Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 19-01-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

Mario Prades amb Mirta Miller, Carmen Platero i una amics. Mirta

Miller y Carmen Platero van ser dos de les més importants actrius

del "Destape" al cine espanyol dels 70 i part dels 80.

És curiós, en els sis anys que es realitza Un Toc de Rock a les diferents emisores, he punxat en diverses ocasions a la Creedence Clearwater Revival, però en les dues temporades que el programa ha estat sonant a Altafulla Ràdio, crec que no els hem escoltat mai, per tant avui solucionarem aquest gran error i escoltarem a la que va ser la millor banda de country-rock de tots els temps, si bé al seu estil li van dir swamp rock, la CCR, liderats per John Fogerty.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Creedence Clearwater Revival – The Midnight Special 1969

Hem dit que van ser la millor banda de country-rock, tot i que al seu estil l’hi van dir swamp rock, gènere en el qual s'inclouen gent com Tony Joe White, Larry Jon Wilson, Jim Dickinson, Travis Wammack, J.J. Cale, Bobbie Gentry, Lynyrd Skynyrd, Roy Head, etc, i bàsicament es diferenciava del country rock en que tenia reminiscències de Zydeco. La Creedence Clearwater Revival va estar integrada pel cantant, guitarrista i compositor John Fogerty, el seu germà Tom Fogerty també a la guitarra, el baixista Stu Cook i el bateria Doug Clifford. Funcionaren de 1967 fins a 1972. CCR va ser inclòs en el Rock'n'roll Hall of Fame el 1993, però no va ser perquè tardaran a reconèixa la seva tasca, es que has de portar 25 anys de professió per poder ser inclòs en el Saló de la fama del Rock. John té una interessant i abundant carrera en solitari, però sense desenganxar-se mai dels seus inicis amb la Creedence. Va començar el 1973 amb el LP "The Blue Ridge Rangers", encara que el seu millor disc va ser "Centerfield", el 1985. També Tom té la seva pròpia carrera en solitari, però molt més discreta. Per el seu costat Doug Clifford i Stu Cook van continuar treballant junts després de la dissolució de la Creedence, com a músics de sessió i membres de la Don Harrison Band. Clifford va publicar un disc en solitari titulat "Cosmo" en 1972. Després d'un període d'inactivitat, tots dos van formar Creedence Clearwater Revisited el 1995. La cançó que escoltem ara es trobava en el quart àlbum del grup i es titulava "Willy and the Poor Boys", publicat el 2 de novembre de 1969 i era una adaptació d'un tema del blues tradicional sense autor. A Catalunya hi ha una versió genial a càrrec del grup dels germans Gil, Matamala.

Creedence Clearwater Revival

La versió en català es trobava en aquest CD del grup Matamala

The Rolling Stones - 19Th Nervous Breakdown 1966

Aqui se la va titular "La Neurastènia" i existeixen grans versions, encara que jo em quedo amb la dels Salvajes. El tema dels Stones es va publicar aquí al país en un EP i la portada original la trobareu al blog d'Un Toc de Rock, si be afora va sortir com a single. Es va parlar que el tema va ser dedicat a Chrissie Shrimpton, núvia de Mick Jagger en aquells temps. Es va incloure en l'àlbum "Aftermath" i es va gravar entre el 3 i 8 de desembre de 1965, en el RCA Recording Studios de Hollywood, Califòrnia. El riff de guitarra que interpreta Brian Jones (Cheltenham, 28 de febrer de 1942 - Hartfield, 3 de juliol de 1969) està inspirat en la cançó de Bo Diddley "Diddley Daddy". El single va arribar a la segona posició en USA i la primera a Anglaterra. Per cert que Brian, de nom complet Lewis Brian Hopkin Jones, va ser trobat mort a la seva piscina, oficialment a causa d'un atac d'asma, malaltia que patia des de feia temps, però sempre es va especular que va ser una sobredosi. Feia pocs dies que havia deixat els Stones, sent substituit per Mick Taylor. En aquesta gravació es troben tots els membres originals dels Stones.

Els primers Rolling Stones, Brian Jones es el del mig

Els "nous" Rolling Stones

Chris Rea – Julia 1994

Chris Rea és un lluitador i un treballador incansable. Va patir un càncer i el 2002 els metges li van indicar que tenia menys del 50% de probabilitats de sobreviure, però no es va rendir i aquest guitarrista, cantant i compositor va vèncer a la malaltia ia l'any següent a la seva recuperació, el 2005, va gravar "Blue Guitars", una caixa amb 11 àlbums, tots amb temes nous i tornant als seus orígens bluseros, a més d'un recopilatori i un disc de duets. Segueix al peu del canó. Possiblement la cançó més popular aquí a casa nostra, del Chris Rea, sigui "On the beach", però i us he portat "Julia", una cançó amb molta qualitat i marxa que he extret d'un recopilatori que va publicar el 1994 i que inicialment es recollia al LP "Auberge", de 1990. Va arribar al TOP-10. El seu nom complet és Christopher Anton Reva i va néixa el 4 de març de 1951 a Middlesbrough, Anglaterra.

El cantant, guitarra i compositor britànic Chris Rea

Status Quo – In the army now 1986

Els Status Quo són una de les bandes més longeves del rock britànic. Es van crear el 1962 i està integrada per Francis Rossi que és el líder carismàtic a més de guitarra i cantant, al costat de Alan Lancaster al baix, Rick Parfitt a la guitarra i cors i John Coghlan que s'encarrega de la bateria. Inicialment es van cridar The Spectres i després de diversos canvis, van adoptar el d'Status Quo a 1967. Han venut més de 130 milions de discos a tot el món. El tema donava títol a un àlbum publicat el 1986 i va arribar a la setena posició en les llistes britàniques aconseguint ser Disc de Platí. Per cert que Francis Rossi va anunciar un nou disc que es publicaria a finals del 2010, però que jo sàpiga l'àlbum, cas que s'hagi gravat, no s'ha posat a la venda encara.

Francis Rossi, líder dels Status Quo

Blondie – Maria 1999

Són una banda nord-americana liderada per la bella Deborah Harry i Blondie va ser una fàbrica d'èxits i de "pasta gansa" durant els 70 i les dècades següents gràcies a temes com "Heart of Glass", "Sunday girl", "Call Me", "One Way or Another" i tants altres que van convertir Blondie en una de les millors bandes de la seva època. Al costat de Deborah Harry (1 de juliol de 1945, Miami) es trobaven Clem Burke (24 de novembre de 1954, Nova Jersey) com a bateria i que havia tocat amb els Ramones, Gary Valentine al baix, James Destri als teclats i l'extraordinari guitarrista Chris Stein. Precisament una greu malaltia d'aquest últim va ser una de les causes de la seva dissolució en 1982. Deborah va tenir una interessant carrera en solitari, però allunyada de l'èxit aconseguit amb Blondie que van arribar a vendre més de 50 milions de discos. Tot va influir perquè els membres originals, llevat Gary Valentine, tornessin a posar en marxa el grup el 1998. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, correspon a aquesta segona etapa. Segueixen en actiu i també van anunciar nou disc per a finals del passat 2010 o principis del 2011 i que es titularia "Panic Of Girls". Blondie és l'únic grup que ha aconseguit números U en tres dècades consecutives. A més, Debbie Harry està inclosa en el llibre Guinness dels Records, com la cantant més madura de la història en aconseguir un número U en les llistes d'èxits d'Anglaterra, precisament amb aquest tema, "Maria".

Deborah Harry, sempre bella

Nena 99 - Red balloons

És una cançó protesta en contra de la Guerra Freda que ens porten els alemanys Nena. Originalment estava cantada en alemany, posteriorment va ser traduïda a l'anglès com “99 globus vermells". Nena es centra al voltant de la cantant alemanya Gabriele Susanne Kerner que va néixa el 24 de març de 1960 a Hagen. La cançó la va escriure Carlo Karger, el guitarrista de Nena després de presenciar un concert dels Stones i Kevin McAlea va escriure la lletra en anglès. Explica la història de 99 globus de color vermell que volen lliurement, bressolats i portats a l'atzar pel vent, però les forces militars reaccionen al detectar els objectes, per a ells desconeguts que volen per l'aire i reaccionen llançant un atac de conseqüències apocalíptiques. El 2009 el tema, interpretat per la mexicà-espanyola Belinda, va ser usat per a un anunci de Coca-Cola Zero, amb la lletra canviada, aixó no va ser del gust de la cantant alemanya ni dels fans, sobretot per l'ús tan comercial del tema.

Gabriele Susanne Kerner, líder del grup Nena

Traducción en castellà de "99 Red Balloons"

Tienes un poco de tiempo para mí,

entonces canto una canción para ti

de 99 globos en su camino al horizonte

Tal vez estas pensando en mi en este momento,

y por eso te canto una canción,

sobre los 99 globos, y como,

una cosa sale de otra.

99 globos en su camino al horizonte,

se pensó que eran ovnis del espacio,

por eso se envió un general,

y su escuadrón de pilotos,

para dar la alarma si fuera necesario,

sobre los 99 globos.

99 de estos pilotos,

eran grandes guerreros,

se creían el Capitán Kirk, (de la serie Star Trek)

y hubo allí grandes fuegos artificiales,

los vecinos que no sabían nada,

se sintieron atacados y entonces
dispararon al horizonte a los 99 globos.

99 ministros de guerra,

fósforos y latas de gasolina,

se sentían muy listos,

anticiparon un gran botín,

y declararon guerra,

querían más poder,

quien lo hubiera pensado,

que las cosas se irían tan lejos,

de 99 globos,

99 años de guerra,

no dejaron lugar para vencedores,

tampoco hay mas ministros de guerra,

ni pilotos de combate,

Hoy hago mis rondas,

veo el mundo en ruinas,

me encontré un globo.

Pienso en ti y lo dejo volar.

Nena

Chris Norman & Suzie Quatro – Stumblin’ in 1979

Chris Norman era el cantant del grup Smokie i la baixista i cantant Suzie Quatro tenia el seu propi grup amb el seu nom i ambdós triomfaven amb les seves respectives bandes quan van decidir unir forces i van gravar un parell de discos molt interessants, sobre tot aquest que sona avui a la sintonia d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre i que va arribar a la quarta posició. Suzie va néixa a Detroit, el 3 de juny de 1950 i el seu veritable nom és Susan Kay Quatronella. El seu pare va fundar un grup anomenat Trio Art Quatro, on Suzie faria el seu debut amb tot just 8 anys. El britànic Chris es diu Christopher Ward Norman i va néixa el 25 d'octubre de 1950, en Redcar, North Yorkshire i va ser el fundador del grup Smokie, una de les bones bandes britàniques dels 70 i 80. Actuant com a solista encara segueix en actiu. Fa molt temps que a Un Toc de Rock no escoltem res dels Smokie, a veure si ho solucionem en propers programes.

Edició en single publicada al pais i a sota, la de fora

Chris Norman

Suzie Quatro

Barrabás – Dolores 1982

El tema es trobava en l'àlbum "Bestial" que els espanyols Barrabás publicaren el 1982 a través del segell Columbia-Barclay i amb la producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Van començar el 1971 i encara segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de Osibisa, Santana i Mandrill. El disc, en versió CD, va ser reeditat el 2000. Un dels seus majors èxits, inclòs en el seu primer àlbum, va ser "Woman", que va arribar a col.locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà.

Dues formacions de Barrabás

Santana – Jingo 1969

Va ser el debut discogràfic de Carlos Santana al capdavant del seu grup Santana. I és que el gran guitarrista mexicà, nascut a Autlán de Navarro, Jalisco, el 20 de juliol de 1947, va triomfar al festival de Woodstock 69 sense tenir ni tan sols disc al carrer. És un home de fermes conviccions religioses i després dels seus primers passos amb les religions orientals va tornar al catolicisme i és molt devot de la Verge de Guadalupe, fins al punt que sempre que realitza un concert a Mèxic visita la Basílica de Guadalupe. Aquest tema que va ser el seu primer hit, es trobava en el seu primer LP titulat "Santana" amb una portada curiosa, molt original i també molt dalinianna: Un cap de lleó que no és tal ja que es tracta de moltes cares humanes. Us repto a què averigüéis quantes cares hi ha, al final del bloc d'Un toc de Rock us ho diré. Per tant ja sabeu que teniu que fer... entrar al blog d'Un Toc de Rock. Clar que si esteu llegint és que ja heu entrat.

El primer disc de Santana, amb les cares configurant un Lleó

Carlos Santana

Dr. Hook & The Medicine Show - Sharing the night together 1986

Aquesta bona banda de country rock es van formar a Union City, New Jersey, el 1969. El tema que sona avui a Un Toc de Rock és, al costat de "Sylvia's Mother", els més importants de la seva carrera, àmplia, això si. Es trobava al LP "Pleasure and Pain" publicat el 1986, la cançó va arribar al lloc 6 en els llistes USA. Van treballar fins a 1985 conseguin molts èxits. Inicialment eren el cantant i guitarra Ray Sawyer (Alabama 01-02-1937), al costat de Dennis Locorriere (cantant, guitarra, baix i harmònica) (New Jersey 13-06-1949), el teclista William Francis (Califòrnia 16-01-1942), el guitarra George Cummings (28-07-1938) i el bateria John David (New Jersey 08-08-1942). La forta personalitat del cantant Ray Sawyer, el seu pegat sobre l'ull i el barret vaquer característic, amb la seva qualitat musical, el van convertir en líder de la banda. La veritat es que jo sempre he tingut les meves duptes sobre si li falta l’ull o es una pose.

Dr. Hook & The Medicine Show

Al Stewart – The year of the cat 1976

És la cançó referent quan es parla de l'escocès Al Stewart i és una veritat com un temple. Jo vaix coordinà la gira espanyola que va representar al tornada al mercat nacional d'aquest cantant establert a Califòrnia. En cada actuació el tema havia de sonar almenys tres vegades i el públic seguia demanant-lo. La veritat és que va ser una gira esgotadora. Sevilla (Cita en Sevilla), Puigreig (Barcelona) (Pavelló d'esports), Múrcia (plaça de toros), 2 dies a Madrid (Rock Club), un dia de descans i acabarem al Teatre Arriaga de Bilbao. No va ser excessivament exigent pel que fa a catering, però ens va demanar vi de Falcon Crest, nosaltres li vam posar Rioja i no es va queixar, sopes fredes, molta fruita del temps, coses bastant normals, però una d'elles era vi del Tio del Sombrero, escrit així, en castellà. No l'hi vam servir i tampoc el va reclamar. En finalitzar la gira li vaig preguntar que quin vi era aquell... Es tractava de Tío Pepe que pel que sembla, a Amèrica en diuen Tio del Sombrero. Per cert que el teloner en la gira va ser Alan Cook & The Cookies, el meu amic Xavier Carbó, un altafullenc més des de fa anys. Vam tenir problemes a l'aeroport de Sevilla ja que Hans, el manager europeu d'Al Stewart i que era alemany, portava una esposes per assegurar la cartera dels diners i la Guàrdia Civil sé les va requisar ja que eren iguals a les utilitzades per la policia espanyola i pel que sembla l’ús privat estava prohibit. Hans no volia lliurar-les i a causa de la discussió, en què finalment vaig haver de fer de mediador, gairebé perdem tots l'avió a Barcelona. Al Stewart venia amb la seva nova companya, una noia molt jove, com podreu apreciar a les fotos i no es desenganxava d'ella ni per casualitat, ni tan siquiera provava so, ho feia el grup, ell i la noia de l'hotel a l'escenari, l'escenari al hotel i així va ser tota la gira. Jo crec que ni tan sols va trepitjar els camerins. No acabaré sense dir-vos que el director de la banda era l'extraordinari guitarrista Peter White que poc després va començar la seva carrera en solitari, molt recomanable. A cada concert realitzaven una espècie de mitja part en la qual Peter i el grup tocaven tres o quatre temes del seu primer disc que es va publicar al cap de pocs mesos. La cançó donava títol al seu setè LP publicat el 1976 i que al costat de "Time passages" són els seus millors àlbums. Alastair Ian Stewart va néixa a Glasgow, Escòcia, el 5 de setembre de 1945.

Mario Prades amb Al Stewart, part del personal i músics de la gira

espanyola que vem coordinar. La foto està feta a l'ultim concert,

a Bilbao. Mario es el segon, abaix, per l'esquerra, el primer

a la dreta es el guitarra Peter White. Al Stewart está adalt,

cap el mig, ben agafat a la seva companya.

Mario Prades i Al Stewart en un moment del sopar de

encomiadat de la gira, també a Bilbao. Hans es el
que petoneixa a la noia mentres Al Stewart mira
atentament la càmara

Alan Cook (Foto: José Barrón)

Kenny Rogers – You decorated my life 1976

Kenneth Ray Rogers va néixa a Houston, Texas, el 21 d'agost de 1938 i és un dels grans del country americà, si bé els seus coquetejos amb el pop van fer que fos criticat pels puristes del gènere. El seu pèl i barba, prematurament enblanquits s'han convertit en el seu senyal d'identitat. Va començar com a líder del grup Kenny Rogers and The First Edition, d'aquesta etapa destaca el tema "Ruby, Your say Take Your Love To Town" de 1969. Va començar en solitari a mitjans dels seixanta i el 1976 va publicar el seu primer disc. La cançó que us he seleccionat és de 1979 i va aconseguir el setè lloc en les llistes USA de pop i el primer a les de country. Us l'he extret d'un recopilatori ple de bones cançons titulat "Kenny Rogers' Greatest Hits" editat el 1979.

Kenny Rogers

Foreigner – I want to know what love is

Foreigner va ser creat a Nova York el 1976, per Mick Jones (ex-Nero and the Gladiators, Spooky Tooth i The Leslie West Band) i l'ex King Crimson, Ian McDonald, amb el cantant Lou Gramm, als quals es van sumar Dennis Elliot, En Greenwood i Ed Gagliardi. Foreigner ha venut més de 80 milions de discos a tot el món (incloent 37.500.000 als Estats Units solsament). El 1984 es va publicar l'àlbum "Agent Provocateur" on es trobava "Vull saber el que és l'amor" que escoltem per finalitzar el programa d'avui. d'Un Toc de Rock Va ser número U el 1985 als Estats Units, Gran Bretanya, Austràlia, Noruega, Suècia i molts altres països.

Un principi y uns anys despres amb els Foreigner

I ens en anem. Per avui això ha estat tot, heu escoltat Un toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Què quantes cares hi ha al disc de Santana? Doncs si mireu bé veureu NOU cares, si be ja gent que diun veuren once, jo aquestas dos no les he vist mai.

Acabaré amb una frase de l'escriptor José Mallorquí posada en boca del seu personatge Cesar d'Echagüe, protagonista de la saga de novel.las "El Coyote" que diu: