En el programa
d'avui escoltarem cançons que us vaig prometre i altres que meu sol·licitat a
través de correu o facebook. Tindrem novetats a càrrec de Rod Stewart i Adele,
al costat de temes de Century, Korgis, Status Quo, Talk Talk, Roxy Music, No
Doubt, Peter & Paula, Shania Twain, Natalia Imbruglia i alguns més, encara
que anem a començar amb la britànica Dana Gillespie i una cançó carregada de
rock and roll. Tot això arribarà a vosaltres des d’aquelles emissores per les
que sortim a les ones dues vegades cada setmana o bé per internet si es que
t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i
em toca obrir la barraqueta un altre vegada i dir-vos, com faig en cada
programa, alló de que tots i totes sou sempre
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Dana Gillespie –
Snatch and grab it 1990
La cantant,
actriu i compositora britànica Dana Gillespie va publicar l'any 1990 l'àlbum "Blues It
Up" del que us he extret el tema, ple de canya rockanrolera, amb el qual
avui posarem en marxa Un Toc de Rock. Nascuda a Woking, Surrey, el 30 de març
del 1949 i de veritable nom Richenda Antoinette de Winterstein Gillespie, té
una destacable carrera tant en el món del disc, amb una cinquantena d'àlbums
gravats, com en el cinema, on ha treballat en més de vint pel·lícules, encara
que gairebé sempre ha destacat pels seus papers plens de càrrega eròtica.
Durant força temps va tenir com a grup de suport en discos i concerts a La London Blues Band,
integrada per Dino Baptiste (piano), Jake Zaitz (guitarra), Mike Paice
(saxofon), Jeff Walker (baix) i Evan Jenkins (bateria), encara que no en aquest
disc que va ser editat pel segell ACE. Va realitzar cors a l'àlbum "Ziggy
Stardust and the Spiders from Mars" de David Bowie i també va participar
en la versió anglesa del "Jesucrist superstar", al 1972. Des de fa
vuit anys és l'organitzadora del Blues Festival at Basil’s Bar que té lloc al
Carib i que sempre compta amb importants nom del R & B, entre ells ha
participat Mick Jagger. El seu primer èxit va ser el single "Thank You
Boy" que es va publicar l'any 1965. Val a dir que durant la dècada dels
vuitanta Dana Gillespie va ser membre del grup Mojo Blues Band.
Status Quo –
Reason for living 2014
El 17 d'octubre
de l'any 2014 els britànics Status Quo, la banda més longeva del rock anglès,
van publicar l'àlbum "Aquostic (Stripped Bare)", del que us he extret
aquest tema, escrit per Francis Rossi i Rick Parfitt que compartirem ara a Un
Toc de Rock, encara que la cançó, com la resta de peçes del disc, ja s'havia
publicat anteriorment, aquesta en el disc "Hello!" que es va editar l'any
1973. El CD "Aquostic (Stripped Bare)" ha estat produït per Mike
Paxman i és el primer disc completament acústic en la llarga carrera dels Status Quo i també el
primer en el què han comptat amb el bateria Leon Cave. Per cert les fotografies
del disc han estat realitzades pel músic canadenc Bryan Adams. En aquest
enregistrament el grup està integrat, a més del bateria i guitarra Leon Cave,
per Francis Rossi (guitarra i cantant), Rick Parfitt (guitarra, ukulele i
veus), Andy Bown (guitarra, mandolina, harmònica, piano i cors) i John
"Rhino" Edwards (guitarra, baix i cors). Han comptat en aquestes
gravacions amb un munt de músics addicionals, entre ells cal destacar a Geraint
Watkins (acordió), Martin Ditcham (percussió). Lucy Wilkins (violí) i Amy Smith
als cors, encara que hi ha alguns més, entre ells tota una secció de corda amb
arranjaments de Richard Benbow. Avui de la banda original sols queden Francis
Rossi i Rick Parfitt (tot dos a la foto). Els Status Quo van començar l’any 1962 dien-se originalment
The Spectres, a l'institut de Sedgehill. Després de diversos canvis de nom i
músics adopten el seu nom actual de Status Quo, l’any 1967. Al setembre de 1991
els Status Quo van ser inclosos al Llibre Guinness dels Rècords per haver
actuat en quatre ciutats de les Illes Britàniques en menys de dotze hores.
Ancara tenen un altre record, el d'haver actuat a tres continents, en
aquest cas en menys de 24 hores.
Talk Talk – It’s
my life 1984
Escrita per Mark
Hollis i Tim Friese-Greene, aquesta cançó va ser el gran hit en la carrera del
grup britànic Talk Talk, una bona banda de new weve i es va publicar en single
el 13 de gener de 1984, amb "Does Caroline Know?" a la cara B, però
als Estats Units la cara B va ser el tema "Again, a Game... Again".
Es va extreure del seu segon àlbum al que el tema donava títol. L'àlbum va
aconseguir el lloc 42 en els Estats Units, el 35 a Anglaterra, la quarta
posició a Alemanya i la tercera a Holanda, encara que el single va ocupar el
primer lloc en les llistes d'Hot Dance del Billboard. En total Talk Talk van
publicar quatre àlbums d'estudi i dos en directe, l'últim gravat al 1986 a Espanya i titulat
“Live in Spain 1986 (Plaza Mayor, Salamanca, Spain)”, però que no es va editar
fins al 2012. En aquest enregistrament del que us he extrat la cançó que escoltem ara, el grup Talk Talk estava integrat per
Mark Hollis (cantant) que venia del grup The Reaction, Lee Harris a la bateria
i Paul Webb al baix i es van reforçar amb músics addicionals, entre ells Tim
Friese-Greene i Ian Curnow als teclats, Phil Ramocon al piano, Robbie McIntosh
es va encarregar de la guitarra, Morris Pert enfront de la percussió i Henry
Lowther a la trompeta. El disseny de la portada va estar a càrrec de James
Marsh que així mateix va realitzar la majoria dels discos del grup. Talk Talk
es van crear l'any 1981 i inicialment el quart component era el teclista Simon
Brenner que els va deixar després del primer LP, van estar en actiu fins al
1992. Quan van començar se'ls va comparar amb Duran Duran, però els seus últims
discos van ser precursors del synth pop, tot i que les vendes no van ser
significatives. Cal destacar la tasca del productor Tim Friese-Greene en la
carrera de Talk Talk a partir d'aquest àlbum i els sigüents, ja que a més de
produir, va col·laborar en les composicions i tocava diversos instruments.
Després de la dissolució Mark Hollis va gravar un únic àlbum com a solista,
l’any 1998 i després de col·laborar amb Anja Garbarek, Unkle i Phil Brown es va
retirar de la música.
I ara parlarem i
escoltarem als britànics Roxy Music. Jo us porto el tema que donava títol al
seu últim treball d'estudi abans de desfer-se com a grup “Avalon”, un dels seus
millors discos. La banda britànica liderada pel cantant i teclista Bryan Ferry
(Washington, Sunderland, 26 de setembre de 1945) i que va comptar en els seus
inicis amb un dels personatges més importants i carismàtics de la música
britànica, el teclista Brian Eno (Suffolk, 15 de maig de 1948). Els Roxy Music
van començar l’any 1971 i es van desfer al 1983, un any després de publicar-se
"Avalon", considerat per molts com el millor disc en la llarga
carrera del grup anglès. Roxy Music es complementava en aquest àlbum amb Graham Simpson al
baix, un bon estilista d’origen colombià Phil Manzanera a la guitarra,
encarregan-se del saxo, l'oboe i el clarinet el genial Andy McKay, Andy Newmark
a la bateria i que s'havia incorporat l’any 1980 substituint a Paul Thompson,
Rick Wills al baix, però tinc dubtes si en aquest disc estava ell o Sal Maida i
l'últim era Guy Fletcher als teclats, sense oblidar a Bryan Ferry. L'any 2001 van tornar a la carretera com
Bryan Ferry & Roxy Music i finalmente ell es va llençar en solitari, mentre que
Phil Manzanera i Andy McKay van crear The Explorers als que vem escoltar no fa
massa. Per cert, tenia una amiga, directora d'un hotel de Salou que des de ben
jove va estar enamorada platònicament de Bryan Ferry, quan li vaig dir que una
nit havia estat sopant amb ell i amb Mark Knopfler, pagan Polygram, la casa de
discos, una mica més i em pega per no haver-la portat.
Bruce Cockburn –
Always look on the bright side of the life 1990
Aquest tema que
us porto ara a Un Toc de Rock formava part de la banda sonora del film "La
vida de Bryan" si bé en la pel·lícula la cançó l'interpréten els Monty
Phyton. Aquí us porto la versió que va fer el cantant, guitarra i compositor
canadenc Bruce Cockburn. Val a dir que és un d'aquests artistes pràcticament
ignorats aquí en el país, però que fa gires de tres-cents concerts en un any i
és que allà s'ho han de treballar dia a dia i es tracta d'actuar molt, no de
cobrar molt i fer poques actuacions, clar que així la indústria musical del
nostre país va com va. Bruce Cockburn, cantant, guitarra i compositor que te
una discogràfia que tire d’esquenes, va néixer a Ottawa, el 27 de maig de 1945
i aquest tema es trobava en el disc "Bruce Cockburn Live" que va
publicar l’any 1990 i que depenent del pais on s’ha editat camvia el número de
cançons que han inclos. Per sort a l’espanyola aquesta es una de les que més
peçes que van incloure. Per cert, aquest és el tema que a la fi de la
pel·lícula "La vida de Bryan", canten i xiulen el
públic i els crucificats mentre esperen la mort, tota una macabra legoria amb l’humor dels
britànics Monty Phyton, de fet està considerada la seva millor pel·lícula. "La vida de Bryan" es
un film que ens narra la vida d’un que neix en un pesebre, just al costat i en
el mateix moment en que ho fa Crist i es passa la pel·lícula cridant alló de
"No soc el Mesies".
Natalia Imbruglia
– Torn 1997
El gran èxit en
la carrera de la cantant i actriu australiana Natalia Imbruglia va ser aquest
tema i li va valer un Grammy a la Millor Interpretació
Vocal Pop Femenina, de fet Natalia Imbruglia va estar nominada en tres
categories. La cançó es va incloure en l'àlbum "Left of the Middle",
publicat el 24 de novembre de 1997, va ser el seu disc de debut, venent sis
milions de còpies i va ser cinc vegades Disc de Platí a Austràlia, 4 a Anglaterra, 3 a Canadà, 2 als Estats Units
i també va aconseguir un disc de platí a Estaña, Japó i Suècia, a més de ser
Disc d'Or en un munt de països. El single amb aquest tema es calcula que ha
superat els quatre milions de còpies venudes a tot el món, només un milió es
van vendre a Anglaterra, aconseguint la primera posició en les llistes de molts
països, entre ells els Estats Units, on va pujar al número 1 en tres llistes
diferents. De nom complet Natalie Jane Imbruglia, la cantant i actriu va néixer
a Sydney el 4 de febrer del 1975, filla de pare sicilià i mare australiana.
Igual que van fer Jason Donovan i Kylie Minogue, Natalia Imbruglia també va
participar en la sèrie de televisió "Neighbours" que aquí es va
titolar "Veïns", abans de llançar-se com cantant. Natalia Imbruglia
es va casar amb Daniel Johns, cantant del grup Silverchair, de fet la parella
portava molts anys sortint junts, el 31 de desembre de l'any 2003. Per cert, el
31 de juliol passat ha publicat un nou treball discogràfic que es titula
"Male" i que em sembla són tot covers.
Shania Twain –
You’re still the one 1997
Ara i des de
l'àlbum que va trencar rècords, el "Come on Over", tercer disc
d'estudi de la cantant canadenca Shania Twain, compartirem aquest tema que
obria el disc que es va editar el 4 de novembre de 1997, convertint-se en
l'àlbum més venut per una artista femenina de country, el més venut de música
country de tots els temps, l'àlbum millor venut de la dècada dels 90 i el novè
àlbum millor venut de tota la història de la música segons l'United World
Chart. Va superar en vendes al seu anterior treball "The Woman In me"
que aquest havia estat 10 vegades Disc de Platí i venent més de 15 milions de còpies.
L'àlbum "Come on Over" va romandre en el les llistes del Billboard durant 151 setmanes. Totes
les cançons van ser escrites i produïdes per Shania Twain i el seu marit Robert
"Mutt" Lange. Es van publicar dues versions del disc i a Europa ja a
la fi del 1999 va sortir una altra edició amb ritmes més poppi que és del que
us l'he extret. En total es calcula que del "Come on over" s'han
arribat a vendre més de 40 milions de còpies a tot el món i aconseguint 4
Grammy, quatre premis Billboard i 3 American Music Awars, debutant directament
en el segon lloc en les llistes del Billboard. La cançó va ser el tercer single que es va extreure i va ser el senzill més venut als Estats Units l'any 1998,
rebent 6 nominacions als Grammy de 1999, dels quals va guanyar dos: Millor
Interpretació vocal femenina de música Country i millor cançó Country. La
cantant i compositora es diu en realitat Eilleen Regina Edwards i va néixer a
Windsor, Ontario, el 28 d'agost de 1965. És l'única cantant femenina que va
obtenir tres discos de diamant en els Estats Units i la segona cantant
canadenca amb més discos venuts, només superada per Céline Dion. Shania Twain
ha venut més de 85 milions de discos a tot el món, 48 milions sols a Estats
Units. Va començar professionalment l'any 1993 amb el disc "Shania
Twain", encara que ella realment i amb tan sols vuit anys ja cantava en un
bar per ajudar econòmicament a la seva família, guanyant aproximadament vint
dòlars diaris, entre la mitjanit i les dues del matí. Sempre va manifestar que
aquesta experiència, amb tot lo dura que va ser, ha estat la més positiva per a
la seva posterior trajectòria professional.
Paul & Paula
– Hey Paula 1962
En aquest viraje
per els records i l’historia de la música, ens anirem ara fins principis de la
década dels seixanta. Aquest tema va ser el gran número 1 del duet texà Paul
& Paula que en realitat es deien Ray Hildebrand, nascut el 21 de desembre
de 1940 a
Joshua, Texas, i Jill Jackson que va néixer el 20 de maig de 1942 a Brownwood, i van ser
un dels duos noi / noia que millor van funcionar comercialmente en aquella
época. "Hey Paula" va ser el gran èxit del duet i el seu single de
debut, editat per el segell Philips i publicat l'any 1962, va pujar al número 1 de
les llistes americanes el 9 de febrer del 1963. La peça va estar escrita per
ells i es diu que es van inspirar en l’actriu Annette Funicello. Un altre dels
seus hits destacables és "Young Lovers" que es va publicar l’any
1963, però aquesta "només" va arribar a la sisena posició. En total
el duet Paul & Paula van gravar tres LP's, l'últim al 1964 i el segon a
l'any anterior, encara que és un disc de nadales, però hi ha dos recopilatoris
dins de la discografia oficial de Paul
& Paula, un del 65 i el segon editat ja l'any 2000.
No Doubt – Don’t
speak 1995
La
banda californiana No Doubt, liderada per la cantant Gwen Stefani, va obtenir el
reconeixement mundial arran de la publicació del seu tercer àlbum titulat
genèricament "Tragic Kingdom" que va ser Disc de Diamant en els
Estats Units, romanent nou setmanes en el número 1 a més de 36 en el Top 10,
també va ocupar el primer lloc a Anglaterra i uns quants països més. Es van
vendre més de 16 milions de còpies. Va ser publicat el 10 d'octubre de 1995 amb
producció de Matthew Wilder. D'ell us he extret aquesta cançó que ara anem a a
compartir en Un Toc de Rock i que és un dels seus temes històrics i va ser un
dels set singles que es van extreure de l'àlbum. Va ser una composició de la
cantant Gwen Stefani que la va escriure sobre el seu company de banda i ex nuvi
Tony Kanal, poc després que acabés la seva relació al cap de set anys junts. El
single que es va editar el 15 d'abril de 1996, va ocupar el primer lloc als
Estats Units i va ser número 1 a
Anglaterra, Irlanda, Canadà i Austràlia i està considerada una de les millors
cançons de l'any i de la història del rock, sent el millor tema en la carrera
de No Doubt. La idea de No Doubt va ser d'Eric Stefani i el va crear a Anaheim,
Califòrnia, al costat del seu amic John Spence, al novembre de 1986. Poc
després se'ls uneix la germana menor d'Eric, Gwen Stefani com a cantant i més
tard Tony Kanal com baixista i que seria el nuvi de Gwen i al qual ella va
dedicar aquesta cançó. Al 1987 John Spence es va suïcidar, deixant a Gwen com
cantant principal. Un any més tard entren en No Doubt Tom Dumont com a
guitarrista i Adrian Young a la bateria. Al 1992 van debutar discogràficament
amb "No Doubt" del qual es va extreure el senzill "Trapped in a
Box", encara que amb escàs èxit. Va ser amb el tercer àlbum que No Doubt
van tocar el cel, encara que durant els enregistraments del disc Eric Stefani
va deixar el grup per no estar d'acord amb la línia que volien seguir. La
veritat és que el protagonisme donat a la cantant pels mitjansde comunicació,
en detriment dels seus companys va crear tensions en el si de No Doubt, encara
que finalment es van solucionar. L’any 2004, després d'una extensa gira
mundial, la banda va anunciar que farien un descans i no actuarien durant un
temps, mentre Gwen Stefani (a la foto 2) decideix llançar-se com a solista amb l'àlbum “Love
Angel Music Baby” que va vendre set milions de còpies i amb la sortida d'un
segon disc es va parlar de la dissolució definitiva de No Doubt, però en el
2009 s'uneixen de nou per fer una gira tocant les seves antigues cançons, tot i
que hi ha hagut canvis entre els seus components que ara són Gwen Stefani
(cantant), Tom Dumont (guitarra), Tony Kanal (baix), Adrian Young (bateria),
Gabrial McNair (teclat i trompetes) i Stephen Bradley (trompetes i segona veu),
encara que aquest últim sols participa en els concerts. L'any 2012 gravarien
"Push and Shove" amb noves cançons.
Century – Love
why 1986
El grup Century
es va formar a Marsella l'any 1985, liderat pel cantant, teclista i compositor
Jean-Louis Milford. Aquest tema que va publicar-se en single, va estar 7
setmanes en el número 1 a
França i al costat de "Gone with the Winner" que ja hem, escoltat a
Un Toc de Rock no fa masses setmanes, són les cançons més populars en la seva
curta carrera i es van incloure en l'àlbum "... And Soul It Goes", editat
l'any 1986. Century estava integrat en aquest àlbum per Jean-Louis Milford
(cantant i piano), Éric Traissard (guitarra), Laurent Cokelaere (baix),
Christian Ports (bateria) i Jean-Dominique Sallaberry (guitarra). Ancara van
gravar un altre àlbum "Is it red?", l'any 1988 i es van desfer un any
més tard. A mi els Century sempre m'han agradat, des de que aquest LP va arribar a
les meves mans quan es va publicar a Espanya a través del segell Zafiro, crec
recordar, però també he de confessar que els arranjaments vocals i les melodies
de Century em recorden i molt als britànics Korgis, com us vaig dir i ara i per que ho comprobeu i tal com us vaig
prometre, escoltarem als britànics The Korgis perque us adoneu de la similitut
d'estils vocals de tots dos grups.
The Korgis – All
the love in the world 1981
The Korgis eren
una banda de pop britànic, originalment integrada pel cantant i baixista James
Warren, nascut el 25 d'agost de 1951
a Bristol i el cantant, guitarra i teclista Andy Davis
que es deia en realitat Andrew Davis Cresswell i va nèixer el 10 d'agost 1949,
ambdós eren ex components de Stackridge, juntament amb músics que no van ser
membres oficials de The Korgis, entre ells el violinista Stuart Gordon i el
teclista Phil Harrison. Fa ja uns quans programes que us vaig prometre que
escoltaríem aquest bon grup, ara tocar compartir "Tot l'amor en el
món" i aquí el teniu. Era una composició d'Andy Davis i James Warren i es
va incloure en el seu tercer àlbum "Sticky George", publicat l'any
1981. La cançó va ser cara A d'un single. De fet i tot i les seves vendes, aquest LP va representar el
principi de la fi per The Korgis, abans de la seva publicació se n'havia anat
Andy Davis, però James Warren va seguir endavant i va comptar per a la gravació
d'aquest disc amb músics de sessió, entre ells Stuart Gordon, Jerry Marotta,
Manny Elias, David Lord i Phil Harrison als teclats, però es diu que a més
d'una bona secció de metalls, va tindre també la col·laboració de Peter Gabriel.
Per The Korgis van passar posteriorment altres músics de sessió, entre ells
John Baker, Stewart Maggie, Steve Buck i Roy Dodds. The Korgis es van desfer un
parell o tres d'anys després, però van tornar a reunir-se l'any 1990 per a una
gira titulada "Everybody's Got to Learn Sometimes". The Korgis eren
llavors James Warren, Andy Davis i John Baker.
Adele –
Hello 2015
“25” és el títol del nou treball
discogràfic d'Adele i aquesta cançó ha estat el primer single extret de
l'àlbum, escrita per Adele Adkins i Greg Kurstin i que m'heu sol·licitat en un
parell de correus i també a través del facebook de Montse. El CD s'ha publicat
el passat 20 de novembre, tot i que es va filtrar un dia abans, és el tercer
àlbum de la cantant i el títol té a veure amb la seva edat en el moment en què
ho va gravar, el mateix que va fer amb els seus dos primers discos
"19" i "21". Ja es un supervendes. S'han inclòs cançons
escrites també per Max Martin, Shellback, Paul Epworth, Tobias Jesso Jr, Ryan
Tedder, Brian Burton de Danger Mouse, Samuel Dixon, Bruno Mars, Philip Lawrence
i Chris Brown. El single amb "Hello" va ser publicat el 23 d'octubre
del 2015, tot i que ja s'havia extret un altre tema com a bestreta i va
representar un canvi substancial en Adela després del naixement del seu primer
fill, Angelo, el 19 d'octubre del 2012. La cantant i compositora britànica va
néixer a Tottenham el 5 de maig de l'any 1988, de nom complet Adele Laurie Blue
Adkins. Amb el seu primer disc "19" va aconseguir la primera posició
al Regne Unit i va ser doble Disc de Platí als Estats Units i li va aconseguir
dos Grammy. El seu segon treball va vendre més de 30 milions de còpies a tot el
món, sent Disc de Diamant a les terres de l'Oncle Sam i aconseguint 6 Grammy.
Adele és la primera dona en la història que situa tres senzills entre les
primeres deu posicions de la llista del Billboard simultàniament i la primera
cantant femenina a tenir dos àlbums i dos senzills entre els primers cinc llocs
de la llista Billboard 200 i Billboard Hot 100 al mateix temps. L'any 2013, va
rebre un Oscar i un globus d'or a la Millor Cançó Original pel tema
"Skyfall" que va gravar per a la pel·lícula de James Bond titulada
així.
Crash Test
Dummies – Mmm, Mmm, Mmm 1993
El grup canadenc
Crash Test Dummies va incloure aquest tema en el seu àlbum "God Shuffled
His Feet" que van editar l'octubre de l’any 1993 i va ser un dels
principals singles del disc. Cada vers d'aquesta cançó descriu l'aïllament i el
patiment d'uns nens que tenen una anormalitat física cada un d'ells. Un noi amb
els cabells prematurament blancs a causa del sofriment i el maltractament que
pateix i una nena amb el cos cobert de marques de naixement que la
enlletgeixen. El tercer és un nen els que els seus pares obliguen a anar a una
església on tremola de por i pateix molt, estès a terra, obligat i maltractat
pels seus progenitors. En la cançó expliquen que la situació d’aquest petit
encara és pitjor que la dels altres nens. En alguns concerts els Crash Test
Dummies interpreten una versió alternativa de la lletra en la qual
substitueixen el tercer vers i parlen d'un nen malalt i maltractat per la seva
mare. The Crash Test Dummies es van crear a Winnipeg, Manitoba, l’any 1988 i
encara segueixen en actiu. El líder del grup és el cantant i guitarra Brad Roberts,
al costat de Ellen Reid (cantant i teclista) i es complementaven amb Dan
Roberts (baix i cors), Benjamin Darvill (harmònica i mandolina) i Mitch Dorge
(bateria), és clar que actualment només romanen en el grup Brad Roberts i Ellen
Reid, de fet ara són duet. Aquesta cançó va rebre una nominació als Grammy i
l'àlbum dues.
Rod Stewart – Can
we stay home tonight? 2015
Acabarem el
programa d'avui amb una altra novetat, es tracta d'un tema que us extrec del
nou àlbum de Rod Stewart que s'ha titulat "Another country", editat
el passat 23 d'octubre per Capitol Records i que fa unes setmanes us vaig
prometre que escoltaríem algun dels temes. Aquesta cançó amb la que avui
tancarem Un Toc de Rock ha estat escrita per Rod Stewart i Kevin Savigar que
també han composat la majoria de cançons i han estat els productors del disc.
Cal dir que en aquest disc Rod Stewart ha inclòs un fort contingut celta en
pràcticament tots els temes. Rod Stewart
és un dels cantants que ha venut més discos de la història, es calcula que ha
superat els 250 milions de còpies venudes a tot el món. 31 dels seus singles
han estat en el top 10 i sis han arribat al número 1. Va néixer el 10 de gener
de 1945 en el barri londinenc de Highgate i una bomba volant alemanya V-2 va
caure a la comissaria del barri, unes casa més enllà d'aquella on ell neixia,
just a la cantonada, va ser un naixement "sonat". Rod Stewart va ser
el cantant del grup Shotgun Express, també de la Jeff Beck Band i va
militar a The Faces, al costat de Ron Wood, avui amb els Rolling Stones,
mantenin una carrera paral·lela en solitario que finalment va fer que el grup
es desfes. Quan va començar va agafà la seva guitarra i s’en va anar al sud de
França, pero va ser expulsat del pais per gamberro. L’any 2001 Rod Stewart va
rebre el "Disc de Diamant de la música del món" per les seves vendes.
La frase per
concloure el programa és de Publio Siro que va dir:
"L'oportunitat
es presenta tard i se'n va molt aviat”
Acabaré Un Toc de
Rock i tocaré el dos per avui, però us deixo amb companyia de totes les
emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana o per internet si
es que t’el descarregas des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc
Mario Prades i toca baixar la barraqueta fins el proper programa. A reveure.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades