Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
El tabac es nociu per a la salut i fumar pot matar
De tots és conegut que el tabac és nociu per a la salut i sobre tot són conscients els No Fumadors ja que els que fumem seguim gaudint d'aquest plaer que per a nosaltres és expulsar el fum dels pulmons. Els fumadors som animals en vies d'extinció i malgrat les manipulades enquestes que esgrimeixen els No Fumadors per demostrar els "pocs" que al país fumen avui en dia, se segueix fumant i molt, no val incloure en les enquestes tota la població en un mateix paquet ¿És que els nens i nenes menors de deu anys fumen? ¿És que la gent gran fumen? Clar que en el desert només se sent el crit del que crida, no el de la persona educada que per respecte vers als altres no es manifesta exigint el seu dret a fer amb un producte completament legal i que es ven en establiments a l'ús, el que li vingui de gust. La minoria crida, el govern s'acollona i canvia les lleis, endurint el seu compliment. El sector de la restauració s'enfonsa, perquè els fumadors són "molt pocs", segons diuen, però el govern segueix mantenint lleis injustes que per descomptat generen una xifra tan alta en concepte d'impostos que fa llepar-se els dits a tots aquells que volen gastar diners a cabassos quan el país no en té. Els fumadors acabarem com vam començar... tancats al lavabo perquè ningú ens vegi. Jo estic convencut que, en la majoría de cassos, el problema del No Fumadors es que s'han vist obligats a deixar de fumar i dins d'ells pensen, però no ho diuen "Si jo no puc fumar, dons que es fotin tots". Perque els que mes criden son el que han "deixat de fumar". És clar que si contempleu la fotografia de l'Refineria que vaig fer des del meu estimat Constanti, i que és un fet pràctica habitual setmanalment, em ve una pregunta al cap. És el tabac el que resulta perjudicial per a la salut veritablement o és que resulta més fàcil atacar al marginat i callat fumador abans que a les multinacionals que recolzen les campanyes polítiques? No faig apologia del tabac, defenso el dret a la llibertat individual. Caldria recordar-li als que ens governen aquell lema esgrimit durant la transició a la democràcia "Se prohibe prohibir". (Foto Mario Prades)
Mario Prades
Tornem a Un Toc de Rock. He rebut diversos correus dient-me que en intentar descarregar-vos programes antics des del blog d'Un Toc de Rock, us trobeu que no estan disponibles. M'he informat i sembla ser que el servidor de descàrregues que utilitzo SendSpace, va fer neteja a finals del passat any. Per tant els links més antics estan inutilitzats. Però tot té solució a la viña del Senyor, o gairebé tot, quan es posa bona voluntat. Si esteu interessats en algun programa, feu-m'ho saber mitjansan el correu electrònic i gustosament us tornaré a habilitar l'enllaç de descàrrega. Això va també per als seguidors del bloc germà, El Temps Passa al què podeu accedir des d'aquesta mateixa pàgina, si és del vostre gust. El Temps Passa, es un programa que faig conjuntament amb l'amic Quimet Curull i en el qual realitzem un recorregut per la música que es feia al país en els anys seixanta i interpretada en català i castellà, així com grups que cantaven en anglès, però eren d'aquí.
Ara ens posem les piles i des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre nem a començar el programa passejant per Barcelona i buscant merder.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Pastora – Lola 2001
Pastora van començar el 1996, són Dolo Beltrán (cantant i compositora), Caïm Riba (músic) i Pauet Riba (encarregat-se de l'aspecte visual). Al mi la funció de Pauet sempre m'ha cridat l'atenció, un tipus sentat a l'escenari projectant imatges... Bé si tenim en compte que la Mondragón portava a Popotxo Ayestaran fent les seves pallassades, podem entendre-ho, clar que Popotxo era un gran còmic i millor mímic. Dolo es va incorporar al grup l'any 2000. Del seu primer disc amb Dolo, "Pastora", en el qual trobem el tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, van arribar a vendre 50.000 còpies i va ser Disc d'Or. Per suposat i tot i haver gravat tres àlbums i un remixes, han estat vivint de rendes de la Lola que se segueix passejant per Barcelona buscant merder. El passat 25 de gener s'ha posat a la venda un nou disc de Pastora titulat " Un viaje en noria" del qual no us diré res ja que encara no m'ho l’he escoltat. Caïm i Pauet són fills de Pau Riba i Pauet es disenyador gràfic y Dolo Beltran es actriu, cantante i també escriu lletres.
Pastora
Burning – ¿Qué hace una chica como tu en un sitio como éste? 1978
Sempre he dit i tornaré a repetir-lo que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto, Julio Castejón i en Burning, Johnny Cifuentes. "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" va ser composta el 1978 per a la pel.lícula del mateix títol de Fernando Colomo i avui és una de les cançons de referència quan es parla d'aquesta banda madrilenya. Era cara A d'un single publicat per Belter el 1978 i en la cara B es troba la primera versió de la cançó "Ginebra seca", en aquest cas cantada per Toño i que no està inclosa en cap LP o CD. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel.lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño que tú estés loca por mí” i “Escríbelo con sangre". La cançó va ser inclosa al LP “El fin de la década”. Els Burning originals van ser Toño Martín (1974-1983), Pepe Risi (1974-1997), Quique Pérez (1974-1979), Tito (1974-1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació el 1974, Johnny.
Johnny Cifuentes amb Loquillo, Carlos Segarra i altres artistes
que van participà a la gravació i el concert dedicat a Pepe Risi i
que es va titolar "Una noche sin tí" de 1991.
Luara – La marea 2007
Aquest tema ha estat la presentació de Luara i va ser la sintonia de la Volta a Espanya a Vela 2007. Està composta per José Antonio Ogara, un bon cantant i compositor que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de Rock, a mi la seva cançó "El último beso" sempre m'ha encantat. Ha compost per Sergio Dalma i Silvia Pantoja, entre altres. Tornem a Luara, el seu veritable nom és Laura Cancho i va néixa a Vitoria-Gasteiz l'1 d'agost de 1980. Aquest tema es trobava en el seu primer àlbum titulat "Lo que me lía" que es va gravar a cavall entre València i Miami comptant amb bones col.laboracions, entre elles destaca el guitarrista Alejandro García que ha treballat amb Ricky Martin i Chayanne. Acaba de publicar recentment nou disc amb el títol genèric "Vuelvo a comenzar". Tots dos discos s'han publicat a través del seu propi segell Luara*Music i que també ha publicat el primer CD de Lacco. Luara va ser una de les artistes que van participar al Festival Solidario Zaragoza con Aitana que es va celebrar l'1 de juliol de 2010 a l'Auditori de Saragossa, al costat de Rosa, Reverendo Moe, Tako, Daniel Diges, Camela, La Caja de Pandora i uns quants més. Per cert, en el pòster promocional del concert no van incloure foto de Luara, molt mal fet perquè la noia mereix contemplar-se.
Luara
Alejandro Lerner – Algunas frases 1982
Una vegada us vaig comentar que un amic, pertanyent al departament de promoció d'una multinacional del disc, em va regalar una caixa sencera plena de LP's i singles que havien estat rebutjats per la discogràfica per editar-se a Espanya. Hi havia veritables incunables i un dels cantants argentins que vaig trobar i vaig descobrir en aquella caixa meravellosa de "deixalles", va ser l'argentí Alejandro Lerner. El LP era "Alejandro Lerner i la Màgia", el seu primer disc, publicat en 1982. Des de llavors ha tret 19 àlbums, l'últim d'ells en 2007. Aquest cantant, compositor i músic argentí va néixa a Buenos Aires el 8 de juny de 1957. Abans de llançar-se en solitari tenia ja una brillant carrera. Va tocar amb Reino de Munt, en el LP de León Gieco "La banda de los caballos cansados", amb Los Desconocidos de Siempre, el grup que Nito Mestre va crear després de Sui Generis, també va tocar amb Miguel Cantilo i amb Piero, sense oblidar Soluna, el grup de Gustavo Santaolalla. Però la veritable empenta per a la seva carrera va ser el 1980, en unir-se com a pianista i compositor a la banda de Sandra Mihanovich.
Alejandro Lerner
Cathy Claret – Camarón 2007
Vaig conèixa a Cathy Claret quan la vaig entrevistar arran de haver publicat el seu primer disc, allà per els finals dels 80 i feia poc que havia arribat des de la seva França natal per establir-se a Barcelona. D'ètnia gitana, és coneguda com La Canastera. En la seva música trobem una bona fusió de flamenc, bossanova, pop i jazz. No només té una veu agradable d'escoltar, toca diversos instruments i és una bona compositora, un dels seus temes "Bolleré", va ser gravat per Raimundo Amador i BB King. Va treure dos maxis i en el seu primer LP "Cathy Claret" del 1989 trobàvem cançons en francès i castellà. Des d'aleshores ha publicat 8 àlbums. "Camarón" es trobava en el "Gypsy Flower" de 2007 i en el que hi van col.laborar Finley Quaye, el texà Hook Herrera, cantant i guitarra de blues que és va fer famos al mantindre una relació amb l'actriu Faye Dunaway i el guitarrista flamenc Jeronimo. És obvi dir que la cançó és un homenatge al desaparegut Camarón de la Isla
Abaix Cathy Claret i els germans Raimundo i Rafael Amador
Concha Buika – No habrá nadie en el mundo
Concha Buika va ser tot un impacte en el seu moment. Una noia de color que interpreta boleros aflamencats i resideix a Mallorca... una cosa que resultava si més no curiós. Perquè a més, ho feia molt bé. Va néixa a Palma de Mallorca el 1972, la seva família era de Guinea Equatorial. En la seva biografia explica que el 2000, no se'n recorda molt bé com i per què, arribà a Las Vegas, on treballa en casinos com a doble de Tina Turner i The Supremes i on és convidada per la cantant de jazz Rachelle Ferrell, a cantar al Club Blue Note. Aquest tema que us porto era al CD "Niña de fuego" publicat el 2008 i que li va valer dues nominacions als Grammy Llatins, una com a Millor Àlbum de l'Any i la segona com Millor Producció de l'Any. La producció va estar a càrrec de Javier Limón. Ha tret 8 discos i dues edicions especials i crec recordar que va treballar en una pel.lícula, però no estic segur. No em feu gaire cas.
Concha Buika
Glaucs amb Joan Manuel Serrat – Els teus ulls glaucs
És possiblement la millor cançó en la carrera d'aquest grup català convertit avui en banda de culte. Estaven liderats per Jofre Bardagí, fill del gran mestre Bardagí i en aquesta cançó col.labora amb ells Joan Manuel Serrat, padrí de Jofre. Glaucs es va formar a Begur, Girona, a l'octubre de 1994, encara que inicialment es van cridar Penes's in fronteres i a més de Jofre trobàvem a Lluís Alsina, José Luís Vadillo, Àngel Valentí i Eduard Font que els va deixar el 1999 per incorporar-se a Sopa de Cabra , sent substituït per Alex Rexach. Es van dissoldre el 2003. Publicaren quatre discos, un d'ells en directe. Aquest tema és una composició de Jofre Bardagí i Lluís Alsina. Jofre ha gravat en solitari i ha treballat com a compositor. Entre les seves composicions tenim que cità “L’himne dels Special Olympics” l’any 2003, la cançó “Jugarem a estimar-nos” que va representar a Andorra, i va portar el català per primer cop a Eurovisió i el tema “Porto el Barça dins el meu cor”.
Jofre Bardagí i Joan Manuel Serrat
Nina – Comenzar de Zero
Inicialment cantant d'orquestras, Nina va militar en l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra i Cors i l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i va començar en solitari fitxan per EMI i representant-nos en Eurovisió 1989. Va treure diversos discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero" que va publicar Picap i en el qual, entre d'altres, trobem aquesta cançó que li donaba títol i que era una composició del músicos brasilenys Ivan Guimarães Lins i Vitor Martins. Després va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan "Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on repudià de les arrels i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixa a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de 1966.
Nina
Olé Olé – Búscala 1988
El 1985 el segell C.B.S. va fer neteja d'artistes. Un llestíssim AR va decidir que hi havia una sèrie d'artistes del segell que estaven "cremats" i va aconsellar lliurar-se d'ells. Entre els artistes dels que es van desempallegar estaven Víctor Manuel, Ana Belén, Joaquín Sabina, Mecano i Olé Olé, entre altres. Com podeu comprovar aquell AR era tot un “Lumbreras” al que suposo van haver de donar-li un "premi" a final d'any, però allà on l'esquena perd la seva dignitat i en forma de patada. Això si, com era molt llest i coneixedor del mercat quan es van lliurar d'Olé Olé es van quedar amb la seva cantant Vicky Larraz. Gustavo va buscar nova cantant i van fitxar per Hispavox. La nova noia va ser Marta Sánchez, repeteixo "Lumbreras". Us incloc al bloc dues fotografies en las què em trobo a la roda de premsa on van presentar a Marta Sánchez i el seu primer single "Lily Marlen", a l'Hotel Diplomatic de Barcelona a finals de 1985. Olé Olé es van crear el 1982 i eren Luis Carlos Esteban que tocava amb Trastos, Emilio Estecha que estava amb Plástico, el bateria Joan Tarodo, la cantant Vicky Larraz i l'argentí Gustavo Montesano que havia format part del grup Crucis. Marta substitueix a Vicky el 1985 i procedia de Cristal Oskuro. En el 85 Marcelo Montesano, germà de Gustavo, ocuparia el lloc de Luis Carlos Esteban com a teclista i compositor del grup. El 1988 jo vaig produí un dels seus concerts que es va realitzar a Salou. El 1991 Marta Sánchez els deixa per a començar en solitari i el seu lloc va ser ocupat per la canària Sonia del Rosario Santana que va ser una imposició de la discogràfica i va marcar el principi del final. Amb ella van gravar el 1992 "Al descubierto", el que seria el seu setè i últim àlbum. Sonia actualment milita en Empty Boat de Jazz. L'abril del 2007 van gravar un disc que va representar un tímid intent per tornar amb una altra cantant, però no va funcionar. El tema que escoltem es trobava en el seu LP "Cuatro hombres para Eva", de 1988.
Mario Prades a la roda de premsa feta al Hotel Diplomatic al 1985
per presentar a Marta Sánchez com a nova cantant dels Olé Olé. A
dalt i darrera meu es trobabem Jorge Porcar i Iñaki Martín, del
departament de promoció d'Hispavox.
Los Secretos – Ojos de gata 1991
La història d'aquesta cançó és curiosa ja que existeixen dues versions amb la lletra començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, s'estava barallant amb la lletra. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant. Així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez". Aquesta és una versió gravada en directe i ja sense Enrique Urquijo Prieto (Madrid, 15 de febrer de 1960 - Madrid 17 novembre 1999), però es va gravar originalment en el LP "Adiós tristeza", editat el 1991.
Los Secretos
Pepe Domingo Castaño – Neniña (viste pantalón vaquero) 1975
Crec que de tots és conegut el gran comunicador esportiu Pepe Domingo Castaño, però el que no tothom sap o recorda és que va tenir una interessant encara que breu carrera discogràfica en els 70 i que aquesta "Neniña" va ser el seu gran hit. José Domingo Castaño Solar va néixa a Padrón, Galícia, el 8 d'octubre de 1942. Home de ràdio i televisió, va treballar com a presentador del programa "Carrusel Deportivo" a la Cadena SER entre 1988 i 2010, sent fitxat per la Cadena COPE, per presentar "Tiempo de juego". Va començar com a locutor de musicals i paral.lelament va cantar en els grups Los Ibéricos i els Blue Sky per després començar en solitari. Presentant el programa de TVE "Biblioteca Juvenil" conèix a la presentadora María Luisa Seco, amb qui va estar casat de 1969 a 1981. El 15 de febrer de 1975 va ser número 1 dels 40 Principals amb "Neniña (viste pantalón vaquero)", clar que ja sabem com funciona això de les emissores de ràdio-fórmula, pagan Sant Pere canta. El 1979 Pepe Domingo Castaño va obtenir el Disc d'Or a Mèxic per les vendes del LP "Motivos". En aquella època era el conductor del programa de la SER "El Gran Musical". Pepe Domingo Castaño ha guanyat tres premis Ondas el 1996, 2002 i 2005, un Micròfon d'Or el 2005 i una Antena d'Or en el passat any 2010.
A dalt Pepe Domingo Castaño acompanyat per un grapat de "neniñas".
Oscar Janot – Para siempre, como siempre 1976
Oscar Janot és un veterà barceloní, gran músic i bon cantant que va ser el componenet de Los Babys, H2O, Los Wikingos, Los Go-Go, Henry and the Seven i també va tocar amb Los Sírex, suplint al guitarra rítmica el temps que va durar el seu servei militar. Va participà en l'enregistrament de "Fuego" on ell toca la guitarra, el saxo i a més l'òrgan. El seu primer single en solitari va ser "Es bella la vida" ja en els 70 i el va publicar el segell Hispavox. "Para sempre, Como siempre" que escoltem avui a Un Toc de Rock es trobava al seu primer LP “Aún es tiempo para comenzar”. És un tema preciós i es va publicar també en single. No fa massa a tret un CD titolat “Íntimos” que podeu comprar a traves de la seva propia página web amb la que os poso un enllaç i que os racomano, es prou intesant i amb molt material gràfic, també os poso un enllaç amb la seva página del facebook.
Mina – Grande, grande, grande 1973
Va ser la versió d'una de les millors cançons de Shirley Bassey que la italiana Mina, la millor veu femenina del pop italià de tots els temps, ens porta ara a Un Toc de Rock. Va ser anomenada la Tigressa de Cremona, encara que ella havia nascut a Busto Arsizio, a la Llombardia. I el seu veritable nom és Anna Maria Mazzini, va néixa el 25 de març de 1940 i va començar cridant-se Baby Gate i amb aquest nom va gravar un parell de discos de rock and roll interpretats en anglès. Van ser reeditats als anys 70. Té una discografia brutal, 114 àlbums. Havia arribat a gravar dos discos per any del 1978 al 1995.
Mina
Santi Picó – La llave de plata 1979
Santi Picó és un dels millors guitarres de tots els temps i és català, per variar. Va néixa a Barcelona el 1946. Té una àmplia experiència musical tant com a guitarra, compositor i productor, havent estat component dels Kroner's de Tony Ronald, però abans ho va ser de The Walkers i Los Bongos. Valorat músic de sessió, ha acompanyat en enregistraments i gires a Los Mustang, Neuronium (el grup de Michel Huygen que tenia el seu propi estudi al carrer Tenor Masini de Sants) Los Diablos, The Supremes, Santabárbara, Los Bravos, Los Sírex, Lorenzo Santamaría, Los Salvajes, Jeannette, Micky, Peret, etc. "La llave de plata" donava títol al seu primer disc en solitari i va ser publicat el 1979. També va crear la Santi Picó Blues Band. Va ser un dels fundadors de Guitarres Mestizas diversos grans guitarres catalans que van gravar dos discos versionant temes estàndards amb un nexe comú, les guitarres. El 2009 es va unir a Adrià Grandia que toca la viola de roda i van gravar un disc. L'última vegada que el vaig veure en directe va ser a Constantí, acompanyant a Los Bravos, fa un parell o tres d'anys, vam estar sopant tots junts.
Santi Picó
I escoltant a aquest gran guitarrista català, us deixo en bona companyia, la de Santi Picó al costat de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Per avui s'acaba Un Toc de Rock, però no sense oferir-vos una frase d'aquelles que fan història.
La va dir el gran compositor Ludwig Van Beethoven que per cert, era sord i diu així:
"La música ha de fer saltar foc en el cor de l'home i llàgrimes dels ulls de la dona"
Tanquem la barraqueta i fins el proper programa, a reveure
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario