry, Dave Edmunds i Bernie Marsden, sense
oblidar r al argentí Pappo. Va formar part de la banda de John Mayal, els The
Bluesbreakers. Peter Green a mitjans de la dècada dels setanta va patir
problemes mentals i psicològics, sent sotmès a teràpia electroconvulsiva. Degut
a la seva malaltia s'explica el seu període letàrgic i convuls. L’any 1977 i
després de ser arrestat per disparar amb un rifle a una persona, va ser
internat en una institució mental a Londres. Encara que en els vuitanta va
tornar a gravar, la seva obra no és precisament brillant, va tornar a recuperar
el seu estatus d'excel·lent guitarrista quan va crear, l'any 1990, el Peter
Green Splinter Group.
Leela James – Let
it roll 2010
Leela James és
una de les noves cantants de soul sorgides en els darrers anys i de les que us
vaig parlar en programes de la passada temporada dient que la majoria eren de
raça blanca, encara que en aquest cas ella si que és negra, nascuda als Estats
Units el 2 de juny de l’any 1983. Va començar l’any 2002 treballan amb Norman
Brown. El 25 de juny de 2005 es va editar "A change is gonna come"
que va ser el seu primer àlbum i la va donar a conèixer. De fet Leela James ha
publicat fins el momento cinc discos, "My soul" editat el 25 de maig
de l'any 2010 i del que us he extret aquesta peça que escoltem ara a Un Toc de Rock,
"Loving 
You More... In The Spirit Of Etta James" l'any 2012, al
costat d'un àlbum de remixes i “Let's Do It Again” al 2009, sense oblidar “Fall
For You” del 2014 i que es el seu últim treball discogràfic fins ara, a més de
14 singles. El disc "My soul", editat mijançant el segell Stax
Records, va arrivar al lloc 37 en les llistes de pop del Billboard i al 7 a les de R & B. Aquesta
cançó que compartim ara va estar produïda per Chucky Thompson.
Chris Isaak –
Please don’t call 2015
juny de 1956. L’any 1984 Chris Isaak va editar el seu primer àlbum
"Silverton". L’any 1989 treu el seu tercer LP "Heart Shaped
World" que recollia la cançó més coneguda en la seva carrera "Wicked
Game" que també es va fer servir a la banda sonora del film "Corazón
salvaje" de David Lynch, però va tornar a utilitzar-se a la pel·lícula
"Hombre de familia" de Lee Chesnut. La veritat es que unes quantes
cançons de Chris Isaak s’han fet servir al cinema, l’any 1999 el tema
"Baby Did a Bad, Bad Thing" que es trobava en el disc "Forever
Blue" és fet servir per Stanley Kubrick a "Eyes Wide Shut". Per
cert que m’he deixat un altre faceta de Chris Isaak, la de presentador, Chris
va tenir el seu propi show de televisió i també ha intervingut en diversos
films com a actor.
Raul Malo – Angel
flying too close to the ground 2006
Ara us porto a
Raul Malo, el líder del grup The Mavericks en solitari, amb aquest tema que
compartirem a Un Toc de Rock i que us he extret del seu àlbum “You're Only
Lonely” que va editar l’any 2006. The Mavericks, són una banda a cavall del
country-rock i el tex-mex que es van desfer l'any 2003, però que ara han tornat
a unir-se de nou per gravar i fer gires, de fet al programa ja hem escoltat alguna
cançó del seu últim treball discogràfic editat el 17 de febrer del passat 2015.
La veritat és que Raul Malo de "malo" només té el cognom ja que és un
bon cantant i compositor, com comprobareu escoltan-lo. De nom complet Raúl 
Francisco Martínez-Malo Jr. va néixer el 7 d'agost de 1965 a Miami, Florida i a
més de ser líder i cantant del grup The Mavericks, també va formar part
paral·lelament de la millor súper-banda del tex-mex, Los Super Seven als que
també hem escoltat al programa en diverses ocasions. Val a dir que Raul Malo
pràcticament en tots els seus discos inclou alguna que altra cançó en la nostra
llengua. Porta publicats 6 àlbums en solitari i 5 singles, a part de 8 àlbums
d’estudi, 8 recopilatoris i 24 singles amb The Mavericks i 1 disc, dels tres
que han tret Los Super Seven.
Sad Cafe – She do
for me 1981
Anem a escoltar
de nou al grup britànic Sad Cafè a Un Toc de Rock ja que es tracta d'una banda
de gran qualitat, englobada dins del AOR i amb molt bons músics. Aquest tema us
el extrec des de l'àlbum amb el qual jo vaig descobrir tardanament a Sad Cafe i
que tenia un títol i una portada molt espanyols. Es va titular "Ole"
i com comprovareu al blog, la portada mostrava un toro de lídia amb les seves
banderilles i tot, però molt futurista ja que es tractava d'un toro-robot.
L'àlbum va aconseguir la posició 72 en el Regne Units, però no es va
classificar en els Estats Units. Sad Cafe que en total han publicat nou discos,
l’últim l’any 1989, eren de Manchester, es van crear l'any 1976, van treure el 
seu primer àlbum “Fanx Tara” l’any 1977 i van estar en actiu fins al 1990,
encara que van tornar al 98 per separar-se una altra vegada i tornar
definitivament l'any 2012, segueixen en actiu. És curiós perquè tot i que Sad
Cafe han publicat discos a Espanya, con aquest d’avui, són pràcticament uns
desconeguts al pais. Hi ha hagut molts canvis de components dins de Sad Cafe,
un grup pel qual ha passat Paul Carrack, Vic Emerson, Ashley Mulford, Steve
Piggot i un munt més, però en aquest enregistrament Sad Cafe l'integraven Ian
Wilson (guitarra i cors), Paul Young (cantant), Des Tong (baix i cors), Dave
Irving (bateria i cors), Ashley Mulford (guitarra), Lenni Zaksen' (saxos) i Vic
Emerson (teclats i cors) que havie format part dels Emerson, Lake & Palmer.
Per cert, el cantant Paul Young, nascut el 17 de juny de 1947, va morir el 15
de juliol del 2000.
Pink Floyd – High
Hopes 1995
Des del dissetè
àlbum de Pink Floyd, titulat genèricament "Pulse", un doble disc que
els britànics van editar el 6 de juny del 1995, us he seleccionat aquest tema
que compartirem ara a Un Toc de Rock. L'àlbum contenia talls gravats en directe
en la seva gira "Division Bell Tour", bàsicament del concert efectuat
al Earls Court de Londres i que va tenir lloc el 20 d'octubre de 1994. La cançó
va ser composada per David Gilmour i Polly Samson i inicialment es va va
incloure a l'àlbum "The Divisió Bell" que es va publicar l'any 1994.
la lletra tracta sobre coses que s'han guanyat i perdut al llarg d'una vida,
escrita de forma molt autobiogràfica per David Gilmour i narra la història de
la banda, des dels seus inicis, passant pels seus èxits "Dark Side of the
Moon" i "The Wall", fins al trencament i en endavant. Va ser
l'última cançó escrita per la banda fins a l'any 2014. En aquest enregistrament
Pink Floyd eren David Gilmour (cantant principal, veus de fons, guitarra
clàssica, baix i lap steel), Richard Wright (sintetitzadors) i Nick Mason
(bateria, percussió i campana), tot i que van comptar amb la col·laboració de
Jon Carin (piano), 
Michael Kamen i Edward Shearmur a l’orquestració. Encara que
van començar sent un grup de rock psicodélic, els anglesos Pink Floyd van
evolucionar i es van convertir en una de les millors bandes del rock simfònic
internacional. David Gilmour va entrar a Pink Floyd substituin a Syd Barret, el
seu primer guitarrista i que va ser obligat a deixar el grup a causa de la seva
extrema addicció a les drogues lucinògenes. De fet Syd Barret (6 de gener de
1946 - 7 de juliol de 2006) sortia a l'escenari "cego perdut", s'asentava
a un raco, a terra, i començava a tocar sempre el mateix acord fins que els
seus companys li desconectaven la guitarra. Després que Roger Waters deixés el
grup per llançar-se en solitari David Gilmour va passar a ser ja el líder
indiscutible de Pink Floyd fins que es van desfer al 1995, però després van
tornar un altre vegada.
Eric Clapton –
Tears in heaven 1992
Algú em va
preguntar en certa ocasió, d’aixó ja fa molt de temps, no se si com a pregunta
trampa o no ja que donava una dada errada Quin guitarrista havia perdut un fill
de 5 anys en caure d’un gratacels? Bé la resposta és òbvia, si tenim en compte
que el nen no tenia 5 anys, quan va caure des del pis 53, comptava quatre anys
d'edat. Es tracta d'Eric Clapton. El 20 de març de 1991, el seu fill Conor amb
quatre anys d'edat, va morir en caure d'un gratacels de Nova York, on estava
amb la seva mare. El dolor per la mort del seu fill de forma tan tràgica, el
reflexteix Eric Clapton en aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock,
"Tears in Heaven", que va escriure 9 mesos després junt amb Will
Jennings. La cançó apareix primer a la banda sonora de la pel·lícula
"Rush" i després en el seu àlbum de 1992 "Unplugged", pel
qual va rebre sis Grammy l’any 1993, entre ells el de Millor àlbum de l'any i
Millor cançó de rock de l'any. Fa un parell d’anys ha sigut reeditat després de
ser digitalitzat i remasteritzat. "Llàgrimes al cel" va arribar al
segon lloc 
del Billboard en les llistes de l'any i es va mantenir tres setmanes
en el primer lloc de les llistes setmanals. Ocupa la posició 353 de les 500
millors cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone. Començar la
dècada dels 90 va ser tràgic per Eric Clapton ja que el 27 d'agost de 1990, el
seu company, el guitarrista Stevie Ray Vaughan, amb el que estava de gira i dos
dels seus tècnics de la mateixa gira van morir en un accident d'helicòpter i
allò va afectar a Eric Clapton (Ripley, Surrey, 30 de març de 1945), després
arribaria la mort del seu fill. Crec que un pare no ha de sobreviure a un fill,
tot i que la vida sempre segueix, però la veritat és que resulta molt dur. Per
cert, d’aquesta cançó hi ha una bona versió en català a carrec de Jofre Bardagí
amb La Porta
dels Somnis, grabada l’any 2008.
Annie Lennox –
Why 1992
Annie Lennox, amb
la que avui conclouré Un Toc de Rock, va néixer el 25 de desembre de 1954 a Aberdeen, Escòcia i
havia format part del grup The Tourists. Quan The Tourist va desfer-se, dos
dels seus components, la cantant Annie Lennox i el guitarra i compositor David
A. Stewart van crear Eurythmics que va ser considerat el millor grup de techno
pop i new wave de la dècada dels 80 i que van arribar a vendre 75 milions de
discos a tot el món. Després la xicota va llançar-se en solitari. Aquest tema
que escoltem ara a Un Toc de Rock es va publicar en single i es trobava en el
àlbum de debut en solitari de Annie Lennox titulat "Diva", editat el
28 d'abril de 1992. L'àlbum
va debutar directament en el número 1 de les llistes angleses i ha venut més
d'un milió dues-centes mil còpies sols en el Regne Unit, sent 4 vegades Disc de
Platí. També va ser èxit als Estats Units, encara que només va arribar a la
posició 30, clar que les seves vendes 
van superar les dos milions de còpies.
"Why" és una composició de Annie Lennox i Peter-John Vettese que va
ser el teclista de Jethro Tull entre els anys 1982 i 1985 i la cançó va
aconseguir la cinquena posició a Anglaterra. La veritat és que en la carrera de
l'escocesa Annie Lennox destaca la cançó central de la banda sonora de "Dràcula"
i "Into the West", un tema escrit per a la banda sonora del film
"El Senyor dels Anells: el retorn del Rei" que el 2004 va guanyar
tant el Globus d'Or com l'Oscar a la millor cançó original. Una de les
característiques d'Annie Lennox és la controvertida i andrògina imatge de la
cantant, de la qual per cert, no es coneix l'autèntic color del seu cabell,
sempre el porta tenyit de tons diferents, es una de les coses que més crida
l’atenció d’ella.
La frase per
tancar el programa per avui és de la cantant Adele, a la qual vam escoltar a Un
Toc de Rock fa poc i que va manifestar al respecte del culte a la figura
"Mai he
volgut assemblar-me a les models de les
portades de les revistes. Represento a la majoria
de les dones i estic molt orgullosa d'això”
portades de les revistes. Represento a la majoria
de les dones i estic molt orgullosa d'això”
Conclou Un Toc de
Rock, però abans de fotre el camp us deixo amb companyia de totes les emissores
per les que escoltes el programa dues vegades cada setmana o bé per internet si
t’el descarregas del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara
baixaré la barraqueta i us diré a reveure
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario