Avui no se que dir-vos. Aquest es el primer programa que gravo després de la Setmana Santa. La veritat es que he passat una Setmana Santa que per a mi ha estat un autèntic Via Crucis, dolors molt aguts a l'estómac, febre, cansament, abatiment i per postres, quan semblava començar a remetre, enxampo un constipat de primera categoria. Fins i tot vaig tindre que anar a Urgencies. Si és que tenia molta raó el meu pare quan afirmava alló de: "A partir dels cinquanta anys, si quan et lleves al matí no et fa mal res, fes-t'ho mirar no sigui que estiguis mort". En fi, oblidem la Setmana Santa i jo per la meva part obriré la barraqueta d'Un Toc de Rock amb un cantautor que ens arriba de terres andaluses i ple de rock. Jo soc Mario Prades i ja ho sabeu...
Benvinguts a Un Toc de Rock
Enrique Moratalla – Hoy como ayer 2001
L’any 1969 i al costat de Carlos Cano, Antonio Mata i Juan de Loxa, el polític i cantautor granadí Enrique Moratalla va crear el Manifesto de la Canción del Sur, una mena de Nova Cançó a l'andalusa, un col.lectiu dedicat a la cançó social que va estar en actiu entre 1968 i 1976. A Enrique Moratella s’el va considerar una de les millors veus del moviment pro andalús i la veu amb més possibilitats dins del Manifesto, tot i que no va gravar el seu primer disc fins l’any 2001. Enrique Moratalla Molina va néixa a Granada l’any 1955. Al començament dels 90 va treballar com a psicòleg i funcionari, allunyat de la música. També es va dedicar a la política, en un principi a UGT i posteriorment al PSOE. Entre 1996 i 1999 Enrique Moratalla va ser Delegat Provincial de la Conselleria de Cultura de la Junta d'Andalusia a Granada, i entre 2000 i 2003, viceconseller, sent nomenat Conseller de Cultura de la Junta d'Andalusia, el febrer de 2004, fins a les eleccions de abril d'aquest mateix any. Amb l'arribada del nou segle Enrique Moratalla torna a les seves inquietuds musicals i grava el seu primer disc, un àlbum doble titulat "Corazón Transeunte", editat per Big Bang Records l’any 2001, en el què col.laboren José Pons, Enrique Morente, Aurora Beltrán de Tahures Zurdos, Rasha, Henry Vincent Kneuer i l'extraordinari guitarra britànic Graham Foster amb The Graham Foster Group, integrat per ell a la guitarra junt al baixista José Terol 
i el bateria Damián García i als que trobem amb Enrique Moratalla en aquest tema que us he portat avui per obrir Un Toc de Rock. En aquest doble CD que compta amb una presentació de luxe de cartró endurit amb llibret interior i que a mi sempre em va fer pensar com podien els de Big Bang gastar-se la pasta d'aquesta manera en un disc que eren conscients que tindria poca sortida, també col.laboren antics companys del Manifesto de la Canción del Sur, com Antonio Mata o Esteban Valdivieso i el literat José Saramago que presta la seva veu per a la introducció del tema "Oda marítima (A vosotros)", sobre un text de Pessoa. L'any 2004 Enrique Moratalla grava el seu segon àlbum "Fabiola 11" amb BMG-Ariola. L’any 2007 va treure "María de Buenos Aires", una suite amb música d'Astor Piazzola i lletres del poeta argentí Horacio Ferrer que va editar amb el segell Nexus. Actualment i des de fa uns anys, Enrique Moratalla milita en el grup de tangos Versus Ensemble.
A la fotografia d'una Roda de premsa, d'esquerra a dreta veureu
a Jesús Olmo (coordinador Vega Educa), Raimundo Fornieles
(director IES Politècnic Hermenegildo Lanz), Enrique Moratalla
(director Centre Cultural Caja Granada) i Javier Alonso
(coordinador Vega Educació).
Manolo Tena – Sangre española 1992
Aquesta cançó es trobava i donava títol al LP "Sangre española", segon i possiblement el millor disc del cantant, compositor i músic madrileny Manolo Tena, aquest veterà que va aconseguir superar els seus problemes amb les drogues i també l'alcohol, estabilitzant la seva carrera. Manolo Tena va formar part del grup Cucharada amb el qual gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que quería ser torero" l’any 1979, un títul que a mi sempre m’ha fet molta gracia. Quan Cucharada es van desfer, Manolo 
Tena va crear una altra bona banda de rock, el tercet Alarma!!!, dos de les millors cançons d’Alarma!!! van ser “Frío” i “Marylin”, per a començar ja a l’any 1988 en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992 amb temes com "Tocar madera", aquest "Sangre española" o "Quiero beber y no olvidar". El disc va tenir molt èxit i va vendre més de mig milió de còpies. Manolo Tena va néixa a Madrid el 21 de desembre de 1951 i aquest any farà 61 anys d’edad.
Tam Tam Go! – Manuel/Rachel 1988
La cançó “Manuel / Rachel” es trobava en el "Spanish Shuffle", primer disc del grup Tam Tam Go!, la banda liderada pels germans Nacho i Javier Campillo. Curiosament aquest tema va ser el gran èxit d'aquest disc, amb totes les altres cançons cantades en angles, “Manuel / Rachel” que escoltem ara, era l'única peça de l'àlbum gravada en castellà i la lletra va estar escrita per el director de cinema Ricardo Franco, totes les altres, com os deia, ho van fer en anglès. El grup Tam Tam Go! es van crear a Badajoz l’any 1988. A principis dels 90 es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la venda “Euphoria” que va suposar el retorn de Tam Tam Go! després de sis anys sense llançar material inèdit. El seu primer single va ser "El móvil de Lucifer". El tema que escoltem en aquest moment té una lletra controvertida en tractar sobre un transvestit que és pot dir té mala peça al talé. Nacho Campillo abans de crear amb el seu germa el grup Tam Tam Go! va militar en Clavel i Jazmín amb Paco Clavel i a RH+, on el guitarra era Javier Vargas. 
Ella Baila Sola – Lo echamos a suertes 1996
L'any 1996 va sortir a la venda el primer treball de Ella Baila Sola amb el seu nom per títol. D'aquest àlbum es van vendre 750.000 còpies a Espanya i aproximadament unes 500.000 a l'Amèrica Llatina. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock va ser la seva carta de presentació, el primer single que es va extreure de l'àlbum i la cançó va catapultar a aquestes noies a les llistes de gairebé totes les emissores de ràdio fórmula, clar que ja sabeu la meva opinió sobre això, en aquest tipus d'emissores anomenem-les comercials, si pagues sones. El que si és cert és que l'àlbum “Ella baila sola” es va vendre molt bé i les xifres parlen per si soles. Marta Botía 
Alonso (Madrid, 15 de setembre de 1974) i Marilia Andres Casares (Conca, 17 de desembre de 1974) que es coneixien des de l'escola, després de fer cors en un grup de rock van crear Ella Baila Sola que es va posar en marxa al 1996. L’any 2002, Ella Baila Sola es van separar i Marta Botía va editar un primer àlbum en solitari titulat "Cumplir lo prometido". Però l'any 2010 Marta Botía va tornar a posar en marxa Ella Baila Sola i van treure nou disc "Despierta", encara que amb el nom abreujat a EBS, suposo que per problemes legals amb la seva excompanya ja que sembla ser que la separació va ser traumàtica i amb Rocío Pavón substituint a Marilia.
Los Secretos – Ojos de gata 1991
La història d'aquesta cançó és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa amb dos títuls diferents i la lletra començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, s'estava barallant amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que 
estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona. Los Secretos així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez". Los Secretos tenen un altra gravació interpretàn aquesta cançó amb Miguel Ríos, ja sense Enrique Urquijo Prieto (a la foto) (Madrid, 15 de febrer de 1960 - Madrid 17 novembre 1999), però “Ojos de gata” es va gravar originalment en el LP "Adiós tristeza", editat l’any 1991.
Atzar – Amor meu 1991
Publicat per el petit segell independent Berman Internacional a l'estiu de 1991, del LP "Etiqueta Negra" us he extret aquesta gran cançó d'amor a càrrec de l'avui desaparegut grup de rock català Atzar. Una banda amb noia que prometia molt, però no obstant això no van tenir continuïtat. Em sembla que aquest va ser el seu únic àlbum. Porto temps intentant recordar el nom del propietari del segell que també era el seu manager i al qual jo coneixia ja que entre altres coses, tots dos vem formà part d'un jurat en el concurs de DJ que es va celebrar a Montblanc, fa d'això una pila d'anys, però no aconsegueixo que em vingui el seu nom a la ment, encara que em sembla que es deia Lluís Segarra, però no estic segur. Atzar eren Lourdes Reviejo (cantant), Eudald Boluda (bateria), Xavi Farell (guitarres i cors), Joan Saumoy (piano i sintetitzadors), Sassi Urpinell (baix i cors) i Andreu Macau (percusió) encara que aquest no formava part 
oficialment del grup i en els títols de crèdit apareixia sols com col.laborador. El compositor de les cançons era Xavi Farell i aquest àlbum es va gravar al novembre de 1990 en els estudis Marató, produït pel propi grup. Per descomptat va comptar amb el suport (llegiu els cales) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que va deixar anar la pasta i és que i sense detriment de la qualitat d'aquest disc que és bona, massa cops s'atorguen alegrement subvencions per a productes que només tenen una cosa positiva, estan interpretats en català, però la qualitat brilla per la seva absència. Res més. Dels components del grup només us puc parlar d'Eudald Boluda (a la foto) que actualment és professor de bateria i solfeig rítmic a l'Escola de Música de Sant Feliu de Codines. Ha tocat amb les orquestres Filadelfia, Alborada, Costa Brava, Mandolina, Europa i Pérez Prado; i en els grups Absenta, Mala Memoria, Freekcció, Sex President i The Supremes. També ha col.laborat en diferents programes de TV i enregistrat discs de molt diversos estils. Actualment forma part de Talking Rabbits i Blue Heart. Lourdes, la cantant, crec recordar que va col.laborar amb Albert Malla al programa que feia a la Cadena 13, “Els Mayamusicals”
Sau – Només ho faig per tu 1992
Ara escoltarem a Sau que van ser el millor grup de pop-rock en català de la història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la potència i qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on a part dels dos grups, també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Després Sau va tornar a omplir, en aquest cas, la plaça de toros La Monumental de Barcelona, amb el seu "Concert de mitjanit" que ha quedat com un dels millors discos en directe del pop-rock català i del que us he extret aquesta cançó una de les históriques del duet. Sau eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixa el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un 
concert. Sempre resulta dolorós enterearte que una persona a qui admires per la seva vida professional ens deixa, però si a més a més és un amic encara és més dur. Tant ell com Pep eren bons amics meus i avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospilatet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Ona La Torre i unes quantes emisores més. La veritat és que no se que podries dir-vos de Sau i que no us hagi dit ja, per tant...
Furia – A flor de piel 1972
Els barcelonins Furia es van crear després de la dissolució dels Gatos Negros i van tenir una curta carrera marcada per quatre singles del qual aquest és el més interessant i que és van anar publicant de 1971 a 1973. La veritat és que “A flor de piel” es tracta d'una cançó que a mi particularment sempre em va agradar. A la banda trobàvem al guitarrista Quique Tudela, junt amb Toni, Eddy i Alfredo. Quique Tudela actualment forma part de Los Salvajes, actuant amb aquests, amb Gatos Negros i un tercer que és la fusió dels altres dos i al que anomenen Clan Gatos Salvajes. Aquest single que escoltem ara a Un Toc de Rock es va publicar l’any 1972 a través del segell BP i va ser distribuït per Belter. La veritat es que Furia eran un grup que petaven mol bé, però no van tindre la seva oportunitat, suposo que la discográfica, petita ja en aquella època, va influir i molt, així com els problemes legals que més tard va tindre Belter fins que va desapareixe com a segell.
Suburbano – París-Tombuctú 2000
Tornem a escoltar a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva qualitat i la dilatada obra, ara escoltarem a Suburbano i un altre gran cançó, una de les moltes que tenen, "París-Tumbuctú" que va formar part de la banda sonora del mateig títul i que jo us extrec del seu CD-llibre “20 años y un día” gravat en directe i amb bones col.laboracions. La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible qualitat. La prova la tenim en la seva 
discografia que sense ser brutal, te una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de pel.lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i molta altra gent. Suburbano van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona. Suburbano també van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo Fuster i Luis Mendo 
son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o "La puerta de Alcalá". La seva primera actuació en públic va ser el 3 de maig de 1979, a la sala El Gayo Vallecano, una cooperativa de teatre independent, fundada i dirigida per Juan Margallo en ple barri de Vallecas. Per cert tots dos músics van ser propietaris del segell discogràfic Avispa Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y las seves cançons. Os explicaré una curiositat, Bernardo Fuster había gravat a Alemanya, l’any 1974, un disc titulat “Manifiesto”, un disc prohibit a Espanya i dedicat a atacar al régim i a favor de los FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriotic), una mena d’ETA que van sapiguer di adeu quan va ser el moment de fer-ho, no com els asesins bascos que ara diuen que deixan les armes, però no les antreguen ni donen la cara. Bernardo Fuster va gravar aquest disc sota seudonim, fen-se dir Pedro Faura i ja hem escoltat alguna de les seves cançons tant a Un Toc de Rock, com a El Temps Passa.
Cacho Castaña – Mi viejo el italiano
Es tracta d'un tema que ens parla d'emigració i obrir-se camí en terra estranya, una cosa que els espanyols coneixem bé, encara que la nostra emigració no és com les actuals. Argentina es va nodrir d'espanyols i italians i Cacho Castanya en aquest tema ens parla del seu pare, emigrant que va arribar des de la seva Itàlia natal buscant un camí que va trobar en terres argentines. La veritat és que si alguna cosa hem de recalcar en les cançons de Cacho Castanya és la seva sensibilitat per explicar vivències. Cacho Castaña es una de les grans veus argentines, a caball del pop i el tango i que torna a un
altre vegada a Un Toc de Rock. Cacho Castaña es molt bo i con us deia barrexa pop amb tango, de fet algunes de les seves cançons més conegudes son tangos com “Café la Humedad” o “Garganta con Arena” una composició dedicada al gran intérpret de tangos Roberto "Polaco" Goyeneche, un home nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29 de gener de 1926 y mort a Buenos Aires el 27 d'agost de 1994. Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, ha compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel.lícules com a actor i ha compost 4 bandes sonores. Cacho Castaña va obtenir el Premio Gardel l’any 2005, per el seu àlbum "Espalda con Espalda". El seu nom real és Humberto Vicente Castagna i va néixa el 11 de juny de 1944, com diu en aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, al barri de Flores, a Buenos Aires. La cançó que escoltem la trobem en molts dels seus recopilatoris.
Falcons – Perdidos en el Universo 1978
Falcons eren mallorquins, concretament de Manacor i es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15. Curiosament mentres van ser Grupo 15 van gravar versions, quan van ser Falcons solsament cançons propies. Aquesta cançó que escoltem ara, en una línia molt de rock progressiu ens mostra la qualitat d'aquest grup, tot i que les imposicions de la seva companyia discogràfica van fer que el públic conegués, en editar-se en single, cançons excessivament comercials, no mancades de qualitat, però molt més poppis que la música amb la que ells gaudien de veritat. La peça us le he extret del seu primer àlbum “Tercioperlo y Fuego”. Falcons van treure dos o tres LP’s i la cançó estrella del según LP titulat simplement “Falcons II”, editat per Philips-Fonogram va ser “Date por vencido” que escoltarem un altre dia. La veritat es que es tracte d’un bon tema que jo vaig descubrir una nit de sarao a una sala de festes de Saragossa que crec es deie Papagayo o una cossa així. Havia anat a pendre una copa amb una amiga que era supervisora de Telefónica i la cançó de Falcons va sonar. Em vaig adresar al discjokey per preguntar-li qui eren y al día siguent, quan tornà a Reus vaig comprar-me el single.
Enric Barbat – Matí 1983
Enric Barbat va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges i aquest tema que us porto per tacar Un Toc de Rock per avui, es trobava en un LP que va publicar Enric Barbat l’any 1983 titulat "Quatre" i compta amb Carlos Cárcamo als teclats i als arrengaments que havia estat component del grup de rock progresiu Granada i posteriorment Karkis, junt a Manuel Rodríguez a les guitarres. La producció va ser de Julio Palacios. L’àlbum te un contingut molt electrònic i en la meva opinió és un dels millors discos d'Enric Barbat. Va ser gravat als estudis Trak i mesclat a Audiofilm de Madrid al juliol del mayeix any i va ser publicat per Philips. Solsament te quatre cançon i per aixó el títul. El cantautort Enric Barbat va néixa al barceloní barri de Gracia, l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona 
l'any 1963. Desenganyat de la música catalana, Enric Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en aquest álbum que a mi hem va regalar Pere Fuster, llavors director d’Antena 3 de Ràdio a Reus on jo feia en aquells moments un programa essoteric titulat “El Sendero a lo Desconocido” i vaig fer-lo servir moltes vegades a la banda sonora del programa. El 13 d'abril de 2007, Enric Barbat juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura franquiste. Alguns d’ells es van queixar dien que el reconeixement els arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap va rebutjar la medalla. El passat 10 de decembre Enric Barbat ens va deixar, va morir a Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un atac de cor. 
Tancó la barraqueta d’Un Toc de Rock amb una dita de la escriptora francesa i membre de la nobleça, la Marquesa de Sévigné (1626-1696) que va dir parlan dels homes i las dones en general.
“Si els homes han nascut amb dos ulls, dues orelles
i una sola llengua és perquè s'ha d'escoltar i mirar
dues vegades, abans de parlar”
Arriva l’hora de concloure Un Toc de Rock per avui, jo toco el dos i foto el camp, pero no esteu tristons, us deixo en bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, tornarem a trovarn-nos en el proper programa d’Un Toc de Rock, fins llavors porteu-se bé.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
