Escoltarem en Un
Toc de Rock a gent que possiblement estiguin oblidats, amb el seu record cobert
per la sorra del temps, altres segueixen vigents, actuals. Tots ells
configuraran avui la banda sonora del nostre viatge per la història del rock i
tindrem a D’Estranquis, La 5ª Reserva, Comite Cisne, I-6, Mediterráneo, Los
Rebeldes, Jarabe de Palo, Gatos Locos, Ia i Batiste, La Unión, Coque Malla i
Revolver. Acompanyats per la seva música intentarem recuperar records,
vivències, una part del nostre passat que en masses ocasions creiem perdut i
que ara tornarà des de totes les emissores per les que ens escoltes dues
vegades cada setmana o vía internet si es que et descarregues el programa des
de blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades, torno a conectar els
motors i obriré la barraqueta dient, com ho faig sempre que tots i totes sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Comité Cisne –
Ana Frank 1987
El que està
considerat com el millor treball de Comite Cisne, una de les bandas clasicas
dins de la anomenada “movida valenciana” es “El final del mar” de l’any 1987 i
en el que es trobava aquesta cançó amb la que avui començarem Un Toc de Rock i
en la qual els teclats prenen el protagonisme. Inicialment el grup valencià
Comité Cisne van ser el teclista José Luis Macías, el cantant i guitarra era
Carlos Goñi que venia del grup Garage, Remy Carreras al baix i Lino Oviaño a
les programacions, caixes de ritme i bateria, aquest últim els deixaria abans
de que traguessin el seu primer disc i seria substituit per Rafael Picó. L’any
1985 van publicar un maxi-single amb "Dulces horas". Es va incorporar
a Comité Cisne un altre component del qual no recordo el nom, però l’any 1988 i
després del seu tercer LP "Beber el viento", Carlos Goñi amb un
esperit molt més rocker, abandona Comité Cisne i emprèn la seva pròpia carrera 
fent-se dir Revolver, més tard l’escoltarem, però tot i que Comité Cisne va
treure encara un altre disc l’any 1990 amb Jesús Astorga com a cantant i Goyo
Esteban al front de la guitarra, finalment es van desfer. En total Comité Cisne
va treure quatre LP's i dos maxi-singles, a més d'uns quants discs senzills.
Recordo un d’aquest maxis o Mini-Lp, on Comité Cisne van versionar a Lou Reed i
que es va titular, per supossat “3 canciones homenaje a Lou Reed". Per
cert, us recordaré que el 18 de juliol del passat any 2015, a Jardines de
Viveros, a Valencia, es va fer una festival per recordar la “movida valenciana”
amb músicos de Comité Cisne, Vídeo, Betty Trouppe, Glamour, Presuntos
Implicados, Los Inhumanos, Orfeón Brutal, Esgrima, Jah Macetas, Sade, Los
Kadetes, Armas Blancas, Girasoules i Última Emoción, entre altres bandes
histórics valencians, interpretan en directe grans cançons de la movida
valenciana.
D’Estranquis – A
contracorrent 1993
El grup D’Estranquis eren
Xavi Fortuny, David Puig, Jaume Romagosa, Jaume Soler i Francesc Bertran. Van
pertànyer a la generació de rock en català posterior a Sau, Sopa de Cabra i els
seus col·legues, però no van tenir la difusió que mereixien i això que el grup
com comprovareu per aquest tema que es va incloure en l'àlbum "A
contracorrent", al que donava títul, era bo i petaba molt bé. El disc va
ser produït per Pep Sala comptant amb Maurizio Tonelli com a enginyer de so i
el va publicar el segell On The Rocks a mitjans de 1993. El van gravar entre el
19 d'abril i el 7 de maig del mateix any i el disseny de la portada va ser de
Ricard Jordà. En aquest treball van col·laborar Dani Nel·lo que en aquella
época estava a Los Rebeldes a
l'harmònica i saxo, Jordi Rebenaque als teclats, Pep Sala a la guitarra i
Mariona Font i Maritxell Just als cors. El grup havie patit canvis en la seva
formació, s'havien marxat Emilio Moreno i Toni Fernández amb els quals es va
gravar el seu anterior disc "Ja t'ho miraré!" de 1991, incorporant-se
Francesc Bertran. El 24 setembre 1991 D'Estranquis van ser teloners 
de Los
Rebeldes i el grup nord-americà The Blue Brothers en un concert celebrat al Sot
del Migdia, per les festes de la
Mercè de Barcelona. També van participar en un memorable
esdeveniment, el Festival "Parem-ho amb música. Tots contra la SIDA" que es va celebrar
el 1992 a
la Farga de
l'Hospitalet i en el què van participar 16 grups, van assistir més de 8000
persones. D'Estranquis van incloure així mateix, el tema "La calba" en el disc
benèfic "900 300 100 Telèfon de l'infància" i en el què van
participar amb temes seus 092, Sergio Cervantes de D-Repente, Baloo Rock, Mone,
Gerard Quintana, Frankie, José María Cañizares, etc. Aquell LP va ser publicat
per Salseta Discos al febrer de 1992.
Gatos Locos –
Sigo esperando 1986
Des de el primer
àlbum de Los Gatos Locos titulat amb el nom del grup us porto ara una bona
cançó. Aquest primer LP és possiblement el més ingenu de tots els discos que
van gravar, però també és el més sincer i purista de tots ells, tenint en compte
a més a més que aquest disc és l’únic en què van participar tots els membres
originals de Los Gatos Locos i al costat del bateria i cantant Fernando Lavado
es trobava Bernardo de Haro (guitarra i veus) que els va deixar quan es
trobaven gravant el segon LP i que era el compositor de molts temes del grup,
els altres dos "gats" eren Jordi Llobet i Germán, tot ells de
Cambrils. Aquest primer àlbum va ser produït per ells mateixos i gravat a
Tarragona comptant amb Jordi Valls. Aquella primera gravació els va costar
només 6.000 de les antigues pessetes i es va editar a través del segell
Grabaciones Accidentales (GASA) que els va pagar per el màster 20.000 amb el
que ja van sortir beneficiats i les xifres de vendes van ser importants tenint
en compte que era una companyia petita i la seva distribució i promoció no era
l'adequada. Finalment 
del grup original només va quedar Fernando que va seguir
endavant en format de trio fins que es van desfer definitivament i ell va
emprendre carrera en solitari tot i que fa uns set o vuit anys va tornar a
posar en marxa el projecte Gatos Locos. Bernardo que aleshores treballava a
Correus i estudiava, va acabar els seus estudis i actualment és un prestigiós
advocat, crec que amb despatx a Cambrils. Per cert, aquest disc no constava en
la seva discografia oficial a la pàgina web dels Gatos Locos, la qual cosa
resulta si més no curiósa, suposo que ha de ser un error del webmaster. La
primera vegada que jo vaig veure en directe als Gatos Locos va ser al avui
desaparegut pub DaDa de Reus, propietat de Manel, un bon amic i col·laborador
de la meva empresa Guitar-T Produccions i del que fa anys no se res.
Los Rebeldes –
Green Onions 1987
Posiblement Los Rebeldes són la banda de rock and roll més popular al país i ara escoltarem al
grup català liderat per Carlos Segarra, un noi de Sants nascut el 6 d'agst de
1961 que segueix creient en el rock'n'roll. En pràcticament tots els seus
discos en directe Los Rebeldes han inclòs alguna versió i aquest tema que
compartirem ara a Un Toc de Rock i que us he extret de l'àlbum “Preferiblemente
vivos”, editat l'any 1987, ho és. va ser un dels primers èxits del grup
nord-americà Booker T & The MG's. De fet en aquest doble disc, el quart que
publicaven, trobàvem també el “Come on everybody” de Eddie Cochram, “Caldonia”
de Louis Jordan, “El Inspector” composada per Henry Mancini per a la pel·lícula
“La pantera rosa”, “A little bit of your love” de Daniel Greanrenaud i alguna
altra com “Esto nos es Hawai” que formava part del repertori de Carlos Segarra
quan formava part del grup Teddy Loquillo y sus Amigos. En aquest
enregistrament Los Rebeldes eren Carlos Segarra (cantant i guitarra), Moises 
Sorolla (bateria), Dani Nel-Lo (saxo), Javi Volumen (guitarra) i Toni
Nervio-Roto (contrabaix i baix) i encara que en la caràtula s'indica que es va
gravar el 24 d'agost de 1986
a Alcalá de Guadaira, Sevilla, amb Miguel Torres com a
tècnic de so, i barrejat més tard en els madrilenys estudis Doublewtronics amb producció de Tony Luz, en realitat es van incloure talls
gravats en diverses actuacions durant la gira que havien realitzat. Aquest va
ser un dels discos més representatius, en quant a xifres de venda, en la
carrera de Los Rebeldes. Quan es van crear l’any 1979 eren només tres components:
Carlos Segarra (guitarra i veu), Aurelio Morata (baix i veu) i Moisès Sorolla
(semi bateria). Aurelio els va deixar per formar el grup Aurelio y Los
Vagabundos, si bé en els seus darrers treballs ha col·laborat de nou amb Los Rebeldes i ha fet la producció, entre
altres de “Noches de 
Luz, días de Gas” i ara torna a ser component del
grup. Per Los Rebeldes han passat molts anys, discos, músics i carretera, però
Carlos Segarra segueix mantenint viu l'esprit dels Rebeldes que van debutar
amb “Cerveza, chicas y... Rockabilly!” l’any 1981, tot i tindre un grup
paral·lel anomenat Carlos Segarra Rock’n’roll Club. Actualment Los Rebeldes
està integrat per Carlos Segarra (cantant i guitarra), Juan Francisco García de
Maya "Wichy" (bateria i cors), Alfonso Múgica (contrabaix), Antonio
Garrido (baix), Dani Pérez (saxo i cors) i Aurelio Morata (guitarra, cantant i
cors), però per Los Rebeldes han passat Santi Campillo que va ser membre de
M-Clan, Dani Ne·lo i uns quans més. L’any 2013 van treure el seu últim treball
fins el moment “123 Acción”. 
La Unión – Lobo hombre en París 1984
La Unión eren inicialment Rafa Sánchez, Luis
Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que els va deixar per
incorporar-se com ejecutiu al segell Wea. El seu primer hit va ser "Lobo
Hombre en París" que escoltem ara a Un Toc de Rock, amb producció de Nacho
Cano de Mecano i basada en dos contes escrits per Boris Vian. Es va publicar
inicialment en versió maxi-single i single, per descomptat en vinil. Las vendes
van superar les 200.000 copias i va estar en el llstat de vendes durant 9
setmanes ocupant el primer lloc. La cançó crec es va incloure en el LP
"Mil siluetas”. Aquest és el tema més popular a la carrera de La Unión i el que els ha
marcat. De fet ells mateixos han 
anat realitzant diversdas versions al llarg
dels anys, de ritmes molt diferents i amb diversos arranjaments, cal seguir
esprement la mamella, però vull destacar dues versions alienes a La Unión, una per Ana Belén i
un altre del grup colombià The Mills. La Unión han venut més de 2 milions de discos,
rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera discogràfica. Van ser un dels grups de
l’escuderia de Rosa Lagarrigue, una de les grans managers del pop-rock espanyol
i a ella es deu la seva longeva vida profesional. 
Mediterráneo –
Mandrágora 1978
El grup
Mediterráneo va debutar discogràficament amb un àlbum titulat “Estrechas calles
de Santa Cruz” i d'aquest primer treball discogràfic, del que us he parlat en
diverses ocasions, he extret aquest tema que ara escoltarem al programa d'avui
d'Un Toc de Rock. L'àlbum, una obra mestra del rock progressiu amb cinc
llargues cançons, aquesta es de les curtes, va ser editat pel segell
independent Aphrodita i us diré que es va gravar en tan sols dos sessions
realitzades els dies 13 i 14 de març de 1978 als estudis Musigrama de Madrid i
en aquest àlbum van comptar encara amb Pepe Rey que deixaria la banda després.
Mediterráneo va ser un dels bons grups desaprofitats a finals dels 70. Van
començar l'any 1977 encara que els seus components havien coincidit
anteriorment tocant en diverses bandes. Eren d'Alacant i Mediterráneo
l'integraven Víctor Carratalá (cantant), Juan Guijarro (baix), Pedro Giménez
(guitarra) i Alfonso Linares (bateria) que havien coincidit amb el guitarrista Pepe
Rey que també es va incorporà al 
grup, en un parell de grups de curta vida
anomenats Huevo Frito i Mandrágora. Un any després de gravar aquest àlbum Pepe
Rey deixa el grup i entren el teclista Luis Hernández i Gino Pavone a la
percussió. L'any 1979 Miguel Ríos els posa en contacte amb Mariscal Romero que
els fitxa per a la seva discogràfica
Chapa. "Tabarca" era el títol del segon LP d'aquest bon grup de la
costa llevantina, Mediterráneo, als que gràcies a temes com "Número Uno en
USA" i “No, no, no” que van ser els seus singles més venedors, s'els va acusar de ser excessivament comercials, però
cançons com la que donava títol al disc “Tabarca” que era molt llarga, ens
demostren la seva gran qualitat. I es que ells tocaven veritablement rock
progresiu amb tocs de jazz, es clar que sota de les directrius de Mariscal Romero i Chapa
Discos, subsegell de la 
discogràfica Zafiro, es publicavan en single les
cançons que sortien. Per cert, quan es trobaven gravat “Número Uno en USA” els
va deixar el guitarra Pedro Giménez que seria substituït per Javier Rodríguez.
En total Mediterráneo van gravar sis àlbums i es van desfer l’any 1986. Per el
grup van passar altres músics com Napi Carratalá i Gaspar Montalbano. Despres
de desfer-se alguns dels seus components van crear Slac Jazz, un grup més
encarats cap al jazz i que estarien en actiu fins l’any 1990. A finals dels anys
norata van reunir-se de nou i van gravar "Ya era hora" a l’any 2002,
en el que van col·laborar pràcticament tots els músics que havien tocat a
Mediterráneo, però no va tindre
continuitat.
La 5ª Reserva –
Estrella de medianoche 1977
En un single de
La 5ª Reserva editat l'any 1977, trobàvem aquest tema a la cara A, una cançó
que sense perdre l'esperit vocal d'aquesta bona banda sorgida en els anys 70,
s'albiren tocs de rock progressiu. Aquest bon grup bilbaí, amb bons jocs vocals
i connotacions de pop i rock progressiu, sense deixar de banda un toc
comercial, va estar en actiu de 1972 fins a l'any 1977 i van publicar
bàsicament singles, vuit o nou, i un álbum, aquest crec que va ser l’últim i
després es van desfer. Tots ells per el segell Polydor. Durant bastant de temps
van estar actuant a Mallorca on van treballar temporades senceres. Per cert, en
els seus principis van comptar amb Pepe Grano de Oro de Los Puntos com a
productor. La seva obra va ser 
recuperada per el segell Ramalama en un doble
CD, on també trobaven la cançó que escoltem ara. El grup va tornar l’any 2012 i en el seu retorn eren el cantant Larri
Castro, Richy Bravo, Jorge Sánchez, David Díez i Poncho Lavaca, durant un temps
van comptar amb l'amic José Luis Iglesias Pibe com a guitarrista i amb ell van
gravar un àlbum, encara que el cantant en aquest tema que us he seleccionat per
compartir ara és Carlos i el pianista Agustí Ferrero que va ser component de
Los Módulos. Per cert amb el seu retorn van crear un projecte paral·lel amb
Mike Kennedy, el que va ser líder de Los Bravos, anomenat Mike Kennedy y La 5ª
Reserva, però només realitzarien una gira conjunta l'any 2013 i eren Juan C.
Gutiérrez, Poncho Lavaca i David Diez, a més del cantant alemany
Jarabe de Palo –
El lado oscuro 1996
Ara us porto a la
banda liderada per l'aragonès Pau Dones. Es tracta d'un tema extret del primer
disc "La Flaca"
i que ha estat el seu àlbum més venedor. Pau Dones és un clar exemple que de
vegades és millor néixer amb estrella i que a alguns se'ls apareix la verge. El
disc es va publicar l’any 1996 i contenia el tema que li donava títol i va
passar amb més pena que glòria fins que un any més tard, la seva discogràfica i
el manager, van aconseguir que fos utilitzat per l'anunci del disc "Carácter
Latino" que promocionava la marca de tabac Ducados, amb l’inclusió de la
cançó “La Flaca”,
convertint a aquella prima noia cubana amb la qual es va inspirar Pau Donés, en
tot un supervendes, ja que l’spot es va emetre per molts països d'Amèrica
Llatina, a més d'Espanya, llavors el disc va començar a vendre's,
superant el milió de còpies a Espanya i Amèrica Llatina. Del LP jo us porto a Un Toc de Rock aquest tema que,
tot i gastat, no ho és tant com "La Flaca" i al meu paré m'agrada més i és que
em van enviar un "Emilio" demanant-me que posés un tema de Jarabe de
Palo i crec que aquest es molt adecuat. Pau Donés, nascut a Montanuy, Hosca, el
11 d'octubre de 1966, va militar en diversos grups abans de posar en marxa
Jarabe de Palo que per cert ara es diuen Jarabedepalo, així tot junt. Va
començar juntament amb el seu germà Marc, amb el qual va formar el J. & Co
Band i posteriorment Dentaduras Postizas. Després de viatjar a Cuba va escriure
"La Flaca"
que va 
donar títol al seu primer disc. Quan “La Flaca” va comenár a
funcionar a nivell vendes, va fer que molts reconeguessin en Jarabe de Palo al
grup que va iniciar el rock llatí, oblidant que ja ho havien fet altres
anteriorment. A mi i a “bote pronto” em venen al cap Santiago Auserón amb Radio
Futura i Juan Perro, el gallec Pablo Bicho i sobretot Ciudad Jardín, un grup al
capdavant del qual es trobava el cantant i compositor Rodrigo de Lorenzo i
segur que ell tampoc va ser el primer perquè dins de la Ona Laietana havien
grups que van fusionar rock, pop i sons llatins com L'Orquestra Mirasol, fins i
tot Los Mustang van gravar a principis dels 70 “La batea”, en aquesta línea,
sense oblidar a Los Llopis a principis dels anys seixanta. Si és que tot està
inventat a la vinya del Senyor. Per cert, el dia 1 de septiembre del passsat
2015, Pau Donés, va anunciar a través de les xarxes socials que es veia obligat
a cancel·lar la gira del grup a causa d'un càncer de còlon que li va ser
detectat feia 20 dies i del qual va ser operat a l'hospital Vall d'Hebron de
Barcelona. Jarabe de Palo va anul·lar els més de 30 concerts que tenia previst
oferir a Espanya i Amèrica. L'inici de gira havia de ser el 15 de setembre. Per
sort sembla ser que s'ha recuperat.
Coque Malla – La
hora de los gigantes 2009
Coque Malla va
començar a ser conegut al capdavant de Los Ronaldos, però la veritat és que si
bé va gravar uns quants discos amb el grup, tots sonen gairebé igual i és que
el seu to de veu estrident i escardat, segueix més o menys sent el mateix i les
seves cançons semblen des del principi, tallades per un mateix patró. Aquesta
cançó ha estat feta servir recentment per a un anunci de televisió, crec que es
per un cotxe, un BMW i la veritat es que es de les poques de Coque Malla que
m’agraden. La cançó és la que dóna títol al àlbum “La hora de los gigantes” de
Coque Malla, publicat l’any 2009. Ell es diu en realitat Jorge Malla Valle i va
néixer a Madrid el 22 d'octubre de 1969, fills dels actors 
Gerardo Malla i
Amparo Valle. Los Ronaldos es van dissoldre l’any 1998, si be van tornar a
reunirse l’any 2007, però la cosa no va tindre continuitat, tot i que crec
recordar que van treure un EP amb cançons inédites. Amb Los Ronaldos va gravar
cinc discos, però només destaca el tema "Adiós papa" que ens va
cridar l'atenció precisament per la seva veu desagradable, la resta és com si
aquesta cançó no s'hagués acabat mai. L’any passat va treure un disc ple de
tocs llatins, versionant cançons de Rubén Blades. En total Coque Malla ha tret
vuit discos en solitari fins el moment. 
Ia i Batiste – El
gessamí i la rosa
A mitjans dels
anys 60 surgeix el Grup de Folk, on hi havia gent que es trobava entre dues
aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a les dues agrupacions,
als Setze Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella,
Xesco Boix que sembla ser que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i
Amadeu Bernadet que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès,
Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, El Cachas, Oriol Tramvia, Consol i Ramon
Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí,
entre altres. Avui podriem dir que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts
altres, va ser el veritable embrió del que fa surgir la Ona Leietana i
l’actual rock en catalán. A finals dels 60 i principis de la següent dècada,
els músics catalans més progressius i "moderns" van començar a
barrejar-se creant grups d'efímera vida fins que tot va eclosionar i va sorgir
la "Ona Laietana". Ia Clua provenia del grup Dos + Un, mentre que Jordi
Batiste havia estat 
component de Els 3 Tambors, Els Sapastres i Màquina!. El seu
segon disc, orientat ja cap el rock progressiu amb tocs folk i cantat
íntegrament en català va ser el LP "Chichonera's Cat" del qual us he
extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que va ser inclos de nou
en un CD en directe que van treure en els noranta. Va ser publicat pel segell
Oliba, propietat de Joan Manuel Serrat que d'alguna manera va ser el seu mentor
ja que Dos + Un eren habitualment el seu grup teloner i es va distribuir mitjançant
Edigsa. En la gravació tenen a Josep Más Kitflus als teclats i Max Sunyer a la
guitarra que per aquella época militaven a Iceberg, un altre banda mítica, el
bateria Francis Rabassa que tocava amb Barcelona Traction i abans crec que amb 
Los Gatos Negros i els Kroner’s de Tony Ronald, el baixista Jordi Clua, germà de Ia i ex component de Dos
+ Un i que tocava en aquella època amb Fusioon, però crec que encara em deixo
algun. Ia i Batiste van gravar 2 LP's si bé en els 90 van tornar a ajuntar-se i
van gravar un doble en directe i un altre CD, "Esfera Malheur" ja
l'any 1995. Precisament la foto que os he posat al blog és del dia que van
venir a casa meva, a Cambrils, per portar-me aquest CD. Jordi Batiste ha gravat
en solitari i amb diferent projectes, entre ells Els Miralls de Dylan. Ia Clua
va morir el dimarts 13 de setembre del 2011, d'un càncer i amb ell s'en va una
part molt important del rock fet en català, però sempre tindrem les seves
cançons per recordar-lo.
Revolver – Las
armas rotas 2015
presentació del nou disc Revolver va oferir una gira que
va començar al Teatre Barts de Barcelona el 13 de març. Un dels músics més
rellevants surgits a Valencia es Carlos Goñi, tot i que va néixer a Madrid un 8 d'octubre de l’any 1961, si bé ell es sent valencià. Va formar part del grup
alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va
incorporar a Comité Cisne i als que em escoltat abans, fins que es va decidir a llançar-se
ja en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè
aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc
com Revolver, Carlos Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i
em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes
una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel
Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig
poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me
dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco,
afirmaban que no daba la imagen”. Aquesta és una gran veritat quan parlem del
mercat discogràfic a nivell de grans multinacionals del disc, en masses
ocasions prefereixen imatge a qualitat. 
I-6 – Fos pel
vent 1991
Els I-6 amb els
que avui conclouré Un Toc de Rock, van ser un grup de Vic descobert i recolzat
per Pep Sala que es va encarregar de la producció i els arranjaments d'aquest
disc, a més de col·laborar posant teclats i veus. L'àlbum "Segueix el
joc", el seu primer LP i crec que únic, jo no recordo que fessin res més,
es va editar al setembre de 1991
a través del segell Picap, propietat de Joan Carles
Doval. D'ell he extret aquesta cançó que tancava la cara B del LP. Tornant al
grup, I-6 estava integrat per Tomás González i Ramón Quintanas (guitarres i
veus) que eren també els compositors de tots els temes, al costat del bateria
Ramón Valero i el baixista Joan Yani. El disc es va gravar el febrer del mateix
any en Estudi 84 amb David Casamitjana com ingenier de so i va ser barrejat en
Aurha per Maurici Tonelli i Guy Wenger. És curiós perquè en aquella època tots
els grups catalans que treien disc acostumaven a passar o pel Diari o per la
meva casa per ser entrevistats, però no recordo haver estat amb els I-6 i això
em resulta estrany degut, entre altres coses, a l'amistat que m'uneix amb Pep
Sala.
La frase d'avui
és d'Edward Snowden, antic consultor de l'Agència de Seguretat Nacional que va
desvetllar uns quants secrets a través dels diaris The Guardian i The
Washington Post, incloent els programes de vigilància massiva PRISM i
XKeyscore, per la qual que es va convertir en un fugitiu, crec que es troba a
Rússia.
"Dir que no
t'importa el dret a la privacitat perquè
no tens res a amagar, és igual a dir
que no t'importa
la llibertat d'expressió perquè no tens res a dir”
Acabaré Un Toc de
Rock i ara us deixo amb companyia de totes les emissores per les que escoltes
el programa dues vegades cada setmana o vía internet si t’el descarregues del
blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i per avui baixo la
barraqueta. Sigueu bons, sigueu bones.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario