Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 14-12-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

La veritat és que el programa d'avui té força mala llet, és clar que els que em coneixen diran que està molt en la meva línia, no la que acostumo a utilitzar quan parlo per la ràdio o quan escric que llavors intento casi sempre contenir-me o ser mesurat, em refereixo a la meva línia a micròfon tancat. És clar que de vegades un necessita dir les coses que pensa clarament, encara que a molts no els agradi o simplement no sigui del gust de tothom, però jo sempre he procurat ser sincer i avui a Un Toc de Rock podeu estar segur que Mario Prades seguirà sent-ho.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Especialistas – Me pudro por ti 1998

Avui començem amb una altra peça a cavall entre el pop-rock i la salsa caribenya ens el porta el grup aragonès Los Especialistas, un trio en el que algun dels seus components havian militat paral.lelament a Los Gatos Locos, Enfermos Mentales i Acto Fallido. La veritat es que el títul d’aquest tema no hem resulta massa agradable, més aviat em sona malament l'oïda, però la cançó musicalment està molt bé i avui la escoltarem a Un Toc de Rock. Los especialista eren Fernando de la Figuera (guitarra), Santiago del Campo (veu, saxo i flauta) i J. Ramon Marcen (guitarra) i en aquest enregistrament també col.labora Laurent Castagnet a les bateries i programacions de caixes de ritme, encara que no recordo ara si ho va fer en aquest tema o no, al costat de la cubana Lucrecia, una dona afincada a Catalunya des de fa anys i Chonchi Heredia. Van comptar amb Frederic Gallardet (piano), Antonio Ramos (baix), Quino Béjar (percussió), Rudy Visetel (trompeta), José Luis Calvo (saxo) i Francisco Garcia Vega (trombó de vares). Es va gravar en els estudis Eurosonic entre els mesos de juny i juliol de 1998 i va ser produït per ells tres. Durant un temps Los Especialistas eren quatre i va formar part del grup César Navarro que tocava el baix. En total Los Especialistas van gravar 6 discos i sembla ser que preparen un de nou. Aquest tema es trobava en el seu quart treball, un CD que es va titular "Un pez en la maleta", va ser editat per BMG Ariola l’any 1998.

Amaral – Montaña rusa 2011

Els duet aragones Amaral te un nou disc al carrer i la veritat és que ha trigat i molt a sortir, gairebé tres anys si tenim en compte que "Gato negro, Dragón rojo" es va publicar el 2008, tot i que el 2009 van treure un DVD en directe que va ser la fi del contracte amb la seva discogràfica. “Hacia lo salvaje” ha estat el single publicat a l’agosto com avanç i que ja hem escoltat al programa, donava títol al nou àlbum que es va editar el 27 de setembre passat, però jo os porto ara aquesta peça que és molt escolta-ble, si bé he de reconèixa que aquest disc poc m'aporta de nou quan faig un repàs a la carrera discogràfica d'Amaral que des de fa anys i musicalment parlant, estan molt estancats. La novetat és que l'àlbum s'ha editat a través de la seva pròpia companyia i en algunes peces mostren un petit toc més dur i més proper als seus principis. En la gravació realitzada en els estudis del

grup a Madrid, han intervingut Eva Amaral (Zaragoza, 4 d’agost de 1972) i Juan Aguirre (San Sebastián, 11 de febrerde 1971), al costat de Toni Toledo i Chris Taylor. Els productors ha estat Juan de Dios Martín, Eva Amaral i Juan Aguirre. Les programacions són d'Antonio Escobar. Les mescles i la masterització s'han fet a Nova York, a càrrec de Michael Brauer i Greg Calbi. Totes les cançons i unes quantes més que de moment han estat descartades, s'han gravat també en format acústic. El 18 de maig de 1998, va sortir a la venda el primer àlbum d'Amaral, titulat així, com el duet, amb producció de Pancho Varona i un so gairebé heavy, per això us deia alló de tornar a les seves arrels.. Però les discogràfiques van reconvertí a Amaral fins arribar a un punt en que són una banda molt comercial que és el que ven a nivell ràdio-fórmula i no oblidem una cosa que us he dit en diverses ocasions, les cases de discos són un negoci i el que volen és vendre, no els importa el producte ni cremar als artistes, no volen res més que enriquí les seves arques, con qualsevol altre empresa o cuasi tots els polítics.

Caràtulas, la de la dreta es del primer disc. A sota foto

Racha – Maldito Falsario 1993

Aquest tema es trobava en "Marcando el compás", únic disc que jo recordi, publicat per Racha, aquesta cantant de bona, agradable i potent veu. Va ser editat pel segell Avispa el 1993 i si bé va ser editat en versió vinil, poc després el van reeditar ja en CD. La veritat és que l'àlbum de Racha va merèixa millor sortida comercial de la que va tenir, sobretot per la qualitat del mateix però es van trobar amb el problema habitual en la música espanyola: Companyia petita, pocs diners per promocionar els seus treballs a través de la ràdio-fórmula igual a desconeixement per part del gran públic amb el resultat que les vendes no són les que l'artista i el seu disc mereixen. Va ser produït per Bernardo Fuster i Luis Mendo (a la foto), membres del grup Suburbano i la cançó era una composició d'ells que ja havien gravat amb Suburbano anteriorment, si no m'equivoco. També

eren seves la resta de cançons del CD de Racha. En la gravació van intervenir músics d'indiscutible qualitat com Rubem Dantas (congues), Ñete Caruana (bateria), Cuco Pérez (acordió), Álvaro de Cárdenas (baix), Ricardo Rauet (teclats), Lorenzo Sulano (saxo), Belén de Benito (guitarres), Alicia Alemany (cors), al costat de Bernardo Fuster (percussió i cors) i Luis Mendo (guitarres). La veritat és que poc us puc dir de Racha, però la lletra del tema, cada vegada que la escolto m'evoca la figura de Teddy Bautista, és clar que quan es va compondre, les relacions entre els dos autors i el llavors president del SGAE eren molt bones. M'agradaria saber que opinen ara Bernardo Fuster i Luis Mendo de l'home que va fer el paper de Judes a "Jesucrist superstar", versió espanyola, peró voldrie sapigué la veritat, no el que es podria dir en mitjans de comunicació.

Racha

Suburbano – La mujer de tu vida

I parlant de Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, aquí està un dels millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva gran qualitat i la seva dilatada obra, ara escoltarem a Suburbano i una gran cançó, una de les moltes que tenen, "La mujer de tu vida". La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible qualitat. La prova la tenim en la seva discografia que sense ser brutal, tenen una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de pel.lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i molta altra gent. Van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona. Suburbano també van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo Fuster i Luis Mendo son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París", “Alou” o "La puerta de Alcalá". La seva primera

actuació en públic va ser el 3 de maig de 1979, a la sala El Gayo Vallecano, una cooperativa de teatre independent, fundada i dirigida per Juan Margallo en ple barri de Vallecas. Per cert tots dos músics van ser o són, propietaris del segell discogràfic Avispa Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y las seves cançons. Os explicaré una curiositat, Bernardo Fuster había gravat a Alemanya, l’any 1974, un disc titulat “Manifiesto”, un disc prohibit a Espanya i dedicat a atacar al régim i a favor dels FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriotic), una mena d’ETA que van sapiguer di adeu quan va ser el moment de fer-ho, no com els asesins bascos que aran diuen que deixan les armes, però no les antreguen ni donen la cara. Bernardo Fuester va gravar aquest disc sota seudonim, fen-se dir Pedro Faura i ja hem escoltat alguna de les seves cançons tant a Un Toc de Rock, com a El Temps Passa.

Discos i a sota foto

Patricia Oliver – Esperando 1998

Poca informació us puc donar ara de Patricia Oliver i això que a aquesta cantant la vaig tenir al meu despatx de Vila-seca quan va treure aquest CD. Patricia Oliver va venir a presentar-me el nou disc i li vaig fer una entrevista que es va publicar al Diari de Tarragona, peró no recordo masas cosas d’aquella l’entrevista i tinc que confesar que no conservo la cinta. Però us puc dir que les seves cançons són molt bones i d’ella puc dir també que entronca ritmes de rock amb connotacions de cantautora. Cantant, guitarrista i compositora,

Patricia Oliver va publicar aquest disc que incloïa el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, “Esperando” i que es va titular "Un sitio en mi corazón". El CD va ser publicat pel segell Arcade el 1998 i estava produït per Carlos Oliver. Patricia Oliver va comptar a la gravació amb les col.laboracions de Enzio Filippone a les bateries i percussió, Carlos Oliver al baix, José Nortes a la guitarra, Carlos Raya (guitarres), Boris Alarcón (piano i teclats), Phil Shillman (violí) i crec que encara hi havia algú més. Excepte una o dues cançons, totes las que recull el CD van ser compostes per la mateixa Patricia Oliver. Aquesta peça és una de les que més m'agraden de l'àlbum, per això us l'he portat, perquè la escoltem junts.

Patricia Oliver

La Salseta – Treballo la nit 1992

Liderats per Salvador Escribà, La Salseta del Poble Sec són una de les millors formacions de ball de l'estat, tots ells músics de vàlua i jo sempre he dit que "Qui no balla amb La Salseta, és que no balla ja amb ningú", si bé i això és curiós, la primera vegada que els vaig veure en directe i que va ser el dia que ens vam conèixer Salvador i jo, el titular de l'article que vaig publicar al Diari de Tarragona amb la crònica de l'actuació, realitzada a Almoster o Castellvell, ara no ho tinc clar, va ser "A la Salseta li va faltar salsa" i és que aquell dia van haver errors. Salvador i jo vam tenir un enfrontament i al final vam fer una bona amistat que es va mantenir al llarg dels anys. La Salseta del Poble Sec ha gravat molts discos, però tampoc s'han prodigat en

excés, en la seva carrera jo destacaria "Hazañas Bélicas" i "Treballo la nit" al què aquest tema que escoltem ara donava títol i en el qual constaven només com La Salseta. Va ser produït per Cristo Fontecilla que també va posar guitarres i gravat entre els mesos de març i abril del 92, es va editar al juny a través del seu propi segell, en ell van oferir una lliçó de bon rock en català i és que tots ells són bons músics i l'experiència és un grau. En aquesta disc La Salseta són Rafa Villanova (veu. guitarra i foto de la portada), Salvador Escribà (cantant), Fredi Cabestany (bateria), Luis Martínez (saxos), Josep Encuentra (guitarres), Dani Gallostra (trompeta), Jordi Gas (baix i veu), Jordi Puigví (percussions), Josep Tro (trombó) i Lluís Vidal (veu, piano i sintetitzadors). Aquest tema es va incloure també en un CD titulat "Fent Costat" i els beneficis anaven destinats a l'hospital Suhodol, a Bòsnia i en el disc també van col.laborar amb una cançó cadescun d’ells Serrat, Celdoni Fonoll, Laura Simó, Lax'n'Busto, Llach, Max Sunyer, Ovidi Montllor, Raimon, Toti Soler, Els Pets, Ai Ai Ai i uns quants més, entre ells Sau.

Salvador Escribà, líder de la Salseta del

Poble Sec (Foto: Mario Prades)

Antònia Font – S’Estel d’Aquari 1999

Antonia Font són un grup mallorquí que van ser considerats la gran revelació del pop català fa uns quants anys i que estan liderats pel guitarra i compositor Joan Miquel Oliver, que també ha publicat en solitari i ha compost per a una altra gent, al costat del cantant Pau Debon, Pere Manel Debon (bateria), Jaume Manresa (teclats) i Joan Roca (baix). Antònia Font va començar a treballar el 1997 gravant una maqueta, des d'aquell moment ha tret vuit discos, el primer d'ells el 1999 i el segon titulat "A Rússia", es va editar el 17 de febrer de

2001 i va ser declarat el Disc Català de l'Any. Entre molts altres premis, van rebre el Premi Nacional de Música de Catalunya el 2008. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock us l'he extret del seu primer disc amb el nom del grup per títol, producció de Tomeu Janer i amb cançons de temàtica molt galàctica. Aquest any han publicat "Lamparetes". Per cert que mai han aclarit realment el perquè del seu nom ja que en el grup no hi ha cap noia, però sembla ser que es tractava del nom d'una amiga de Llucmajor, companya d'estudis a la universitat, que va ser el primer nom que els va venir al cap quan van decidir unir-se a la moda de grups amb un nom propi sense relació amb cap membre de la banda. L'octubre passat crec recordar que els Antònia Font han actuat a Tarragona ciutat.

Antònia Font

Sau – El preu de la llibertat 1995

Aquest tema a càrrec de Sau, la millor banda de pop català de la història, integrat pel recordat Carles Sabater i Pep Sala, és una versió d'una cançó del músic nord-americà Stephen Stills que va ser membre de Crosby, Stills, Nash & Young, Manassas i Buffalo Springsteen. Va ser un dels temes que es trobaven al CD benèfic a favor de l'hospital Suhodol, de Bòsnia i del qual us he parlat abans i en el que també van col.laborar amb una cançó cadescun d’ells Joan Manuel Serrat, Marina Rossell, Celdoni Fonoll, Laura Simó, Maria del Mar Bonet, Lax'n'Busto, Llach, lloll Bertran, Max Sunyer, Ovidi Montllor, Raimon, Toti Soler, Els Pets, Ai Ai Ai i uns quants més. Carles Sabater Hernández, va néixa el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir el 13 febrer 1999 a Vilafranca del Penedès, després d'un concert i a causa d'una parada cardiorespiratòria. Tots dos eren molt bons amics meus i Pep després de la mort del seu company va deixar definitivament el projecte Sau i es va llançar en solitari.

Sau abaix, a dalt central del CD benéfic

Seguridad Social – El mundo 2005

Vaig conèixa a Seguridad Social quan eren un dels grups líders de la moguda punk a Espanya i els vaig tenir actuant a la Fàbrica de Reus, clar que hi va haver moguda. Va ser un concert que vaig heretar del meu amic Fede Sardà, jo vaig passar a ser director artístic de la sala, quan era local de concerts en directe, al accidentar-se Fede i retirar-se de la sala propietat del seu germà i uns quants socis. Tot i veure que era un grup punk, Santiago Sardà va donar una ordre contundent "Prohibida l'entrada al local als punkis" un altre Lumbreras, es porta un grup punk i els punks no entren. Es va embolicar un follon tal en la porta que finalment va haver d'intervindre fins i tot la policia nacional i posar ordre. José Manuel Casany em deia que era la primera vegada que

actuaven només per pijos, paraules seves, no meves. És clar que després els valencians van canviar de terç i van veure el potencial del públic No Punk i Seguretat Social van començar a gravar fins flamenques i van entrar en les llistes dels 40 Principals. "El mundo" és una versió del gran èxit de Jimmy Fontana que aquet va gravar el 1962 i que Seguridad Social va incloure en el seu àlbum "Puerto escondido", editat el 2005 i va ser un tema que es va publicar en single abans que el CD. Es va fer servir en una campanya publicitària d'una companyia d'assegurances, crec que va ser Santa Lucía. De fet en aquest àlbum hi va haver tres cançons que es van utilitzar en anuncis. El passat 12 de juliol va sortir al mercat el nou disc de Seguridad Social anomenat "El Mundo al Día en 80 vueltas". Per cert, quan van començar el 1982, es van cridar Paranoicos.

Jeanette – Porqué te vas 1977

Aquesta cançó de Jeanette es va clasificar a les llistas del Billboard americà de l’any 1977 en el lloc 11 cosa que no es moco de pavo. Janette Anne Dimech, coneguda com Jeanette va nèixa a Londres el 10 de octubre de 1951. Va formar part del grup barceloní Pic-Nic als que va coneixa quan va arrivar a Barcelona despres de la separació del seus pares. Pic Nic, aquells del “Callate niña”, té l'origen en el Vytas Brenner Quartet, amb els germans veneçolans Vytas i Haakon Brenner, guitarrista i baixista, respectivament, el pianista i bateria Jordi Sabatés i el guitarra Toti Soler, als quals es va incorporar com a cantant Jeanette. Canvien el seu nom a Brenner's Folk i editen un EP amb Edigsa, cantat en català. Quan Vytas i Haalon Brenner

tornen a Veneçuela són substituïts per Isidor de Montaberry al baix i el mexicà Al Cárdenas a la guitarra i es converteixen en Pic Nic. Van ser descoberts i llançats pel locutor Rafael Túria, però es va trobar amb el greu problema que no tenia prou repertori i ells no volien versionar, si be cançons como “Negra estrella” eren versions. Això va provocar que finalment el grup es desfés i Jannette comencés en solitari. Per cert que el gran guitarrista Toti Soler, mai vol parlar de la seva etapa Pic Nic, és com si per a ell no existís, el que ens indueix a pensar que per a ell existeix i molt. No entenem que ningú vulgui renegar dels seus orígens. Un altre cosa, Toti Soler, Jordi Sabatés i Isidoro de Montaberry van formar part del grup Om on va militar el gran guitarrista nort-americà Taj Mahal. Entre els grans èxits de Jeanette en solitari trovem “¿Porqué te vas?”, “Corazón de poeta” i sobre tot “Soy rebelde” que es del 1971.Aquesta caçó es va incloure a la banda somnora del film "Cria Cuervos".

A la foto Jeanette ams Pic-Nic, Toti Soler es el segun per la dreta

Víctor Manuel – Solo pienso en ti 1979

Fa poc més d'un més, vaig veure a Antena 3 TV un reportatge d'investigació molt interessant, centrat en el SGAE i els tripijocs i chanchullos de la "entitat gestora", clar que dies més tard es va saber també l'ús de las targetas de crèdit que havien fet la cúpula de l'entitat i els estralls en les arques del SGAE, a més d'usar-les per pagar vacances familiars al Carib, Nova York i altres llocs, havien arribat a comprar fins i tot calçotets i roba interior de senyora, sembla ser. En aquell reportatge em va resultar patètic escoltar i veure a Caco Senante pretenent tirar pilotes fora en referir-se a les activitats del seu mentor, Teddy Bautista, fins al punt que no volia identificar ni el seu despatx quan les càmeres van passar per davant i al.legant que la junta havia signat sempre tot sense mirar el que estaven signant. Un altre que la veritat, em va resultar així mateix patètic, va ser Víctor Manuel pretenent allegar ingnoracia de tot, una mica o un molt. Ara escoltem a Víctor Manuel en una de

les seves millors cançons, amb una bona lletra que tracta de les relacions sentimentals entre disminuïts psíquics i físics. Dins de la seva romàntica visió, la lletra és molt dura pel que no diu precisament. El tema es va incloure en el seu LP “Soy un corazón tendido al sol” de 1979. Víctor Manuel San José Sánchez (Mieres del Camí, 7 de juliol de 1947) és un cantautor, productor i fervent comunista, considerat amb la seva dona Ana Belén com un dels artistes emblemàtics de la Transició Espanyola. És clar que en el seu segon o tercer single, editat el 1966 per Belter, va incloure el tema "Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest gran home a qui lloava tan ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco Franco Bahamonte, aquell de nefast record i al que van dir-li "Caudillo de España por la gracia de Dios". Toma Ya! És clar que durant uns quants anys negava haver-lo gravat, després i davant l'evidència va haver de reconèixa que era ell.

Drupi – Sambario 1977

Drupi és un cantant, guitarra i compositor italià no massa conegut al país malgrat haver gravat uns quants singles en castellà, encara que possiblement les cançons més populars a Espanya siguin "Bella bellíssima", “Sereno es” i "Sambario", aquest que sona ara a Un Toc de Rock que es va editar en single el 1977 sent verionat també al castellà i que era la cara B. Aquí al pais va ser publicat per Hispavox. El seu veritable nom és Giampiero Anelli, però musicalment és conegut com Drupi i va néixa el 10 d'agost de 1947 a Pavía. Va debutar el 1970 i ha participat en diverses ocasions al Festival de Sanremo, encara que quan millor es va classificar va ser el 1982 amb el tema "Soli" que va quedar en tercera posició. És una de les veus "negres" més importants al seu país natal i hem de dir que Drupi segueix en actiu i el 2007 va publicar el seu últim disc fins ara, un CD titulat genèricament “Fuori Target”.

Drupi

Linda Ronstadt – El lago azul

Quan fa unes setmanes vam escoltar a Linda Ronstadt us vaig dir que la cançó ”Blue Bayou” també la havie gravat en castellá, dons bé, abans de que comenceu a demanarme-la, aquí la teniu. Linda Ronstadt es coneguda també pel sobrenom de la Reina del Rock o la Primera Dama del Rock, el seu nom complet és Linda Susan Marie Ronstadt i va néixa el 15 de juliol de 1946 a Tucson, Arizona. Està englobada dins de la música country tot i que ella ha incursionado en estils molt diversos com el rock i el mariachi i ha cantat en castellà en diverses ocasions. A la fi dels 70's Linda Ronstadt ja havia aconseguit 8 discos d'or i quatre de platí. Se l'ha considerat com "la dona més ben pagada del

rock". Al principi va formar part del grup Stone Poneys. El 18 de juliol de 2004 en el curs d'una actuació al Aladdin Casino de Las Vegas, va lloar públicament a Michael Moore i la seva pel.lícula documental "Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira del públic, va ser esbroncada i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada del local pel gerent del casino que va anunciar que mai més tornaria a actuar al seu local. Linda Ronstadt apareix en un capítol dels Simpson, "Mr Plow", en el qual realitza un anunci de llevaneus amb Barney Gumble. “Blue bayou" es una composició de Roy Orbison i Joe Melson. Aquest “peaso cansión” va ser un dels gran èxits de Linda Ronstadt que la va gravar al 1977 i va vendre més de dos milions de singles i va ser disc de platí i arriban al segon lloc a les llistes de country del Billboard i al tercer a les de pop, en la versió original en anglès, es clar..

Portades i a sota foto de Linda Ronstadt

Esmeralda – “Pa” los pesares 1996

De nom complet Esmeralda Cayuelas Grao, Esmeralda va néixa a Orihuela, el 7 de febrer de 1968. És una compositora, cantant i productora que va guanyar el 1994 al Festival de Benidorm amb la cançó "Fuego y miel", composta per Rosana Arbelo. Aquest tema es troba en la banda sonora del film "Como un relámpago" de Miguel Hermoso i protagonitzada per Santiago Ramos i Assumpta Serna. En la banda sonora es recollien temes de Celia Cruz, Caco Senante, Garibaldi i per sopossat Esmeralda, encara que els títols de crèdit al CD que va publicar Home Discos, una subdivisió de Manzana, el 1996, està tan malament explicat que no saps quina cançó interpreta cada un d'ells i has d'anar deduint-lo. Aquest tema és el que obre l'àlbum, per cert un disc molt interessant.

Esmeralda Cayuelas

Acabarem Un Toc de Rock per ara amb una frase de l'escriptora i sobre tot cortesana francesa Anne Ninón de Lencros (10 novembre 1615 - 17 octubre de 1705), una de les primeres feministes de la història, però que va viure a costa dels homes. Quan Ninon va morir, la seva vida, els seus amors i els seus pensaments es van convertir en alguna cosa semblant a una llegenda que circulava per la cort francesa i que inevitablement, va ser objecte d'exageració.