Avui anem a
començar Un Toc de Rock amb una novetat que us he extret del primer treball en
solitari de Robe Iniesta, el líder d'Extremoduro, però també escoltarem quelcom
de nou d'Amaral i una cançó de l'últim disc d'Arizona Baby, recorrent el passat
amb Solera, Frank Mercader, Tino del Pozo, CRAG, Víctor y Diego, Tomeu Penya,
Nina i Miguel Oñate, el que va ser durant un parell de discos, cantant
d'Asfalto. Tots ells configuraran la nostra banda sonora i ens acompanyaran en
aquest recorregut per la història musical dels últims cent anys que arribarà a
tu des de totes les emissores per les que ens escoltes dues vegades cada
setmana o bé per internet si es que t’el descarregues del blog o el facebook de
Montse. Per tant ara obriré la barraqueta, ja ho sabeu, sóc Mario Prades i
repetiré alló que us dic en començar cada programa
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Robe Iniesta – Un
suspiro acompasado 2015
El fundador,
cantant, guitarra i líder del grup Extremoduro, Robe Iniesta, a qui es coneix
només com Robe, va publicar el 9 de juny del passat 2015 el seu primer àlbum en
solitari titulat genèricament “Lo que aletea en nuestras cabezas” del que us he
extret aquest llarg tema que obre el CD, amb el que avui posem en marxa Un Toc
de Rock i que ha publicat el segell El Dromedario Records, encara que el tema
escollit com a primer senzill ha estat “...Y rozar contigo”. El seu nom complet
és Roberto Iniesta Ojea i va néixer a Plasencia el 16 de maig de l'any 1962 i a
més de músic i compositor, també és novel·lista. Va fundar al 1987 Extremoduro,
una de les millors bandes de rock dur espanyoles. Pretenien gravar un disc,
però les discogràfiques no creien en ells i van decidir autofinançar-se una
maqueta, clar que no tenien ni un duro, per tant van vendre paperetes a tot el que
volgués contribuir, a mil pessetes cadascuna d'elles que valdrien per una còpia
de la maqueta quan aquesta fos gravada i editada. Curiosament van vendre 250
d'aquests bitllets, el que els va permetre ficar-se en els estudis Duplimatic
al gener del 1989 i van realitzar un tiratge de mil còpies d'aquesta maqueta
titulada “Rock transgresivo”, la qual va ser distribuïda només per Extremadura,
però que els va servir de carta de presentació i van signar amb Avispa Music,
el segell propietat de Luis Mendo i Bernardo Fuster, per tres anys, encara que
la cosa va acabar traumàticament molt abans i després de passar per un altre
segell independent són fitxats 
finalment per DRO, filial de la multinacional
Warner Music, on comença veritablement la seva carrera. Al començament del
1993, Roberto es trasllada a Barcelona i crea un grup paral·lel anomenat Q3,
encara que després substitueix als músics de Extemoduro per ells, d'aquella època es diu dins el si del grup “La era del caos” pel descontrol i les
contínues improvisacions en els seus concerts. Finalment la cosa s'estabilitza
i entren nous músics. El triomf per Extremoduro va arribar l'any 1996 quan es
publica l'àlbum "Agila". Cal destacar que Extremoduro es van
estabilitzar realment quan en el grup va entrar el guitarrista i productor
Iñaki "Uoho" Antón que venia de Platero y Tu. Les inquietuds musicals
de Robe el porten a unir-se a Fito Cabrales, en aquella època també amb Platero
y Tu i decideixen crear un supergrup al que anomenen Extrechinato y Tu i graven
un àlbum com tribut a la poesia de Manolo Chinato, qui també participa en la
gravació. Després de cinc anys de treball, l'àlbum “Poesía básica” es va editar
el 27 d'abril del 2001. En total Robe Iniesta ha publicat 14 discos com
Extremoduro. Al setembre de 2014, li és atorgada pel govern de la seva
comunitat la Medalla
d'Extremadura. El músic ha assegurat que aquest primer disc en solitari no afectarà el
grup que seguiran treballant sota el nom d'Extremoduro.
Arizona Baby –
Wooden Nickles 2014
interessant bagatge professional. L'any 2010 s'uneixen a Los Coronas i
sorgeix una banda a la qual van denominar Corizonas amb els que van arribar a gravar
un disc que es va titular "The News Today". Al juny de l'any 2008 van gravar el tema
"Standing in the Way of Control" que era una versió del grup Gossip,
al costat de la banda mallorquina LA, aquesta cançó es va incloure així mateix
en un disc recopilatori que va publicar la revista Rockdeluxe.
Amaral – Lo que
nos mantiene unidos 2015
Finalment el duet
saragossà Amaral ha publicat el passat 30 d'octubre un nou disc titulat
"Nocturnal", el seu primer treball d'estudi des que l'any 2011 van
treure “Hacia lo salvaje”. Totes les cançons de l'àlbum, aquesta que us he
seleccionat per escoltar avui inclosa i que és el sisè tall, han estat
composades per Eva Amaral i Juan Aguirre i en els enregistraments han comptat,
com a banda d'acompanyament, amb Toni Toledo i Ged Lynch a la bateria, Chris
Taylor es va encarregar del baix, Tomás Virgos al piano, Nus Cuevas va fer els
arranjaments de cordes, Abraham Boba va posar l'òrgan en una de les cançons i
John Calvert al costat de David Antony Brinkworth i els mateixos Eva i Juan van
fer les programacions. De la producció es va encarregar la parella comptant amb
Chris Taylor. Aquest és el segon disc que publiquen sota el seu propi segell
discogràfic Discos Antártida. La veritat és que el disc poc m'aporta de nou,
però és un treball que pot escoltar-se. Val a dir que en els seus últims discos
semblen haver tornat una 
mica cap els seus orígens, més rockers. Juan Aguirre
havia format part del grup Días de Vino i Rosas, amb els que va gravar un disc
l'any 1990. Eva i Juan es van conèixer l'any 1992, en un bar de Saragossa. Eva
Amaral tocava la bateria en un grup de punk-rock anomenat Bandera Blanca i
també era la cantant dels Lluvia Ácida. Sempre afirmen que va ser instantani,
amor a primera vista i es van unir professional i sentimentalment. La veritat
és que Amaral tenen una brillant carrera amb més de 4 milions de discos venuts,
si bé i des de fa temps, semblen estar molt estancats. El duet saragossà Amaral
van interpretar en català un dels millors temes de Sopa de Cabra "Camins"
i es va incloure a l’álbum "Podre tornar enrere, el Tribut a Sopa de
Cabra", i ja l’hem escoltat a Un Toc de Rock.
Miguel Oñate –
Mientras 2007
En aquesta cançó
el cantant i compositor Miguel Oñate ens parla dels problemes del mon i la
desidia del eser humà. Es un cant defensant el tracte humà entre la gent, cada
dia més difícil de trobar. Jo voldria destacar aquest tros que diu “La paloma
de la paz cuando hay guerra nunca está y cuando quiere ir ya es muy tarde” que
en poques paraules diu molta veritat. Cantant i compositor de rock urbà a mig
cami del cantautor, Miguel Oñate va néixer a Madrid l’any 1955. En arribar 1976
i mentre treballa com a administratiu en un banc, va entrà a formar part de
Trafalgar, una banda que no va tenir massa repercussió. El guitarrista Salvador
Domínguez li va demanar que se incorpores a Banzai, substituïn a Manzano que
els havie deixat per crear el seu propi grup, però ell no va acceptar-ho i
finalmente s’en va anar amb
Asfalto, un rock més urbà i menys heavy. Amb ells
grava "Más que una intención" que es va publicar a través del segell
Snif Records. En aquest disc es va incloure una composició seva "La paz es
verde", que seria el segon single i que el Partit dels Verds va voler fer
servir en una de les seves campanyas electorals, amb la negativa de Miguel
Oñate a polititzar una cançó seva. Encara va gravar un segon disc
"Cronophobia" i va deixar als Asfalto. La veritat és que sempre ha
estat un home molt preocupat pel seu entorn i l’any 2007 treu el seu
primer i únic disc en solitari "Muy personal", en ell trobàvem la cançó que
escoltem ara a Un Toc de Rock i que té una lletra molt interessant i com
comproveu, plena de càrrega ecologista. Per cert, crec que Miguel Oñate ha
gravat fa poc un disc acústic, però no us ho puc confirmar.
Frank Mercader –
Un sacrificio más 1995
Us vaig parlar de
Frank Mercader i el vam escoltar la passada temporada i també de la seva
relació profesional amb Tino del Pozo, al que per cert, escoltarem després,
doncs ara ha arribat el moment d'escoltar a de nou aquest gran músic català,
tot un históric del rock i el pop fet a Barcelona, precisament amb una cançó
composada per Tino del Pozo i que Frank Mercader va incloure en el seu àlbum
"Country Bogart, aun queda lo mejor", editat pel segell barceloní Horus
l'any 1995. Aquest tema ens parla de com de dur representa per a un músic
aconseguir que el seu treball sigui valorat i sigui plasmat en un disc, és una
bona lletra que ens parla sobretot, de sacrificis, molts sacrificis, intentant
arribar. Frank Mercader és tot un veterà, va ser guitarrista en grups mítics
com Los Gatos Negros, Los Salvajes, va militar al grup de Tony Ronald i va ser
component i líder de la banda d'El Terrat, el programa d'Andreu Buenafuente, per cert jo col·laborava
un dia a la setmana a "El Terrat" quan el programa de ràdio es 
feia
des de Reus, jo estava encarregat de parlar sobre les actuacions que es
realitzaven a la zona, amb clau d'humor i presentava una cançó setmanal, sempre
allunyada de les llistes dels 40, és clar. Aquest CD del qual hem extret la
cançó que anem a escoltar ara a Un Toc de Rock es va gravar en els estudis de
Santi Picó que per cert, es un dels Amics del Programa des de el facebook que
ens coordina Montse Aliaga, i es va remasteriizar en els estudis Auha de
Mauricio Tonelli. Country Bogart eren Frank Mercader que es va encarregar de
les guitarres i la veu, mentre que Jordi Portaz va tocar el baix, David Simó la
bateria i Xavier Ibáñez als teclats, van col·laborar Monica Green, Laura Simó,
Santi Picó (a la foto ell i Frank), Paul Kazan i van comptar amb el suport de
l'amic Fede Sardà que els va brindar la sala Luz de Gas per gravar uns temes en
directe, entre ells la versió del "Everybody's talking" de Nilsson,
encara que crec recordar que hi havia un parell més de versions també en
directe.
Santi Picó i Frank Mercader
Tino del Pozo –
Sin Venecia y sin ti 1995
Portaz, Didier Richard, Joan
Vinyals, Jordi Armengol, Carlos Muñoz,
Narcis Barroso i Jaume Badrenas. En va enregistrar als Estudis Rods Music de
Barcelona, al novembre de 1994. Va ser l'any 1996 quan Tino del Pozo va
publicar “Hazme una señal”, el seu segon disc, aquesta vegada amb AZ Records
que era de Braulio Paz, també propietari de l'empresa de so i llums Triple
Onda. Va treure un altre l'any 2000 "Al Sur del Norte" a duet amb
Frank Mercader. En el seu últim àlbum “Sangre, tequila y limón”, publicat per
Tino del Pozo l'any 2009 i que va comptar amb la producció del guitarra David
Palau, el van acompanyar David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pau Sastre, Pep
Poblet, David Soler, Caro Guiral i altres. Per cert, actualment té una empresa
d'informàtica, però crec recordar, no sé si estaré equivocat que Tino del Pozo,
segons em van explicar els de Horus, era als noranta, propietari de la Cadena Los Tigres. Val
a dir que Tino del Pozo com a cantant no està gens malamente, però com a
compositor i lletriste es genial.
Tomeu Penya –
Dues nits a Barcelona 1995
Al programa
d’avui d'Un Toc de Rock, us he portat aquesta cançó de la que us vaig parlar la
passada temporada i encara que hi ha al CD la versió instrumental i us vaig dir
que l'escoltariem, serà un altre dia. És el bon amic Tomeu Penya que va
publicar aquest tema en el seu àlbum "Anuats" i ja us vaig dir que
tinc duptes si em va comentar, quan em va donar el CD que estava dedicada o es
referia a un jugador de bàsquet del Joventut de Badalona, però no recordo el
nom i sempre he confessat que jo no sóc precisament un entès en qüestions
esportives, més aviat sóc un negat per a aquests temes o pot ser la cançó que
estava dedicada al esportista era “Ciutadà d’aquest món”, una de les dues. Com
us deia abans, al CD es va incloure una versió instrumental de la cançó
"Dues nits a Barcelona" que francament és tan bona o més que la
cantada i on substitueix la veu per un saxo. La veritat és que
"Anuats" és un dels millors àlbums de Tomeu Penya, publicat per Picap
l'any 1995. L’acompanyan en la gravació el grup Géminis que eren Simó (cors i
veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i
Atanasi (baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que
trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, un históric de la música a Mallorca Xisco Balaguer al
órgan, Jordi Mauri al saxo i crec que uns quans més. Tomeu 
Penya ha estat en
moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de
setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible
anar-hi. Ancara recordo una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa
meva uns "fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba el tio Ramón,
en pau descanse. Van estar molt de temps parlant els dos de gossos, intentant
saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bestià". Tomeu Penya
estava preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i
un senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat
aquestes noies" em deia.
El que li van preparar va ser un cavall i li van fer
muntar-ho. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca
de Bonany l’any 1949. Va començar tocant en el grup Harlem on també hi era
l’amic Joan Bibiloni i després amb Els Mallorquins que van treure un disc
petit i en altres bandes mallorquines. 
Víctor y Diego –
El parque 1973
Qualsevol de les
nostres ciutats té o ha tingut un parc o una plaçeta com el que ens descriuen
els madrilenys Víctor y Diego en la seva cançó, un tema preciós que ara sona a
Un Toc de Rock. De fet a mi escoltar aquesta cançó sempre em porta records
d'una placeta que hi havia al barri de Sants, on em vaig criar, no recordo quin
era el seu nom real, però la gent del barri l'anomenava la plaza del Niño, per
la font amb una criatura que hi havia en ella. Hi havia també la acadèmia
Lloret on vaig prendre classes nocturnes de comptabilitat i tenidoria de
llibres i a l'altra costat el bar Ripollès amb els seus billars i els avis
jugant a les cartes. En els seus bancs m'havia perdut amb alguna novieta, tan
concentrats que ni ens fixàvem en la gent que podia veure'ns, de fet la meva
àvia vivia un carrer per sobre, es deie Canónigo Pibernat, i una vegada em va
esbroncar precisament per estar sentat a un dels bancs amb una xiqueta massa
"concentrat". Avui la plaçeta ja no existeix i en el seu lloc trobem
el cinturó de ronda. Els seus noms complets són Víctor 
Manuel Martín Rubio i
Jesús de Diego Nieto i van néixer al costat del Rastro de Madrid. Van formar un
bon tàndem intèrprets - compositors i Víctor y Diego van funcionar molt bé en
els 70. Ramón Arcusa component del Dúo Dinámico i que llavors era director
artístic d'EMI va ser el seu descobridor i van gravar el seu gran hit "La Mujer de Cristal",
produït per Ramón Arcusa i gravat en els estudis de l'EMI de Barcelona. Per
cert, os explicaré una curiositat, l'àlbum “Semblanzas" és un dels discos
més barats de la seva època. Amb totes les guitarres gravades en directe, el
duet va registrar els 12 temes en sols 2 dies. El temps de gravació total,
inclosos els arranjaments de Ramón Arcusa no va passar de la setmana. En aquest
LP trobem "El Parque", al meu parer la seva millor cançó. A mitjans
dels 80 Víctor y Diego es desfan, encara que crec que anys més tard i seguint
la moda dels retorns... ells també van tornar.
Solera – Calles
del viejo París 1973
Seguirem a l’any
1973 amb Solera que eren quatre grans músics, un d'ells va ser José Mari Guzmán
que havia treballat en els anys seixanta com a baixista en moltes gravacions
d'estudi per a altres artistes, entre ells Kurt Savoy, José y Manuel, Micky i
Los Diamantes i crec que també va formar part de Los Flaps. Juntament amb
Rodrigo Garcia que havia tocat amb Los Pekenikes i els germans José i Manuel
Martín que havien format el duet José y Manuel. Van estar poc temps en actiu i
quan es van desfé Guzmán i Rodrigo s’en van anar a CRAG (Cánovas, Rodrigo,
Adolfo y Guzmán) que va ser el primer supergrup de l’historia del pop espanyol
i als que escoltarem després, José Marí Guzmán més tard crearia Cadillac i els
germans Martín s’en van anar a Nuevos Horizontes. En el seu moment a Solera no
se'ls va donar la importància ni el reconeixement que mereixien, però amb el
temps se'ls ha anat 
reivindicant. Solera van gravar un sol álbum i van ser
produïts per Rafael Trabuchelli que ja havía treballat, entre altres, per Los
Ángeles, Miguel Ríos, Los Módulos o Los Gritos, era el pare de l'anomenat "So
Torrelaguna" pel carrer de Madrid on hi havian els estudis de Hispavox, ja
es mort, on es va gravar aquest unic LP titulat “Solera” publicat el 9 d’abril
de 1973. El disc va ser reeditat en versió CD per EMI l'any 2000, incloent una
cançó inèdita "Jovencita", composició de Rodrigo García, però que
després es va saber per declaracions del mateix Rodrigo que no era una gravació
de Solera, la casa de discos va fotre la pota, es tractava d'un tema rebutjat
de la seva època amb CRAG, no amb Solera, concretament de les sessions del LP
“Señora Azul” de 1974 i va ser inclosa per error de la discogràfica. Aquesta
cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock és un dels millors temes de la seva
curta carrera, sense oblidar “Linda prima” que ja hem escoltat en altres
programes.
Cánovas, Rodrigo,
Adolfo y Guzmán CRAG – Señora azul 1974
Juan Robles
Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José María Guzmán, van crear CRAG, considerats el
primer supergrup del pop espanyol, van publicar sols tres LP's i dos
recopilatoris, així com un CD l’any 1994 on només eren tres. Cánovas, Rodrigo,
Adolfo y Guzmán, als que es coneixía com CRAG no van tenir l'èxit que es
mereixien en el seu momento i es que a la música que surgia a Madrid als 70 i
durant els 80 hi havien dos separacions, els que sabien tocar i els que
solsament li posaven ganes i glamour i aquest xicots a sobre havien començat en
als anys seixanta, eren uns “iaios”. Amb el temps CRAG han estat reivindicats
per la qualitat de la seva música, les seves lletres i les seves harmonies
vocals i comparats amb Crosby, Still, Nash & Young, fins al punt que
"Señora azul", que també va ser el títol del seu primer disc i que és
la cançó que escoltem ara, és considerada una de las millors de la història del
pop espanyol. De fet ells van ser el primer supergrup del rock espanyol. Tots
quatre eren músics veterans 
amb experiència, Cánovas havia estat bateria de Los
Modulos i de Franklin, Rodrigo provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat
cantant i guitarra de Los Íberos, i Jose Mari Guzmán, juntament amb Rodrigo,
havien format part del grup Solera. Guzmán crearia més tard Cadillac. “Señora
azul” donava títul al primer LP de CRAG, editat per Hispavox l’any 1974 i va
ser escrita per Rodrigo García. Es va dir que la cançó era una crítica contra
la dictadura franquista i això els va portar problemes, però en realitat ells
havien volgut posar a parir amb la seva cançó als crítics musicals de l'època.
A la foto veureu que els anys també han passat per CRAG.
Nina – Quan
sommiis fes-ho en mi 1995
Acabarem el
programa d'avui escoltant a Nina que ens acompanyarà a Un Toc de Rock amb
aquest tema, la seva versió del "Dream a little dream of me" que va
ser un dels grans èxits de The Mamas & The Papas que la van gravar l'any
1968 i van vendre més d'un milió de còpies, encara que al cançó venia de molt
més lluny en el temps. Va ser composada per Fabian Andre i Wilbur Schwandt i la
lletra escrita per Gus Kahn. Va ser gravada per Wayne King i la seva orquestra,
amb el cantant Ernie Birchill el 8 de febrer de 1931, però cal destacar altres
grans versions, entre elles la d'Ella Fritgerald amb Louis Armstrong, encara
que la primera versió lenta és la que va realitzar Doris Day al 1957 i que ha
servit de guia per a la resta que s'han fet. Altres enregistraments destacables
són les del Nat King Cole Trio, Dinah Shore, Bing Crosby, Henry Mancini, Sylvie
Vartan, Anita Harris, Chicago, Michael Bublé, Anne Murray, Diana Krall, My
Morning Jacket, Nicole Atkins, Eddie Vedder, Robbie Williams i molts més. Nina
la inclou en el seu àlbum “Començar de zero”, editat per Picap l’any 1995. A Catalunya hem
tingut i seguim tenint grans veus femenines. Així mateix moltes van ser les
cantants que van posar els seus ulls en el mercat forà i van versionar cançons
mítiques del rock gravant-l’es en la llengua de Mossèn Cinto, una d'elles va 
ser Nina que inicialment va ser cantant d'orquestras. Nina va militar a
l'Orquestra Costa Brava, la
Janio Martí Orquestra i Cors i també l'Orquestra
Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es
llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en el Festival d'Eurovisió
l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar" que val a dir va ser tot
un fracas. Nina va treure discos molt comercials fins que es va desenganyar de
tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat
"Començar de Zero", un títul molt al-legoric i que Nina va publicar
per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el qual, entre
d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i una versió del "New kid in Town" dels Eagles. La producció d’aquest CD va
estar a carrec del recordat Marc Grau i Toni Saigi “Chupi”. Els músics que
aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue
i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González
(guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als cors. Després
per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan
el seu paper a la serie "Nissaga de poder" i la de directora del
nefast Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va
ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels
artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta
gansa per a La Trinca
i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma
mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixer a Lloret de Mar,
l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic plenamente convençut que Nina, Laura
Simó, Carme Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que
actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.
La frase per
acomiadar el programa d'avui és del filòsof, polític, advocat i escriptor
anglès Francis Bacon, primer baró Verulam, vescomte de Saint Albans i canceller
d'Anglaterra (Strand, Londres, 22 de gener del 1561 - Highgate, Middlesex, 9 de
abril de 1626) que va manifestar
"La veritat és filla del temps, no de l'autoritat”
S’acaba Un Toc de
Rock per avui, però abans de marxar-me us deixo amb companyia de totes aquelles
emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o per internet si
t’el descarreges des del blog o bé el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario
Prades i ara foto el camp i baixo la barraqueta. Sigueu bons i bones.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario