Avui començarem
Un Toc de Rock amb rock and roll i escoltant al grup Zapatón, liderat per Tony
Luz, un històric de la música a Espanya, però també comptarem amb Ilegales, La Frontera, Harmonica Coixa
Blues Band, Los Elegantes, Fuego que venen amb Carmen Canela, Guillem d’Efak,
Hot Fusion Blues, Gossos, Hilario Camacho, Guaraná, Esmeralda Grao, Jennifer
Rush i Alberto Bourbon. Escoltant-los tornarem al passat, tornarem a recordar
moments del nostre ahir que us arribaran des de totes les emissores per les que
escoltes el programa dues vegades per setmana o internet, cas de que t’el
descarreguis del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i torno a a
posarme en marxa un vegada més, ara toca obrir la barraqueta i ho fare
dient-vos que sempre sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Zapatón – Crema
de rock and roll 1977
Un dels històrics
del rock espanyol dels seixanta és Tony Luz, un músic que va militar a Los
Pekenikes pràcticament des dels seus inicis fins a principis dels setanta, els
va deixar en el 71. Aviá destacat com a compositor i bàsicament a principis de
la dècada, es va dedicar a tasques de producció, però l'any 1976 va tornar pels
seus furs i va crear una banda anomenada Zapatón amb la què es va dedicar a fer
rock and roll. Van fitxar amb la el segell Hispavox i van publicar un sol àlbum
titulat "Zapatón" al 1977, tot i que un any abans havian editat un
single amb una mena de nadala "Feliz Navidad". Zapatón l'integraven
Rafa Fortes (guitarra), Enrique Guerrero (baix i contrabaix), Antonio
Martín-Caruana "Ñete" (bateria) i Tony Luz (veu i guitarra), però val a dir que aquest tema que us he
seleccionat per començar Un Toc de Rock i que era una composició del propi Tony
Luz, és instrumental. A l'àlbum també s'inclouen versions de rock clàssics, a
més d'alguns temes de Los Pekenikes 
i un parell o tres de cançons escrites per
Tony Luz, de nom complet Antonio Luz Payero (a la foto asegut), nascut l'any 1943. Sempre vinculat a
Hispavox, va treballar com a dissenyador gràfic per al segell després de
desfer-se Zapatón i va realitzar produccions fins que i prenent el nom del tema
de The Beatles "Hey Bulldog" va fundar una bona banda de rock and
roll, anomenada Bulldog que va estar en actiu de 1979 fins 1986, posteriormente
crearía altres grups, entre ells El Purgatorio, La Brigada Senil, Perro
Viejo i Los Silvertones. Tony també va produir un parell de discos de Los
Rebeldes, un altre de Loquillo i Los Trogloditas, Los Hurones i més gent.
Ñete per la seva part es va incorporar a Nacha Pop. 
Ilegales – El
fantasma de la autopista 1988
Un dels millors
discos de Ilegales, la banda liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez
(Aviles, 1 de maig de 1955) i que es un bon col·leccioniste de guitarres, és
"Chicos pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox l’any 1988
i del que us trec aquest tema ple de contingut parapsicologic i que ens parla
d’aquella llegenda urbana sobre la noia que fa autostop i resulta ser un
fantasma que desapareix del vehicle en marxa. Parlan de Ilegales, el 5 d'agost
de1 1989 jo vaig organitzar un concert al camp de futbol de Salou. Cap de
cartell eren Los Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de
Barcelona Ipso Facto i els madrilenys La Coartada, sota el títul genéric “Rock en la Medianoche” ja que el
concert començaria a les dotze de la nit. Aquell matí de dissabte, tot estava
preparat al camp de futbol. No havia caigut ni una gota de pluja en tot el que
portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els camions amb
l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va començar a
ploure. 
Caigueren mes de 150
litres de plutga per metre cuadrat en poc mes d’un hora
i tot Salou es va inundar, com era habitual. Va caure, com va dir un amic
argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel
fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan estava trucant per
telèfon des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va
caure a la caseta i hem va afectàr a través del telèfon que es va cremar. Els
aficionats es van quedar sense concert, però l'empresari no va perdre res ja
que tot estava assegurat i ben assegurat i en els salons de l'Hotel Caspel, a
Salou, Ilegales, La Coartada,
Adhesivo i Ipso Facto (Els dos últims grups eren de la meva escuderia) es van
muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de
l'hotel van començar a queixar-se per el soroll. Com és la gent! Total… Qui
dorm a les cuatre de la matinada a Salou? Bromes a part, perdoneu les
molesties. La veritat es que he organitzat diversos concerts amb Ilegales,
recordo un de molt gratificant a la Discoteca Torn de L'Hospitalet de l'Infant. Per
cert, el passat any 2015 Ilegales van treure un nou disc titulat “La vida es
fuego”
La Frontera – El límite 1989
L'any 1985
sorgeix aquesta bona banda de rock anomenada La Frontera, integrada en
els seus inicis per Javier Andreu que venia del grup La Visión, Tony Marmota que
militava a Los Porkys, José Bataglio que tocava amb Los Esqueletos, Quino
Maqueda de Reprises i Rafa Hernández que havia militat en el grup Octubre. Tots
ells estudiaven a la Facultat
de Ciències de la
Informació de Madrid i primer s'anomenarien Las Muñecas
Repollo. Després de guanyar el primer premi al festival de rock de Madrid amb
"Duelo al sol", Rafa Hernández abandona el grup per fundar amb els
seus companys d'Octubre i els ex Números Rojos Guille i Fernando Martín el grup
Desperados i entra Toti Arboles que venia de 
Magia Blanca. A partir d'aquest moment es van produint canvis en el
grup, encara que sempre sota el lideratge de Javier Andreu. Aquesta cançó,
possiblement la més rellevant de la seva carrera, es va incloure en el quart
àlbum d'estudi de La Frontera,
publicat l'any 1989 i titulat "Rosa de los Vientos", anteriorment
s'havia editat també un recopilatori. Quan es trobaven gravant el disc els
deixa Toti Arboles i es va incorporar Charlie Fierro al piano i teclats i que
va estar amb La Frontera
durant vuit anys. La Frontera
segueixen en actiu i al febrer de 2011 van publicar el que és el seu últim disc
fins al moment, "Rivas Creek".
Los Elegantes –
La calle del ritmo 1983
Quan Juan Ignacio
de Miguel va abandonar Los Elegantes, per motius de treball, i va ser
substituït com a cantant per Emilio López, després d'haver-se publicat el seu
segon single, es van convertir en quartet i l'any 1983 publicarien un
maxi-single a través del segell Rara Avis amb tres cançons: "La calle del
ritmo" que escoltarem ara, "Cristina" i "Estoy fuera de
sitio". Arran d'aquest disc van conèixer el locutor Rafael Abitbol, de
Ràdio Espanya onda 2 que els va promociona i aconsegueix que gravin el seu
primer LP que ell mateix produeix i es va titular "¡Ponte ya a
bailar!", era l’any 1984 i el trauria el segell Zafiro. Los Elegantes van
ser una de les bones bandes de rock and roll sorgides al Madrid de la movida.
En aquest enregistrament Los Elegantes són el guitarrista Juanma del Olmo que
havia tocat amb el mític grup Zombies, Emilio López que cantava i crec tocava 
també la guitarra, el baixista José Luis de la Peña que venia de Glutamato Ye-Yé i Carlos Hens
davant de la bateria. L'últim baixista va ser Amando Cifuentes (ex Desperados),
amb ell van gravar el seu últim disc "A fuego lento", l'any 1991
S'havien creat el 1979 i es van mantenir en actiu fins al 1991, encara que
oficialment Los Elegantes mai van anunciar la seva dissolució. Val a dir que
Los Elegantes no van ser un grup de vendes massives ni cap de llistes, però els
seus treballs sempre van ser molt dignes, malgrat els esforços per
comercialitzar-los de la discogràfica Zafiro que fins i tot els van fer gravar
una versió del "Soy tremendo" de Rocky Roberts que es va publicar
també en versió maxi single per a discoteques.
Harmónica Coixa
Blues Band – Rambling on my mind 1991
Harmónica Coixa
Blues Band és una gran banda de blues que ens va arribar des de les Illes
Balears. Estaven liderats per Víctor Uris a l'harmònica, un gran músic
mallorquí lligat a una cadira de rodes, encara que demostrant la seva ironia ja
veieu amb quin nom va batejar al grup. Es van crear l'any 1982 i al costat de
Víctor Uris que durant un temps crec que va ser component dels Z-66 es trobava
Toni Reynés que havia estat membre dels grups Ikuri, Prana i Tapones Voladores,
sense oblidar al tercer que era Pep Banyo. Aquest disc és un dels millors que
van publicar i va ser editat pel segell Blau propietat de Miquel Àngel i va
comptar amb la producció de Joan Bibiloni, encara que no estic segur del tot.
Si estic segur que van comptar amb la col·laboració de Big Mama Montse i el
guitarrista Vicenç Caldentey. L'àlbum es va titular genèricament "Walking
Blues" i d’ell us he extret aquesta versió del tema de Robert Johnson que
fins i tot ha versionat Eric Clapton. Harmónica Coixa Blues Band van gravar el
seu primer disc amb el nom del grup per títol l'any 1988 i van comptar en
aquella ocasió amb les col·laboracions de Erroll Woiski, Joan Bibiloni i 
Deborah
Carter i aquest si que va ser produït per l'amic Joan Bibiloni. Víctor Uris (a
la foto) neix a Palma de Mallorca l’any 1958 i es un músic de formació
autodidacta. L’any 1994 el grupo es separa i Víctor crea un tercet amb Big Mama
Montse i el guitarra Amadeu Casas gravan un parell de discos i alguna de les
seves cançons ja les hem escoltat a Un Toc de Rock. L’any 1999 actuen a
l’Auditorium de Palma de Mallorca obrint els dos concerts de Van Morrison. Víctor
Uris ha col·laborat amb Antonio Vega, Jarabe de Palo, Johnny Copeland, Kevin
Ayers, Phil May Band, Joan Bibiloni, Max Sunyer, Salvador Font, Andreu Galmes,
Tomeu Penya, Lorenzo Santamaria, Toni Pastor, Pepe Milan, Daniel Higienico,
Concha Buika, Toni Xuclà, Cap Pela, Big Mama i d'altres.
Hot Fusion Blues
– Rail Road Boogie Blues 1996
Avui us porto per
compartir a Un Toc de Rock a Hot Fusion Blues, un grup que va ser creat a
Madrid, l'any 1994, pel seu guitarrista i líder Carlos Noè Lefle. En els seus
primers tres anys realitzen concerts per tot el país comptant amb la cantant de
color nord-americana Velma Powell, desenvolupant un blues al més pur estil
Chicago. En aquesta època actuen, gràcies al amic Mikel Barsa, al costat de
figures com Mick Taylor (Rolling Stones), Snowy White (Pink Floyd), Carey Bell
(John Lee Hooker) i graven el CD "Rail Road Boogie Blues" editat per
Barsa Promocions l'any 1996 i que seria el seu debut discogràfic. En aquest
disc el grup l'integren Velma Powell a la veu, Carlos Noé com a guitarra i
líder de la banda, Íñigo Azurmendi (contrabaix i cantant) i Nirankar Khalsa
(bateria i cantant). En la gravació del CD, 
del que us he extret aquesta peça que compartim ara a Un Toc de Rock, col·labora Alejandro Pérez al saxo
en alguns dels temes i es va gravar en els Estudis Eldorado que crec recordar eren
propietat de Tony Reinoso, si be no estic segur, en sessions en directe que
només van durar tres dies, de l'1 al 3 desembre 1995. Per cert, en algunes de
les cançons incloses en l'àlbum, els músics van ser gravats "a
traïció", és a dir, ni ells mateixos sabien que els estaven gravant. Quan
Velma va deixar Hot Fusion Blues es van convertir en trio. En el 98 graven
"Impressions" entremesclant tocs de jazz-fussion. Amb l'arribada del
nou segle, l'any 2000, s'uneixen amb el saxofonista Malik Yaquby formant un
quartet més consolidat.
Velma Powell, cantant dels Hot Fusion Blues en aquesta gravació
Fuego! con Carmen
Canela – Route 66 1994
Ara al programa
us porto tot un clàssic del rhythm and blues molt proper al jazz i el títol
original és "(Get Your Kicks On) Route 66". Va ser escrita per Bobby
Troup per el Nat King Cole Trio qué van ser els primers en enregistrar-la l’any
1946. Hi ha una altra gran versió de Perry Como de 1959 i l'han gravat fins els
Rolling Stones, passant per Tom Petty, The Outlaws, Chuck Berry, The Brian
Setzer Orchestra, Bob Dylan, Manhattan Transfer i moltisims mes. La veritat és
que es tracta d'un tema que han tocat gairebé tots els músics de rock, blues,
jazz i R & B. El dia 19 de març de 1993 a la sala Otto Zuzt de Barcelona, dirigida
en aquells temps pel meu amic Fede Sardà, es va installar un estudi mòbil i el
grup barceloní Fuego! va gravar un CD titulat "Let's play the blues"
del que us extrec aquest tema que compta amb la col·laboració de la barcelonina
Carme Canela (a la foto), una de les millors veus del R & B, blues i jazz
de Catalunya. L'àlbum es va gravar en el curs de dos concerts realitzats en
dies consecutius i es va editar a 
finals de 1994 a través del segell AZ
Records propietat de Braulio Paz. Va ser un treball de Fuego! ple de qualitat i
R & B amb versions i cançons pròpies que també va comptar amb les
col·laboracions de Big Mama Montse, Dani Nel-lo, Julio Lobos, Jaco Abel, Vicente Zumel,
Patrice Manget i uns quants més. Fuego! eren la banda creada per el guitarrista
Joan Vinyals (Barcelona, 1958), al costat de Enric "Nota" Parés, Xavi
"Bubu" Prats i Jacint Bonell. Encara que en aquest disc crec que eren
un trio. Joan Vinyals a l’any 1972 forma el grup Fuego! amb Jordi Bonell i
Andreu Simón, amb els que no ha parat de fer actuacions des d'aleshores. Uns
anys més tard forma part del grup Arsenik, amb els qui toca música pròpia
orientada al Rythm'n Blues i pop. Durant un temps va acompanyà al cantant
gitano Chango. Va ser o és profesor del Taller de Músics de Barcelona i va
formar part de Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i Batiste, Cece
Giannotti-Joan Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a la vegada que
toca i col·labora amb molt diversos músics: Ramoncín, Luz Casal, Yoko Ono, Zé
Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex Warner, Big Mama Montse,
Dani Nel·lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. Precisament el dia que hem va regalar
aquest CD feie un concert amb la
Dharma, crec que va ser a Reus, al Parc de Sant Jordi, o pot
ser era amb Los Rebeldes, ara no ho tinc clar.
El gran guitarrista català Joan Vinyals, líder del grup Fuego!
Guillem d’Efak –
Febre 1965
Ara viatjarem als
seixanta i a Un Toc de Rock us porto tot un clàsic del blues. Aquest EP de
Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc
Burrull al piano i la direcció musical i que també va ser el productor, de fet
era el director musical del segell Concentric, incloïa el clàssic del blues
americà "Febre", composat per John Davenport i Eddy Cooley i el
primer que la va gravar va ser Little Willie John a l’any 1956, si bé qui
millor la va clasificar en llistes als Estats Units va ser Peggy Lee. També hi
trobem "Com ahir", versió del tema del film "Casablanca",
"Setembre, temps Plujos" i "Plorant", totes les lletres van
ser adaptades al català per Ramon Folch i Camarasa. La veritat es que jo sento
una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant de color nascut a
Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a Mallorca l'any 1995, de
veritable 
nom Guillem Fullana i Fada d'Efak, va formar part de la Nova Cançó per dret
propi. Era un home que cridava l’atenció: Era de color, cantava en català,
perteneixia a la Nova Cançó
i va escriure llibres, poemes i cançons en català. Un extrany coctel. Com us
deie escriptor, poeta, compositor i cantant, Guillem d’Efak va compondre moltes
cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va
enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del
mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni
Parera Fons, un altre mallorquí a qui escoltarem en un altre ocasió i que va
composar l’himne dels Jocs Paralimpics Barcelona 92. Per cert Guillem D'Efak va
gravar també per el segell Concentric, propietat de Josep Maria Espinas, un
disco compartit de Nadales, era així mateix un EP.
Guaraná – En la
casa de Inés 2001
Actualment en el
grup alacantí Guaraná crec que ja només
trobem a Juanra Arnaiz (a la foto) i David Navarro de la primitiva formació. De
fet tots dos van ser els fundadors de Guaraná, encara que van començar l’any
1998 com a duet i dient-se Popstar per a l'any següent i després de unir-se'ls
Vicente Mirás i Francisco Cherro que els van deixar després del seu segon àlbum
i Cuco Chelinni que també va deixar Guaraná, aquest l'any 2005. Els xicots van
traslladar-se a Madrid i començan a tocar al metro de la capital del Regne i ja
l’any 2000 convertir-se ja en Guaraná. "En la casa de 
Inés" és possiblement
la cançó més popular en la seva carrera professional, es trobava en el seu disc
de debut "El Efecto Guaraná" que va editar Sony Music el gener de
l’any 2001. Guaraná tenen gravats cinc àlbums d'estudi i una mena de
recopilatori que van publicar l'any 2010 titulat "Grabaciones
2000-2010" amb els seus vells èxits gravats de nou i comptan amb les
col·laboracions de David Summers, Taxi, Marta Botia de Ella Balila Sola o
Giorgina. Per cert, hi ha un grup, crec que brasileiro que es diuen Guarana
Band, però no tenen res a veure amb els espanyols.
Gossos – Tens un
amic 2006
Aquesta cançó que
escoltem ara es una bona versió que fan del tema de Carole King que també va
gravar, a part d’ella mateixa, el cantautor James Taylor, pero la veritat es
que ha estat molt versionada al llarg dels anys. Gossos la van gravar per la Marató de TV3 del 2006,
fent-se servir la cançó per la falca promocional. L'estiu de 1993, els
manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van unir per
crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixa que han tingut una carrera que
han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus primers
discos. La veritat i us ho he dit en diverses ocasions, és que jo trobo a
faltar aquells Gossos dels seus inicis, quan basaven el seu repertori en
cançons acústiques i bons jocs de veus, en una línies que va fer que se'ls
comparés amb els nord-americans Crosby, Still, Nash & Young i els va obrir
les portes del mercat discogràfic català. Finalment l’any 2002 van incorporar
al bateria Santi Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD
"El Jardí del Temps" a l'any següent, passant a ser simplement una
banda més de rock en català, amb seguidors 
acèrrims, això si, però la veritat
és que poc aporten al món del rock, llevat bones cançons que no és poc. L'any
2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De viaje" que no va
ser ben rebut pels seus seguidors, que el van interpretar com una
comercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol banda que es preï
no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat possible de
públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre
quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va
criticar oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà i anglès,
potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus concerts ni tan
sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a intentar
imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es van negar
a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. És clar que quan hi
ha poc de nou que oferir molts prefereixen seguir sent el que és manté a casa
en lloc de sortir a lluitar fora. Els teus sempre et volen i accepten tot el
que els pots donar, sobretot si a més a més es reben subvencions.
Esmeralda Grao –
“Pa” los pesares 1996
De nom complet
Esmeralda Cayuelas Grao, Esmeralda Grao va néixer a Orihuela, el 7 de febrer de
1968. És una compositora, cantant i productora que va guanyar l’any 1994 al
Festival de Benidorm amb la cançó "Fuego y miel", composada per
Rosana Arbelo. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trobava en la
banda sonora del film "Como un relámpago" de Miguel Hermoso i
protagonitzada per Santiago Ramos i Assumpta Serna. En la banda sonora es
recollien temes de Celia Cruz, Caco Senante, Garibaldi i per sopossat Esmeralda
Grao, tot i que aquesta signa sols com Esmeralda, val a dir que els títols de
crèdit d’aquest CD que va publicar Home Discos, una subdivisió de Manzana,
l’any 1996, estan tan malament explicats que no saps quina cançó interpreta
cada un d'ells i has d'anar deduint-lo. Aquest tema és el que obre l'àlbum, per
cert, no us negaré que es un disc molt interessant.
Esmeralda Grao, una bona cantant i compositora
Hilario Camacho –
Tristeza de amor 1986
Hilario Camacho
va néixer a Madrid el 8 de juny de 1948, es va suïcidar a casa seva un 16 de
agost del 2006. Hilario Camacho va ser un cantautor amb una trajectòria
interessant i bones cançons, encara que mai va aconseguir el reconeixement que
han tingut Sabina, Serrat, Aute o Labordeta i es va dedicar i molt a compondre
per a altres grans temes de dins d’un cointext pop i rock. Aquesta cançó
d'Hilario Camacho que escoltem ara a Un Toc de Rock va ser la banda sonora
d'una sèrie de televisió, és una de les seves millors composicions i s'allunya
en principi de la clàssica línia musical del cantautor i s'acosta i molt a les
grans balades del pop. Es trobava en el seu LP "Gran ciudad" que es
va publicar l’any 1986. 
Hilario Camacho estudiava arquitectura quan es va unir
a al grup cultural Cançión del Pueblo, al costat de cantautors com Elisa Serna,
Adolfo Celdrán o Carmina Álvarez i als que més endavant, es sumarien Manuel
Toharia i Julia León, entre molts altres. Es tractava d'un fenomen paral·lel i
similar a la Nova Cançó
Catalana, encara que ells sempre van queixar-se de que no comptaven amb el
suport econòmic de la burgesia com els catalans. El gener de l’any 1989 va
col·laborar a la campanya "Todos por el humo” per protestar davant el que
consideraven com un excessiu proteccionisme de l'Estat a favor dels no
fumadors. No se que opinaran ara, tal com estan les coses.
Alberto Bourbon –
Antes de ti no hubo antes 1974
Escoltarem ara a
Alberto Bourbon, un dels bons cantautors sorgits en els 70 molt propers al
pop-rock i que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la
repercussió que la seva qualitat es mereixia. Aquest tema es posiblement el més
popular i el que millor es va vendre de la seva carrera, es va publicar en
single l’any 1974. Alberto Bourbon que ja es mort, li va donar a aquesta peça
una lletra molt bona i que ens parla d'amor, del seu Gran Amor, perque després
de coneixer-la ja no va quedar en el seu record cap dels amors d’abans, es al
meu parer i junt a “Uniforme de franela” i “Antonio” las millors cançons de la
seva carrera. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a
Espanya, nascut el 19 de març del 1944 i quan el seu pare va tornar a França,
ell es va quedar al nostre país. L'any 1971 va patir un gravíssim 
accident de
trànsit que gairebé li costa la vida i que el va mantenir tres anys allunyat
d'estudis i escenaris. Va aprofitar la seva convalescència per dedicar-se
sobretot a compondre. Quan Alberto Bourbon va deixar els escenaris no va
abandonar la música i és va dedicar a composar bandes sonores, entre elles
"Memorias de Leticia Valle" el 1979 o "El jardín secreto"
al 84, Alberto Bourbon també va escriure per a altres cantants, entre ells
Massiel, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més, pero cal
destacar la seva tasca composan per Rocío Jurado (tots dos a la foto), ell li va fer les cançons que
van marcà el camvi de la copla al pop. Alberto Bourbon va publicar 7 singles,
el primer el 1968 i l'últim l’any 1975 i també dos LP's. Per cert, una altra de
les seves grans cançons amb una lletra molt interessant és "Cuando seamos
viejos" que escoltarem un altre dia, aixó si. Alberto Bourbon va morir
l’any 2001 a
causa d’un atac de cor. La seva obra ha estat recuperada pel segell Rama Lama.
Per cert, aquesta cançó va ser versionada per un cantant italià que es deia
Orlando.
Jennifer Rush –
Si tu eres mi hombre y yo tu mujer 1985
Rècords com "El senzill d'una solista femenina més venut en
la història de la indústria musical britànica". Va mantenir el rècord fins
a 1992, any en què Whitney Houston amb el single "I Will Always Love
You" el va superar. Jennifer Rush va néixer a Queens, Nova York, el 28 de
setembre de 1960. De casta li ve al llebrer, es diu, amb ella és així ja que el
seu pare Maurice Stern, era un cantant d'òpera, la seva mare era pianista i els
seus germans, Bobby i Stephen Stern, també són músics. Tot i que aquest no és
el seu disc més venut, és l'únic que realment va arribar a funcionar al nostre
país. Aquesta es la versió que va fer en la llengua de Cervantes, per que ens
enterem de tot el que la noia diu.
La frase que faré
servir per tancar el programa és de Michelle Payne, hoquei australiana que va
manifestar:
"Heu de
perseguir els vostres somnis perquè
els somnis es tornen realitat”
Conclou Un Toc de
Rock per avui, ara us quedareu en companyia d’aquelles emissores per les que
escoltes el programa dues vegades per setmana o bé internet si t’el
descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i
ara em toca baixar la barraqueta fins la propera. Adeu-siau
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario