Un Toc de Rock arribarà avui a vosaltres carregat
de blues i rhythm and blues fet al país i escoltarem a la nostra banda sonora,
en aquest recorregut per la història musical dels últims cent anys a La Soul Machine, Fuego!
amb la col·laboració de Carmen Canela, la Vargas Blues Band,
Amparo & The Gang, La
Blues Band de Granaba, Big Mama Montse i Víctor Uris, Hot
Fussion Blues, els Mambo Jambo, Harmónica Coixa Blues Band, Presuntos
Implicados, Miguel Ríos i fins i tot Joan Manuel Serrat amb una peça carregada de
blues escrita per Guillem d’Efak. Obro la barraqueta des de totes les emissores
per les que m’escoltes dues vegades per setmana o per internet si et
descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs
de totes les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ja sabeu que
sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
La Soul Machine – La Reina del Soul 2016
Començarem avui Un Toc de Rock escoltant un altre
tema de La Soul Machine,
una bona banda que em va descubrir l'amic Quimet Curull, amb el qual realitzo
el programa El Temps Passa i que és també un bon músic. Ell em va parlar per primera vegada d’aquest nombrós
grup de Falset, a Tarragona, als quals jo he de confessar que no coneixia tot i
que porten més de 15 anys desgranant bon soul amb tocs de rhythm and blues des
del Priorat. Els va veure en directe en un concert i va quedar al·lucinat per
l'extrema qualitat de La
Soul Machine. Aquest tema que compartirem ara en Un Toc de
Rock us el he extret del seu àlbum “Terra Negra” en el qual tots els temes, a
excepció d'un cantat en anglès, estan interpretats en català. Aquest és el
segon disc de La Soul
Machine que van debutar l'any 2010 amb "Soul.cat"
en el qual les deu cançons eren versions, però en aquest segon disc que s'ha
fet esperar, la 
veritat, tots els temes estan composats per ells a excepció de
dues versions. El títol del nou disc “Terra Negra” que es va posar a la venda
el 4 de setembre del 2015, no ha estat escollit a l'atzar, com ens expliquen
ella mateixos. “Terra negra” integra tres conceptes importants per a la banda:
la música negra, la terra negra del Priorat (a causa de la llicorella) i els
vins negres. L'objectiu es traslladar aquest caràcter al nou disc de música
negra feta per gent del Priorat. Per cert, la Soul Machine també
van gravar, a finals del 2015, una nadala i aquest passat estiu han estat, si
no estic equivocat, els protagonistes de la cançó de l'estiu de TV3, encara que
no estic segur del tot perquè he de confessar que jo reconec que contemplo poc
la televisió i mai veig la televisió autonòmica catalana, la considero massa
manipulada.
La Blues Band de Granada – Rocker man
2000
(trompeta) i Rafa Martínez Guillén (trombó). El seu primer disc
"Negro en tierra de blancos", al meuentendre el millor de la
Blues Band de Granada, es va publicar l'any 1996. Van
realitzar una gira l’any 2005 al costat de la cantant Rosa López que va ser
criticada pels seguidors del grup, però en els 17 concerts que van realitzar
van fer al·lucinar el personal, sobretot escoltant a Rosa interpretant R &
B, al marge de la seva discogràfica i la gent de Operación Triunfo. L'any 2006 la Blues Band de Granada
celebren el seu 20 aniversari amb un memorable concert en el qual va participar
com a guitarra convidat el britànic Otis Grant, de fet han actuat junts en
diverses ocasions. Ell els hi va produir l'àlbum "The Grand Sessions"
que es va gravar a Londres l’any 2009 i es l’últim àlbum que la Blues Band de Granada ha tret fins el moment que
jo recordi.
Amparo & The Gang – Seis días de lluvia 1993
Aquest tema que escoltarem ara i que va ser
composat per José Ignacio García us l'he extret de l'àlbum “Haces bien”, editat
pel segell La
Fábrica Magnética que Amparo & The Gang van publicar
l'any 1993, un disc ple de blues i R & B. En aquest enregistrament trobem
al costat de Amparo als components de The Gang que són Johnny Branchizzio
(guitarra), David Lenker (piano i teclats), Guillermo Morente (baix) i Julio
Pérez (bateria), comptant amb la col·laboració dels músics David Gwynn
(guitarra acústica i elèctrica), José Luis Martón (baix), David Sánchez (teclat
i piano), Esteve Jordan (bateria i percussió), a la secció de metall estan Juan
Muro (saxo) i Patxi Urchegui (trompeta) que precisament intervenen en aquest
tema. La producció ha estat a càrrec de
Moncho Campa, la mateixa Amparo i
Servando Carvallar. Jo vaig descobrir a Amparo Sánchez, líder d’aquesta bona
formación i que va néixer a Alcalá la
Real, un poble de Jaen, el 24 de septembre del 1969,
precisament quan liderava el grup Amparo and The Gang, si bé avui en dia la
gent la coneix per el seu projecte Amparonia, molt més enfocat cap el mestizatge
musical. El seu primer grup el crea a Granada i s'anomenaren Correcaminos,
després es va desplaçar a Madrid i va néixer Amparo & The Gang, gravant un
sol CD, aquest del que us he extret la cançó que compartim ara a Un Toc de
Rock. Posteriorment fundaria Amparamos el Blues i finalment l’any 1996 va
trobar el seu lloc en el mestissatge musical a Amparonoia, la fusió, imitant descaradament a
Manu Chao i Macaco, però en versió femenina, cosa que en el fons feia molta
gràcia, de fet amb aquest últim ha col·laborat en alguna ocasió. L'any 2010
Amparo Sánchez va treure "Tucson-La Habana", el seu primer disc
signat ja sols amb el seu nom.
Hot Fusion Blues – Rail road boogie blues 1996
Avui us porto per compartir a Un Toc de Rock a
Hot Fusion Blues, un grup que va ser creat a Madrid, l'any 1994, pel seu
guitarrista i líder Carlos Noè Lefle. En els seus primers tres anys realitzen
concerts per tot el país comptant amb la cantant de color nord-americana Velma
Powell, desenvolupant un blues al més pur estil Chicago. En aquesta època
actuen, gràcies al amic Mikel Barsa, al costat de figures com Mick Taylor
(Rolling Stones), Snowy White (Pink Floyd), Carey Bell (John Lee Hooker) i
graven el CD "Rail Road Boogie Blues" editat per Barsa Promocions
l'any 1996 i que seria el seu debut discogràfic. En aquest disc el grup
l'integren Velma Powell a la veu, Carlos Noé com a guitarra i líder de la
banda, Íñigo Azurmendi (contrabaix i cantant) i Nirankar Khalsa (bateria i
cantant). En la gravació del CD, del que us he extret aquesta peça que
compartim ara a Un Toc de Rock, col·labora Alejandro Pérez al saxo en 
alguns
dels temes i es va gravar en els Estudis Eldorado que crec recordar eren
propietat de Tony Reinoso, si be no estic segur, en sessions en directe que
només van durar tres dies, de l'1 al 3 desembre 1995. Per cert, en algunes de
les cançons incloses en l'àlbum, els músics van ser gravats "a
traïció", és a dir, ni ells mateixos sabien que els estaven gravant. Quan
Velma va deixar Hot Fusion Blues es van convertir en trio. En el 98 graven
"Impressions" entremesclant tocs de jazz-fussion. Amb l'arribada del
nou segle, l'any 2000, s'uneixen amb el saxofonista Malik Yaquby formant un
quartet més consolidat.
La cantant nord-americana Velma Powell
Fuego! Con Carme Canela – Route 66 1994
Ara al programa compartirem tot un clàssic del
rhythm and blues molt proper al jazz, tot i que el títol original de la cançó
és "(Get Your Kicks On) Route 66". Va ser escrita per Bobby Troup per
el Nat King Cole Trio qué van ser els primers en enregistrar-la l’any 1946. Hi
ha una altra gran versió de Perry Como de 1959 i l'han gravat fins els Rolling
Stones, passant per Tom Petty, The Outlaws, Chuck Berry, The Brian Setzer
Orchestra, Bob Dylan, Manhattan Transfer i moltisims mes. La veritat és que es
tracta d'un tema que han tocat gairebé tots els músics de rock, blues, jazz i R
& B. El dia 19 de març de 1993
a la sala Otto Zuzt de Barcelona, dirigida en aquells
temps pel meu amic Fede Sardà, es va installar un estudi mòbil i el grup
barceloní Fuego! va gravar un CD titulat "Let's play the blues" del
que us extrec aquest tema que compta amb la col·laboració de la barcelonina
Carme Canela (a la foto), una de les millors veus del R & B, blues i jazz
de Catalunya. L'àlbum es va gravar en el curs de dos concerts realitzats en
dies consecutius i es va editar a finals de 1994 a través del segell AZ
Records. Va ser un treball de Fuego!
ple de qualitat i R & B amb versions i
cançons pròpies que també va comptar amb les col·laboracions de Big Mama
Montse, Dani Nel-lo, Julio Lobos, Jaco Abel, Vicente Zumel, Patrice Manget i
uns quants més. Fuego! eren la banda creada per el guitarrista Joan Vinyals
(Barcelona, 1958), al costat de Enric "Nota" Parés, Xavi
"Bubu" Prats i Jacint Bonell. Encara que en aquest disc crec que eren
un trio. Joan Vinyals a l’any 1972 forma el grup Fuego! amb Jordi Bonell i
Andreu Simón, amb els que no ha parat de fer actuacions des d'aleshores. Uns
anys més tard forma part del grup Arsenik, amb els qui toca música pròpia
orientada al rythm'n blues i pop. Durant un temps va acompanyà al cantant
gitano Chango. Va ser o és profesor del Taller de Músics de Barcelona i va
formar part de Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i Batiste, Cece
Giannotti-Joan Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a la vegada que
toca i col·labora amb molt diversos músics: Ramoncín, Luz Casal, Yoko Ono, Zé
Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex Warner, Big Mama Montse,
Dani Nel•lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. Precisament el dia que hem va
regalar aquest CD feie un concert amb la Dharma, crec que va ser a Reus, al Parc de Sant
Jordi, o pot ser era amb Los Rebeldes, ara no ho tinc clar.
El guitarra català Joan Vinyals, líder del grup Fuego!
Harmónica Coixa Blues Band – Walking Blues 1991
Harmónica Coixa Blues Band és una gran banda de
blues que ens va arribar des de les Illes Balears. Estaven liderats per Víctor
Uris a l'harmònica, un gran músic mallorquí lligat a una cadira de rodes,
encara que demostrant la seva ironia ja veieu amb quin nom va batejar al grup.
Es van crear l'any 1982 i al costat de Víctor Uris que durant un temps crec que
va ser component dels Z-66 es trobava Toni Reynés que havia estat membre dels
grups Ikuri, Prana i Tapones Voladores, sense oblidar al tercer que era Pep
Banyo. Aquest disc és un dels millors que van publicar i va ser editat pel
segell Blau propietat de Miquel Àngel i va comptar amb la producció de Joan
Bibiloni, encara que no estic segur del tot. Si estic segur que van comptar amb
la col·laboració de Big Mama Montse i el guitarrista Vicenç Caldentey. L'àlbum
es va titular genèricament 
"Walking Blues playing with fire" i d’ell
us he extret aquesta versió del tema de Robert Johnson que fins i tot ha
versionat Eric Clapton. Harmónica Coixa Blues Band van gravar el seu primer
disc amb el nom del grup per títol l'any 1988 i van comptar en aquella ocasió
amb les col·laboracions de Erroll Woiski, Joan Bibiloni i Deborah Carter i
aquest si que va ser produït per l'amic Joan Bibiloni. Víctor Uris (a la foto)
neix a Palma de Mallorca l’any 1958 i es un músic de formació autodidacta.
L’any 1994 el grupo es separa i Víctor (a la foto) crea un tercet amb Big Mama Montse i el
guitarra Amadeu Casas gravan un parell de discos i alguna de les seves cançons
ja les hem escoltat a Un Toc de Rock, de fet després escoltarem una d'elles. L’any 1999 actuen a l’Auditorium de Palma
de Mallorca obrint els dos concerts de Van Morrison. Víctor Uris ha col·laborat
amb Antonio Vega, Jarabe de Palo, Johnny Copeland, Kevin Ayers, Phil May Band,
Joan Bibiloni, Max Sunyer, Salvador Font, Andreu Galmes, Tomeu Penya, Lorenzo
Santamaria, Toni Pastor, Pepe Milan, Daniel Higienico, Concha Buika, Toni
Xuclà, Cap Pela, Big Mama i d'altres. 
Miguel Ríos – El blues del autobús 1982
Ara a Un Toc de Rock toca escoltar al nostre
impeniten rocker, el granadí Miguel Ríos. Aquesta cançó, a caball del blues, el
rock i pop, havia estat composada per Víctor Manuel i és un dels temes més
importants dins de la carrera musical de Miguel Ríos que s’ha retirat i ens va
deixar un disc d’acomiadament que es va publicar el 30 d'octubre de 2010 i va
fer una gira perquè s’el recordi bé. És clar que ara haurà de comprovar si
Miguel Ríos es retira definitivament o com ha fet en moltes ocasions i com deia
la sarsuela "Dice que se va y vuelve". Per això li diem el cantant
Guadiana. Jo recordo una frase de Louis Armstrong que deie “Els músics no es
retiren, paren quan no hi ha més música en el seu interior” i jo crec que a
Miguel Ríos ancara li queda molt a dir. De fet aquest estiu ha fet una gira amb
Serrat, Ana Belén i Víctor Manuel que es la segona part de la memorable “El
gusto es nuestro” que es va realitzar fa vint anys. 
Miguel Ríos Campaña va
néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos
"El rei del Twist". La seva versió del "Himno de l'alegria"
que va comptar amb la producció i arrengaments de Waldo de los Ríos, va vendre
milions de discos a tot el món i el va col•locar en les llistes del Billboard,
però el seu àlbum més venut a Espanya ha estat "Rock and Ríos", un
doble disc en directe gravat els dies 5 i 6 de març de 1982 a l'antic Pavelló
d'Esports del Reial Madrid i publicat al juny d'aquell mateix any, quan el
cantant celebrava els seus vint anys en el món de la música. Va vendre 450.000
còpies i va propiciar una multitudinària gira per tot el país que va recalar a
Reus. Va ser el primer concert del meu fill gran, Guillem que llavor tenía
tretze o catorce anys i que ja no està entre nosaltres. En aquest álbum doble es
trobava aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock.
Joan Manuel Serrat – Blues en sol 1996
llengües
peninsulars. En aquest doble CD Serrat versiona cançons de Pau Riba, Miquel
Porter, Joan Ramon Bonet, Ovidi Montllor, Ia i Batiste, La Trinca, Raimon, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Delfí
Abella, Jaume Sisa, Llach, Enric Barbat, Maria del Mar Bonet, Toti Soler,
Isidor i altres, també va incloure un parell de cançons seves i és que no hem
d'oblidar que Serrat és una part molt important de la Banda Sonora d'aquest
país nostre. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre
de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al
carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la
clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, on per
cert, també va néixer la meva germana Anna, però la familia vivia al Poble Sec
i allà es va criar el nostre cantautor més internacional. Us diré que Joan
Manuel Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a Tarragona. Va estudiar a la Laboral de Tarragona per a
torner, de nen estiuejava al Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va
fer la mili a Castillejos.
Big Mama Montse i Víctor Uris – El blues de
l’ombra blava 1996
Seguirem a Catalunya amb una de les millors veus
del blues que ha donat aquesta terra nostra. És la cantan catalana Montserrat
Pratdesaba, nascuda a St Quirze de Besora el 1963 i coneguda com Big Mama Montse
i de la que us he parlat abans escoltant a Harmónica Coixa Blues Band. L’hi van
començar a dir Big Mama quan actuava a la Cova del Drac, l'any 1988. Aquest tema que
escoltem és una composició de la pròpia cantant i Víctor Uris i donaba titol al
CD “El Blues de l’ombra blava”, publicat per DiscMedi l’any 1996 i on compta
amb el mallorquí Victor Uris conegut com “Harmónica Coixa”, la mateixa Big Mama
Montse a la veu i guitarra, comptan amb les col·laboracions de Salvador Font a
la bateria, Make Cormican al violí i Hugo Sócrates front de 
les percusions,
sense oblidar a Pere “Blues” Beltran. Una vegada jo vaig montar un concert de
Big Mama Montse amb format elèctric a la sala Philadelphia de Reus. Vam organitzar una roda de premsa a la qual
van acudir bastants mitjans de comunicació de la província. Peró val a dir que
em vaig quedar sorprès de les preguntes. Sobretot una em va resultar molt
curiosa. Un periodista li va comentar que dient-se Big Mama, ell s'esperava una
cantant, vella, grassa i negra, per tant i si la Big Mama Montse era
blanca, no estava grassa i era jove i catalana... perquè es dedicava al blues.
Brillant el noi. (a la foto Mario Prades amb Big Mama Montse i el gerent de la
sala Philadelphia). 
Los Mambo Jambo – Plomo en tus párpados 2013
Hereus de l'esperit del rock and roll dels
cinquanta, amb tocs de rhythm & blues i un cert caire llatí, sorgeixen a
finals del 2009 a
Barcelona els Mambo Jambo, una banda liderada per Dani Ne-Lo (saxo) que havia estat
component de Los Rebeldes, al costat de Mario Cobo (guitarra), Ivan Kovacevic
(contrabaix) i Anton Jarl (bateria i percussió) que basen el seu repertori en
temes instrumentals com aquest que us he seleccionat per escoltar a Un Toc de
Rock i que us he extret del seu segon àlbum “Impacto Inminente” que es va
publicar l'any 2013. Per cert i paral·lelament a Los Mambo Jambo, Dani-Nel-Lo,
nascut a Barcelona el 2 d'octubre de 1967, manté la seva carrera en solitari i 
l'any passat ha publicat el seu quart disc “Sex-O-Rama” i des de que va deixar
a Los Rebeldes, ha format part de Nel•Lo y La banda del Zoco, Tandoori Le Noir,
Dani Nel•lo & Barcelona Big Blues Band, a més d'altres projectes i ha
col•laborat així mateix amb un munt d'artistes en gires i gravacions, entre
ells Loquillo, Ariel Rot, Víctor Bocanegra, Bunbury i molts altres, també ha
compost bandes sonores i obres de teatre i burlesque. Els Mambo Jambo van
debutar discogràficament amb un disc homònim l'any 2011.
Presuntos Implicados – Alma de blues 1989
Aquest tema que ara escoltarem a Un Toc de Rock
forma part de l’historia de Presuntos Implicados, marcà l'abans i el després
d’un bon grup creat a Yecla, Múrcia i establert a València, si bé sempre es diu
que són valencians. La cançó “Alma de blues” donava títol a un LP editat per
Presuntos Implicados l’any 1989 i que va esdevenir-se un dels seus millors
trabáis discogràfics i va marcar un gir en la seva línea musical. Si bé val a
dir que la cançó no era d’ells, la van composar Elena Tovar (cantant) i Basilio
Montes (guitarra i cantant) que van ser components del grupo The Privados, als
que ja hem escoltat a Un Toc de Rock, fa un parell de temporades i potser
podríem plantejar-nos escoltar alguna altra peça seva.. Basilio va ser company
de Carlos Goñi al grup Garage. 
Presuntos Implicados estava integrat per Soledad
Giménez, el seu germà Juan Luis Giménez i Nacho Mañó que era el seu marit i
abans Presuntos Implicados havian estat gravant peçes en una línea casi
discotequera, amb aquest disc van cambiar d’estil i aixó va ser molt positiu
per la seva carrera musical. Si bé Soledad Giménez els va deixar per treballar
en solitari i des de la marxa de Sole l’any 2006, el seu lloc l'ocupa Lydia
Rodríguez. Presuntos Implicados ja han tret un tercer disc amb la nova cantant
“Zona Preferente: La Noche
2 desde la Ciudad
de México”, gravat en directe i a Un Toc de Rock hem escoltat alguna cosa
d’ell.
Vargas Blues Band – Blues for my baby 1997
Acabarem Un Toc de Rock escoltant "Blues for
my baby", un tema ple de blues que ens portarà la Vargas Blues Band i
que us he extret de l'àlbum "Gipsy Boogie" que Javier Vargas va
dedicar a la memòria de Johnny Guitar Watson. El disc, el seu quart treball, es
va publicar al febrer de l'any 1997
a través del segell DRO-Warner i va ser produït per Jim
Galnes. En aquest àlbum va comptar amb les col•laboracions de Raimundo Amador,
Lonnie Brooks, Juan Carlos Mendoza i Carles Benavent. La Vargas Blues Band, es
una gran banda liderada pel guitarrista Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958
i que és un dels grans instrumentistes del rock i blues espanyol. Va viure a
l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units,
es va venir a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a
altres artistes, entre ells la Orquesta 
Mondragón. Ha creat diversos grups,
entre ells Banana, Pasarela i Comando Rock, però jo destacaria a RH+, però la
seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band,
amb la que ha gravat en total 24 àlbums entre discos d'estudi, recopilatoris i
directes. Al juliol del 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a
París, en un memorable concert. De fet Carlos Santana ha gravat la cançó “Blues
Latino” en el seu disc “Santana Brothers”, escrita per Javier Vargas que va
tornar a actuar amb Santana l’any 1998 a París i a Madrid, a més de participar en
la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any
2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa.
Tancarem la barraqueta d’Un Toc de Rock amb una
dita del escriptor nord-americà Stephen King que va dir
“Per saber qui ets, la resposta es troba sempre
en el present, mai en el passat”
en el present, mai en el passat”
Acaba Un Toc de Rock per avui, ara us quedareu en
companyía d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per
setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i
toca baixar la barraqueta. Ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
