Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Mario Prades va enganchar a Montse Aliaga molt
pensativa. Suposo que estaba cavilan que diria
del programa al seu facebook. (Foto Mario Prades)
Sempre m'han agradat les balades. És clar que quan em refereixo a "balades", en aquest moment faig servir l'estricte sentit de la paraula tal i com ho conceben en la música nord-americana. Nosaltres entenem que una balada és un tema suau i lent, cosa que no és certa. Una balada és una cançó que explica una història, que narra fets o successos, al marge del ritme que tingui. Una cançó "lenta" és un slowly que també m’agradan. Per tant avui comencem amb una peça que podriem considerar una Balada. Començarem Un Toc de Rock d'avui, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre amb un tema que ens explica les cantants que van motivar a Guille Milkyway en la seva propera joventut.
Benvinguts a Un Toc de Rock
La Casa Azul – Ellas cantan para mi 2007
El tema estava inclòs en l'àlbum "La Revolución sexual" que La Casa Azul va publicar el 2007. El grup és solsament Guille Milkyway que s’envolta en les seves actuacions per un grup "virtual" que ell anomena els seus androides i que en les pantalles responen als noms de David, Virginia, Sergio, Clara i Oscar. En aquest tema Guillem es retroba amb noms que van motivar la seva joventut musical i ens cita a Mina, Blossom Dearle, Julie Christi, Astrud Gilberto, Karen Carpenter i Dusty Springfield. Totes grans cantants que formen part rellevant de la història de la música. La Casa Azul va ser un projecte de Guille sorgit el 1997. Ell és el compositor, arranjador i productor de tots els seus discos, sempre amb l'electrònica com a fons musical. El seu nom real és Guillem Vilella i va néixa a Barcelona el 1974.
Guille Milkyway i els Androides
Kerouacs – Canción de las mil voces 1971
Es van donar a conèixa versionant al castellà "Illa de Wight", una cançó del francès Michel Delpech. Van ser descoberts pel productor Alain Milhaud que es va encarregar de la producció dels seus dos singles. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el segon disc, com cara A, editat per Poplandia, subsegell de RCA, el 1971. La cançó és una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Fradkin. Poc us puc dir del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com he llegit en alguns llocs d'internet. Que jo sàpiga l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els "road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho sé. Bé i també poc dir-vos que el guitarra de Kerouacs era J. Seijas i el cantant semblava estranger.
Clavel y Jazmín – El twist del autobús 1981
Abans d'aquest disc, Paco Clavel va editar un EP com Bob Destiny. Es pot dir va ser el primer disc realment independent de tota la moguda madrilenya i va estar produït per Yayo Aparicio de la Via Lactea. Clavel i Jazmín van fitxar per CBS i van treure un LP del qual es va extreure aquest primer single, el més popular de la seva carrera fent "cutre-pop". Paco Clavel es diu Francisco Miñarro López i va néixa a Iznatoraf, Jaén, el 1945. "El twist de l'autobús" té una lletra plena de dobles sentits i elevat contingut homosexual. Existeix una altra versió de la cançó amb Paco Clavel a duet amb Pedro Almodóvar. Paco Clavel condueix el programa "Extravaganzza" a Ràdio Nacional d'Espanya i a Ràdio 5 i "El guirigay" a Ràdio 3, en què col.labora Luz Divina, una bona amiga, a la qual vaig conèixa quan era cap de promoció del segell Manzana a Madrid i que crec estava casada amb Diego Manrique. En Clavel i Jazmín també militava Nacho Campillo que després marxaria a RH + i més tard crearia Tam Tam Go! Paco Clavel va ser un friki, però d'aquells frikis dels 70 i 80 que feien coses interessants, revestit tot amb tocs de glamour o ridiculeses, segons el cristall amb què es miri. Al contrari que els frikis d'avui en dia que només destaquen per haver estat en un Gran Hermano o per haver-se ficat al llit amb aquest o aquella famós o famosa. No confongueu aquest tema amb "El blues de l'autobús" que va compondre Víctor Manuel i va popularitzar Miguel Ríos.
Miguel Ríos – Bye Bye Ríos 2010
És el tema que marca la jubilació del nostre impenitent rocker, Miguel Ríos, el cantant Guadiana. Es retira i ho fa per la porta gran i en olor de multitud. Publicant un disc que va sortir el 30 d'octubre de 2010 i realitzant una gira perquè se li recordi bé. La gira va arrencar el 17 de setembre de l'any passat, a Granada, la seva ciutat natal i col.laboren Pereza, Rosendo, Eva Amaral (Amaral), Ana Belén, Carlos Tarque (M-Clan), J. Lapido (091), Carlos Goñi (Revolver), Gold Lake i Manolo García. És clar que ara haurà de comprovar si es retira definitivament o com ha fet en moltes ocasions i com deia la sarsuela "Dice que se va, dice que se va y vuelve". Per això el diem el cantant Guadiana. Miguel Ríos Campaña va néixa a Granada el 7 juny 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos "El rei del Twist".
Mario Prades amb Miguel Ríos
Pata Negra – El blues de la frontera 1981
Els germans Raimundo (26 de maig de 1959, Sevilla) i Rafael Amador (Sevilla, 1960) van crear Pata Negra després de deixar a Kiko Veneno amb el que formaven el grup Veneno. Van realitzar un mestissatge entre flamenc i blues molt interessant i "El blues de la frontera" és possiblement el seu millor tema. Donava títol al primer LP publicat per Mercury el 1981 i va ser reeditat per Nuevos Medios el 1987. En total van gravar 5 LP's, 1 directe i quatre recopilacions. Després del quart disc d'estudi dels dos germans es van separar, tenien mols problemes amb les drogues, en les dues direccions. Raimundo va anar amb Arrajatabla i despres es va llançar en solitari i Rafael es va quedar amb el nom i encara va publicar el cinquè disc de Pata Negra. Van funcionar de 1981 a 1995. Durant aquesta nova etapa Pata Negra va actuar a El Morell, os adjunto un retall de premsa anunciant el concert.
Els Germans Amador quan integraven Pata Negra
Retall de premsa anuncian el concert de Pata Negra al Morell
Roxette – Un día sin ti 1996
El duo suec Roxette, creat el 1986, va gravar moltes cançons en castellà. De fet fins i tot van treure el 1996 un CD titulat "Baladas en español" del que us extraiem aquesta cançó. El duet estava format pel guitarra Per Gessle (12 de gener de 1959, Halmstad, Suècia) i la cantant Gun-Marie Fredriksson (30 de Maig de 1958, Ostra Ljungby, Suècia). Han venut 75 milions de discos i senzills a tot el mon i quatre dels seus singles van arribar al número 1 del Billboard americà. Van ser la primera banda de parla no anglesa a gravar un unplugged per la MTV. Marie va patir un desmai el 2003 i van descobrir-li un tumor al cap del qual va haver de ser operada. Malgrat els resultats satisfactoris, va deixar la música per a descansar amb la família. Ara tornen a estar en marxa i en actiu.
Roxette va actuar al Sant Jordi, aquest el el previ al concert
Roxette
Josep Thió – Ballant entre centaures 2006
L'ex-guitarra de Sopa de Cabra va treure un àlbum genial el 2006, es va titular "5000 nits" i d'ell us extraiem aquest gran tema. Una gran cançó que al meu parer és una de les millors del seu millor disc. Thió no té una carrera discogràfica ja molt abundant, només tres discos dels quals aquest era el segon, després de la dissolució del grup gironí, al costat de Sau els millors del rock català, tot i que cap dels dos està en actiu. Va néixa a Barcelona el 1965. Sopa de Cabra va funcionar de 1989 a 2001. He rebut un correu d'una oient que em pregunta per l'origen de les fotografies exposades al bloc. És simple. Veureu. Durant més de 13 anys vaig ser redactor musical i crític al Diari de Tarragona i també vaig treballar com a "Freelance" per a algunes revistes musicals especialitzades i altres que no ho són com "La Voz de la Costa Dorada". Sempre em va semblar una "putada" fer venir un fotògraf a un concert, amb els horaris d'aquests i tenint en compte l'hora en què finalitzen perquè al final, després de tirar un munt de fotografies, li publiquessin una i és clar, li paguessin UNA. Em vaig comprar una Pentax de segona mà i em vaig dedicar a fer les fotos jo. Una altra font molt important són les discogràfiques que et remeten moltíssimes fotografies de promoció per tal que siguin utilitzades. En altres ocasions i quan no trobo material adequat el trec de les caràtules o l'hi demano als propis artistes que en gairebé tots els casos t’autoritzen el seu ús i també d'altres que em fan arribar amigues i amics, sobretot perquè, amb l'excusa de la foto, puntxi cançons d'aquells que a elles els agraden.
Josep Thió
Tomeu Penya – Unes cançons 2007
Aquest tema us ho he extret de l'àlbum "Paraules que s'endú es vent" que l'amic Tomeu Penya va publicar el 2007 compta amb la col.laboració de Paco de Lucía. És una preciosa cançó que tal com ell diu li posa la pell de "Galina". El vaig conèixer quan era soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que teníem al carrer Llovera de Reus. Actuava al Parc de Sant Jordi aquella nit i li vaig fer una entrevista per al Diari i li vaig comentar que la seva cançó que a mi més m'agradava era "Plou" i aquella nit me la va dedicar en el concert. a foto que trobareu mes abaix ens la vem fer aquest dia. Des de llavors Tomeu Penya hem mantingut una bona amistat, encara que fa anys que no ens veiem. Ell ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar. Fa uns mesos ha tret disc nou “30 anys després” gravat en directe y molt íntim, amb moltes de les seves bones cançons. Os el recomanem.
Mario Prades i Tomeu Penya l dia que ens vam coneixa
T.R. – Carn de canó
Es trobava en el segon disc del grup T.R. liderat per Ton Rulló que anteriorment havia format part d'una de les mítiques formacions del primitiu rock català, allà pels anys setanta, us parlo de Coses. Aquest àlbum es titula simplement "TR" i la cançó que us he seleccionat és un dels seus millors treballs. El tema em va explicar en certa ocasió, l'hi va inspirar un xaval d'uns 14 anys a qui va conèixer a la parada del bus quan li va demanar un cigarret. Van començar a parlar i el nano li va explicar que el que més li posava era robar un cotxe potent i posar-lo a l'autopista a tota la velocitat que donava de si, conduint amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un porro. Mai va tornar a veure-ho, però quan Ton va arribar a casa va agafar la guitarra i va sortir, pensant en aquell delinqüent juvenil, "Carn de canó. TR va ser una banda d'extrema qualitat molt desaprofitada i amb bons músics catalans, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix) i Nacho Lesko (piano). Actualment i després d'haver format part de La Rural, integra Ton Rulló i la Pegebanda, amb Jordi Pegenaute.
El grup T.R. amb Ton Rulló al mig. Aquesta es la camisa del LP "TR"
Ton Rulló (Foto Mario Prades)
Caràtula del nou projecte de Ton Rulló
Paco Revuelta – Antes de ti no hubo antes
Va ser un cantant sorgit en els 70 que va tenir el seus quince minuts de glòria. Paco Revuelta posseïa una veu interessant i les seves cançons gairebé sempre parlaven de sexe, amor i desamor. Entre els seus èxits d'aquella època destaquen " La primera vez”, “Esa mujer” i “Hueles a noche de amor", al costat d'aquesta cançó que avui sona a Un Toc de Rock, en les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Només recordo un LP seu "Algunas de mis canciones". Crec que el problema de Paco Revuelta és que estava entre dues aigües. La seva veu i les seves cançons no s’englobaven dins de l'estil estrictament comercial de l'època, tampoc podien ser catalogades de rock i a més no anava de cantautor. Possiblement això va fer que mai fos reconegut com el gran intèrpret i compositor que era.
Sandro – Porqué yo te amo 1968
Va ser al costat de "Rosa, Rosa", les cançons més recordades en la carrera d'aquest extraordinari cantant i també actor argentí que va començar com a component del grup Los del Fuego, per passar després a ser Sandro i Los del Fuego i llançar-se a mitjans dels 60 a solitari amb una brillant carrera que el va convertir en un dels ídols del pop argentí. Aquesta cançó va ser el seu primer éxit internacional. Les seves seguidores es compten per milers i com a dada anecdòtica us puc dir que el dia del seu aniversari, any rere any i des de primeríssima hora del matí, es produïen llargues cues davant de casa seva per felicitar-lo. Finalment ell havia de finalitzar les salutacions al vespre, encara amb molt personal esperant i els emplaçava per al següent any. I és que el seu aniversari és en ple hivern argentí. Roberto Sánchez, conegut com Sandro, va néixa a Buenos Aires el 19 d'agost de 1945, però l'any passat no va poder assistir a la cita amb els seus seguidors. "El Gitano", com l’anomenaven, va morir a Mendoza el 4 de gener de 2010.
Sandro
Dyango – La radio 1980
Dyango va començar a cantar de forma accidental, ja que ell era trompetista, quan el cantant de l'orquestra on tocava va tenir un problema amb la veu. Des de llavors ningú li pot negar a aquest lluitador de longeva carrera la seva qualitat i altes tessitures vocals. José Gómez Romero va néixa a Barcelona el 5 de març de 1940. EMI li va oferir en moltes ocasions fitxar per EMI-Mèxic amb molts més beneficis econòmics, però comportava traslladar la seva residència a Mèxic i ell mai va voler abandonar la seva Catalunya natal. Aquest tema que us porto donava títol a un LP publicat el 1980 i és una cançó que va dedicar al món de la ràdio, sobretot les emissions nocturnes. Encara que em sembla que va ser utilitzat per alguna emissora comercial com sintonia.
Mario Prades amb Dyango
Hombres G & Bebe – Separados 2010
Des de l'últim disc de Hombres G titulat "Desayuno Continental" i publicat l'any passat us porto aquesta cançó que compta amb la col.laboració de la cantant Bebe. Hombres G van ser el grup, agradés o no, que va aixecar el pop nacional i que va fer que totes les multinacionals posessin la vista en els grups espanyols de pop cantat en castellà. A cadascun el seu. Us vaig prometre que explicaria els follons del primer concert dels G a la plaça de toros de Tarragona. És senzill: Van ser contractats per un empresari privat que posseïa una sala de festes a Salou i una important cafeteria a Tarragona, prop de l'actual Corte Inglés. El dia amenaçava pluja, però la plaça de toros es va omplir. Quan començaven a caure les primeres gotes el grup va sortir a l'escenari corren. Van tocar ràpidament tres cançons sense interrupcions ni per a saludar i van parar ja que la pluja creixia. Va seguir plovent cada vegada més, encara que al poc temps va parar, però l'escenari que no estava cobert i els instruments estaven mullats i era un perill mortal connectar els equips de nou de manera que el concert es va donar per suspès. El grup va cobrar el caché pactat ja que segons diuen els contractes tipus si es toquen tres cançons i s'ha de suspendre el concert es dóna per realitzat. L'empresari no va perdre res ja que l'assistència de públic va ser molt bona, al contrari, se'n va anar amb beneficis, però els soferts seguidors i seguidores que havien acudit per veure els Hombres G es van quedar sense concert i amb les entrades pagades i sense que ningú tingués l'obligació de retornar els diners. Es va embolicar la de Dios es Cristo i d'això donen fe les fotografies que us adjunto al bloc d'Un Toc de Rock. Hombres G volien deixar satisfet al seu públic i van oferir a l'empresari una interessant possibilitat "Ells actuarien un altra data pactada per ambdues parts i només cobrarien les despeses que els ocasionaria tornar a Tarragona". Era una bona opció, però l'empresari amb la pasta a les butxaques va decidir que d'això res. Ell ja havia guanyat diners i no anava a arriscar-se ara a perdre, tot i que en roda de premsa es va anunciar que "En cas que aquest concert arribés a realitzar-se valdrien les mateixes entrades". Un parell d'anys després Hombres G van tornar a la plaça de toros, en aquella ocasió l'empresari era la productora del meu amic Iñaki Martín, Plastic Produccions que no tenien res a veure amb l'empresari privat del merder. No podeu imaginar-vos els problemes amb què es van trobar a la porta quan va començar a arribar gent amb les antigues entrades a la mà i pretenent entrar amb elles.
Fotos on es veu part del Merder
El públic va reclamar que els hi tornesesin els diners i
fins i tot va tindre que intervindre la Policia Nacional
Luz Casal – 18 años 2007
Aquesta preciosa cançó amb una temàtica políticament molt incorrecta, es trobava en l'àlbum "Vida tòxica" que Luz Casal va publicar després d'haver superat el càncer. L'any passat vam saber que el càncer s'havia reproduït una altra vegada i ella tornava a lluitar amb la seva greu malaltia. El tema tracta sobre les relacions entre un noi de 18 anys i una dona que, com diu en la lletra, té "El doble de años que él". María Luz Casal Paz va néixa a Boimorto, la Corunya, el 11 novembre, 1958 i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys, no tenia cap parentiu amb Tino Casal.
Luz Casal
Bé, ha arribat el moment de tancar la barraqueta i marxar amb la música a una altra part. Fins al proper programa. Per avui ha estat Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.
Amb quina frase us deixaré avui? Doncs la veritat és que no ho se ni jo, un moment que vaig a buscar-ho... i será aquesta del gran Voltaire que va dir:
"No estic d'acord amb el que dius, però defensaria fins a la mort el teu dret a dir-ho"
Mario Prades
Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program
No hay comentarios:
Publicar un comentario