Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 22-02-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Mario Prades va fotografiar Miguel Iglesias i l'actor andorrà-francès Gil Vidal

després d'un dinar a l'apartament del veterà director de cinema, a Cambrils.

Gil va intervenir en alguna de les pel.lícules de Miguel Iglesias, com "El lio

de papa". (Foto: Mario Prades)

El Blues i el Rhythm and Blues van patir a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, un canvi impressionant. Va sorgir el so anomenat Blues de Chicago i va sortir dels estudis Chess Records que es trobaven al número 2120 de l'avinguda South Michigan. Va ser una idea dels germans Leonard i Phil Chess que regentaven una sèrie de locals nocturns per a gent de color i on s'interpretava blues. Leonard va ser un il.luminat, un avançat al seu temps amb una gran capacitat per captar la novetat i alló que era interessant i treure-ho en disc convertint-lo en èxit. Ell va descobrir a Muddy Waters i la seva agressiva, bruta i nova forma de tocar la guitarra i Little Walter que era un virtuós de l'harmònica i va saber treure-li el petit instrument un protagonisme que mai va tenir, permetent que una eina d'acompanyament es convertís en solista gravant-la al mateix volum que la veu o la guitarra, cosa que avui ens sembla normal en músics com Charlie Musselwhite, però impensable en els cinquanta. Va incorporar instruments de vent com violins i violoncels en els enregistraments d'Etta James, cosa que tampoc s'havia fet mai en el blues i el R & B, enriquint els enregistraments i portant la seva música a nivells insospitats quan va començar. El so de la Chess Records, coneguda com Cadillac Records, va influenciar en els músics britànics de Rhythm and Blues i a la seva ombra van sorgir gent com Eric Clapton, The Yardbirds, els Stones, John Mayal, Alexis Korner, Ten Years After, Cyril Davies, Jeff Beck, The Animals, Jimmy Page, Ginger Baker, Peter Green, The Who i tants i tants.

Leonard va comptar amb el gran contrabaixista i compositor Willie Dixon treballant a l'ombra i acompanyant en gairebé totes les gravacions de l'estudi, però també es va enfrontar a puristes com Howlin 'Wolf que tot i ser un innovador pel que fa a veus, era un adorador de la raça negra i odiava i alhora menyspreava a Leonard pel fet de ser blanc i mai va escoltar consells en els seus enregistraments volent controlar-lo tot. No obstant això Leonard no va ser racista, tot el contrari, sempre va dir que a ell "No li importava el color de la pell d'un home, li importava el color dels seus diners".

Els Germans Chess, Leonard sentat, Phil dret al darrera a la dreta

Amb aquest llarg preludi, nem a començar Un Toc de Rock escoltant I parlant de Rhythm and Blues.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Muddy Waters – Hoochie coochie man 1997

El tema en realitat es titulava "I'm your Hoochie Coochie Man" i va ser escrita per Willie Dixon el 1954 aconseguint el lloc 8 en les llistes de música negra als Estats Units. En la gravació van participar Muddy Waters (veu i guitarra), Little Walter (harmònica), Otis Spann (piano), Jimmy Rogers (guitarra), Willie Dixon (contrabaix) i Fred Below (bateria). Es va gravar al gener de 1954 en els estudis Chess, sota la producció de Leonard. Originalment es va publicar en un single sense caràtules amb "She's So Pretty" a la cara B. Muddy Waters era un home que vivia i treballava en els camps de cotó, però tocava una guitarra acústica vella i apedaçada fins el dia que el va descobrir Alan Lomax, un estudiós de la Biblioteca del Congrés i en un improvisat estudi que portava en el seu cotxe, és a dir una gravadora i un parell de micros guardats al maleter, va registrar un parell de cançons seves per la Biblioteca del Congres. Muddy va marxar a Chicago treballant com a músic pel carrer fins que el va descobrir Leonard. Muddy es deia en realitat McKinley Morgan Field (4 abril 1915 Rolling Fork, Mississippi - 30 abril 1983 Westmont, Illinois) i de l'sempre s'ha dit que és l'autèntic inventor del Rock and Roll. Va ser la figura més representativa del Blues de Chicago. Fins B.B. King l’hi deia el "Cap de Chicago". Totes les seves bandes van portar al millor del millor del Blues de Chicago: Little Walter, Big Walter Horton, James Cotton, Junior Wells, Carey Bell, Willie Dixon, Otis Spann, Pinetop Perkins i Buddy Guy, entre molts altres. No obstant això també es va enfrontar a Howlin 'Wolf que igual que a Leonard Chess, l'odiava per la seva relació d'amistat amb Chess, precisament per ser aquest blanc. Si, és que el racisme existeix sempre en ambdues direccions. El 1976 Johnny Winter convènç a la seva discogràfica per publicar un disc de Muddy, quan aquest gairebé es podia dir que vivia de la beneficència. Els va convènca i es va gravar "Hard again" que no va sortir a la venda fins al gener de 1977.

Muddy Waters

Blue Brothers – Ghost Riders in the Sky 1998

I ara em preguntareu ¿Si el programa d'avui va de R & B que pinta aquí un tema country? Bé són els Blue Brothers 2000 i aquesta cançó la canten en la pel.lícula quan per error del seu representant els mana per actuar en un festival country i han de improvisar sobre la marxa, muntant aquest versió d'un clàssic del country, però que han tocat molts grups de rock com The Outlaws. Les veus solistes són les dels actors Don Aykroyd i John Goodman, aquest últim substituint al desaparegut John Belushi. "Ghost Riders in the Sky: A Cowboy Legend" és una cançó country, escrita el 5 de juny de 1948 per Stan Jones i s'han fet moltes versions des de 1949. La cançó parla d'un cowboy que pateix una revelació quan veu vaques fantasmes i d'ulls vermells en el cel, perseguides per cowboy també fantasmes i rep un avís, o canvia o serà un més d’aquells texans fantasmes. La cançó va inspirar el tema de The Doors "Riders on the Storm" que hem escoltat no fa molt en el programa i també la sèrie de còmics de la Marvel "Ghost Rider", la pel.lícula la va protagonitzar Nicolas Cage.

Els Blue Brothers en acció i abaix els Blue Brothers y la superbanda

del R & B, The Louisianna Gator Boys

The Bishops – Train won’t stop 2009

Aquesta bona banda britànica no s'inclou en el Rhythm and Blues, però aquest tema està carregat de canya i la banda dels germans Bishop, integrada per Mike, Pete i Alex Bishop, al costat de Chris McConville, arriben ara a Un Toc de Rock amb aquest tren que no s'aturarà i que es trobava en el seu segon i últim disc fins ara, editat el 2009 i titulat "For Now", si bé el 2010 van treure al carrer un EP sota el títol genèric "Sojourner". Que és el primer en què intervé Alex Bishop que es va incorporar al grup el novembre del 2009. Per tant en aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, només són tres.

The Fabulous Thunderbirds - Diddy Wah Diddy

Es trobava en el doble CD recopilatori "Collection", publicat per aquesta banda de blues que es va crear el 1974 a la ciutat d'Austin, Texas. Inicialment eren Kim Wilson harmònica i veu, Jimmie Vaughan a la guitarra, Keith Ferguson amb el baix i Mike Buck a la bateria. Van tenir una infinitat de canvis i per la banda van passar més de 15 bons músics, entre ells l'extraordinari guitarrista Stevie Ray Vaughan (03-10-1954 – 27-08-1990) i germà de Jimmie. L'última formació estable eren Kim Wilson, Johnny Moeller, Mike Keller, Randy Bermudes i Jay Moeller. El tema "Diddy Wah Diddy" va ser un dels èxits de Bo Diddley, l’home d ela guitarra quadrada i estava composta per Willie Dixon i Elles McDaniel, el 1956.

The Fabulous Thunderbirds i a sota la tomba del gran

guitarrista Stevie Ray Vaughan

Craig David - I heard it through the grapevine 2010

Craig Ashley David és un cantant de color anglès, nascut a Hampshire el 5 de maig de 1981. En el seu setè i últim àlbum "Signed Sealed Delivered", publicat el 21 de gener de 2010, fa poc més d'un any i que és el seu primer treball amb Universal, es dedica a versionar temes del segell Tamla Motown que el van motivar en la seva joventut i entre ells trobem aquesta gran cançó de Norman Whitfield i Barrett Strong que van portar a l'èxit Smokey Robinson & the Miracles. Es va publicar el 25 de setembre de 1967 i també la van gravar Gladys Knight & the Pips, The Isley Brothers, Creedence Clearwater Revival i Marvin Gaye, entre altres.

Craig David

Howlin' Wolf - Smoke stack lightning

Abans us parlava de Howlin' Wolf, un home que feia gairebé dos metres i sobrepassava els 130 quilos de pes, la seva tècnica era primitiva, però va recrear el blues a la seva pròpia manera i englobat-se dins del "Blues de Chicago", encara que ell era més tradicional en la seva música. Tocava l'harmònica i la guitarra slide, però sobretot destacava la seva veu punyent i plena de força, així com les seves manera de cantar llançant udols que van fer que Chester Arthur Burnett (White Station, 10 de juny de 1910 - Hines, 10 de gener de 1976) es conegués com Howlin 'Wolf "El llop udolador", la llegenda diu que prenc el seu nom d'un mort que va trobar en un cementiri. El 1948 va formar una banda que incloïa a Willie Johnson i M. T. Murphy a las guitarras, Junior Parker a l'harmònica, un pianista anomenat Destruction i el bateria Willie Steele. "Smoke stack Lightning" és una de les seves cançons més populars i també la més representativa del seu estil vocal i va ser una de les primeres que va gravar en Chess Records. El seu àlbum de 1962 "Rockin 'Chair Album" és un dels més famosos discos de blues de la història. Tenia un alt sentit de l'orgull negre i mai no va voler que Leonard Chess l'avancés diners dels seus discos, deia que per no haver d'agrair res "només volia els diners d'un blanc si sels havia guanyat abans" i possiblement va ser l'únic dels artistes de la Chess, que mai va rebre un Cadillac de regal. Per que despres parlem del racisme dels blancs vers els negres. Malgrat el seu odi per Muddy Water, tots dos són els principals noms del "Blues de Chicago" i van gravar junts.

Howlin' Wolf

Big Joe Turner & Roomful of Blues - Jumpin' For Joe 1983

Un blues que beu de les fonts més tradicionals és el que ens porta aquesta big band, Big Joe Turner and Roomful of Blues, des del seu LP "Blues Train" i comptant amb la col.laboració de Dr John. El veterà Joseph Vernon Turner Jr, conegut artísticament com Big Joe Turner, va néixa a Kansas City el 18 de maig de 1911 i va morir a Inglewood un 24 de novembre de 1985. Aquesta va ser una de les seves últimes gravacions. Fou un cantant que va començar a principis dels anys 30 dins del jazz de Kansas, encara que va evolucionar al boogie-woogie i més tard, a més de Rhythm and Blues també incursionà en el Rock'n'roll. Els Roomful of Blues es van crear el 1967 i encara segueixen en actiu. Aquest és el cinquè disc que van publicar. Actualment són Chris Vachon (guitarra), Phil Pemberton (veu), Bryan "Frankie" Rizzuto (contrabaix i baix), Ephraim Lowell (bateria), Travis Colby (piano i orgue), Rich Lataille (saxos), Doug Wolverton (trompeta) i Mark Earley (saxos), però pel grup han passat al llarg dels anys més de trenta músics. El pianista, cantant i compositor Dr John que va col.laborar en aquest disc, es diu en realitat Malcom John Rebennack Jr i va néixa a Nova Orleans, Louisiana, el 21 de novembre de 1940.

Big Joe Turner

Big Mama Montse – Johnny, Jim o Jack 2000

El nostre viatge pel Rhythm and Blues ens porta ara a Catalunya amb una de les millors veus del blues que ha donat aquest país. És Montserrat Pratdesaba, nascuda a St Quirze de Besora el 1963 i coneguda com Big Mama Montse. L’hi van començar a dir Big Mama quan actuava a la Cova del Drac, el 1988. Aquest tema que escoltem és una composició de la pròpia cantant i es trobava en l'àlbum "Tableau de blues" publicat el 2000 i ofereix format de trio i acustic, si bé ja havia sigut gravat al 1994 i inclosa al CD “El Blues de la Inflació”, on contaba amb Victor Uris “Harmónica Coixa” i Amadeu Casas. En aquesta ocasió trobem a Big Mama Montse a la veu i guitarra, Joan Pau Cumellas s'encarrega de les harmòniques i Miguel Talavera també a la guitarra. Una vegada vaig montà un concert seu a la sala Philadelphia de Reus, organitzan una roda de premsa a la qual van acudir bastants mitjans de comunicació de la província. Em vaig quedar sorprès de les preguntes. Sobretot una em va resultar molt curiosa. Un periodista li va dir que ell s'esperava una cantant, vella, grossa i negra, per tant i si la Big Mama Montse era blanca, no estava grossa i era jove i catalana... perquè es dedicava al blues. Brillant el noi.

Mario Prades amb Big Mama Montse i el gerent de la sala Philadelphia

Canned Heat – Going up the country 1968

Els Canned Heat van saber fusionar blues, boogie i country rock oferint molta qualitat. Van ser uns innovadors. És clar que el seu estil és difícil d'emular tenint en compte la veu de Bob Hite, conegut com "L'ós", un home amb aspecte impressionant, alt, gruixut i dur, però amb una veueta que fa lucinar i va ser el detall que va caracteritzar a Canned Heat. Escolteu el programa i ho comprobareu. El grup el lideraven Alan "Blind Owl" Wilson conegut com Mussol Cec (guitarra, harmònica i veus) i Bob Hite "The Bear" (veus i harmònica), al costat de Henry Vestine al que deien Girasol, ex membre de The Mothers of Invention, de Frank Zappa que s'encarregava de la guitarra. Larry Taylor "El Tau" que havia estat baixista de The Monkees i va començar treballant en l'estudi per acabar unint-se al grup, al costat del bateria Frank Cook, posteriorment va ser substituït pel mexicà Adolfo "Fito" de la Parra. La Parca ha passat la seva dalla per la banda. Alan Wilson va morir d'una sobredosi de droga en un "aparent suïcidi" al setembre de 1970. Bob Hite va morir d'un atac al cor a l'abril de 1981. Algun temps després van morir Henry Vestine, el 1997 i Richard Hite que s'havia incorporat posteriorment, el 2001. Aquest tema que escoltem ara, al costat del "On the Road Again", són els més populars de la seva carrera aquí al pais i es trobava en el seu tercer disc "Living the Blues" es va gravar entre agost i octubre de 1968, en els ID Sound Studios de Hollywood i es va publicar l'1 de novembre del mateix any. Col.laboren Dr John, Milers Grayson i Joe Sample.

Christina Aguilera - Something's Got a Hold On Me 2010

L'altre dia em vaig quedar amb ganes de puntxaros més Christina Aguilera (Staten Island, Nova York, 18 de desembre de 1980) i és que he de reconèixa que escoltar la banda sonora de "Burlesque" em va sorprendre i molt, fins al punt d'anar-me'n a veure la pel.lícula quan es va estrenar i que també em va encantar, tot i no ser res més que un simple film musical per que es llueixin les seves protagonistes Christina Aguilera i Cher, és clar que ¡Quina música! Aquesta cançó que us porto avui és una versió d'un èxit de Etta James i sabeu una cosa, Christina no desmereix en res i ha estat número U en això dels Itunes als Estats Units i Canadà.. No s'ha publicat com a senzill, però si el vídeo que va sortir el 11 d'agost del 2010, encara que la pel.lícula no es va estrenar fins desembre passat.

Otis Redding & Carla Thomas – Knock on wood 1967

El recordat Rei del Soul gravar un àlbum del qual es van extreure un parell o tres d'EP's amb la cantant de color Carla Thomas, filla del gran Rufus Thomas. Aquest "Tocar fusta" va ser la cançó estrella del LP titulat "King & Queen" que va aconseguir el lloc 36 en les llistes americanes, encara que la cançó va arribar al 8 º lloc. Carla Thomas va néixa el 21 de desembre de 1942 a Memphis, Tennessee i va ser anomenada La Reina del Soul de Memphis, suposo que per diferenciar-la d'Aretha Franklin, La Reina del Soul que també era de Memphis. Ha publicat 12 LP's, l'últim el 2007. Otis Ray Redding, Jr. va néixa a Georgia el 9 de setembre de 1941 i va morir en un accident d'aviació juntament amb diversos components del grup The Bar-Kays, la seva banda d'acompanyament, el 10 de desembre de 1967, quan volava en una Beechcraft 18 sobre el Llac Monona, a Madison, Wisconsin. La causa de l'accident no va ser determinada amb precisió, encara que es va parlar d'un error mecànic.

Carla Thomas i Otis Redding

Aretha Franklin – The house that Jack Buit 1968

Us vaig parlà d'aquest tema d'Aretha Franklin fa ja bastants programes. Al país es va editar com revers del single on es trobava "Say a little player" i inicialment aquí va ser la cara A, clar que quan els de la discogràfica Atlantic, distribuït en aquells temps per Hispavox, es van adonar que la cançó que estava funcionant a nivell mitjans era "Reso una petita oració", van retirar els discos que quedaven a les botigues i el van reeditar amb aquest tema a la cara B del susdit single. Com podreu comprovar si entreu al blog, jo tinc el single de la primera edició que és peça de col.lecció, encara que no està excessivament valorat pel fet que es van vendre molts. El curiós és que en els Estats Units les cançons respectaven aquest últim ordre, és a dir que "Say a little player" va ser cara A el 1968 i va aconseguir el lloc 3 en les llistes de R & B i el 10 a les de pop. Aretha Franklin va néixa el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i és coneguda com Lady Soul o Queen of Soul. És una de les veus que més han influenciat a les cantants de Rhythm and Blues i funky de les últimes generacions.

Aretha Franklin

James Brown – It's a Man's Man's Man's World 1966

Seguim fen familia, el Rei, la Reina, l’altra Reina i ara portem un altre. Aquest va ser anomenat "El Padrí del Soul" i també “El Germà Soul”. James Brown va néixa a Barnwell, Carolina del Sud el 3 de maig de 1933 i va morir a Atlanta, Georgia, el dia de Nadal de 2006 a causa d'un infart. Va tenir molts problemes amb la llei i va ser empresonat en diverses ocasions. Una vegada va dir: "El que em convé és desaparèixa, cridant l'atenció el menys possible" i fins i tot la seva mort va estar rodejada d'interes mediatic Possiblement aquest tema hagi estat el gran èxit en la seva carrera, plena d'ells i va arribar a la primera posició en les llistes de Rhythm and Blues i a la vuitena en les de pop. Va ser editat en single a l'abril de 1966. Estava composta per James Brown i Betty Jean Newsome i produïda pel mateix James Brown. Va donar títol a un àlbum publicat el 1966. La cançó va ser inclosa en la llista les 500 millors cançons de tots els temps segons "Rolling Stone", en el lloc 125. James Brown la va cantar amb Luciano Pavarotti i es va incloure en el disc "Pavarotti & Fiends", el concert es va celebrar a la ciutat italiana de Mòdena el 2002.

James Brown a Los Simpson. Abaix les seves despulles

Coco Montoya – Nothing but love 2000

Una altra forma d'entendre el Rhythm and Blues ens la porta aquest extraordinari guitarrista esquerrà californià, Coco Montoya, nascut el 2 d'octubre de 1951 a Santa Monica.Va formar part dels Bluesbreakers de John Mayal durant 10 anys i anteriorment havia tocat amb la banda d'Albert Collins i posteriorment amb Cate Brothers. És esquerrà i toca la guitarra per a dretans, la toca al revés, és obvi dir que Coco Montoya és completament autodidacta. Aquest tema es trobava en el CD "Suspicion" publicat l’any 2000.

El gran guitarrista esquerrà Coco Montoya

Tornem a Chess Records. En la dècada dels 60, l'èxit del segell arribà amb artistes de soul com Sugar Pie DeSanto, The Dells, Radiants, Jackie Ross, Billy Stewart, Fontella Bass i Minnie Riperton. Little Milton va ser l'intèrpret de blues més destacat de la companyia aquella década, sense oblidar Etta James. El 1969, els germans Chess van vendre la discogràfica a General Recorded Tape (GRT) per 7,5 milions de dòlars. Leonard Chess va morir a l'octubre de 1969 just quan acababa de deixar Chess Records i abans d'arribar a la cantonada, d'un atac de cor. El 1972 només quedava operatiu a Chicago l'estudi de gravació de la companyia. GRT va traslladar el segell discogràfic a la ciutat de Nova York, transformant la major part en una divisió del segell Janus Records i va vendre la resta de Chess Records a la discogràfica All Platinum Records a l'agost de 1975. Anys més tard, All Platinum Records travessar dificultats econòmiques venent els masters de la Chess a MCA Records.

La pel.licula "Cadillac Records" mostra l'historia del segell

Chess Records, si be molt novelada i romántica

Mahalia Jackson – Go tell it on the mountain

Acabarem el programa escoltant un altre Reina, aquesta va ser reconeguda com La Reina del Gospel, l'extraordinària cantant Mahalia Jackson. El gospel possiblement sigui la font de la qual van beure tots aquests músics que després van anar decantant-se pel blues i el Rhythm and Blues, per tant no podem deixar d'escoltar bon gospel i dingú millor que la Reina per interpretar-lo. Mahalia Jackson va néixa a Nova Orleans el 26 d'octubre de 1911 i va morir en Evergreen Park un 27 de gener de 1972. Comptava amb la tessitura vocal d'una contralt i va estar entre les primeres intèrprets de espirituals a incorporar en la seva música elements del blues, encara que mai va voler cantar jazz ni Rhythm and Blues. El tema va ser editat en single i es va incloure en el LP de nadales "Silent Night, Oli Night" que es va publicar el 1950 i es va reeditar en versió CD el 1995.

Mahalia Jackson

Bé i amb aquesta cançó us deixaré en bona companyia, espero que hageu gaudit escoltant el programa d'avui com jo he gaudit gravant-lo. No hem acabat amb el Rhythm and Blues, però serà un altre dia. Ha estat Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

La frase d'avui va ser dita pel filòsof alemany Arthur Schopenhauer (22 febrer 1788 -21 de setembre de 1860) que va manifestar parlant de la música: