Un Toc de Rock 08-38

Vaig començar a preparar aquest programa amb la idea d'oferir-vos cançons "llargues" històriques del món del rock, però sent poques les que cabien en un programa, només cinc, em va resultar difícil quadrar el temps i tancar-les dins dels 55 minuts, per tant vaig començar a canviar temes i al final només ha quedat una de les primeres escollides. La veritat és que és un programa molt atípic, són llargues gairebé totes elles, però no tant, i en Un Toc de Rock fins i tot tindrem un bon grup espanyol, cantant en anglès, això si. Acabarem amb un tema tradicional celta irlandes, però que ens portarà un bon grup britànic de pop. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten, obro la barraqueta, soc Mario Prades i avui começarem escoltan als nord americans Rare Earth, però no la cançó que esteu pensant.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Rare Earth – Ma 1973

A finals dels anys seixanta van sorgir les cançons "llargues" dins del món del rock. Els primers van ser Iron Butterfly amb "In-a-Gadda da-Vida" i amb pocs mesos de temps Rare Earth i el seu "Get ready" que NO escoltarem ara. La fórmula funcionava i altres es van anar sumar a la moda, però Rare Earth van repetir amb aquest tema que dura més de 20 minuts i que escoltem per començar Un Toc de Rock, es tracta de “Ma” i donava títol a un àlbum editat l’any 1973. Els Rare Earth van ser un grup mixte, és a dir, tenía músics blancs i negres, ells foren la primera banda de la Tamla Motown que tenia músics blancs, fins aquell moment el segell estava reservat només per a gent de color. Rare Erath es van dir primer The Sunliners i es van crear a Detroit l’any 1961. El 1967 es van convertir ja en Rare Earth i van estar en actiu fins a ben entrat l’any 1979. El grup Rare Earth estava integrat en la seva primera època per Gil Bridges (cantant, saxo, flauta i percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu), Kenny James (orgue i piano) i Pete Rivera (bateria i veu), tots ells grans instrumentistes que en aquesta peça, a caball del rock progressiu que roza el jazz, ens demostran tot el que sabien fer amb solos extraordinaris. Despres es van produir canvis entre els components de Rare Earth i van arribar a ser vuit o nou músics. Aquest àlbum, el sisé en la seva carrera, es va editar a l’abril de 1973 i va ser produït per Norman Whitfield que també es el compositor d’aquesta cançó i la resta de temes de l’àlbum. Rare Earth en aquesta gravació eren Gil Bridges (flauta, saxo i cantant), Peter Hoorelbeke (cantant, batería i percusions), Ray Monette (guitarra i cors), Mark Olson (teclats i cors), Mike Urso (baix i cors) i Edward Guzman (congas i timbals). La veritat es que el tema i l’àlbum son bons, però no va arribar a l’alçada del “Get ready”, si be musicalmente jo crec que és superior. Val a dir que Rare Earth estan en actiu, crec, no estic segur.

Barrabás – Dolores 1982

Amb una línea que barrega connotacions llatines i bones percusions amb toc funkys, pero de molta més qualitat i base musical, ara escoltarem una gran banda, son els Barrabás, un dels grans grups nacionals que sempre van ser poc valorades aquí al país, malgrat aquesta gran qualitat i la seva longeva vida professional. El tema es trobava en l'àlbum "Bestial" que van publicar l’any 1982 a través del segell Columbia-Barclay i amb la producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Fernando Arbex només va tocar la bateria en la gravació del primer disc "Barrabas Música caliente", però mai va tocar en directe amb el grup, sent el bateria titular des dels seus començaments, José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. Barrabás van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de grups com Osibisa, Santana, Titanic i Mandrill. El disc "Bestial", en versió CD, va ser reeditat ja l’any 2000. Un dels majors èxits de Barrabás, inclòs en el seu primer àlbum, va ser "Woman", que va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà i és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser valorats a casa seva com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra i aixó que ells son blancs. Per cert, Barrabás son el grup espanyol que més discos ha venut al mercat nord-americà on sempre van ser molt valorats. En aquesta gravació el cantant era José Luis Tejada que havía sigut component del grup barceloní Los No.

Al Stewart – Year of the cat 1976

Us porto al programa d’avui aquesta peça que és la cançó de referencia quan es parla de l'escocès Al Stewart. Us explicaré una historia. Jo vaix coordinà la gira espanyola que va representar al tornada al mercat nacional d'aquest cantant escoces establert a Califòrnia. En cada actuació el tema havia de sonar almenys tres vegades i el públic seguia demanant-lo. La veritat és que va ser una gira esgotadora. Sevilla (Cita en Sevilla), Puigreig (Barcelona) (Pavelló d'esports), Múrcia (plaça de toros), 2 dies a Madrid (Rock Club), un dia de descans i vem acabà amb un memorable concert al Teatre Arriaga de Bilbao. Al Stewart no va ser excessivament exigent pel que fa a catering, però ens va demanar vi de Falcon Crest, nosaltres li vam posar Rioja i no es va queixar, sopes fredes, molta fruita del temps, coses bastant normals, però una d'elles era vi del Tio del Sombrero, escrit així, en castellà. No l'hi vam servir i tampoc el va reclamar. En finalitzar la gira li vaig preguntar que quin vi era aquell que no haviem trovat a cap lloc.. Es tractava de Tío Pepe que pel que sembla, a Amèrica del Nord en diuen Tio del Sombrero. Per cert que el teloner en la gira va ser Alan Cook & The Cookies, el meu amic Xavier Carbó, un altafullenc més des de fa anys. Vem tenir problemes a l'aeroport de Sevilla ja que Hans, el manager europeu d'Al Stewart i que era alemany, portava unes manilles per assegurar-se la cartera dels diners i la Guàrdia Civil de l'aeroport sé les va requisar ja que eren iguals a les utilitzades per la policia espanyola i pel que sembla l’ús privat estava prohibit. Hans no volia lliurar-les i a causa de la discussió, en què finalment vaig haver de fer de mediador, gairebé perdem tots l'avió a Barcelona. Al Stewart venia amb la seva nova companya, una noia molt jove i no es desenganxava d'ella ni per casualitat, ni tan siquiera provava so, ho feia el grup, ell i la noia de l'hotel a l'escenari, de l'escenari al hotel i així va ser tota la gira. Jo crec que ni tan sols va trepitjar els camerins. Bé no es cert del tot, a Bilbao i a Puigreig vem anar tot junts a sopar. No acabaré sense dir-vos que el director de la banda era l'extraordinari guitarrista Peter White que poc després va començar la seva carrera en solitari, molt recomanable. A cada concert realitzaven una espècie de mitja part en la qual Peter i el grup tocaven tres o quatre temes del seu primer disc que es va publicar al cap de pocs mesos. La cançó “L’any del gat” donava títol al setè LP d'Al Stewart publicat l'any 1976 i que al costat de "Time passages" són els seus millors temes. Alastair Ian Stewart va néixer a Glasgow, Escòcia, el 5 de setembre de 1945.

Billie Holiday – Gloomy Sunday 1941

No sabem si Iker Jiménez ha tocat aquest tema en algun dels seus programes, però no ens estranyaria res. En el món de la música aquesta cançó que escoltarem està considerada "maleïda", es diu que indueix al suïcidi i sembla que documentats n'hi ha molts, es parla de centenars, vinculats a la cançó. Farem una mica d'història primer. "Diumenge ombrívol (Domingo sombrío)”, va ser escrita pel pianista i compositor hongarès Rezső Seress l'any 1933 i va ser l'extraordinària Billie Holiday qui la va popularitzar a tot el món quan la va gravar el 1941, encara que no és una de les seves cançons més populars. Rezső Seress va néixer a Budapest, d'origen jueu, va aprendre a tocar de forma autodidacta el piano i tocava habitualment en un restaurant anomenat Kispipa, al carrer Akácfa 38. Va compondre "Szomorú Vasárnap" que era el títol original, l'any 1933. La veritat és que en aquella època les coses estaven molt malament a Hongria, sobretot per per els jueus, de fet el compositor va patir la crueltat nazi i va sobreviure a l'holocaust, encara que i per a la seva desesperació, el fet que la cançó hagués tingut èxit als Estats Units va fer que les autoritats comunistes el marcaran i també va ser marginat vivint en la misèria ja que mai li van permetre cobrar els seus drets d'autor generats a l'altre costat del Teló d'Acer. Es diu que la lletra de la cançó la va escriure Rezső Seress en una tarda plujosa, precisament en un diumenge trist. La lletra va ser el resultat d'una infortunada aventura amorosa del poeta Lászlo Javor amb una dona casada, i el mateix Javor va demanar a  Seress que compongués una cançó per a ell. La lletra és agobiadoramente trist i parla d'un suïcidi per amor. La llegenda urbana diu que moltes persones escoltant el tema es van suïcidar, uns llançant-se per la finestra, altres van morir amb la partitura a les mans i moltes morts es van produir amb el disc sonant al fonògraf. Emissores de ràdio nord-americanes i europees havien trobat la cançó de Seress massa depriment per ser difosa i la van censurar. La impactant desesperació i amargor de la lletra original es sumava a la malenconiosa música. Es parla que sols a Hongria quan el disc es va editar, es van produir 16 suïcidis. Rezső Seress després de sobreviure als nazis va passar la resta de la seva vida tocant en petits bars per un plat de menjar, fins i tot va actuar una temporada en un circ. Als 79 anys, es va suïcidar a Budapest al gener de 1968, “saltant per una finestra” i sumant-se a la llegenda de la cançó. També em sembla recordar que el poeta Lászlo Javor es va suïcidar d’aquesta manera. La veritat és que jo crec que tota la història no deixa de ser una llegenda urbana, però I si hagués alguna cosa de veritat?

Canned Heat – Marie Leveau

Us porto ara una mica de bon blues amb aquesta cançó dedicada a la més famosa reina bruixa de Nova Orleans, una mambo, com es diu en el llenguatge del voodoo, anomenada Marie Laveau (10 de septembre de 1794 – 16 de juny de 1881). Tot un mite, a la que també van cantar els Redbonne i Bobby Bare, entre uns quans altres. Es clar que aquesta peça es instrumental. De fet Marie Laveau, considerada la més important reina buixa que va surgir dins de la cultura voodoo de Nova Orleans, te un important apartat en el Museu del Voodoo de Nova Orleans, al blog us voldrie haver posat una reproducció d’un quadre d’ella exposant en aquest museu i la foto de la seva tomba, un lloc de peregrinació. Es una bona cançó escrita per Henry Vestine, carregada de blues que es trobava al disc “Boogie With Canned Heat” que Canned Heat van publicar el 21 de gener de l’any 1968 mitjansan el segell Liberty Records, si bé es va gravar entre els mesos d’octubre i novembre de 1997. L’àlbum va ser reeditat en versió CD l’any 2005 amb sis cançons més com Bonus Track. Els Canned Heat van saber fusionar blues, boogie i country rock oferint molta qualitat. Van ser tot uns innovadors. És clar que el seu estil és difícil d'emular tenint en compte la veu de Bob Hite, conegut com "L'ós", un home amb aspecte impressionant, alt, gruixut i dur, però amb una veueta que fa lucinar i va ser el detall que va caracteritzar a Canned Heat. El grup que es va formar a Los Angeles l’any 1965, el lideraven Alan "Blind Owl" Wilson conegut com Mussol Cec (guitarra, harmònica i veus) i Bob Hite "The Bear" (veus i harmònica), al costat de Henry Vestine al que li deien Girasol, ex membre dels The Mothers of Invention de Frank Zappa que s'encarregava de la guitarra. Larry Taylor "El Tau" que havia estat baixista de The Monkees i va començar treballant en l'estudi per acabar unint-se al grup, al costat del bateria Frank Cook que posteriorment va ser substituït pel mexicà  Adolfo "Fito" de la Parra. La Parca ha passat la seva dalla per la banda, Alan Wilson va morir d'una sobredosi de droga en un "aparent suïcidi" al setembre de 1970. Bob Hite va morir d'un atac al cor a l'abril de 1981. Algun temps després ens va deixar Henry Vestine, l'any 1997 i Richard Hite que s'havia incorporat posteriorment, va ser l’any 2001. “Going up the country” al costat de "On the Road Again", són els temes més populars de la seva carrera aquí al pais. En total Canned Heat ha tret 29 àlbums, l’últim l’any 2011, a part de 9 recopilatoris de grans èxits, però ara sols queda Larry Taylor de la formació original i que crec es l'autor d'aquesta cançó.

Phil Carmen – Cool nights water 1996

Ara a Un Toc de Rock escoltarem a un gran guitarrista, el canadenc Phil Carmen. De l'àlbum recopilatori "Cool & Collected: Best of 10 years 1982-1992" que Phil Carmen va editar l'any 1996, us he seleccionat aquest tema que inicialment es va incloure en el "City Walls", un disc que el guitarra i cantant canadenc havia publicar ja a l’any 1987. El cantant, guitarra.compositor i productor Phil Carmen es diu de veritable nom Herbert Hofmann i va néixer a Montreal el 14 de febrer de l’any 1953, encara que des de fa molt de temps resideix a Lucerna, a Suïssa. L’any 1975 Phil Carmen va formar el duet Carmen & Thompson amb el baixista Mike Thompson, d’aquesta etapa destaca la cançó “Time Moves On”. També té una carrera paral·lela amb el grup Clover Leaf en el qual milita així mateix la seva germana i que es dediquen al country-rock, però Phil Carmen és un extraordinari guitarrista de jazz-fussion amb una carrera com a solista lucinant i plena de qualitat. A Un Toc de Rock ja l’hem escoltat en altres ocasions i tornarem a fer-ho, tot i que vull dir-vos que des del 1996 no ha publicat res de nou gravat en estudi. Això si, ha tret una vintena d’àlbums i a l’any 1999 un disc en directe. La cançó més popular a la carrera de Phil Carmen va estar “On My Way in LA” que va publicar a l’any 1985 i que va ser número 18 a les llistes inglesas.

The Christians – Words 1990

La cançó amb la que tancaré Un Toc de Rock per avui, es una versió del clàssic tema tradicional irlandès "Women of Ireland" amb el títul cambiat, en aquest cas la cançó es molt més poppi i ens la porten els The Christians, una bona banda de Liverpool creada l’any 1985 i que es van desfer 10 anys després. Estava integrada pels germans Garry Christian (nascut el 27 de febrer de 1955 a Liverpool) (cantant), Roger Christian (nascut el 13 de febrer de 1950 i mort el 8 de març de 1998 a causa d'un tumor cerebral) i Russell Christian (nascut el 8 de juliol de 1956) al costat de Henry Priestman. La cançó estava inclosa en el seu segon àlbum titulat "Colour" i publicat l’any 1990 que va ser número 18 a Anglaterra. The Christians només van gravar 5 àlbums d'estudi i un recopilatori al llarc de la seva carrera musical. La cançó "Women of Ireland" va ser una composició de Sean O'Riada (1 d'agost de 1931 - 3 d’octubre de 1971), un dels pares de la música tradicional celta i ha estat gravada per multitud d'artistes, encara que moltes vegades li han canviat el títol, des de The Christians que escoltem ara a Andrea Corr, passant per The Cheftains que la van titular "MNA na hÉireann", a més a més de Carlos Núñez, Alan Stivell, Sarah Brightman, Sinëad O 'Connor, Nolwenn Leroy, fins i tot el guitarrista Jeff Beck, però la de Bob James que la va incloure en el seu álbum "Three", posiblemente sigui una de les millors que s’han gravat .

La dita es de Carlos Rodríguez Braun, nascut l’any 1948 a l'Argentina, i que és professor d'Història del Pensament Econòmic a la Universitat Complutense de Madrid.

“La recuperació no arribarà gràcies al Govern,

arribarà malgrat el Govern”

Acabaré Un Toc de Rock per avui, si bé abans us deixó amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades i ara tanco la barraqueta i toco el dos, a reveure.

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)

Un Toc de Rock 08-37

Avui començarem Un Toc de Rock recordant un cantant que ens va deixar la vigília de Nadal, Germán Coppini. És clar que altres artistes que sonaran en aquest programa també han emprès el llarg viatge al més enllà, Dalida, Domenico Modugno i Antonio González El Pescailla. La veritat i analitzant-ho fredament, des que naixem emprenem un viatge per trobar-nos amb la Parca i és una cita que, tardarà més o menys, però és completament ineludible. Per això i perquè ens adonem de que estem vivint, que seguim vius, emprendrem aquest viatge musical pel temps i els records, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten, obro la barraqueta, soc Mario Prades i avui recolrdarem a Germán Coppini, però a la seva etapa amb Golpes Bajos.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Golpes Bajos – No mires a los ojos de la gente 1984

Des de Galícia es van incorporar a la moguda madrilenya l'any 1982 Golpes Bajos, amb els que obrirem avui Un Toc de Rock. La banda la van fundar Teo Cardalda que posteriorment crearia Cómplices, junt a German Copinni que era cantant de Siniestro Total, compaginant al principi la seva tasca en ambdós grups i que quan es van desfer Golpes Bajos també va tenir una interessant carrera en solitari. Al costat d'ells es trobaven Pablo Novoa a la guitarra que després crearia el grup La Marabunta i Luis García al baix que quan es va produïr la separació de Golpes Bajos s'uniria a Semen-Up. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu primer i únic LP publicat l'any 1984 i titulat "A Santa Compaña", va ser un dels singles que es van extreure de l'àlbum i una de les cançons més conegudes de Golpes Bajos, al costat de "Malos tiempos para la lírica" i “Fiesta de los maniquíes”. La veritat és que l'any 1983 ja havien publicat un EP i el 1985 encara traurien un mini-LP titulat "Devocionario" i es van separar. A mitjans dels 90, concretament l'any 1997, Teo Cardalda i Germán Copinni van tornar a unir-se i van gravar un disc en directe amb les seves velles cançons i van realitzar una gira, encara que no va tenir continuïtat. La veritat és que les vendes del disc no van ser res significatives i jo crec que per això no van seguir i van decidir tornar als seus anteriors activitats. Teo Cardalda tornà a Cómplices i Germán Copinni es va dedicar a col·laboracions. Nascut a Santander l’any 1961, però afincat a Galicia, Germán Coppini va morir a causa d’una malaltia hepàtica el passat 24 de decembre.

Mesclat – Torna-m’ho a dir 2008

L'any 2008 el segell discogràfic Global va treure un CD de promoció que només es va enviar als mitjans de comunicació i no es va vendre en les botigues, aixó el converteix en peça de col·leccionistes, clar que es tracta d'una fórmula habitual i aquest era el dotzè que publicava aquest segell amb seu a Girona. Es tracta d'un compendi amb nou temes de diversos artistes del segell, una bona iniciativa per donar a conèixer les seves novetats, clar que aquí trobàvem els temes més promocionables dels últims discos editats pels grups i cantants de Global. D'aquest CD us he extret aquest tema de Mesclat que originalment es va incloure en l'àlbum “Cróniques Colonials”, editat l'any 2007. Mesclat són una banda integrada per músics que també toquen en diversos grups paral·lelament, encara que no tots, el que si és important és que tots ells tenen àmplia experiència musical. En Mesclat trobem Joan Reig de Els Pets a la batería, Titot Ribera (ex Brams) como cantant i compositor,  junto a Carles Belda (Pomada i actualment a El Belda i el conjunt Badabadoc),  Marcel Casellas (La Principal de la Nit), David Rosell (Dept),  Pep Toni Rubio (Música Nostra) i Joan Aguiar (Estramp Jaç). Es van crear l'any 2000 i segueixen en actiu, havent publicat tres àlbums, del qual aquest és el tercer i últim fins al moment. 

Los Inhumanos – Duba duba 1988

Los Inhumanos, com us he dit en diverses ocasions, van ser possiblement la banda més "tronada" i gamberra del pop espanyol de tots els temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i taranna alegre. De fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixer arran d'un concert organitzat a la discoteca Contacto de Camarles, a Tarragona, i malgrat tota la tropa que eren, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells a l’escenari i amb túnica, però jo "molt agraït" vaix declinar l'oferta. La cançó semi-seria que millor va funcionar en la seva àmplia carrera va ser "Que difícil és fer l'amor en un Simca 1000" que inicialmente tenia que parlar d'un 600, però no rimaba, com ells mateixos hem van explicar. El tema que els va catapultar va ser aquest que escoltem avui a Un Toc de Rock, paròdia de la música més ianqui. Los Inhumanos és van crear a El Saler de València l’any 1980. Els cantants eren Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert Los Inhumanos segueixen en actiu, encara que jo penso que no queda cap dels seus components originals. Fa un parell d’anys van publicar un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel·lícula de la saga Millenium. Per cert, a un dels seus components li deien El Gallofa i la seva tasca en el grup era deixar anar el rot que sona en aquesta cançó. Més tard, alguns dels components de Los Inhumanos van formar La Banda del Capitán Canalla, en la mateixa línia i uns altres Orfeón Brutal. Aquest tema que escoltem ara, es trobava en el disc "30 hombres solos", publicat l’any 1988.

Los Rebeldes – Mediterráneo 1988

Un dels grups líders del rockabilly i el rock and roll a Espanya són els catalans Los Rebeldes, liderats pel cantant i guitarra Carlos Segarra. Aquest és amb tota seguretat, el tema més comercial que han publicat i de fet va ser també el seu major èxit a nivell vendes. Es trobava en l'àlbum "Más allá del bien y del mal", el seu cinquè disc i que es va publicar l'any 1988, va ser tot un rècord de vendes, convertint-se el single en la cançó de l'estiu. Una cosa de la qual no se si horas d'ara es sentiran gaire orgullosos. La veritat és que l'àlbum no estava gens malament i cal destacar un altre dels temes "Bajo la luz de la luna" que era francament bo i el escoltarem en una altra ocasió. Los Rebeldes es van formar l’any 1979 i eren només tres components: Carlos Segarra (guitarra i veo), Aurelio Morata (baix i veu) i Moisès Sorolla (semi bateria). Aurelio els va deixar per formar el grup Aurelio y Los Vagabundos, si bé en els seus darrers treballs ha col·laborat de nou amb Los Rebeldes i ha fet la producció, entre  altres de “Noches de Luz, días de Gas”, Per Los Rebeldes han passat molts anys, discos i carretera, però Carlos Segarra segueix mantenint vius els Rebeldes que van debutar amn “Cerveza, chicas y... Rockabilly!” l’any 1981, tot i tindre un grup paral·lel anomenat Carlos Segarra Rock’n’roll Club. Actualment Los Rebeldes està integrat per Carlos Segarra, Juan Francisco García de Maya "Wichy", Alfonso Múgica, Santiago Campillo que venie dels M-Clan, Dani Pérez i Quino Lucas.

La Guardia – Mil calles llevan hacia ti 1988

Vaig rebre abans de Nadal un correu dient-me que posés aquesta cançó de La Guàrdia ja que no l'havia posat mai. La veritat és que no dubto del que em deia aquesta amiga, encara que jo diria que en les vuit temporades que Un Toc de Rock porta sortint a l'aire alguna vegada l'he posat, però com que no estic segur i si ha sonat fa d'això molts anys, i tenint en compte a més que es tracta d'una de les cançons més emblemàtiques de La Guàrdia, aquí la teniu. Es va incloure en l'àlbum "Vámonos", el seu primer disc amb el segell Zafiro i es tracta d'una cançó que Manuel Espanya va compondre mentre caminava pels carrers del Albayzín, a Granada. Jo recordo que un dia em va trucar Tibu, el seu mànager, per parlar-me de La Guàrdia, era 1988. Volia contemplar la possibilitat de fer un primer concert de presentació del grup a Tarragona. Em vaig posar les piles i els vaig col·locar a la festa aniversari de Ràdio El Morell, incloent com a grup teloner a Seis Disparos, una bona banda de Cambrils que jo portava. Va ser tot un èxit i el pavelló es va omplir a rebentar. Amb aquest concert que va transcórrer sense cap incidència van tornar les actuacions a El Morell ja que des que uns desaprensius van organitzar un concert amb un grup basc venent més del doble de l'aforament amb els consegüents problemes que es van produir i destrosses en el mobiliari urbà del poble, l'Ajuntament no permetia fer concerts a la població. Es van adonar que tots no érem iguals i que encara quedàvem professionals. Arran de La Guàrdia les coses van canviar i altres es van aprofitar més tard. L'única dada anecdòtica va ser que Tibu va intentar cancel·lar-nos el concert ja que els vaix contractar a preu molt econòmic, era 1988, acabaven de publicar aquest disc i posteriorment van començar a funcionar molt bé a nivell vendes de discos i el seu catxe es va quadruplicar i a un mes vista els havien contractat per a la discoteca Arqus de Roda de Berà, amb el que ell pretenia suspendre el concert o pujar el cost econòmic. Finalment i com a professional que Tibu era, les coses van quedar com s'havien pactat i tot va ser una bassa d'oli.Avui en dia a La Guardia sols queda el cantant i guitarra Manuel España

El Canto del Loco – Peter Pan 2008

El Canto del Loco va ser creat l’any 1994 per Dani Martín i Iván Ganchegui que els va deixar l'any 2002, juntament amb David Otero, Chema Ruíz i Jandro Velázquez. Han gravat cinc discos d'estudi. El tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava a l’àlbum "Personas", publicat l’any 2008 i que va superar les 300.000 còpies venudes. El disc es va posar a la venda l'1 d'abril de 2008. El Canto del Loco ha arribat al milió de còpies venudes dels seus àlbums, haven estat un dels grups musicals més importants del panorama espanyol, sobre tot a la primera década del nou segle, si bé ara que Dani Martín treballa ja en solitari i tot i les seves declaracions quan va treure el disc de debut “Pequeño” assegurant que la continuïtat de la banda estava garantida, el grup sembla haver-se dissolt en l'oblit i el record des de que al febrer del 2010 El Canto del Loco van anunciar oficialment la seva separació al·legant que tant Dani Martín com Iván Ganchegui volien seguir les seves carreras en solitari. El Canto del Loco que van ser declarats “Grup Revelcio Espanyol del 2002”, van interpretar un tema en català “Pot ser” que es va incloure en el disc de la Marató de TV3 de l’any 2006. Era la versió en la nostra llengua de “Puede ser”, una peça que originalmente es va incloure en el seu segon disc “A contracorriente”. Per cert, quan començavan la bateria la tocava una noia, però ara no recordo el nom.

Fausto Leali – Yo caminaré 1976

El cantant Fausto Leali és una de les veus més negres del panorama musical a Italia, junt a Zucchero i Drupi. El cantant, compositor i productor Fausto Leali va néixer el 29 d'octubre de 1944 a Nuvolento, Italia i va començà la seva carrera l’any 1960. Seves són cançons històriques del pop italià com "Deborah", "Un'ora fa" i "Portami amb te", però possiblement la més famosa és aquesta que sona ara a Un Toc de Rock “Yo caminaré”. Aquest tros de cançó, escrita per ell, donava títol a un LP que va publicar l’any 1976 i que com gairebé tots els seus bons temes, també va versionar a l'espanyol. Curiosament en un principi Fausto Leali va gravar cançons de les que no era compositor, es a dir, va fer versions. Fausto Leali té gravats en total 24 àlbums, una quantitat brutal de singles i ancara està en actiu. Ha participat en moltes ocasions al Festival de San Remo i és que aquest festival ens parla molt de la idiosincràsia dels italians. Tots volen participar-hi i si no guanyen, no passa res. Aquí és tot el contrari, els cantants consolidats no volen participar en cap festival per por de perdre debant de gent novell. Per això va acabar fracassant Benidorm i la majoria de festivals importants que s'han fet al llarg dels anys i que van començar, els pioners, a finals dels cinquanta. Aquesta cançó de Fausto Leali que escoltem ara ha estat versionada en castellà per Sergio Dalma en un dels seus treballs “Vía Dalma”, publicat l’any 2010.

Domenico Modugno – La distancia (es como el viento)

Aquest home ha estat la millor veu del pop italià, el gran entre els grans. De fet el cantant, músic i compositor Domenico Modugno va crear escola i va establir les bases del que després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat. Domenico Modugno va néixer a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la seva residència de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de agost de 1994. Suposso que avui en dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi arribaven am patera a la seva estimada illa de Lampedusa i tal com deu estar ara, el cantant te que estar removense a la seva tomba. Domenico Modugno deíxà darrere seu temes inoblidables com "Dio, come ti amo", “Vecchio Frak”, "Piove" i al costat del tema que estem escoltant, "La distancia", una gran cançó d’amor que ara ens canta en castellà. Es clar que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80, barrejant altres temes, Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint les pistes de discoteques a tot el món. Francesco Napoli es també un dels Amics d'Un Tock de Rock, al facebook de Montse Aliaga. Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al Festival de San Remo, però ell no te el record. Parlarem un altre dia d’aixó.

Pino Donaggio – Pero anoche en la playa 1971

El single amb aquesta cançó, interpretada en espanyol pel cantant i compositor italià Pino Donaggio i amb "El último romántico" a la cara B, es va publicar aquí al país l'any 1971 i va ser un dels grans èxits a Espanya d'aquest cantant durant la dècada dels setanta, encara que en els seixanta havia publicat un munt de singles que es van classificar en les llistes espanyoles. Cantats també en castellà i algun així mateix en català. Aquest tema que escoltem ara va ser finalista en un concurs, encara que no recordo qual va ser, però us puc aclarir que no em sembla que fos el San Remo, més aviat crec que va ser un festival celebrat a Espanya. En diverses ocasions us he parlat sobre la traducció dels títols de les cançons i que massa vegades estaven allunyats de l'original, ja que aquest en italià es va titular “Una certa serata”, res a veure un amb l’altre. Nascut a Burano, Venècia, la terra dels cristalls més fins, un 24 de octubre de l’any 1941, Pino Donaggio va ser un dels grans del pop italià en els seixanta i principis dels 70. La tasca com a compositor de Pino Donaggio es destacable, amb cançons com “Su nombre es María” o "You Your say Have to Say You Love Me", aquesta ha estat molt versionada, entre las que es van fer hi ha que destacar las de Dusty Springfield i sobre tot la d’Elvis Presley. Pino Donaggio ha composat música per a unes quantes bandes sonores de pel·lícules, diverses d'elles per a films dels directors Darío Argento i Brian de Palma. Pino Donaggio va debutar al Festival de San Remo amb el tema "Come sinfonia", l’anyl 1961 que per cert, també la va gravar en català.

Dalida & Alain Delon – Paroles… paroles… 1971

També l'any 1971 es va editar aquest tema en un single amb "Pour ne pas vivre Seül" a l'altra banda, encara que aquest últim estava interpretat sols per Dalida, mentre que a la cara A i al costat de la cantant d'origen egipci trobàvem a l'actor francès Alain Delon. Aquest tema va ser un èxit de la italiana Mina que la va gravar amb Alberto Lupo. Cal destacar una meravellosa versió interpretada en català per Núria Feliu amb l'actor Alberto Closas que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. La cantant i actriu Dalida, de vertader nom Iolanda Cristina Gigliotti, va néixer al Caire, Egipte, el 17 de gener de 1933, considerada italiana, però adoptada pels francesos, va centrar la seva carrrera al país més enllà dels Pirineus. Va ser una brillant cantant amb una gran carrera musical que li valgué que l'any 1981 se li lliurés el Disc de Diamant per haver superat els 55 milions de discos venuts, des que l'any 1956 va gravar la seva primera cançó titulada “Madona”, una versió en francès d'un èxit de la portuguesa Amália Rodrigues. Dalida va morir el 3 de maig de 1987 per una sobredosi de somnífers, a la seva casa del parisenc barri de Montmartre. Comptava 54 anys i val a dir que ella que ja havia intentat suïcidar-se en diverses ocasions, aquest cop ho va aconseguir. De fet els que estan considerats com els seus tres grans amors: Luigi Tenco, Lucien Morisse que va ser el seu primer marit i Richard Chanfray, els tres es van suïcidar també. Al costat del seu cos es va trobar una carta d'adéu que va escriure en francès dient: "Perdoneu, la vida m'és insuportable". Dalida està enterrada al cementiri de Montmartre, a París.

José Feliciano i Ann Kelly – Para decir adiós 1982

L'any 1982 José Feliciano va publicar un àlbum titulat "Escenas de amor" amb la totalitat dels seus textos en castellà. Estava ple de grans baladons, però entre ells em vaig ensopegar amb aquest "peaso cansión" en la què el cantant, guitarra i compositor invident José Feliciano compta amb una veu femenina, la cantant californiana Ann Kelly. En algunes fonts d'internet es diu que amb José Feliciano i a aquesta cançó que us he portat, canta Vicky Carr, no es veritat. Per cert, aquest tema ja havia estat gravat molts anys abans per Danny Rivera i Eydie Gorme. José Feliciano es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només s'el recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectòria discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho podreu comprobar

Carmen París – Cositas In-Solitas

“Tanta casualidad no puede ser casual” ens explica Carmen París en aquest tema que tracta de casualitats, d'atzar. Ens diu que la vida està plena de línies rectes i corbes, però que es van entrecreuant teixint una espessa xarxa que ens demostra quanta veritat hi havia en aquell refrany de la Grècia antiga "De vegades els déus ens castiguen escoltant les nostres súpliques". Ens parla d'una cosa que succeeix en moltes ocasions i que sempre acostuma a deixar-nos perplexos. Un matí ens despertem pensant en una persona de la qual fa temps que no sabem res i casualment ens truca per telèfon o ens la trobem per pur atzar i ens preguntem "Com vaig poder saber-ho?" . La cantant tarragonina Carmen París va néixer l’any 1966, però des de jove va residir amb la seva família a Utebo, un poble de la província de Saragossa. Cantautora de difícil classificació, la seva música és un mestissatge de gèneres, una fusió de jota aragonesa, flamenc, música andalusí, jazz i altres tendències , sempre amb tocs de cantautora. La seva carrera és curiosa, va estudiar cant, piano, guitarra, violoncel, harmonia i solfeig, al conservatori de Saragossa, compaginats amb la carrera de Filologia Anglesa i cantant en l'Orquesta Jamaica. Aquest tema es trobava en el seu àlbum "InCubando", el seu tercer disc, ple de tocs calents i caribenys que va publicar l’any 2008 i compta amb les col·laboracins de Ludmila Merceron, Santiago Auserón, Haydée Milanés (filla de Pablo Milanés), amb qui interpreta un poema musicat del poeta cubà José Martí. "InCubando" va ser escollit Millor Àlbum de Fusió en els Premis de la Música 2009. Les cançons que integren l'àlbum van ser escrites per Carmen París durant quatre mesos que la cantautora va residir a l'illa de Cuba.

Joan Bibiloni – Nits de la Sultana 1986

Quan Zebra es van desfer després de gravar un grapat de singles i un LP, Joan Bibiloni es va unir al també guitarra Pepe Milán que havia estat component del grup de folk mallorquí Euterpe i van publicar l’any 1977 el LP "Milán & Bibiloni", un bon disc instrumental. Després Joan Bibiloni començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com l'extraordinari guitarrista que és. Per cert i només com a dada anecdòtica perquè comprengueu la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa, sempre exigia que el guitarra fos Joan Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band. Ha gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i l’any 1985 i 1986 forma duo al costat de Larry Coryel. L’any 1989 presentà el seu disc "For a future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Per cert, quan va començar va formar part del grup Harlem amb Tomeu Penya i també va tocar amb el Grupo 15. Com podeu comprovar, un brillant currículum que us presento molt, molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona. És o era, al costat de Miguel Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan Bibiloni Febrer va néixer l’any 1952 a Manacor, d'on també eren el Grupo 15. Ha produït a molts intèrprets, entre ells Marina Rossell i Antonio Vega. Aquest tema, al meu parer un dels millors en la carrera  en solitari de Joan Bibiloni, us el he extrec del LP "Papi, are you OK" editat l’any 1986, un disc ple de funky i on compta amb la Joan Bibiloni Band que eren gent de la talla de la cantant de color Deborah Carter. La veritat es que sempre he sentit admiració per aquest gran guitarrista mallorquí, Joan Bibiloni. També he pensat sempre que mai ha estat prou valorat i això que la seva carrera avala el que dic, però mai ha treballat per a multinacionals del disc, els seus discos per tant no sonen a les emissores comercials de ràdio-fórmula i la seva obra és coneguda només per aquells als que realment els agrada gaudir de la bona música. Per cert, Joan és un Amic d'Un Toc de Rock agregat al facebook aquest que ens organitza Montse Aliaga.

El Pescailla – Extraños en la noche 2011

Per tancar el programa d'avui parlaré de la rumba catalana i els seus orígens i ho faré escoltant el que al costat de Peret, està considerat el seu creador, es tracta del guitarrista i cantant Antonio González, conegut artísticament com El Pescaílla. Peret i Antonio González van crear un estil de tocar la guitarra anomenat "el ventilador" que és la font de la que va brollar un rierol que quan esdevé cabalós riu va passar a ser la Rumba Catalana. Eclipsat per l'ombra de Lola Flores, la seva dona, El Pescaílla era un gran artista amb carrera pròpia i molt important, però que va supeditar-la a la de la seva dona fins que molts pràcticament van oblidar tot el gran artista que ell era. En aquesta ocasió el porto realitzant a ritme de rumbeta una interessant versió del ja clàssic "Extraños en la noche" que va popularitzar a tot el món Frank Sinatra i que us he extret d'un disc recuperant antics enregistraments que es va titular “Tiritando”. Antonio González va néixer al barceloní barri de Gràcia l'any 1925 i va morir a Madrid el 12 de novembre de 1999. De fet aclariré que la rumba catalana va sorgir de la fusió entre rumba cubana i sons flamencs, precisament entre els gitanos del barri de Gràcia i els de la plaça del Sol d'Hostafrancs. La catalogada com a "Primera rumbera" va ser Granito de Sal, en els anys 20 del passat segle, però això és un error ja que ella interpretava al Paral·lel barceloní rumba cubana. La rumbeta catalana sorgeix ja imparable de la mà de Gato Pérez, un argentí afincat a Catalunya que cantava rumbes moltes vegades en català, però els que podem considerar pares de l'actual rumba catalana són Mirasol Colors que l’any 1977 van gravar "La Rumba Criminal" i aquest és l'antecedent més directe de la actual rumba catalana, un antecedent molt allunyat en el temps de La Troba Kung Fu dels que he trobat fonts a la xarxa que els cataloguen com a autors de la rumba catalana, res més allunyat de la realitat. L'any 1974 es va crear l'Orquesta Mirasol, en la qual militava inicialment l'extraordinari saxofonista Ricard Roda i que més tard es reconvertiria en Mirasol Colores, enfocant la seva música més cap a la salsa i la rumbeta que al jazz original dels seus inicis. Un dels cantants va ser Manel Joseph que va formar més tard l'Orquestra Plateria i que havia estat component de Dos + Un. No vull acomiadar-me sense dir-vos que en els setanta van sorgir dues tendències dins de la clàssica rumba aflamencada creada per Peret i El Pescaílla, la rumba blanca amb gent com Rumba 3, Maruja Garrido o Los Amaya, entre d'altres, i l'anomenada rumba taleguera, els seus màxims exponents van ser Los Chichos, Los Chungitos, Los Calis i molts més.

La frase d’avui es del escriptor irlandes George Bernard Shaw (Dublín, 26 de juliol de 1856 –Hertfordshire, 2 de novembre de 1950) que va manifestar:

“Els miralls es fan servir per veure’s la cara,

l'art serveix per veure l'ànima”

Conclou Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades, tanco la barraqueta per avui i us dic adeu, porteu-se bé.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)

Un Toc de Rock 08-36

Al programa d'avui tindrem molt de rock i us he portat alguns noms mítics, al costat d'altres que us sonaran i alguns que us descobriré. Viatjarem pels Estats Units, Escòcia, Irlanda i Itàlia per acabar escoltant al grup britànic Smokie, la banda liderada pel cantant Chris Norman, encara que en la cançó que escoltarem avui ja els havia deixat i la veu era Mike Craff. Sense més preàmbuls i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten, comencem Un Toc de Rock, yo ara vaig a obrir la barraqueta, soc Mario Prades i avui escoltarem per començar al Boss amb un tema del 2012.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bruce Springsteen – Wecking ball 2012

Si be quan aquest programa surti al aire el Boss suposso que ja tindrà un nou disc al carrer titulat “High Hopes” que està previst s’editi el 14 de gener,  us porto aquest bon tema a càrrec de Bruce Springteen i que està inclòs en el seu últim àlbum fins ara, publicat el 6 de març de 2012 i al qual la cançó dóna títol. Un disc amb forta càrrega celta en les seves cançons, com comprovareu escoltant aquest tema. El primer senzill amb "We Take Care of Our Own" es va editar el 19 de gener de 2012. L’àlbum va arribar ja al primer lloc en les llistes d'èxits de 16 països, incloent Estats Units i Regne Unit, amb aproximadament dues-centes mil i 75.000 còpies venudes respectivament. Les cançons han estat compostes per Bruce Frederick Joseph Springsteen (Long Branch, Nova Jersey, 23 de setembre de 1949) durant l’any 2011, exceptuant tres d'elles que les va compondre anteriorment i ja les havia interpretat en una gira. Al tema que escoltem ara el saxo el toca Clarence Clemons que abans de morir el 18 de juny de 2011 a causa d'un vessament cerebral, va intervenir en un parell de temes. De fet encara que la gira "Wrecking Ball" inclou a la E Street Band acompanyant a Bruce Springsteen, els únics membres de la banda que van participar en l'àlbum van ser Clarence Clemons, Little Steven, Max Weinberg i Patti Scialfa que fa cors i és la dona de Bruce Springsteen. En l'àlbum també van participar membres de la Seeger Sessions Band i altres músics com Tony Morello i Matt Chamberlain. En la gira que va realitzar durant l’any 2012, va incloure a Jake Clemons, nebot de Clarence i el Boss va estar acompanyat per una secció de vents integrada per Clark Gayton, Curt Ramm i Barry Danielian. En total, la E Street Band augmenta a 17 membres, sent la formació més gran des de la gira "Tunnel of Love Express" de 1987.

Sleepy LaBeef – Night train to Memphis 2001

En diverses ocasions he organitzat gires amb el cantant i guitarrista nord-americà Sleepy LaBeef, però recordo amb especial afecte una que vam començar a la sala Level 0 de La Pineda, a Tarragona. El concert en què el grup d'acompanyament van ser els madrilenys Montana que també actuaven com teloners, es va celebrar la revetlla de Sant Joan i els cartells que vaig enviar a la impremta, a la capital del regne, l’anunciaven com "Rock and Coca". Em va trucar immediatament el meu soci Mikel Barsa des de Madrid per preguntar-me si m'havia begut l'enteniment, dient-me que amb un anunciat semblant la policia precintaria el local abans de començar el concert. Em va costar explicar-li que a Catalunya i per Sant Joan, es menja la popular coca de fruites i que aquí la coca ens la mengem, no és per ficar-se-la pel nas, no en totes les ocasions, és clar. Finalment els cartells van arrivar. Vam tenir problemes en la segona cançó amb el saxofonista de Montana que en actuar acompanyant un mite com Sleepy LaBeef se sentia mestre entre els mestres i va començar a fer sols que no venien al cas, finalment Sleepy s’el va andur a part i ja no va tornar a sortir a l'escenari. Quan li vaig preguntar que havia passat em va manifestar molt cortesament i cavaller: "El rock and roll és solsament veu, guitarra, baix i bateria". Curiosament vam realitzà una roda de premsa a l'Hotel Caspel de Salou, on havíem allotjat al músic, jo tenia una bona relació amb l'amic Josep, director de l'establiment. Van acudir un munt de mitjans de comunicació, però la veritat és que el nivell de les preguntes fetes a Sleepy LaBeef, un home a qui va telonejar el propi Elvis Presley i al que va acompanyar al baix, formant part de la seva banda, el cantant Roy Orbison, entre altres moltes coses, van ser més aviat fluixes i pobres. Vaig haver de intervenir i en la meva condició de periodista del Diari de Tarragona, em vaig unir a la roda de premsa i a no ser per les preguntes d'Eduard Prats de la Cadena SER i les meves, l'entrevista hagués estat un vist i no vist. Per cert, quan va marxar al seu hotel després del concert al Level 0, tota una lliçó de rock and roll pioner, Sleepy LaBeef es va endur una coca de quilo i mig que li havia regalat la direcció del local i se la va cruspir sencera del Level O a l'Hotel Caspel. Li va agradar tant que va enviar al xofer a buscar-ne una altra per menjar-se per esmorzar al matí. I és que aquest home de més de dos metres d'alçada i cent quaranta quilos de pes és d'una religió d'aquestes que proliferen als Estats Units que no li permet beure alcohol, anar amb una altra dona que la seva i fumar, entre altres moltes coses i ell la pràctica fidelment, clar que menjar si li ho permet i menja, i tant que menja. Thomas Paulsley LaBeff va néixer el 20 de juliol de 1935, a Smackover, Arkansas, d'on també era Bud, l'últim marit de la meva cosina Glòria. Un dels seus millors treballs es va titular "Rock de peso pesado", un títol molt apropiat. Aquest tema amb el què obrim Un Toc de Rock d'avui, es va incloure en l'àlbum "Rockabilly Blues" que es va publicar l’any 2001 i es tracte d’una versió del éxito del cantant country Roy Acuff que va gravarla l’any 1943.

Tom Petty & The Heartbreakers – Let yourself go 2010

Des del àlbum "Mojo" que Tom Petty & The Heartbreakers van publicar el 29 de juny de l'any passat, us extrec aquesta bona peça per escoltar a Un Toc de Rock. El guitarrista, cantant i compositor Tom Petty, va néixa a Gainesville, Florida, el 20 d'octubre de 1950. Va començar la seva carrera ja amb The Heartbreakers, el 1976. Tom Petty & the Heartbreakers amb el seu tercer àlbum "Damn the Torpedes" van arribar al cim de les llistes el 1979, sobretot gràcies al single amb el tema "Refugee" i va ser triple platí als Estats Units. També ha gravat en solitari, però sempre torna al grup, amb ells va gravar "Mojo", el seu últim treball fins a la data i que ha estat número 2 a les llistes d'àlbums de pop del Billboard i el primer a les de rock. Tom Petty ha publicat cinc de les cançons abans de la seva pròxima gira de "Mojo" a través del seu compte de YouTube. En aquesta grabació la banda està integrada per Tom Petty (cantant y guitarres), Mike Campbell (guitarra solista), Scott Thurston (guitarra i armónica), Benmont Tench (piano i órgan), Ron Blair (baix) i Steve Ferrone (batería i percusió). Durant un temps Tom Petty va formar part de una asociación d’estrelles de la música coneguts com The Travelling Wilburys, una superbanda de grans figures entre les que trobavem a Bob Dylan, George Harrison, Roy Orbison i Jeff Lyne, de la Electric Light Orchestra i que van gravar un parell d’àlbums i Tom Petty ha treballat com actor, ara recordo que va sortir a un film de Kevin Costner "Missatger del futur" on feia d'alcalde d'un poble perdut a les muntanyes.

David Cassidy – Rock me baby 1972

El single amb aquesta cançó i que es va publicar l’any 1972, va arrivar fins al lloc 38 als Estats Units i al 11 a Anglaterra. Donava títol a un LP de David Cassidy publicat el mateix any que va arribar al segon lloc en el Regne Unit, si bé al seu país d'origen només va aconseguir col·locar-se al 44. La cançó va ser composada per Johnny Cymbal i Peggy Clinger i el primer que va gravarla va ser BB King, l’any 1964 i està basada en el "Rockin' and Rollin'" de Lil' Son Jackson. En aquesta gravació David Cassidy a part de cantà també toca els teclats, guitarra i la percusió i als cors tobavan a la gran cantant Kim Carnes. Aquest llarga durada va estar produït per Wes Farrell. El cantant, actor, compositor i miltiinstrumentiste David Cassidy va néixer a Nova York el 12 d'abril de l’any 1950 i es va convertir en famós en ser un dels protagonistes de una popular sèrie de televisió "The Partridge Family", una família de ficció on tots els membres del clan familiar cantaven en cadascun dels episodis i amb l'actriu Shirley Jones en el paper de mare, David tenia el rol del fill gran de la familia. De fet aquella popular serie estava inspirada en un grup familiar real, The Cowsills i si bé David Cassidy es va fer famos en aquest paper, ell ja havia intervingut abans en alguns musicals de Broadway.

Edwyn Collins – Down the line 2013

Des del àlbum "Understated" que el cantant, compositor, guitarrista i productor escocès Ewdyn Collins va publicar el 25 de març de l'any passat i que va ser produït per ell mateix al costat de Seb Lewsley, us he seleccionat ara aquest bon tema per compartir amb tots vosaltres, amb totes vosaltres, des d'Un Toc de Rock. En aquest últim àlbum, gravat en els West Heath Studios de Londres, compta amb les col·laboracions de Barrie Cadogan (Little Barrie, Primal Scream), James Walbourne (The Pretenders, Ray Davies), Carwyn Ellis (Colorama, The Pretenders), Sean Read (The Rockingbirds, Dexys), David Ruffy (The Ruts, Dexys) i Paul Cook (The Sex Pistols). És un bon àlbum, ple de bons temes, encara que no arriba a l'altura del "Gorgeous George" que va publicar l'any 1994 i va pujar a la vuitena posició a Anglaterra. Inicialment Edwyn Collins va formar part del grup Nu-Sonics el 1976, que posteriorment es van reconvertir a Orange Juice, ja l'any 1979. Es van dissoldre en 1985 i va ser quan Edwyn Collins es va llançar ja en solitari. Dues de les cançons més populars en la seva trajectòria discogràfica són "A Girl Like You" i "Magic Piper of Love". El 18 de febrer de 2005, quan li estaven fent una entrevista a la cadena BBC 6 Music de ràdio, Edwyn Collins es va sentir malament, va patir nàusees i vertigen, segons sembla a causa d'una intoxicació alimentària. Dos dies més tard va ingressar a la unitat de cures intensives d'un hospital de Londres, pel que sembla el que havia passat és que havia patit una hemorràgia cerebral. El 25 de febrer va ser operat després de tindre una altra hemorràgia. L'operació va ser un èxit i sembla que s'ha recuperat bé. Aquest és el tercer àlbum des de la seva operació. Edwyn Collins va néixer el 23 d'agost de 1959 a Edimburg i està casat amb Grace Maxwell, que també és la seva representant i viuen a Londres.

Caravan – Nightmare 1977

Una de les millors bandes angleses de l'anomenat so Canterbury, una barreja entre rock sicodélic, progressiu i jazz, van ser Caravan, als quals escoltarem ara amb aquest tema que us he extret d'un grans èxits. El grup es va crear arran d'una escissió de Wilde Flowers l'any 1968 i inicialment estava integrat per Dave Sinclair, Richard Sinclair, Pye Hastings i Richard Coughlan, Van ser la primera banda britànica que va signar contracte amb un segell nord-americà Verve Records, encara que amb el seu segon disc van passar a Decca que era anglesa. Es van produir molts canvis de músics en Caravan i per la banda han passat Steve Miller, Geoffrey Richardson, Stu Evans, Derek Austin, John Perry, Mike Wedgwood, Jim Leverton, Doug Boyle i Dek Messecar. Per cert, Caravan seguien en actiu, encara que dels membres originals sols quedava Richard Coughlan, nascut el 2 de setembre de 1947 a Herne Bay, però va morir el passat 1 de desembre de 2013, el futur del grup suposo que ara és incert. Aquest tema que us he seleccionat es trobava originalment en el seu àlbum "Better by Far" publicat l'any 1977, en aquest enregistrament el grup estava integrat per Richard Coughlan (bateria i percussió), Pye Hastings (cantant i guitarra), Dek Messecar (baix i cors), Geoff Richardson (viola, guitarra, flauta, sitar, mandolina i cors), Jan Schelhaas (teclats i cors) i van col·laborar la cantant Vicki Brown, Fiona Hibbert a l'arpa i Tony Visconti al doble baix.

Zucchero & Paul Young – Senza una donna 1991

Aquest va ser el tema que va consolidar internacionalment a Zucchero, aquest gran músic, compositor i cantant italià. Va néixer a Roncocesi di Reggio Emilia, el 25 de setembre de 1955 i va començar tocant la guitarra i el saxo. En la gravació d'aquesta cançó col·laboran el cantant britànic Paul Young i el gran guitarrista Eric Clapton. El tema va aconseguint el quart lloc en les llistes angleses, el segon en les alemanyes i es va quedar al 23 en els Estats Units. Avui l’escoltem a Un Toc de Rock, des de La Xarxa de Comunicació Local. Zucchero es diu veritablement Adelmo Fornaciari i és nascut a Roncocesi di Reggio Emilia, el 25 de setembre de 1955. Zucchero és una de les veus més internacionals sorgides a Itàlia en les últimes dècades. L’any 1983 grava el seu primer àlbum, "Un po 'di Zucchero" que va passar amb més pena que glòria. El 1984 escriu la cançó "Non voglio mica la lluna" que en castellà es va titular "Yo no te pido la luna" interpretada al Festival de San Remo per Loretta Goggi i que a Espanya va triomfar en la versió de la italiana Fiordaliso. Però la carrera de Zucchero es consolida gràcies al tema "Senza una donna" que escoltem ara i es va gravar l’any 1991. El 1996 va publicar un recopilatori amb els seus millors temes i va arribar a vendre més de 3 milions de còpies. Zucchero es una de les veus mes negres del panorama musical Italia, junt a Drupi i Fausto Leali.

Amos Lee – Johnson Blvd. 2013

Aquesta cançó obria el "Mountains Of Sorrow, Rivers Of Song" que el cantant, multiinstrumentista i compositor nord-americà Amos Lee va publicar el 8 d'octubre de l'any passat i que és el seu cinquè àlbum. El disc va pujar al primer lloc en la llista del Billboard. En aquest últim treball discogràfic Amos Lee a més de cantar, toca l'orgue, ukelele, guitarra elèctrica i acústica i un instrument anomenat mandocello que és una mena de llaüt. En la gravació va comptar amb la seva banda habitual, integrada per Freddie Berman a la bateria, Zach Djanikian al baix, Andy Keenan com guitarres, doblo i mandocello i Jaron Olevsky al piano, òrgan i marimba, encara que van col·laborar molts músics, entre ells Allison Krauss, Jay Joyce, Patty Griffin, Mutlu Onaral, Perry Greenfield, Joanna Cotten, Jeff Coffin i uns quants més. El veritable nom de Amos Lee és Ryan Anthony Massaro i va néixer a Philadelphia, Pennsylvania, el 22 de juny de 1977. Va debutar l'any 2004 amb un àlbum homònim.

Four Men and A Dog – Mother of Mercy 1995

Al programa d’avui d’Un Toc de Rock us porto una cançó de la banda irlandesa Four Men and a Dog, un grup que es van donar a conèixer en el Belfast Folk Festival celebrat l’any 1990, si bé jo no m’atreviria a dir que son una banda de folk, ni de molt lluny. Aquest tema que va ser editat també en format single, es trobava en el tercer àlbum de Four Men & A Dog que és va titular "Doctor A's secret remedies", un dels seus millors treballs, editat a Espanya l’any 1995, encara que en el Regne Units es va publicar un any abans, el 1994. La música de Four Men and A Dog és un complet mestissatge d’estils i barreja jazz, blues, bluegrass, swing, salsa, polka i tocs de rap. El grup Four Men & A Dog l'integraven Cathal Hayden (fiddle), Gerry O'Connor (banjo i fiddle), Gino Lupari (bodhran, bone i cantant), Kevin Doherty (guitarra i cantant) i Donal Murphy (acordió). En aquesta gravació van comptar amb Tom Flowerman al piano i també van col·laborar Garth Hudson, Randy Ciarlante i Rick Danko. Aquest tema és un dels que a mi més m'agraden d’aquest CD de Four Men and A Dog que es va gravar en els Levon Helm's studios de Woodstock, a Nova York, encara que reconec que en alguns moments en aquesta cançó els Four Men & A Dog em recorden i molt als Dire Straits de Mark Knopfler, aquells dels inicis.

J.J. Cale – Sensitive kind 1979

Aquest tema del cantant, guitarrista i compositor J.J. Cale que escoltarem ara a Un Toc de Rock, es va incloure tancant la primera cara del LP "5" que es va publicar l'agost de 1979 i curiosament no és el seu cinquè disc, és el novè. Aquest tema que escoltem ara té dues grans versions, una a càrrec de Carlos Santana i l'altra per John Mayal. En aquest enregistrament J.J. Cale toca la guitarra, piano, bateria, baix i canta, tot i tenir un munt de músics co·•laborant amb ell a les diverses cançons del disc. John W. Cale va néixer a Tulsa, Oklahoma, el 5 de desembre de 1938. És un dels pioners de l'anomenat "Tulsa Sound", una barreja de blues, rockabilly, country i jazz i també està englobat dins del swamp rock. L'estil personal de J.J. Cale ha estat definit com "relaxat" i es caracteritza per ritmes shuffle, canvis d'acords senzills, veus doblades i lletres incisives i intel·ligents. J.J. Cale també és un guitarrista molt particular, el seu signe d'identitat és la forma de puntejar i els seus solos moderats i lleugers. Els seus enregistraments reflecteixen la senzillesa i la manca d'artificis de les seves composicions que són normalment gravades enterament per J. J. Cale. Ha influenciat a molts guitarristes de fama internacional, entre ells Mark Knopfler i Eric Clapton, de fet una de les cançons més importants en la carrera de “Mano Lenta” va ser “Cocaine” que era del guitarrista nord americà i junts van gravar un àlbum fa un parell d’anys. J.J. Cale ha estat un artista de culte per als músics i relativament desconegut per al públic durant els més de 35 anys que portava de carrera. El 26 de juliol de ´’any 2013  el gran guitarrista J.J. Cale va morir al Scripps Hospital de La Jolla, a California a causa d’un atac de cor.

George Harrison – Marwa Blues 2003

Ara us porto al programa d'avui d'Un Toc de Rock un altre "peaso cansión", una peça instrumental que us he extrec de l'àlbum "Brainwashed", el disc pòstum de George Harrison editat el 16 de novembre de l’any 2002. El tema es va incloure com a cara B d'un single publicat el 12 de maig de 2003, amb "Any road" a l’altre costat. La cançó "Marwa blues" va ser nominada als Grammy l’any 2004 en la categoria Millor Tema Instrumental. L'àlbum es va classificar en el lloc 18 del Billboard i va arribar al 29 al Regne Unit i ha superat el milió de còpies venudes. Acompanyen a George Harrison en l'enregistrament Jeff Lynne (baix, piano, teclats, percussió i cors), Dhani Harrison (guitarra, piano i wurlitzer) i Jim Keltner (bateria). Encara que en els diferents temes de l'àlbum van haver bones col·laboracions, entre elles Mike Moran, Ray Cooper, Jon Lord, Jools Holland, Jane Lister, Sam Brown, Mark Flannagan i uns quants més. El ex-bestle George Harrison va néixer a Liverpool el 25 de febrer de 1943 i va morir el 29 de novembre de 2001 a Los Angeles. El llegat musical i la vida de George Harrison van ser el tema principal de la revista Time en la seva publicació del 10 de desembre de 2001, sent George Harrison el protagonista de la primera portada de la revista dedicada a una persona, després dels atemptats de l' 11-S.

Smokie – Will you still love me tomorrow 1995

Tancarem Un Toc de Rock per avui escoltan al grup britànic Smokie, als que no hem de confondre amb el grup Smoke, aquells del “My friend Jack”, res a veure un amb l’altre. Encara que la cançó més important en la carrera dels britànics Smokie va ser "Living next door to Alice" de 1976 que escoltarem un altre dia, aquesta és una de les moltes bones balades que van gravar al llarg de la seva carrera. Smokie va ser la banda liderada per el cantant Chris Norman i amb ell al capdavant van tenir la seva etapa més brillant. Es van crear a Bradford, Anglaterra, el 1964 i inicialment es van fer dir The Yen, després The Sphynx per canviar a Essence i finalment Smokie. En un principi i al costat de Chris Norman es trobaven Terry Uttley (baix i cors), Alan Silson (guitarra i cors) i Ron Kelly (bateria). L’any 1978 Chris Norman al costat de la baixista i cantant Suzi Quatro van gravar diversos discos al marge dels seus respectius grups. Quan Chris va deixar Smokie al 1986 va ser substituït per Alan Barton que a mitjans dels 90 va morir en un accident de circulació mentre el grup es trobava de gira a Alemanya i al seu torn va ser substituït per Mike Craff que encara segueix com a cantant de Smokie que estan en actiu. Aquest tema tancava el CD "The World and Elsewhere" de 1995 i és el primer àlbum amb Mike Craff com a cantant.

La dita per acabar el programa es del gran músic jamaicà Bob Marley, el Rei del Reggae que va manifestar:

“Lo bonic no són els ulls, són les mirades”

Tanco per avui Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades, tanco la barraqueta i foto el camp. Xiquets, xiquetes, sigueu bons i bones, a reveure.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)

Un Toc de Rock 08-35

Sempre m'han agradat les cançons que parlan o realitzen la crònica d'una època determinada a través de les matéixes cançons, recordant els noms d'artistes rellevants o bé llocs mítics que en molts casos van marcar una etapa musical al país. Avui us he seleccionat un parell d'aquests temes, un d'ells ens farà recordar les nits de Palma de Mallorca i la zona del Terreno, sobretot la mítica Plaça Gomilla. Pàgines d'or de la nostra història musical. Per tant començarem Un Toc de Rock, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten. Ara vaig a obrir la barraqueta, soc Mario Prades i avui escoltarem primer un tema a carrec d’un duet madrileny de bona casta.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Calle París – Te esperaré 2008

Aquest tema amb el qual començarem Un Toc de Rock d'avui, obria també el CD “Palabras Secretas” primer i fins al moment únic àlbum que el duet Calle París ha publicat, el disc es va editar l'any 2008, si bé el 2012 van treure un EP titulat "Huracán". El duo està integrat pels germans Patricia i Paul que van néixer a Madrid i són dos dels fills del cantant francès Georgie Dann, un home que va arribar al nostre país l'any 1965 per participar en l'edició anual del Festival de la Cançó de la Mediterrània que se celebrava a la Ciutat Comtal i es va quedar a Espanya especialitzant-se en el que es va anomenar Cançó de l'Estiu, un terme encunyat paral·lelament per Luís Aguilé i Georgie Dann. Calle París, els germans Patricia i Paul, tenien projectes individuals que van unir quan estaven estudiant Comunicació Audiovisual i allà sorgeix Calle París. Són compositors de les seves cançons, bàsicament Patricia i aquest tema amb el qual obrim el programa, va ser el que els va donar a conèixer. Per cert, el nom del duet es va inspirar en la cançó "Una calle de París" de Duncan Dhu que per cert, l'escoltarem més endavant.

Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos – Es difícil olvidar 1986

Morcillo el Bellaco ens fa a la seva cançó un recorregut per la música dels seus records, temes, grups i cantants de la seva juventut. Juan Antonio Morcillo es un dels histórics del rock valencià, va néixer a Godella l’any 1949, però vivia a Castelló. Em va parlar d'ell per primera vegada un amic valencià Carles Rochi que es dedica al management i que ens va presentar. Carlos estava decidit a que Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos fossin estrelles del rock espanyol. La veritat és que el grup tenia qualitat, però els mitjans i discogràfica no eren els més adequats per un llançaments a nivell nacional. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van gravar amb Discos Medicinales de Castelló, però van treure bons discos. Aquest tema es va publicar només en single i és un recorregut per la història musical dels seixanta i principis dels 70, amb noms mítics de conjunts i cantants que formen part de la nostra cultura musical i entremesclant fragments de cançons d’ells. Morcillo compta amb la col·laboració d'aquest veu femenina tan potent que sona en el disc i que destaca i molt. Es tracta de la seva filla Gisela que tenia dotze o tretze anys quan es va gravar i que posteriorment va formar part del grup de heavy Gatas Negras, junt amb la seva cosina i unes amigas. Els dos temes d’aquest single estaven composats per Juan Morcillo, van ser produïts per Miguel Ángel Villanueva l’any 1986 i es van gravar en els Estudis Tabalet, a Alboraia, Valencia. Morcillo és un veterà que anteriorment havia format part de Los Sherpas, Motor i Los Auténticos. Un dia em va dir que aixó de "Bellaco" era pel Goliath aquell que sortia al Capitán Trueno. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van treure 3 LP's, l'últim l’any 1988 i després Morcillo va emprendre projectes pel seu compte, com el grup Los Rangers i posteriorment Los Morcillos. Alguns components dels Rítmicos van marxar-se amb Los Romeos. Un dels membres de Los Rítmicos, Pedro López Moreno va morir el 30 de juny de 2006.

Lorenzo Santamaría – Plaça Gomila 1995

També l'amic Lorenzo Santamaría recorda ara el seu passat, Va gravar un dels seus millors discos "Corazón de Rock & Roll", editat per Divuca l'any 1995, amb producció de Carlos Segarra i en ell va incloure aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i en el qual ens fa un recorregut per la zona lúdica de Palma, el Terreno i la plaça Gomila. Ens parla de la seva joventut, dels locals on podies veure concerts i recorda algun d'ells amb fragments barrejats de temes originals. Ens recorda els grups i cantants estrangers que actuaven a Tito's, Barbarella, Sgt Peppers, Haima, Toltec, Rodeo i tants altres "caus de mala vida" on la joventut de l'illa va poder enriquir-se musicalment. Lorenzo Santamaría ens recorda alguns empresaris de la nit com José María Forteza i també els grups espanyols de moda en aquella època que actuaven per la plaça Gomila. Sense que es deix-hi al calaix dels records als grups autòctons balears, ens rememora  Los Beta Quartet, Mauri's Set que eren catalans establerts a les illes per mili, Leo dels Four Winds & Dito, Grupo 15, Talayots, Javaloyas i molts més. La veritat és que Palma sempre ha tingut records entranyables per a mi. Vaig passar els estius de la meva infància i part de l'adolescència a casa de la meva padrineta Amelia Jordi, al carrer Rei Sancho, just darrera de la plaça Espanya i la Terminal d'Iberia. Lorenzo Santamaría es diu en realitat Llorenç Roselló i va néixer a Santa Maria del Camí, a Mallorca, per això quan va deixar els Z-66 per llançar-se en solitari va adoptar com a cognom artístic el del seu poble. Fa molts anys que ens coneixem i sento un gran respecte per ell i el seu treball, encara que em quedo amb la seva faceta més rockera, abans que les balades romàntiquetes que li va imposar la seva discogràfica, però que el van portar al cim de la popularitat.

Duncan Dhu – Una calle de París 1987

En començar i escoltant el duet Calle París hem parlat d'aquest tema i ara anem a escoltar-lo. Els de Sant Sebastià es van donar a conèixer popularment amb el tema “Cien gaviotas” que estava inclòs en el seu LP "Canciones". Duncan Dhu és van crear el 4 de agosto de 1984 i eren el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que havia estat cantant del grup Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i baix de Los Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també dels Dalton. L'1de febrer de 1985 signen el seu primer contracte amb la companyia independent Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del grup Esclarecidos, contribuint amb dues cançons al disc recopilatori "La única alternativa" que no compta dins de la seva discografia oficial, però que avui en dia, el disc és peça buscada per molts col·leccionistes. El disc "Canciones" era el seu segon treball i va ser produït per Paco Trinidad i el "Cien gaviotas" va ser declarat single de l'any per moltes emissores de ràdio. Encara que ja tots sabem malauradament com funciona això, qüestió de money. Però el que ningú els pot negar és que del LP van vendre 175.000 còpies, una cosa a tenir en compte. Juan Ramón Viles els déixa l'any 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als jutjats. Si bé crec que ara que Duncan Dhu a tornat, ell també hi és. Tant Mikel com Diego van mantenir el grup en marxa, però amb alts i baixos i projectes paral·lels, Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar en solitari. Però Duncan Dhu van ser un dels grups més importants durant els 80 i això no l'hi treu ningú. “Una calle de París” es trovaba al LP “El grito del tiempo” editat l'any 1987 i que va vendre més de 400.000 copies i va fer que es declarés a Duncan Dhu el grup espanyol amb més vendes del 1987.

M-Clan – Maggie despierta 2001

Són els murcians M-Clan, la banda liderada pel cantant i compositor Carlos Tarque, nascut a Santiago de Xile l'any 1969 que va gravar al capdavant del seu grup aquest tema, una bona versió en castellà del clàssic de Rod Stewart. Aquesta cançó va ser un dels quatre singles que es van extreure de l'àlbum “Sin enchufe” que M-Clan van gravar en directe en un concert que es va celebrar el 23 de novembre de 2000 en els Estudis El Álamo, amb temes recuperats dels seus discos anteriors i vuit cançons noves. L'àlbum es va publicar el 26 de gener de 2001. Va ser l'últim disc en què va intervenir el guitarra Santiago Campillo, cofundador al costat de Carlos Tarque de M-Clan. El trencament de relacions entre tots dos músics va ser traumàticai van acabar en els tribunals pels drets sobre el grup. En la gravació i al costat de Carlos Tarque i Santiago Campillo trobem a Ricardo Ruipérez (guitarra), Juan Antonio Otero (bateria) i Pascual Saura (baix), però també van col·laborar Juan Carles Armero, Luis Prado, Mavi Díaz, Belén Guerra, Gisela Ruiz, Eva Cortés, Momo Cortés, Chemin Santillanes, Arturo Santillanes, Julio Montalvo, Eduardo Ortega i Begoña Larrañaga. Per cert que Carlos Tarque va liderar fins a finals del 2008 un grup anomenat Rollers, amb els que realitzava versions de grups mítics del rock com The Band, Status Quo, Paul Weller o The Georgia Satellites, etc. Després va seguir un altre vegada amb M-Clan, resolts els problemes legals de la banda.

Paula Rojo – Otro café 2013

Des de l’àlbum “Érase un sueño” que la cantant Paula Rojo va publicar el 16 d'abril del passat 2013, us he seleccionat ara per escoltar a Un Toc de Rock aquesta cançó. Ha estat l'àlbum de derbut de Paula Rojo, gravat a Madrid, concretament entre els Estudis Peer, Dalamix, 360 Globalmedia estudios i Blue Moon Estudios. L'àlbum ha estat produït per José Luis de la Peña i Juan Carles Fuguet. Ha comptat amb les col·laboracions de Ramón Arroyo de Los Secretos, Raúl Márquez al violí i el propi Juan Carlos Fuguet. Totes les cançons del disc han estat compostes per la jove Paula Rojo que es va donar a conèixer en el concurs “La Voz”, formant part de l'equip de Melendi. El primer senzill de Paula Rojo amb el tema "Solo tú" va ser número 1 de ITunes i es va mantenir més de vint setmanes entre les cançons més descarregades a Espanya. El seu veritable nom és Paula Fernández Vázquez i la cantautora va néixer a Oviedo el 16 de juliol de 1990. Inicialment va formar part d'un grup i posteriorment es va incorporar a Érase un verano, una banda on també militava Tristán Armes que actualment és el seu guitarrista d'acompanyament. La veritats que la seva música té molts tocs country i caldrà esperar a nous discos per veure l'evolució de Paula Rojo.

Burning – Corre conmigo 2013

Les millors bandes espanyoles de rock en els anys setanta van ser Asfalto i Burning, tots dos grups segueixen en actiu, tot i que en ells només queda un dels seus components originals, en Asfalto Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. Burning van publicar el 29 d'octubre del passat 2013 un nou treball d'estudi titulat "Pura sangre" del que us he extret ara aquest tema i que és un disc que provoca un retrobament musical amb aquells Burning dels anys vuitanta i encara que no consta en els títols de crèdit, es diu que molts dels temes van ser arreglats per Leiva. De fet crec recordar que fa ja onze anys que Burning no publicava material veritablement nou. La veritat és que Burning és una de les bandes que m’agrada puntxar a Un Toc de Rock, tot i que tampoc sonen massa.  Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes, si bé en l’actualitat el grup está integrat, per Johnny Cifuentes (veu i teclats), Eduardo Pinilla (guitarra), Carlos Guardado (baix), Kacho Casal (bateria) i Pitu (guitarra). Ara us comptaré una cosa, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Si més no curios. Per cert, us explicaré un altre curisitat, recordeu que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlaven d’un garito conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes va ser puntxadiscos en aquell mític local de Madrid.

Los Secretos – Amiga mala suerte 1993/1996

L'any 1996 es va publicar un CD de Los Secretos que realitzava un recorregut per la seva llarga trajectòria discogràfiques, oferint una mostra de les seves cançons, es tractava d'un recopilatori titulat simplement "Grandes éxitos" i va tenir la seva continuïtat tres anys més tard, el 1999, amb "Grandes éxitos vol. II". D'aquest CD us he extret el tema que escoltarem ara i que inicialment obria el CD “Cambio de planes” que van publicar l'any 1993. Sorgits en plena febre de la movida madrilenya, Los Secretos es van crear l'any 1978 encara es van anomenar inicialment Tos. Eren els germans Urquijo, Álvaro (guitarra i veu), Javier (guitarra i veu) i Enrique (baix i veu) al costat d'un amic de la infància José Enrique Cano, anomenat Canito, a la bateria i cors. Les cançons de Tos les componien Enrique i Canito. Quan aquest últim pateix un accident de circulació la matinada l'1 de gener de 1980 que pocs dies després li va ocasionar la mort, tot comença a canviar. Un mes més tard es va organitzar un concert homenatge a Canito en el qual participaren Mamá, Nacha Pop, Alaska y Los Pegamoides, Mermelada, Bólidos i altres músics. A l'abril de 1980 els germans Urquijo decideixen posar una altra vegada el grup en marxa, però anomenant-se ja Los Secretos, amb Pedro Antonio Díaz substituint al desaparegut Canito. Al desembre van publicar el seu primer disc, un EP titulat "Los Secretos". Al maig de 1984 i també en un accident, mor el bateria i cantant Pedro Antonio Díaz. Amb la seva mort i la marxa de Javier Urquijo a la mili el grup ha de reestructurar-se de nou i queda integrat per Enrique Urquijo a la veu i guitarra, Álvaro Urquijo a la veu i guitarra, Steve Jordan a la bateria i veu, Ramón Arroyo a la guitarra i Nacho Lles al baix. Enrique Urquijo Prieto va crear un projecte paral·lel anomenat Enrique Urquijo i Los Problemes. La veritat és que en a Los Secretos s'han produït molts canvis de músics, però el més important va ser la mort d'Enrique Urquijo que va ser trobat mort, aparentment a causa d'una sobredosi, al portal número 23 del carrer del Espíritu Santo, en el barri madrileny de Malasaña, al voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. precisament el dia anterior al llançament de l'àlbum "Grandes éxitos vol. II", després del decés el lideratge del grup el va prendre el seu germà Álvaro i l'ha mantingut en actiu fins al moment.

Lorca – Frío de Siberia 2004

De l’àlbum “Serpiente Con Tacón”, tercer disc de Lorca i que va publicar l'any 2004, sent la seva última producció discogràfica d'estudi venuda a les botigues fins a la data, us he seleccionat aquest tema per escoltar ara en el programa. La veritat és que Lorca va publicar un disc en directe l'any passat i el 2011 un àlbum que només es va vendre digitalment "La freqüència perfecta". Lorca va néixer a Madrid el 10 de juliol de 1976 i el seu nom complet és José Alfonso Lorca. Quan va començar va formar part del duo Ciencies Naturales amb Salva Dávila i que van arribar a gravar un parell de discos, encara que inicialment es van fer dir Sin Rumbo. Per cert, en el concert que es va gravar per a l'àlbum "Lorca en directe", a la sala The Causeway de Madrid, el dia 9 de març de 2012, col·laborava també Salva Dávila.

Orquesta Mondragón – Lolita 1989

Un dels temes que millor tracta el tema de les relacions amb menors home-noia, és aquest de l'Orquesta Mondragón on es explican l’ambolic d'un professor amb la jove alumna que el provoca i s’el andú al llit per treure millors notes. Avui en dia la cançó estaria molt mal vista, tot i la seva qualitat musical, ja que la seva temàtica es politicament molt incorrecte. Aquesta cançó es trobava inclosa dins del LP "Una sonrisa por favor" que va ser Disc d'Or al vendre més de 50.000 copies a Espanya i que Javier Gurruchaga (Sant Sebastià, 12 de febrer de 1958) i la Mondragón van publicar l’any 1989. Va ser una de les cançons seleccionades com a single. Aquest va estar l’últim disc i Gurruchaga ja va començá en solitari. Per cert que és, al meu parer, la millor cançó del grup, si bé val a dir que en tenen altres molt més históriques, i era una composició de Joaquín Sabina, Antonio Carmona i el mateix Javier Gurruchaga. Un dels millors discos en la carrera de l’Orquesta Mondragón i avui en dia dels més recordats, va ser el doble en directe “Rock and roll Circus”, considerat junt amb el “Rock and Ríos” de Miguel Ríos com els milolrs discos en direcxte dels anys vuitanta  En aquest doble disc i a la gira pertinent de la Orquesta Mondragón, el teclista va ser el català Josep Más "Kitflus", membre de Pegasus.

Enrique Bunbury – Habrá una guarra en las calles 2013

L'aragonès Enrique Bunbury va publicar "Palosanto", un àlbum doble, el passat 29 d'octubre i que és el seu vuitè disc d'estudi. Ha estat produït per ell mateix i es va gravar en els estudis Phantom Vox i Westlake, de Los Angeles, a Califòrnia. De "Palosanto" s'ha editat una versió "De Luxe" que inclou un altre CD amb gravacions en directe que porta per títol individual "Qualsevol temps passat ... Live 2011-12". Per cert en el primer vídeo de promoció amb el tema "Despierta" i que es va publicar el 17 de setembre de 2013, ha participat Iker Jiménez, el del Quart Mil·lenni. Suposo que hores dara, Enrique Bunbury ja haurà començat la seva gira que estava anunciada s'iniciaria el 16 de gener a Mèxic. Per cert, l'àlbum també s'ha publicat en format vinil, per als més nostàlgics. El cantant i compositor va ser la veu d'Héroes del Silencio, un dels grups mítics i de culte del pop espanyol. Jo vaig conèixer a Enrique Bunbury a Reus, quan va venir a presentar-me el seu primer maxi-single "Héroe de leyenda" que havie publicat el segell EMI i el vaig entrevistar per Diari de Tarragona en una cafeteria de la ciutat, al Raval de Santa Anna. Enrique Ortiz de Landázuri Izardui, veritable nom d'Enrique Bunbury, va néixer l'11 d'agost de 1967 a Saragossa.

Marc Durandeau – La Reina Boga 1996

Marc Durandeau va ser un dels bons cantants i autors sorgits al panorama musical català als noranta i aquesta cançó és, al meu parer, la millor de la seva carrera. La producció i arrengaments son de Jordi Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben altres músicos: al piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la batería, Tato la Torre s'encarrega de la guitarra clàssica i el mateix Marc Durandeau, a més de cantar toca les guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç"es va publicar a través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any 1996 i es va gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i març del mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de les seves noves cançons en català i anglès i també al seu Facebook. Marc Durandeau es va marxar als Estats Units on ha treballat com a productor i compositor, encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va llançar professionalment quan va guanyar el concurs "Èxit" de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" de l’any 1993 i que va ser produït per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc Durandeau també ha composat bandes sonores, entre elles "La nit que va morir Elvis" d'Oriol Ferrer. Es un dels amic d’Un Toc de Rock que coordina Montse Aliaga des de el seu Facebook i des de el programa vui enviarle una salutació

Luis Fierro – Ella 1977

La curta carrera en solitari d'aquest guitarra i cantant que va ser el líder del grup Los Tifones des de 1961 i als que va deixar sent substituït per Phil Trim que va convertir el grup en Los Pop-Tops, està marcada per un tema "Ella", el mateix que escoltem avui a Un Toc de Rock. Anys més tard Luis Fierro va tornar a incorporar-se als Pop Tops encara que només com a guitarra i segona veu. L’any 1977 i quan els Pop-Tops es van desfer definitivament, Luis Fierro es va llançar ja en solitari amb un extraordinari LP amb el seu nom per títol genèric. Hi havia altres temes molt interessants en aquell disc de Luis Fierro, a part de “Ella” com "Reconciliación", "Mía", "No, no hay nadie más", "Así, solo así", etc. Alguns d'ells ja els hem compartit a Un Toc de Rock, altres sonaran en propers programes. La producció d'aquest LP, així com els arranjaments i la direcció orquestral, van estar a càrrec de Ramon Arcusa, el que era component del Dúo Dinámico i en aquells temps director musical del segell EMI, si be el disc va ser editat per el un altre segell, va ser RCA.

Manzanita – Fuego en mi sangre 1983

Des del llarga durada "Cuando la noche te envuelve" publicat l’any 1983, us porto per tancar Un Toc de Rock d’avui, aquest tema que no sé perquè, però sempre ha tingut per a mi un encant especial. Manzanita i jo ens vam conèixa al Polvorí, un barri de Barcelona al costat de la Zona Franca, a Barcelona, quan encara estava negociant el seu primer disc en solitari, ja que avui pocs recorden que va ser component del grup Los Chorbos abans de grabar per el seu compte. Manzanita i jo ens vem retrobà a Reus, molts anys després, quan anava de promoció del nou disc "En voz baja a las flores" i al vaix entrevistar per Diari de Tarragona. Vam dinar junts al Celler del Raïm i després ens vem fer la foto a la plaça Prim. Manzanita ja havia superat els molts problemes que va tenir amb les drogues i també amb la religió si bé ell mai va perdre la seva fe en el Veí del Sobreátic. José Manuel Ortega Heredia, nevot de Manolo Caracol, va néixer a Madrid el 7 de febrer de 1956 i va morir a Alhaurín de la Torre un 6 de desembre de 2004. Va triomfar gràcies a la seva habilitat en realitzar versions de temes clàssics del pop, donant-li el seu caire rumbero particular. Una cosa que jo havia vist fer a finals dels anys seixanta a un amic meu, argentí i també d'ètnia gitana que va arribar des del país germà i que era cosí de Moncho, ell ens va presentar. D’aquest no me'n recordo del seu nom i no és cap conya. Una cosa si recordo, només prenia la guitarra quan estava bastant bolinga, era de la colla del carrer Bassegoda.

La dita per acabar Un Toc de Rock és de Gilbert Keith Chesterton, escriptor i periodista britànic d'inicis del segle XX que va manifestar referint-se a la premsa i els periodistes

"El periodisme consisteix essencialment en dir Lord Jones

ha mort, a gent que no sabia que Lord Jones estava viu”

Conclou Un Toc de Rock per avui, però us deixo amb companyia, de de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades, tanco la barraqueta i foto el camp. Nens, nenes, porteu-se bé.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)