Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui m'he llevat molt dropo, amb ganes de mirar el món des de la meva finestra i veure-ho passar, però de forma contemplativa i sense involucrar-me massa no sigui que el món em passi la factura que tots tenim pendent amb ell i el descans em resulti mot car. Per tant el programa d'avui d'Un Toc de Rock tindrà molta música, però poques cançons, de fet només hi hauran quatre peçes, però... Quines cançons! Bé, jo soc Mario Prades i comencem ja.Benvinguts a Un Toc de Rock
Opus – Live is life 1984
Els austríacs Opus, grup creat l’any 1973 tot i que no van gravar fins ja al 1980, ens van sorprendre i molt amb aquest tema. Una mica allunyat del seu estil dur i agressiu, no oblidem que Opus eren una banda de heavy metal. Aquesta cançó, val a dir que molt comercial, es va convertir en el hit indiscutible dels Opus. Donava títol a un LP que els va servir com a clau d'accés a les llistes de tot el món, la canço es va gravar en directe i en l’àlbum estava, al meu parer, el millor tema del grup austriac Opus, una immensa balada titulada "Flyin' High". El grup Opus l'integraven: Herwig Rüdisser (cantant), Ewald 
Pfleger (guitarra), Kurt-Rene Plisnier (teclats) i Günter Grasmuck (bateria). Als Estats Units la cançó "només" va arribar al lloc 32 de les llistes, però a Europa “Live is life” va ser un indiscutible número U, pràcticament a tot el continent. Per cert que totom deia quan aquest disc es va editar mitjansan el segell Polydor aquí al país que els Opus eran alemanys, aixó no era cert, eran d’Austria. Del single amb aquesta cançó es van vendre més de 15 millions de copies. Avui en dia Opus segueixen en actiu, però sols s'els recorda per "Live is life".
Rare Earth – Get ready 1969
Els Rare Earth, grup que escoltarem ara a Un Toc de Rock, van ser la primera banda de la Tamla Motown que tenia músics blancs, fins aquell moment el segell estava reservat només per a gent de color, perquè veieu que el racisme sempre té dues direccions. Rare Erath es van dir primer The Sunliners i es van crear a Detroit l’any 1961. El 1967 es van convertir ja en Rare Earth i van estar en actiu fins a ben entrat l’any 1979. Aquest tema es trobava i donava títul al LP "Get ready", segun àlbum dels Rare Earth, el seu millor disc i amb aquesta cançó ocupant tota la cara B, ja que durava més de 21 minuts i va ser la segona cançó "llarga" de la història del rock, la primera va estar "In-a-Gadda da-vida" d'Iron Butterfly que escoltaren un altre dia. 
“Get ready” era una composició de Smokey Robinson, es clar que quan el músic de color, co-propietari de la Tamla Motown i líder dels Smokey Robinson & The Miracles la va escriure, era molt més curta. De fet ja havie sigut verisionada en diverses ocasions, una de les bones es la dels The Temptations, però la va gravar fins i tot Tom Jones. Quan a Espanya es va editar, van fer un single, pero el van escurçar a cop de tisores, baixant el minutatge sense miraments per tal que les emissores el poguessin programar. El grup Rare Earth estava integrat en aquesta primera època per Gil Bridges (cantant, saxo, flauta i percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu), Kenny James (orgue i piano) i Pete Rivera (bateria i veu), tots ells grans instrumentistes que en aquesta peça, a caball del rock progressiu que roza el jazz, ens demostran tot el que sabien fer amb solos extraordinaris. Despres es van produir canvis entre 
els components de Rare Earth i van arribar a ser vuit o nou músics. A la cara A del LP es trobava “Tobacco Road”, tot un clàssic composat i interpretat per John D. Loudermilk l’any 1960 i que també va ser gravat per The Nashville Teens a l’any 1964. A Espanya es va realitzar una gran versió d’aquesta peça, el “Tobacco Road”, als anys 60, a càrrec dels grup barcelonins Los Extraños i també els The Finder’s, ja las hem escoltat a El Temps Passa, programa que fem Quimet i jo a aquesta meteixa emisora, us vaig prometre punxaros el “Get ready” a Un Toc de Rock i aquí està que paraula és paraula. Però i aixó es curios, ara no recordo cap versió del “Get ready” feta a Espanya..
Loggins & Messina – Vahevala 1974
Kenny Loggins i Jim Messina van ser un duet que va funcionar i molt bé de 1971 a 1976, bàsicament als Estats Units, és clar, gràcies a cançons com "Danny 's Song", "Watching the River Run", "House at Pooh Corner", "My Music" i "Your Mama Your say Dance". Els dos músics, Loggins & Messina, eran gent amb amplia experiència quan van decidir unir els seus esforços, Jim Messina (Maywood, Califòrnia, 5 de desembre de 1947) havia format part de grups histórics i mítics com Poco i els Buffalo Springfield, mentre que Kenny Loggins (Everett, Washington, 7 de gener de 1948) havia treballat com a cantautor i compositor en l'escena folk-rock nord-americana, si bé Kenny Loggins no va començar a gravar en solitari fins a la dissolució del duet. El tema que escoltem ara l'he extret del seu doble LP en directe "On Stage", editat l'any 1974 i en el qual destaca i molt aquesta cançó "Vahevala" que no us he posat abans per qué dura la friolera de 21 minuts. Però vaig rebre un parell de correus dient-me que la posés 
malgrat el seu llarg minutatge i això, al costat d'altres peticions que tenia des de fa temps per a cançons de les que avui sonen a Un Toc de Rock, m'ha decidit. La veritat és que encara tinc pendent altres sol.licituds de peces llargues i possiblement faci un altre d'aquests programes "dropos" i no triguem a escoltar "Oda from John Lee Hooker" de Johnny Rivers i altres. Tornem a Loggins & Messina. En aquest enregistrament en directe de Loggins & Messina i la gira es clar, la banda està integrada per Kenny Loggins (veu i guitarra), Jim Messina (veu, guitarra i baix), Merle Brigante (bateria), Jon Clarke (flauta i metalls), Al Garth (violí i metalls) i Larry Sims (baix). El doble àlbum es va configurar amb peces tretes de diversos concerts que Loggin & Messina van realitzar al Carnegie Hall de Nova York el dies u i dos de març, al Orpheum Theatre de Boston el 4 de març i en Winterland, San Francisco el 28 i 29 d’abril de l’any 1973.
Don McLean – American Pie 1971
I acabarem a Don McLean i la seva cançó de referencia quan es parla d’aquest cantautor nord-americà “American Pie”. És el gran hit en la carrera de Don McLean, una cançó que es va mantenir dues setmanes en el primer lloc del Billboard i on Don McLean ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en aquell malaurat accident de aviació, però no diu noms en cap moment. Don McLean va néixa el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova York. Encara que a Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus poemes han estat portats a la música en diverses ocasions i no sols per ell. El tema "Killing Me Softly" compost per Charles Fox i Norman Gimbel i portat a l'èxit per Roberta Flack, estava basat en un d'ells titulat "Killing Em Softly With His Blues", encara que el primer que la va gravar va ser Lori Lieberman l’any 1971. En el LP "American pie", publicat l'any 1971 i amb aquesta cançó com a peça estrella, també trobàvem una gran balada 
"Vincent", de la que us vaig parlar i vam escoltar ja fa uns quans programes d’Un Toc de Rock i que va passar la censura franquista a Espanya en l'opinar els castos i rigorosos censors que era una simple cançoneta d'amor i de fet ho era, però es tractava d’un amor entre dos homes, avui en dia cosa aceptada per quasi tothom, però impensable a l’época franquista. El que pocs van saber és que la cançó "American Pie" si que va estar censurada. En la versió original editada aquí a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia 
els punys amb ràbia)", dues frases en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolitos de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res. Ara em ve al cap una cosa, els anys seixanta quan estudiaves batxillerat hi havie una asignatura obligatòria que es deia "Formación del Espíritu Nacional", deixa-ho corre. Jo en Els Maristes de Sants on estudiava, tenia un professor, seglar, antic militar o falangista amb molt mala llet i una aguda coixesa que a la mínima et feia sentir el regust del seu garrot a les costellas, el llom o allà on us enxampés i que tampoc s'ho pensava massa a l'hora de arriar. Es deia Rimbau i ell ens impartía “Formación del Espíritu Nacional”. Però oblidem desagradables records i tornem a la música que és molt més agradable. Entre les moltes versions que s'han realitzat del "American Pie", destaquen les de Madonna, Garth Brooks i Tori Amos. Per cert que Don McLean va realitzar a la seva vedaga, l’any 1981, una gran versió del tema "Crying" de Roy Orbison que va pujar al número U de les llistes americanes.
I acabarem per avui aquest programa tan atípic amb una dita del cantant argentí Cacho Castaña, un home habitual a Un Toc de Rock i que diu en una de les seves cançons:
“La tristesa del poble és com un vaixell
que mai arriba al seu destí”
Conclou per avui Un Toc de Rock, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, foto el camp, peró penseu que tornarem a estar junts en el proper programa, fins llavors que sigueu bons i bones i a reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario