Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 11-01-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

Des de briball sempre m'ha impressionat el Tibidabo per la

seva barreja de misticisme religiós i zona lúdica d'oci,

convivint en perfecta harmonia. (Foto: Montse Aliaga)

Avui obrirem Un Toc de Rock amb una carta, la carta que un capdill indi americà va enviar a un dels presidents dels Estats Units com a resposta a la petició d'aquest expressant el seu desig de comprar les terres d'aquells pells rojas. Escolteu atentament i us recomano que la seguiu a través del bloc d'Un Toc de Rock, crec que us resultarà molt interessant.

Benvinguts a un Toc de Rock

Constantino Romero – La carta del indio salvaje 1998

El CD incloïa dos talls. El primer, en castellà, va comptar amb la veu de Constantino Romero i el segon en angles era Marquette Peltier, filla del capdill indi Leonard Peltier. Es va publicar en un CD on els beneficis anaven destinats a recaptar fons per a l'alliberament de Leonard Peltier. Recordem que Peltier és un capdill indi Lakota, condemnat a doble cadena perpètua a Kansas des de 1975 i per la seva libertat lluita cada dia el món indi, que considera que és un pres polític fruit d'un judici irregular. Se li coneix com "el pres polític més antic del món". La música va ser composta i interpretada per Joaquín Cardiel, ex-baixista d'Héroes del Silencio, nascut a Saragossa el 2 de juny de 1965.

Joaquín Cardiel, ex-baixista d'Héroes del

Silencio es l'autor de la música

Us incloc el text de la carta, traduit al castellà, i després us diré en què any va ser escrita, escolteu i llegiu atentament.

LA CARTA DEL INDIO SALVAJE

El gran Jefe de Washington ha mandado hacernos saber que quiere comprarnos las tierras, junto con palabras de buena voluntad. Mucho agradecemos este detalle, porque de sobra conocemos la poca falta que le hace nuestra amistad. Queremos considerar el ofrecimiento, porque también sabemos de sobra que si no lo hiciéramos los rostros pálidos nos arrebatarían las tierras con armas de fuego. ¿Péro como podéis comprar o vender el cielo o el calor de la tierra?

Esta idea nos resulta extraña, ni el frescor del aire, ni el brillo del agua son nuestros ¿Cómo podrían ser comprados?

Tenéis que saber que cada trozo de esta tierra es sagrado para mi pueblo, la hoja verde, la playa arenosa, la niebla en el bosque, el amanecer entre los árboles, los pardos insectos, son sagradas experiencias y memorias de mi pueblo. Los muertos del hombre blanco olvidan su tierra cuando comienzan el viaje a través de las estrellas. Nuestros muertos en cambio, nunca se alejan de la tierra, que es la madre. Somos una parte de ella y la flor perfumada, el ciervo, el caballo, el águila majestuosa, son nuestros hermanos, las escarpadas peñas, los húmedos prados, el calor del cuerpo del caballo y el hombre. Todos pertenecen a la misma familia.

El agua cristalina que corre por los ríos y arroyuelos no es solamente agua, sino, que también, representa la sangre de nuestros antepasados. Si os la vendiésemos tendríais que recordar que son sagradas y así recordárselo a vuestros hijos. También los ríos son nuestros hermanos porque nos liberan de la sed, arrastran nuestras canoas y nos procuran los peces, además cada reflejo fantasmagórico en las claras aguas de los lagos cuentan los sucesos y memorias de la vida de nuestras gentes. El murmullo del agua es la voz del padre de mi padre.

Sí, gran jefe de Washington, los ríos son nuestros hermanos y sacian nuestra sed, son portadores de nuestras canoas y alimento de nuestros hijos.

Si os vendemos nuestra tierra, tendréis que recordar y enseñar a vuestros hijos que los ríos son nuestros hermanos y que también lo son suyos, y por lo tanto deben tratarlos con la misma dulzura con que se trata a un hermano.

Por supuesto que sabemos que el hombre blanco no entiende nuestra forma de ser, tanto le da un trozo de tierra u otro, porque no la ve como hermana, sino como enemigo, cuando ya la ha hecho suya la desprecia y sigue caminando, deja atrás la tumba de sus padres sin importarle. Secuestra la vida a sus hijos y tampoco le importa. Tanto la tumba de sus padres como el patrimonio de sus hijos, son olvidados. Trata a su madre la tierra, y a su hermano el firmamento como objetos que se compran, se explotan y se venden como ovejas o cuentas de colores. Su apetito devora la tierra, dejando detrás solo un desierto.

No lo puedo entender, vuestras ciudades hieren los ojos del hombre piel roja. Quizás sea porque somos salvajes y no podemos comprenderlo. No hay un sitio tranquilo en las ciudades del hombre blanco, ningún lugar donde se pueda escuchar en la primavera el despliegue de las hojas o el rumor de las alas de un insecto. Quizás es porque soy un salvaje y no comprendo bien las cosas. El ruido de la ciudad es un insulto para el oído, y yo me pregunto: ¿Que clase de vida tiene el hombre que no es capaz de escuchar el grito solitario de la garza o la discusión nocturna de las ranas alrededor de la balsa?

Soy un piel roja y no lo puedo entender. Nosotros preferimos el suave susurro del viento sobre la superficie de un estanque, así como el olor de ese mismo viento purificado por la lluvia del mediodía o perfumado con aroma de pinos.

Cuando el último piel roja haya desaparecido de la tierra, cuando no sea más que un recuerdo su sombra, como el de una nube que pasa por la pradera, entonces todavía estas riberas y estos bosques estarán poblados por el espíritu de mi pueblo, porque nosotros amamos nuestro país como ama el niño los latidos del corazón de su madre.

Si decidiese aceptar vuestra oferta, tendría que poneros una condición, que el hombre blanco considere a los animales de estas tierras como hermanos. Soy un salvaje y no comprendo otro modo de vida. Tengo vistos millares de búfalos pudriéndose abandonados en las praderas, muertos a tiros por el hombre blanco. Soy un salvaje y no comprendo como una maquina humeante puede importar más que el búfalo al que nosotros matamos solo para sobrevivir.

¿Que puede hacer el hombre sin los animales? Si todos los animales desapareciesen, el hombre moriría en una gran soledad, todo lo que pasa a los animales muy pronto le sucederá también al hombre. Todas las cosas están ligadas.

Debéis enseñar a vuestros hijos, lo que nosotros hemos enseñado a los nuestros, que la tierra es nuestra madre. Todo lo que le ocurre a la tierra le ocurrirá a los hijos de la tierra, si los hombres escupen en el suelo, se escupen a sí mismos. De una cosa estamos bien seguros. La tierra no pertenece al hombre, es el hombre el que pertenece a la tierra. Todo va enlazado, el hombre no tejió la trama de la vida; él es solo un hilo. Lo que hace con la trama, se lo hace a sí mismo. Ni siquiera el hombre blanco, cuyo Dios pasea y habla con él de amigo a amigo, queda exento del destino común. Después de todo quizás seamos hermanos. Ya veremos.

Sabemos una cosa, que quizás el hombre blanco descubra algún día: Nuestro dios es el mismo Dios. Vosotros podéis pensar ahora que Él os pertenece, lo mismo que deseáis que nuestras tierras os pertenezcan, pero no es así. Él es el dios de todos los hombres y su compasión alcanza por igual al piel roja y al hombre blanco. Esta tierra tiene un valor inestimable para Él y si se daña se provoca la ira del Creador. También los blancos se extinguirán, quizás antes que las demás tribus. El hombre no ha tejido la red de la vida solo es uno de esos hilos y esta tentando la desgracia si osa romper esa red. Todo está ligado entre sí, como la sangre de una misma familia.

Si ensucias vuestro lecho cualquier noche moriréis sofocados por vuestros propios excrementos, pero vosotros caminareis hacia la destrucción rodeados de gloria y espoleados por la fuerza de un Dios, que os trajo a esta tierra y que por algún designio especial, os dio dominio sobre ella y sobre la piel roja, ese designio es un misterio para nosotros, pues no entendemos porque se exterminan los búfalos, se doman los caballos salvajes, se saturan los rincones secretos de los bosques con el aliento de tantos hombres y se atiborra el paisaje de los exuberantes colinas con cables parlanchines.

¿Dónde está el bosque espeso? ... Desapareció

¿Dónde está el águila? ... Desapareció

Así se acaba la vida y solo nos queda el recurso de intentar SOBREVIVIR.

Noah Seattle (1855)

El capdill indi Noah Seattle, Gran Cap dels Duwamish,

que va escriure aquesta carta l'any 1855

Aquesta ha sigut la traducció al castellà de la Carta dirigida pel capdill indi Noah Seattle, Gran Cap dels Duwamish, al Catorcé president dels Estats Units, Franklin Pierce, quan aquest va fer una oferta per comprar les seves terres. El capdill indi Noah Seattle va pronunciar aquest discurs davant Isaac Stephens, Governador del Territori de Washington, el 1855. La carta es va amagar i no es va publicar fins a 1887, trenta-dos anys després i avui sembla un missatge molt actual aplicable a l'home i la dona d'avui.

Constantino Romero

La Trampa – Volver a casa 1990

Aquest tercet en la línia de grups com La Guardia o 091, van tenir el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest tema que donava títol al seu segon treball i que va arribar a vendre gairebé cent mil còpies. Una bella cançó que sona a Un Toc de Rock, a la sintonia d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Eren Pablo Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la producció va estar a càrrec de Steve Taylor que col.labora en els teclats, gravat als Estudis STP-Madrid. També col.laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i Vicky Larraz als cors. Va ser publicat per Zafiro el 1990. El grup encara va editar un parell de discos mes i es van desfer. Pablo Perea, líder de la banda va néixa l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy anomenat Criba. El 1988 es posa en marxa La Trampa que es va desfer quan la discogràfica va instar a Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir el 1996. Ell també ha compost per a gent com La Guàrdia, Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa uns dos anys Pablo ha tornat a posar en marxa La Trampa, cosa que mai havia de haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una cosa i no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol empresa particular, per tant no l'hi retraiem, si escau crítico als artistes que es deixen cegar i cauen en la Trampa de la seva pròpia ambició. A mijans d’aquesta década que hem deixat enrrera La Trampa van tornar als escenarios i gravaren un nou disc titulat “Laberinto”.

Armando y el Expreso de Bohemia – Pringao 2000

Amb la col.laboració de Pau Donés us porto aquest "Pringao" que es trobava en el disc "¿Un dia perfecto?", un disc que es va començar a gravar el febrer del 2000, el seu tercer disc i que compta amb els productors Jordi Mena i Micky Forteza i les col.laboracions, a part de Pau Dones, d'Inma Serrano i de Dani Nel-lo i la Banda del Zoco. Armando Soria és l'ànima d'aquesta formació, líder, cantant i compositor. Nascut a Pamplona i establert des de fa 26 anys a Barcelona. Un dels seus millors temes és "Aluminosis en el corazón". Van començar sent només Expreso de Bohemia.

Pau Dones

Dani Martín – Mira la vida 2010

Des del disc "Pequeño", primer treball paral.lel en solitari de Dani Martín de El Canto del Loco, us porto un altre bon tema, en aquest cas "Mira la vida". Dani Martín, cantant i actor, va néixa a Madrid el 19 de febrer de 1977. Als 14 anys, va debutar a TVE, presentant el programa musical "Posa't les piles". El Canto del Loco va començar el 2000 i ha rebut tres nominacions als premis MTV Europe Music en la categoria de "Millor artista espanyol", han guanyat en dues ocasions. I si voleu escoltar alguna cançó, grup o artista només heu de connectar amb mi mitjançant el Emilio electrónic i tingueu per segur que el tema, de l'estil, gènere o època que sigui, aquí sonarà per a tu i també per a tots i junts ho gaudirem a Un Toc de Rock.

Dani Martín

Nina – Tot queda enrera 1995

Inicialment cantant d'orquestras, Nina va militar en l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra i Cors i l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i va començar en solitari representant-nos en Eurovisió 1989. Va treure diversos discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero" que va publicar Picap i en el qual, entre d'altres, versiona aquesta gran cançó originalment dels Eagles, és el "New kid in Town" amb la lletra adaptada al català per Lluis Gavaldà. Després va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destaca "Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on repudià de les arrels i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si, ha estat una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres. Per cert que Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixa a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de 1966.

Nina

Sopa de Cabra – L’Ampurdà 1991

El 1991 Sopa de Cabra graven el seu primer disc en directe "Ben endins" a la Sala Zeleste, avui Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos després actuen en el multitudinari concert del Rock Català al Palau Sant Jordi al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets aconseguint el rècord europeu d'assistència en un recinte tancat amb 22.104 persones i que va significar la revàlida per al rock en català. Un dia pot ser os explicaré el perqué no van interpretà cap cançó tots el grups junts. Eren Joan "Ninyin" Cardona, Francesc "Cuco" Lisicic, Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Funcionar de 1985 a 2001. Josep Thió i Gerard Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari. Joan “Ninyin” Cardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. Era el de mes edat de tots els components de Sopa de Cabra.

Sopa de Cabra

Amaral – Camins 2002

Seguim amb Sopa de Cabra, junt a Sau, les millors bandes de rock en català de l’historia musical d’aquesta terra. "Bona nit, malparits", publicat per Música Global, surt a la llum el 2002, amb l'enregistrament dels 2 últims concerts del grup oferts a Razzmatazz, en memòria de Joan "Ninyin" Cardona i Joan Trayter i amb va comptar amb bones col.laboracions , entre elles la dels saragossans Amaral que van interpretar en català un dels millors temes de Sopa de cabra "Camins", per cert que aquest tema en la versió original era utilitzat com a sintonia per l'amic Ricard Escarré per al seu programa sobre viatges titulat així "Camins" i que s'emet o s'emetia en una altra emissora.

El duet aragones Amaral verionant als Sopa de Cabra

Beth – Podré tornar enrera 2002

També Beth versionava als Sopa en aquest àlbum, recordatori i homenantge als desapareguts Joan "Ninyin" Cardona i Joan Trayter. Beth va sortir d'un Operación Triunfo i això i tot que és neboda de Josep Maria Mainat, no es pot dir que la seva carrera hagi estat arrasadora, més aviat discreta i finalment ha posat la seva vista al mercat en català que encara que molt més fluix que el nacional per el que fa a vendes, si és molt més agraït, possiblement perquè les discogràfiques de producte en català tenen les arques pitjor assortides que les multinacionals i els seus discos no sempre poden aspirar a "comprar" un lloc en les llistes, a més de que les subvencions i ajudes de la Generalitat sempre van be per sufragar les despeses de gravació, producció i edició. És clar que això per la seva banda és contraproduent ja que el mercat s'anima amb quantitat, encara que no sempre amb qualitat. El passat any ha publicat nou disc, en català, aixó si.

També Beth va versionà als Sopa en el disc "Tribut"

Jofre Bardagí – Per no dir res

Jofre Bardagí mai podrà separarse del honor i estigma al mateix temps, de ser fill del gran mestre Bardagí i fillol de Serrat. Va començar formant part del grup Glaucs a l’any 1994. Avui son considerats un grup de culte dins el panorama del rock en català. Van editar cinc discs, d’ells tres d’estudi i dos en directe. Un cop dissolts Glaucs, Jofre Bardagí ha seguit en solitari. L’any 2004 va formar amb ex-membres de Glaucs, el grup Nut, amb els qui, de moment ha editat un sol disc “14 melodías bailables y una que no”. Entre les seves composicions tenim que cità “L’himne dels Special Olympics” l’any 2003, la cançó “Jugarem a estimar-nos” que va representar a Andorra, i va portar el català per primer cop a Eurovisió i el tema “Porto el Barça dins el meu cor”.".

Jofre Bardagí

Jofre Bardagí i Joan Manuel Serrat, el seu padrí

Carlos Cano – María la Portuguesa

És una de les millors composicions de José Carlos Cano Fernández, cantautor nascut a Granada el 28 de gener de 1946 i que va morir un 19 de desembre de 2000. Va superar només parcialment la seva greu malaltia i aquesta finalment es va cobrar el seu preu i es va andur a la tomba a aquest gran intèrpret a qui no li agradava que diguessin que interpretava cobla espanyola, una vegada va dir que si cas, ell feia cobla andalusa. Al costat "Habaneras de Cádiz" i "La Murga de los Currelantes" aquesta és la seva millor cançó i sona avui a Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

Carlos Cano

Los Amaya – 15 años tiene

Fa temps que em van demanar un parell de cançons de Los Amaya i avui he decidit que ha arribat l'hora d'escoltar-ne una. Faig constar que també és un d'aquests temes políticament incorrectes actualment, però abans i després dels 70 es van posar de moda les cançons d'amor amb menors d'edat i els temes molt incorrectes. Recordeu el "Lolita" de la Mondragón, Braulio i el seu "Pequeña amante" fins i tot el Dúo Dinámico van cantar a Espanya sencera que "Quinze anys" tenia el seu amor, Danny Daniel deia a la nena "Niña no te pintes tanto", Julio Iglesias ens parlaba dels "16 años", Enrique i Ana ens donaven males vibracions, Almodovar ficava al llit a una Alaska de nomes quinze anys a la seva pel.lícula de la “Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón” mentre els germans Pimpinela es tiraven els trastos pel cap com si fossin un matrimoni qualsevol. Solera explicaven les íntimes relacions tingudes amb la seva cosina i Manzanita ens assegurava que sentia "Fuego en mi sangre" quan veia a la noia. Tornant a Los Amaya, són els germans José nascut a la Corunya el 1952 i Delfín Amaya que va néixa a Oviedo l'any 1954. Cançons com aquesta, al costat de "Decidle a ella que vuelva", “Vete”, "Caramelos" i tantes altres, els van convertir en caps de llista i sobretot i el que és més important, es van vendre molt bé i els van convertir en els 70 en líders de l'anomenada "Rumba Catalana", en aquesta època en sa litigi amb gent com Los Chunguitos o Los Chichos que feien el que es va anomenar "Rumba Taleguera". La producció dels discos dels Amaya estava a càrrec de Tony Ronald i els arranjaments i direcció musical de Tullio Tonelli. Per cert que entre els músics que els acompanyaven trobem a Josep Mas "Kitflus", Max Sunyer i Carles Benavent.

Mario Prades amb Delfín, component del duet rumbero Los Amaya, a casa del Mario

Los Burros – Disneylandia 1987

Primer van ser Los Rápidos, després van arribar Los Burros i es van reconvertir a El Último de la Fila. Aquest tema del doble LP "Jamón de burro" és l'únic d'aquesta època que EUF tocava en els seus concerts i curiosament i si escolteu atentament, apreciareu que el “caracoleo” andalús en la veu de Manolo García, tan característic de EUF aquí brilla per la seva absència cosa que a mi sempre m'ha fet pensar, coneixent a Manolo i el seu entorn, que és una postura per tindre un estil propi i comercial que ja van crear en els 60 els sevillans Smash i en els 70 van consolidar Triana, tot i que encara avui escolto de tant en tant que el rock andalús és una creació de El Último de la Fila. El que fa el màrqueting. Per què penseu que va deixar el grup Quimi Portet? Estava fart de ser un fruit d'estadístiques i el resultat d'una operació comercial, això si, controlada per ells a través de la seva empresa Can Produccions.

Mario Prades amb Manolo García i Quimi Portet, els components de El Último de la Fila

Los Burros amb Manolo García al devant i Quimi Portet a l'esquerra

Bé, fins aquí hem arribat per ara, el rellotge ha tornat a marcar les hores com diu el colero i em recorda que he de acomiadar-me fins al proper programa d'Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Ha estat un plaer compartir la meva música amb vosaltres i convertir-la en la nostra banda sonora.

La frase d'avui podria ser una del cantant, guitarra i compositor Pablo Perea del què hem parlat abans i que diu: