Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Mario Prades amb las actrius Mirta Miller, Carmen Platero i uns amics
Al programa d'avui d'Un Toc de Rock i com és habitual en aquest breu recorregut per la història de la música de l'últim segle, un viatge per la nostra banda sonora, escoltarem diversos estils musicals, al costat de cançons i artistes que van ser part de la història de la música. Son dos programas setmanals que tenen les seves redifusions i que escoltes des de la xarxa d'emissores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant o bé descarragàn.tel des de el blog, per tant obro la barraqueta i comença Un Toc de Rock dien alló deBenvinguts a Un Toc de Rock
Pink Floyd – Another brick in the wall 1979
“The Wall” és un doble àlbum, l'onzè disc d'estudi del grup anglès Pink Floyd. Es va gravar entre abril i novembre de 1979 i va ser produït per Bob Ezrin al costat de David Gilmour i Roger Waters. Es va publicar el 30 de novembre al Regne Unit i el 8 de desembre als Estats Units. És una mena d'òpera rock amb un protagonista anomenat Pink i està basat en la vida i declivi de Syd Barret, el que va ser el seu primer guitarrista i que va ser obligat a deixar el grup a causa de la seva extrema addicció a les drogues lucinògenes. El protagonista construeix amb maons un mur per protegir-se de la vida i quedar-se aïllat amb les seves paranoies. Precisament aquest tema "Another brick in the wall" és el que es va editar en 
single i el més comercial del doble LP. De fet "The wall" està considerat un dels millors treballs de la història del rock. Va ser 23 vegades Disc de Platí, situant-lo com el disc més venut en els anys 70 i en el tercer lloc dels discos més venuts de tots els temps. Entre 1980 i 1981 van realitzar una gira amb una impressionant posada en escena i pantalles gegants de vídeo. Va resultar tan costosa que Pink Floyd va perdre molts diners amb ella, curiosament el teclista Richard Wright (28 de juliol de 1943 – 15 de setembre de 2008) que havia deixat la banda i en la gira va treballar com a músic mercenari, va ser l'únic que va guanyar pasta. Despres va tornar al grup oficialment. La pel.lícula "The Wall" es va filmar el 1982 sota el títol "Pink Floyd The Wall", amb Alan Parker com a director i Bob Geldof, en aquelles èpoques cantant i líder del grup Boomtown Rats, en el paper de Pink.Pink Floyd
The Mavericks – What a crying shame 1994
Aquesta es la banda liderada per Raul Malo, un home que de “malo” solsament té el cognom ja que es un músic i cantant excelent que també va formar part del supergrup del tex-mex Los Super Seven. Aquest tema que escoltem ara donava títol al CD "What a crying shame" que The Mavericks van publicar l'1 de febrer de 1994, sent disc de Platí als Estats Units, arribant al lloc 6 en les llistes de country del Billboard i a la 54 en les de pop, al Canadà va ser dues vegades disc de Platí i va arribar a la quarta posició. A part del grup, toquen en la gravació John Barlow Jarvis (piano i orgue), Rob Hajacos 
(fiddle), Mike Cassteveros (guitarra acústica), Bruce C Bouton (guitarra steel), Brent Mason (guitarra) Dennis Wilson i John Wesley Ryles als cors. L'àlbum va ser produït per Don Cook i la banda la integren des dels seus principis Raul Malo (líder, cantant i guitarra), Paul Deakin (bateria), Robert Reynold (baix) i Nick Kane (guitarra solista). En aquest disc cómptant amb col.laboracions de luxe com Trisha Yearwood, James House i Joy White, entre altres. The Mavericks es van crear a Miami, el 1989 i van estar en actiu fins al 2003, encara que l'octubre passat van tornar a reunir-se i anuncien una gira per al 2012 que espero s'acompanyi de disc nou. El seu líder i compositor, Raul Malo, va gravar en solitari mantenint una interessant carrera pel seu compte. The Mavericks han col.locat fins el moment, 14 singles entre els 10 primers del Billboard. The Mavericks
Chris Isaak – Dixie Fried 2011
Cantant, compositor, guitarra i actor, Chris Isaak va néixa a Stockton, Califòrnia, el 26 de juny de 1956. L’any 1984 va editar el seu primer àlbum "Silverton". El 1989 treu el seu segon LP "Heart Shaped World" que recollia la seva cançó més coneguda "Wicked Game". El tema seria fet servir en el film "Corazón salvage" de David Lynch i tornat a fer servir a la pel lícula "Hombre de familia" de Lee Chesnut. El 1999 el tema "Baby Did a Bad, Bad Thing" que es trobava en el disc "Forever Blue" és usat per Stanley Kubrick a "Eyes Wide Shut". Per cert que m’he deixat un altre faceta d’aquest homa, la de presentador, Chris Isaak va tenir el seu propi show de televisió i ha intervingut en diversos films com a actor. La peça que escoltem ara es del nou disc, publicat el passat mes d’octubre i titulat “Beyond The Sun”, un doble CD on troven un munt de versions de clàsics del rock and roll. “Dixie fried” era una composició de Carl Perkins (Ridgely, Tennessee, 9 d’avril de 1932 - Jackson, Tennessee, 19 de gener de 1998) que la va gravar el 1956 i va se tot un èxit arrivan al lloc deu de les llistes americanes.
Caràtulas de Chris Isaak i a sota foto
Alabama – Feel so right 1981
Alabama són un dels bons grups nord-americans a cavall del country i el rock del sud, encara que poc coneguts a Espanya, com sol succeir amb estils poc habituals en les llistes de ràdio-fórmula al país. Creats el 1969, Alabama van sorgir a la població de Fort Payne, a l'estat d'Alabama del que van adoptar el seu nom artístic. Els fundadors del grup van ser Randy Owen (cantant i guitarra) i el seu cosí Teddy Gentry (baix i cors) (a la foto), als quals se'ls va unir Jeff Cook (guitarra solista, fiddle i teclats), tots ells estudiaven junts en la Universitat d'Estat, a Jacksonville. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va aconseguir la posició 77 en les llistes de pop del Billboard el 1981, però estic parlant de les 
de l'any ja que va ocupar la primera posició a l'estiu del 1981 durant diverses setmanes. Es va publicar en single l'1 de maig de 1981 i aquest tema l'havia compost Randy Owen quan només tenia 18 anys. Alabama té una discografia que impressiona, 23 discos d'estudi, 2 directes, 8 recopilatoris de grans èxits, 65 singles dels quals 33 han estat número U i 26 vídeos musicals. Malgrat el que us he dit que són poc coneguts a Espanya, val a dir que alguns dels seus discos es van editar aquí i jo els vaig descobrir en comprar en les rebaixes d'una gran superfície aquest LP al que la cançó "Feel so right" donava títol i que va ser quatre vegades disc de Platí als Estats Units i en aquest àlbum el quart component va ser Mark Herndon a la bateria, però en aquesta gravació van col.laborar Willie Rainsford als teclats, Leo Jackson (guitarra), Billy Reynolds (guitarra), David Smith (baix) i uns quants músics més. Els arranjaments de corda i la direcció van estar a càrrec de Kristin Wilkinson.
Discos i foto del grup Alabama
Gordon Lightfoot – Cherokee Bend 1975
El cantant, guitarrista, pianista i compositor Gordon Lightfoot és una de les millors veus canadenques de la història de la música i gran compositor. Va néixa el 17 de novembre de 1938, a Ontario i les seves cançons han estat gravades per cantants com Elvis Presley, Johnny Cash, Marty Robbins, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Judy Collins, Peter, Paul and Mary, Barbra Streisand, Olivia Newton-John, Johnny Mathis, Richie Havens i Harry Belafonte. Per cert té una cançó molt curiosa titulada "Don Quixote". El tema que escoltem ara es trobava al LP "Cold on the Shoulder" i el single publicat al març de 1975 tenia el tema "Rainy day people" a l'altre cara, una gran canço que vam escoltar va pocs p`rogramas. Els single va arribar al número U de les 
llistes del Billboard nord-americà al maig del 1975 i per supossat, també en el seu Canadà natal. De fet, Gordon Lightfoot està considerat con un dels millors cantants canadenc de l’historia, molt per sobre de Leonard Cohen i es molt valorat al seu pais, si be aquí a Espanya, el coneixem quatre i escacs. Vas cantar a la ceremonia d’apertura dels Jocs Olímpics d’hivern a Calgary, Alberta, l’any 1988. En la gravació d’aquest tema i a part de cantar i tocar el piano ells mateix, l’acompanyan Pee Wee Charles (Steel guitar), Terry Clements (guitarra), Nick DeCaro (acordió), Jim Gordon (batería), Rick Haynes (baix), Milt Holland (percusió), Suzie McCune (cors), Red Shea (guitarra), John Stockfish (baix), els Jackie Ward Singers (cors) i Jack Zaza (secció de vents)Gordon Lightfoot
Buckingham Nicks – Long distanc winner 1973
Fa un munt de programes vam escoltar un single de Stevie Nicks i us vaig comentar que amb el seu marit Lindsey Buckingham, van formar el duo Buckingham Nicks gravant un sol LP, per unir-se tots dos més tard a Fleetwood Mac. Us vaig prometre que escoltaríem alguna cançó d'aquest àlbum "Buckingham Nicks" que es va publicar al setembre de 1973, en ell que a més de la qualitat musical, per descomptat, destaca la portada en què tots dos hi apareixia nus. Ha arribat el moment i us porto aquesta bona cançó que sona ara a Un Toc de Rock i que va ser una composició de Stevie Nicks 
(Phoenix, Arizona, 26 de maig de 1948). En aquest àlbum i a més de Lindsey Buckingham (Palo Alto, Califòrnia, 3 d'octubre de 1949) (guitarra i cors) i Stevie Nicks (veu), van integrar el grup Ronnie Tutt, Gary Hodges i Jim Keltner a les bateries, Jerry Scheffé (baix) , Monty Stark (sintetitzadors), Peggy Sandvig (teclats), Jorge Calderón (percussió) i Waddy Wachtel (guitarra), amb arranjaments de corda i direcció de Richard Hallagan. Va ser produït per Keith Olsen. En una entrevista que es va realitzar en una emissora de ràdio de Nashville l'11 de setembre de 2006, Lindsey Buckingham va expressà el seu desig de que aquest àlbum fos reeditat en versió CD i va suggerir la possibilitat que si això es portava a terme hi havia la possibilitat de realitzar una gira de promoció de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks per donar suport al re-llançament. De fet hi ha hagut comentaris a diversos mitjans per part de Tom Moncrieff (músic del grup a la gira despres de treure el disc) i Gary Hodges expressant també el seu interès en reunir-se amb Buckingham i Nicks per realitzar una gira de retorn de Buckingham Nicks. El duet Stevie Nicks i Lidsey Buckingham. A sota
foto ja amb Fleetwood Mac
The Grass Roots – Let`s live for today
L'estiu de 1967 aquest va ser el gran hit en la carrera del grup nord-americà The Grass Roots, el nom també s'escriu tot junt en alguna ocasió. The Grass Roots va ser una idea dels compositors PF Sloan i Steve Barri el 1965 i van funcionar molt bé fins al 75. Actualment estan en actiu, encara que no queda cap dels membres originals. El grup l'integraven en aquest enregistrament Creed Bratton, Rick Coonce, Warren Entner i Rob Grill, però per The Grass Roots han passat una trentena de músics. Aquesta cançó que es va editar en single va arribar a posicionar-se entre els 10 primers temes del Billboard, concretament en el lloc 8 i donava títol al seu segon LP, era una versió del tema "Piangi 
Amb Em" del grup italià The Rokes que la van gravar l'any 1963. Per a la versió de The Grass Roots, van alterar la lletra i la van convertir en un himne antibel.licista i en contra de la guerra de Viet-Nam. Hi ha una gran versió editada en la mateixa època a càrrec del grup The Living Daylights i en català també es va fer una bona gravació per el grup Els Xocs que la titular "Plora per ells" i la van gravar en un EP (caràtula al costat) editat pel segell Concentric on la cançó estrella va ser la versió en català del "Píntalo de negro" de The Rolling Stones. Ambdues les hem escoltat a El Temps Passa, el programa que realitzo amb l'amic Quimet en el què ens centrem en la música de l'Espanya dels 60, amb anuncis, anècdotes i moltes més coses i que també s'emet des d'aquesta emissora. Quimet em va fer prometre que s’escoltaria a Un Toc de Rock la versió anglesa i aquí la teniu.
A sota foto del grup, sols quedava Rob Grill dels originals
Juice Newton – Angel in the morning 1981
Aquesta cançó és cíclica, cada dècada la graven un o dos cantants, gairebé sempre dones i la porten de nou a les llistes d'èxits. La millor versió és, al meu modest parer, la que va realitzar Merrilee Rush en 1968, formant part de Merrilee Rush & The Turnabouts, però la de Juice Newton de 1981, inclosa en el seu àlbum "Juice", també és molt bona i la escoltarem ara. El single va aconseguir el lloc quatre del Billboard i el 22 en les llistes de country. De fet va aconseguir la primera posició en les llistes generals i es va mantenir diverses setmanes. La cançó s'ha gravat en moltes ocasions destacant també les versions realitzades per Nina 
Simone, PP Arnold, Olivia Newton-John, The Pretenders de Chrissie Hynde, Dusty Springfield, Mary Mason, Melba Montgomery i Billie Davis. Hi ha una bona versió en espanyol interpretada per un cantant, crec que mexicà, però no recordo el nom. Aquest tema va ser compost per Chip Taylor que la va oferir a Connie Francis, però aquesta no va voler gravar-la, no li va agradar i finalment la va gravar Evie Sands que fou la primera d'aquesta saga d'intèrprets del "Àngel del matí". La cantant, compositora i guitarrista Judith Kay Newton, coneguda artísticament com Juice Newton que escoltem ara, va néixa el 18 de febrer de 1952 a Lakehurst, Nova Jersey i molts la encasellen dins del country, encara que ella ha incursionado i molt en el pop. Va començar a gravar el 1975 i encara es troba en actiu.
Discos de Juice Newton i a soto foto
The Allman Brothers – Gambler’s roll 1990
L’àlbum “Seven Turns” del grup The Allman Brothers, una de les millors bandes de rock sureny de la història, es va publicar el 1990. Ells eren oriünds de Macon, Geòrgia, si bé com comprovareu escoltant aquest tema extret del CD, ells sempre han coquetejat amb el blues. Va ser el seu desè àlbum d'estudi i va aconseguir el lloc 53 als Estats Units. The Allman Brothers han obtingut onze Discos d'Or i cinc de Platí entre 1971 i 2005 i segueixen en actiu. La revista Rolling Stone va classificar a The Allman Brothers en el 52é lloc en la seva llista dels 
100 millors artistes de tots els temps. La veritat és que amb la prematura mort de Duane Allman (a la foto), els Allman Brothers es van convertir en llegenda. El guitarrista Duane Allman (20 de novembre de 1946, Tennessee - 29 d'octubre de 1971) va ser el fundador del grup el 1969, amb el seu germà Gregg, que a la mort de Duane en accident de moto, va passar a ser el líder de la banda. La mort de Duane es va produir en una festa d'aniversari, quan van anar a recollir el pastís. Duane Allman, entusiasta de les motos des de molt jove, portava una Harley Davidson. Després d'ell van sortir diversos cotxes amb companys del grup, les seves dones i amics. Eren per la tarda. Duane encapçalava la marxa i ell sobrepassava el límit de velocitat, començant a deixà els cotxes enrere. En acostar-se a la intersecció de Bartlett Avenue un camió amb una grua per descarregar fusta avançava cap a ell. No sembla estar del tot clar si Duane va veure a temps el camió o no. La veritat és que el vehicle va 
començar a girar cap a l'esquerra i el guitarrista va portar la seva moto cap a l'altre costat per envoltar al camió. Segons alguna versió, el camió es va parar per algun motiu, bloquejant el camí. Duane no va poder esquivar i la seva moto va xocar i va saltar pels aires. El guitarrista va perdre el seu casc i va aterrar sota de la seva moto que va lliscar diversos metres al llarg de la carretera. Encara que malmès, aparantemente havia sortit amb vida de l'accident, però diversos vessaments interns li van ocasionar la mort. Duane Allman va morir a l'hospital poques hores després. En aquest enregistrament The Allman Brothers eren Gregg Allman (órgan i cantant), Dickey Betts (guitarra i cantant), Jaimoe (bateria i percussió), Butch Trucks (bateria, percussions i tympanios), Warren Haynes (guitarra i cors), Allen Woody (baix i cors) i Johnny Neel (piano, teclats i cors). 
Four Men and A Dog – Mother of Mercy 1995
La banda irlandesa Four Men and a Dog es va donar a conèixa en el Belfast Folk Festival de 1990. Aquest tema es trobava en el seu tercer àlbum titulat "Doctor A 's secret remedies", un dels seus millors treballs, editat el 1995, encara que en el Regne Units es va publicar un any abans, el 1994. La música de Four Men and a Dog era un complet mestissatge i barrejava jazz, blues, bluegrass, swing, salsa, polka i tocs de rap. El grup l'integraven Cathal Hayden (fiddle), Gerry O'Connor (banjo i fiddle), Gino Lupari (bodhran, bone i cantant), Kevin Doherty (guitarra i cantant) i Donal Murphy (acordió). En aquesta gravació van comptar amb Tom Flowerman al piano i també van col.laborar Garth Hudson, Randy Ciarlante i Rick Danko. Aquest tema és un dels que a mi més m'agraden del CD de Four Men and a Dog que es va gravar en els Levon Helm's studios de Woodstock, a Nova York, encara que reconec que en alguns moments en aquesta cançó em recorden i molt a Dire Straits.Four Men and a Dog
Poco – Nothin’ to hide 1978
Poco van ser una de les millors bandes de country-rock de la història, al costat de Flying Burrito Brothers, Eagles, The Byrds i The Desert Rose Band. De fet va ser l'escola de la qual van sortir algunes d'aquestes bandes i altres no menys importants. Poco va ser creat el 1968 per Richie Furay i Jim Messina que venien dels Buffalo Springfield. "Rose de Cimarron" que es va publicar el 29 de maig de 1976, ha estat el seu millor LP. Poco va patir canvis continus en la seva formació. Aquesta cançó es trobava al disc “Legend” editat al novembre de 1978 y que va ser disc d’Or tan als Estats Units com a Canadà, arriban al lloc 14 de les llistes d’àlbums del Billboard. En aquesta grabació els músics van ser Paul Cotton (guitarra i veu), Rusty Young (guitarra steel y cors), Charlie Harrison (baix i veus) i Steve Chapman (batería) comptan amb músicos adicionals, entre ells Michael Boddicker (sintetizadors), Steve Forman (percussió), Tom Stephenson i Jai Winding als teclats i Phil Kenzie al saxo, amb producció de Richard Sanford Orshoff. Per cert aquesta cançó no es trovaba originalment al disc que solsament tenía 9 peçes, és va incloure a la reedició on hi havien 11 cançons. “Legend” va ser el disc 13 d’estudi en la carrera de Poco que ancara estan en actiu, si bé i com podeu imagitnar, no hi ha cap dels membres fundadors.
Discos de Poco i a sota una foto
Carlos Santana – Blues for Salvador 1987
Per acabar el programa d'avui d'Un Toc de Rock us he portat a l'extraordinari guitarrista mexicà Carlos Augusto Santana Alves, nascut a Autlán de Navarro, Jalisco, el 20 de juliol de 1947. Carlos Santana va ser el gran triomfador del Festival de Woodstock 69, sent l'únic artista participant que encara no tenia cap disc publicat. El seu pare va ser violinista en una banda de mariachi a Michoacan i ell va començar de molt nen a tocar el violí, però el va canviar per la guitarra als 8 anys. Quan va començar i per guanyar-se la vida, tocava mariachi en festes i casaments. "Blues for Salvador" donava títol a un LP editat a l'octubre de 1987 que li va representar el seu primer Grammy ja en 1989. Al costat de Carlos Santana a la guitarra, van tocar Orestes Vilató (flauta, percussió, timbals i cors), Chris Solberg (guitarra, teclats i cors), Alphonso Johnson (baix), Graham Lear (percussió i bateria), Tony Williams (bateria) , Alex Ligertwood (percussió i cors), Buddy Miles (cors), Armando Peraza (percussió, bongos i cantant), Raul Rekowo (percussió, congues i cantant) i Greg Walker (cantant). Per cert i abans d'acabar, he vist a internet algun comentari sobre que aquesta cançó la va dedicar Santana a Salvador Puig Antich, això és totalment fals, Carlos Santana no va dedicar el tema el terrorista català, la cançó estava inspirada i dedicada al seu fill que acabava de néixa.
Portades de Santana, sempre molt ben ilustrades. A sota foto
Acabarem Un Toc de Rock per avui amb una frase de Robert Burns (Alloway, Escòcia, 25 gener 1759 - Ellisland, 21 de juliol de 1796), el poeta en llengua escocesa considerat més popular i que va manifestar en certa ocasió:
"La història és qüestió de supervivència. Si no tinguéssim passat, estaríem mancats de la impressió que defineix el nostre ésser ".
Des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant i las emisores de la xarxa de la Federació d’Emisores Locals de Catalunya que emeten el programa, per avui tanquem la barraqueta d'Un Toc de Rock.
BON ANY NOU 2012
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario