Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 02-02-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Mario Prades amb Mari Carmen, aquesta vegada sense els seus Ninots

El grup britànic The Korgis van cantar una vegada que tots necessitàvem estimar a algú. I és que l'ésser humà necessita companyia, excepte estranyes excepcions, és clar. Hi va haver una pel.lícula del cinema espanyol titulada "No es bueno que el hombre esté solo" i això és aplicable també a la dona. Actualment això de les parelles tradicionals noi/noia ja comença a no sempre així i hi ha moltes parelles noia/noia i viceversa. Però jo miraré al sentit tradicional quan començarem Un Toc de Rock escoltant Millie Small que li canta al seu noi, però no un noi normal, no. El seu noi és un "boy" Lollipop.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Millie – My Boy Lollipop 1964

Millie Small va ser una cantant d'origen jamaicà amb tocs de ska i doo wop en les seves cançons i que va triomfar amb aquest tema "My boy Lollipop" el 1964. El seu nom complet era Millicent Dolly May Small i va néixa el 6 d'octubre de 1946 a una plantació de sucre de Clarendon. Va gravar per Island Records. Funcionà de 1963 a 1972, si bé després ha realitzat actuacions i va gravar un disc no fa molts anys. De fet en la seva amplíssima carrera, en anys em refereixo, Millie Small només ha gravat dos LP's, el primer es titulava igual que la cançó "My Boy Lollipop" i es va publicar el 1964 i el segon "Time Will Tell" el 2004. 40 anys entre cada disc. Això si és dosificar-se, però molt. Per cert, des de fa anys resideix a Singapur.

Millie Small

The Buggles – Video killed the Radio Star 1979

No estic d'acord amb el títol d'aquest tema, el gran èxit internacional del grup britànic The Buggles. Jo opino que la ràdio sempre estarà aquí, tot i que reconec que les tendències de las novas tecnologias ofereixen cada vegada més possibilitats, algunes com les que ja utilitzem a Un Toc de Rock, ràdio via Internet, descàrrega de programes, ràdio a la carta, etc . The Buggles publicaren aquesta cançó en el seu primer disc "The Age of Plastic", el 1979. Encara van treure un altre LP "Adventures In Modern Recording" el 1981. Es diu que el cor de la cançó "Video Killed the Radio Star" va ser interpretat per Madonna quan començava i que la relació va acabar malament entre ells ja que la cantant no va cobrar el pactat. Això no ha estat confirmat ni desmentit per cap de les parts. El grup estava integrat per Geoff Downes, Trevor Horn, Hans Zimmer i Bruce Woolley. Abans que es publiqués el primer disc Wooley va deixar la banda per formar The Camera Club juntament amb Thomas Dolby i Hans Zimmer, el que va convertir The Buggles en duet. Tots dos es van incorporar a Yes substituint a Jon Andersen i Rick Wakerman, però encara van gravar, paral.lelament, el segon disc de Buggles. Amb la ruptura de Yes a principis de 1981 Downes es va unir a Asia.

The Buggles "Video killed the Radio Star"

John Stewart – Gold

El cantant i compositor John Stewart havia estat component del grup de folk The Kingston Trio de 1961 fins 1967 i abans va militar a The Cumberland Three, amb els quals va gravar tres discos. Quan els Kingston Trio es va desfer, John va treballar com a compositor abans de llançar-se pel seu compte. És l'autor del tema de The Monkees "Daydream Believer" que va ser número 5 en les llistes i va aconseguir el Disc d'Or Va néixa el 5 de setembre de 1939 a San Diego, Califòrnia. Aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock és un dels seus principals èxits, encara que té una carrera amplíssima amb 55 àlbums publicats. "Gold" va arribar al Top 10 el 1972 o potser seria en el 73, no estic segur. John Stewart va patir un vessament cerebral i va morir a l'hospital de San Diego, el 19 de gener de 2008.

John Stewart a la seva época amb els Kingston Trio

Redbone – Maggie 1970

Seguim als Estats Units i us porto una banda sorgida a la Costa Oest i integrada per nadius americans. El primer grup de la història integrat per indis. Van començar el 1969 i encara estan en actiu. Redbone va ser creat a Fresno, Califòrnia, pels germans Patrick (baix i veu) i Lolly Vegas (guitarra i veu). Van començar els canvis i quan es va publicar aquest tema, inclòs en el LP "Potlach" el 1970, el seu segon disc, el grup l'integraven Pat i Lolly Vegas, al costat de Tony Bellamy i Pete Depoe. Va ser produït per Lolly Vegas y Pete Welding. Van deixar de gravar a finals dels 70, però van tornar als 90. Aquest tema al costat de "The Witch Queen of New Orleans" són els seus grans hits.

Redbone, nadius americans oferin bon rock

Paper Lace - The Night Chicago Died 1974

Van ser una banda creada a Nottingham, Anglaterra, liderada pel cantant i bateria Philip Wright (9 d'abril de 1946), al costat de Dave Manders (4 d'agost de 1947) a la guitarra i cantant, Michael Vaughn (27 juliol 1950 ) com a guitarra i el baixista Jonathan Arendt que va néixa el 13 d'agost de 1949 a Tokyo, Japó. Van gravar només 4 discos i aquesta cançó, probablement la més emblemàtica de la seva carrera i que va arribar al primer lloc de les llistes americanes i angleses, es trobava en el segon o tercer, titulat "And Other Bits Of Material". Paper Lace funcionaren des de principis a mitjans de la dècada dels 70.

Paper Lace

The Rubettes – Sugar baby love 1974

Van ser una fàbrica de fer bitllets durant els 70 i el tema "Sugar Baby Love" la cançó estàndard de la seva carrera. El 28 de març del 2008 "Sugar Baby Love" va ser declarada el més exitós "oldie" de tots els temps per la cadena de televisió alemanya RTL. La imatge de la banda era característica: vestits blancs o blau molt clar i boines a joc al cap, al costat d'un ritme pesat i enganxós. Van ser englobats dins del glam rock The Rubettes van funcionar molt bé de 1973 a 1981 i els membres originals del grup, tots anglesos, van ser Alan Williams (22 de desembre 1948), John Richardson (3 de maig 1947), Mick Clarke (10 d'agost 1946), Tony Thorpe (20 de juliol 1947), Pete Arnesen i Bill Hurd (11 d'agost 1948). Només John Richardson, Alan Williams i Pete Arnesen van participar en l'enregistrament del "Sugar Baby Love" que va vendre vuit milions de còpies a nivell mundial. Van tornar el 1983 amb molts canvis i encara estan en actiu. Per cert, la veu tan aguda i casi femenina que sona tot el rato, no es cap del membres del grup, era un cantant amic d'ells, ara no recordo el nom.

The Rubettes

The Equals – Baby come back 1968

Un altre número U molt important del pop britànic va ser "Baby come back" de The Equals, una banda liderada pel guitarra i cantant Eddy Grant. Van causar sensació sobretot per ser dos blancs i tres negres, però és que alguns del homes de color portaven el cabell tenyit de ros. Eddy Grant va néixa el 5 de març de 1948 a la Guyana, però la seva família va emigrar a Londres quan tenia 10 anys d'edat. És l'autor de la cançó. Us explicaré una història: Una vegada em va trucar un representant de València oferint una data lliure en la gira d'Eddy Grant, ja en solitari. Aquell any havia publicat el seu gran hit "Gimme hope Jo'anna", dins del seu disc "File under rock" (1988) i es trobava a la cresta de l'onada. Em va semblar un preu i un artista interessant i la vaig oferir. Van acceptar a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant. A quinze dies del concert vaix esbrinar, a través d'Hispavox, la seva discogràfica que Eddy Grant no estava de gira, de fet havia acabat una gira mundial i es trobava de vacances a les Bermudes. Tot era una estafa del valencià que pretenia cobrar el 50% anticipat. El vaig fer venir a "cobrar" i quan es trobava ja a la sala i entre l'espasa i la paret, va confessar que Grant no venia de gira. Va tenir la barra i el cinisme d'oferir-nos els Status Quo a millor preu i aixó sí, els volia cobrar anticipat, és clar. Estic convençut que després de la "reunió" va trigar molts anys a tornar per Tarragona, si és que ha tornat alguna vegada. Vaix contactar amb Pino Sagliosto, un dels bons promotors de concerts internacionals al pais i no es van poguer localitzar dos dels components de la banda, però vem estar a punt de poguer portar-lo. The Equals es van crear en el 65 i inicialment eren Dervo Gordon, el seu germà Lincoln, Pat Lloyd i John Hall. Eddy Grant entra mes tard, però a temps de gravar el seu gran éxit, de fet era una composició seva..

The Equals, el seu single "Baby come back" i un recopilatori.

Abaix l'Eddy Grant

Status Quo – Down the dustpipe 1970

I parlant dels Status Quo, aquí estan. Aquesta cançó és tota una curiositat. Es trobava en un single que a Espanya va publicar Pye-Hispavox el 1970 i que va ser el primer disc,o un dels primers, que es van publicar al país d'aquesta longeva banda britànica liderada pel cantant i guitarra Francis Rossi. El curiós és que aquesta cançó que també es va editar en el seu país en single, no va ser inclosa en cap LP fins ja ben entrats els anys 80. En aquest enregistrament els Status Quo són cinc components, com comprovareu per la caràtula original de l'edició espanyola que us he publicat al bloc, on van titular la cançó "Por la tubería", seguin la costum de traduir els títols. Des de fa molts anys la banda la integren Francis Rossi (guitarra i cantant), Alan Lancaster (baix), Rick Parfitt (guitarra i veus) i John Coghlan (bateria). Van començar el 1962, però no van adoptar el nom fins a 1967.

Status Quo en directe

Steve Rowland & The Family Dogg – Sympathy 1972

Els Family Dogg van ser una banda, amb una gran qualitat vocal. Estava integrada per un munt de components i tots ells cantaven. Liderats per Steve Rowland i l'anglès-espanyol Albert Hammond abans de llançar-se en solitari i que ja havia tocat amb les bandes espanyoles Los Flaps i Diamond Boys. Altres components van ser Mike Hazlewood, Christine Holmes, Doreen De Veuve, Pam "Zooey" Quinn, Ireen Sheer, Sue Lynn, Sherri Lynn i Pat Arnold. El seu primer disc va ser "A way of life". Aquest tema que escoltem estava en el seu segon i últim disc i crec que l'Albert Hammond ja els havia deixat i els liderava solsament Steve Rowland. Existeix una altra versió d'aquesta cançó interpretada pel grup Rare Bird que també va funcionar molt bé a nivell vendes. De fet a Espanya em sembla que només es va publicar en single la d'aquest últim grup. Per cert, Los Bravos tenen una cançó amb el mateix títol, però no té res a veure amb aquesta.

Caràtules dels dos singles, a dalt The Family Dogg, sota

Rare Bird i abaix tenim a l'Albert Hammond i més
abaix veureu a Steve Rowland

Brandon Flowers – Playing with fire 2010

"Jugant amb foc" és un altre bon tema que us extrec del primer disc en solitari de Brandon Flowers, el que va ser cantant i teclista de The Killers. Brandon va néixa a Henderson, Nevada, un 21 juny del 1981 El disc és "Flamingo" l'àlbum debut de Brandon Flowers en solitari i que va sortir a la venda el 14 de setembre passat. El videoclip del single promocional que van treure, està protagonitzat per l’actriu sud-africana Charlize Theron i ha estat dirigit per Nash Edgerton. L'àlbum és va gravar a Las Vegas, a els estudis dels The Killers, Els Battle Born Studios i ara sona a Un Toc de Rock.

A dalt caràtula del disc de Brandon Flowers,

abaix els The Killers

Art Garfunkel – Bright eyes

És possiblement el millor tema d'Art Garfunkel en solitari. El cantant, compositor i actor va néixa el 5 de novembre de 1941 a Queens, Nova York. Va formar part del duet més important de la música americana, Simon & Garfunkel. Té una bona carrera en solitari, encara que en els seus principis va donar més importància a la seva faceta d'actor que a la de cantant. Els "Ulls brillants" van aconseguir el primer lloc en les llistes de gairebé tot el món, exceptuant els Estats Units, curiós, i va ser composta per Mike Batt per al disc "Fate for Breakfast" de 1979. Existeixen diverses versions interessants del tema, entre elles la de Justin Hayward (The Moody Blues), Brotherhood of Man, James Dean Bradfield (The Manic Street Preachers), Tommy Steele i la de James Blunt, entre altres..

Abaix tenim Simon & Garfunkel, un duet per el record

The Housemartins – Caravan of love 1986

En aquest grup trobàvem a Norman Cook, un cantant, baix i teclista que anys més tard es llançaria en solitari i seria conegut com Fat Boy Slim i que feia música electrónica. The Housemartins eren un grup de pop britànic molt en la línia del que es deia "pop angles els seixanta" i que avui anomenaríem Indie. Però el tema que millor va funcionar en tota la seva carrera va ser aquest, una cançó interpretada a acappella que es va editar en versions single i maxi. Eren Paul Heaton (cantant), Stan Cullimore (guitarra i veu), Norman Cook (baix i veu) i Hugh Whitaker (bateria). Com us deia, aquesta cançó s'allunya i molt del seu estil habitual i és que es tracta d'un single nadalenc gravat a instàncies de la discogràfica. És la versió nadalenca d'un tema de The Isley Jasper Isley i molt allunyat del seu estil. Fins aquell moment havia estat un grup de singles, el seu primer LP no es va gravar fins l'any següent i la veritat és que no va resultar com s'esperava. És clar que el Gran Públic, la “masa”, esperava un disc de temes a acappella o similars i es van trobar amb bon pop. Els amants del pop no van comprar el disc per que a ells no els anaven els grups de acappella... i aquí tenim la simple explicació. Es van separar el 1988.

The Housemartins

Zucchero & Vanessa Carlton - Everybody's Got to Learn Sometime

I si en començar el programa parlàvem del grup The Korgis, dons bé, ara us porto una versió d'un dels seus millors temes "Tots tenim alguna cosa a aprendre" a càrrec de l'italià Zucchero, de veritable nom Adelmo Fornaciari, nascut a Roncocesi di Reggio Emilia el 25 de setembre de 1955. El 1981 va guanyar el Festival de San Remo el que li va permetre gravar el seu primer disc. La cançó "Senza una dona" gravada amb Paul Young el 1991, va ser el tema que el va llançar internacionalment. Un dels seus discos, el recopilatori "Greatest hits" publicat el 1996 va superar els 3 milions de copies venudes. En aquesta cançó que sona a Un Toc de Rock, compta amb la col.laboració de Vanessa Carlton i es trobava a l'album "ZU & Co.", un disc tot ple de bones col.laboracions.

Zucchero

Slade – My oh my

Van ser la part més heavy del glam dels 70 i 80, o potser seria millor dir que van ser la part més glam del heavy d'aquells anys. Slade es van formar a Birmingham, el 1966. Una dada anecdòtica d'ells és que en els títols de les seves cançons gairebé sempre hi ha faltes d'ortografia, no se si perquè casualment va succeir així en el seu primer disc i els va agradar o ho van fer expressament des del principi. Jo aposto per la primera. Slade eren Noddy Holder, Dave Hill, Jimmy Lea i Don Powell. Curiosament i malgrat el seu èxit internacional, mai van arribar a ser estrelles del mercat americà, però van influir en grups com Kiss. El tema que escoltem s'allunya del seu so rítmic i pesat, és una "peaso cansión" que estava recollida en el seu àlbum "The Amazing Kamikaze Syndrome" que van publicar el 1983, quan ja començava el seu declivi i va aconseguir la segona posició en les llistes angleses. Va ser tota una alenada d'aire fresc en la seva carrera. La veritat és que us recomano veure els vídeos de Slade, alucinareu. Vestien amb robes estrafolàries i de colors super vistosos, botes d'altes plataformes, tocats cridaners alguns d'ells... En fi, tot un espectacle.

Slade

Tom Jones – Green, green, grass of home 1967

És tot un "peaso cansión"que ens servirà per acomiadar el programa d'avui recordant al Tigre de Gal.les, Tom Jones. De nom complet Sir Thomas Jones Woodward, està en possessió de la Excelentísima Ordre de l'Imperi Britànic, havent estat nomenat Cavaller per la Reina Isabel II el 29 de març de 2006. Va néixa a Treforest, Pontybird, una ciutat prop de Cardiff, a Gal.les, el 7 de juny de 1940. El tema "Verda és l'herba de casa meva" és una de les seves primeres cançons i va ser el seu primer gran èxit. Es va publicar el 1967. Per cert, amb tot i el que es diu dels seus origens, Tom Jones mai va treballar de miner. Aixó si, la seva veu es "una mina".

Tom Jones

Tom Jones també va ser un convidat a Los Simpsons

Us deixaré una bona frase del gran escriptor i visionari de la ciència-ficció H. G. Wells, l'autor de "La màquina del temps", "La Guerra dels mons" i tantes i tantes bones novel.les futuristes que van crear escola. Herbert George Wells (21-09-1866 Bromley, Kent - 13-08-1946 Londres), va dir: