Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Part de les muralles romanes de Tarragona (Foto Mario Prades)
Al llarg dels anys i entre les activitats que he desenvolupat com a representant artístic i productor de gires i concerts, he treballat en moltes ocasions amb artistes estrangers. Alguns son de nefast record, altres tot el contrari. Obrirem el programa d'avui de Un Toc de Rock viatjant en un tren nocturn que ens portarà fins a Memphis, amb un dels que em va deixar millor regust de boca. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre obrim la barraqueta d'Un Toc de Rock d’avui amb el bon rock and roll pioner que ens porta aquest home que fa més de dos metros d'alçada i pessa un munt de kilos, es Sleepy LaBeef. A la foto el veureu amb periodistes de Tarragona i personal de l'Hotel Caspel.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Sleepy LaBeef – Night train to Memphis
En diverses ocasions he organitzat gires amb el cantant i guitarrista nord-americà Sleepy LaBeef, però recordo amb especial afecte una que vam començar a la sala Level 0 de La Pineda, a Tarragona. El concert en què el grup d'acompanyament van ser els madrilenys Montana que també actuaven com teloners, es va celebrar la revetlla de Sant Joan i els cartells que vaig enviar a la impremta, a la capital del regne, l’anunciaven com "Rock and Coca". Em va trucar immediatament el meu soci Mikel Barsa des de Madrid per preguntar-me si m'havia begut l'enteniment, dient-me que amb un anunciat semblant la policia precintaria el local abans de començar el concert. Em va costar explicar-li que a Catalunya i per Sant Joan, es menja la popular coca de fruites i que aquí la coca ens la mengem, no és per ficar-se-la pel nas, no en totes les ocasions, és clar. Finalment els cartells van arrivar. Vam tenir problemes en la segona cançó amb el saxofonista de Montana que en actuar acompanyant un mite com Sleepy LaBeef se sentia mestre entre els mestres i va començar a fer sols que no venien al cas, finalment Sleepy s’el va andur a part i ja no va tornar a sortir a l'escenari. Quan li vaig preguntar que havia passat em va manifestar molt cortesament i cavaller: "El rock and roll és solsament veu, guitarra, baix i bateria". Curiosament vam realitzà una roda de premsa a l'Hotel Caspel de Salou, on havíem allotjat al músic, jo tenia una bona relació amb l'amic Josep, director de 
l'establiment. Van acudir un munt de mitjans de comunicació, però la veritat és que el nivell de les preguntes fetes a Sleepy LaBeef, un home a qui va telonejar el propi Elvis Presley i al que va acompanyar al baix, formant part de la seva banda Roy Orbison, entre altres moltes coses, van ser més aviat fluixes i pobres. Vaig haver de intervenir i en la meva condició de periodista del Diari de Tarragona, em vaig unir a la roda de premsa i a no ser per les preguntes d'Eduard Prats de la Cadena SER i les meves, l'entrevista hagués estat un vist i no vist. Per cert, quan va marxar al seu hotel després del concert al Level 0, tota una lliçó de rock and roll pioner, Sleepy LaBeef es va endur una coca de quilo i mig que li havia regalat la direcció del local i se la va cruspir sencera del Level O a l'Hotel Caspel. Li va agradar tant que va enviar al xofer a buscar-ne una altra per menjar-se per esmorzar al matí. I és que aquest home de més de dos metres d'alçada i cent quaranta quilos de pes és d'una religió d'aquestes que proliferen als Estats Units que no li permet beure alcohol, anar amb una altra dona que la seva i fumar, entre altres moltes coses i ell la pràctica fidelment, clar que menjar si li ho permet i menja, tant que menja. Thomas Paulsley LaBeff va néixa el 20 de juliol de 1935, en Smackover, Arkansas. Un dels seus millors treballs es va titular "Rock de peso pesado", un títol molt apropiat. Aquest tema amb el què obrim Un Toc de Rock d'avui, es va incloure en l'àlbum "Rockabilly Blues" que es va publicar l’any 2001.
Mario Prades amb Sleepy LaBeef i una amiga
The Yardbirds – The train kept A-runnin’ 1965
Seguim viatjan en tren. Aquest tema que ens porten avui a Un Toc de Rock els britànics The Yardbirds és una versió. Va ser un dels èxits del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i que a Espanya en el seu moment es va convertir en una de les millors cançons del grup barceloní Los Sírex, clar que la banda, avui liderada per Lesli i Guillermo, la van titular "El tren de la costa" i la van incloure en l'EP que millor es va vendre de tota la seva carrera, va vendre 130.000 copies i en el qual la cançó estrella va ser "La escoba". Però tornem als britànics The Yardbirds, un grup que consta a la història de la música per haver tingut a les seves files als que s'han considerat els tres millors guitarres anglesos dels seixanta. El primer va ser Eric Clapton que quan els va deixar per incorporar-se a la banda de John Mayal va ser substituït per Jeff Beck i aquest al seu torn per Jimmy Page. "Train Kept A-Rollin" és una cançó escrita pel músic de jazz nord-americà Tiny Bradshaw, al costat de Howard Kay i Lois Mann. Va ser publicada per primera 
vegada l’any 1951, però la millor versió havia estat la del Johnny Burnette Rock and Roll Trio, l’any 1956, molt més rockanrollera, clar que ha estat interpretada per molts artistes del gènere. L'any 1965, els anglesos The Yardbirds van publicar una versió en el seu àlbum "Having a Rave Up". The Yardbirds també van prendre el riff i el van usar posteriorment en una composició pròpia titulada "Stroll On". La versió dels britànics de "The train kept A-runnin’" que es de l’any 1965, s'ha recuperat recentment a la banda sonora del film "London boulevard". En aquest enregistrament The Yardbirds eren Jeff Beck (guitarra), Chris Dreja (guitarra), Jim McCarty (bateria i cors), Paul Samwell-Smith (baix) i Keith Relf (cantant, harmònica i guitarra) que va néixa el 22 de març de 1943 a Surrey i va morir el 14 de maig de 1976 a Londres, electrocutat mentre tocava la guitarra elèctrica dins la seva banyera, encara que hi ha fonts que desmenteixen el lloc de la seva mort afirmant que es tracta d'una llegenda urbana. Quan es van desfer The Yardbirds l’any 1968 va formar part dels grups Renaissance i Armageddon.
The Yardbirds en directe, a sota cubertes de discos seus
Graham Foster & The Major Blues Band – Delta girl 1992
Vaig conèixa al grup The Major Blues Band quan els representava l’amic Carlos Rochi, de Rochi Management, una empresa valenciana amb oficines a Madrid. Es tractava d'una banda liderada pel guitarrista Graham Foster que l'any 1972 va iniciar la seva carrera com baixista amb el trio del pianista londinenc Brian Morris fins que va crear The Roadsters i després Blitz que es reconvertiren en The Foster Brothers. Graham Foster va tocar com a músic de sessió i en gires amb Rocky Sharpe & The Replays, Marshall Hain, Alison Moyet, Country Joe McDonald, Dr Feelgood i sobretot Etta James. Va tornar a les seves arrels bluseras i va formar Little Sister, un grup pel qual van passar Mark Feltham (harmònica d'Oasis i Rory Gallagher), Gerry Conway (bateria de The Everly 
Brothers i Cat Stevens), Les Binks (bateria de Judas Priest), Rupert Black (teclista de The Pretenders i Talk Talk) i Andy Wells (bateria de Meatloaf). Al començament dels 90 va encapçalar el trio The Major Blues Band al costat del baixista Steve Emery i el bateria Geoff Britton que havien col.laborat, entre d'altres, amb Paul McCartney, Stretch i Manfred Mann. El trio va visitar assíduament Espanya i es va afincar a Valencia. L'any 1992 editen al pais el seu LP "Solid" del que us extraiem aquest tema i que es va gravar a la ciutat extremenya de Mèrida. Graham Foster va formar diversos grups més tard, entre ells Night Train on va militar el teclista Luis Prat dels M-Clan. Va posar en marxa el The Graham Foster Trio acompanyat pel baixista José Terol i el bateria Damián García.
Whistling Jack Smith – I was Kaiser Bill’s Batman 1967
"I Was Kaiser Bill s Batman" va ser l'únic hit a la cursa de l'anglès Whistling Jack Smith de veritable nom John O'Neill que va néixa a County Durham, Anglaterra, l’any 1926 i va morir l'any 1999. Si bé Whistling Jack Smith va ser un xiulador, ell era veritablement trompetista i sembla ser que bó. Aquesta cançó va ser el seu únic gran èxit internacional i a Espanya es van fer unes quantas versions de la cançó, destaca la dels mallorquins Los Novax i Los Maex, però també va ser gravada per Los Mustang que li van afexir veu. El tema de Whistling Jack Smith que la va gravar en single l'any 1967, havia estat una composició de Roger Cook i Roger Greenaway i aquesta cançó va ser la idea que va inspirà a Ennio Morricone per incloure xiulets a la banda sonora dels seus spaguetti westers, clar que en aquelles pel.lícules el xiulador és l'espanyol Kurt Savoy.
Suzanne Vega – Luka 1987
La cantant i compositora nord-americana Suzanne Vega va néixa el 11 de juliol de 1959 a Santa Monica, Califòrnia, si be es va fer musicalment a Nova York. L’any 1985 va treure el primer disc amb el seu nom per títol, però la seva poc prolífera carrera es troba marcada per LP "Solitude standing" de 1987 i sobretot pel tema "Luka" que escoltem ara a Un Toc de Rock i va ser el seu single estrella i la cançó més popular d'aquesta cantant nord-americana. Dins d’aquest disc de Suzanne Vega també es trovaba la cançó “Tom's Diner” que no és va clasificar als Estats Units i va arrivar al lloc 58 a Anglaterra si be el llarga durada va ser número 2 al Regne Unit i va puxar fins al lloc 11 a la seva patria. En total Suzanne Vega ha publicat 9 discos, l'últim "Beauty and Crime" l'any 2007. La veritat es que la seva carrera es caracteritza precisament per lo poc prolífera que es. Curiosament els seus discos sempre han rebut bona acollida per part de la prensa, aixó es veritat, però las xifres de ventas de Suzanne Vega no han anat lligades mai amb les seves bones crítiques. 
Suzanne Vega
The Turtles – You don’t have to walk in the rain 1969
Es van crear a l'Institut Westchester High de Los Àngeles l’any 1965, quan el cantant Howard Kayla i Mark Volmer (guitarra. saxo i cantant) van decidir crear una banda. Avui en dia els californians The Turtles solsament són recordats pel la cançó "So Happy togheter", però van gravar bons temes, entre ells "Elenore" i aquest que us porto avui i que es trobava en un single sense caràtula que em va arribar des de Mèxic enviat per la meva novieta Magnolia. Inicialment The Turtles es van fer dir The Crossfire from the Planet Mars i eren un grup de surf music que va saber veure l’importancia musical de la invasió 
beat i ells es van passar a un pop molt proper al bubblegum. Igual que els va passar a The Byrds, el seu primer single, de l'any 1965, va ser una versió de Bob Dylan, "It Ain't Em Babe". A partir de 1967 es van reestructurar i eren Chip Douglas, Howard Kayla, Mark Volmer, Don Murray que ja va morir i John Barbata. Aquest tema tancava el LP "Turtle Soup", editat l’any 1969 i que va ser una de les poques produccions que ha realitzat el britànic Ray Davis dels The Kinks. El single va pujar a la posició 51. The Turtles van patir molt camvis a la formació, en aquest enregistrament el grup l'integren Howard Kayla, Mark Volmer, Al Nichol, Jim Pons i John Barbata a la bateria. The Turtles es van desfer l’any 1970. Els 70's Howard Kayla i Mark Volmer van seguir tocant junts com a duet i sota el nom de Flo & Eddie i per cert i sols com curiositat, tots dos eren parella sentimental.
Tanya Tucker – New York City song 1972
La cantant nord-americana Tanya Tucker Denise (Seminole, Texas, 10 d'octubre 1958) és una artista de música country que va tenir el seu primer èxit, "Delta Dawn", l'any 1972, quan només tenia 13 anys. Va ser el seu single de debut. Durant les dècades següents, Tanya Tucker es va convertir en una de les poques cantants que va madurà de nena a dona sense perdre el seu públic ni la seva qualitat vocal i durant el curs de la seva carrera va tenir una llarga sèrie d'èxits molt importants, entre els quals mereixen destacar-se "What 's Your Mama' s Name?", "Blood Red and Goin' Down", "Lizzie and the Rainman" i "Strong 
Enough to Bend". Aquest tema us ho extrec d'un CD publicat el 1998 i que va ser la reedició del seu primer LP, titulat precisament "Delta Dawn". L'àlbum, quan es va publicar originalment a l'octubre de 1972, va arribar al lloc 32 del Billboard i el single al 6, l'abril del mateix any. La cançó va ser composta per Alex Harvey i Larry Collins. Tanya Tucker segueix en actiu i el 30 de juny de 2009 va publicar "My Turn", el seu últim disc d'estudi fins a la data. Al llarg de la seva carrera Tanya Tucker ha rebut molts premis, entre ells un parell o tres de Grammy.
Tommy James & The Shondells – Crystal blue persuasion 1969
Primer van ser Tom and the Tornadoes i en el grup trobàvem un cantant de només 12 anys d'edat anomenat Tommy James. L'any 1963 Tommy va canviar el nom del grup a The Shondells i van gravar el single "Hanky Panky" que era una versió de la cançó de The Raindrops i que va passar amb més pena que glòria. Els Shondells es van desfer, però un locutor de ràdio de Pennsylvania va descobrir la cançó l'any 1966 i va començar a punxar-la, en veure que no podia trobar-la en el les botigues de Pennsylvania, algú molt espabilat va editar 80.000 còpies en format disc pirata i es van vendre molt bé. Van cridar a Tommy per entrevistar-lo i aquest va descobrir que la gent volia veure'ls en directe, però no tenia grup. Se'n va anar a una sala i després de 
escoltar al grup que tocava allà, els va proposar ser The Shondells, ells van acceptar i allà va començar una fulgurant carrera amb singles com "Crimson and Clover", “Mony, mony” o "Cristal blue persuasion" que escoltem avui a Un Toc de Rock i va esdtar composada per Eddie Gray, Tommy James i Mike Vale, va ser publicada en single al juny de 1969 i va arrivar al según lloc al Estats Units i el primer al Canadà. La cançó es va incolure al LP “Cellophane Symphony”, si bé la versión de l’àlbum i la del single son una mica diferents. L'any 1970 Tommy James es va llançar ja en solitari i sense el grup, però la seva carrera va ser molt més discreta. De veritable nom Thomas Gregory Jackson, Tommy James va néixa el 29 d’abril de 1947 a Dayton, Ohio.
Zucchero & Paul Young – Senza una dona 1991
Zucchero es un dels gran cantant italians del panorama rocker actual, de veritable nom Adelmo Fornaciari, va néixa a Roncocesi di Reggio Emilia el 25 de setembre de 1955. L’any 1981 Zucchero va guanyar el Festival de San Remo, aixó li va permetre gravar el seu primer disc. La cançó "Senza una dona" que estem escoltan ara a Un Toc de Rock, gravada amb el cantant i guitarra britànic Paul Young l’any 1991, va ser el tema que va llançar a Zucchero internacionalment. Ara bé tinc que recalcar que un dels seus discos, el recopilatori "Greatest hits" 
publicat l’any 1996 va superar els 3 milions de copies venudes. L’any 1983 Zucchero va debutar com a cantant amb el seu primer àlbum titulat "Un po' di Zucchero" quer la veritat es que va passar amb més pena que gloria. A l’avril de 1992 va participar en el tribut a Freddie Mercury i la campanya per la lluita contra la SIDA, cantant la cançó "Las Palabras De Amor". Per el que respecte al cantant angles Paul Young, us diré que va néixa el 17 de gener de 1956 a Lutton i a més de cantar, també toca el baix i la guitarra.
Ten Years After – Slow blues in C 1973
Els Ten Years After van ser un grup liderat per el guitarra i cantan Alvin Lee. Jo conec l’Alvin Lee d'una gira organitzada pel meu amic Alfons Cito de Welcome Productions i he de dir que és una persona senzilla, plana i de fàcil i amè tracte. El gran cantant i guitarrista britànic va ser el líder de Ten Years After, una de les grans bandes mítiques del blues anglès en els seixanta i a mitjans dels 70 Alvin Lee es va llançar en solitari. Integràvem el grup Ten Years After l’Alvin Lee, nascut el 19 de desembre de 1944, a Nottingham, al costat del bateria Ric Lee (20 d'octubre de 1945, Cannock, Staffordshire), Leo 
Lyons al baix (30 novembre 1944, Stanbridge, Bedforshire) i Chick Churchill que de cognom també es deia en realitat Lee (2 de gener de 1949, Molt, Flintshire) als teclats. Molts Lee, pero no tots estaven emparentats. La seva consolidació els va arribar quan van actuar al festival de Woodstock i la revalida en el de l’Illa de Wight el 1970. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es una gran balada blues a carrec d’aquesta gran banda britànica i es va incloure al LP “Recorded Live”, gravat en directe l’any 1972 i editat al 1973.
Mario Prades amb Alvin Lee i un amic de Tarragona
The Steve Miller Band – Circle of love 1981
Steve Miller que va néixa el 5 d'octubre de 1943 a Milwaukee, Wisconsin, liderava la Steve Miller Band i per la Steve Miller Band han passat grans músics com el cantant i guitarra Bozz Scaggs. The Steve Miller Band va ser creada a San Francisco, l'any 1967, pel guitarra i cantant Steve Miller i el teclista Barry Goldberg que militaven des de 1965 en Goldberg-Miller Blues Band. En aquesta gravació la Steve Miller Band està integrada per Steve Miller (guitarra i cantant), Steve Byron Allred (teclats), Gerald Johnson (baix) i Gary Mallaber (bateria i percussió). A Espanya la Steve 
Miller Band era un grup pràcticament desconeguda fins que una marca de cerveses va usar una de les seves cançons al seu espot publicitari, crec recordar que va ser Cruz Campo. Aquesta cançó que us porto ara i de la que vem parlar no fa massa, donava títul a un dels seus millors àlbums, publicar a l’octuvre de 1981 amb Rick Fisher com ingenier de só i es una “cançó llarga” si bé tampoc amb excés i l’escoltem ara a Un Toc de Rock, però en el disc es va incloure “Macho City” i aquesta si que era llarga de veritat, cubría una cara del vinil. Quan Steve Miller tenia sols dotze anys va crear el seu primer grup Marksmen Combo, a Texas, allà va coincidir amb Boz Scaggs que més tard crearia The Faboulous Night Train.
Natalie Cole & Nat King Cole – Unforgetable 1991
Nathaniel Adams Cole néix a Montgomery, Alabama, el 17 de març de 1919 i va morir a Santa Mònica, un 15 febrer 1965 causa d'un càncer de pulmó. Pianista i cantant de jazz va aconseguir un Grammy per "Unforgettable", un enregistrament modern de la seva filla Natalie Cole d’úna de les seves millors cançons i què gràcies a la moderna tècnica van ajuntar les dues veus. Nat King Cole va lluitar durant tota la seva vida contra el racisme i es va negar a actuar en els llocs on es practicava la segregació racial, de fet va patir atacs físics en 
diverses ocasions i no sols de blancs, també de negres que li deien que era “Un Tio Tom” perque cantava per blancs. I es que con us he dit moltes vegades, hi ha racisme per els dos costats, el blanc i el negre. Natalie Cole, per la seva part, va néixa a Los Ángeles el 6 de febrer de 1950. L’àlbum on es va incloure aquesta cançó “Unforgettable... with Love”, va ser editat l’any 1991 i va ser 7 vegades Disc de Platí als Estats Units i Disc d’Or a Anglaterra i va guanyar un Grammy. Per cert, no era la primera vegada que pare i filla cantaven junts a un disc, s’en ella una nena i signant com Beth Norman ja van gravar un single tots dos juntets, aquell single si que va ser junts de veritat.
Norah Jones – Tennessee waltz 2002
També la cantant Norah Jones, amb qui tancarem el programa d'avui, és filla d'un mite de la música, es tracta del músic indú Ravi Shankar, establert des de fa dècades als Estats Units. La cantant, guitarra, compositora, pianista i actriu nord-americana, de nom complet Geethali Norah Jones Shankar, va néixa el 30 de març de 1979 a Nova York i si bé podem dir que es mou en el camp del jazz, ha incursionado en el pop, rock i country. De fet va militar en un grup paral.lel anomenat El Madmo que interpretaven rock molt canyero. Aquest tema que escoltem ara i amb el que tanquem el programa d'avui d'Un Toc de Rock, tot un clàssic de la música americana que han gravat 
des Patti Page l'any 1950 a Leonard Cohen, passant per Petula Clark, Perry Como, Alma Cogan, Sam Cooke, Otis Redding, Manfred Mann, James Brown, Eva Cassidy, Tom Jones, The Chieftains, Ann Murray, Elvis Presley i un grapat més de gent, va ser composada l’any 1946 per Redd Stewart i Pee Wee King. Aquesta versió que escoltem ara es trobava en l'àlbum "Live at the House of Blues Chicago", publicat per Norah Jones el 24 d'agost de 2002 i gravat en directe a Nova Orleans el 16 d'abril del mateix any. Es tracta del segon àlbum de Norah Jones ja que el primer "Come Away with Em", es va publicar al febrer del mateix any, curiosament aquest àlbum en directe no consta en moltes de les seves discografies oficials. 
Acabaré amb una frase que va dir el polític espanyol Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, 10 de enero de 1880 - Montauban, Francia, 3 de noviembre de 1940) i que ens l'ha recordat recentment un altre polític, el ministre Alberto Ruiz-Gallardón Jiménez.
"La llibertat no és allò que fa feliços els homes, és
el que els fa homes"
Per avui acabem Un Toc de Rock per avui, toco el dos i us deixo en bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, peró tornarem a trovarn-nos en el proper programa d’Un Toc de Rock, fins llavors a reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario