Vacances de Nadal 2012

 


Aquesta setmana i fins després de Reis, no hi hauran programes d'Un Toc de Rock ni en les emissores ni tampoc al blog, a causa de les Festes Nadalenques. Però vull aprofitar l'espai i des del blog us explicaré la història del DISC i la seva evolució en poc més de cent anys. Aquest serà el meu humil regal de Nadal per a tots i totes els que escolteu i seguiu Un Toc de Rock des de el blog.

Una petita historia de la música

Totes les civilitzacions han estat influïdes i motivades per la música. Des dels primitius tambors confeccionats amb troncs d'arbre buits a altres instruments rudimentaris més o menys harmònics que sonaven en cerimònies religioses o actes festius. Alguns d'ells, més "moderns" han estat recuperats per folkloristes i estudiosos de la música d'arrel, altres perduts totalment en l'oblit dels temps. La manera de transmetre aquesta cultura musical i aquestes cançons a futures generacions era sempre oral.

Les partitures musicals, el solfeig, va plasmar la música en un paper i a partir d'aquí podem parlar d'una cultura reconeguda i fidel, però encara hi  havia un buit importantíssim ja que els directors d'orquestra o simplement els intèrprets han anat variat les composicions originals realitzant adaptacions al seu caire que moltes vegades han fet oblidar la idea original del compositor. Ha estat la reproducció fonogràfica el que va permetre plasmar la creació tal com el compositor la va idear i transmetre-la al futur.

Tot va començar amb aquells rudimentaris cilindres que van ser el primer pas, clar que tot això ens remet al segle XIX, tan sols una mica més de cent anys han transcorregut des que Charles Cros va inventar el primer aparell reproductor de so al que va batejar paleófono, l'any 1877. Poc després Thomas Edison inventava un aparell similar que va anomenar fonògraf, però en ambdós casos la gravació es realitzava en un cilindre o corró cobert d'estany o de cera.

El 8 de novembre de 1885 es va inventar el disc. El seu creador va ser l'alemany Emile Berliner. Onze anys més tard d'aquella data històrica, el 1898, es crearia el primer segell discogràfic.L'any 1905 el disc havia substituït als cilindres, encara que no va ser fins als anys 30 que van aparèixa els discs durs de 78 rpm. És clar que com tot evoluciona i canvia, les velles tècniques són reemplaçades ràpidament i aquells discos de "pedra", com se'ls deien, varitablement eren de pissarra, van ser desbancats en els cinquanta pel microsolc de vinil. 

El 21 de juny de 1946 s'anuncia la creació d'una nova tècnica i suport sonor, el microsolc. El 7 desembre 1977 va morir en accident automobilístic  

Peter C. Goldmark (a la foto), ell és l'inventor del disc de vinil. Nascut l'any 1907 a Hongria, tot i educat a Viena i Berlín i emigrat a Estats Units en el 33. Peter C. Goldmark va començar a treballar com a cap d'enginyers a televisió per a la cadena CBS. L'any 1948, cansat que els discos de 78 rpm fessin malbé amb els seus salts i les seves interrupcions els programes, va inventar el Long Play, familiarment anomenat LP. Era el començament de la revolució musical.

Irwin Steinberg, vicepresident del segell Mercury, va anunciar públicament, el 9 de juny de 1958, que renunciava a la fabricació de discos de pissarra de 78 rpm i que a partir d'aquell moment només confeccionaria microsolcs. Va començar el regnat del disc de vinil, el microsolc era el rei. Primer amb enregistraments monoaurals que als seixanta es van convertir ja en estereofònics.

A mitjans dels anys seixanta, en comprar un disc, podies triar entre stereo o mono, segons el tocadiscs que tinguessis. Uns tocadiscs, la majoria dels casos, de maleta i que van donar peu als famosos guateques i les festes particulars que s'organitzaven en els llocs més inversemblants. A Espanya és pagava un impost per cada aparell que compraves i a mitjans dels seixanta havien censats 300.000 tocadiscs.

Als anys 70 sorgeix el casset, encara es va limitar a conviure en franca harmonia amb el vinil, tal com la dècada passada havia succeït amb els magnetòfons de bobines. També es va inventar i comercialitzar el cartutx de 8 pistes, utilitzat habitualment en els vehicles, però no va arribar a arrelar i al final el casset va ser el guanyador. Avui el K7 ha perdut la importància a nivell vendes que va tenir i tot i que crec segueixen venent-se, cada cop és menys significativa la seva importància i possiblement no trigui en desaparèixa definitivament.

La dècada següent va tenir un altre canvi, encara que no va ser trencador, es van popularitzar els maxi-singles i va sorgir l'hegemonia de la música "disco", convertint els singles, aquells discos petits que rodaven a 45 revolucions per minut en alguna cosa gairebé ancestral. Sobretot en el mercat espanyol ja que en el britànic i nord-americà, el single va seguir comercialitzant-se fins ben entrats els 90, evolucionant al maxi-CD. El EP de quatre cançons tan popular en els seixanta, havia desaparegut pràcticament a finals d’aquella mateixa década.

Malauradament o afortunadament, segons siguis o no un nostàlgic, els 80 van ser el pas, consolidat en la dècada dels 90 que converteix el vinil en obsolet, es generalitza l'ús del Compac Disc. Va ser el primer producte amb tecnologia digital llançat al mercat de consum i va proporcionar a la industrial un canal addicional de vendes: la reedició en versió CD de discos que van ser èxit en les dècades passades i en moltes llars es va substituir aquell disc que tant ens agradava i que ara, a causa de les contínues audicions i l'ús, sonava malament, aquest típic soroll denominat de "ous fregits" que tan desagradable fa escoltar un disc.

El mini-disc que era també digital i es comercialitza en els 90, no va aconseguir entaular una pugna a tenir en compte amb el compacte i es va quedar com una eina de gravació i reproducció casolana, sense que la incidència de producte comercialitzat sigui digna de tenir en compte. El vídeo musical també és representatiu d'aquesta dècada, encara que les seves vendes han baixat en picat en el nou segle  i no sembla ser motiu de por per l'actual rei, el Compac-disc. El que si podria ser digne de tenir en compte és el DVD, encara que tampoc sembla que s'alarmi al CD, però va ser un problema per el vídeo tradicional que també es por dir ha desaparegut.

És clar que l'evolució musical no s'atura aquí i la informàtica va esmolar les seves urpes i es va preparar per a la lluita en el 2.000. L'abaratiment dels gravadors de CD domèstics van fer que es fomentés la reproducció pirata, com va passar amb els cassets als 80. Però el veritable cavall de Troia per a la indústria del disc ha estat Internet i els sistemes de comprimir el so fins mides fàcils d'enviar a través de les xarxes telefòniques amb sistemes com la telefonia RDSI (xarxa digital Sistemes Intel·ligents) que va comercialitzà Telefónica i permetia optimitzar al màxim les transmissions informàtiques de dades, veu i, en aquest cas, música. És clar que les línies ADSL i l'alliberament de les xarxes telefòniques, amb les seves tarifes planes i la competitivitat en rapidesa de treball que ofereixen actualment, van acabar d'imposar l'hegemonia d'Internet, revolucionant els sistemes de distribució musical existents fins aquell moment.

Manolo Tena (a lafoto) va ser el primer a veure aquesta àmplia gamma de possibilitats a Espanya i va comercialitzar el seu àlbum "Insólito", l'any 2000, sols a través d'Internet i preu baix, això li va representar ser boicotejat per les emissores de ràdio-fórmula que veien escapar el seu "dret de pernada" i els seus ingressos per vendre posicions en les llistes d'èxits. És clar que parlem d'una oferta legal, però existeix el MP3 i l'Emule que han anan aconseguin gran notorietat entre els internautes i ha generat un agut terror entre les companyies de discos a tot el món. La causa és simple, s'estima que només durant el primer trimestre de l'any 1999 es van carregar més de 30 milions de fitxers MP3 i es calculava que hi havien més de 20.000 cançons il·legals, en començar el segle XXI, repartides per Internet, cap d'aquestes transaccions comercials genera drets d'autor i impostos, així com no produeix cap benefici per a la companyia discogràfica que ha editat el producte original ni per l'intèrpret o l'autor. Avui dia, quan estem a punt de començar el 2013, la suma de cançons i descàrregues via internet, bé a través de l'Emule o amb descàrregues directes, és exponencialment aclaparador. Avui molt artistes posan a disposició dels seus seguidors els nous traballs discogràfics per descarregàr-s'els directament de la seva pàgina web i mireu a Els Catarres (a la foto) o Bongo Borrako, s'inflan de treballar.

Tot això s'està debatent en aquests moments i obre un ampli ventall de possibilitats per aquest segle XXI del que ja hem gastat 12 anys.

Sí es poden tenir cançons en el disc dur de l'ordinador, perquè comprar compactes? Si podem gravar en un CD només els temes que ens agraden d'un disc, cosa que ja fèiem amb els K7 Perquè comprar el CD sencer sabent que de les 10 cançons que de mitjana té, possiblement cinc o sis no acabin d'agradar-nos? Gravem les que ens vénen de gust i ja està. Ja tenim el problema sobre la taula.

Curiosament 1997 i 1998 van representar un augment significatiu en les vendes de productes fonogràfics, això va alegrar a la indústria del disc, però Va pensar algú que podria ser el cant del cigne i que Internet es convertiria en el botxí del CD? Per descomptat que si, encara que es va trigar i es van posar llavors en marxa xarxes de venda per internet de temes musicals individualment, com Spotify i els ITunes, legals i coordinades per discogràfiques i empreses de distribució que venen a través d'Internet, però cal veure la forma d'acabar amb el pirateig i aquesta és la meta, des de fa més d'una dècada, de la indústria musical, l'SGAE i els Governs. Com a exemple tenim el cas de Megaupload i el seu tancament.

De fet a principi del segle XXI, els segells Universal i BMG es van unir per posar en marxa Getmusic.com per vendre els seus discos a preus aconómics i IBM i SONY van fer públic un acord establert entre les dues empreses per desenvolupar un format per a evitar còpies fraudulentes que permeti enviar música a través d'Internet. La col·laboració entre aquestes dues companyies es va centrar en fer compatible la tecnologia de protecció per als drets d'autor i per descomptat els de la discogràfica, amb el sistema de Gestió de Música Electrònica IBM. Tot va ser en va.

Van sorgir veritables batalles legals, una d'elles, iniciada per la indústria discogràfica, va ser contra l'empresa Diamond Multimèdia Systems que havia creat un reproductor anomenat RIU que utilitzava el format MP3 i permetia als internautes emmagatzemar una hora de música ja sigui gravada a Internet o directament d'un CD. Cinc discogràfiques: EMI, SONY, Warner, Universal i BMG van pactar un acord per desenvolupar un sistema estàndard per enviar música per Internet anomenat Secure Digital Music Initiative (SDMI) que va estar llest a principis de segle, però que no va solucionar el problema de les descàrregues il·legals. Per descomptat que avui dia tot això ja està completament obsolet.

Amb l'arrivada dels discos externs de gran capacitat i els pendrivers, dotze anys després la guerra segueix servida, però no hem d'oblidar que contra tot sistema de seguretat, els "cocos" creen immediatament la clau que obre la porta del darrere i aquesta pot ser una batalla sense vencedors ni vençuts, però amb molts perjudicats... els intèrprets i per soposat els compositors. És clar que qui ha de defensar els drets i interessos dels autors, l'SGAE, tampoc ajuda amb la seva actitud...

Amics i amigues des de Un Toc de Rock, ara sols em queda dir-vos

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU 2013 

Mario Prades

Un Toc de Rock programa 19-12-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s'els,

sempre situat a peu de pàgina

En aquest món nostre, en etern moviment que cada dia sembla que corri més ràpid i en el què el nostre problema serà pujar o baixar en marxa, de vegades hem d'utilitzar aquells mitjans que estan al nostre abast per no perdre el tren. És clar que jo i per obrir la barraqueta d'Un Toc de Rock us he portat una cançó plena de rock, amb un dels grups mítics dels 80 que ens recomanna viatjar amb tren. Des de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, ens anem corrent a l'estació més propera, però abans us diré

Benvinguts a Un Toc de Rock

Mermelada – Coge el tren 1979

Van començar dient-se Mermelada de Lentejas i el grup estave integrat per Javier Teixidor (guitarra i líder), Daniel Montemayor (baix), Antonio Iens (bateria) i Javier Encinas que després marxaria amb Mamá i més tard tocaria amb Desperados, al saxo tenor. Amb el nom de Mermelada de Lentejas van debutar l’any 1978, treient un single editat per Chapa Discos, subsegell de Zafiro i que incloïa els temes "Dame la botella" i "Marta", dues cançons composadas per el mateix Javier Teixidor. L'any 1979 redueixen el seu nom ja a Mermelada i es publica "Coge el tren", una de les seves millors cançons i que també va donar títol al primer LP del grup. A mitjans dels 80 comencen els canvis de components dins de la formació de Mermelada i finalment l’any 1988 és desfan i Javier Teixidor, al costat de Montemayor i Melgar, decideixen funcionar a partir d'aquest moment sota el nom de La J. Teixi Band que per cert, van posar la música a un anunci de televisió fan quatre o cinc anys, però ara no recordo que publicitavan.

Mermelada en directe

Los Rebeldes – Made in Spain 2010

Us vaig dir ja fa algun temps que escoltaríem alguna altre cançó de Los Rebeldes, la banda liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra i aquí està, sonant a Un Toc de Rock. L'àlbum es va titulà "Noches de luz, días de gas" i es va gravar en directe a la sala Luz de Gas de Barcelona que dirigeix el meu amic Fede Sardà junt al seu fill. El llarga durada de Los Rebeldes va estar produït per Aurelio Morata que curiosament va ser membre original de Los Rebeldes i quan els va deixà va crear Aurelio y Los Vagabundos. El grup Los Rebeldes està integrat en aquesta gravació per Carlos Segarra, Juan Francisco García de Maya "Wichy" a la bateria, el baix i contrabaix d'Alfons Múgica, a la guitarra l'ex component de M-Clan Santiago Campillo, Dani Pérez s'encarrega del saxo i Quino Lucas al piano i acordió, si be actualmente han tornat ha haver-hi cambis de músics. Aquest tema que hara sona a Un Toc de Rock defineix perfectament la idiosincrasia dels espanyolets del carrer i el nostre tarannà, aquell que diu que un treballa i deu l’estan mirant, escolteu la lletra amb atenció. Tothom parla de tot, tothom ho sap tot, però ningú fa res de res.

Carlos Segarra, líder de Los Rebeldes

Más Birras – Cass, la chica más guapa de la ciudad 1988

Es van donar a conèixer gràcies a la cançó "Apuesta pel rock and roll" que es va convertir en tot un himne gràcies al suport de Jesús Ordovás i van arribar a gravar cinc discos. L'història de Cass, una de les seves millors cançons, és molt interessant i ens parla de la mort en un accident de tràfic de "La noia més maca de la ciutat", estava composada per Gabriel Sopeña en col·laboració amb el poeta José Luis Rodríguez, adaptant un text de Bukowsky. El tema obria el seu mini-LP "Otra ronda", editat pel segell Interferències l'any 1988. Els Más Birras eren un grup de rock de Saragossa creat l’any 1985 que va funcionar fins 1993. Más Birras es va crear després de disoldres el grup Golden Zippers i estaba integrat per Mauricio Aznar (guitarra i veu) que era el seu líder, Miguel Mata (baix), Víctor Jiménez (bateria) i Mariano Ballesteros (saxo) i va comptar amb la constant col·laboració del músic i compositor aragonès Gabriel Sopeña. Durant un temps van tindre un segon guitarra, el músic Quino Díaz que després del tercer disc va ser substituit per Josu García. Más Birras es van desfer l’any 1993. El seu líder, Mauricio Aznar (a la foto), va crear després  Almagato, grup que feie una mena de fussió de folklore argenti i en el que seguia treballant quan va morir l’any 2000 i Gabriel Sopeña es va unir a Loquillo encarregan-se així mateix dels arrengaments i de la composición de moltes de les seves cançons. Gabriel Sopeña també va gravar en solitari.

La Salseta – Treballo la nit 1992

Liderats per Salvador Escribà, La Salseta del Poble Sec són una de les millors formacions de ball de l'estat, tots ells músics de vàlua i jo sempre he dit que "Qui no balla amb La Salseta, és que no balla ja amb ningú", si bé i això és curiós, la primera vegada que els vaig veure en directe i que va ser el dia que ens vam conèixa Salvador i jo, el titular de l'article que vaig publicar al Diari de Tarragona amb la crònica de l'actuació, realitzada a Almoster o Castellvell, ara no ho tinc clar, va ser "A la Salseta li va faltar salsa" i és que aquell dia van haver errors, res del que jo vaig escriure en el meu article era fals, tot va succeir com jo ho explicava. Salvador i jo vam tenir un enfrontament i al final vam fer una bona amistat que es va mantenir al llarg dels anys. La Salseta del Poble Sec ha gravat molts discos, però tampoc s'han prodigat en excés, en la seva carrera jo destacaria "Hazañas Bélicas" i "Treballo la nit" al què aquest tema que escoltem ara donava títol i en el qual constaven només com La Salseta. Va ser produït per Cristo Fontecilla que també va posar guitarres i es va gravar entre els mesos de març i abril del 92, es va editar al juny a través del seu propi segell, en ell van oferir una lliçó de bon rock en català i és que tots ells són bons músics i l'experiència és un grau. En aquesta disc La Salseta són Rafa Villanova (veu. guitarra i foto de la portada), Salvador Escribà (cantant), Fredi Cabestany (bateria), Luis Martínez (saxos), Josep Encuentra (guitarres), Dani Gallostra (trompeta), Jordi Gas (baix i veu), Jordi Puigví (percussions), Josep Tro (trombó) i Lluís Vidal (veu, piano i sintetitzadors). Aquest tema es va incloure també en un CD titulat "Fent Costat" i els beneficis anaven destinats a l'hospital Suhodol, a Bòsnia i en el disc també van col·laborar amb una cançó cadescun d’ells Serrat, Celdoni Fonoll, Laura Simó, Lax'n'Busto, Llach, Max Sunyer, Ovidi Montllor, Raimon, Toti Soler, Els Pets, Ai Ai Ai i uns quants més, entre ells Sau. A la foto feta per Mario Prades, Salvador Escribà.

La Salseta del Poble Sec en directe

Pep Sala i La Banda del Bar – La Balada de la Banda del Bar 1993

Guitarra, cantant, productor, compositor i bon amic, Pep Sala va ser el 50% de SAU i a la mort de Carles Sabater va abandonar el projecte per seguir amb un altre que ja estava funcionant des de 1993 paral·lelament, la Banda del Bar. Aquesta cançó va ser el tema estrella del seu primer disc, paral·lel a SAU, signat com Pep Sala i la Banda del Bar i que es va titular “Fins que calgui”. El van acompanyar a la gravació Ramon Altimir, Pep Sánchez, Jordi Mena, Quim “Benitez” Vilaplana i Gerry Duffy. Entre els mols col-laboradors es trobaven Carles Sabater, Ia Clua, Big Mama Montse, Javier Vargas, Aurora Beltran i altres. Va ser produït per el propi Pep i Ash Howes i el va publicà el segell On The Rocks. Aquesta cançó s’ha recuperat al doble CD “Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps” que es va editar l’any 2008. Pep Sala va néixa a Vic el 17 de juliol de 1960. És un gran col·leccionista de llibres antics i jo he estat convidat en dues ocasions a fer cors en enregistraments seus, encara que per respecte a aquest bon amic que és Pep, sempre he declinat la invitació. Per cert que quan van enderrocar les casernes de l'Avda Catalunya, a Tarragona, Sau va realitzar el concert de tancament dels locals, va ser una cosa molt anecdòtica ja que un dels principals hits de SAU era "No he nascut per militar". I per cert, des de fa set anys jo visc just davant d'on hi havia les casernes. Mira que bé!

Ogara – El último beso 1996

Aquesta cançó està composta per el mateix José Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara, un bon cantant i compositor, crec que basc i que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de Rock, a mi aquesta cançó "El último beso" sempre m'ha encantat. Ogara ha composat per Sergio Dalma, Luara, Raúl, Roser i Silvia Pantoja, entre altres. La peça que sona ara a Un Toc de Rock es trobava al seu CD “Historias coridianas” que signat solsament com Ogara, va publicar el segell JLP Ediciones l’any 1996, comptan amb Toni Carmona a las guitarres, Laurent Vernerey al baix, Angel Celada a la batería, Iñaki Arakistain als saxos i que en aquesta cançó es llueix, Joseba Robles a les trompetes, i Nando de la Casa als teclats i que també va ser el productor. Es va gravar al estudis Digital-Biko de Victoria. Pot ser que m’equivoqui, però crec recordar que fons de la seva discogràfica van dir-me que Ogara vivia al Vendrell, però no ho tinc gens clar jo sempre he pensat que vivia al nort. Per cert que a Internet he trovat una página on el posan a parir acusant-lo de poc profesional i treure-li els diners a la gent. La veritat la sap ell i el que ha escrit aquella pàgina.

Ogara

La Romántica Banda Local – No me gusta el rock 1978

Avui en dia La Romántica Banda Local formen part de la cultura del pop a Espanya, però són un d'aquests grups que el record s'ha oblidant en la pols del temps, tot i que van ocupar un espai rellevant en la música dels anys 70. Estaven liderats per Fernando Luna (a la foto) que va ser el fundador i el compositor de tots els seus temes i que anteriorment havia format part de Cuatrío i Tábano. Es van crear l’any 1977 i La Romántica Banda Local es va mantenir en actiu fins a 1981. Pel grup van passar un munt de músics al llarg d'aquests anys, entre ells es trobaven Carlos Faraco (cantant), Quique Valiño (violí), Nano Domínguez (baix) que havia tocat amb el grup Tílburi, Jorge Mariano (guitarres i veu), Santiago Ferrers (bateria), Paco Beneyto (bateria), Jorge Cabadas (guitarra) i Manolo Rodríguez que no recordo ara que tocava, sense oblidar a Fernando Luna (flauta, clarinet i líder). Van debutar l'any 1978 amb el LP “La Romántica Banda Local” del qual es va extreure aquest tema que escoltem ara i que va ser el segon single del grup. L'any 1980 van editar "Membrillo" i a més d'un munt de singles, van treure un EP amb quatre cançons que s'havien inclòs a la banda sonora del film “Tú Estás Loco Briones”. L'any 2009, crec que va ser, el segell Ramalama, va editar un doble CD de La Romántica Banda Local titulat “Todas sus grabaciones (1978-1980)”.

Mikel Erentxun – Srta. Soledad 2012

Aviat fara un any que es va publicar l’ultim disc de Mikel Erentxum que es titula "24 Golpes", es va publicar el 31 de gener del 2012. Aquest és el vuitè àlbum d'estudi en solitari de Mikel Erentxun i el primer en què ha inclòs una lletra de Diego Vasallo, amb qui va formar Duncan Dhu. Compta amb la producció d'Henry Hirsch, col·laborador habitual de Lenny Kravitz i es va gravar en 10 dies del mes d'agost del any 2011, amb so analògic. L'àlbum compta amb les col·laboracions de Rafael Berrio i José Ignacio Lapido del grup de Granada 091. La veritat és que les carreres de Mikel Erentsum i Diego Vasallo al marge de Duncan Dhu mai han arribat al nivell de vendes i popularitat que van aconseguir junts, integrant Duncan Dhu, un dels grups histórics del rock espanyol, en el què inicialment, hi havia un tercer component, Juan Ramón Viles que tocava guitarra i bateria. La cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora i van passar fins i tot pel jutjat. Duncan Dhu va funcionar del 1984 al 2001, amb alguna separació i tornada pel mig. Mikel Erentxun Acosta va néixa a Caracas, Veneçuela, el 23 de febrer de 1965 i quan es va incorporar a Duncan Dhu venia del grup Aristogatos. A la foto Mario Prades amb Mikel Erentxun.

The Kelly Family – Quisiera ser un Ángel 1994

Al llarga durada “Over The Hump” s’incluía el tema original, cantat en angles del “Quisiera ser un Ángel” i també aquesta versió en castellà. Els Kelly Family son una bona banda vocal, us porto aquesta versió en español d’un dels seus millors éxits. La veritat es que The Kelly Family son tota una tropa: germans, pare, mare, tots canten, toquen en perfecta harmonia i un altre porta els números. Són un clan familiar transhumant, un grup de nou germans i germanes nascuts a llocs tan diversos com els Estats Units, Espanya, Irlanda i Alemanya. The Kelly Family tenen una àmplia discografia, en la majoria dels casos àlbums editats i produïts per ells mateixos i venuts així mateix per ells mateixos, aixó en un principi, fins que van signar distribució a través d'EMI, entrant en el món de la realitat. No tots són els mateixos en cada disc i a més alguns dels germans com Paddy, Angelo, John, Maite i Kathy han gravat en solitari o forman duets.

Ricardo Arjona – Mi novia se me está poniendo vieja 2011

El cantant guatemalenc Ricardo Arjona (Jocotenango, 19 de gener de 1964) té una àmplia carrera de diverses dècades, va començar l’any 1984 i ha compost molt bones lletres. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock ens parla de la seva nòvia i manifesta que "S'està tornant vella", però no penseu coses estranyes, és un parlar metafónico ja que la "núvia" a la qual dedica aquesta cançó del seu nou disc "Independiente", publicat el 4 d'octubre de 2011, és la seva mare, una mare que com tantes altres, faci el que faci el fill, sempre està aquí, disposada a emparar-lo i protegir-lo, encara que no tingui tot l'afecte que ella es mereix o no l’hi diguem mai. Un dels millors treballs de Ricardo Arjona és "Historias" de 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos de platí i dos discos de diamant. A mi una de les cançons de Ricardo Arjona que més m'agraden és "Animal nocturno" que va estar molt bé versionada per Bertín Osborne i que és una cançó que en el mundillo musical llatí es coneix com “La podadora”, un altre dia l’escoltarem i us ho explicaré el per què. "Independiente", aquest disc del 2011, és un títol molt al·legòric ja que és el primer àlbum que Ricardo Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. Crec que aquest any Ricardo Arjona ha tret un nou disc, però ara no ho tinc clar.

Paco Martín – Condesa de Cristal 1976

A mitjans dels setanta Serrat estava exiliat a Mèxic, els seus discos no es publicaven a Espanya i allavors a les emissores ens va arribar un single d'un desconegut cantant que responia al nom de Paco Martín. En escoltar-lo començaren las hipòtesis. Aquella veu... era Serrat, sens dubte i a més la caràtula no mostrava una fotografia nítida. He de confessar que jo vaig ser un dels que també van estudia aquesta possibilitat. Però no senyor, no era Serrat. Era simplement Paco Martín, un cantautor extremeny que es va donar a conèixa amb aquesta "Condesa de Cristal" i la seva veu i manera d'entonar tan en l'estil de Serrat, encara que aquest era el seu tercer single. Va néixa l’any 1949 a Càceres. En els 60 havia estat cantant dels grups Los Rockin's i Los Santos. L’any 1971, Paco Martín participa al programa de TV "La Gran ocasión", signa el seu primer contracte amb "Hispavox" i edita els seus dos primers singles. L'any 1976 canvia a Zafiro-Novola i fins l'any 80, edità tres àlbums, treballant en la producció dels mateixos arranjadors tan significatius com Juan Carlos Calderón que va morir fa poc temps, Ricard Miralles o Eduardo Leiva. L’any 1990 abandona els escenaris, dedicant-se a compondre i produir per a diferents artistes i dirigeix l'empresa de management Paco Martín Produccions Artístiques.

Paco Revuelta – Hueles a noche de amor 1975

Quan es van posar de moda, en els 70, els cantants que entremesclàren cançó d'autor amb pop i rock, un dels més rellevants va ser Paco Revuelta. Les seves cançons anaven carregades de sexe, amor i desamor i la veu trencada i esquinçada de aquest home nascut a Huelva, li donava un toc molt personal a les seves composicions. Paco Revuelta va ser un cantant, de fet podriem dir que cantautor, sorgit en els 70 que va tenir el seus quince minuts de glòria. Entre els seus èxits d'aquella època destaquen "La primera vez”, “Esa mujer” i “Antes de ti no hubo antes", al costat d'aquesta cançó que avui sona a Un Toc de Rock, en les sintonies de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya. Jo ara només recordo un LP de Paco Revuelta que es va titular "Algunas de mis canciones". Crec que el greu problema amb el que és va trovar Paco Revuelta és que ell musicalment estava entre dues aigües. La seva veu i les seves cançons no s’englobaven dins de l'estil pop estrictament comercial de l'època, tampoc podien ser catalogades de rock ni pop i a més a més Paco Revuelta no anava de cantautor. Possiblement això va fer que mai fos reconegut com el gran intèrpret i compositor que veritablement va ser.

Maderita – Cims i abismes 2009

Ara tornarem a escoltar a Un Toc de Rock el grup valencià Maderita. Un dels cantautors més carismàtics sorgits de les terres valencianes és Julio Bustamante, nascut a València l’any 1951 i que durant un temps va formar duet amb Remigi Palmero dient-se Palmero y Bustamante i junts van gravar un disc o dos. Julio Bustamente per el seu compte te també uns quans discos editats. Maderita és un projecte format per el cantautor, pintor i escriptor Julio Bustamante al costat de components del grup Ciudadano que també militen a Tortel i han treballat com a músics d'acompanyament de Alondra Bentley i Josh Rouse. En "Vivir para creer", un dels dos discos que Maderita ha publicar fins ara, almenys que jo sàpiga, s'uneixen la veterania d’un home com Julio Bustamante i la joventut de Xema Fuertes, Jorge Pérez i Cayo Bellveser. Dues generacions de músics treballan junts. Aixó si, com podreu comprovar per les fotos,  ells el que volen es sentirse comfortables i a gust, passant de elegancies prefabricades. Del disc vem escoltar l’altre dia la cançó “Talismán”, ara us porta aquesta que está cantada en valencià. La veritat es que, com diuen ells mateixos, a la música de Maderita “Es respira aire de camp”.

Sergio Dalma – Sensea una Dona 2011

Des de l'últim treball fins el moment de Sergio Dalma “Via Dalma II” que es va publicar a finals del 2011, us he seleccionat aquest tema en el que com ja s'està convirtient en habitual a les seves produccions, inclueix una versió en llengua catalana d'una de les cançons. En aquesta ocasió ha sigut el “Senza una dona”, el gran èxit de Zucchero el que aquest sabadellenc ha cantat en llengua vernácula i també en castellà. Amb Sergio Dalma tancarem per avui Un Toc de Rock. Per cert, en l'últim disc, Sergio Dalma torna a versionar èxits del pop italià, una cosa que ja va començar a fer l'any 2010 amb el seu “Vía Dalma I” i en aquest últim disc, a parte de  Zucchero, Josep María Capdevila, veritable nom d'aquesta gran veu, ha versionat a Eros Ramazzotti, Patti Pravo, Jimmy Fontana, Fiordaliso, Richard Cocciante, Il Santo California i uns quans més. Sergio Dalma va nèixa el 28 de septembre de 1964 a Sabadell, va començat com a cantant d'orquestres fins que finalment es va llançar en solitari. Va represent+a a Espanya al Festival de Eurovisión amb “Bailar pegados” que reconec es una gran cançó, si be jo no la he posat encara mai a Un Toc de Rock.

 

La frase d'avui és plena de tendresa i és un d'aquells ideals utòpics que queden molt bé quan es diuen, però aplicar-los ja és una altra cosa, la dita és :

"Governem gràcies a l'amor i no a la baioneta"

 

 

El que resulta curiós és escoltar una cita així en boca de qui la va dir, el ministre de propaganda de l'Alemanya Nazi, Paul Joseph Goebbels (29 octubre 1897 - 1 de maig de 1945). Deixa-ho corre.

Per avui fermo la barraqueta d’Un Toc de Rock i toco el dos, però us deixo amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten el programa. Nois i noies comporteu-se, porteu-se bé i no feu res que jo no faria.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades 

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to dowload the radio program)