Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Anys enrere, els anuncis es pot dir que tenien més "creativitat", almenys pel que fa a banda sonora. En la història de la publicitat, parlant del nostre país, es feien cançons expressament pensades per potenciar aquell anunci per al qual havien estat concebudes, avui tenim peces històriques com el "Negrito del Cola-Cao" o aquell "Está como nunca" de Fundador, anuncis histórics que recordem al programa El 
Temps Passa que faig amb l'amic Quimet en aquesta mateixa emissora i centrat a la música espanyola dels seixanta. Des de fa dècades les coses semblen haver canviat i en els anuncis es busquen cançons que hagin tingut la seva pròpia història i funcionat comercialment o algunes que encara que haguessin passat desapercebudes en el seu moment, posseïen una bona dosi de qualitat, sempre a criteri dels creatius de les agències publicitàries que la veritat és que de tant en tant ens sorprenen agradablement, com és el cas del tema amb que obrirem Un Toc de Rock d'avui i que actualment està sonant en els nostres televisors.Benvinguts a Un Toc de Rock
Baba Brooks – Portraint of my love 60’s/2008
La cançó s'està utilitzant actualment en un anunci de televisió d'un cotxe, però és tot un clàssic en la carrera del trompetista jamaicà Baba Brooks, un músic de color que sempre s'ha mogut en el món del ska i que la va gravar a principis de els 60. Oswald Brooks Leslie, conegut popularment com Baba Brooks, va néixa a Jamaica l'any 1935. Trompetista de jazz, en els seus principis, en la dècada dels 50 va tocar amb l'orquestra d'Eric Dean, però ja en els seixanta va crear la seva pròpia banda de ska, treballant amb els productors Duke Reid, Sonia i Lindon Pöttinger, King Edwards i Prince Buster. Un dels seus grans èxits, editat l'any 1962 va ser "Independence Ska", que celebra la ruptura de 
Jamaica amb el colonialisme britànic i la seva independència, sense oblidar "Shank J. Sheck" i aquesta que sona ara per obrir Un Toc de Rock. Aquest tema és el tercer tall del doble recopilatori "You & Me On A Jamboree" editat l'any 2008. Baba Brooks va gravar diversos discos interessants en la dècada dels 60 i va incloure algunes de les seves cançons amb la seva banda i amb The Skatalites en multitud de recopilatoris de música ska, signant algun dels seus discos com Baba Lesli, encara que curiosament es pot dir que els enregistraments acreditats amb el seu nom són pocs comparant amb els discos en què ha participat com a músic de sessió, en la majoria ni tan sols consta. Es pot dir que la seva discogràfica pròpia es resumeix en aquest doble CD que es va publicar l’any 2008. 
Daryl Hall & John Oates – Some things are better left unsaid 1984
Des del àlbum "Big Bam Boom" que va ser doble disc de Platí als Estats Units i que el duet nord-americà Darryl Hall & John Oates va publicar el 12 octubre 1984 us porto aquest tema, editat en single el mateix any i que va ser produït per els dos músics i Bob Clearmountain. La cançó "Hi ha coses que és millor que no es diguin" va ser una composició de Darryl Hall. Compten amb Charles DeChant al saxo. Darryl Hall & John Oates són el duet més brillant del que es va considerar el "Blue Eyed Soul", una variant americana de la new wave i es van crear a Filadèlfia l'any 1969. El duet està integrat per Daryl Franklin Hohl nascut a Pottstown, Pennsilvània, l'11 d'octubre de 1946 i John Oates que va néixer a Nova York el 7 d'abril de 1949. El seu primer disc va ser "Whole Oats, editat l'any 1972, però va passar amb més pena que glòria. Realment l'enlairament internacional els va arribar gràcies al single "Maneater" que es va mantenir en la 
primera posició de les llistes americanes durant quatre setmanes. De fet podem dir que Daryl Hall & John Oates sols van funcionar a Espanya durant els 80. El tema que escoltem ara va arribar al lloc 18 a Estats Units. a principis dels 90 Daryl Hall & John Oates es van desfer, però amb el nou segle han tornat a reunir-se i pujar junts als escenaris, editant "I'll Be Around" l’any 2005, un àlbum que va pujar al lloc 97. Per cert en el seu àlbum "Voices", editat el 1980 trobem el tema "Everytime you go away", una composició seva que es convertiria en número 1 quan la va gravar el cantant anglès Paul Young l'any 1985. La versió original de Daryl Hall & John Oates la escoltarem en propers programes. En total porten publicats 18 discos d'estudi, 11 directes, 27 recopilatoris i 63 singles. Daryl Hall & John Oates porten venuts 6 milions de singles i 13 milions d'àlbums.
Daryl Hall & John Oates en concert, a sota cubertes de discos
Joe Cocker – Unchain my heart 1987
Stevens (baix), Greg Johnson (piano i orgue), Jeff Levine (teclats i òrgan Hammond), Robbie Kilgore (teclats), Clarence Clemons (saxo), Crispin Cioe (saxos i arranjaments de corda), Ric Cunningham (saxo), Lawrence Feldman (saxo), Arno Hecht (saxo), Robert Funk (trombó), Hollywood Paul Litteral (trompeta), el grup Uptown Horns als metalls, David Beal (bateria), Sammy Figueroa (percussió) i Tawatha Agee, Benny Diggs, Renee Geyer, Maxine Green, Jayne Ann Lang, BJ Nelson, Phoebe Snow i Vaneese Thomas als cors. Joe Cocker, al qual s’el coneixia com "el blanc de la veu negra", s'anomena John Robert Cocker i va néixa a Sheffield, Anglaterra, el 20 de maig de 1944. En diverses ocasions ja us he comentat que va actuar en un memorable concert que va tenir lloc a Falset i del que encara avui es parla a la Terra Alta.
The Steve Miller Band – Don’t cha know 2010
Us porto ara aquest tema, una composició de Jimmie Vaughan que es va incloure en el penúltim treball de La Steve Miller Band que es va publicar el 16 de juny de 2010 a través del segell nord-americà Roadrunner Records, titulat genèricament "Bingo!" i que va ser el primer disc amb cançons noves que The Steve Miller Band havia gravat des de 1993, any en què van publicar "Wide river". L'àlbum inclou 10 clàssics del blues, tots cançons que Steve Miller va escoltar quan era un adolescent en la seva Texas natal. Curiosament en el disc es va anunciar que el CD contenia 4 cançons addicionals, el que s'anomena Bonus track. Això és una cosa estranya, podia estar molt bé quan els àlbums s'editaven en format vinil i es tractava de promocionar el compac disc, però actualment i quan excepte rares excepcions, els discos només s'editen en versió CD, la meva pregunta seria: Quatre temes "addicionals" sobre què? I avui en dia aixó s'ha convertit en una cosa tan habitual com fer bis en els concerts de grups espanyols, alguns d'ells ja porten preparats tres o quatre bises, quan el bis a la pàtria del rock és una cosa molt especial i els artistes només els fan si realment per a ells el concert ha estat especial i "repeteixen una o com a màxim dues cançons" que ja han interpretat abans perquè en el curs de l'actuació han tocat tot el repertori programat. En fi, són coses que passen al món del rock. The Steve 
Miller Band es va crear a San Francisco, l'any 1967, pel guitarra i cantant Steve Miller i el teclista Barry Goldberg que militaven des de 1965 en Goldberg-Miller Blues Band. En aquest àlbum la Steve Miller Band està integrada per Steve Miller (guitarra i cantant), Norton Buffalo (harmònica i cors), Kenny Lee Lewis (guitarra i cors), Joseph Wooten (orgue Hammond, piano, teclats i cors), Gordy Knudtson (bateria) i Billy Peterson (baix i cors), amb les col.laboracions de Sonny Charles (cantant), Joe Satriani (guitarra), Michael Carabello (congues i percussió) i Adrian Àrees (timbals i percussió). A Espanya la Steve Miller Band era un grup pràcticament desconeguda fins que una marca de cerveses va usar una de les seves cançons al seu espot publicitari, crec que va ser Cruz Campo.
Tom Petty & The Heartbreakers – Louisiana rain 1979
El guitarrista, cantant, actor i compositor Tom Petty, va néixa a Gainesville, Florida, el 20 d'octubre de 1950. Va començar la seva carrera ja amb els The Heartbreakers, l’any 1976. Tom Petty & the Heartbreakers amb el seu tercer àlbum "Damn the Torpedes" van arribar al cim de les llistes l’any 1979, sobretot gràcies al single amb el tema "Refugee" i aquesta cançó que escolten ara. L’àlbum va ser triple platí als Estats Units. Tom Petty també ha gravat en solitari, però sempre torna al grup, amb ells va gravar "Mojo", el seu últim treball fins a la data i que va ser número 2 a les llistes d'àlbums de pop del Billboard i el primer a les de rock. Tom Petty & The 
Heartbreakers han publicat el seu últim disc "Mojo", fa un parell d’anys, de fet crec que va sortir a la venda el 4 de març de 2010, però no tinc clar si es la data de sortida del disc o del single promocional. En aquesta grabació que escoltem ara “Louisiana rain” la banda està integrada per Tom Petty (cantant y guitarres), Mike Campbell (guitarra solista), Scott Thurston (guitarra i armónica), Benmont Tench (piano i órgan), Ron Blair (baix) i Steve Ferrone (batería i percusió). Per cert que Tom Petty també ha fet d’actor, va sortir a “Mensajero del futuro” de Kevin Costner, fent d’alcalde de un poble a dalt de tot de la muntanya.
Tom Petty a Los Simpson, es el segon per l'esquerra
Heart – There you go 2010
Aquesta cançó obria el CD "Red Velvet Car" que el grup de les germanes Wilson va publicar el 31 d'agost de 2010, després de sis anys sense treure res al mercat. Heart és el grup que lideren Ann i Nancy Wilson, es va formar a Seattle, l'any 1973, encara que molts manifesten que Heart és un grup canadenc. L'àlbum va estar produït per Ben Mink i en l'enregistrament Heart són Ann Wilson (veu i flauta), Nancy Wilson (guitarres, mandolina, arpa i veu), Ben Mink (guitarra, viola, teclats i steel), Craig Bartock (dobro) que és coautor al costat de les noies d'aquest tema, Ric Markmann (baix) i Ben Smith (bateria i percussió). El CD va aconseguir la desena posició en les llistes americanes. La veritat és que per Heart han passat un gran número de 
músics, jo calculo a "grosso modo" que han estat un total de gairebé 30 des de la seva creació. Hi ha una tercera germana Wilson, que es dedica a la música, es tracta d'Gretcher Wilson que és cantant de country amb una brillant carrera. Una de les cançons més importants en la discografia de Heart ha estat "Barracuda", composada per Ann i Nancy Wilson que la van escriure pensant en els crítics de la premsa groga que les havien posat a parir insinuant que ambdues eren lesbianes i s'entenien entre elles. Per això el títol "Barracuda", un depredador marí molt més ferotge que el tauró. És que la gent que es dedica a això de la premsa del cor i que es volen fer-se dir periodistes, sovint perden meravelloses oportunitats d'estar callats i de vegades s'està més guapo en silenci.
Les Germanes Wilson
Magna Carta – Stranger in the land of Ulysses 1995
Magna Carta estan liderats pel cantant i guitarra Chris Simpson (Yorkshire 13 juliol 1972) i van començar a Londres l’any 1969. En algun dels seus discos va col.laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar com a trio. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim el 2009. Inicialment i al costat de Chris Simpson trobàvem al guitarrista australià Lyell Tranter i el cantant Glenn Stuart. Magna Carta son una gran banda de folk-rock britànica, una de les millors del seu gènere. Aquesta cançó es va incloure en un doble CD editat l'any 1995 pel segell Barsa Promociones, propietat de l'amic Mikel, sota el títol "Las tierras del viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson (a la foto), junt a altres peces noves. Per cert i això és important, era un CD doble, però es va vendre a preu de senzill. Si tenim en compta que Barsa Promocions es una 
companyia petita, no fa els tiratges d’una multinacional i així i tot poden permetres vendre a aquest preu, vol dir que les gran empresas del disco no ho fan perque no els rota i solsament volen guanyar cales, per tant mens queixar-se i més abaratir els preus, allavors vendran més i l’artista sortira beneficiat. El problema es que com sabent que guanyen menys, volen seguir tenint els mateixos beneficis anuals, per tant pugan els preus i això no és una cosa que jo m’inventi o dedueixi, m’ho explicaba el cap de promoció d’una multinacional del disc. Magna Carta van començar a Londres l’any 1969. “Las tierras del viento”, doble CD de Magna Carta, no te desperdici, si be no consta a la discografia oficial de Magna Carta. Suposo que serà per el fet de no haver-se publicat a Anglaterra i sols a Espanya, peró te una cançó inédita composada durant una gira per Espanya i que no van gravar en el seu moment, os parlo de “Highway to Spain”, tota una peça de col.lecció.
Herman’s Hermits – Something’s happening 1968
Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar a Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional plena d'èxits fins començats els 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Derek "Lek" Leckenby (guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria), el cert és que el seu aspecte sempre va ser molt anglès. Triomfar gràcies a cançons com "No milk today", "Silhouettes", "There's a Kind Of Hush", "My sentimental friend" i tantes altres que van copar les llistes britàniques des de 1964, fins que Peter Noone va deixar el grup l'any 1971. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock “Alguna cosa està passant”, es va publicar el desembre de 1968 i 
va arribar al lloc 6. El single tenia "The Most Beautiful Thing In My Life" a la cara B europea, però als Estats Units va ser "Little Miss Sorrow, Child Of Tomorrow". A partir de l’any 1969 Herman’s Hermits van treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells l'any 1984, si bé la seva discografia ha anat reeditant-se en versió CD. Van tornar als escenaris, però per partida doble. M'explico, Peter Noone creà uns Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van crear una altra formació, de manera que hi ha dos grups tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb músics diferents. Tot està en mans dels tribunals que decidiran qui és el veritable Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufà i fer ampolles.
Herman's Hermits i a sota cubertes de discos
Booker T & The MG’s – Time is tight 1969
Booker T & The MG 's van ser la banda estable del segell nord-americà Stax Records. Ells van acompanyar els artistes del segell en els enregistraments i també ho van fer en moltes de les seves gires. Van ser habituals acompanyants de Otis Redding que també comptava amb The Bar-Keys, però així mateix van acompanyar a Sam & Dave, Aretha Franklin, Rufus Thomas, Carla Thomas, Wilson Picket, etc. però Booker T & The MG 's tenen una bona carrera pel seu compte que van iniciar l'any 1962 i un últim disc publicat el 1994, amb àlbums i singles molt interessants com "Time is tight" que a Espanya vam conèixa com "El temps vola" i va ser pràcticament el seu únic èxit al pais, però els seus hits més destacables a part del que ja us he esmentat van ser "Green Onions", "Melting Pot" i "Soul Limbo" que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. Aquest tema 
que sona ara a Un Toc de Rock és una composició del propi grup, liderat per l'organista i multiinstrumentista Booker T Jones (Memphis, 12 de novembre de 1944). Booker T & The MG 's van tocar en moltes ocasions amb la Creedence Clearwater Revival i es diu que la inclusió d'un orgue Hammond en el disc "Pendulum" de la CCR va ser una influència directa de Booker T. Jones al que John Fogerty va admirar sempre. Fa un parell o tres d'anys Booker T. Jones va acompanyar a Neil Young en un dels seus discos i ha publicat dos àlbums pel seu compte, un l’any 2009 i l'altre l'any passat. Els membres originals de Booker T & The MG 's van ser Booker T. Jones (orgue i piano), Steve Cropper (guitarra), Lewi Steinberg (baix) i Al Jackson, Jr (bateria).
Jim Adkins – Let’s stay togheter 2008
Amb producció de Bill McGee, el guitarrista i multiinstrumentista nord-americà Jim Adkins va publicar l'any 2008 un nou disc en solitari titulat "City streets", al marge del seu grup Jimmy Eat World i és que el guitarra, cantant, organista, baix i piano té una carrera paral.lela en solitari i interpretant Smoot jazz plena de qualitat. James Christopher Adkins va néixa a Mesa, Arizona, un 9 de novembre de 1975. Va començar com a membre d'un grup a l'institut on estudiava anomenat "Dream", però l'any 1994 va crear la banda Jimmy Eat World amb els seus companys 
d'escola i institut Tom Linton, Mitch Porter i Zach Lind, interpretant pop. Els seus principis van ser difícils i no trobaven discogràfica que publiqués les seves cançons, sobre això Jim Adkins va manifestar una vegada "Resulta molt dur viure pendent de singles i èxits. Nosaltres hem tingut la sort de poder actuar molt i construir-nos una sòlida base de seguidors. Durant dos anys, no hem tingut el suport d'una discogràfica, ni una cançó a la ràdio, ni tan sols un contracte, però hem tocat cada nit davant de sis-centes persones". 
Glenn Frey – I did it for your love 1998
Dels components de The Eagles, Glenn Frey és el que possiblement tingui la millor carrera en solitari, però molt allunyada de les xifres de vendes obtingudes pel grup. Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock es trobava en l'àlbum "Soul Searching" que Glenn Frey va publicar l’any 1988. El cantant, músic i també actor Glenn Lewis Frey va néixa el 6 de novembre de 1948 a Detroit, Michigan. La seva primera banda es va anomenar The Disciples que més tard van canviar el seu nom a The Subterraneans i despres s'incorporaria a The Mushrooms, amb els que va gravar el seu primer 
disc. Quan es va traslladar a Los Angeles va formar un duet amb JD Souther, era l’any 1968. Glenn Frey va començar a gravar acompanyant a Bob Seger i Jackson Browne, amb els que tocava la guitarra i feia cors, a part de compartir amb ells un apartament. Després de militar en diversos grups sense rellevància es va incorporar a la banda de Linda Ronstadt fins que Don Henley el va convidar a formar part d'un nou grup que estava creant i s'anomenaria The Eagles, al costat de Bernie Leadon i Randy Meisner.
A sota Glenn Frey en concert
Harold Melvin & The Blue Notes – If you dont know by me now 1972
Gary Moore – Parisiennse Walkways 1994/2011
Acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock amb Gary Moore. És curiós el cas de Gary Moore, un famós guitarrista de rock ficat de ple en el heavy metall, que havia militat en grups com Skid Row, Thin Lizzy, La Gary Moore Band o Colloseum II i que va ser descobert i recolzat en els seus principis per el genial Peter Green al que Gary Moore admirava fins al punt d'interpretar l'àlbum "Blues for Greeny" l’any 1995, dedicat íntegrament a Peter Green. En la carrera de Gary Moore hi ha un abans i un després de l'àlbum "Still Got the Blues" de 1990, en què torna a les seves arrels, deixan el heavy i dedican-se plenament a interpretar pur i tradicional blues. Aquest tema us l’he extrec del CD "Ballads And Blues 1982-1994", un recopilatori que 
originalment es va publicar l’any 1994 ja en CD i que l’any passat ha estat reeditat com si es tractés d'un disc nou, oblidant la discogràfica que la gent té una cosa anomenada memòria. No per això deixa de ser un disc molt interessant i recomanable per a repassar d'una sola audició els millors temes suaus d'aquest gran gruitarrista irlandès que ja no està entre nosaltres. Gary Moore va néixa a Belfast, Irlanda del Nord, el 4 d'abril de 1952 i va morir a Estepona, Màlaga, el 6 de febrer d'enguany, en una de les habitacions de l'Kempinski Hotel Bahía, mentre dormia, a causa d'un atac de cor. Ha publicat 34 discos com a solista, 3 amb Colloseum II, 6 amb Thin Lizzy i 1 amb BBM inicials de Jack Bruce, Ginger Baker i Gary Moore, sense oblidar un amb Scars, una projecte que va creà l’any 2002.
I foto el camp no sense deixaros una dita del escriptor nord-americà Francis Scott Fitzgerald (1896-1940) que va dir:
“Els rics tenen més cales, però els pobres
tenen més fills”
Un Toc de Rock s’acaba per avui, toco el dos, però us deixo en la bona companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, peró no esteu tristos, penseu que tornarem a trovarn-nos en el proper programa d’Un Toc de Rock, fins llavors sols tinc que recomenaros que no feu res que jo no faria.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario