Un Toc de Rock 10-30

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

En els anys setanta i gràcies al Moog i el Melotrom que van començar a utilitzar-se a finals de la dècada anterior, els teclats, sintetitzadors i samplers van anar prenent un gran protagonisme. El programa d'avui d'Un Toc de Rock estarà ple de sons electrònics i començarem amb Orchestral Manoeuvres in The Dark, però també tindrem a Kraftwerk, Vangelis, Jean Michel Jarre, Tangerine Dream, Alan Parsons Project, Mike Oldfield, Beach House, Dhuo i fins i tot Supertramp, una de les millors bandes del sinfonisme britànic. Per tant ara i des de totes les emissores per les sortim a l’aire dues vegades per setmana o vía internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga jo obriré la barraqueta, sóc Mario Prades i us diré, per començar,  alló de sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

Orchestral Manoeuvres in The Dark – Enola Gay 1980

Des del segon LP de Orchestral Manoeuvres in The Dark "Organisation" editat per Ariola l’any 1980 us porto aquest tema per començar Un Toc de Rock i que es va mantenir durant diverses setmanes en el primer lloc de les llistes, sent el primer gran èxit d'aquesta bona banda britànica als que coneixíem popularmente com OMD. Va ser el seu quart single i el van publicar el 25 de septembre de 1980 si bé i aixó resulta curios, del disc gran tan sols es va treure un single, aquest. El grup va ser creat per Andy McCluskey (veu principal, baix, teclats) i Paul Humphreys (teclat, veu, cor), que formen las veus del grup fins que l’any 1989 es  van separar. McCluskey es va quedar el nom i va continuar gravant i donant gires com OMD fins al 1996. Fa pocs anys han tornat a reunir-se i estan en actiu, han publicat "History of Modern" un bon àlbum, el 17 de setembre de l'any 2014. Durant els 80 OMD van ser una fàbrica d'èxits, destacant, a més del "Enola Gay", els singles "Joana d'Arc", "Maid of Orleans", "Souvenir", "Locomotion", etc. Orquestral Manoeuvres in The Dark van ser, al costat dels Depeche Mode i Yazoo, les bandes exponents de la new wave i el techno pop anglès. Referent al títol de la cançó, us diré que pren el seu nóm del avió Enola Gay, un bombarder B-29 Superfortress de les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units i que portarà la "Little Boy", com van anomenar a la primera bomba atòmica i que va ser llançada sobre la ciutat d'Hiroshima a les 8:15 del matí del 6 d'agost de 1945, matant a més de 100,000 persones. El nom del bombarder va ser triat pel pilot i comandant de la nau, el coronel Paul Tibbets, que el va batejar així perquè era el de la seva mare, Enola Gay Tibbets, suposo que ignorava el devastador resultat que el seu vol i aquella bomba causaria.

Jean Michel Jarre – Oxygene 4 1976

Aquest tema s'inclou en el disc "Oxygene" publicat per Jean Michel Jarre el 5 de desembre de 1976 i que està considerat com l'àlbum que va liderar la revolució dels sintetitzadors en els anys setanta i va ser un supervendes, arribant a vendre milions de còpies a tot el món. Va aconseguir la primera posició en les llistes a França, la quarta a Anglaterra i la tercera a Nova Zelanda, però només va arribar al 78 als Estats Units. El músic francès va gravar l'àlbum, el seu quart treball discogràfic, en el seu propi apartament, entre agost i novembre del mateix any, usant diversos sintetitzadors analògics i altres instruments electrònics, amb un gravador de vuit pistes que va instal·lar a la cuina. La inspiració per a compondre aquesta obra li va vindre al virtuós dels teclats després que arribés a les seves mans una pintura de Michel Granger que li hauria regalat la seva futura esposa Charlotte Rampling. El quadre mostrava la Terra desmembrada i es veia una calavera. Posteriorment Jean Michel Jarre va aconseguir l'autorització del pintor i va utilitzar aquesta imatge per a la portada de l'àlbum que veureu al blog. Com li va passar a Mike Oldfield amb el "Tubular bells", Jean Michel Jarre va tenir problemes per aconseguir que el disc fos publicat pel fet de no haver inclòs cantants i a més que els 6 talls no tenien títol, només estaven numerats per parts. Finalment va ser Francis Dreyfus, director de Disques Motors que després passarien a ser Disques Dreyfus, qui publicaria l'àlbum que va ser distribuït per Polydor. L'any 1997, Jarre va publicar una seqüela anomenada "Oxygene 7-13". De nom complet Jean-Michel André Jarre, el músic va néixer a Lió el 24 d'agost de 1948 i porta publicats en total 34 àlbums, entre discos d'estudi i remixes, l'últim "Electronica 1: The Time Machine" el 16 d'octubre passat i està anunciat per a aquest 2016 la continuació que es titularà “Electronica 2”

Supertramp – Fool’s Overture 1977

Ara i des de l’àlbum “Even in the Quietest Moments” que Supertramp van publicar a l'abril de 1977 escoltarem aquest tema, composat per Roger Hodgson que és la veu principal. La cançó tanca el disc i inclou uns quants samplers, el primer és un extracte de l'al·locució de Winston Churchill el 4 de juny de 1940, sobre la involucració de Gran Bretanya a la II Guerra Mundial, seguit de sons de cotxes de policia i de les campanes del Big Ben de Londres. També va incloure un extracte del tema de Gustav Holst "Venus" de la seva suite "The Planets", així com un fragment del poema de William Blake "And did those feet in ancient time", popularment conegut com "Jerusalem". Aquesta cançó la van utilitzar Supertramp com a tancament en les gires que van realitzar de 1977 fins a l'any 1983 i també la tocava Roger Hosgson, ja en solitari, quan va realitzar la gira del 2010. Supertramp van tornar a gravar-la, en aquesta ocasió en directe, per al seu disc “Paris”. Quan van gravar l'àlbum “Even in the Quietest Moments", un dels millors de Supertramp que van ser una de les bandes líders del simfonisme britànic, el grup estava integrat per Roger Hodgson (piano, sintetitzador, harmònium, cantant i cors), Dougie Thomson (baix i cors), BobSiebenberg (bateria ), Rick Davies (piano, sintetitzador i cors) i John Helliwell (sintetitzador, saxo, clarinet i cors). Aquest va ser el cinquè àlbum d'estudi de Supertramp i es va gravar en els Caribou Ranch Studios de Colorado, amb sobregrabaciones i mescles afegides en els Records Plant de Los Angeles. Va ser el primer treball de Supertramp en què va participar l'enginyer Peter Henderson, que va treballar amb el grup durant els seus tres discos següents. Va arribar al lloc setze en la llista del Billboard i és el primer disc de Supertramp que va aconseguir ser Disc d'Or als Estats Units, superat el mig milió de còpies venudes només a Amèrica. La veritat és que la majoria de les cançons van ser escrites en col·laboració per Roger Hodgson i Rick Davies. Curiosament us diré que aquest àlbum va ser l'únic treball de Supertramp en què cap cançó va comptar amb un piano Wurlitzer, instrument característic del so del grup i utilitzat en tots els discos anteriors.

Dhuo – Walkin’ 1984

Un dels casos curiosos dins del spaghetti-dance va ser Tullio de Piscopo que amb la seva cançó "Primavera" va pujar fins a dalt de les llistes i es tractava d'un bon músic de jazz. La seva cançó  va arribar als "especialistes" del segell BMG-Ariola i la van rebutjar per no ser "comercial", clar que després la hi van oferir a Félix del segell Blanco y Negro i va estar el maxi-single que més s'havia venut en aquest segell barceloní a finals dels 90. Una altra dada anecdòtica similar li va succeir a Ricardo i Miguel del segell Max Music quan els van oferir el LP del grup Scoth, ells ja havien tret un altre maxi amb un tema que en dèiem popularment "el disc de la tos" i s'estava venent bé. Especialitzats en maxis, no tenien clar el edita a Espanya aquell àlbum que això si, contenia tres o quatre temes adequats per ser maxi-single, finalment el segell italià els va oferir una rebaixa en els costos del màster i els van regalar un altre maxi sense cost, es tractava del "Around my dream" de Silver Pozzoli i que va ser un dels discos que millor es van vendre del segell Max Music, en aquell temps a la Granvia de les Corts Catalanes de Barcelona, a prop de Sant Adrià del Besòs i que més tard es traslladarien a la Via Augusta i que al final van acabar com el Rosari de l'Aurora ja que es van separar i Ricardo Campoy va crear Vale Music mentres Miguel es va quedar amb Max. Però ara tornem al grup Dhuo. Van ser dos joves italians dels que poc us puc dir, però que van editar aquest tema que es va vendre molt bé i que va ser publicat per Ariola, arribant a assolir xifres importants de venda a Alemanya, França i també a Espanya, encara que no va funcionar a Anglaterra. La producció va estar a càrrec de Matteo Bonsanto al que veureu a la foto i aquest single va ser extret del seu LP "Overflow", publicat a finals del 84.

Kraftwerk – The model 1978

Dins de la música electrònica els grups alemanys tenen un important paper i ara us porto a Kraftwerk, un dels primers que van saber ascendir al més alt en les llistes d'èxits. Aquest tema, possiblement el més important dins de la carrera de Kraftwerk, va ser escrit per Ralf Hütter i Karl Bartos i en l'enregistrament van comptar amb la col·laboració d'Emil Schult a les veus. Es va incloure en l'àlbum "Die Mensch-Maschine", el seu setè disc d'estudi i que en la versió anglesa es va titular "The Man-Machine", aquesta cançó es va publicar també en format single amb "Computer Love" a la cara B, encara que en la versió alemanya va ser “Neonlicht”. L'àlbum es va gravar entre els anys 1977 i 1978 en l'estudi Kling Klang, situat a la ciutat de Düsseldorf, encara que es va barrejar a Los Angeles i va ser presentat oficialment al maig de 1978. Kraftwerk que significa "central energètica" en alemany, va ser creat per Ralf Hütter i Florian Schneider l'any 1970 a Düsseldorf, encara que pel grup han passat una quantitat important de músics, de fet Florian Schneider va deixar també Kraftwerk al 2008 i la banda està actualment liderada només per Ralf Hütter. Us explicaré una curiositat, durant un temps quan Kraftwerk actuaven en públic, sortien 4 robots, controlats per comandament remot, a l'escenari substituint als músics, per ballar mecànicament i de forma sincronitzada.

Tangerine Dream – Cloudburst flight 1979

Com us deia dins de la música electrònica hem de reconèixer que els grups alemanys destaquen per la seva importància i quantitat, però un altre dels que llueixen amb entitat pròpia són Tangerine Dream, als que avui escoltarem a Un Toc de Rock. Aquest tema “Vol aiguat”, de més de 7 minuts, us el he extret del seu àlbum "Force Majeure" que es va publicar l'any 1979. Tangerine Dream sorgeixen a finals de la dècada dels seixanta; va ser fundat concretament al 1967 pel teclista alemany Edgar Froese que va néixer a Tilsit a l'antiga Prússia Oriental, avui territori de Rússia, el 6 de juny de 1944 i va morir a Viena el 20 de gener del passat any 2015, a causa d'una embòlia. La notícia va ser anunciada pel grup el dia 23 de maig del 2015 a través de la seva pàgina de facebook. Edgar Froese ha sigut l'únic músic que sempre ha estat a Tangerine Dream liderant la banda, encara que des de 1974 havia mantingut una carrera paral·lela en solitari amb bons treballs dins de la mateixa línia electrònica, amb 22 discos pel seu compte. La veritat és que la carrera de Tangerine Dream és aclaparadora, amb 60 àlbums publicats entre discos d'estudi i soundtracks, a més de 9 discos en directe, penseu que només a la dècada dels 80 van realitzar més de 20 bandes sonores. En l'àlbum "Force Majure", editat l’any 1979 i del que us he extret aquest tema que escoltem ara, també trobem a Klaus Krüger i Christopher Franke, però per Tangerine Dream i al llarg dels anys han passat músics de la talla de  Klaus Schulze, Conrad Schnitzler, Peter Baumann, Michael Hoenig, Steve Jolliffe, Johannes Schmoelling, Paul Haslinger, Ralf Wadephul, Jerome Froese i Linda Spa, tot i que també han comptat amb col·laboracions com la de Clare Torry, que havia posat veu al tema "The Great Gig in the Sky" del disc "Dark Side Of The Moon" de Pink Floyd i que ja hem escoltat en el programa. L'últim disc publicat per Tangerine Dream ha estat "Machu Picchu" que es va editar l'any 2012. Per cert, us explicaré dues curiositats, durant les primeres dècades de Tangerine Dream, en tots els seus discos, més o menys amagada, molt petita i suposo que a manera de joc, apareixia la fotografia d'una nena que amb els anys es va anar convertint en una dona, es tractava de la filla d'Edgar Froese i la segona és que al juliol del 1967 ell va compondre la música per a la inauguració del Crist de Dalí, un escultura feta de barrils, bicicletes i metall.

Beach House – Better times 2010

Aquest grup nord-americà són un exemple de que la música pot combinar simplicitat i qualitat. Beach House són un duet de dream pop integrat per la cantant d'origen francès Victoria Legrand a la veu i teclats i Alex Scally a la guitarra i teclats que es van crear l'any 2004 a Baltimore amb la idea de treballar només en estudi i gravacions i poder seguir sent només dos, és clar que posteriorment van començar a fer actuacions en directe. A l'octubre de 2006 el seu àlbum homònim de debut, "Beach House" va ser el número 16 en la classificació dels millors àlbums de Pitchfork, una revista especialitzada que es distribueix només via Internet, el 2006, destacant el tema “Apple Orchard”. Des de llavors  Beach House no han parat de treballar. Aquest tema que us he seleccionat avui en aquest programa en què els teclats són protagonistes, us el he extret del seu àlbum "Teen Dream" que es va publicar el 26 de gener de 2010, sent el seu tercer treball discogràfic i va aconseguir el sisè lloc en les llistes independents nord-americanes i el 43 a les generals, arribant al cinquè en les del Pitchfork, encara que Beach House ja porten editats 15 singles i sis àlbums, l'últim "Thank Your Lucky Stars" va sortir el 16 d'octubre del passat 2015. La veu de la cantant Victoria Legrand ha estat comparada en algunes ocasions amb la cantant Nico.

Vangelis – Chariots of fire titles 1981

Us porto ara a Un Toc de Rock a un dels millors teclistes de la història, el grec Vangelis Papathanassieu, al qual feia moltes temporades que no escoltàvem i ho faré amb aquest tema, un dels seus grans hits i que us he extret de la banda sonora del film del mateix títol "Carros de foc", de fet Vangelis va compondre tota la banda sonora de "Chariots of Fire", dirigida per Hugh Hudson, és una pel·lícula sobre superació, esforç i sacrifici que va tenir molt èxit tant pel film com per la seva música que li va valer a Vangelis un Oscar per la banda sonora. El seu veritable nom és Evangelos Odysseas Papathanassiou, però és conegut en el món sencer sols com Vangelis, va néixer a Volos el 29 de març de 1943. Per al cinema també ha realitzat les bandes sonores de "Blade Runner" i “1492: La conquista del paraíso”, tot i que ha escrit algunes més que no va voler s'editaran en disc, a fi de no ser encasellat com a compositor de música de cinema. La seva àmplia obra es caracteritza per discos molt complets, veritables obres mestres del simfonisme electrònic, concebuts en la seva gran majoria com una mena de òpera-rock. Va començar en el grup grec The Forminx, una banda de pop a l'ús en els seixanta i ja el 1966 Vangelis va compondre la banda sonora de "5.000 Mentides" una comèdia. El reconeixement internacional li arriba a Vangelis quan s'uneix al grup de rock progressiu Aphrodite's Child que tot i ser grecs, es van llançar des de França, al costat del seu cosí Demis Roussos al baix i cantant que va morir el 25 de gener del 2015 i Lucas Sideras a la bateria. Van ser un dels pioners fent rock progressiu i simfònic i entre 1967 i 1970, quan es van desfer, havien venut cinc milions de discos i això que només gravarien tres àlbums. Paral·lelament al grup  Vangelis va gravar el seu primer treball en solitari i quan es van separar va marxar-se a Anglaterra i va tocar amb músics britànics demostrant la seva qualitat, fins al punt que li van demanar que s'incorporés a Yes substituint a Rick Wakerman que havia deixat a la banda líder del simfonisme britànic. Existeixen dues versions sobre el perquè Vangelis no va entrar a Yes, una assegura que la causa va ser el Sindicat de Músics Britànic que li van negar l'autorització al no ser anglès i que és la més pausible, però en altres fonts s'assegura que ell es va negar per voler tenir la seva pròpia carrera. El que si és cert és que ha gravat diversos discos d'èxit conjuntament amb Jon Anderson, el que va ser cantant de Yes. En el seu honor, la Unió Astronòmica Internacional va donar el seu nom a un asteroide, el 6354 al qual es va denominar Vangelis.

The Alan Parsons Project – The turn os a friendly card part 1

Un dels músics més rellevants dins de la música electrònica britànica és el teclista Alan Parsons que va crear el grup The Alan Parsons Project amb el músic, cantant i compositor Eric Woolfson. Aquest tema que compartiremnos ara a Un Toc de Rock us el he extret de l'àlbum "The Turn of a Friendly Card" que podríem traduir com "La sort d'una carta amigable", editat l'any 1980 i al qual aquesta cançó dividida en dues parts, donava títol, aquesta és la primera part, més curta que la segona que escoltarem un altre dia. El disc és una mena d'òpera rock i la temàtica de les cançons gira sobre el tema dels jocs d'atzar i les apostes. Bàsicament, narra la història d'un home adult que, després de començar a sentir-se insatisfet amb la seva vida, decideix anar-s’en a un casino a apostar tot el que té, per perdre-ho completament. Parla sobre el risc que sempre està present en una taula de joc i pel que sembla la inspiració va ser d'Eric Woolfson que en aquella època vivia a Mònaco. En aquest tema el cantant és Chris Rainbow que va col·laborar en el disc, en el qual es van incloure també les veus de Lenny Zakatek i Elmer Gantry en altres talls. Alan Parsons va ser productor i enginyer de so dels estudis Abbey Road, a Londres i va treballar amb The Beatles a l’àlbum “Abbey Road”, però quan es va unir al cantant Eric Woolfson van crear el The Alan Parsons Project aconseguint fama mundial i un èxit darrere l'altre. Alan Parsons és un veritable geni dels teclats i la música electrònica. Tot i que moltes cançons del grup s'han editat en single, el Alan Parsons Project sempre va ser un grup d'àlbums i obres molt completes i plenes de simfonisme. L'enginyer de so i músic britànic Alan Parsons va néixer el 20 de desembre de 1948 a Londres, mentre que el cantant, compositor i músic escocès Eric Woolfson va néixer el 18 de març de 1945 a Glasgow i va morir el 2 de decembre del 2009, mentre dormia, comptava 64 anys d'edat i havia sofert una llarga lluita contra el càncer que finalment va acabar amb la seva vida

Mike Oldfield – Ommadawn segona part (fragment) 1975

“Ommadawn” va ser una obra molt simfònica de Mike Oldfield que es va publicar el 21 d'octubre de 1975 i el disc només contenia dues parts, molt llargues, això si, de fet jo avui només us he inclòs un fragment de la segona part, la que tanca el disc i que destaca sobretot pel cor infantil que sorgeix just al final de la peça i que crec li dóna una calidesa impressionant. És clar que també hem de fer referència als sons celtes i tocs africans que conté. Va ser el tercer treball discogràfic de Mike Oldfield, editat després del "Tubular bells" que vem escoltar fa poques setmanes, el primer va ser l'àlbum "Hergest Ridge" i el disc “Ommadawn”està considerat una de les primeres referències europees del que s'ha anomenat la World Music.  "Ommadawn" sols va aconseguir el lloc 146 al les llistes del Billboard als Estats Units, ja al 1976. Mike Oldfield va tocar en els enregistraments un munt d'instruments: baix, guitarra acústica, banjo, bouzouki, bodhrán, guitarra espanyola, guitarres elèctriques, òrgans electrònics, glockenspiel, arpa, mandolina, percussió, piano, spinet, sintetitzadors, guitarra de dotze cordes i a més va posar la veu, però va comptar amb un munt de col·laboradors. Entre ells Don Blakeson, La Banda de la Ciutat de Hereford, Paddy Moloney, Sally  Oldfield, Leslie Penning i uns quants més. Nascut a Reading, Anglaterra, el 15 de maig de 1953, Michael Gordon Oldfield va tocar en diversos grups i quan va deixar la banda de Kevin Ayers va treballar ocasionalment com a guitarrista de sessió. Un d'aquests treballs va ser el musical que es representava a Londres "Hair", on cobrava 5 lliures per nit. També va tocar el baix en una banda liderada pel cantant de soul Arthur Lewis, fins que finalmente va debutar en solitari. L’èxit li va arribar amb el “Tubular Bells”, si be abans havia format un duet molt folk amb la seva germana Sally Oldfield. Per cert i parlant de curiositats. Una de les primeres gires que finalment es va decidir a realitzar Mike Oldfield, va coincidir amb l'època en que la seva germana Sally Oldfield acabava de publicar el seu gran èxit "Mirrors" i en gairebé tots els concerts a Anglaterra i França Mike va tenir problemes perquè la gent volia que Maggie Relly que eras la cantant que ell portava, a la qual van confondre amb Sally Oldfield, cantés el "Mirrors" i tot i que Mike explicava que no es tractava de la seva germana i que per descomptat "Mirrors" no formava part del seu repertori, van haver esbroncades en gairebé cada concert.

La frase que faig servir per tancar el programa d'avui és del Duc François de la Rochefoucauld (París, 15 de setembre de 1613 - París 17 de març de 1680), escriptor, aristòcrata i militar francès que va manifestar

"No hi ha ximple més molest que el que es creu enginyós"

Acaba per avui Un Toc de Rock i us deixaré amb companyia d’aquelles emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana o vía internet si et descarregas el programa des del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i ara tocaré el dos, baixaré la barraqueta i us diré que foto el camp. Porteu-se bé.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)