Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Mario Prades amb el director de cinema Antoni Ribas i un
regidor de l'ajuntament de Tàrrega, a la Fira del Disc i
Cinema de Col.leccionisme de Tàrrega
Avui a Un Toc de Rock anem a escoltar alguna que altre novetat i com sol ser habitual, sobre tot cançons que formen part de la nostra història musical, de la banda sonora de la nostra vida. És clar que començarem amb un crit d'atenció sobre els fumadors, aquests gran marginats que a força de ser educats i callats, estem sent doblegats per una minoria cridanera i irrespectuosa. És que com diuen els Mojinos Escozios en la seva cançó, avui ja no es pot fumar ni en els estancs, podreu imaginar una major incongruència. Tot això sense oblidar les quantitats d'impostos que entren a les arques de l'estat a costa dels fumadors que per cert, acabarem com vam començar, amagats al quartet de bany perquè no ens vegi ningú.Benvinguts a Un Toc de Rock
Mojinos Escozios con Miguel Ríos – No se puede fumar 2011
El nou treball dels Mojinos Escozios porta per títol genèric "Mená Chatruá", es va publicar el 6 de setembre passat i en ell trobem aquesta cançó plena del bon humor a què ens té acostumats El Sevilla i el seu grup, en ell tenen la col.laboració de Miguel Ríos, posant sobre la taula un tema candent, el de la marginació dels fumadors per part de la societat que està en contra del tabac, la majoria ex-fumadors als que els toca i molt els pebrots que altres facin el que ells s'han vist obligats a deixar. Tornant a Los Mojinos, recordo la primera vegada que ens vam veure El Sevilla i jo, va ser arran del seu primer disc que va editar Horus al 96 i ell va vindre a casa meva per presentàr-mel, per tal que li fes una entrevista per al 
Diari de Tarragona. Es va sorprendre quan li vaig dir que el seu estil s'assemblava i molt al dels andalusos No me pises que llevo Chanclas, però ell va reconèixa que era cert, si bé tots dos vam coincidir en que musicalment Los Mojinos eren molt més complets. Los Mojinos Escozios són Miguel Ángel Rodríguez "El Sevilla" (cantant i harmònica), Juan Carlos Barja "Zippy" (baix i cors), Juan Ramón Artero "Chicho" (guitarra), Vidal Barja Jr "Vidalita" (guitarra) i Vidal Barja "El Puto" (bateria). La veritat és que quan van començar els crítics no donaven ni un duro pel seu futur i mireu-los, segueixen al peu del canó i tenen un públic fidel. En aquest nou àlbum i a més a més de Miguel Ríos, trobem altres col.laboracions: Carlos Segarra, Manu Sanchez, King África, David Demaria, Casal, Pau Donés, Rosa López, Pimpinela, El Koala, Ariel Rot, Melendi, Rosendo, Miguel Campello, Los Delincuentes, Mago d'Oz, Santi Balmes, Edurne, David Summers, Miqui Puig, Chenoa, Pepe Begines i crec que em deixo algun.Els Mojinos Escozios, rock i diversió
Roberto Giménez & Railes – Gallo Colorao Blues 2000
L'any 2000 el segell andalus Big Band Producciones Discográficas va editar aquest extraordinari CD de Roberto Giménez & Railes titulat "Hold your fire" que era el seu segon disc. Tota una lliçó de R & B fet a Espanya i sense res a envejar als músics nord-americans del gènere. En aquest CD i més de les seves pròpies composicions, Roberto Giménez & Railes van incloure alguna versió, com una genial del "Jumping Jack Flash" dels Rolling Stones. El grup eren Roberto Giménez (cantant, guitarra i slide), Paco Metallin (baix i cors), Felipe Cucciardi (bateria) i Pau Chafer l'òrgan Hammond i piano. Van comptar amb les col.laboracions de Pepe Cantó a la percussió, Danny Boy a l'arpa, Xevi López (mandolina), Carlos Sanchís (acordió) i Luis Prado (piano i òrgan). "Gallo Colorao Blues" és una de les millors cançons del disc i la lletra està plena de bon humor reflectint una realitat amb la que aquells que es dediquen a lligar sense solta ni volta, es troben en masses ocasions. Roberto Giménez & Railes es va gestar a la Universitat Politècnica de València despres de que l’any 1992, el professor de la Facultat de Bellas Artes, Roberto Giménez Morell, va crear La Blues Band de la UPV amb un grup d'estudiants. Des de fa algun temps han passat a ser Railes Blues Band i de vegades porten a la cantant de color Janine Johnson.
CD i foto de Roberto Giménez
Loquillo y Trogloditas – El rompeolas 1987
José María Sanz va néixa el 21 de desembre de 1960 al barceloní barri del Clot. Anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va cridar Teddy Loquillo i sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però passaren amb més pena que glòria. El 1980, va sorgir Loquillo i Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans i en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo i Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé (a la foto) que per cert va produïr un dels mes grups, els lleidatans Adhesivo. Un bon dia vaig organitzar un concert de Loquillo y Trogloditas a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig 
tindre els meus problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre que excusar-lo, però la veritat es que estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Aixó em va ser dit per gent del grup. “El Rompeolas” va ser una composició de Sergio Fecé que és va incloure per primera vegada al disc “Morir en primavera” de 1987, si bé despres s’ha inclós a un munt de recopilacions i directes. Us explicaré una cosa que va succeir en una roda de premsa després d'un concert de Loquillo i sobre aquest disc i comprobareu el seu taranna. Una de les periodistes, d'una emissora comercial important, admiradora de Loquillo i a la qual se li queia la bava mirant al noi del Clot, li va preguntar sobre això del títol de l'àlbum i en què estació de l'any li agradaria morir... ell cantant despòtic i prepotent, en aquells moments, no ara, la humiliar públicament devant de tots els companys de premsa, dient-li que possiblement ella no sabia que el títol es referia a la Primavera de Paris del 68 i que no tenia ni idea de res. Sobren totes les paraules. Sobretot les que Loquillo va dir.
Ogara – El Último Beso 1996
Aquesta cançó està composta per el mateix José Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara, un bon cantant i compositor, crec que basc i que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de Rock, a mi aquesta cançó "El último beso" sempre m'ha encantat. Ojara ha composat per Sergio Dalma, Luara, Raúl, Roser i Silvia Pantoja, entre altres. La peça que sona ara a Un Toc de Rock es trobava al seu CD “Historias coridianas” que signat solsament com Ogara, va publicar el segell 
JLP Ediciones l’any 1996, comptan amb Toni Carmona a las guitarres, Laurent Vernerey al baix, Angel Celada a la batería, Iñaki Arakistain als saxos i que en aquesta cançó es llueix, Joseba Robles a les trompetes, i Nando de la Casa als teclats i que també va ser el productor. Es va gravar al estudis Digital-Biko de Victoria. Pot que m’equivoqui, crec recordar que fons de la seva discogràfica van dir-me que Ogara vivia al Vendrell, però no ho tinc gens clar jo sempre he pensat que vivia al nort. Per cert que a Internat he trovat una página on el posan a parir acusant-lo de poc profesional i treure els diners a la gent. La veritat la sap ell i el que ha escrit aquella pàgina.
CD obert de Ogara, a sota foto del cantant, productor i compositor
Suburbano – París-Tumbuctú 2000
Tornem a escoltar a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva qualitat i la dilatada obra, ara escoltarem a Suburbano i un altre gran cançó, una de les moltes que tenen, "París-Tumbuctú" que va formar part de la banda sonora del mateig títul i que jo us extrec del seu CD-llibre en directe “20 años y un día”. La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer rock... i malgrat tot van 
continuar funcionant i amb indiscutible qualitat. La prova la tenim en la seva discografia que sense ser brutal, tenen una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de pel.lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i molta altra gent. Suburbano van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona. Suburbano també van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo Fuster i Luis Mendo son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o "La puerta de Alcalá". La seva primera 
actuació en públic va ser el 3 de maig de 1979, a la sala El Gayo Vallecano, una cooperativa de teatre independent, fundada i dirigida per Juan Margallo en ple barri de Vallecas. Per cert tots dos músics van ser propietaris del segell discogràfic Avispa Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y las seves cançons. Os explicaré una curiositat, Bernardo Fuster había gravat a Alemanya, l’any 1974, un disc titulat “Manifiesto” (caràtula al costat), un disc prohibit a Espanya i dedicat a atacar al régim i a favor de los FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriotic), una mena d’ETA que van sapiguer di adeu quan va ser el moment de fer-ho, no com els asesins bascos que ara diuen que deixan les armes, però no les antreguen ni donen la cara. Bernardo Fuster va gravar aquest disc sota seudonim, fen-se dir Pedro Faura i ja hem escoltat alguna de les seves cançons tant a Un Toc de Rock, com a El Temps Passa.
Luis Mendo i Bernardo Fuster son Suburbano
Cafè París – La Nit 1994
Cafè París van ser un grup creat a Reus que va tenir una més aviat curta carrera professional tot i que eren una banda de qualitat que fusionava pop, folk i tocs jazzístics que van editar un sol àlbum titulat com el grup "Cafè París" i que va publicar el segell Tram en 1994. Té bones cançons i de fet ja els haviem escoltat, però es un bon CD i en altres programes escoltarem alguna més. Cafè París estava integrat per Tzito Luri (cantant), Dani Albero (teclats i piano), Xavi Pié (saxos), Kike Colmenar (bateria i percussions), Xavi Macaya (violí i viola) i Pepe Sàez (baix). El disseny de la portada del CD de Cafè París va ser de Quim Mallafré i la producció va estar a càrrec de Cafè París, és a dir, ells mateixos. El CD es va gravar a l'agost de 1993 en els Estudis Jan Candela de Barcelona. "La Nit" va ser una composició de Dani Albero que de fet, va compondre gairebé totes les cançons del CD i en ella es llueigen com instrumentistes, si bé la cançó te lletra. En aquella època els portava com a representants una empresa de Valls, Batall Gestió Cultural, dos bons amics.
Fuego! con Carme Canela – Route 66 1994
El dia 19 de març de 1993 a la sala Otto Zuzt de Barcelona, dirigida en aquells temps pel meu amic Fede Sardà (a la foto), es va instal.ar un estudi mòbil i el grup barceloní Fuego! va gravar un CD titulat "Let 's play the blues" del que us extrec aquest tema que compta amb la col.laboració de la barcelonina Carme Canela, una de les millors veus del R & B, blues i jazz de Catalunya. L'àlbum es va gravar en el curs de dos concerts realitzats en dies consecutius i es va editar a finals de 1994 a través del segell AZ Records propietat de Braulio Pau. Va ser un treball 
de Fuego! ple de qualitat i R & Bcon versions i cançons pròpies que també va comptar amb les col.laboracions de Big Mama Montse, Dani Nel-lo, Julio Lobos, Jaco Abel, Vicente Zumel, Patrice Manget i uns quants més. Fuego! eren la banda creada per el guitarrista Joan Vinyals (Barcelona, 1958), al costat de Enric "Nota" Parés, Xavi "Bubu" Prats i Jacint Bonell. Encara que en aquest disc crec que eren un trio. Joan Vinyals a l’any 1972 forma 
el grup Fuego! amb Jordi Bonell i Andreu Simón, amb els que no ha parat de fer actuacions des d'aleshores. Uns anys més tard forma part del grup Arsenik, amb els qui toca música pròpia orientada al Rythm'n Blues i Pop. Durant un temps va acompanyà al cantant gitano Chango. Va ser o és profesor del Taller de Músics de Barcelona i va formar part de Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i Batiste, Cece Giannotti-Joan Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a la vegada que toca i col.labora amb molt diversos músics: Ramoncín, Luz Casal, Yoko Ono, Zé Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex Warner, Big Mama, Dani Nel.lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. El dia que hem va regalar aquest CD tocava amb la Dharma.
Joan Vinyals
Big Mama & Víctor Uris – No way out 1996
Seguim a Catalunya amb una de les millors veus del blues que ha donat aquest país. És la cantan catalana Montserrat Pratdesaba, nascuda a St Quirze de Besora el 1963 i coneguda com Big Mama Montse. L’hi van començar a dir Big Mama quan actuava a la Cova del Drac, el 1988. Aquest tema que escoltem és una composició de la cantant i Víctor Uris, és trobava al CD “El Blues de l’ombra blava”, un traball molt íntim, però també ple de canya, publicat per DiscMedi al 1996 i on forma duet amb el mallorquí Victor Uris conegut com “Harmónica Coixa” i el disc està dedicat al músic Amadeu Casas. Va ser gravat als estudis Musica Nostra de Palma de Mallorca, entre els dies 19 i 29 d’agost de 1996 i en aquesta peça que obra el CD i sona ara a Un Toc de Rock, comptan tembé amb Hugo Socrate als bongos i percussió. Ja os ho vaix 
explicar, peró ho repetiré, una anécdota de la que soc testimoni. Una vegada vaig montà un concert de Big Mama Montse amb format elèctric a la sala Philadelphia de Reus (a la foto feta per Mario Prades). Vaig organitzar una roda de premsa a la qual van acudir bastants mitjans de comunicació de la província. Em vaig quedar sorprès de les preguntes. Sobretot una em va resultar molt curiosa. Un periodista li va dir que ell s'esperava, davant del nom de Big Mama, a una cantant vella, grossa i negra, per tant si la Big Mama Montse era blanca, no estava grossa i era jove i catalana... perquè es dedicava al blues. Brillant el noi. Despres, amb Montse i el propietari de la sala ens descollonabam ja que la realitat era que el periodista havie vingut a la roda de premsa sense llegirse per a rés l’informació biográfica que jo enviaba sempre i no tenía ni idea de qui era la Big Mama Montse.
Mario Prades amb Big Mama i el director de la sala Philadelphia,
a sota una imatge de la actuació (Fotos: Mario Prades)
Tete Montoliu – La chica de Ipanema
Tete Montoliu va ser un dels millors pianistes de jazz de l'escena internacional, músic de reconeguda vàlua, català, va tocar amb els grans del gènere a tot el món i va ser el primer músic de jazz espanyol que va ser reconegut a tot el món, sense oblidar el saxofonista Pedro Iturralde. De veritable nom Vicenç Montoliu i Massana, era conegut com Tete Montoliu (Barcelona, 28 de març de 1933 - Barcelona, 24 d'agost de 1997), era invident i si la seva qualitat com a músic és inqüestionable, com a persona a mi em va caure malament des el dia que el vaig conèixa. Em vaig trobar amb un home amargat, 
dur i despòtic, frenat per la seva esposa i manager. De fet puc dir-vos que en una entrevista, fart de insolències i la seva mala llet, vaig tancar el micro, el vaig deixà amb la paraula a la boca i vaig fotre el camp. La seva esposa va vindre darrere meu per apaivagar les coses i jo l'hi vaig deixà ben clar "Fins que no aprengui educació i respecte vers la gent, no penso tornar ha fer-li una entrevista" i me'n vaig anar. Parlant d'aquest tema que escoltem ara, un clàssic de la bossa compost per Antonio Carlos Jobin i Vinicius de Moraes (molt joves a la foto), la seva creació va ser curiosa i al mateix temps molt simple. Tots dos músics baixaven a un xiringito situat en el camí a la platja carioca d'Ipanema, allà asseguts al sol o a l'ombra contemplaven a la gent passar. Un dia van descobrir a una jove garota, una noia que gronxava els malucs de forma molt suggerent en caminar i que els va inspirar aquesta cançó. Originalment havia de titular-se "Menina que passa", però quan la va 
gravar Joao Gilberto amb el saxofonista Stan Getz i també la va gravar en anglès Astrud Gilberto, el 19 de març de 1963, van decidir canviar-li el títol i va ser un encert, un dia us explicaré l'historia de la gravació d'Astrud Gilberto que es bona. Per cert, en aquesta gravació els va acompanyar al piano el propi Tom Jobin i es va publicar al LP "Getz / Gilberto". És clar que en realitat, tot hi el que es diu, no van ser ells els primers que la van gravar, el primer va ser Pery Ribeiro, el mateix any, això si. Curiosament i molt temps més tard, la garota, Heloísa Eneida Menezes Paes Pinto (a la foto), aquella noia de cadenciós moviment, va presentar als autors una demanda exigint cobrar drets d'autor ja que havien reconegut públicament que ella havia inspirat la cançó. No se com va acabar la demanda, però quan la noia es va casar, Tom Jobim i la seva esposa Teresa van ser els padrins del casament. Heloisa és propietària actualment d'una cadena de locals de venda de bikinis anomenat, com no, Garota de Ipanema. Si al Brasil tinguessin al capdavant del seu SGAE a un Teddy Bautista, segur que li auria exigit que pagués drets d'autor per l'ús del nom en els cartells.
Tete Montoliu va ser un dels millors pianistes de jazz de l'escena internacional, músic de reconeguda vàlua, català, va tocar amb els grans del gènere a tot el món i va ser el primer músic de jazz espanyol que va ser reconegut a tot el món, sense oblidar el saxofonista Pedro Iturralde. De veritable nom Vicenç Montoliu i Massana, era conegut com Tete Montoliu (Barcelona, 28 de març de 1933 - Barcelona, 24 d'agost de 1997), era invident i si la seva qualitat com a músic és inqüestionable, com a persona a mi em va caure malament des el dia que el vaig conèixa. Em vaig trobar amb un home amargat, 
dur i despòtic, frenat per la seva esposa i manager. De fet puc dir-vos que en una entrevista, fart de insolències i la seva mala llet, vaig tancar el micro, el vaig deixà amb la paraula a la boca i vaig fotre el camp. La seva esposa va vindre darrere meu per apaivagar les coses i jo l'hi vaig deixà ben clar "Fins que no aprengui educació i respecte vers la gent, no penso tornar ha fer-li una entrevista" i me'n vaig anar. Parlant d'aquest tema que escoltem ara, un clàssic de la bossa compost per Antonio Carlos Jobin i Vinicius de Moraes (molt joves a la foto), la seva creació va ser curiosa i al mateix temps molt simple. Tots dos músics baixaven a un xiringito situat en el camí a la platja carioca d'Ipanema, allà asseguts al sol o a l'ombra contemplaven a la gent passar. Un dia van descobrir a una jove garota, una noia que gronxava els malucs de forma molt suggerent en caminar i que els va inspirar aquesta cançó. Originalment havia de titular-se "Menina que passa", però quan la va 
gravar Joao Gilberto amb el saxofonista Stan Getz i també la va gravar en anglès Astrud Gilberto, el 19 de març de 1963, van decidir canviar-li el títol i va ser un encert, un dia us explicaré l'historia de la gravació d'Astrud Gilberto que es bona. Per cert, en aquesta gravació els va acompanyar al piano el propi Tom Jobin i es va publicar al LP "Getz / Gilberto". És clar que en realitat, tot hi el que es diu, no van ser ells els primers que la van gravar, el primer va ser Pery Ribeiro, el mateix any, això si. Curiosament i molt temps més tard, la garota, Heloísa Eneida Menezes Paes Pinto (a la foto), aquella noia de cadenciós moviment, va presentar als autors una demanda exigint cobrar drets d'autor ja que havien reconegut públicament que ella havia inspirat la cançó. No se com va acabar la demanda, però quan la noia es va casar, Tom Jobim i la seva esposa Teresa van ser els padrins del casament. Heloisa és propietària actualment d'una cadena de locals de venda de bikinis anomenat, com no, Garota de Ipanema. Si al Brasil tinguessin al capdavant del seu SGAE a un Teddy Bautista, segur que li auria exigit que pagués drets d'autor per l'ús del nom en els cartells.Tete Montoliu
Pasión Vega – Bolero con ron 2011
La cantant madrilenya Pasión Vega, de veritable nom Ana María Àlies Vega, nascuda el 23 d'abril de 1976 a Madrid, encara que criada a Màlaga, té des de finals de setembre passat, nou disc al carrer titulat "Sin compasión", produït per Jacobo Sureda i del qual us extrec aquest tema, un agradable i sensual bolero, en el qual ella ens diu que "amb alcohol un bolero és menys bolero". Ha estat compost per Jesús Bienvenido que em sembla que col.labora en el tema, però no ho tinc massa clar. Els seus inicis van ser molt en la línia de la vella escola ja que ella es va dedicar a partir de 1992, a presentar-se a tots els concursos que s'organitzavan i va guanyar uns quants abans de començar a gravar, cosa que va fer amb l'àlbum "Un toque de distinción" de 1996. El 16 de novembre de 2007 va realitzar un concert conjunt amb Mònica Molina al Palau dels Esports de Santander, titulat "Pasión con Mónica", en què les dues cantants interpretaven temes dels seus últims treballs fins aquell moment, cantant a duo "La gata bajo la lluvia", l'èxit de Rocío Durcal. Pasión Vega sempre ha sabut envoltar-se de bons músics col.laboradors, entre ells cal destacar el recordat Josep Maria Bardagí, Josep Mas "Kitflus", Ricard Miralles, Víctor Merlo, Pere Bardagí, així com els productors Pancho Varona, José A. Romero i Antonio García de Diego. Pasión Vega
Kalunga – Quien me ha robado el mes de abril 2011
Fa uns mesos es va publicar l'àlbum "La Habana canta a Sabina", disc hereu ja que no vull utilitzar allò tan gastat de "continuació", del que van dedicar els artistes cubans a Serrat fa ja alguns anys. Aquest tema "Quién me ha robado el mes de abril" que originalment Joaquín Sabina va incloure en l'àlbum "El hombre del traje gris" ens l'interpreta Carlos Calunga, un cantan que havia tocat amb Miguelito y su Trabuco amb qui va gravar el CD “Se rompieron los termómetros”, Omara Portuondo i l'Orquestra de Papi Oviedo, però en el disc trobem versions realitzades per Pablo Milanés, Haydée Milanés, Jessica Rodríguez, Frank Fernández, Carlos Varela, Ivette Cepeda, Bona Fe, Amaury Pérez i crec que em deixo algun. Per cert que Carlos Calunga també va formar part de l'Orquestra Bona Vista Social Club amb els quals ha realitzat diverses gires incloent Europa. De fet el 27 de maig de 2010 l’orquestra va actuar, amb ell com a cantant solista, a l'Auditori de Barcelona. En aquest nou disc dedicat a Sabina, curiosament Kalunga signa amb K, però sempre ha utilitzat la C en el seu cognom.
Carlos Calunga que ara signa com Kalunga
Bon Jovi – Como yo nadie te amo 1995
Ara us porto aquest balada, un "peaso cansión" que interpreta Bon Jovi, però la curiositat és que aquest tema està cantat en castellà. Això si, és un castellà d'aquests que resulten de difícil comprensió, però he de reconèixa que n'hi ha molt pitjors, per tant valorarem la intenció i aquesta era bona. La canço és la versió del tema "This Ain't A Love Song", inclosa en el seu àlbum "These Days" de 1995 i aquest single es va utilitzar per promocionar el disc a Amèrica del Sud, si bé no crec que s’he edites a Espanya. La versió en anglès va arribar a la quarta posició als Estats Units, però el single en castellà no es va classificar. Amb Bon Jovi acabarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock. Bon Jovi és una banda 
formada a Sayreville (Nova Jersey) el 1983 i liderada pel cantant i actor Jon Bon Jovi (2 de març de 1962, Sayreville), d'autèntic nom John Francis Bongiovi. Al costat de Dave "The Snake" Sabo que va ser substituït per Richie Sambora (guitarra), David Bryan (teclats), Tico Torres (bateria) i Alec John Such (baix) que va ser substituït, encara que no forma part oficial del grup, per Hugh McDonald en 1994. La fama internacional els va arribar el 1986 gràcies a l'àlbum "Slippery When Wet" que va arribar a ser el disc més venut de l'any 1987 als Estats Units. De fet Bon Jovi han venut més de 130 milions de discos arreu del món.El canatnt, compositor i actor Jon Bon Jovi
Acabarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock amb una de les moltes frases que s'atribueixen al filòsof i polític xinès Confuci, a qui com ja us he dit en diverses ocasions, se li atribueixen tantes que dubto arribés a dir ni la meitat d'elles. Aquesta podríem aplicar-la a molts polítics tant espanyols com estrangers.
"No conec a ningú que anteposi els seus principis a la passió"
I amb Confuci (28 de setembre de 551 a. C. - 479 a. C.) tanquem per avui la barraqueta d'Un Toc de Rock, des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant i las emisores de la xarxa de la Federació d’Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, solsament me queda desitjar-vos alló de Que sigueu bons, que sigueu bones.
Ens veiem pel món.
FELIÇ ANY NOU 2012
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario