Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 21-09-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Article a dues planes publicat fa uns quans anys a La Revista on

parlava dels noms curiosos que és posen els grups al pais. Si

cliqueu asobre l'amplieu, el podreu llegir i os fotreu un far de rieue.

Avui començarem Un Toc de Rock amb un pensament filosòfic. La realitat sempre ha estat subjectiva i la seva interpretació, com deia el refrany: "Depende del color del cristal con que se mire". Uns afirmen que la seva croada és moralment justa i que Déu o Alà, està del seu costat i amb aquestes senzilles paraules justifiquen actes que no tenen cap justificació. És clar que tot aquesta mena de terroristes, siguin del color i ideologia que siguin, sempre asseguren que ells són els que tenen la veritat i tots els altres estan equivocats. La violència segueix estant a l'ordre del dia. Després dels esdeveniments de Noruega al juliol, han sonat crits reclamant la cadena perpètua i de vegades fins i tot jo he arribat a pensar que la pena de mort hauria d'estar de nou en ús. De seguida em dic: "No, res justifica segar la vida d'un ésser humà", però de vegades i tenint en compte casos com el tirador tronat de Noruega, he d'aclarir que aquest programa l’estic gravant una setmana després de l'explosió d'Oslo i el tiroteig de l'illa de Utoya, començo a qüestionar-me els meus criteris. Tal i com estan les coses en el nostre planeta, potser seria arribat el moment d'escoltar una cançó que es va publicar en single i maxi-single el 1984 i que ens pot mostrar, en clau d'humor, això si, diferents punts de vista sobre una mateixa realitat i que afecta a aquest món nostre que agonitza dia a dia.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Stephan & Nina – Fuegos artificiales 1984

Stephan & Nina van publicar aquest disc el 1984 i va sonar bastant en les emissores espanyoles en la seva versió en castellà i que si bé va ser gravada en l'alemany natal dels seus dos intèrprets, també va ser èxit a Gran Bretanya cantada per ells en anglès. La cançó va ser composta pel propi Stephan al costat de M. Homberg i C. Toro i produïda per Klaus Voormann, un alemany d'Hamburg molt amic de The Beatles des de la seva època en aquesta ciutat alemanya i que va ser baixista del grup britànic Manfred Mann. El cantant Stephen Rammler va néixa el 25 d'octubre de 1946 a Renània del Nord, a

Alemanya i va formá part del German Band Trio, al costat de Gert Krawinkel (guitarra) i Peter Behrens (bateria). Des de fa anys resideix a Suïssa. Aquí al blog os he possat la portada del disc i la contraportada ja que ambdues són tota una historieta sobre el text de la cançó. La veritat és que la lletra és molt interessant ja que els extraterrestres que ens visiten i contemplen des de l'espai, amb aire molt ingenu pensen que estem de festa i revetlla amb molts focs artificials i ens ho estem passant molt bé, res més allunyat de la realitat i és que el planeta està patint una guerra atòmica a escala mundial. Per això us deia en començar Un Toc de Rock que la realitat sempre és subjectiva. Ah! De la Nina no se res de res.

Stephen Rammler

Alex de la Nuez – Dame más 1994

Aquest tema és una versió del "Give it up" del grup nord-americà Steve Miller Band que es va fer servir, amb la veu d'Alex de la Nuez, per a un anunci de Kas. Ha estat el gran èxit comercial en la carrera d'Alejandro de la Nuez Magarzo, nascut a Madrid el 9 de setembre de 1962 i que va ser component del mític grup Zombies, una de les bandes emblemàtiques de la "moguda madrilenya" i en la seva carrera destaca el tema "Groenlàndia". Més tard s'incorporaria a Tequila i posteriorment va formar duet amb Christina Rosenvinge cridant-se Alex & Christina, els portava un representant de Valencià, crec recordà que era Vicente Mañó. Es clar que la cosa entre ells dos va acabar com el

Rosari de l'Aurora ja que pel que sembla, la nena és inaguantable i va suposar tot un trauma per a Alex que finalment es va recuperar i gràcies a aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va aconseguir ser número U en vendes al país. Va ser la cançó estrella d'un CD recopilatori d'èxits de l'estiu, el "Terracitas de verano". La veritat és que la seva carrera en solitari no és excessivament destacable, però aquest disc va ser tota una bomba comercial i molts van descobrir gràcies a la versió de Alex de la Nuez, als nord-americans autors del tema, aixó va ser el més positiu de tot. Com músics de sessió ha acompanyat molta gent, entre ells a Mecano com guitarra al LP "Descanso dominical". En l'actualitat es dedica bàsicament a compondre música per a anuncis i ha guanyat diversos premis en aquest camp, destacant el Ondas a la millor falca radiofònica. Per cert i això és tota una curiositat, Amb Zombies va gravar dos discos, com Alex y Christina també dos i en solitari A que no sabeu quants discos ha gravat? Premi. Sou molt espabilats, la resposta són “Dos”.

Alex de la Nuez i Martina Klein van ser matrimoni, però es van

separar i es que Alex no te sort en questió de dones

Dundan Dhu – Una calle de París 1987

Els de Sant Sebastià es van donar a conèixa popularment amb el tema “Cien gaviotas” que estava inclòs en el seu LP "Canciones". Duncan Dhu és van crear el 4 de agosto de 1984 i eren el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que havia estat cantant del grup Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i baix de Los Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també dels Dalton. El 1 febrer 1985 signen el seu primer contracte amb la companyia independent Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del grup Esclarecidos, contribuint amb dues cançons al disc

recopilatori "La única alternativa" que no compta dins de la seva discografia oficial, però que avui en dia, el disc és peça buscada per cuasi tots els col.leccionistes. El disc "Canciones" era el seu segon treball i va ser produït per Paco Trinidad i el "Cien gaviotas" va ser declarat single de l'any per moltes emissores de ràdio. Encara que ja tots sabem malauradament com funciona això, qüestió de money. Però el que ningú els pot negar és que del LP van vendre 175.000 còpies, una cosa a tenir en compte. Juan Ramón Viles els déixa el 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als jutjats. Tant Mikel com Diego van mantenir el grup en marxa, però amb alts i baixos i projectes paral.lels, Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar en solitari. Però van ser un dels grups més importants durant els 80 i això no l'hi treu ningú. “Una calle de París” es trovaba al LP “El grito del tiempo” editat al 1987 i que va vendre més de 400.000 copies i va fer que es declarés a Duncan Dhu el grup espanyol amb més vendes del 1987.

Mario Prades amb Mikel Eretxum de Duncan Dhu

Dani Flaco – Desapareció 2006

Daniel Sánchez García, un nen sembla se que molt prim i per aixó seria conegut anys més tard com Dani Flaco, va néixa al barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, el 1977 i al igual que els Estopa, anava per operari de la SEAT, però la música va guanyar. La veritat es que primer anava per jugador de futbol, pero una lesió va truncar els seus somnis. Mira tu, com el Julito Iglesias. Les seves cançons tenen bones lletres i en moltes ocasions molt dures. Aquesta tracta d'un tema que dia a dia es converteix en habitual, cada vegada hi ha més casos de noies desaparegudes, algunes apareixen més tard vives, però de la gran majoria només es troben, quan es troben, les seves despulles. Tristes notícies que omplen pàgines de diaris, capçaleres d'informatius i submergeixen a les families en el dolor i la desesperació. Des d'Un Toc de Rock, sabent que dir aixó des de el programa és clamar en el desert, però només em resta volgué seguir sent un il.lús optimista que espera de la justícia que canviï algunes de les seves lleis i apliquin amb tot el seu rigor el càstig adequat a gent d'aquesta casta. No és admissible casos com el del Rafitas! I ni han massas avui en dia.

Dani Flaco

Bars - Temps Perdut 2000

Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria, Bars son un dels millors grups de rock- blues dins de les nostre terres catalanes. Aquesta cançó està extreta del LP “Mala idea” publicat per DiscMedi al 1991. Bars son actualment i despres de cambis constants a la formació, Montse Llaràs (veu) i Tony Moya (baix), els únics que queden dels antics components, junt a Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. En las seves gravacions hi han col.laborat en diverses ocasions Toni Saigi “Chupi” (piano, órga i veus) i Cristo Fontecilla (veus, guitarres, saxo i percussió) que per cert, van ser també productor d’alguns dels seus discos. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot ser no volen recordar que van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant va apartar a Bars dels escenaris en massas ocasions. Aquesta cançó us la he extret del seu recopilatori “Quan ens veiem - Selecció de cançons” que DiscMedi va editar al 2000.

A dalt portada del recopilatori i a sota foto dels Bars

I-6 – Fos pel vent 1991

Els I-6 van ser un grup de Vic descobert i recolzat per Pep Sala que es va encarregar de la producció i els arranjaments d'aquest disc, a més de col.laborar posant teclats i veus. L'àlbum "Segueix el joc", el seu primer LP i crec que únic, almenys jo no recordo que fessin res més, es va editar al setembre de 1991 a través del segell Picap, propietat de Joan Carles Doval que per cert i encara que no vingui al cas, va ser l'encarregat de la producció del concert de Lluís Llach al Camp Nou. D'ell he extret aquesta cançó que tancava la cara B del LP. Tornant al grup, I-6 estava integrat per Tomás González i Ramon Quintanas (guitarres i veus) que eren també els compositors de tots els temes, al costat del bateria Ramón Valero i el baixista Joan Yani. El disc es va gravar el febrer del mateix any en Estudi 84 i va ser barrejat en Aurha per Maurici Tonelli i Guy Wenger. És curiós perquè en aquella època tots els grups catalans que treien disc acostumaven a passar o pel Diari o per la meva casa per ser entrevistats, però no recordo haver estat amb els I-6 i això em resulta estrany degut, entre altres coses, a l'amistat que m'uneix amb Pep Sala.

Pep Sala que per cert, ha tret nou disc

Fusioon – Negra sombra 1973

El grup Màquina! va obrir el camí al rock progressiu a Catalunya, però continus canvis entre els seus components va fer que finalment desapareguessin. El problema bàsic era mantenir el grup en actiu, per a això calia actuar i les sales demanaven una música més comercial i assequible. Un altre dels grans grups de rock progressiu catalans va ser Fusioon, una banda sorgida el 1970 a Manresa i en la que trobàvem noms tan importants dins el panorama musical català com l'amic Santi Arisa (bateria i percussió), Manel Camp (piano i orgue), Martí Brunet (guitarra) i Jordi Camp (baix). Aquest tema que també es va publicar com a single, us ho extrec del seu primer LP editat el 1973 i és l'adaptació musical d'un text de la poetessa gallega

Rosalía de Castro que anys més tard recuperaria Carlos Núñez que la va gravar comptant amb la veu de Luz Casal, però anys abans que la gravessin Fusioon, ja ho havien fet Los Tamara. Fusioon van gravar tres àlbums, l'últim "Minorisa" el 1975. El 1976 Fusioon es va desfer. El 3 de gener actuarien per última vegada a Manresa, la ciutat que els va veure néixa i el 24 de febrer van tancar definitivament la barraca amb un concert celebrat al club Helena, de Barcelona.

Avui Manel Camp (a la foto feta per Mario Prades a la plaça del Rei, a Tarragona) és un gran pianista de jazz, Santi Arisa va crear Pegasus i actualment també milita a Lakatans i La Tribu. Per la seva banda Martí Brunet es va especialitzar en música electrònica i de Jordi Camp, germà de Manel, no us puc dir res ja que li vaig perdre la pista. Per cert, en els seus inicis van comptar amb el guitarrista Alfred Pla i el baixista Paco Chacón. A finals dels 90 els seus tres discos van ser reeditats en CD per Divucsa.

Ia i Batiste – Esqueix de cançó 1975

A finals dels 60 i principis de la següent dècada, els músics catalans més progressius i "moderns" van començar a barrejar creant grups d'efímera vida fins que tot eclosionar i va sorgir la "Ona Laietana". Ia Clua provenia del grup folk Dos + Un, mentre que Jordi Batiste havia estat component dels 3 Tambors i Màquina!. El seu segon disc, orientat ja cap el rock progressiu amb tocs folk i cantat íntegrament en català va ser el LP "Chinchonera's Cat" del qual us he extrec aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. Va ser publicat pel segell Oliba, propietat de Joan Manuel Serrat que

d'alguna manera va ser el seu mentor ja que Dos + Un eren habitualment el seu grup teloner i es va distribuir a través d'Edigsa. En la gravació té a Josep Más Kitflus als teclats i Max Sunyer a la guitarra que per aquella época militaven en Iceberg (a la foto), el bateria Francis Rabassa que tocava amb Barcelona Traction i abans crec que amb Los Gatos Negros, el baixista Jordi Clua, germà de Ia i ex component de Dos + Un i que tocava en aquella època amb Fusioon, però crec que encara em deixo algun. Van gravar 2 LP 's si bé en els 90 van tornar a ajuntar-se i van gravar un doble en directe i un altre CD, "Esfera Malheur" ja el 1995. Precisament la foto que os he posat al blog és del dia que van venir a casa meva, a Cambrils, per portar-me el CD. Ia Clua va morir fa pocs dies, el dimarts 13 de setembre, d'un càncer i amb ell s'en va una part molt important del rock fet en català, però sempre tindrem les seves cançons per poguer recordar-lo. Quan vaig gravar aquest programa, a finals de juliol, Josep Maria "Ia" Clua ancara vivia.

Mario Prades amb Ia i Batiste, Ia Clua és el del mig

Micky – El chico de la armónica 1971

Aquest tema va ser el gran hit en la carrera de Micky, ja en solitari i separat definitivament de Los Tonys. Es tracta d'una composició de Fernando Arbex (Madrid, 18 de maig de 1941 - Madrid, 5 de juliol de 2003) i que també va ser el productor del single que es va editar el 1971. El single va ser Disc d'Or i al blog teniu una foto de quan se li va fer el lliurament del guardó. Miguel Ángel Carreño Schmelter, veritable nom de Micky, va néixa a Madrid el 1943, en els 60 va ser un dels cantants més populars de l'estat, formant part de Micky y LosTonys, tot i que no van ser precisament un grup supervendes, però Micky, al qual es coneixia com "l'home de goma", apareixia en moltes de la pel.lícules musicals de l'època i això va contribuir i molt, a la seva popularitat. El 1977 Micky va representar Espanya al Festival de la Cançó d'Eurovisió que es va celebrar a Wembley, amb el tema "Enseñame a cantar" i va obtenir el novè lloc. Des de fa uns quants anys, compagina les seves pròpies actuacions amb l'agrupació Màgicos 60-70.

Fernando Arbex i Micky reben el Disco d'Or

Drupi – Sereno es 1974

Drupi és un cantant, guitarra i compositor italià no massa conegut al país malgrat haver gravat uns quants singles en castellà, encara que possiblement les cançons més populars a Espanya siguin "Bella bellíssima", "Sambario" i aquest que sona ara a Un Toc de Rock que es va editar en single el 1974. El seu veritable nom és Giampiero Anelli, però musicalment és conegut com Drupi i va néixa el 10 d'agost de 1947 a Pavía. Va debutar el 1970 i ha participat en diverses ocasions al Festival de Sanremo, encara que quan millor es va classificar va ser el 1982 amb el tema "Soli" que va quedar en tercera posició. És una de les veus "negres" més importants al seu país natal i hem de dir que Drupi segueix en actiu i el 2007 va publicar el seu últim disc fins ara, un CD titulat genèricament “Fuori Target”.

Drupi

Gato Pérez – Un amor en cada bar 1986

El Gran Gato sempre ha estat sant de la meva devoció, sentia quan era viu i segueixo sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per ell. Per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com a artista. Vaig arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssim una gran amistat. L'última vegada que vam estar parlant va ser en un concert que va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que va publicar el 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest tema que us porto avui perquè junts recordem a aquest argentí que va arribar a Barcelona el 1966 i cantava rumbes, moltes d'elles en català, estava inclosa en la banda sonora del film "La Rossa del Bar", una pel.lícula de Ventura Pons que van protagonitzar Enric Major, Núria

Hosta i Ramoncín i es va publicar el 1986. Per cert que Núria es la dona del amic Llorenç de Santamaria. El veritable nom de Gato Pérez era Xavier Patricio Pérez Álvarez i va néixa l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va ser el que va inventar i va encunyar el terme "Ona Laietana", un moviment musical autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, va formar part del grup Secta Sònica. El 1981 Gato Pérez va patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records.

Linda Ronstadt – Tú solo tú 1988

Produit per Peter Asher i Rubén Fuentes, la cantant nord-americana Linda Ronstadt va publicar el 1987 un LP titulat "Canciones de mi padre", íntegrament interpretat en castellà i que va arribar al lloc 42 en les llistes del Billboard. Aquest tema va ser un dels singles promocionals que es van extreure de l'àlbum, amb "Dos arbolitos" a la cara B i que a Espanya es va publicar el març de 1988. Coneguda com La Reina del Rock o la Primera Dama del Rock, Linda Susan Marie Ronstadt, va néixa el 15 de juliol de 1946 a Tucson, Arizona. A la banda sonora del film "Los Reyes del Mambo", la primera pel.lícula que va filmar Antonio Banderas als Estats Units i que li va servir de carta de presentació, es van

incloure un parell de temes seus cantats en la llengua de Cervantes. Quan va començar formava part del grup folk The Stone Poneys amb els que va gravar dos discos. Us explicaré una curiositat, bé, us explicaré dues: Linda Ronstadt apareix en un capítol de Los Simpson titulat "Mr Plowman", en el qual realitza un anunci de llevaneus per Barney Gumble. La segona curiositat és que el 18 de juliol del 2004 en una actuació al Aladdin Casino de Las Vegas, va lloar al director de cinema Michael Moore i la seva pel.lícula documental "Fahrenheit 9/11" que ataca el sistema americà. Part del públic, indignat, va abandonar la sala, altres van arrencar cartells, van llançar begudes i van demanar que Linda fos retirada de l'escenari. El gerent de l'Aladdin, Bill Timmins, la va fer escortar fins a fotre-la fora de les instal.lacions, sense donar-li ni la oportunitat de recollir les seves pertinences i va assegurar que mentre ell dirigís el casino, Linda Ronstadt no tornaria a actuar-hi ni se li permetria l'entrada.

Linda Ronstadt a Los Simpson, a sota una foto d'ella

Juan Antonio Muriel – Princesa 1982

Quan parlem de les cançons més representatives de la carrera de Joaquín Sabina, una d'elles és indiscutiblement "Princesa", però molts ignoren que aquest tema no va ser composat per Sabina. Es tracta d'una cançó del cantautor malagueny, Juan Antonio Muriel i per a mostra sona ara a Un Toc de Rock la cançó interpretada pel seu propi autor, Juan Antonio Muriel que va començar a cantar a mitjans dels anys 60 i el 1974 es va traslladar a Madrid. En la seva carrera professional jo destacaria la cançó "No seas julai" que es trobava en el LP "La luna vigila" de 1987 i ja hem escoltat, és clar que va ser fa una o dues temporades, per tant crec que arriba el moment de començar a replantejar-me posar-la una altra vegada. Curiosament i malgrat haver compost per a molts artistes, entre ells Pasión Vega, Joaquín Sabina, José Umbral i Sergio y Estíbaliz, el cantautor Juan Antonio Muriel només ha gravat quatre àlbums. "Princesa" es trobava al LP "Seguir viviendo" que va editar Columbia el 1983 si bé el single es va publicar el 1982.

Juan Antonio Muriel

Mocedades – Tienes un amigo 1988

I acabarem Un Toc de Rock per avui escoltant Mocedades des del seu disc "Sobreviviremos", divuitè àlbum del grup i que es va publicar el 1987. És l'últim disc en què van participar Carles Zubiaga i José Ipiña i l'últim publicat per CBS abans d'esdevenir-se Sony Music. També va ser el primer que es va editar directament en formats CD, LP i cassette i en el que trobàvem aquesta gran versió del clàssic de Carole King "Ja tens un amic" i que també va gravar originalment James Taylor. El single amb aquest tema es va editar el 1988. En aquest enregistrament la cantant no és Amaya Uranga que els havie deixat el 1984, la solista és Ana Bejerano que a la seva vegada els va abandonar el 1993, per anys mes tard, el 1997, fundà el grup Txarango juntament amb Roberto Uranga i José Ipiña que també eren de Mocedades i Amaya i Javier Saizar que venien de Trigo Limpio. El grup Txarango va gravar un sol disc "Todo tiene su sitio bajo el cielo" que jo trobo genial, molt més enfocat cap al folk americà, aixó si.

Actuació de Mocedades amb Ana a la dreta (Foto: Mario Prades)

I arriba el moment de concloure el programa, per avui tanquem la barraqueta d'Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalt del Infant, però us deixaré una frase interessant que va dir l'historiador anglès Thomas Fuller (1608 - 16 de agost de 1661) parlant de la música: