Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 01-03-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Arriba el Carnestoltes. Tots tenim present el de Rio de Janeiro i el

de Tenerife, però jo vull trencar una llança per una ciutat on el

carnestoltes forma part de la seva cultura popular, Nova Orleans, tot

i que allà se'n diu Mardi Gras.

En els anys 60 hi havia una sèrie d'acords tàcits no escrits entre les companyies discogràfiques i les emissores de ràdio. Un d'ells era trepitjar les cançons per tal que no poguessin gravar-se, encara que avui dia això és una tonteria. Jo les trapitjo perquè és la manera de poder posar dos o tres cançons més en cada programa. I deia que es tracta d’una tonteria ja que amb internet tan aprop gairebé totes les cançons mes properes en el temps poden descarregar-se fàcilment, clar que això representa un perjudici per als autors i precisament per això mateix s’intenta arribar a acords, difícils aixó si i cada vegada més, hi ha artistes que comercialitzen la seva obra directament via internet i passant de les discogràfiques. Un altre d'aquests acords no establerts, però respectat, era el de no editar en single temes de més de dos o tres minuts, aixó era a favor de les emisores de radio, però s'ho van passar pel forro els Beatles. Qui tenia que ser? Quan van treure el "Hey Jude" que durava al voltant de sis minuts i totes les emissores el van puntxar, és clar. Eren The Beatles i les emisores de ràdio van tragar i va sentar precedent.

La primera macro-cançó de la història del rock va ser "In-A-Gadda-Da-Vida" d'Iron Butterfly que durava 17 minuts, tota una cara d'un LP. La segona va ser el "Get ready" de Rare Earth que arribava als 20. Així es va obrir la veda, però no us penseu que les emissores punxaven les versions llargues, usaven els single que estaven retallats a tisora, em vaix a explicar: Les discogràfiques no feien dos enregistraments, aixó era massa car. Per al single agafaven la versió llarga i tallaven d'aquí a allà, per aixó os deia lo de tallar a tisora. El que quedava era el single que procuraven no excedis dels 3 minuts. Es van fer veritables aberracions. No obstant això les cançons "llargues" són aquí i ningú recorda avui l'edició de dos minuts i mig del "American Pie" de Don McLean, però la llarga que sobrepassava els 8 minuts, ha passat a la història de la música.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Don McLean – American Pie 1971

És el gran hit en la carrera de Don McLean, una cançó que es va mantenir dues setmanes en el primer lloc del Billboard i on ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en accident de aviació, però no diu noms en cap moment. Va néixa el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova York. Encara que a Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus poemes han estat portats a la música en diverses ocasions. El tema "Killing Me Softly" compost per Charles Fox i Norman Gimbel estava basat en un d'ells titulat "Killing Em Softly With His Blues" i portat a l'èxit per Roberta Flack, encara que el primer que la va gravar va ser Lori Lieberman el 1971. En el LP "American pie", publicat el 1971 i amb aquesta cançó com a peça estrella, també trobàvem una gran balada "Vincent", de la que us vaig parlar l'altre dia i que va passar la censura franquista a Espanya a l'opinar els censors que era una simple cançó d'amor i de fet ho era, però un amor entre dos homes, avui en dia cosa aceptada per cuasi tothom, però impensable a l’época franquista. Un dia d'aquests la escoltarem i us parlaré més d'ella. El que pocs van saber és que el "American pie" si va ser censurat. En la versió original editada a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)" en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolitos de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res. Una cosa, els anys seixanta quan estudiaves batxillerat hi havie una asignatura obligatòria que es deia "Formación del Espíritu Nacional", deixa-ho corre. Entre les versions que s'han realitzat del "American Pie", destaquen les de Madonna, Garth Brooks i Tori Amos. Per cert que Don McLean va realitzar a la seva vedaga, el 1981, una gran versió del tema "Crying" de Roy Orbison que va pujar al número U de les llistes americanes.

Roy Orbison – California blues 1989

Aquesta gran cançó es trobava en el disc pòstum de Roy Orbison titulat "Mistery girl" publicat el 1989 i que va arribar a la cinquena posició en les llistes americanes sent Disc de Platí als Estats Units i triple Platí a Canadà. No obstant això el single amb aquesta cançó que us he seleccionat, només va aconseguir el lloc 44. Roy Kelton Orbison va néixa a Vernon el 23 d'abril de 1936 i va morir a Hendersonville, Tennessee, un 6 de desembre de 1988. La tragèdia marca la seva vida. La primera dona és deia Claudette i a ella el duet The Everly Brothers li van dedicar la cançó del mateix títol. Dons va morir en un accident de moto el 6 de juny de 1966. Al setembre de 1968 la seva casa al llac Old Hickory en Hendersonvil, Tennessee, va ser arrasada per un incendi mentre Orbison estava de gira per Anglaterra. Dos dels seus tres fills, Roy i Anthony, van morir a conseqüència del foc. Un dia l'amic Quimet, amb el que fem El Temps Passa, un programa per al qual trobareu un enllaç al bloc, em va preguntar sobre les ulleres fosques de Roy i l'hi vaig explicar, ara us ho explicaré a vosaltres. Realment patia una important malaltia en la vista que l'obligava des de nen a portar ulleres mol graduades i disposava de dues, unes normals i altres fosques per utilitzar quan conduïa. El dia que començava la seva gira americana amb The Beatles es va deixar les normals en el cotxe i al pujar a l'escenari es va adonar que només tenia les de sol. Se l’es va posar per al almenys veure alguna cosa i el concert va sortir tan bé que ja sempre va utilitzar les fosques en públic i es van convertir en una de les seves senyals d'identitat. Per descomptat, la cançó més famosa en la carrera d'aquest gran cantant que va començar tocant el baix en la banda de Sleepy LaBeef, és "Pretty woman", encara que a mi i no sabria dir per què, mai m'ha acabat d’agradar.

Roy Orbison, sempre amb les seves ulleres fosques

Mario Prades va fer aquesta foto el día que s'acomençaba la gira espanyola de Sleepy LaBeef,

on veiem al "gran", en tot el sentits, music amb companys de la prensa i radio de la provincia

de Tarragona i el cap de cambrers de l'Hotel Caspel de Salou, on vem fer la roda de premsa i

ell es va allotjar. Roy Orbison va començar tocan el baix a la banda de Sleepy LaBeef.

(Foto: Mario Prades)

Pierre Groscolas – Fille du vent 1971

Un bon dia, un amic de la colla del carrer Bassegoda a Barcelona, que es deia Justo, ell i la seva família acabaven de tornar de França on el seu pare va emigrar per poder treballar, em va regalar aquest single de Pierre Groscolas i vaig descobrir a un gran cantant que mai va publicar discos aquí al país. Ara ho compartiré amb vosaltres. Pierre Groscolas va néixa a Lourmel, Algèria, el 29 d'octubre de 1946, però va créixa a Toulouse. Té una brillant carrera com a cantant, però encara més com a compositor. "Fille du vent" es trobava en el seu primer single, el seu debut i es va publicar el 1971 amb "Jumbo" en l'altra cara. Aquest últim tema jo l'havia punxat en discoteques mòbils i els francesos es llançaven a la pista en el moment en que sonava, a veure si us la punxo en un altre programa. Pierre Groscolas és l'autor de l'òpera rock "Hamlet" de Johnny Hallyday, de 1976.

Pierre Groscolas

Fausto Leali – A chi 1967

És una de les veus més negres del panorama musical italià. Fausto Leali va néixa el 29 d'octubre de 1944 a Nuvolento, Italia i començar la seva carrera el 1960. Seus són cançons històriques del pop italià com "Jo caminaré", "Deborah", "Un'ora fa" i "Portami amb te". Curiosament aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, no era compost per ell, es tracta d'una versió del "Hurt" del nord-americà Roy Hamilton i que ja havia versionat a Itàlia el cantant Francesco De Gregori el 1954. Fausto Leali té gravats 24 àlbums i una quantitat brutal de singles.

Fausto Leali – A chi

Jeff Beck – Never alone 2010

Jeff Beck està catalogat com un dels millors guitarristes del món i va ser component del grup britànic The Yarbirds durant dos anys, substituint a Eric Clapton i alhora sent substituït per Jimmy Page. Geoffrey Arnold Beck va néixa el 24 de juny de 1944 a Wallington, Gran Londres. Va crear el Jeff Beck Group, on al costat del insigne guitarra trobàvem a Rod Stewart, el baixista Ron Wood, avui amb els Rolling Stones i el bateria Aynsley Dunbar, substituït poc després per Mickey Waller, al costat del teclista Nicky Hopkins que se'ls va unir el 1968 . Aquest tema que us porto a Un Toc de Rock es trobava en el seu últim CD, editat l'any passat i titulat "Emotion & Commotion", un àlbum que em va passar el meu fill, encara que no va succeir el d'Imelda May, a aquest gran guitarrista angles jo el coneixia perfectament. Te una carrera amplíssima encara que ha incursionado en gèneres molt diversos, sense deixar el R & B al qual va tornant gairebé sempre.

Jeff Beck envoltat de guitarres Gibson

Jeff Beck Group amb el bateria Mick Waller a l'esquerra,

Jeff Beck al centre, darrere d'ell, Rod Stewart, el cantant i

a la dreta, Ronnie Wood, que era el baixista

Al Stewart – Time passages 1978

De la gira que vaix organitzar amb Al Stewart ja us he parlat en diverses ocasions. Aquest és el tema que al costat del "Any del gat" sonava en tots els concerts i el públic demanava que es repetís. Donava títol al disc que va publicar el 1978, dos anys després del "Year of the cat", també amb producció d'Alan Parsons. El LP va arribar a número 10 als Estats Units, però a Anglaterra, la seva pàtria, només va pujar a la posició 39. Això si, va aconseguir ser Disc de Platí. Alastair Ian Stewart va néixa a Escòcia, el 5 de setembre de 1945 i des de fa dècades resideix a Califòrnia. L'última vegada que vem escoltar a Al Stewart us vaig posar al bloc fotografies de Bilbao, aquest cop us posaré un parell de Puigreig, a Barcelona, on van rebre el cantant amb una pancarta col.locada de banda a banda de la carretera d'entrada al poble que deia "Welcome Mister Stewart" i que va fer lucinar a l'escocès afincat a California. De fet són les dues úniques dates de la gira en què vam sopar tots junts ja que Al Stewart i la seva parella es passaven els dies de l'habitació de l'hotel a l'escenari i de l'escenari a l'habitació. Jo sempre vaig pensar que aquella gira va ser una mena de viatge de noces per a la parella. Ell mai provaba so, ho feia el gran guitarrista Peter White que era el director de la banda. També us ho he dit en diverses ocasions, però os recordaré que el teloner va ser l'altafullenc Alan Cook & The Cookies.

Al Stewart devant d'un cartell de la gira (Foto: Mario Prades)

Abaix una imatge del sopar a Puigreig. Mario Prades es el
primer per la dreta i Al Stewart està dret al darrera.

Joan Bibiloni Band – Papi are you OK? 1986

Sempre he sentit admiració per aquest gran guitarrista mallorquí, Joan Bibiloni. També he pensat sempre que mai ha estat prou valorat i això que la seva obra avala el que dic, però mai ha treballat per a multinacionals del disc, els seus discos per tant no sonen a les emissores comercials i la seva obra és coneguda només per aquells als que realment els agrada gaudir de la bona música. Per això us porto ara aquest tema de Joan Bibiloni que donava títol al seu disc més funky "Papi are you OK?", on compta amb la col.laboració de la cantant de color Deborah Carter, perquè el gaudim junts. Joan Bibiloni Febrer, compositor, guitarrista, vocalista, arranjador i productor, nascut a Manacor, Mallorca, el 1952, té gravats 17 LP's i era el guitarra d'acompanyament de Chick Corea quan aquest venia a Europa de gira. Va formar part del mític grup Zebra i més tard el duo Milan i Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band i més tard va començar en solitari. Ha gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i el 1985 i 1986 forma duo al costat de Larry Coryel. El 1989 presentà el seu disc "For a future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Com podeu comprovar, un brillant currículum que us presento molt, molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona.

Joan Bibiloni al escenari i amb Zebra al estudi. Abaix fen un enregistramen

"campestre" a las sevas illes (Fotos: Cedidas per el artista)

Dionne Warwick – That’s what friends are you 1985

Aquest és un tema amb col.laboracions de luxe ja que al costat de la cantant de color Dionne Warwick trobem Gladys Knight, Elton John i Stevie Wonder. “Déu n'hi do aixó de l'ull i el portava a la butxaca”. Es trobava en l'àlbum "That's What Friends Are For" editat el 1985 i recuperat en CD l'any passat 2010 i en el qual trobem moltes i bones col.laboracions. Dionne Warwick és cosina de Cissy Houston, la mare de la cantant Withney Houston, encara que en moltes pàgines d'internet es diu que ho és de Withney, però no és cert. Durant molts anys va gravar cançons de Burt Bacharach, però en els 80 va treballar amb els Bee Gees donant un gir a la seva carrera musical. El seu nom real és Marie Dionne Warrick, nascuda a East Orange, Nova Jersey, el 12 de desembre de 1940, però un error d'impremta en el seu primer disc la va convertir en Dionne Warwick.

Darrera de Steve Wonder trobem a Dionne Warwick i al seu

costat Burt Bacharach i la resta d'amics.

Willie Nelson & Shelby Lynne – Stormy weather 2004

És tot un clàssic del jazz i el blues i la que el va portar a l'èxit va ser Lena Horne (Brooklyn, 30 de juny de 1917 - 9 maig 2010), una llegendària cantant i actriu blanca que la va cantar a la pel.lícula del mateix títol que va protagonitzar el 1943. Us l'he extret de l'àlbum "Willie Nelson & Friends. Outlaws And Angels" del texà Willie Nelson, publicat el 21 de setembre de 2004 i que va arribar a la desena posició en les llistes de country i en aquest tema compta amb la col.laboració de la cantant Shelby Lynne. Però també en l'àlbum hi ha altres duos, amb Merle Haggard, Billy Joe Shaver, Townes Van Zandt, Seals, Albert E. Brumley i molts altres. El tema va ser compost per Harold Arlen i Ted Koehler el 1933 per Ethel Waters, però la va immortalitzar Lena Horne que va aconseguir un Grammy.

Willie Nelson, Shelby Lynne i Shooter Jennings

Kenny Rogers – Lady 1980

És una de les grans veus del country, tot i que alguns puristes li han criticat que sempre s'ha acostat i molt al pop, però Kenny Rogers té cançons dignes d'escoltar-se a Un Toc de Rock i per això avui os porto "Lady", un "peaso cansión" de Kenny Rogers que vaig descobrir en un dels seus primers recopilatoris “Kenny Roger’s Greatest hits”. El tema va ser produït per Lionel Richie i es va publicar en single originalment el 1980. Es va classificar en la primera posició en les llistes de pop del Billboard i també en les de country. Kenneth Donald Rogers va néixa el 21 d'agost de 1938 a Houston, Texas. Va començar amb The Bobby Doyle Trio i va treballar amb diversos grups i cantants, però la seva etapa més brillant abans de començar en solitari va ser amb Kenny Rogers and The First Edition, destacant d'aquella etapa els singles "Something's Burning" i "Ruby, Your say Take Your Love To Town" que aquí la van traduir com "Ruby, no juguis amb l'amor". El 1976 va començar ja pel seu compte i a més del country, ha incursionado en el swing i el jazz.

Kenny Rogers and The First Edition

Neil Diamond – He Ain't Heavy He's My Brother

És en la meva opinió, una de les millors cançons en la llarga carrera de Neil Diamond cantant, compositor i actor, nascut a Nova York el 24 de gener de 1941 i es trovaba al LP "Rainbow". De la cançó van realitzar una gran versió els britànics The Hollies en la què destaquen els jocs de veus, però la del seu autor és genial i sona per a tots vosaltres a Un Toc de Rock. Va començar com a compositor i les seves cançons han estat interpretades per The Monkees, Elvis Presley, U2, Frank Sinatra, The Ventures, UB40, Julio Iglesias, Johnny Cash, Cliff Richard, Lulu, The Hollies dels què parlàvem abans i centenars d'artistes al voltant del món. No obstant això, ell al seu torn ha versionat temes d'altres compositors i cantants. En l'apartat cinematogràfic cal destacar el seu paper en el remake del film "El Cantor de Jazz". El seu doble LP "Hot August Night" de 1972, té el rècord de ser el primer àlbum doble que generà vendes superiors als 2 milions de còpies, va romandre en llistes 243 setmanes consecutives i el 1996 les vendes mundials de l'àlbum superaven els 17 milions d'exemplars. Es clar que les llistes al Estats Units no poden comprarse con passa aquí, on es pràctica normal. També el 1972 Neil Diamond va signar amb Columbia Records/CBS un contracte per una xifra mai oferta a un altre artista, 5 milions de dòlars.

Neil Diamond en directe

Paloma Faith – Do you want the Truth or Something Beautiful? 2009

Acabarem el programa d'avui amb la cançó que dóna títol al CD que Paloma Faith va publicar el setembre de 2009 "Do You Want The Truth Or Something Beautiful?" i que va ser el disc de debut de la britànica. El tema va ser el tercer single extret de l'àlbum i es va publicar el 21 de desembre de 2009. Per cert que és la compositora de totes les cançons. L'actriu i cantant Paloma Faith va néixa a Hackney, Londres, el 21 de juliol de 1985. La cançó amb la qual Faith es va donar a conèixa va ser "It's Christmas (And I Hate You)" que es tracta d’un duet amb Josh Weller.

Paloma Faith

Bé i arribem al final del programa d'avui. La frase amb què acomiadarem Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, es del guanyador del premi Cervantes, Antonio Buero Vallejo (Guadalajara, 29 de setembre de 1916 - Madrid, 29 d'abril de 2000) que parlant de la música va dir: