Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
S'amaga el sol per Hospitalet de l'Infant (Foto: Mario Prades)
Hi ha gent molt supersticiosa. Creuen que un gat negre, potser passà per sota d'una escala, abocar la sal, trencar un mirall, els dimarts i tretze i tantes altres coses, poden portar conseqüències no sempre agradables. Mala Sort. Persones que opinen que existeixen els mals auguris i que les coses mai succeeixen perquè si. És clar que els que creuen en aquestes coses tenen una solució ... Tocar fusta.
Jo sempre recordo aquell gallec que quan li van preguntar si creia en les meigas va dir: "Creder non credo, pero haberlas ailas". Per tant comencem Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre i per si de cas, tocant fusta.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Manolo Tena – Tocar madera 1992
Es trobava en "Sangre española", segon i possiblement el millor disc d'aquest veterà que va aconseguir superar els seus molts problemes amb les drogues i l'alcohol, estabilitzant la seva carrera. Manolo Tena, nascut a Madrid el 21 de desembre de 1951. Va formar part del grup Cucharada amb el qual gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que quería ser torero", al 1979. Quan es van desfer va crear una altra bona banda de rock, el trio Alarma!!!, per a començar el 1988 en solitari amb una interessant trajectòria. "Sangre española" va ser el seu segon disc en solitari i es va gravar als Estats Units, aconseguint el mig milió de còpies venudes.
Manolo Tena
Disc de Cucharada "El limpiabotas que quería ser torero"
La Guardia – Venecia sin mi 2009
Es trobava recollit dins de l'àlbum "Tumbado al borde de la Luna" que la banda granadina La Guardia publicaren el 2009 a través del segell Vale Music. Avui de la banda original només queda el cantant i guitarra Manuel España. Van debutar el 1983 com La Guardia del Cardenal Richelieu. El 1985 guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a Fuengirola i aixó els va valer gravar el seu primer disc "En noches como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les portes del mercat espanyol. El 1990 s'edita "Cuando brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separà a principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. Eren inicialment Manuel España, guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra, Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com "Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de 1994. El grup va reprendre de nou la carretera i el 2009 es va gravar aquest disc comptant amb Manuel España com a líder, Javi Cano, nascut el 17 de Març de 1972 i que va tocar amb Baby Powder, Doni Mariachi Three, Jack Lopez, The Crawdadies i Manolo Tena al baix, a més de Jean Louis Barragán a la guitarra que va tocar amb Culto al deseo, Gradhen, Tránsito i Los Cocodrilos i finalment Paco Vilamayor a la guitarra, nascut el 9 de gener de 1963 en Carrizosa, Ciudad Real i que va militar en Octopus, Viuda Negra (no els de Tarragona), Alto Voltaje, Gradhen i Tráfico. Per cert que la primera vegada que La Guardia va actuà a Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Radio El Morell y yo vaix fer la producció del concert.
La Guardia
EBS (Ella baila sola) – Como un narco 2010
Darrer treball del duet Ella Baila Sola titulat "Despierta" del qual os extraiem aquesta cançó amb clar aire Tex-Mex, publicat l’any passat i que va representà la tornada d'aquestes dones, encara que amb canvis importants en la formació. Avui són Marta Botía i Rocío Pavón, aquesta última substituint a Marília Casares. Les originals funcionaren i bé de 1996 al 2001, però problemes entre les noies va desfer el duo. Ara Marta, nascuda el 15 de setembre de 1974, pren el relleu, es busca nova companya i tornen pels seus “fueros”, intentant emular, encara que sense aconseguir-ho, l'èxit del seu primer disc, publicat en el 96 i titulat "Ella baila sola", amb temes com "Lo echamos a suertes", "Cuando los sapos bailen flamenco", "Amores de barra" i "Por ti". D'aquest àlbum van vendre més de 750.000 còpies a Espanya i al voltant de 500.000 a l’Amèrica Llatina. Jo crec que ara signarien per aconseguir el 10% d'aquestes xifres. Però es un bon disc ple de bones cançóns i molt recomanable.
EBS son Marta Botía i Rocío Pavón
Raimundo Amador – Coca-Cola (sin cola) 2010
Des de l'últim treball de Raimundo Amador titulat "Medio Hombre Medio Guitarra", publicat a finals de l'any passat, us porto aquesta cançó que sona avui a Un Toc de Rock. Una lletra curiosa i possiblement molt incorrecta. Raimundo Amador Fernández, nascut el 26 de maig de 1959 a Sevilla, és un guitarrista i compositor de gran qualitat que fusiona flamenc i blues. Ha gravat i realitzat gires amb B.B. King i possiblement emulant al seu ídol americà, la seva guitarra es diu Gerundina, igual que la de BB King es diu Lucille. Un dia d'aquests tornarem a escoltar al gran mestre i us explicaré per què la seva guitarra es diu Lucille. Tornant a Raimundo, va formar al costat del seu germà Rafael i Kiko Veneno el grup Veneno i posteriorment i només amb el seu germà, Pata Negra. La cosa va acabar com el rosari de l'Aurora a causa de problemes amb les drogues i es va incorporar a Arrajatabla al costat de Luis Cobos "Manglis", per llançar-se en solitari el 1995 amb un disc anomenat com la seva guitarra "Gerundina".
Raimundo Amador "Medio Hombre Medio Guitarra"
Loquillo y Trogloditas – Rock and roll star 1981/1983
José María Sanz va néixa el 21 de desembre de 1960 al barceloní barri del Clot. Anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va cridar Teddy Loquillo i sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però passaren amb més pena que glòria. El 1980, va sorgir Loquillo i Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar a fer el soldat i la mili trastornar els seus plans i en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo i Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer en Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. El tema que escoltem va ser gravat el 1981, en la seva època amb Los Intocables, però va ser recuperat de nou en el seu primer LP amb Los Trogloditas "El ritme del garage" publicat per Tres Cipreses el 1983 i que avui és peça de col.leccionista. Jo el tinc.
Mario Prades, Loquillo i une de les ex del Mario
La Joven Guardia – El extraño de pelo largo 1968
Van ser una de les millors bandes de l'anomenat “Rock Nacional Argentino”. Liderats pel cantant, guitarra i compositor Roque Narvaja, el mateix que ja en solitari gravaria i compondria el gran èxit de Miguel Ríos "Santa Lucia". La Joven Guardia eren, a més de Roque Narvaja, Félix Pando actualment productor musical i discogràfic radicat en els Estats Units, Enrique Masllorens avui subgerent de Relacions Institucionals del Canal 7 a l'Argentina i Hiacho Lezica que va morir el 1980. Van sorgir en els 60, contemporanis de Los del Fuego, Los Gatos y Los Beatniks i el tema que escoltem, editat en single per RCA al 1968, és possiblement la millor cançó de La Joven Guardia i va tenir una segona part "La extraña de las botas rosas". Roque els va deixar a principis dels 70 per llançar-se en solitari, encara que La Joven Guardia va seguir fins a 1978, any en què es van desfer definitivament, però només hi havia el bateria Hiacho Lezica dels membres originals.
La Joven Guardia amb Roque Narvaja, el segon per la dreta
Santi Arisa – La sopa de farigola 1997
El manresà Santi Arisa, és conegut com a bateria de Pegasus, però la seva trajectòria artística va molt més enllà. Aquest tema es trobava en el seu LP "Taverna de poetes" on ell canta, però sembla que ja no recordem que va formar part de grups mítics del rock català dels 70 com Fusioon, on també militava el gran pianista de jazz Manel Camp o La Tribu, banda que va recuperar en els 90 convertint-la en una extraordinària orquestra de ball i on ell canta, no toca la bateria i que segueix en actiu, així com el grup de jazz Lakatans que també va recuperar en els 90. Va néixa el 7 març 1947 i als tretze anys va fundar el seu primer grup, Santi Arisa y su Ritmo on només cantava. Més tard va formar part del Conjunto Club San Remo. Ja com a bateria va formar part de diverses orquestres de ball i la seva trajectòria en aquella època en la qual va actuar i molt a l'estranger va inspirar la pel.lícula "Orquestra Club Virginia". Per cert, també ha treballat en algunes pel.lícules com a actor, entre elles "Desnuda Inquietud" amb Nadiuska, dirigida per Miguel Iglesias Bonns, el meu "sogre".
Santi Arisa
Manel Camp també militaba al grupo Fussioon, la foto del Mario Prades
està feta a un concert a dos pianos, l'altre va ser el Kitflus. 
Es va celebrar a la plaça del Rei de Tarragona (Fotos: Mario Prades)
Es va celebrar a la plaça del Rei de Tarragona (Fotos: Mario Prades)
Sopa de Cabra – Passaran uns anys 1992
Us vaig prometre que la escoltaríem i aquí està. És una de les millors cançons del desaparegut grup gironí que liderava el cantant Gerard Quintana, al costat del guitarrista Josep Thio, tots dos amb una interessant carrera en solitari que va començar quan el grup es va desfer el 2001. Aquest tema es trobava en l'àlbum "Girona 83-87. Somnis de carrer" que va publicar Salseta Discos el 1992 i que va representar el seu últim treball amb el segell de Salvador Escribà ja que havien fitxat amb BMG-Ariola. Es tractava de cançons rebutjades en el seu moment i entre les quals hi havia aquesta que sona avui a Un Toc de Rock i que és un "Peaso cansión".
Sopa de Cabra: Temps gloriosos per el rock català
Josep Thió – Entre el cor i el fons del mar 2006
“5000 Nits” és al meu parer un dels millors treballs d'aquest gran músic català que va formar part de Sopa de Cabra des de la seva creació el 1986. Es va publicar el 2006 a través del segell gironí Música Global. Thió va néixa a Barcelona el 1965. No té una carrera discogràfica en solitari excessivament abundant, però els seus discos són tots dignes d'escoltar-se amb atenció i gaudir-los, per això escoltem aquest tema que es trobava en el "5000 nits" i sona a Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.
Josep Thió
El Canto de Loco – Peter Pan 2008
El Canto del Loco va ser creat el 1994 per Dani Martín i Iván Ganchegui que els va deixar el 2002, juntament amb David Otero, Chema Ruíz i Jandro Velázquez. Han gravat cinc discos d'estudi. El tema que us porto es trobava en "Personas", publicat el 2008 i que superar les 300.000 còpies venudes i que es va posar a la venda l'1 d'abril de 2008. El Canto del Loco ha arribat al milió de còpies venudes dels seus àlbums, sent un dels grups musicals més importants del panorama espanyol actual, si bé queda esperar per veure que passarà ara que Dani Martín ha tret el seu primer treball en solitari i encara que aquest ja ha fet declaracions assegurant que la continuïtat de la banda està garantida, queda saber que opina la seva discogràfica sobre això i si l'obligarà o no a fer gira de presentació de “Pequeño”.
El Canto del Loco
Sandro y los Del Fuego – La casa del sol naciente 1965
Los del Fuego van ser una de les primeres bandes argentines de rock and roll. Formada en 1960, és considerada una de les bandes precursores de l'anomenat "Rock Nacional Argentino" i estaven liderats pel cantant Sandro. Integraven el grup Sandro (veu), Juan José Sandri (guitarra), Enrique Irigoytía (guitarra rítmica), Héctor Centurión (baix) i Armando "Cacho" Quiroga (bateria). A poc a poc la força i carisma de Sandro va anar destacan i es van convertir en Sandro i los De Fuego i a partir de 1966 Roberto Sánchez, veritable nom de Sandro, al qual també es coneixia com "El Gitano", es va llançar en solitari amb una brillant carrera. Va néixa a Buenos Aires, 19 d'agost de 1945 i va morir a Mendoza un 4 de gener de 2010 a causa de complicacions per culpa d'un trasplantament. En la seva obra en solitari destaquen els temes "Porque yo te quiero" i "Rosa, Rosa" que va vendre al seu país gairebé 2 milions de discos. El tema que escoltem, versió de l'adaptació que van realitzar del tema de folk tradicional americà The Animals, es trobava en el seu segon disc "Al calor de Sandro i Los de Fuego", publicat en 1965.
Sandro y Los del Fuego
Sandro, conegut com "Sandro de América" i "Sandro El Gitano"
Josh Rouse – Duerme Mabila 2010
Va neixa a Paxton, Nebraska, el 1972. Josh Rouse és un cantautor a cavall entre el folk i el pop i que des de fa uns anys resideix a Espanya. El tema és una adaptació del clàssic del folklore llatinoamericà "Duerme, duerme negrito" que va popularitzar Atahualpa Yupanqui, encara que molts diuen que era de Víctor Jara, ara no estic segur, i al que Josh Rouse li confereix un caire especial i molt seu. L'últim EP es va titular "Valencia" i es va publicar el 2009 i l'últim treball "El Turista", va sortir l'any passat i d'ell extraiem aquesta cançó que sona a Un Toc de Rock. Abans de res mes, si voleu participar al programa, podeu seleccionar aquella cançó que tant us agradava i que fa molt temps que no la escolteu en cap emissora de ràdio, només heu de dir-m'ho mitjansan el correu electrònic, el "Emilio" i aquí, a Un Toc de Rock, jo faré que soni de nou per a tu i tots nosaltres.
El cantautor nort-americà Josh Rouse
I arriba el moment d'acomiadar-nos per avui i ho farem amb un habitual en el nostre programa, Joan Manuel Serrat.
Joan Manuel Serrat – Entre un hola y un adiós 1994
És una altra de les grans lletres de Serrat, publicada dins del LP "Nadie es perfecto" de 1994 i que li va ser inspirada per una fet real. És la història d'un amor sense condicions, d'un lliurament total on només hi ha sentiments en una de les parts i que al cap dels anys tornen a retrobar-se. Així va sorgir la cançó "Entre un hola i un adiós". A mi escoltar-la sempre m’entendreix, es una bona cançó, per tant no podreu queixar-vos perquè us deixo en bona companyia. La de Serrat juntament amb Altafulla Ràdio i Ona La Torre, això ha estat per avui Un Toc de Rock. Ah! La producció y els arrengaments del CD van corre a carrec de Josep Mas "Kitflus" i va colaborar a la gravació el Mestre Berdagí.
Joan Manuel Serrat amb la guitarra
És clar que no us deixaré sense una d'aquestes frases curioses i sempre interessants. La d'avui és del gran tenor italià, ja mort, Luciano Pavarotti que va dir:
"Aprendre música llegint teoria musical és com fer l'amor per correu"
A reveure
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario