Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
MÉS RESPECTE ALS MALALTS DE ALZEHIMER
En un moment en què la societat està cada vegada més conscienciada de la gravetat que representa l'Alzehimer i les seves greus conseqüències, quan dia a dia fa que ens adonem del que representa que una persona vagi perdent tot allò que sabia, el seu autèntic patrimoni i que va oblidant, per el pesar, condol i patiment de tots aquells que coneixen el malalt, l'estimen o simplement conviuen amb ell, un anunci que he vist per televisió ha arribat a exasperar-me fins al punt que quan se emet, automàticament canvio de cadena, per molt que m'interessi el que estava seguint quan la publicitat el 
va interrompre. La veritat és que el tema publicitari seria una altra història, però d'això potser un altre dia que m'aixequi amb el peu esquerre com avui, ho parlem a Un Toc de Rock. Tornant a aquest anunci en qüestió, us estic parlant d'aquell que diu que ha arribat el moment de "desaprender", el d'una entitat bancària que opera via internet si bé ara sembla que ja ha decidit obrir també sucursals físiques. A mi això del “desaprender” en aquests moments i veient els que pateixen la greu malaltia del Alzheimer, francament em sembla desagradable fins a límits molt extrems. Sobretot quan veig en l'anunci dibuixos que tracten de relacionar-lo amb el pintor català Joan Miró i trasgiversan el que ell va dir que va ser "He necessitat anys per aprendre a dibuixar com un nen", en cap moment va dir "Desaprendre" el que havia après. Senyors de ING Direct i de la seva agència de publicitat, vull suposar que no ha estat en cap moment aquesta la seva intenció, però si us plau: "Més respecte per als malalts d'Alzehimer i el seu entorn, ja tenen sobre si una desgràcia tan gran que no necessiten que vostès facin mofa de la seva malaltia. No pretenguin emular a Benetton i els seus escandalosos anuncis". I ara, una mica desfogat, anem a la música.Benvinguts a Un Toc de Rock
Florence & The Machine – You’ve got the love 2010
Obrim el programa escoltant Florence & The Machine amb una cançó extreta del doble CD editat l'any passat sota el títol genèric "Between Two Lungs" i que tanca el primer dels CD. La veritat és que aquest disc no és res més que la reedició del seu únic àlbum "Lungs" que Florence & The Machine havian publicat el 6 de juliol de 2009 al Regne Unit i que va vendre 100.000 còpies romanent cinc setmanes en la segona posició de les llistes angleses. Han inclos, aixó si, l'EP "A Lot of Love. A Lot of Blood ", també editat l'any 2009. Als Estats Units "Lungs" es va publicar el 20 d'octubre. El 23 d'agost passat Florence & The Machine van presentar 
"What the Water Gave Me" primer single del que serà el seu segon disc que es va anunciar es posaria a la venda el 31 d'octubre amb el títol "Ceremonials", quan gravo aquest programa és abans, per tant no se si haurà sortit a la data anunciada. Florence + The Machine com ells firmen als discos, són la banda britànica liderada per Florence Welch (a la foto) que es van crear el 2007 i actualment també trobem a Alex Herrera (guitarra), Christopher Lloyd Hayden (bateria), Isabella Summers (teclats), Mark Saunders (baix) i Tom Monger ( arpa), però han tingut canvis ja que es van anar i sent substituits Devonte Hynes i Pedro Alvares. La veritat és que Florence + The Machine han estat una alenada d'aire fresc en el panorama indie actual, veurem que succeeix a partir d'ara. Per cert, han inclòs una cançó seva "Heavy in Your Arms", en la pel.lícula "Eclipse", de la saga "Crepusculo".
"What the Water Gave Me" primer single del que serà el seu segon disc que es va anunciar es posaria a la venda el 31 d'octubre amb el títol "Ceremonials", quan gravo aquest programa és abans, per tant no se si haurà sortit a la data anunciada. Florence + The Machine com ells firmen als discos, són la banda britànica liderada per Florence Welch (a la foto) que es van crear el 2007 i actualment també trobem a Alex Herrera (guitarra), Christopher Lloyd Hayden (bateria), Isabella Summers (teclats), Mark Saunders (baix) i Tom Monger ( arpa), però han tingut canvis ja que es van anar i sent substituits Devonte Hynes i Pedro Alvares. La veritat és que Florence + The Machine han estat una alenada d'aire fresc en el panorama indie actual, veurem que succeeix a partir d'ara. Per cert, han inclòs una cançó seva "Heavy in Your Arms", en la pel.lícula "Eclipse", de la saga "Crepusculo". Portada del "Lungs" i a sota foto de Florence Welch a una actuació
Fleetwood Mac - Seven Wonders 1987
Hi ha dues etapes diferenciades en la trajectòria professional de Fleetwood Mac, el abans i el després de Peter Green. La primera va ser més blusero, la segona ja amb els nous components, es va encaminar cap al pop i també està marcada per l'àlbum "Rumors", abans del qual ja havia tret 13 discos, però de fet, ha estat el més reeixit a nivell vendes, encara que també molt criticat pels puristes que seguien a la banda britànica. Aquesta nova formació estava integrada per Lindsey Buckingham (guitarra i veu), Mick Fleetwood (bateria), Christine McVie 
(sintetitzadors, teclats i veu), John McVie (baix) i Stevie Nicks (cantant). Fleetwood Mac es van crear a Londres el 1967 i el canvi crucial en la formació es va produir el 1975, encara que ja havien tingut diversos canvis abans. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser escrit per Sandy Stewart i amb lletra de Stevie Nicks que és la cantant en la gravació. Es trobava en el LP "Tango in the Night" editat el 20 de juny de 1987. El single es va classificar en el lloc 19 del Billboard i en el 56 al Regne Unit. L'àlbum però va pujar fins a la setena posició als Estats Units i la primera a Anglaterra, sent Disc de Platí en ambdós països. Va ser produït per Lindsey Buckingham que va fer també els arranjaments i Richard Dashut. Aquest disc que va començar a gestar el 1985, està considerat com el successor de "Rumors".
Portada del "Rumors" i picture disc del "Seven wonders", a sota
foto d'aquesta formació dels Fleetwood Mac
Lenny Kravitz - Looking back on love 2011
Aquest any el cantant i guitarra Lenny Kravitz ha tret nou disc "Black and white America" que es va publicar el 22 d'agost passat. La veritat és que la discografia de Lenny Kravitz és important, té nou àlbums d'estudi, tres en directe, cinc recopilatoris, dos EP 's, quaranta-cinc singles, 4 DVD i trenta-set vídeos musicals. Kravitz ha venut més 98 milions d'àlbums a tot el món. Cantant, guitarra, multiinstrumentista, productor i compositor, Lenny Kravitz va néixa a Nova York el 26 de maig de 1964 i en la seva obra sempre ha mirat cap al passat per als seus temes que tenen un aire retro que els fa molt interessants, sense oblidar les modernes tècniques i ha incorporat estils molt diversos en les seves cançons. Va guanyar el Grammy al "Millor cantant de rock vocal" quatre anys seguits, del 1999 al 2002 i està situat en la posició 93 entre els "100 millors artistes de Hard Rock". Va començar cridant-se Romeo Blue i imitant a Prince, però finalment va trobar la seva pròpia personalitat musical i va adoptar professionalment el Lenny, encara que ell en realitat es diu Leonard Albert Kravitz. També ha incursionado al cinema i com a actor ha treballat, entre d'altres, en el film "Zoolander" de 2001.
Discos de Lenny Kravotz i a sota foto en concert
Electric Light Orchestra – Don’t walk away 1980
La Electric Light Orchestra, liderada pel cantant i guitarra Jeff Lynne, van interpretar al 1980 la banda sonora de la pel.lícula "Xanadu", protagonitzada per Olivia Newton-John que també va cantar cinc de les cançons. Aquest tema us l'he extret d'aquesta bona banda sonora. "Xanadu" que va aconseguir la 5ª posició als Estats Units i també al Regne Unit, on va ser doble disc de platí i va ser número U a Austràlia. La ELO es va crear a Birmigham el 1970 i estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne. Amb aquesta bona banda anglesa va passar una cosa curiosa. Es van convertir en un dels grups amb més vendes en la indústria de la música anglesa. De 1972 a 1986, la ELO va treure sis singles d'èxit en el 
Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i que tots ells es van col.locar dins del Top 40, consten en la història de Billboard per no haver aconseguit mai un número U. No obstant això han venut més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne. Us vaig dir que explicaria que significa el logotip de la ELO, aquesta mena de nau espacial que no és tal. Va ser dissenyat per un dibuixant anomenat Kosh el 1976 i publicada per primera vegada en l'àlbum "A New World Record". El disseny està basat en una jukebox Wurlitzer de 1946 del model 4008. S'ha inclòs a la portada de diversos discos del grup en diverses formes. Va ser a la portada de "Out of the Blue" quan es va convertir en una estació espaial, la imatge que es consolidaria com a senyal d'identitat de la ELO. A "Discovery" va ser transformat una altra vegada.
Elvis Presley – Mama liked the roses 1970
Una de les cançons on Elvis Presley se'ns mostra més negre és en aquest tema, “A la mare li agradava les roses” que va ser la cara B d'un single amb "The Wonder of You" com a cançó estrella. Es va publicar el 20 d'abril de 1970 i va aconseguir el lloc nou en les llistes de pop del Billboard, sent disc d'or als Estats Units. Les dues cançons es van incloure al LP "On stage: February 1970" que va ser editat el 23 de juny de 1970 i va arrivar al lloc 13.Tot i que els "crítics experts" havien dit que Elvis estava cremat. La cançó va ser escrita per Johnny Christopher, guitarrista i compositor que va guanyar un 
Grammy en l'apartat composició pel tema "Always On My Mind". Elvis Aaron Presley va néixa a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935 i va morir en Graceland, la seva casa de Memphis, avui museu, el 16 d'agost de 1977. Va tenir un germà bessó que va néixa mort 35 minuts abans de fer-ho ell. Us explicaré una altra curiositat sobre Elvis. El Rei va realitzar una audició per entrar a formar part d’un quartet vocal de Memphis anomenat The Songfellows, però va ser rebutjat, li va explicar al seu pare que li van argumentar que no podia cantar, més tard Jim Hamill, el líder del grup va afirmar que no el van acceptar pel fet que no va demostrar tenir una bona oïda per les harmonies, "en aquell moment", va afegir per justificar la seva "agudesa" musical. Us he posat al blog dues fotografies d'Elvis Presley quan va anar a fe el soldat i un altre amb el president Richard Nixon, el del follón del Watergate.
Gordon Lightfoot – Rainy day people 1975
El cantant, guitarrista, pianista i compositor Gordon Lightfoot és una de les millors veus canadenques de la història de la música i gran compositor. Va néixa el 17 de novembre de 1938, a Ontario i les seves cançons han estat gravades per cantants com Elvis Presley, Johnny Cash, Marty Robbins, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Judy Collins, Peter, Paul and Mary, Barbra Streisand, Olivia Newton-John, Johnny Mathis, Richie Havens i Harry Belafonte, entre altres. Per cert té una cançó molt curiosa titulada "Don Quixote". El tema que escoltem ara es trobava al LP "Cold on the Shoulder" i el single publicat al març de 1975 tenia "Cherokee Band" a l'altra cara, es una gran canço que escoltarem un altre 
día. “Rainy day people” va arribar al número U de les llistes del Billboard nord-americà al maig del 1975 i per supossat, també en el seu Canadà natal. De fet, Gordon Lightfoot està considerat con un dels millors cantants canadenc de l’historia, molt per sobre de Leonard Cohen i es molt valorat al seu pais, si be aquí a Espanya, el coneixem quatre i escacs. Vas cantar a la ceremonia d’apertura dels Jocs Olímpics d’hivern a Calgary, Alberta, l’any 1988. En la gravació d’aquest tema i a part de cantar i tocar el piano ells mateix, l’acompanyan Pee Wee Charles (Steel guitar), Terry Clements (guitarra), Nick DeCaro (acordió), Jim Gordon (batería), Rick Haynes (baix), Milt Holland (percusió), Suzie McCune (cors), Red Shea (guitarra), John Stockfish (baix), els Jackie Ward Singers (cors) i Jack Zaza (secció de vents).Gordon Lightfoot
Don McLean – Vincent 1971
Aquest tema era del LP “American pie”, del cantant nord-americà Don McLean. La cançó que donava títul és el gran hit en la carrera de Don McLean i es va mantenir dues setmanes en el primer lloc del Billboard i on ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en accident de aviació, però no diu noms en cap moment. Don McLean va néixa el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova York. El que pocs van saber és que la cançó "American pie" va ser censurada. En la versió original editada a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. De tot aixó parlarem un altre dia quan escoltem la peça, pero el que resulta curios es que si veritablement tot el que van veure els castos censors en la cançó de Don McLean no eren més que rucades sense sentit, mirant el “American pie” s’els va passar el que veritablement 
tenia sentit censurar en aquella época, segons els valors morals del moment, peró fixanse en els arbres, ells no van veure el bosc. "Vincent" és la cançó de Don McLean que haurien hagut de censurar segun els valors de l'época, però no ho van veure ja que la van prendre per una simple cançó d'amor i de fet ho és, però és una cançó d'amor homosexual. Tracta de dos amics que es coneixen des de la infantesa i un d'ells està enamorat de l'altre, però no vol ofendre'l ni arriscar-se a perdre la seva amistat confessant-ho. Finalment no resisteix la tensió ni l'amargor de la situació i es suïcida enviant abans una carta al seu amic explicant-li tot. Ell en llegir la carta reconeix que també és gay i així mateix estava enamorat d'ell, però per la mateixa raó mai l'hi va dir, ara i després de la mort d'un d'ells, el seu amor ja és impossible. La cançó comença dien “Disculpem per tot el que ara vaig a dir-te...”. Jo, la veritat, tampoc m'havia adonat del veritable sentit de la lletra fins que una bona amiga, escocesa, me la va traduir per que sapigues el sentit del missatge, es deia Jill McKinley i era una gran fan de Don McLean. Aquesta cançó s'ha inclos a casi tothes les seves recopilacions.Portades de recopilacions i una foto d'ell
Gwyneth Paltrow – I can’t make you love me 2010
La protagonista femenina de la pel.lícula "Country strong" és l'actriu Gwyneth Paltrow en el paper de la cantant country Kelly Canter, una dona amb problemes i molts. Va ser un paper que a mi em va sorprendre perquè al film canta i ho fa molt bé. Suposo que per la seva experiència com a actriu, Gwyneth Paltrow sap estar a dalt d’un escenari. Aquesta és una de les últimes cançons que interpreta a la pel.lícula i ho fa en directe, encara que la versió que escoltem ara a Un Toc de Rock és una gravació d'estudi, inclosa en la banda sonora. L’actriu Gwyneth Kate Paltrow va néixa a Los Angeles, el 27 de setembre de 1972. Guanyadora d'un Oscar, un Globus d'Or i un premi del Sindicat d'Actors, tots ells en la categoria de millor actriu, pel seu paper en la pel lícula "Shakespeare in love". Està casada amb Chris Martin, el cantant de Coldplay. És filla del productor i director Bruce Paltrow i de l'actriu Blythe Danner. El seu germà, Bruce Paltrow, també és director i les seves cosines, Sam Paltrow i Katherine Moennig, són actrius, mentre que el seu padrí és Steven Spielberg. Com deia aquell amic meu “De casta le viene al galgo”. La veritat es que la pel.lícula es molt recomenable i no solsament per la seva bona banda sonora.
Gwyneth Paltrow a imatges de la pel.lícula
Loggins & Messina – Golden Ribbons 1974
Kenny Loggins i Jim Messina van ser un duet que va funcionar i molt bé de 1971 a 1976, bàsicament als Estats Units, és clar, gràcies a cançons com "Danny 's Song", "Watching the River Run", "House at Pooh Corner", "My Music" i "Your Mama Your say Dance". Els dos músics de Loggins & Messina eran gent amb experiència quan van decidir unir esforços, Jim Messina (Maywood, Califòrnia, 5 de desembre de 1947) va formar part de Poco i els Buffalo Springfield, mentre que Kenny Loggins (Everett, Washington, 7 de gener de 1948) havia treballat com a cantautor i compositor en l'escena folk-rock nord-americana, si bé no va començar a gravar en 
solitari fins a la dissolució del duet. El tema que escoltem ara l'he extret del seu doble LP en directe "On Stage", editat el 1974 i en el qual destacava la cançó "Vahevala" que no us he posat ja que dura la friolera de 21 minuts. En aquest enregistrament en directe de Loggins & Messina i la gira, es clar, la banda està integrada per Kenny Loggins (veu i guitarra), Jim Messina (veu, guitarra i baix), Merle Brigante (bateria), Jon Clarke (flauta i metalls), Al Garth (violí i metalls) i Larry Sims (baix). El doble àlbum es va configurar amb peces tretes de diversos concerts que Loggin & Messina van realitzar al Carnegie Hall de Nova York l'u i dos de març, al Orpheum Theatre de Boston el 4 de març i en Winterland, San Francisco el 28 i 29 d’abril de l’any 1973.
Kelly Clarkson – Breakaway 2004
La cantautora nord-americà Kelly Clarkson va començar a ser coneguda quan va guanyar la primera temporada del "American Idol", una mena de "Operación Triunfo", però on els cantants que participen poden interpretar les seves pròpies cançons i demostrar així la seva vàlua real. I la vàlua de Kelly Clarkson (Fort Worth, Texas, 24 d'abril de 1982) l'avala el fet que ha venut ja més de 25 milions de discos a tot el món. Aquest tema de Kelly Clarkson que escoltem ara, donava títol al seu segon disc, un CD publicat el 30 de 
novembre del 2004 que va debutar en el número 3 del Billboard i va vendre més de 250.000 còpies solsament als Estats Units, mantenint-se 61 setmanes consecutives en el top 20. En els Grammy del 2006 "Breakaway" va guanyar en la categoria "Millor Àlbum Pop". A Austràlia va ser el segon àlbum més venut el 2005, sent sis vegades disc de platí, mentre que a. Anglaterra va superar les 950.000 còpies venudes l’any 2005 i va vendre més de mig milió el 2006. Aquesta cançó va ser el primer single de l'àlbum als Estats Units i Austràlia i el cinquè a Europa. Arribant al lloc 6 del Billboard. Va ser escrita per Kelly Clarkson i Avril Lavigne. Abans de ser inclosa en aquest disc ja va formar part de la banda sonora del film "Princesa per sorpresa 2". Originalment el tema era per Avila Lavigne, però finalment se la va quedar Kelly Clarkson. 
Diferents portades d'aquest disc de Kelly Clarkson, a sota foto.
LeAnn Rimes – Wasted days and wasted nights 2011
Des de l'últim treball de la cantant nord-americana de country LeAnn Rimes "Lady And Gentlemen", el seu 14è disc i que va ser publicat el 27 de setembre passat, on l'acompanya el grup Time Jumpers, us porto aquesta gran cançó que va ser composta fa anys per Freddy Fender que ja l'havia gravat el 1975 i com dada curiosa, si escolteu atentament us donareu compte que al final del tema sona una estrofa en castellà, calcom més propi del text mex de Freddy Fender que del country de LeAnn Rimes. El CD ha estat produït per Vince Gill i Darrell Brown. En 
aquest disc LeAnn Rimes ha versionat temes de Merle Haggard, Kriss Kristoferson, Waylon Jennings, Willie Nelson, Vince Gill, Jimmy Bryant i uns quants més. LeAnn Rimes va néixa el 28 d'agost de 1982 a Pearl, Mississippi, però es va fer musicalment en Garland, Texas. La cantant LeAnn Rimes va ser descoberta per Bill Mark que es un dels principals disc-jokeys de country dels Estats Units que va veure en ella a la possible successora de Patsy Cline. LeAnn Rimes va debutar l'any 1996 amb l'àlbum "Blue" i LeAnn Rimes també ha intervingut com a actriu en 13 pel.lícules, entre elles "El Bar Coyote". El 1997 LeAnn Rimes va obtenir el premi de la Country Music Association awards que aclarim, ha guanyat ja en cinc ocasions i així mateix ha aconseguit 7 Grammy i diversos premis més.La cantant LeAnn Rimes
Kim Carnes – I’ll be here where the heart is 1983
Kim Carnes va ser una bona cantant nord-americana que es caracteritzava per la seva veu trencada i cazallera. El gran èxit de la seva carrera ha estat el tema "Bette Davis eyes" que es una extraordinària balada que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. Kim Carnes va néixa el 20 de juliol de 1945 a Pasadena, Califòrnia i en una entrevista que li van fer fa moltíssims anys, va dir que la seva veu és la conseqüència d'haver estat actuant durant dècades en tuguris i baretos plens de fum i amb el públic parlant a crits. La cantant, guitarra i compositora va ser membre del grup The New Christy Minstrels el 1967 i en el què militava Kenny Rogers i on va 
conèixa al què seria el seu marit, Dave Ellingson. Amb ell escriuria la majoria de les seves cançons. A la dècada de 1970, Kim Carnes i Ellingson van formar el duo folklòric Kim and Dave. El 1981 gravaria el que possiblement és el seu millor LP "Mistake Identity" on estava "Bette Davis eyes" que es va mantenir nou setmanes en el número U en les llistes de singles dels Estats Units i es va convertir en un èxit mundial. L'èxit de la cançó va aconseguir que l'àlbum també es situés en el número U durant quatre setmanes. Kim Carnes va ser nominada als premis Grammy com a Millor Artista Pop Femenina el 1982. El tema que escoltem ara es va incloure en la banda sonora de la pel.lícula "Flashdance" que ba rebre un Grammy a la Millor Banda Sonora Original, encara que inicialment estava en l'àlbum "Café Racers", publicat l'octubre de 1983 i a la portada la podem veure muntada en una vespa. Va ser escrita per Kim Carnes, Craig Krampf i Duane Hitchings.
Caràtula de la banda sonora de "Flashdance" i a soto foto de Kim Carnes
The Flying Pickets – Only you 1983
Acabarem el programa d’avui de Un Toc de Rock amb un “peaso cansión” que ens porten The Flying Pickets que van ser una de les grans formacions fen música a acappella de la industria discográfica britànica. El tema dels The Flying Pickets va ser sens dubte el seu gran hit, però no era original d’ells, es tractava d’un cover de la cançó del grup Yazoo que The Flying Pickets versionaren fent-la seva. The Flying Pickets es van fundar el 1982 i van tenir diverses formacions, però els membres originals eren Brian Hibbard, Ken Gregson, David Brett, Red Stripe, Rick Lloyd, Gareth Williams, Ron Donachie i Christopher Ryan que eren un grup d'actors de teatre, però per la banda han passat 28 o 29 cantants més. Actualment The Flying Pickets segueixen en actiu, però ja sense cap dels seus components originals. Per cert, aquesta cançó que es la més recordada del grup, va ser versionada per ells mateixos cantan-la en castellà.
A sota foto del grup britànic
La frase amb la qual tancarem el programa per avui és del filòsof i teòleg danès del segle XIX Sören Aabye Kierkegaard (Copenhaguen, 5 de maig de 1813 - Copenhaguen, 11 de novembre de 1855), al qual es considera el pare del Existencialisme i que va manifestar:
"La vida només pot ser compresa mirant cap enrere,
però ha de ser viscuda mirant cap endavant"
Una cosa que més o menys jo ja us he dit en diverses ocasions, sense saber en aquells moments que era d'aquest filòsof danès. I per avui tanquem així la barraqueta d'Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant i la xarxa d'emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa. Que sigueu bons, que sigueu bones, ens veiem pel món. Per cert, al programa de demà tindrem un munt de country, de fet tot el programa serà tot country
BONES FESTES US DESITGO
DES DE UN TOC DE ROCK
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario