Un Toc de Rock programa 27-09-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

LA GUERRA DE LES BANDERES

Aquesta era la imatge d'una façana a Tarragona 

durant les  passades  Festes de  Santa Tecla.  En 

teoria  hauríem  de  veure només banderes de  la

ciutat,  però  quan  es presenta  la  mínima ocasió

comença la "guerra".  (Foto: Mario Prades)

Curiosament, durant els anys 80 va sorgir una música a Anglaterra que es denominava pop anglès dels 60. So guitarrer sense distorsions excessives, amb bons jocs vocals i melodies agradables, juntament amb l'ús de teclats, van caracteritzar aquell so, encara que la pregunta seria, si en els 80 es deia "pop anglès dels 60" Com hauríem de anomenar-lo ara que estem ja en la segona dècada del segle XXI? Avui començarem Un Toc de Rock amb una bona cançó de bressol, però no us penseu que si la poso és perquè os adormiu millor, no senyor. Aquesta cançó sona, com li va dir el llop a la caputxeta, per  que podeu despertar-vos molt millor.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Friends again – Lullaby nº 2

Friends Again van ser englobats dins del pop anglès dels 60, van sorgir a Glasgow el 1982. Quatre singles van marcar la curta carrera de Friends Again. De tots ells jo em quedo amb aquest que escoltem ara per obrir Un Toc de Rocktot, tot i que reconec que "State of Art", un dels senzills, és una bona cançó i os puc prometre que l'escoltarem un altre dia. "Lullaby nº 2" és va publicar en single el 1984 amb "Sunkissed" a la cara B. Va ser produït per Bob Sargeant i aquesta canço va ser extreta del que va ser el seu primer LP i crec que únic, "Trapped and Unwrapped". La banda escocesa estava integrada per Chris Thompson (cantant i guitarra), James Grant (guitarra i veus), Neil Cunningham (baix), Paul McGeechan (teclats) i Stuart Kerr (bateria). A mitjans dels 80 es van separar, Chris Thompson s'uneix al grup The Bathers el 1987 i James Grant va col.laborar amb altres bandes com Hipsway i més tard formaria amb la resta del grup el projecte Love and Money, treient 4 discos abans de la seva dissolució el 1994. Aprofitant l'estirada, el segell Mercury-Phonogram va reeditar el LP de Friends Again en el qual van incloure 4 cançons noves que en el seu moment van ser editades com cares B de singles, encara que va tornar a passar amb més pena que glòria.

Els Friends Again

Dire Straits – Walk of life 1986

Mark Knopfler és un dels millors guitarristes del món, però quan va començar amb Dire Straits imitavan i molt a Mick Dyche, guitarrista de Sniff'’n'the Tears. En els seus inicis Dire Strais eren Mark Knopfler (guitarra i veu), David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria). Van funcionar del 1977 al 1995. "Communiqué" va ser l'àlbum que els va portar a les llistes d'èxits de tot el món i que va fer descobrir a aquesta gran banda britànica. Dire Straits van posar aquest LP a la venda el 27 novembre 1978, si bé va ser el següent disc "Making Movies" de 1981, el que els va consolidar. Aquest tema que escoltem ara és va publicar en single i es trobava al LP "Brothers in Arms", cinquè àlbum de Dire Straits que es va editar l'1 de maig de 1985 i va superar les 29 milions de còpies venudes, es troba entre els 15 discos més venuts de la història, sent el primer que va superar el milió de còpies en el recentment creat format CD. El LP va ser número U del Billboard, mantenint-se 97 setmanes en llistes i va aconseguir 9 Discos de Platí als Estats Units y 13 a Anglaterra. Dire Straits ja havia patit canvis i en aquest enregistrament, a més de Mark Knopfler també estaven John Illsley (baix i cors), Alan Clark (teclats), Guy Fletcher (teclats i cors), Terry Williams (bateria) i Jack Sonni (guitarra), van comptar amb un munt de bones col.laboracions, entre elles Sting, Michael Brecker al saxo i Dave Plews a la secció de vents. Es va parlar de que també havia col.laborat Eric Clapton a la guitarra, però això no és cert, si bé la confusió es va deure a que Clapton va tocar amb ells en la posterior gira. El single on es trobava aquest tema va ser número 2 a les llistes, ja el 1986 i la cançó és un homenatge de Mark Knopfler al cantant nord-americà Johnny Mathis. Aquest tema inicialment va ser la cara B del single que Tony Palau, al que per cert coneixia de jove ja que tots dos havíem estudiat a els HH Maristes de Sants i que era el cap de promoció de Polygram a Barcelona, em va lliurar. Jo li vaig comentar que incloure aquesta cançó com cara B amb "Money For Nothing" a la cara A era un error. Un parell de setmanes després els "experts" del segell sembla que em van donar la raó ja que va ser reeditat i les cançons estaven en l'ordre invertit, tal com jo i suposo que uns quants més, vem suggerí.

Eric Bell – Baby, please don’t go 1995

Aquest tema ja l'havia gravat Eric Bell quan era guitarrista del grup irlandès Them, liderat per Van Morrison i curiosament, va ser la cara A d'un single amb "Glòria" a la B, però el temps ha fet que “Glòria” sigui un dels temes més recordats de Them. Eric Robin Bell va néixa el 3 de setembre de 1947 a Belfast, Irlanda del Nord. Quan va deixar Them va formar part de diversos grups fins que va crear Thin Lizzy, amb els que va estar en els tres primers discos del grup. Va abandonar la banda després d'un concert celebrat al Cap d'Any de 1973, on va llançar la seva guitarra a l'aire i empènya l'amplificador sobre el públic, va marxar de l'escenari. Va ser substituït poc després per Gary Moore. Té una brillant carrera en solitari i al capdavant de la Eric Bell Band. Aquest tema us ho extrec del CD "Live Tonite I" que inicialment es va editar a Suècia i que a Espanya va treure el segell Barsa Promocions, propietat del meu amic Mikel Barsa i que precisament vem presentar oficialment quan vem celebrar la Fira Internacional del Disc i Cinema de Col.leccionisme d'Andorra la Vella, a l'octubre de 1995. Aquest tema, un clàssic del blues, va ser composat i gravat pel cantant i guitarra Big Joe Williams el 1935, comptant amb Sonny Boy Williamson a l'arpa, Ransom Knowling al baix i Judge Riley a la bateria. La veritat és que es tracta d'una cançó molt versionada al llarg dels anys, destacant les gravacions de Ted Nuget, Aerosmith, Willy & The Poor Boys, Tony Joe White, John Lee Hooker i Tom Petty & The Heartbreakers, entre molts altres.

Capcelera del Diari d'Andorra el día que vem presentar la Fira. 

D'esquerra  a  dreta:  Directora de Cultura d'Andorra la Vella, 

Mikel Barsa i Mario Prades

The Spencer Davis Group – Gimme some lovin’ 1966

Aquesta cançó a Espanya va ser versionada per Los Salvajes, Gatos Negros, Lone Star, Alex y Los Findes, Bruno Lomas i un munt més, però la versió original era dels Spencer Davis Group, una bona banda britànica sorgida el 1963 que va saber prendre l'essència del R & B que arribava des dels Estats Units de forma elegant i reconvertir-la a la seva manera, fins al punt que cançons seves van ser versionades en els 70 per grups americans. Spencer Davis Group eren de Birmingham i es va crear al voltant del guitarrista Spencer Davis, si bé en els seus inicis es van anomenar The Rhythm'n'blues Quartet. Es van incorporar Steve Winwood (guitarra i orgue), el seu germa Muff Winwood (baix) i Peter York (bateria). Van treure un parell o tres de singles i un EP, gairebé tots ells versions, fins que va arribar "Keep On Running". La cançó va ser composta pel jamaicà Jackie Edwards el 1965, però inicialment era la cara B del single, però la veu de Steve Winwood (12 de maig de 1948) va fer que el tema pugés fins als més alt de les llistes, fent oblidar la cara A. Va ser número U al gener de 1966. Aquest mateix any, Spencer Davis Group van ser escollits la Millor Banda del Any a Anglaterra, després de publicar "Gime some lovin'", una cançó pròpia que escoltem ara a Un Toc de Rock. Poc després Steve Winwood deixaria el grup per crear Traffic, una de les superbanda britàniques, tot i que abans encara gravarien comptant amb ell "I'm a man" un altre de seus millors hits. Aquest tema es va incloure a la banda sonora del film “Streep Tease”, protagonitzada per Demi Moore, uns quans anys més tard.

Portadas i a sota foto del grup

Rogert Hodgson – Had a dream (Sleeping with the enemy) 1984

El cantant, guitarra i teclista britànic Charles Roger Pomfret Hodgson va néixa a Portsmouth el 21 de març de 1950, és el fundador de Supertramp i un veritable multiinstrumentista. Ell va ser el líder i la veu de Supertramp i tots el coneixíem com Roger Hodgson. Per cert que aquest estiu Roger Hodgson, la banda catalana Manel i el veterà cantautor valencià Raimon van ser alguns dels principals artistes del Festival d'Estiu de Tarragona. Roger Hodgson va romandre amb Supertramp des de la seva creació el 1963 fins a 1983, any en què es va llançar en solitari per publicar "In the Eye of the Storm", el seu primer disc i del que us extrec aquest tema que es va publicar com a senzill aconseguint el lloc 48 del Billboard i el cinc a Anglaterra, ja en 1984. En l’àlbum Roger Hodgson toca tots els instruments, encara que també va comptar amb les col.laboracions de músics com Michael Shrieve (bateria), Scott Page (saxofon), Ken Allardyce (harmònica, cors), Jimmy Johnson (baix) i Clare Diament (cors). Totes les cançons del disc van ser compostes per ell i possiblement a causa del fet que era el primer, ens recorda i molt a l'estil Supertramp, però no hem d'oblidar que el músic era l'ànima d'aquesta gran banda del simfonisme britànic. Jo volía anar al Camp de Mart per veure el seu concert, però al final s’em va passar la data.

Roger Hodgson

Manassas - Down the road 1973

La passada temporada us vaig parlar de Manassas, aquesta gran banda creada per Stephen Stills (Dallas, Texas, 3 de gener de 1945), ara arriba el moment de escoltar-los. Aquest tema donava títol a un LP publicat el 1973 i el grup l'integraven, a més de Stephen Stills, Chris Hillman (ex-Byrds i Flying Burrito Brothers), Joe Lala, Al Perkins que havia tocat amb Gram Parsons, a més a més de Paul Harris, Dallas Taylor i Fuzzy Samuel. Stephen Stills va formar part dels Buffalo Springfield i de Crosby, Stills, Nash & Young i posteriorment creà Manassas, un bon projecte sense continuïtat, només van gravar dos discos, aquest és l'últim d'ells que es va editar el 23 d'abril de 1973. El cert és que al setembre de 2009 es va publicar "Pieces", però es tractava d'un recull. Entre els músics que van col.laborar en la gravació d'aquest LP trobem a Joe Walsh, Bobby Whitlock, Paul Harris, Jerry Aiello, Pat Arnold i uns quants més. Després de la dissolució de Manassas, Al Perkins i Chris Hillman, al costat de Richie Furay van crear la Souther-Hillman-Furay Band i més tard Poco i la Desert Rose Band, per la seva part Stephen Stills va gravar en solitari i Al Perkins es músic de sessií a Memphis

Manassas

Leonard Cohen - First we Take Manhattan 1988

El poeta, novel.lista i cantautor canadenc Leonard Cohen ha rebut el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres i la Cultura en començar el passat mes de juny. Va néixa el 21 de setembre de 1934 en el si d'una família jueva de classe mitjana, però d'ascendència lituana, a Montreal. Leonard Cohen es va instal.lar als Estats Units i va començar a cantar en els festivals folk. El 1966, Judy Collins va gravar la seva cançó "Suzanne" i la va convertir en un gran èxit. Aquesta cançó es refereix a Suzanne Verdal, la esposa d'un bon amic seu, l'escultor Armand Vaillancourt, encara que per molts el seu millor tema és "Hallelujah". Jo us porto "First we Take Manhattan" que es trobava a l'àlbum "I'm Your Man", novè disc de Leonard Cohen, publicat al febrer de 1988 i que és un dels seus millors treballs i un dels que més bé s'han venut. El tema "En primer lloc, prendrè Manhattan" ha estat versionat per grups i cantants com REM, Joe Cocker o els espanyols Enrique Morente i Lagartija Nick. Leonard Cohen, tot i haver-se retirat, l’any 2008 i amb 73 anys a l’esquena, va tindre que tornar als escenaris per una gira mundial, es tractava de necessitat ja que econòmicament va trepitjar fons en desaparèixa per la porta del darrera el seu representant amb tots els seus estalvis, però el 18 de setembre de 2009 va tenir un desmai durant un concert a València i va tindre que suspendre.

Leonard Cohen

Julian Lennon – Valotte 1984

“Valotte” donava títol al primer i millor disc de Julian Lennon, fill del ex-beatle i la seva primera dona, la britànica Cynthia Powell. Julian va néixa a Liverpool el 8 d'abril de 1963 i amb el seu naixement es va descobrir el pastís ja que John Lennon i sobretot Brian Epstein, venien la moto de que era solter. Julian va inspirar algunes composicions musicals dels Beatles, com "Lucy in the Sky with Diamonds", a partir d'un dibuix que ell havia fet. John també va escriure "Good Night" com una cançó de bressol per Julian i que va ser cantada per Ringo Starr. Així mateix, va inspirar a Paul el tema "Hey Jude". Quan John va decidir acceptar el fet de mantenir en secret el seu matrimoni amb Cynthia (a la foto), va compondre la cançó "Do you want to know a secret" que va cantar George Harrison. La veritat és que Julian Lennon va tenir molts problemes amb Yoko Ono després de la mort del seu pare i és que la japonesa es va negar a lliurar-li l'herència que li corresponia. De fet fins i tot va intentar boicotejar la carrera musical de Julian exigint a productors i empresaris que es neguessin a treballar amb ell, inclus va intentar que no pogués utilitzar el cognom Lennon com a nom artístic. I és que a borde, a la japonesa la guanyen pocs. Finalment Yoko va haver de tragarse la mala llet i donar-li el que li corresponia, però des d'aquell moment va seguir encara més si cap, putejan a Julian Lennon que actualment resideix a Itàlia. Aquest es va cansar finalment de ser educat, respetuos a la memoria del seu pare i aguantar la persecució i des de fa algun temps no es talla i llarga en els mitjans de comunicació, tot el que la japonesa li està fent, fins i tot ha emprès demandes judicials contra ella exigint-li part dels objectes personals del seu pare ja que té el mateix dret que el seu mig germà Sean Lennon. És clar que la japonesa va allargant l'assumpte i mentres va subhastant tot el que té a mà que a pessetera no la guanya gairebé ningú. Es nota que jo a Yoko no la aguanto? Per cert es va parlar que el LP "Valotte" del qual us extrec aquest tema que donava títol, contenia cançons compostes per John i no pel seu fill Julian Lennon. Va ser un rumor escampat per la Yoko. La veritat és que els temes d'aquest primer disc de Julian tenen un aire a John Lennon, però això és causa de la influència del pare sobre el fill (els dos a la foto) ja que si hi havia cançons inèdites compostes per John, que les havia en aquell moment, aquestes estaven en poder de la japonesa i poc a poc les ha anat explotant. Quin una per deixar escapar una cosa així, amb la pasta que val!

A la foto Julian Lennon i Paul McCartney

Billy Joel - Piano man 1973

Amb tota seguretat el "Home del piano" és, al costat de "Honesty" les millors cançons en la carrera de Billy Joel. Tot i que molts diuen a Espanya que el tema és d'Ana Belén i Víctor Manuel, gran error, és del nord-americà Billy Joel. William Martín Joel va néixa el 9 de maig de 1949 en el Bronx de Nova York. Va estudiar piano des dels 4 anys i després de militar en un parell de grups es va llançar en solitari el 1971, però no va ser fins el seu segon disc "Piano man" al que aquest tema donava títol i que era, com la resta de l'àlbum, composició del propi Billy Joel que va triomfar plenament. El productor de l'àlbum va ser Michael Stewart i el single amb aquest tema es va classificar de seguida en les llistes arribant al quart lloc. Dos temes "Tràveling' Prayer" i "Worse Comes to Worst" també es van col.locar en llistes. Billy Joel es va retirar el 1993.

Billy Joel

Gary Moore – Still got the blues 1990

És curiós el cas de Gary Moore, famós guitarrista de rock ficat de ple en el heavy metall, que havia militat en grups com Skid Row, Thin Lizzy, La Gary Moore Band o Colloseum II i que va ser descobert i recolzat en els seus principis per el genial Peter Green al que Gary Moore admirava fins al punt de gravar l'àlbum "Blues for Greeny" el 1995, dedicat íntegrament a Peter Green. En la carrera de Gary Moore i a un abans i un després de l'àlbum "Still Got the Blues" un LP al que aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock donava títol i que es va editar al 1990, en el què torna a les seves arrels, deixan el heavy i dedican-se plenament a interpretar pur i tradicional blues. Ara bé, aquest tema us l’he extrec del CD "Ballads And Blues 1982-1994", un recopilatori que originalment es va publicar el 1994 ja en CD i que ara ha estat reeditat com si es tractés d'un disc nou, oblidant la discogràfica que la gent té una cosa anomenada memòria. No per això deixa de ser un disc molt interessant i recomanable per a repassar d'una sola audició els millors temes suaus d'aquest gran gruitarrista irlandès que ja no està entre nosaltres. Gary Moore va néixa a Belfast, Irlanda del Nord, el 4 d'abril de 1952 i va morir a Estepona, Màlaga, el 6 de febrer d'enguany, en una de les habitacions de l'Kempinski Hotel Bahía, mentre dormia, a causa d'un atac de cor. Ha publicat 34 discos com a solista, 3 amb Colloseum II, 6 amb Thin Lizzy i 1 amb BBM inicials de Jack Bruce, Ginger Baker i Gary Moore, sense oblidar un amb Scars, una projecte que va creà en 2002.

Gary Moore

Joe Cocker and Jennifer Warnes - Up Where We Belong 1982

Acabarem Un Toc de Rock per avui escoltant aquest tema que es va publicar en single i es va extreure de la banda sonora de la pel.lícula "Oficial i Caballer" que protagonitzava Richard Gere i Louis Goset Jr i que a Joe Cocker i Jennifer Warnes que la interpretaven a duet, els va significar guanyar un Oscar a la millor cançó original i que com podeu verificar mirant la caràtula del single al blog, va ser nombre U als Estats Units en 1982. Per cert, aquest single correspont a l'época que el segell Ariola va fer una campanya a Espanya venen els discos petits a 125 pesetes, casi a la mitat de preu que les demes companyies. Es una cosa que avui en dia tindrien que plategarse les casas de discos ja que si baixessin preus vendrien molt més i no caldria que es queixessin tant, però ells volen seguir guanyan el mateix venen menys i el que fan es pujar el preu dels productes. Un dia os explicaré quin son els costos de fabricar un CD i al.lucinareu per un tub amb tota aquesta colla de xorisos que es fan dir Discogràfiques, perque un CD amb deu cançons, impostos del SGAE inclosos i fabricant solsament 1000 unitats costen, imprenta inclosa, poc mes de 2 euros l'unitat. Tornem a "Oficial i Caballer". A la banda sonora del film es van incloure temes de Pat Benatar, ZZ Top, Van Morrison, Dire Straits, Sir Douglas Quintet, Lee Ritenour i alguns més, però la banda sonora original va ser composta per Jack Nitzsche que també va escriure el tema que tanca avui Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio L'Hospitalet del Infant.

Joe Cocker and Jennifer Warnes

Abans de marxar us deixaré una frase que va dir el compositor francès Claude Debussy (Saint-Germain-en-Laye, França, 22 d'agost de 1862 - París, 25 de març de 1918) que va manifestar:

"La música és l'aritmètica dels sons com

l'òptica és la geometria de la llum"

Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program