Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Quan CBS a mitjans dels anys 80 es va treure de sobre els artistes que jutjaven "cremats", entre ells Joaquín Sabina, Ana Belén, Víctor Manuel i Mecano, el lumbreras del segell va decidir que del grup Olé, Olé l'única interessant i amb futur era la seva cantant Vicky Larraz a la qual van convènca perquè tingués la seva pròpia carrera en solitari i deixés el grup. Després de fitxar a Vicly Larraz es van treure de sobre als Olé, Olé. És clar que ells van buscar-se nova cantant i van signar contracte amb Hispavox, començant llavors l'etapa més brillant de Olé, Olé. La nova cantant que venia del grup Cristal Oskuro, era Marta Sánchez que va debutar amb un single que era una versió a ritme techno-pop del clàssic dels anys 40 "Lili Marlen". Obrim el programa d’avui, jo soc Mario Prades i ja ho sabeu...
Benvinguts a Un Toc de Rock
Olé Olé – Lili Marlen 1985
Jo vaig estar convidat a la presentació de "Lili Marlen", el primer single dels Olé Olé amb Marta Sánchez com a cantant, es va fer a l’Hotel Diplomatic de Barcelona i a sota teniu unes fotografies del acte. Aquesta peça que ens portan els Olé Olé, es una cançó amb la seva pròpia història. La música de "Lili Marleen", títol original, va ser escrita l’any 1937 pel compositor Norbert Schultze i la lletra era un poema que el soldat Hans Leip havia escrit durant la Primera Guerra Mundial. La cançó, estrenada l'any 1938 es va convertir en un dels temes més populars en els fronts, durant la Segona Guerra Mundial. La primera en gravar-la i cantan-la en alemany, va ser Lale Andersen (a la foto), però no va tenir èxit, venent només 700 discos.Dos anys més tard, el 1940, ja començada la Segona Guerra Mundial, un suboficial que tenia el disc la va deixar sentir a la seva caserna i va agradar tant als seus 
companys que va ser adoptada com a cançó de la companyia. Un dels oficials, el tinent Karl Heinz Reintgen, va ser destinat a Belgrad per fer-se càrrec de l'emissora militar de la capital de Iugoslàvia i es va emportar el "Lilí Marleen". Des d'allà va emetre la cançó per primera vegada el 18 d'agost de 1941, dedicant-la als seus companys que es trobaven al desert nord-africà. Al mariscal Rommel, cap del Africa Corps, li va agradar molt i va demanar que s'inclogués habitualment en les emissions de la ràdio. Va començar a tenir un gran èxit i des de tots els fronts van arribar peticions perquè s'emetés, de manera que l'emissora va començar a radiar-la cada dia com a tancament de la seva programació. A causa de la potència de l'emissora, els soldats aliats també van escoltar la cançó i el tema va ser aceptat en els dos fronts. Així, els soldats alemanys es van sorprendre quan en fer presoners enemics comprovaven que la coneixien. L'èxit va cridar l'atenció del Ministre de Propaganda Josef Goebbels que després escoltar-la, va considerar que únicament podia influir de forma negativa en la moral de les tropes i va ordenar que fos suprimida del repertori de l'emissora. Aixó va fer que la cantant Lale Andersen que mai havia sigut adicta al regim nazi, caiges amb desgracia. Lale Andersen va ser obligada a deixar els escenaris per la seva amistad amb jueus, si bé ella va reapareixa anys despres d’acabada la guerra. L’any 1961, va 
participar, representat a Alemanya, al Festival de la Canción de Eurovisión de 1961 amb la cançó “Einmal sehen wir uns wieder” de títol inpronunciable. Es clar que i tornan a la guerra, les protestes dels soldats van ser tals que Ràdio Belgrad va haver de mantenir-la en antena, malgrat l'opinió del ministre nazi i va seguir emetent-se cada nit. Després d'haver-la gravat també Vera Lynn, Lucy Mannheim, Mimi Thoma i Anne Shelton, arribaria la versió de Marlene Dietrich (a la foto amb l'actor Charles Boyer) que la va consolidar a través dels mitjans de comunicació de tot el món i avui amb prou feines es recorda a Lale Anderson. Una curiositat: La primera versió en castellà va ser la que van fer els soldats espanyols de la División Azul que lluitaven al front rus. Diversos grups de rock espanyols l'han versionat i tocat, però cap a part de la de Olé, Olé i Derribos Arias, té rellevància.Per cert, el primer concert de Olé, Olé a la provincia de Tarragona el vaig organitzar jo a la sala Galas de Salou.
companys que va ser adoptada com a cançó de la companyia. Un dels oficials, el tinent Karl Heinz Reintgen, va ser destinat a Belgrad per fer-se càrrec de l'emissora militar de la capital de Iugoslàvia i es va emportar el "Lilí Marleen". Des d'allà va emetre la cançó per primera vegada el 18 d'agost de 1941, dedicant-la als seus companys que es trobaven al desert nord-africà. Al mariscal Rommel, cap del Africa Corps, li va agradar molt i va demanar que s'inclogués habitualment en les emissions de la ràdio. Va començar a tenir un gran èxit i des de tots els fronts van arribar peticions perquè s'emetés, de manera que l'emissora va començar a radiar-la cada dia com a tancament de la seva programació. A causa de la potència de l'emissora, els soldats aliats també van escoltar la cançó i el tema va ser aceptat en els dos fronts. Així, els soldats alemanys es van sorprendre quan en fer presoners enemics comprovaven que la coneixien. L'èxit va cridar l'atenció del Ministre de Propaganda Josef Goebbels que després escoltar-la, va considerar que únicament podia influir de forma negativa en la moral de les tropes i va ordenar que fos suprimida del repertori de l'emissora. Aixó va fer que la cantant Lale Andersen que mai havia sigut adicta al regim nazi, caiges amb desgracia. Lale Andersen va ser obligada a deixar els escenaris per la seva amistad amb jueus, si bé ella va reapareixa anys despres d’acabada la guerra. L’any 1961, va 
participar, representat a Alemanya, al Festival de la Canción de Eurovisión de 1961 amb la cançó “Einmal sehen wir uns wieder” de títol inpronunciable. Es clar que i tornan a la guerra, les protestes dels soldats van ser tals que Ràdio Belgrad va haver de mantenir-la en antena, malgrat l'opinió del ministre nazi i va seguir emetent-se cada nit. Després d'haver-la gravat també Vera Lynn, Lucy Mannheim, Mimi Thoma i Anne Shelton, arribaria la versió de Marlene Dietrich (a la foto amb l'actor Charles Boyer) que la va consolidar a través dels mitjans de comunicació de tot el món i avui amb prou feines es recorda a Lale Anderson. Una curiositat: La primera versió en castellà va ser la que van fer els soldats espanyols de la División Azul que lluitaven al front rus. Diversos grups de rock espanyols l'han versionat i tocat, però cap a part de la de Olé, Olé i Derribos Arias, té rellevància.Per cert, el primer concert de Olé, Olé a la provincia de Tarragona el vaig organitzar jo a la sala Galas de Salou.
Mario Prades a la presentació del primer disc de Olé, Olé amb
Marta Sánchez com a cantant
Alaska y Dinarama – A quien le importa 1984
El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal". D'ell extraiem aquest bon tema que em van demanar fa un temps i jo no veia la oportunitat de punxar. Per això he decidit posar-ho ara i sol.licitud complerta. El grupo l’integraven Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de l’any 1982 a 1989. Alaska y Dinarama es va crear arran de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides i molt abans Kaka de Luxe. Alaska va ser l’icona femení de la "movida madrileña". Van haveri cambis, Toti els va deixar en el 83 per anar a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que després va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. L’àlbum "Deseo carnal" és de l’any 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries, però vui que recordem a un altre dels noms importants de la “movida madrilenya”, Carlos Berlanga que va néixa a Madrid, l’11 d'agost de 1959 i va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a Alaska, però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava 
que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura colegial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, la cantant no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte que alguna cosa passava i em va cridar amb el que em va donar l'excusa per aixacarme i apartarme d'Alaska. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: "Te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que habiendo el fotografo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?"
Burning – No es extraño que tú estes loca por mí 1980
Sempre he dit i tornaré a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes, però la seva música segueix estant viva, com passa amb aquest tema, un dels més representatius de la seva carrera. La veritat és que Burning és una de les bandes que m’agrade puntxar a Un Toc de Rock, tot i que tampoc sonen masa. El tema estava inclòs en el seu LP "Boulevard" publicat l’any 1980 i que es va reeditar en versió CD el 1992. Que consti que ara pronunciem "Barning", a 
l’americana, peró en aquells temps els deiem "Burning", tal i con sona. Un altre de les seves cançons de referència es "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" que va ser composada l’any 1978 per a la pel.lícula del mateix títol de Fernando Colomo. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel.lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor” i “Escríbelo con sangre", junt amb aquesta que escolten ara “No es extraño que tú estés loca por mí”. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes.
Los Ilegales – El fantasma de la autopista 1988
Un dels millors discos de Los Ilegales, la banda liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de maig de 1955), és "Chicos pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox a l’any 1988 i del que os trec aquest tema ple de contingut parapsicologic. Precisament el 5 agost de1989 jo vaig organitzar des de la meva empresa Guitar-T Produccions un concert al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren Los Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso Facto i els madrilenys La Coartada, sota el títul genéric “Rock en la Medianoche” ja que el concert començaria a les dotze de la nit. Aquell matí de dissabte, 5 de juny, tot estava preparat al camp de futbol. No havia caigut ni una gota de pluja en tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar Va caure, com va dir un amic meu argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan estava trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la companyia 
asseguradora, un llamp va caure a la caseta i em va afectàr a través del telèfon que es va cremar i emb va fotre un “calambrazo” que Deu ni do. Els aficionats es van quedar sense concert, però l'empresari no va perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat i en els salons de l'Hotel Caspel, a Salou, Ilegales, La Coartada, Adhesivo i Ipso Facto (Els dos últims grups eren de la meva escuderia) es van muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de l'hotel van començar a queixar-se per el soroll. Com és la gent! Total… Qui dorm a les cuatre de la matinada? Bromes a part, perdoneu les molesties. La foto la va fe Mario Prades a un altre concert de Ilegales que vaig organitzar a la Discoteca Torn de L'Hospitalet de l'Infant.
Los Ilegales en els seus començaments
Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos – Es dificil olvidar 1986
Juan Antonio Morcillo es un dels histórics del rock valencià, va néixa a Godella (València) l’any 1949, però vivia a Castelló. Ens va presentar i em va parlar d'ell per primera vegada un amic valencià Carles Rochi que es dedica al management i que estava decidit a que Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos fossin estrelles del rock espanyol. La veritat és que el grup tenia qualitat, però els mitjans i discogràfica no eren els més adequats per un llançaments a nivell nacional. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van gravar amb Discos Medicinales de Castelló, però van treure bons discos. Aquest tema es va publicar només en single i és un recorregut per la història musical dels seixanta i principis dels 70 i Morcillo compta amb la col.laboració d'aquest veu femenina que sona en el disc i que es la seva filla Gisela que tenia dotze o tretze anys quan es va gravar i que posteriorment va formar part del grup de heavy Gatas Negras (portada del seu disc al costat), junt amb la seva cosina i unes 
amigas. Els dos temes d’aquest single estaven composats per Juan Morcillo, van ser produïts per Miguel Ángel Villanueva l’any 1986 i es van gravar en els valencians Estudis Tabalet, a Alboraia. Morcillo és un veterà que anteriorment havia format part de Los Sherpas, Motor i Los Auténticos. Un dia em va dir que aixó de "Bellaco" era pel Goliath aquell que sortia al Capitán Trueno. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van treure 3 LP's, l'últim l’any 1988 i després Morcillo va emprendre projectes pel seu compte, com el grup Los Rangers i posteriorment Los Morcillos. Alguns components dels Rítmicos van marxar amb Los Romeos. Un dels membres de Los Rítmicos, Pedro López Moreno va morir el 30 de juny de 2006. 
Los Solitarios – Te he prometido 1988
ser component de Los Flaps, Los Sonor i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60. Aquest tema va ser una composició i un dels majors èxits de l'argentí Leo Dann, cap als seixanta i que Los Solitarios ja van gravar en la seva primera època, ara Toni la recupera en aquest disc, gravada de nou i amb arranjaments molt millorats. Aquest disc es va editar a traves de Producciones Twins, però encara van treure un parell de CD's més a través de Barsa Promocions, però no se si han fet alguna cosa posteriorment. Toni Reinoso tenia un estudi a Madrid i es dedicava a la producció de grups. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de Toni Reinoso són els autèntics. Van començar a finals dels 70 sent Mario Tenia y Los Solitario i els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena, inicialment van ser Mario Alonso (guitarra) i conegut com Mario Tenia, Paco Escamez (cantant i saxo), Gerardo Alonso (guitarra), Jesús Pacheco (baix) i Alfonso Morales (bateria) en els principis el cantant va ser Emilio Souto. Hi ha canvis després d'editar un primer single amb "Te he 
prometido”, Jesús va formar Los Frenillos i altres se'n van anar, només van quedar Alfonso el bateria i Tony que van seguir com Los Solitarios. Mario Tenia, extremeny i de veritable nom Mario Alonso Ayala, és o era, vicepresident de l'Institut de Censors Jurats de Comptes d'Espanya (l'associació més important del sector de l'auditoria al país) i imparteix classes d'auditoria en la Universidad de Alcalá de Henares. Durant un temps el guitarra va ser Aquilino "Aki" Jacob López. La foto presa del blog d'aquest bon músic, es d'aquesta época, es va fer el 5 de gener de 1990 al Iberpop 90, ell es el del mitg i Toni Reinoso el primer per l'esquerra.
Armando y el Expreso de Bohemia con Pau Donés – Pringao
Amb la col.laboració del cantant i guitarra català Pau Donés us porto aquest "Pringao" que es trobava en el disc "¿Un dia perfecto?", un disc d’Armando y el Expreso de Bohemia que es va començar a gravar el febrer del 2000, és el seu tercer disc i compta amb els productors Jordi Mena i Micky Forteza i les col.laboracions, a part de Pau Dones, d'Inma Serrano i de Dani Nel-lo i la Banda del Zoco. Armando Soria és l'ànima d'aquesta formació Armando y el Expreso de Bohemia, líder, cantant i compositor. Nascut a Pamplona i establert des de fa 26 anys a Barcelona. Un dels seus millors temes és "Aluminosis en el corazón". Per cert, van començar sent només Expreso de Bohemia.
Carlos Cano – María la portuguesa 1986
Aquesta és al costat de "Habaneres de Cádiz" i "La murga de los currelantes", les cançons més populars en la carrera de Carlos Cano. De nom complet José Carlos Cano Fernández, el cantautor i poeta andalús va néixa a Granada, el 28 de gener de 1946. L’any 1969, al costat de Juan de Loxa, Enrique Moratalla i Antonio Mata, crea el Manifesto de la Canción del Sur, una mena de Setze Jutges a l'andaluça i comença a cantar a la Universitat, acompanyat per la seva guitarra. La primera època, durant la Transició Espanyola, és marcadament política i les seves cançons s'uneixen a la reivindicació general d'una Espanya democràtica i sobretot al ressorgiment de la identitat andalusa, Carlos Cano sempre deia "Ser andalús és la forma que tinc de ser persona". Es va negar a que la seva música fos anomenada cobla espanyola, afirmava que d'haver de posar-li una etiqueta, 
seria "Cobla andalusa". Després d'una llarga malaltia, continus ingressos en hospitals i quan semblava que finalment s'havia recuperat, a Carlos Cano se li reprodueix l'aneurisma mentre viatjava en avió a Madrid. S’el va traslladar a l'Hospital Universitario de Sant Cecilio, l'Hospital Clínic de Granada, sent ingressat i intervingut per l'equip dirigit pel doctor Eduardo Ros durant més de 7 hores, però després de tres setmanes, va morir el 19 de desembre del 2000 en la seva ciutat natal "María la portuguesa" que ha estat molt versionada, cal destacar las que van realitzar Enrique Urquijo i María Dolores Praderas (a la foto cantant amb Carlos Cano), és una cançó amb història, sobretot la lletra. El 5 de gener de 1985, Juan Flores, de 35 anys, va rebre els trets d'un “guardinha” portuguès, un tal Nunes, enfront de Castro Marim (Portugal) acusat de pesca il.legal a les aigües de la desembocadura del Guadiana i ningú sap exactament les raons per les que "li van disparar a dos metres", segons van relatar els testimonis en el judici i es va parlar de problemes de banyas. Quan el pescador va morir, va néixa al seu voltant una llegenda que Carlos 
Cano va convertir en cançó l'any següent, va crear "María La Portuguesa", barreja de cobla i fado que explica una història d'amor entre un mariner mort a trets i Maria, una dona portuguesa. La identitat d'aquesta dona s'ha mantingut en secret durant els anys i ningú sap si realment Juan Flores va conèixa a Portugal a Maria, però sí que hi ha històries entorn de la seva mort que la família encara no té clares. A cavall entre la llegenda i la realitat, Juan Flores va deixar vídua i dues filles de 4 i 8 anys, unes nenes que només van aconseguir del govern portuguès una indemnització de 200.000 pessetes de l'època, molt per sota dels dos milions que van reclamar al judici. Encara que Carlos Cano mai va reconèixa públicament aquest origen, si és cert que no ho va desmentir i va regalar un quadre fet per ell amb la lletra de la cançó a Manuel Flores, germà del pescador.
La Unión – El “San Francisco” 1986
Des del que és en la meva opinió el millor disc de La Unión, el "4 x 4" publicat l’any 1986, os porto aquesta cançó. Va ser un disc amb seqüela. Als pocs mesos de la publicació i per donar suport a la gira, Wea va treure un Mini-LP de La Unión amb cançons del "4 x 4" gravades en directe i amb una diferència significativa en la portada, les calces blanques de la model de la foto havien desaparegut, però no és que fos sense roba interior, és que s'havian "esborrat" de la imatge. Aquest Mini-LP de La Unión no va sortir a la venda, es va utilitzar només per a promoció a nivell premsa i mitjans selectius i Sabeu una cosa? A mi m'ho van enviar i el tinc. És peça de coleccionistes. La Unión eren inicialment Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que el va deixà per incorporarse com ejecutiu al segell Wea. El seu primer hit va ser "Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano i sobre una obra de Boris Vian. La Unión han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera discogràfica. Aquest LP va ser disc de platí. Us explicaré una anécdota. A finals dels 80 La Unión 
van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar un curt play-back, però els que si actuaven eren Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i Rafa va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb allò dels "Max Mix". Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàvem parlant Pablo i jo a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, quan una ampolla de vidre de coca-cola, de les antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però jo amb el meu 
cotxe vaig tindre de portar-lo a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vam tenir l'oportunitat, macabra això si, de conèixens millor. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo Cubells. Faig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no se ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia.
Fausto Leali – Yo caminaré 1976
El cantant Fausto Leali és una de les veus més negres del panorama musical italià. Fausto Leali va néixa el 29 d'octubre de 1944 a Nuvolento, Italia i va començà la seva carrera l’any 1960. Seves són cançons històriques del pop italià com "Deborah", "Un'ora fa" i "Portami amb te", però possiblement la més famosa és aquesta que sona ara a Un Toc de Rock “Yo caminaré”. Aquest tros de cançó donava títol a un LP que va publicar l’any 1976 i que com gairebé tots els seus bons temes, també va versionar a l'espanyol. Curiosament en un principi Fausto Leali va gravar cançons de les que no era compositor, es a 
dir, va fer versions. Fausto Leali té gravats en total 24 àlbums, una quantitat brutal de singles i ancara està en actiu. Ha participat en moltes ocasions al Festival de SantRemo i és que aquest festival ens parla molt de la idiosincràsia dels italians. Tots volen participar-hi i si no guanyen, no passa res. Aquí és tot el contrari, els cantants consolidats no volen participar en cap festival per por de perdre. Per això va acabar fracassant Benidorm i la majoria de festivals importants de l'època. Aquesta cançó ha estat versionat en castellà per Sergio Dalma en un dels seus darrers treballs “Vía Dalma”, publicat l’any 2010.
Mercado Negro – Se han cargado a Micky Mouse 1985
Los Burros – Disneylandia 1987
Los Burros son un dels grups histórics del rock fet a Catalunya. Primer van ser Los Rápidos, després i amb l’incorporació de Quimi Portet que venia dels Kul de Mandril, van arribar Los Burros i es van reconvertir més tard a El Último de la Fila. Aquest tema del doble LP "Jamón de burro" és l'únic de l’època com Los Burros que El Último de la Fila tocava en els seus concerts, però curiosament i si escolteu atentament, apreciareu que el “caracoleo” andalús en la veu de Manolo García, tan característic de El Último de la Fila, aquí brilla per 
la seva absència cosa que a mi sempre m'ha fet pensar, coneixent a Manolo i el seu entorn, que és una postura per tindre un estil propi i comercial que ja van crear en els 60 els sevillans Smash i en els 70 van consolidar Triana, tot i que encara avui escolto de tant en tant que el rock andalús és una creació de El Último de la Fila. El que arriva a fer el màrqueting. Per què penseu que va deixar el grup Quimi Portet? Estava fart de ser un fruit d'estadístiques i el resultat d'una operació comercial, això si, controlada per ells a través de la seva empresa Can Produccions. Aquesta cançó es va incloure inicialment en el LP de Los Burros "Rebuznos de amor" editat l'any 1983 i desprès es va incloure al doble "Los Burros" on s'incluïen els seus dos discos i que es va publicar ja l'any 1987.
Mario Prades amb Manolo García i Quimi Portet, a sota cubertes de Los Burros
Amaya – El breve espacio de tiempo en que no estás 1986
Ara us porto a Un Toc de Rock una de les millors veus femenines de la història del pop espanyol, Amaya Uranga, nascuda a Bilbao el 18 de febrer de 1947 i de nom complet Maria Icíar Amaya Uranga Amézaga. Va formar part de Mocedades, la millor banda vocal del pop espanyol, fins l'any 1984, quan es va llançar ja en solitari i a Mocedades va ser substituida per Ana Bajerano. Amaya Uranga va debutar amb el seu àlbum "Volver" que es va publicar l’any 1986 i en el que trobàvem aquest tema que escoltem ara, versió d'una composició del cantautor cubà Pablo Milanes i on també es va recullir el duet amb Joan Manuel Serrat interpretan “Palabras de amor”. En total Amaya Uranga va gravar quatre discos en solitari i després al costat d'antics components de Mocedades i germans seus, va formar El Consorcio amb els quals ha gravat 6 àlbums.
A sota Mario Prades amb Ana Bejarano que va substituïr a Amaya Uranga a Mocedades
Ramon Muntaner – La Plaça del Diamant 1982
La cançó va ser banda sonora de la sèrie de TV3 "La plaça del Diamant", encara que tinc els meus dubtes sobre si va ser una pel.lícula primer, basada en la gran novel.la de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda, és la història de la "Colometa". Ramon Muntaner i Torruella va néixa a Cornellà de Llobregat, Barcelona, el 1950. Actualment crec que és el director de la SGAE a Catalunya i va ser un dels cantautors en llengua catalana del moviment de la Nova Cançó ja a les acaballes. Ramon Muntaner va publicar el primer disc el 1974 a través d'Edigsa i després de guanyar un concurs el 1972. L'any 1975 va treure el seu primer àlbum "Cançó de carrer". Ramon Muntaner sempre ha sabut envoltar-se de bons músics i arranjadors com el pianista manresà Manel Camp i ha musicat a diversos poetes catalans, entre ells Josep Maria de Segarra, Miquel Martí i Pol, Joan Ollé i Vicenç Villatoro, entre d'altres. La banda sonora de "La Plaça del Diamant" es va publicar l'any 1982. En total Ramon Muntaner ha editat 8 o 9 àlbums i amb aquest bon cantautor català, tanquem el programa d'avui d'Un Toc de Rock.
A sobre cubertes discos de Ramon Muntaner, a sota una foto d'ell
Us deixaré amb una frase de l'escriptor britànic Gilbert Keith Chesterton (Londres, 29 de maig de 1874 - Beaconsfield, 14 de juny de 1936) que va manifestar:
"El més meravellós de l’infanteça és que qualsevol
cosa en ella és una meravella"
Acabo per avui Un Toc de Rock i foto el camp, però us deixo en bona companyia, la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, peró penseu que tornarem a trovarn-nos en el proper programa d’Un Toc de Rock, fins llavors que sigueu bons i bones i no feu res que jo no faria.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario