Un Toc de Rock 10-48

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

A Un Toc de Rock avui tindrem de nou música "negra" que ens arribarà dels Estats Units i també d'Anglaterra, però començarem el nostre recorregut per la història musical dels últims cent anys escoltant al primer grup integrat sols per blancs que van gravar per al segell Tamla Motown, es tracta de Rare Earth. També tindrem a The Temptations, James Brown, Dinah Washington, Diana Ross, Arthur Conley, escoltarem al grup Earth Wind & Fire i recordarem al seu líder que va morir recentment, Booker T & The MG’s, Marvin Gaye & Tammi Terrell i The Fundations que venien des de Anglaterra. Tots ells ens acompanyaran en aquest viatge a l'ahir, als records i que emprenem dues vegades per setmana des de totes les emissores per les que escoltes el programa o bé per internet, si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Obro un altre vegada la barraqueta, jo sóc Mario Prades i ara toca dir-vos alló de sempre, per variar

Benvinguts a Un Toc de Rock

Rare Earth – Get Ready 1969

Els Rare Earth, grup que escoltarem ara a Un Toc de Rock per començar el programa, van ser la primera banda de la Tamla Motown que tenia músics blancs, fins aquell moment el segell estava reservat només per a gent de color, perquè veieu que el racisme sempre té dues direccions. Rare Earth era un grup que es van dir primer The Sunliners, es van crear a Detroit l’any 1961. Al 1967 es van convertir ja en Rare Earth i van estar en actiu fins a ben entrat l’any 1979. Aquest tema es trobava i donava títul al LP "Get ready", segun àlbum dels Rare Earth, el seu millor disc i amb aquesta cançó ocupant tota la cara B, ja que dura més de 21 minuts i va ser la segona cançó "llarga" de la història del rock, la primera va estar "In-a-Gadda da-vida" d'Iron Butterfly que escoltaren un altre dia. “Get ready” era una composició de Smokey Robinson, es clar que quan el músic de color, co-propietari de la Tamla Motown i líder dels Smokey Robinson & The Miracles la va escriure, era molt més curteta. De fet ja havie sigut versionada en diverses ocasions, una de les bones es la dels The Temptations, però la va gravar fins i tot Tom Jones. Quan a Espanya es va editar la dels Rare Earth, van fer un single, pero el van escurçar a cop de tisores, baixant el minutatge sense miraments per tal que les emissores el poguessin programar. El grup  Rare Earth estava integrat en aquesta primera època per Gil Bridges (cantant, saxo, flauta i percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu), Kenny James (orgue i piano) i Pete Rivera (bateria i veu), tots ells grans instrumentistes que en aquesta peça, a caball del rock progressiu que roza el jazz i el soul, ens demostran tot el que sabien fer amb sols extraordinaris. Despres es van produir canvis entre els components de Rare Earth i van arribar a ser vuit o nou músics. A la cara A del LP es trobava “Tobacco Road”, tot un clàssic composat i interpretat per John D. Loudermilk l’any 1960 i que també va ser gravat per The Nashville Teens a l’any 1964. A Espanya es va realitzar una gran versió d’aquesta peça, el “Tobacco Road”, als anys 60, a càrrec dels grup barcelonins Los Extraños i també els The Finder’s, ja las hem escoltat a El Temps Passa, programa que fem Quimet i jo a aquesta meteixa emissora, us vaig prometre punxaros el “Get ready” a Un Toc de Rock i aquí està que paraula és paraula. Però i aixó es curios, sols recordo una versió del “Get ready” feta a Espanya, però no quin grup la va gravar.

The Temptations – Papa was a rolling stone 1972

En diverses ocasions i escoltant cançons del grup nord-americà The Temptations, us he parlat d'aquesta cançó que van gravar l'any 1972, avui anem a compartir-la a Un Toc de Rock. Es va incloure a l'àlbum "All Directions", editat al 1972 i produït per Norman Whitfield que va ser així mateix coautor del tema. La cançó, publicada en single el 28 de setembre de 1972 i en format més curt, va aconseguir un Grammy al 1973 per The Temptations, curiosament en la categoria de Millor Grup Instrumental i va ser número 1 als Estats Units. En aquest enregistrament The Tempations estava integrat per Dennis Edwards, Damon Harris, Richard Street, Melvin Franklin i Otis Williams, comptant amb The Andantes als cors i The Funk Brothers acompanyant-los. El grup de color The Temptations, un dels més rellevants de la Tamla Motown, es van crear a Detroit, l’any 1961, quan es van fusionar dos bandes The Primer i The Distants. The Temptations eren un grup vocal que estave integrat en els seus inicis per David Ruffin, Eddie Kendricks, Paul Williams, Otis Williams i Melvin Franklin, després van vindre els cambis. El seu gran èxit va ser la cançó "My girl” que es va publicar l’any 1965, una peça escrita per Smokey Robinson que també va gravar i portar a l’èxit el malograt Otis Redding, al que es va considerar El Rei del Soul.

The Foundations – Build me up Buttercup 1968

Aquesta van ser una nombrosa banda mixta de soul britànica amb components procedents de Sri Lanka i les Antilles britàniques, al costat de anglesos. The Foundations van funcionar de 1967 fins l’any 1971. I això si, pel grup van passar músics sense parar. "Build me up Buttercup", posiblement el seu tema més important i que a Espanya es va traduïr com “Habla bien de mi Buttercup”, es va publicar en single amb "New Direction" a la cara B, l’any 1968 i va aconseguir la segona posició en el Regne Unit i la tercera als Estats Units. Va ser escrita per Macaulay al costat de Mike D'Abo que era el cantant de Manfred Mann. The Foundations va ser el primer grup multiracial en tenir un número 1 en el Regne Unit en la dècada dels 60. El tema es trobava en els seus segon LP titulat "Rocking the Foundations". El cantant en aquest disc és Clem Curtis, nascut el 28 de novembre de 1940 a Trinitat. El primer èxit dels The Fundations va ser "Baby Now That I'vés Found You" que va aconseguir el primer lloc a Anglaterra, però es va quedar en el desè als Estats Units. A partir de 1971 van passar a ser Clem Curtis & The Fundations i van seguir fins a mitjans de l’any 1977. Per The Fundations van passar molts músics al llarg dels anys, entre ells Eric Allandale, Steve Bingham, Pat Burke, Tony Gomez, Tim Harris, Alan Warner, Colin Young, Peter MacBeth, Mike Elliott, Arthur Brown, Valentine Pascal, Roy Carter i uns quans més, si be en aquesta gravació eren Clem Curtis (cantant), Bill Springate (guitarra), John Springate (cantant), Del Watson (baix), Paul Wilmot (bateria) i John Paul que ara no recordo que tocava.

Arthur Conley – Sweet soul music 1967

Tot i que a Espanya la cançó més popular del cantant de color nord-americà Arthur Conley va ser "Funky Street", la més important dins de la seva llarga trajectòria musical va ser "Sweet soul music" que escoltarem avui a Un Toc de Rock i que en el nostre país va sortir en format EP, editat per Atlantic, un segell que distribuïa Hispavox, encara que va passar molt desapercebuda. Va ser publicada en single als Estats Units l'any 1967 i la cançó va ser escrita per Arthur Conley i Otis Redding, confessant que s'havien basat en un riff del "Yeah Man" de Sam Cooke. El single va arribar al segon lloc en les llistes del Billboard i al setè a Anglaterra. Una de les bones veus del soul americà que ens van arribar des dels Estats Units va ser Arthur Conley, un cantant nascut a McIntosh County, Geòrgia, el 4 de gener de 1946 i que va morir a causa d'un càncer intestinal a Ruurlo, Holanda, el 17 de novembre del 2003, on residia des de feia molts anys. En total Arthur Conley va publicar 38 singles i un munt d'àlbums, destacant una bona versió que va realitzar l’any 1968 del "Obladi, oblada" de The Beatles, en clau de soul, per descomptat i que també es va publicar i va sonar a Espanya. La causa que el cantant abandones el seu país per traslladar-se a Holanda va ser una fugida cap endavant. Malgrat haver ocultat el fet i no haver sortit mai oficialment de l'armari, es va saber que Arthur Conley era homosexual i la societat puritana nord-americana, sobretot dins de la comunitat negra, no l'hi va perdonar mai. Per això i fart de les crítiques i els atacs, fins i tot físics, va deixar els Estats Units i es va traslladar a Amsterdam canviant el seu nom a Lee Roberts. Finalment Arthur Conley va ser capaç de viure en pau amb el secret que havia amagat durant la major part de la seva carrera i és que a ningú a Holanda li importaven les seves tendències sexuals.

Earth, Wind & Fire – September 1978

El passat 5 de febrer d'aquest 2016, va morir a Los Angeles, després d'una llarga lluita contra el Parkinson, Maurice White, fundador i líder del grup de color Earth, Wind & Fire, comptava 74 anys d'edat. Nascut el 19 de desembre de 1941 a Memphis, Tennessee, Maurice White va ser el cantant, bateria i compositor del grup Earth, Wind & Fire. És clar que abans de crear aquesta bona banda de funky, va treballar com a músic de sessió per a molts artistes, entre ells Etta James i va ser un dels músics habituals en gravacions del segell Chees Records. Aquest tema que escoltem avui va ser escrit per Maurice White, Al McKay i Allee Willis i es va incloure en l'àlbum "The Best of Earth, Wind & Fire, Vol. 1", publicat l'any 1978 i encara que es tractava d'un recopilatori de èxits, aquest va ser un dels temes nous inclosos i va ser així mateix un dels singles que es van extreure, de fet és una de les cançons més populars en la carrera musical d'aquesta banda. En les llistes generals del Billboard la cançó va pujar al lloc 8 i en les de R & B al primer, aconseguint el tercer a Anglaterra. Curiosament aquest tema va ser reeditat el 1999, però només es va classificar a Anglaterra, aconseguint el lloc 25. Earth, Wind & Fire es van crear a Chicago, Illinois, l'any 1968 i el fundador va ser Maurice White i fusionaven música: disc i funk amb jazz, soul, gospel, pop, blues, psicodèlia, folk, música africana i rock and roll, el que va donar a Earth, Wind & Fire un so particular, convertint-los en un dels millors grups dels 70 i 80. Han estat nominats en 20 ocasions als Grammy, aconseguint 6. Pel grup han passat molts músics al llarg dels anys, entre ells Verdine White, Ralph Johnson, Philip Bailey, John Paris. B. David Whitworth, Larry Dunn, Greg "G-Mo" Moore, Vadim Zilberstein. Gary Bias, Bobby Burns Jr, Reggie Young, Krystal Bailey i Kimberly Johnson, a més de Maurice White.

Booker T & The MG’s – Time is tihgt 1969

Booker T & The MG's van ser la banda estable i fixa del segell nord-americà Stax Records. Ells van acompanyar els artistes del segell en els enregistraments i també ho van fer en moltes de les seves gires. Van ser habituals acompanyants de Otis Redding que també comptava amb The Bar-Keys, però així mateix van acompanyar a Sam & Dave, Aretha Franklin, Rufus Thomas, Carla Thomas, Wilson Picket, etc. però Booker T & The MG's tenen una bona carrera pel seu compte que van iniciar l'any 1962 i un últim disc publicat al 1994, amb àlbums i singles molt interessants com "Time is tight" que a Espanya vam conèixer com "El temps vola" i va ser pràcticament el seu únic èxit al pais, però els seus hits més destacables a part del que ja us he esmentat van ser "Green Onions", "Melting Pot" i "Soul Limbo" que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. Aquest tema que sona ara és una composició del propi grup, liderat per l'organista i multiinstrumentista Booker T Jones (Memphis, 12 de novembre de 1944). Booker T & The MG's van tocar en moltes ocasions amb la Creedence Clearwater Revival i es diu que la inclusió d'un orgue Hammond en el disc "Pendulum" de la CCR va ser una influència directa de Booker T. Jones al que John Fogerty va admirar sempre. Fa un parell o tres d'anys Booker T. Jones va acompanyar a Neil Young en un dels seus discos i ha publicat dos àlbums pel seu compte, un l’any 2009 i l'altre l'any 2011. Els membres originals de Booker T & The MG 's van ser Booker T. Jones (orgue i piano), Steve Cropper (guitarra), Lewi Steinberg (baix) i Al Jackson Jr (bateria), músics en aquesta gravació.

Marvin Gaye & Tammi Terrell – Ain’t No Mountain High Enough 1967

La carrera musical de Marvin Gaye que a més de cantant va ser soci del segell Tamla Motown i crec que cunyat del propietari, va estar marcada per la seva afició a les faldilles. De fet va morir assassinat de dos trets, la mort li va arribar a mans del seu propi pare i sembla ser que la culpa la va tenir una discussió per una dona que es diu era amant de tots dos. Va ser un dels grans cantants de soul de la seva època, quan l'estil sorgia poderós desenganxant-se del R & B que el va originar. Marvin Gaye va néixer el 2 d'abril de 1939 a Washington D. C. i va ser assassinat l'1 d'abril de 1984, la vigília del seu 45 aniversari, en el transcurs d'una discussió amb el seu pare que el va matar de dos trets, fet que seria qualificat com "homicidi justificable o defensa pròpia", al tribunal el seu pare va al.legar defensa pròpia perquè Marvin l'havia agredit a cops, fet que es repetia força a causa de les seves diferències i l'abús de drogues per part de Marvin Gaye. Després de la tragèdia, la seva mare es va divorciar del pare i aquest va acabar els seus dies en un asil d'ancians, va morir l’any 1998 d'un atac de cor. Marvin Gaye va començar acompanyant a la bateria, entre d'altres grups, a Smokey Robinson & The Miracles i fent cors i tocant el piano en enregistraments d'altres artistes. A l'agost de 1961, va debutar com a solista amb "The soulful Moods Of Marvin Gaye" sense massa èxit, si bé despres es convertiria en una de las figures claus de la Matown. Al llarg de la seva carrera iniciada l'any 1957, Marvin Gaye que es deia en realitat Marvin Pentz Gaye Jr va gravar un munt de duets, aquest és un dels millors i la cançó va ser recuperada a finals dels 90 per a un anunci de telefonia i també es va incloure en la banda sonora del film "Queda't al meu costat" que van protagonitzar Susan Sharandon, Julia Roberts i Ed Harris l’any 1998. Va ser una composició del tàndem Ashford & Simpson l’any 1966 i la parella Marvin Gaye & Tammi Terrell la van gravar al 1968, de fet tots dos estaven embolicats i junts van gravar uns quans discos. Per cert Tammi Terrell que va néixer a Filadèlfia el 29 d'abril de 1945, un dia al mig d'un espectacle es va desmaiar en braços de Marvin Gaye i li van detectar un tumor cerebral. Tammi es va haver de retirar dels escenaris, però va seguir gravant. Després de vuit operacions i diversos deterioraments físics i mentals, va morir el 16 de març de 1970 a Filadèlfia. Marvin Gaye va caure en una profunda depressió i es va retirar durant tres anys.

James Brown – It’s a man’s, man’s, man’s, world 1966

Seguim amb música negra i ara us porto un cantant  amb títol. Va ser anomenat "El Padrí del Soul" i també “El Germà Soul”, es tracta de James Brown que va néixer a Barnwell, Carolina del Sud el 3 de maig de 1933 i va morir a Atlanta, Georgia, el dia de Nadal del 2006 a causa d'un infart. Al llarg de la seva vida James Brown va tenir molts problemes amb la llei i va ser empresonat i va complir condemna en diverses ocasions. Una vegada va dir: "El que em convé és desaparèixer, cridant l'atenció el menys possible" i fins i tot la seva mort va estar rodejada d'interes mediatic. Possiblement aquest tema hagi estat el gran èxit en la seva carrera, plena d'ells i va arribar a la primera posició en les llistes de Rhythm and Blues i a la vuitena en les de pop. Va ser editat en single a l'abril de 1966. Estava composta per James Brown i Betty Jean Newsome i produïda pel mateix James Brown. La cançó va donar títol a un àlbum publicat per James Brown l’any 1966. El tema va ser inclos en la llista les 500 millors cançons de tots els temps, segons la revista Rolling Stone, en el lloc 125. Us explicaré que James Brown la va cantar amb Luciano Pavarotti i es va incloure en el disc "Pavarotti & Fiends", el concert es va celebrar a la ciutat italiana de Mòdena l’any 2002.

Dinah Washington – What a difference a day makes 1959

Aquest és un dels millors temes en la carrera de la cantant de color Dinah Washington que el va publicar en un single editat al 1959 a través del segell Mercury, amb "Come On Home" en l'altra cara. La cançó va ser escrita per a la cantant mexicana María Grever l'any 1934 i originalment la lletra va ser escrita en espanyol i es va titular “Cuando vuelva a tu lado”, l'adaptació a l'anglès la va realitzar Stanley Adams perquè la gravessin Harry Roy & His Orchestra, també l'any 1934. Posteriorment es van realitzar altres versions, cal destacar la de The Dorsey Brothers, però va ser Dinah Washington què la va portar a la part alta de les llistes d'èxits, va aconseguir el lloc 4 del Billboard en les llistes de pop i el primer lloc en les de R & B i va aconseguir un Grammy al 1959. al llarg dels anys s'han realitzat moltes altres versions, entre elles Andy Russell que la va gravar també en castellà, Bobby Darin, Dean Martin, Little Anthony and the Imperials, Ben E King, Esther Phillips, Diana Ross, Natalie Cole, Barry Manilow, Deborah Cox, Rod Stewart, Freddy Fender, Tony Bennett, Eydie Gorme amb Los Panchos, Bobby Lewis, Jamie Cullum, Gloria Estefan i molts altres artistes. La versió de Dinah Washington s'ha utilitzat així mateix en un munt de pel·lícules, entre elles “Casino” de Martin Scorsese. Dinah Washington es va especialitzar en balades, però ha estat reconeguda com una de les millors veus femenines de la música negra. Dinah Washington va treballar dins de diversos gèneres musicals, R & B, swing, jazz, blues i soul. El seu veritable nom era Ruth Lee Jones i va néixer a Tuscaloosa, Alabama, el 29 d’agost de 1924. La cantant de color sempre va tenir problemes de pes i Dinah Washington va morir a Detroit, a causa d'una sobredosi accidental de píndoles aprimants, barrejades amb alcohol, un 14 d'desembre de 1963, tenia 39 anys. La seva vida sentimental va ser molt intensa i conflictiva, va estar casada en set ocasions, a més d'haver mantingut nombroses relacions amoroses, algunes bastant tempestuoses, la veritat.

Diana Ross – Sorry doesn’t always make it right 1975

La cantant de color Diana Ross, de veritable nom Diane Ernestine Darle Ross i que va néixer a Detroit, Michigan, el 26 de març de 1944, amb la que avui acabarem Un Toc de Rock, va ser la líder de The Supremes perquè es va ficar al llit amb Berni Gordy, propietari del segell Tamla Motown i a la llarga va sacrificar la carrera del grup per al seu benefici personal, enfonsant la de la seva companya al tercet, la cantant Florence Ballard i a la que ella i Berni Gordy van desplazar com primera veu en  The Supremes. Diana Ross va començar de solista l’any 1970 i al 1993 va entrar en el Llibre Guinness de Rècords per ser l'artista femenina de més èxit de tots els temps, a causa dels seus 18 números 1, sis d'ells en solitari. Diana Ross va apadrinar a Michel Jackson i tinc que reconeixer que es una de les millors veu de color de tots els temps, amb una sòlida carrera, una cosa que ningú pot negar-li ara. La cançó "Dir ho sento no sempre és la solució" es va publicar en single a Espanya l’any 1975 i va ser escrita i produïda per Michael Master per al segell Tamla Motown i es trobava en el seu LP "Surrender", però tinc els meus dubtes ja que al 1975 també va publicar la banda sonora de "Diana!". Es trobava a un dels dos.

La frase d'avui és de l'escriptor, periodista i crític britànic Thomas de Quincey (Manchester 15 d'agost de 1785 - Edimburg, 8 de desembre del 1859) que va manifestar

"Estic segur que no hi ha l'oblit, un oblit total. Les

empremtes del temps, un  cop impreses  en l'ànima,

són  indestructibles”

Acabem per avui Un Toc de Rock i ara us deixaré en companyia de totes les emissores per les que sortim a le sones dues vegades cada setmana o internet en el cas de que t’el descarreguis del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins el proper programa. A reveure.

Tornaré després de Setmana Santa

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)