Avui
Un Toc de Rock tindrà salsa gràcies a la
Orquesta Platería,
Celia Cruz i
Rubén Blades, també
pop amb
tocs llatins que ens portaran
Jarabe
de Palo i
Los Especialistas,
rock and roll amb
Los Teen Tops, el
rockabilly
català de
Tradivarius, junt a
Zebra,
Andrés DoBarro,
Shakira,
Tomeu Penya,
Álex
y Cristina,
Víctor y Diego que ens parlaran d'un parc i els saragossans
Amaral.
Ara toca
obrir la barraqueta i des de totes aquelles
emissores per les que
sortim a les ones començarem el programa escoltant el
mestissatge de
Amparonoia
que ens arriba amb "
Bon rotllet", per si de cas. Jo soc
Mario Prades
i us diré al conectar els motors alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Amparonoia – Buen rollito 1997
Jo vaig descobrir a l'
Amparo Sánchez que va néixer en un
poble de Jaen, quan liderava el grup
Amparo and The Gang, una banda que va
treure un CD que em va encantar i en el qual oferien una bona dosi de blues.
Posteriorment crearia
Amparamos el blues i finalment l’any 1996 va trobar el
seu lloc en el
mestissatge musical, la
fusió, imitant descaradament a
Manu Chao
i
Macaco, però
en versió femenina, cosa que en el fons feia molta gràcia, de
fet amb aquest últim ha col·laborat en alguna ocasió. Val a dir que aquest tema
amb el que avui obrim
Un Toc de Rock, està centrat en la variació d'una cançó
del francès
Manu Chao, això si, com diu en el títol amb "Bon
rotllet". Us l'he extret de l'àlbum "El poder de Machín" que
es
va publicar l'any 1997, va ser el seu primer disc com
Amparonoia i els va donar
a conèixer massivament, sobretot per que una de les cançons es va incloure en
la banda sonora del film “Barrio” de
Fernando León de Aranoa i que li va valer
l'apel·latiu de
La
Manu Chao espanyola. De fet va ser l'inici d'una bona
carrera musical avalada per set discos grans, un en directe, que es va editar
l'any 2008 i és el seu últim treball fins al moment. En aquest enregistrament i
a més d'
Amparo Sánchez (veu i guitarra), trobàvem a
Jairo Zavala (guitarra),
Robert Johnson (guitarra),
Piluca la Terremoto (veu, cors),
Yago Salorio (baix),
Andrés Cisneros (percussió) i
Sito Camacho (cajón), encara que crec que em
deixo de nombrar a algú. L'any 2010
Amparo Sánchez va treure "Tucson-La Habana", el seu primer disc signat ja amb el seu nom.
Orquesta Platería – La Banda del Coche Rojo 1986
L'
Orquestra Plateria, una de les millors formacions “
de
ball” del pais, es va formar l’any 1974. Aquesta peça "La Banda del Coche Rojo",
es trobava en el LP "Año 13" que es va publicar al 1988. Per cert que
la lletra d'aquesta cançó, molt
gore, la podriem incloure dins del génere
anomenat "
narcocorridos", la veritat es que es tracta d’una versió de
"La banda del carro rojo" dels mexicans
Los Tigres del Norte. Es
tracta d’una història de delinqüents, traficants de cocaïna que pretenen entrar
una partida als Estats Units a través de la frontera, allà per El Paso. A causa
d'un delació els esperen emboscats els rangers de Texas i es produeix un
ferotge tiroteig amb morts inclosos. La cançó més important en la carrera de
l’
Orquesta Platería es el tema "Pedro Navaja", també molt
gore,
publicada l’any 1979 i
que donava títol al seu segon disc, els va popularitzar
a tot l’Estat, fins al punt que molts no recorden avui en dia que la cançó és
una composició de
Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i portar-la a
l'èxit i asseguren que és de la
Plateria. Ja hem escoltat la versió original al programa. L'
Orquestra
Plateria està liderada per
Manel Joseph
(a la foto) que anteriorment havia militat en el grup
Dos + Un i es van crear inicialment
per a una única actuació a la
sala Zeleste del carrer Plateria, el 31 de
desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Des de llavors l’
Orquesta Platería
han gravat 14 o 15 àlbums, l'últim, editat creiem que va ser l’any 2002, un
homenatge a
Gato Pérez. Per cert, de la formació original només queda avui en
dia
Manel Joseph. Són una gran formació de ball, encara que potser sempre han
patit d'una tècnica excessivament depurada que et fa gaudir molt contemplant un
dels seus concerts, però si es tracta de ballar, jo em quedo amb
La Salseta del Poble Sec.
"La Banda
del Coche Rojo" es trobava, com us he dit, en el LP "Año 13" que
es va publicar l’any 1988.
Rubén Blades & Willie Colon – Ligia Elena 1981
I ja que parlàvem de
Rubén Blades, aquí el teniu amb aquest
bon tema que per cert, també va ser versionat per l'
Orquestra Plateria i va
esdevenir una de les millors cançons de les catalans, encara que el seu autor
també era el panameny. Originalment es va incloure en un àlbum titulat
"Canciones del Solar de los Aburridos" que es va publicar l'any 1981,
signat, això si, com
Rubén Blades & Willie Colon, de fet tots dos músics van
col·laborar durant molt de temps i uns quants discos, també amb el trompetista
Willie Colon (Bronx, Nova York, 28 d'abril de 1950) un artista que va estar
unit professionalment en els seus inicis a
Rubén Blades, van gravar
"Pedro Navaja", el gran èxit internacional del panameny.
Rubén Blades
Bellido de Luna, un dels grans de la
salsa, va néixer a Panamà el 16 de juliol
de 1948, cantant, compositor, músic, actor, advocat i polític, va desenvolupar
la major part de la seva carrera musical als Estats
Units, encara que crec
recordar que es va presentar en una o dues ocasions a les eleccions per la
presidència del seu país. Com a actor ha intervingut en més de
30 pel·lícules i
també en series de televisió, però jo volia destacar el seu paper a
"Depredador 2" de 1990 i "Chinese Box" de l’any 1997, amb
Jeremy Irons. Ara us explicaré una curiositat, no sé si té alguna cosa a veure
o no amb la cançó, però "Ligia Elena", va ser el títol d'
una
telenovel·la veneçolana de l'any 1982, original de
César Miguel Rondón i
considerada per molts com la primera telenovel·la juvenil feta a Veneçuela. Va
ser protagonitzada per
Alba Roversi i
Guillermo Dávila.
Los Especialistas con Lucrecia – Vanidad masculina 1998
Una peça a cavall entre el
pop-rock i la salsa caribenya que
ens la porta a
Un Toc de Rock el grup aragonès
Los Especialistas, un tercet en
el que algun dels seus components havian militat paral·lelament al grup de
Cambrils
Los Gatos Locos i també a
Enfermos Mentales i
Acto Fallido. En aquest
tema amb una lletra divertida en la qual ens parlen del
mascle llatí que se les
menja a totes, col·labora la cantant cubana establerta a Catalunya,
Lucrecia i
la peça està plena de marxa salsera.
Los Especialistas eren
Fernando de la Figuera (guitarra),
Santiago del Campo (veu, saxo i flauta) i
J. Ramon Marcen (guitarra) i en
aquest enregistrament també col·labora
Laurent 
Castagnet a les bateries i
programacions de caixes de ritme, encara que no recordo ara si ho va fer en
aquest tema o no, al costat de
Lucrecia (a la foto)
i
Chonchi Heredia.
Los Especialistas
van comptar per a les gravacions amb
Frederic Gallardet (piano),
Antonio Ramos
(baix),
Quino Béjar (percussió),
Rudy Visetel (trompeta),
José Luis Calvo
(saxo) i
Francisco Garcia Vega (trombó de vares). L’àlbum es va gravar en els
estudis Eurosonic entre els mesos de juny i juliol de l’any 1998 i va ser
produït per ells tres. Durant un temps eren quatre i va formar part del grup
César Navarro (baix). En total
Los Especialistas van gravar 6 discos i sembla
ser que teniem preparat un de nou que no acaba de veure la llum. Aquest tema
que escoltem ara a
Un Toc de Rock es trobava en el seu quart treball
discogràfic i es va titular "Un pez en la maleta", l’àlbum va ser
editat per BMG Ariola l’any 1998.
Jarabe de Palo – Cómo quieres ser mi amiga 1998
Aquesta cançó es trobava a l’àlbum “Depende”, segon treball
de
Jarabe de Palo i que es va editar l’any 1996 sota producció de
Joe Dworniak
i es va gravar als
estudis Moody de Londres.
Jarabe de Palo es
Pau Donés,
nascut a Montanuy, Hosca, el 11 d'octubre de 1966, va militar en diversos grups
abans de posar en marxa
Jarabe de Palo que per cert ara es diuen
Jarabedepalo,
així tot junt. Va començar juntament amb el seu germà
Marc, amb el qual va
formar el
J. & Co Band i posteriorment
Dentaduras Postizas. Després de viatjar
a Cuba va escriure "La
Flaca" que va donar títol al seu primer disc, però que
en principi i al costat del CD al complet, va passar amb més pena que glòria
fins que un any més tard, el seu manager i la discogràfica van pactar amb la
marca
Ducados de cigarrets i va ser utilitzada per l'espot de televisió del CD
"Caracter Latino" i llavors el disc va començar a vendre's, superant
el milió de còpies a Espanya i Amèrica
Llatina. Allò va fer que molts
reconeguessin en
Jarabe de Palo al grup que va iniciar el
rock llatí, oblidant
que ja ho havien fet altres anteriorment. A mi i a “bote pronto” em venen al
cap
Santiago Auserón amb
Radio Futura i
Juan Perro, el gallec
Pablo Bicho i
sobretot
Ciudad Jardín, un grup al capdavant del qual es trobava el cantant i compositor
Rodrigo de Lorenzo i segur que ell tampoc va ser el primer perquè dins de la
Ona Laietana havien
grups que van fusionar
rock,
pop i
sons llatins com L'
Orquestra Mirasol, fins i
tot
Los Mustang van gravar a principis dels 70 “La batea”, en aquesta línea,
sense oblidar a
Los Llopis a principis dels anys seixanta. Si és que tot està
inventat a la vinya del
Senyor.
Celia Cruz – Rock and Roll 1958
Celia Cruz a la que escoltarem ara a
Un Toc de Rock, va ser
el nom femení més important de la música caribenya, l'autèntica
reina de la
salsa. En aquest tema ens explica una part de l'
evolució de la música fins a
l'arribada del
rock and roll, un
rock molt
calent, la veritat, la cançó es
trobava en el seu àlbum "Cuba’s Queen of Rhythm" que es va publicar
l’any 1958. Va ser el seu quart disc amb
la Sonora Matancera.
Conté dotze cançons que van ser gravades de 1954 a 1956 i que ella havia
publicat en diversos discos de pissarra a 78 rpm, aquells antics
discos de
pedra, va ser publicat pel segell Seeco
Records Inc. En l'àmplia discografia de
Celia Cruz es comptabilitzen més de
37 àlbums d'estudi,
40 recopilatoris,
87
singles i
8 àlbums en directe, parlo de la seva carrera
en solitari que va
iniciar l'any 1966, havent venut més de
50 milions de còpies a tot el món. Va
guanyar
2 Grammy i
3 en la categoria de
Grammy Llatí. El seu nom complet era
Úrsula Hilaria Celia de la
Caridad Cruz Alfonso de la Santísima Trinidad,
va néixer a l'Havana el 21 d'octubre de 1925, encara que algunes fonts daten el
seu naixement quatre anys abans, la veritat és que ella, coqueta sempre, mai va
voler parlar de l'any exacte del seu naixement. Sempre es va declarar en contra del régim dels
germans Castro. Va morir el 16 de juliol de
2003 i està enterrada en un mausoleu en el
Cementiri Woodlawn de Nova York.
Los Teen Tops – La
Plaga
Tot i que els cubans
Los Llopis van ser el primer grup de la
història que va versionar al castellà
rock and roll del anomenat
"
pioner" arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest
honor
Los Camisas Negras,
Los Locos del Ritmo i
Los Teen Tops que van començar tots
més o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van arrivar amb les seves
cançons i van introduir aquest
rock and roll van ser
Los Teen Tops, el grup
liderat per
Enrique Guzmán que va ser cantant per pura casualitat. Us ho
explico. La banda la integraven inicialment
Enrique Guzmán (cors i guitarra
rítmica),
Armando Martínez "
El Manny" (bateria),
Sergio Martell
(piano),
Jesús Martínez "
El Tutti" (guitarra solista) i
Rogelio
Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir
que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar
un músic d'estudi anomenat
El Pollo.
Enrique deixan la guitarra, va haver de
cantar ja que
Rogelio es va posar
tan nerviós que va ser incapaç de fer res a
dretes allà a
l'estudi. Aquest bon
rock and roll que escoltem ara, es trobava en un disc amb
"El rock de la cárcel", "Buen Rock and Roll esta noche" i
"Confidente de secundaria" i que al nostre país va ser el seu millor
EP i és va titolar "El trepidante rock and roll de los Teen Tops".
Paral·lelament
Enrique Guzmán (a la foto) (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de
1943) va començar a gravar com a solista i acompanyat d'orquestres i encara que
el grup va funcionar uns anys més, va acabar per desfer-se i només va quedar
Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor. La seva filla
Alejandra Guzmán es també una bona cantant amb una important carrera.
Andrés Do Barro – O tren 1970
Vindrem ara cap a Espanya i viatjarem en tren. La cançó del
“O tren” per la que te debilitat l’amic
Quimet Curull, amb el que faig el
programa
El Temps Passa que també escoltareu en aquesta
emissora, va ser el
primer tema de la història del pop cantat en gallec que va pujar al més alt de
les llistes espanyoles, l’any 1970 i que jo sapigue no ha tornat a haver-hi un
altre número
1 a
Espanya cantat en la llengua de
Rosalía de Castro. Es va incloure en el seu
primer álbum titulat “Me llamo Andrés Lapique DoBarro”.
Andrés Lapique Dobarro,
va néixer a El Ferrol, A Coruña, l'1 d'octubre de 1947 i va morir a Madrid, un
22 de desembre de 1989, crec que per problemas de fetge. Va ser
protagonista de
la pel·lícula "La red de mi canción", rodada en castellà a les ordres
de
Mariano Ozores i amb
Concha Velasco, on
Andrés DoBarro va ser doblat per un
actor de doblatge professional ja que el director no le agradava el fort
acent
gallec del catant, però ell si cantava les seves cançons en gallec i al film
van sortir-hi també el seu grup d’acompanyament
Los Sprinters. La veritat es
que
Andrés DoBarro no va sapiguer pair el seu éxit i va tindre molts problemas
amb les drogues i l’alcohol i va tindre que marxar-se cap a Méxic quan va
començar a anar de capa caiguda, pero finalmente va tornar al pais. Per cert,
Andrés DoBarro també va gravar en castellà. En total el cantant va publicar 3
LP's. El grup que l'acompanyaven eren
Los Sprinters, com us he dit abans, liderats per
Manuel Varela a qui és coneixia com
O Tranquilo i que també va morir ja fa
temps.
Tradivarius – Rockabilly 1993
Ara escoltarem
rock and roll a la catalana amb
reminiscencias celtes, per aixó ens anirem fins a Reus, la capital del Baix
Camp i us portaré una miqueta de
rockabilly amb els reusencs
Tradivarius.
Aquest tema, un dels principals d’aquest CD, es molt desenfadat, està ple de
bon humor i en el text surten fins i tot las avellanes de Reus. La cançó
"Rockabilly" es trobava en el seu CD "Bruixes", editat
l’any 1993 pel segell AZ Records, propietat de
Braulio Paz. Els integrants de
Tradivarius en aquest enregistrament eren
Izaskun Zubizarreta (violí),
Emili
Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup
Ipso Facto dels que
jo vaig ser manager,
Ferran Balanya (baix),
Salvador Daroca (gralles),
Enric
Granollers (flautes i gralles),
Dani Rambla (teclats) i el seu líder i
compositor
Pep Solorzano (veu i guitarra), un bon amic a qui fa temps que no he
vist. Col·laboren en la grabación
Frances Marimón a l'acordió i
Robert Le Gal
que toca el violí. El productor va ser el mateix
Robert Le Gall.
Tradivarius
van ser descoberts per
Santi Arisa que es va encarregar de la producción del
seu primer disc, però després les coses es van torçar entre ells
Els Tradivarius en aquesra grabació
Álex y Cristina – ¡Chas! y aparezco a tu lado 1987
Us porto ara a
Alejandro de la Nuez Magarzo, un home
nascut a Madrid el 9 de setembre de 1962 i que va ser component del mític grup
Zombies, una de les bandes emblemàtiques de la
movida madrilenya,
en la seva carrera destaca el tema "Groenlàndia". Més tard
Álex
s'incorporaria a
Tequila substituint a
Felipe Lipe i posteriorment va formar
duet amb
Christina Rosenvinge dient-se
Álex & Christina, els portava un
representant de Valencià,
crec recordà
que era
Vicente Mañó. Es clar que la cosa entre ells dos va acabar com el
Rosari de l'Aurora ja que pel que sembla, la nena era inaguantable i va suposar
tot un trauma per a
Álex que finalment es va recuperar i va llançar-se en
solitari, al igual que
Cristina (Madrid, 29 de maig de 1964) que va gravar amb
Los Subterráneos i sola. L'origen de
Álex y Cristina hem de buscar-ho l’any
1984 i en el grup
Magia Blanca, on militaven
Cristina i
Toti Arboles,
Álex
havia col·laborat amb ells composant cançons, entre elles "Cambio".
La banda no va funcionar i es va desfer,
Toti va anar-s’en a
La Frontera i llavors va
sorgir
Álex y Cristina que
van debutar
l'any 1987 amb el single "Mil Cambios de Color". Aquesta cançó és una
de les més rellevants en la carrera del duet i es va incloure en el primer LP
publicat també a l'any 1987.
L'èxit obtingut amb aquest tema que escoltem avui, va
fer que se'ls seleccionés per participar en l'edició de 1988 del
Festival de
la OTI, amb la cançó "Dulce maldición". És clar que el seu estil pot
ser
massa modern i desenfadat per l’época, va fer que en molts mitjans de
comunicació d'Amèrica Llatina se'ls critiqués i molt. Encara publicarian un
altre àlbum i finalment la cosa va acabar molt malament entre ells i es van separar.
Posteriorment
Álex mantindria una relació sentimental amb
Martina Klein que
tampoc va acabar bé.
Zebra – Solo aquí pensando 1974
I ha gent que quan estan sols es dediquen a pensar, a fer
funcionar el “
coco”, un que ens deiem que estaven
sols i
pensaven van ser els
Zebra. Amb aquesta peça “Solo aquí pensando” el grup mallorquí
Zebra es va
presentar al
XVI Festival Español de la Canción de Benidorm, a l’any 1974 i es va
publicar en single a traves del segell Novola-Zafiro.
Zebra, una de les millors
formacions musicals surgides a les Illes Balears, eren un jove
Joan Bibiloni
(veu i guitarra),
Miguel Vicens (baix) que venia de
The Runaways i
Los Bravos,
David Walmsley (guitarra),
Manolo Marí (bateria) que havia tocat amb els
Z-66 i
el cantant
Anthony Anderson que venia també de
Los 
Bravos i era germà de
Jon
Anderson, cantant de
Yes que per cert els va produir un LP que mai va arribar a
publicar-se.
Zebra es van crear l’any 1971. En el 72 hi ha canvis i van marxar
Miguel Vicens i
Anderson, entrant el baixista
Albert Candela i convertint-se
Joan en cantant, a més de guitarra i van passar a ser quartet i després una
altra vegada cinc en incorporar-se el gran pianista de
jazz i
fusió Agustí
Fernández (teclats). Per cert, no hem de confondre el grup mallorquí
Zebra amb
una altra formació del mateix nom i que crec són americans, aquest feien
heavy.
Amaral – Camins 2002
Jo sempre he dit que el grup gironí
Sopa de Cabra, junt a
Sau, son les millors bandes de
rock en català que ha donat l’historia musical
d’aquesta terra nostra. El duet saragossà
Amaral, integrat per
Eva Amaral i
Juan Aguirre van interpretar en català un dels millors temes de
Sopa de Cabra
"Camins", la cançó que sona ara a
Un Toc de Rock i es trobava a
l’álbum "Podre tornar enrere, el Tribut a Sopa de Cabra", jo i no se
ara bé perqué, creia que es trobava al "Bona nit malparits", publicat
per Música Global i que surt a la llum l’any 2002, amb l'enregistrament dels 2
últims concerts del grup oferts
a la
sala Razzmatazz, en memòria de
Joan
"
Ninyin"
Cardona i
Joan Trayter i en els concert i al CD
Sopa de
Cabra van comptar amb bones col·laboracions. Per cert que aquest tema en la
versió original dels
Sopa de Cabra, era utilitzat com a sintonia per l'amic
Ricard Escarré al seu programa sobre viatges titulat així "Camins" i
que s'emet o s'emetia en una
emissora municipal del Camp de Tarragona. Per cert
Amaral van treure disc nou titulat “Hacia lo salvaje” l’any 2011 i aquí a
Un
Toc de Rock ja hem escoltat un parell de cançons del nou álbum, i també un
recopilatori d’èxits un anys més tard, al 2012, des de llavors no se que
publiquesin rés de nou.
Víctor y Diego – El parque 1973
Qualsevol de les nostres ciutats té o ha tingut un parc o
una plaçeta com el que ens descriuen els madrilenys
Víctor y Diego en la seva
cançó, un tema preciós que ara sona a
Un Toc de Rock. De fet a mi escoltar
aquesta cançó sempre em porta records d'una placeta que hi havia al barri de
Sants, on em vaig criar, no recordo quin era el seu nom real, però la gent del
barri l'anomenava
la plaça del Niño, per la font amb una criatura que hi havia
en ella. Hi havia també la
acadèmia Lloret on vaig prendre classes nocturnes de
comptabilitat i tenidoria de llibres i a l'altra costat el
bar Ripollès amb els
seus
billars i els
avis jugant a les cartes. En els seus bancs m'havia perdut
amb alguna novieta, tan concentrats que ni ens fixàvem en la gent que podia
veure'ns, de fet la meva àvia vivia un carrer per sobre, es deie Canónigo Pibernat, i
una vegada em va esbroncar precisament per estar sentat a un dels bancs
amb una xiqueta massa "
concentrat". Avui la plaçeta ja no existeix i
en el seu lloc trobem
el cinturó de ronda. Els seus noms complets són
Víctor Manuel Martín Rubio i
Jesús de Diego Nieto i van néixa al costat del Rastro de
Madrid. Van formar un bon tàndem intèrprets - compositors i
Víctor y Diego van
funcionar molt bé en els 70.
Ramón Arcusa component del
Dúo Dinámico i que llavors era director artístic d'EMI va ser el seu descobridor i van gravar el
seu gran hit "La Mujer
de Cristal", produït per
Ramón Arcusa i gravat en els estudis de l'EMI de
Barcelona. Per cert, os explicaré una curiositat, l'àlbum “Semblanzas" és
un dels discos més barats de la seva època. Amb totes
les guitarres gravades
en
directe, el duet va registrar els
12 temes en
sols 2 dies. El temps de g
ravació
total, inclosos els arranjaments de
Ramón Arcusa no va passar de la setmana. En
aquest LP trobem "El Parque", al meu parer la seva millor cançó. A
mitjans dels 80
Víctor y Diego es desfan, encara que crec que anys més tard i
seguint la moda dels retorns... ells també van tornar.
Tomeu Penya – Dues nits a Barcelona 1995
Us porto aquesta cançó de la que us vaig parlar la passada
temporada i encara que hi ha al CD la versió instrumental i us vaig dir que
l'escoltariem, serà un altre dia. Ara us he escollit la cantada, amb la veu del
bon amic
Tomeu Penya que va publicar aquest tema en el seu àlbum
"Anuats" i ja us vaig dir que tinc duptes si em va comentar, quan em
va donar el CD que estava dedicada o es referia a un jugador de bàsquet del
Joventut de Badalona, però no recordo el nom i sempre he confessat que jo no
sóc precisament un entès en qüestions esportives, més aviat sóc un negat per a
aquests temes o pot ser la cançó que estava dedicada al esportista era “Ciutadà
d’aquest món” del mateix disc, una de les dues. Com us deia abans, al CD es va
incloure una versió instrumental de la cançó "Dues nits a Barcelona"
que francament és tan bona o més que la cantada i on substitueix la veu per un
saxo. La veritat és que "Anuats" és un dels millors àlbums de
Tomeu
Penya, publicat per Picap l'any 1995. L’acompanyan en la gravació el
grup
Géminis que eren
Simó (cors i veus),
Xesc (batería),
Joan (teclats) i
Atanasi
(baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que trobaven a
Noel
Quintana al piano,
Miquel Morell al saxo,
Xisco Balaguer 
al órgan i que es un histotic de la música a Mallorca,
Jordi Mauri
al saxo i crec que uns quans més.
Tomeu Penya ha estat en moltes ocasions a
casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de
Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. Ancara
recordo una de les últimes vegades que
Tomeu va menjar a casa meva uns
"fideus rossos", a més de la meva
ex hi estaba el
tio Ramón, en pau
descanse. Van estar molt de temps parlant ells dos de gossos, intentant saber
quina raça era el gos mallorquí "
Cap de Bestià".
Tomeu Penya estava
preocupat, aquella tarda havia de gravar a
TV3 un "
Tres senyores i un
senyor" i no estava massa tranquil."
No se que em tenen preparat
aquestes noies" em deia.
El que li van preparar va ser
un cavall i li van fer
muntar-ho. El seu nom complet és
Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca
de Bonany l’any 1949. Va començar topcant en el grup
Harlem on també hi era
l’amic
Joan Bibiloni i després amb
Els Mallorquins que van treure un disc
petit. Per cert que
Tomeu Penya ha superat un cáncer i per aixó vull
felicitar-lo. La foto ens la van fer al Serrallo, a Tarragona, després d'una
mariscada que va pagar la casa de discos.
Shakira – Boig per tu 2014
Acabaré elprograma d’avui d’
Un Toc de Rock amb la cantant i
guitarrista
Shakira que ha gravat en el seu últim disc titulat “Shakira”,
publicat el 25 de marc d’aquest any 2014, una versió del "Boig per
tu" del grup
Sau, l'ha cantat en castellà, però la colombiana també ha
gravat una versió en català que es la que escoltarem ara i precisament per això
se
l'ha criticat i molt a través de les
xarxes socials, sense tenir en compte
que la seva parella és
un català i aquesta és una de les cançons que més li
agraden a
Gerard Piqué, amb qui manté una relació sentimental que es va fer
pública oficialment el 29 de març de 2011 via
Twitter i amb el qual té un fill,
a més, a ella li ha vingut de gust gravar aquest tema i
no necessita demanar
permís a ningú, bé, ningú no, potser en tindria molt a dir
Pep Sala que és el
compositor i ell està encantat amb que
Shakira l'hagi gravat per la repercussió
internacional que el tema tindrà, per
tant i com deia
Alaska en una de les
cançons "
¿A quién le importa?". Resposta: "
A ningú". És
clar que en aquest món nostre
hi ha molt mala llet i gent amb mala bava. Ella
es diu
Shakira Isabel Mebarak Ripoll i va néixer a Barranquilla el 2 de febrer
de 1977, és cantautora, productora discogràfica, ballarina, model, dissenyadora
de moda, empresària, actriu de televisió, toca diversos instruments i és
ambaixadora de bona voluntat de la
UNICEF . Jo recordo un dia, fa catorze o quinze anys, ella
tot just havia començat la seva carrera musical, un amic marroquí de nom
Driss,
em va fer escoltar-la en una cinta de cassette i em va explicar que el seu nom
és àrab, degut precisament a que el seu pare era d'origen àrab i la seva mare
catalana. Aquest nou àlbum es titula "Shakira" i s'ha publicat el 21
de març passat, ens ha arribat amb la primavera. Compta amb bones
col·laboracions, entre elles
Rihana,
Benny Blanco,
Tiësto,
RedOne,
Max Martin i
altres, és un bon disc, tot i el que diguin tots aquests intolerants.
La frase per tancar el programa es d’un bon amic, el
escriptor, poeta, periodista, editor i filòleg Manolo Rivera Moral que va dir
“El lector fa existir a l’escriptor”
Tancaré Un Toc de Rock per avui, ara toca baixar la
barraqueta i fotre el camp, però abans de marxar us deixo amb companyia de
totes les emissores per les que surto al aire, dues vegades per setmana. Fins
el proper programa en el que tornarem a fer un recorregut per l’historia de la
música del últim segle. Sigueu bons, sigueu bones..
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
Un any més les Festes Nadalenques arriben a tots nosaltres. Per alguns aquestes dates els arriben a resultar molestes, a altres els són indiferent, però hi ha gent que les adoren, encara que hi ha qui les odia. La veritat és que tenim Nadal per a tots els gustos.
