Un Toc de Rock 10-44

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

En els anys anys seixanta Califòrnia va ser un caldo de cultiu del qual van sorgir noms importants al món musical, a més de la surf music, és clar. San Francisco va ser el bressol del moviment hippy, el flower pop, però moltes altres ciutats, entre elles Los Angeles, van donar noms rellevants. En el programa d'avui d'Un Toc de Rock ens centrarem en la amplia cultura musical sorgida a l'assolellada Califòrnia i escoltarem a Scott McKenzie, The Mamas & The Papas,  Barry McGuire, Grateful Dead, Jefferson Airplane, Sonny & Cher, The Turtles, Moby Grape, The Byrds, Crosby Still & Nash, The Beach Boys, Buffalo Springfield i Captain Beefheart & His Magic Band, fins i tot escoltarem a Janis Joplin i Otis Redding que li va cantar a la badia de San Francisco. Per tant viatjarem ara al passat, als seixanta i a Califòrnia, des de totes les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana o bé internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara conectaré la nostra màquina del temps i obriré la barraqueta dient-vos que sempre sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Mamas & The Papas – California Dreamin 1965

Icons del flower-pop californià, el anomenat so hippy, al costat del "Monday, Monday" aquest es el tema més popular en la carrera de The Mamas & The Papas, un grup integrat per John Phillips (30 d'agost de 1935 - 18 de març de 2001), Cass Elliot (19 de setembre de 1941 - 29 de juliol de 1974), Denny Doherty (29 de novembre de 1940 - 19 de gener de 2007) i Michelle Phillips (4 de juny de 1944) que venien del món del folk. Amb The Mamas & The Papas començarem el nostre viatge al passat des de Un Toc de Rock. Avui en dia dels quatre ja només segueix viva Michelle Phillips, una dona de gran bellesa que també s'ha dedicat al cinema, tots els altres components de The Mamas & The Papas ja van morir. A Espanya ambdues cançons es trobaven en el mateix single, encara que aquesta era la cara B. Amb el temps, el tema "California dreamin'" s'ha convertit en la peça més recordada avui en dia de The Mamas & The Papas, un bon grup vocal californià que inicialment es van fer dir The Magic Circle. En entrevistes que se'ls va fer, tots els membres de The Mamas & The Papas van reconèixer obertament que en les seves sessions d'enregistrament utilitzaven i en molta quantitat, drogues, sobretot fumaven marihuana. Es van mantenir en actiu des de 1965 fins 1968 i Mama Cash, de nom complet Ellen Naomi Cohen, va ser la que possiblement augurava una millor carrera en solitari, quan el grup es va separar, però la seva extrema gordura va acabar passant-li factura. Nascuda a Baltimore, Maryland, el 19 de setembre de 1941, Cass Elliot va morir a Londres, als 32 anys d'edat a causa d'una fallada cardíaca, va tenir un infart, en un apartament propietat d'Harry Nilsson, al barri de Mayfair, poques hores després d'oferir un concert al London Palladium.

Scott McKenzie – Flowers in you hair (San Francisco) 1967

Scott McKenzie va ser el líder del flower pop, el moviment hippy i en el seu primer álbum es recullia la cançó “Flowers in you hair (San Francisco)” de l’any 1967 i que es va convertir en tot un himne generacional sent el seu gran hit internacional, però la cançó no es deia veritablement “San Francisco”. Originalment el títol era "Flors en el teu cabell", però l'afegitó es va convertir, per obra i gràcia del boca a boca, en el títol i avui tothom la coneix a Espanya com "San Francisco". Es recullia al LP “The Voice of Scott McKenzie”, el primer disc que va editar el cantant i es va publicar l’any 1967, també en format single. "Flors en el teu cabell" va ser tot un cant de llibertat i una oda a la ciutat bressol de l'orgull gai. De fet va ser l'únic hit important en la carrera d'aquest cantant nascut a  Jacksonville, Florida, el 10 de gener de 1939 i de nom real Philip Blondheim. Scott McKenzie va començar l'any 1960 i tota la seva vida va viure de les rendes del "San Francisco" que per cert, era una composició del malograt John Phillips que també va ser el productor, membre de The Mamas & The Papas, grup al que hem escoltat avui per començar Un Toc de Rock i del que només queda viva la seva ex-dona, l'actriu i cantant Michael Phillips. Per cert la portada del disc que us he possat abaix al blog es una edició mexicana que també hem va fer arrivar una novieta que vaig tindre i que era del pais dels mariachis, un EP compartit. Scott McKenzie va morir el 18 d'agost de l’any 2014, patia el síndrome de Guillain-Barre.

Sonny & Cher – I got you babe 1965

A mesura que avançava la dècada dels 60, el folk-protesta als Estats Units va anà barrejant-se amb diverses tendències més actuals en aquells moments. Un exemple d’aixó és aquest matrimoni format per Sonny Bono i Cher que van saber integrar-se al moviment hippie amb arrels folk. Una de les seves grans cançons va ser aquesta que escoltem ara. Quan el matrimoni de Sonny & Cher es va trencar, es va desestabilitzar la parella artística i finalment cadascú d’ells s’en va anar pel seu costat. El matrimoni de Sonny & Cher va durar fins l'any 1975, es van divorciar el 23 de juny. Sonny va gravar en solitari amb escàs èxit, finalment Sonny Bono va deixar la música per dedicar-se a la política. Va arrivar a ser congressista i va morir el 5 de gener de 1998 als 62 anys d'edat. Cher per la seva part,  té una brillant carrera tant com a cantant i com a actriu. Això si, ha de tenir accions del seu cirugià plàstic perque està completament “restaurada”. Si voleu comprovar el que dic mireu las fotos i la caràtula del disc que us pengaré al blog i podreu  comprovar-ho in situ. Sonny Bono va néixer a Detroit el 16 de febrer de 1935 i va morir un 5 de gener de 1998. La cantant, actriu, compositora i productora Cherilyn Sarkisian Lapierre, coneguda com Cher, va néixer a El Centro, Califòrnia, el 20 de maig de 1946. En el seu apartat com a actriu, ha guanyat un Oscar pel seu paper a "Encanteri de Lluna", de l’any 1987. Cher ha venut més de cent milions de discos a tot el món, sent una de les cantants amb més vendes en la història. Per cert, a la pel·lícula "Atrapat en el temps", protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell que realment s'hauria d'haver traduït com "El Dia de la Marmota", una paranoia on el nostre protagonista viu cada dia el mateix dia i que es repeteix una i altra vegada, quan el ràdio-despertador de la seva tauleta de nit es posa en marxa a les sis del matí, sempre sona aquesta cançó que hem escoltat a Un Toc de Rock.

The Turtles – So happy together 1967

Publicat el 2 de gener de 1967 en format single, el tema es va convertir en la cançó estrella a l'carrera d'aquest grup californià. Va ser número 1 del Billboard al febrer del mateix any, mantenint-se durant tres setmanes en aquesta posició, desbancant el "Penny Lane" de The Beatles i es va convertir en un himne del pop psicodèlic. La veritat és que es tracta d'una de les cançons més conegudes de tots els temps i s'ha inclòs en dotzenes de bandes sonores, vídeo jocs i sèries de televisió, fins i tot és utilitzada a Els Simpson, en diversos episodis. Curiosament el grup portava temps treballant, van començar l'any 1965 i realitzant gires, però no aconseguien l'èxit i això va provocar desercions entre els seus components, quan es va gravar aquest tema el baixista era Joel Larson i John Barbata s'havia incorporat a la bateria substituint a Chuck Portz i Don Murray que ja va morir, respectivament. La cançó es va incloure en l'àlbum "The Turtles", editat així mateix al 1967. El grup nord americà The Turtles es van crear a l'Institut Westchester High de Los Àngeles l’any 1965, quan el cantant Howard Kayla i Mark Volmer (guitarra, saxo i cantant) van decidir crear una banda. Avui en dia els californians The Turtles pràcticament sols són recordats pel la cançó "So Happy togheter", però van gravar bons temes, entre ells "Elenore" i “You don’t have to walk in the rain” que vam escoltar fa poques setmanes. Inicialment The Turtles es van fer dir The Crossfire from the Planet Mars i eren un grup de surf music que va saber veure l’importancia musical de la invasió beat i ells es van passar a un pop molt proper al bubblegum. Igual que els va passar a The Byrds, el seu primer single, de l'any 1965, va ser una versió de Bob Dylan, "It Ain't Em Babe". A partir de 1967, com us deia, es van reestructurar i eren Chip Douglas, Howard Kayla, Mark Volmer, Joel Larson i John Barbata. The Turtles van patir molt camvis a la formación al llarg dels anys i també van passar Al Nichol i Jim Pons. Es van desfer l’any 1970. Els 70's Howard Kayla i Mark Volmer van seguir tocant junts com a duet i sota el nom de Flo & Eddie i per cert i sols com curiositat, tots dos eren parella sentimental.

Jefferson Airplane – Somebody to love 1967

La cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock a càrrec del grup Jefferson Airplane, es va incloure a l'àlbum "Surrealistic Pillow", segon disc de la banda, editat el 1 de febrer de 1967 i que s'havia gravat entre els mesos d'octubre i el novembre del 66 en els estudis RCA Victor's Music Center de Hollywood. Va estar produït per Jerry Garcia, component de Grateful Dead, als quals escoltarem més tard, encara que només consta com a "assessor espiritual". Va ser un dels millors treballs d'aquesta banda californiana i el primer amb la cantant Grace Slick que havia substituït a Signe Toly Anderson. Va arribar a les llistes del Billboard el 25 de març i es va mantenir durant més d'un any, aconseguint la tercera posició. Aquesta cançó, escrita per Grace Slick i que es va publicar en single arribant al lloc 8, al costat de "White Rabbit", estan considerades les millors peces comercials del disc que va ser anomenat "L'àlbum de l'estiu de l'amor". Va ser reeditat i remasteritzat al 2003, incloent cançons addicionals, unes noves i altres versions de temes ja inclosos originalment. Jefferson Airplane va ser una banda sorgida a la ciutat de San Francisco, pionera del rock psicodèlic i molt influenciada pel LSD i de fet van ser un dels primers grups que van aconseguir l'aplaudiment popular des de San Francisco. Va ser creada pel cantant Marty Balin que posseïa un club a San Francisco anomenat The Matrix, on van donar els seus primers concerts. Es van unir el guitarrista Paul Kantner que per cert, va morir el passat 28 de gener d’aquest 2016, Signe Toly Anderson com a segona cantant, el guitarrista Jorma Kaukonen, el bateria Jerry Peloquin i el baixista Bob Harvey. Aquesta va ser la formació original de Jefferson Airplane que van realitzar el seu primer concert al Club The Matrix el 13 d'agost de 1965. Poc després comença la rotació de músics, se'n va Jerry Peloquin i s'incorpora el guitarrista Skip Spence que quan els va deixar crearia Moby Grape als quals també escoltarem després, també van passar Jack Casady, Grace Slick que militava a The Great Society, Spencer Dryden, Bill Graham, Joey Covington, Papa John Creach, David Freiberg i Bob Harvey. Jefferson Airplane van ser un dels grups estrelles del famós Monterrey Pop Festival. El 13 de maig del 1971, després que Marty Balin deixés la banda, Grace Slick va patir un accident de trànsit que gairebé li costa la vida, el seu cotxe va xocar contra un mur en un túnel prop del pont Golden Gate de San Francisco. Va trigar mesos en recuperar-se i això va forçar a la banda a cancel·lar la major part de la seva gira de concerts i compromisos per 1971. A partir del 72 comencen els projectes individuals que finalment van representar la fi de Jefferson Airplane, tot i que alguns dels seus components van crear posteriorment Jefferson Starship i altres Hot Tuna, però això ja és una altra història.

Captain Beefheart & His Magic Band – Gimme dat harp boy 1968

Tenint com a cantant, harmònica i líder a Don Van Vliet que era conegut com Captain Beefheart, nascut a Glendale, Califòrnia, el 15 de gener de 1941, us porto ara a un dels grups més rellevants dins del rock psicodèlic californià, encara que avui siguin poc recordats i és que en el seu moment no van tenir gairebé rellevància a Espanya, de fet crec que els seus discos mai van arribar a publicar-se al país en el seu moment. La veritat és que la Magic Band es va crear l'any 1965 i posteriorment es van unir a Don Van Vliet. Per la Magic Band han passat gent de la talla de Bill Harkleroad (guitarra i guitarra Slid), Mark Boston (baix i guitarra), Drumbo John French (bateria i percussió), Ed Marimba de veritable nom Art Tripp (bateria, percussió, marimba, piano i harpsichord), Elliot Ingber (guitarra), The Mascara Snake que es deia realment Victor Hayden (veu i clarinet), Denny Walley (cantant) i Gary Lucas (cantant), de fet va ser una banda molt inestable pel que fa a músics. L'any 2003 la Magic Band va tornar a reunir-se i crec que segueixen en actiu. En el segon àlbum de Captain Beefheart & His Magic Band,, titulat genèricament "Strictly Personal", es va incloure aquest tema que avui compartirem a Un Toc de Rock i el LP es va començar a gravar el 25 d’abril del 1968, finalitzant-se les sessions el 2 de maig. Els enregistraments es van realitzar en els estudis Sunset Sound de Hollywood, va ser produït per Bob Krasnow i es va publicar a l'octubre del 68 a través del segell Buddah Records. En la gravació d'aquest àlbum van intervenir Don Van Vliet al costat d'Alex St. Clair (guitarra), Jeff Cotton (guitarra), Jerry Handley (baix) i John French (bateria). He de reconèixer que el principal àlbum en la carrera de Captain Beefheart & His Magic Band va ser "Trout Mask Replica", editat al 1969 i produït per Frank Zappa. Van estar en actiu fins al 1982. Captain Beefheart es va retirar al seu ranxo, prop del desert de Mojave, a Califòrnia i es va dedicar a pintar i també a l'escultura, la seva obra ha estat reconeguda com "neo-primitiu-abstracte-expressionista". Va morir el 17 de desembre del 2010 a causa de complicacions ocasiones per l'esclerosi múltiple que patia. En total Captain Beefheart & His Magic Band van gravar 13 àlbums d'estudi i 4 en directe, un d'ells amb Frank Zappa. El director Anton Corbijn va realitzar una pel·lícula documental sobre Don Van Vliet (a la foto) l'any 1993 que es va titular “Some Yo Yo Stuff".

Moby Grape – Indifferenc 1967

Els Moby Grape van ser una banda nord-americana creada a San Francisco per Mathew Katz que havia estat manager de Jefferson Airplane, junt amb  el bateria d'aquest grup Skip Spence, quan tots dos van deixá els seus rols en la banda californiana. Se'ls van unir el guitarra Jerry Miller i el bateria Don Stevenson que eren ex-membres de The Frantics, el guitarrista i fill de l'actriu Loretta Young, Peter Lewis que venia de The Cornells, el baixista Bob Mosley de The Misfits, al costat de Skip Spence que va passar a ser guitarrista en lloc de bateria. Tots componien junts, utilitzaven tres guitarres i cantaven tots ells, el que va donar a Moby Grape un so molt característic. L'altre grup important amb tres guitarristes en aquell moment era Buffalo Springfield on estaven Stephen Stills i Neil Young. Aquest tema que escoltem ara us el he extret del seu primer LP, publicat el any 1967, amb el nom del grup per títol i que va arribar al lloc 24 del Billboard. També al 1967 Moby Grape va actuar al llegendari Monterrey Pop Festival en el qual també van intervindre Laura Nyron i Otis Redding, entre molts altres, però la pel·lícula de la seva actuació mai es va publicar pel fet que Katz, el manager, tenia tots els drets i no ho va autoritzar. Skip que patia esquizofrènia provocada per l'abús de drogues, els va deixar l'any 1969 i va gravar un disc en solitari, però per el grup va començar una desfilada de músics que va acabar finalment amb la seva dissolució a mitjans dels 70. Moby Grape van tenir molts problemes amb Katz, el mànager, pel fet que tots els registres estaven al seu nom, clar que també va ser el que va finançar a la banda i els avançava tots els diners que necessitaven

Janis Joplin – To love somebody 1969

Composada per Barry i Robin Gibb i gravada anteriorment per The Bee Gees, aquesta cançó va ser versionada per Janis Joplin que la va incloure en el seu àlbum "I Got Dem Ol 'Kozmic Blues Again Mama!", Publicat per Columbia el 11 de setembre del 1969 i que va ser reeditat en format CD i remasteritzat l'any 2003, incloent tres cançons més, algunes gravades en viu. Es va convertir en un dels grans èxits de la Perla, també anomenada La Rosa, i ara la compartirem a Un Toc de Rock. L'àlbum va ser Disc d'Or als Estats Units. Janis el va gravar després de deixar la Big Brother and the Holding Company, va ser el seu primer disc signat només com Janis Joplin i el so deixa de banda el rock psicodèlic i s'enfoca més cap al soul i el R & B. Va comptar en els enregistraments amb Goldy McJohn (òrgan), Michael Monarch (guitarra) i Jerry Edmonton (tambors), encara que no consten en els títols de crèdit, si ho estan Sam Andrew (guitarrra i cors), Mike Bloomfield (guitarra), Brad Campbell (baix i metalls), Richard Kermod (òrgan i, teclats), Gabriel Mekle (òrgan), Maury Baker (bateria), Lonnie Castille (tambors), Terry Clements (saxofon), Cornelius Flowers (saxofon), i Luis Gasca (trompeta ). La veritat és que va ser criticat pels puristes seguidors de Janis que van opinar era un disc "fred" i els músics no estaven integrats. La fusió de la música folk, hippie i el R & B va arribar amb gent com Janis Joplin, una de les grans triomfadores del Festival Woodstock 69. En ella si que es ratifica allò de "flors i drogues". Va morir per sobredosi quan semblava que havia superat les crisis i deixat les substàncies psicotròpiques, el 4 d'octubre de 1970, tenia 27 anys. La veritat es que va comerçar a tindre problemes amb les drogues i l’alcohol quan tenía només 16 anys i va arrivar a pesar sols 35 kilos. Janis va néixer a Port Arthur, Texas, el 19 de gener de 1943. L’any 2008, la revista Rolling Stone la va col·locar en el lloc 28 en el llistat dels “Millors cantants de tots els temps”.

Grateful Dead – Sugar Magnolia 1970

Curiosament Grateful Dead, una de les millors bandes sorgides a Haight-Ashbury, a San Francisco i liderats per Jerry Garcia, van ser considerats un grup "maleït". Els temes editats en single no van funcionar mai, ells eren una banda d'àlbums. Es van crear a Palo Alto, Califòrnia, l’any 1965 i inicialment s'anomenaren The Warlocks, començant dins de l'ona folk i es van passar a l'elèctrica després d'assitir a un concert de The Lovin 'Spoonful, Van estar en actiu fins al seu últim concert que va tenir lloc el 9 de juliol de 1995 a l'estadi Soldier Field de Chicago. La mort de Jerry García poc després, al mes d'agost, va ser la fi del grup. Aquest tema que us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock es trobava a l'album “American beauty”, editat el 1 de novembre del 1970 i es va gravar en els Wally Heider Studios de San Francisco. Va aconseguir la posició 30 en les llistes del Billboard i va aconseguir ser disc d'or als Estats Units ja al juliol del 74, però en 1986 va ser certificat com Disc de Platí i al 2001 va ser doble Disc de Platí. En aquest enregistrament Grateful Dead estava integrat per Jerry Garcia (guitarra, pedal steel, piano i cors), Phil Lesh (baix, guitarra, piano i cors), Bob Weir (guitarra i cors), Pigpen Ron McKernan (harmònica i cors), Mickey Hart (percusió), Bill Kreutzmann (bateria) i Robert Hunter (cantant), però van comptar amb moltes col·laboracions, entre elles es trobaven Dave Torbert (baix), David Nelson (guitarra), David Grisman (mandolina), Howard Wales ( orgue i piano) i Ned Lagin (piano). En single es va extreure el tema "Truckin'". El guitarra Jerry García, de nom real Jerome John Garcia, va néixer a San Francisco el 1 d’agost de 1942 i va morir a Forest Knolls, Califòrnia, un 9 d’agost del 1995 a causa d'un atac al cor. També va gravar en solitari, amb la Jerry García Band, New Riders of the Purple Sage, Old and in the Way, Legion of Mary, a més d'haver realitzat al llarg de la seva vida moltes col·laboracions. A principis de 2015, es va anunciar la celebració de tres concerts amb motiu del 50 aniversari de la fundació de la banda i que es van realitzar precisament a l'estadi Soldier Field, on havien fet l'últim.

Crosby, Still & Nash – Marrakesh Express 1969

La veritat es que jo vaig descobrir a la primera superbanda nord-americana de la història del rock amb aquest tema que va ser el seu primer single i també es va publicar aquí al pais. La caràtula que us he possar al blog es de l'edició espanyola, un disc que va ser publicat per Atlantic i distribuït a Espanya per Hispavox. A partir del segon discs Crosby, Still & Nash van incorporar a Neil Young, però en aquest álbum només eren ells tres, de fet Neil Young sols va estar amb ells a un sol disc “Deja vu”. L'àlbum de debut es va titular simplement "Crosby, Stills and Nash" i va sortir a la venda el maig de 1969, arribant al lloc 6 als Estats Units i al 24 a Anglaterra. Tots tres músics tenien àmplia experiència i havien tocat en grups com The Hollies, The Byrds, Buffalo Springfield que escoltarem així mateix més tard, The Continentals i altres. Crosby, Still & Nash, la primera superbanda del rock americà, eren tres super genis de la música: David Crosby (Los Angeles, 14 d'agost de 1941), Graham Nash (Lancashire, Anglaterra, 2 de febrer de 1942) que havia estat component dels The Hollies i Stephen Stills (Dallas, Texas, 3 de gener de 1945). Despres s’els uniria el guitarrista i cantant canadenc Neil Young (Toronto, Ontario, 12 de novembre de 1945), passan a ser Crosby, Still, Nash & Young i van gravar el que posiblement sigui el seu millor LP “Deja Vu”. El problema era que Neil Young era massa “dur” amb la seva música i no quadrava amb la dels seus companys i finalmente va marxar-se i va crear Neil Young & The Crazy Horses.

The Byrds – Me Tambourine Man 1965

Ells van ser els culpables de l'electrificació de Bob Dylan quan The Byrds van agafar aquesta cançó del "jueu errant" i la van versionà amb un caire country-rock, convertint-la en una de les cançons claus i mítiques del segle XX. The Byrds van ser considerats inicialment com la resposta a la invasió beat britànica a Amèrica. Eren Roger McGuinn (Chicago, 1941), Gene Clark (Tipton, Missouri 1941), David Crosby (Los Angeles 1941), Chris Hillman (Los Angeles 1942) i el bateria Michael Clarke (Texas, 1944), alguns d'ells venien dels Buffalo Springfield. Quan van començar imitaven als Beatles i això va fer que Columbia es proposés treure'ls un disc, és clar que ells en aquell moment es deien Jet Set. El 26 de novembre de 1964 els Jet Set van canviar oficialment el seu nom pel el de The Byrds, els Ocells, però amb una errata per diferenciar-los d’un grup britànic que es deie The Birds. El productor Terry Melcher i Jim Dickson de la discogràfica, volien que gravessin "Mr Tambourine man" de Dylan, però ells no estaven conformes i van abandonar els assaigs a l'estudi de gravació. La veritat és que Columbia amb ells es va curar en salut i els va fer signar un contracte per només 6 mesos i que no obligava a la discogràfica més que ha gravar quatre cançons, però no a publicar-les. Finalment el 20 de gener de 1965 es va celebrar la sessió d'enregistrament de "Mr Tambourine Man" i també es va gravar "I Knew I'd Want You", però només va tocar Roger McGuinn i van cantar David Crosby i Michael Clark, la resta eren músics de sessió. El grup no va consentir que això tornés a passar mai més. El primer disc de The Byrds s'havia d'haver publicat al febrer, però es va tornar a gravar el 8 de març per que als productors no els hi agradava el resultat, encara que Columbia tampoc es decidia a publicar-lo. Finalment l'abril de 1965 "Mr Tambourine Man" va sortir a la venda i gairebé immediatament The Byrds van aconseguir el número 1 a nivell mundial, començant per Califòrnia. A partir de l'any 1966 els canvis de components a The Byrds van ser continus i cal destacar a Gram Parsons, Kevin Kelly i Clarence White, entre d'altres, fins que a principis dels 70 es van desfer. Aquesta cançó va donà títol al seu primer LP.

Barry McGuire – Eve of destruction 1965

Barry McGuire, un cantant i compositor nord americà al que ara escoltare al Un Toc de Rock d’avui, va ser un estendard, tot una icona del moviment de protesta hippie, encara que és d'aquests cantants d'un sol hit en una cursa bastant àmplia i Barry McGuire va gravar gairebé una vintena de discos, la veritat es que amb més pena que glòria, això si, almenys aquí al nostre pais. Aquesta cançó que compartirem ara aquí al programa, es va titular en espanyol "Dies sense demà" i hi ha una gran versió a carrec del grup valencià Los Huracanes. És un cant en contra de la guerra, en referencia a la del Viet Nam i el bel·licisme, d'una generació que va voler enfrontar-se amb flors als fusells i cridaven alló de "Fes l'amor i no la guerra", aixó si, mentre es posaven fins el cul de LSD, marihuana i veient núvols i floretes de colors que els portaven cap a paradisos de ficció, però no podem negar que “Eve of destruction” de Barry McGuire va ser tot un himne generacional. Es tracta d’una composició de P. F. Sloan que la va escriure el mateix any 1965. El cantant Barry McGuire va néixer a Oklahoma City el 15 d'octubre de 1935. Barry McGuire segueix en actiu, si bé avui en dia viu de les rendes i el ressó d'aquesta cançó.

The Beach Boys – Good vibrations 1966

Tot i l'àmplia trajectòria professional del grup californià The Beach Boys, aquest tema, una  extraordinària balada, va ser la que els va introduir realment en el mercat espanyol, tot i que la cançó va patir la censura que durant un temps no va deixar que s’emetes per la ràdio al jutjar que era una cançó amb una càrrega massa sensual. The Beach Boys es trobaven dins de la surf music i el grup estava integrat pels tres germans Wilson: Brian (compositor, cantant, baix i piano), Carl (guitarra i veu) i Dennis (bateria, veu i de vegades piano), juntament amb un cosí de la família Mike Love (veu, teclats, saxofon i electroteremín), un company d'estudi de Brian, Al Jardine (guitarra i veu) i Bruce Johnston (veu, baix i piano). Les seves àmplies harmonies vocals destaquen en aquesta cançó que també inclou instruments rés convencionals com l’arpa. Va ser adoptada pel moviment hippy i si bé inicicalment es tenia que incloure al LP "Pet Sounds" que The Beach Boys van editar l’any 1966, finalment no ho va ser, tot i treure el single casi al mateix temps. Gairebé totes les cançons de l’àlbum, aquesta també, van ser composades per Brian Wilson en col·laboració amb Tony Asher. Aquell disc va canviar l'estil del grup que en un principi no volien gravar-l'es i les seves lletres també eren molt diferents, més compromeses i menys desenfadades. El grup no confiava que l'àlbum tingués èxit, però Brian Wilson va covèncer-los per gravar-lo, encara que Mike Love es va oposar a Brian i va seguir opinant que l'àlbum fracassaria. La veritat és que no va obtenir l'èxit a què el grup estava acostumat, de fet va ser el seu primer gran fracàs comercial, però és una obra esplèndida i segons va manifestar Paul McCartney: "És el millor disc vocal mai gravat" i va confessar que va servir d'inspiració per al "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band". El tema "Good Vibrations" es va gravar la nit del 17 de febrer de 1966 a Los Angeles, sent número 1 a les llistas tant als Estats Units com a Anglaterra, sent nominat als Grammy i ha estat considerada una de les millors cançins de tots els temps. Per cert, a l’Espanya dels anys seixanta hi va haver una bona versió en castellà a carrec dels Javaloyas.

Buffalo Springfield – Kind woman 1968

Una altra de les grans bandes sorgides a la Costa Oest, una autèntica escola de músics de la qual van sorgir noms mítics del rock internacional, van ser Buffalo Sprinfrield. Aquesta cançó, composta per Billy Furay, tancava el seu tercer i últim àlbum, titulat genèricament "Last time around", publicat en 1968 i a l'enregistrament Buffalo Springfield eren Richie Furay guitarra i veu), Dewey Martin (bateria), Jim Messina (baix i veu), Stephen Stills (guitarra, piano, òrgan, baix, percussió i veu), Neil Young (guitarra, harmònica, piano i veu) i Bruce Palmer (baix), encara que aquest no consta en els títols de crèdit ni a les fotografies del disc, però va intervenir en sis dels temes, comptant amb les col·laboracions de Buddy Miles (bateria), Jimmy Karstein (bateria), Gary Marker (baix), Rusty Young (pedal steel i guitarra) i Richard Davis (baix). Després la majoria dels seus components van tenir interessants carreres en solitari i amb diversos grups, entre ells The Desert Rose Band, Crosby, Stills, Nash & Young, Poco, Manassas i Loggins and Messina. Buffalo Springfueld es van crear a l'abril del 1966 a Los Angeles, encara que alguns dels seus músics, com Neil Young i Bruce Palmer eren canadencs. La veritat és que la curta carrera del grup que es va separar en el 68, era la crònica d'una mort anunciada, i tot i que van gravar tres discos genials, la seva carrera va estar marcada per lluites internes, arrestos relacionats amb el consum o possessió de drogues i constants canvis entre els membres del grup que finalment van ocasionar la seva dissolució. Masses estrelles en un mateix cistell. Per cert, al llarg dels anys s'han anat editant discos seus en els que han col$locat cançons rebutjades, maquetes, gravacions en directe de baixa qualitat i altres productes per treure els diners al personal. Us explicaré que quan començaven, van ser la banda resident del popular Whisky A Go Go, a Hollywood, des del 2 de maig al 18 de juny del 1966.

Otis Redding – Sitting on the Dock of the Bay 1968

Acabarem el programa d’avui escoltant al Rei del Soul i aquesta cançó dedicada a la badia de San Francisco, l'obra pòstuma d'aquest cantant de color. La mort d'Otis Redding en un accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, quan només tenia 26 anys d'edat, va representar un impacte en el món de la música. Va ser el Rei del Soul, però també el van anomenar Mr Pitiful i va portar el gènere al més alt, separant-lo completament del Rythm & Blues imperant i fent que el soul fos un gènere en majúscules i amb entitat pròpia. Aquell accident ocorregut a Lake Monona, a les afores de Madison i a només tres minuts del seu destí, va acabar amb la vida de Otis Redding i amb tots els membres, excepte James Alexander i Ben Cauley, del seu grup d'acompanyament The Bar-Keys, en estavellar-se l'avioneta. Als seus funerals van assistir més de 5000 persones a l'auditori municipal de la seva ciutat adoptiva Macon, Georgia. Curiosament el major èxit de la seva carrera va ser el single "Sittin 'on the dock of the bay" que escoltem ara a Un Toc de Rock i que havia acabat de gravar poc abans de morir, però que es va posar a la venda un mes després de l'accident, amb “Sweet Lorene” a la cara B. Ocupa el lloc 28 en la llista de les 500 millors cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone i ha sigut molt versionada, inclus per Pearl Jam. Va ser el seu disc pòstum. Els seus començaments també són molt interessants ja que va començar acompanyant a Johnny Jenkins i en una sessió d'enregistrament per a la Stax, quedaven diverses hores lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de Stax) va decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding gravés dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine", el seu primer èxit. La seva veu passava de ser acariciadora i vellutada a fort i punyent, això li va donar una amplitud de registre que el va convertir en el que va ser, un Rei

La frase d'avui és de Paul Joseph Goebbels que va ser ministre de Propaganda nazi i va manifestar certa vegada una cosa que avui podríem aplicar a molts polítics per que l'utilitzen i molt.

"Una mentida repetida moltes vegades es
converteix en una gran veritat”

Conclou per avui Un Toc de Rock, ara us quedareu amb la companyia d’aquelles emissores per les que sortim a l’aire dues vegades cada setmana o bé vía internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i baixaré la barraqueta fins el proper programa. Porteu-se bé i no feu rés que jo no faria.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)