El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

martes, 29 de marzo de 2011

Un Toc de Rock programa 30-03-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen  d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

Mario Prades i membres del grup Skatalà   que van rebre  l'homenatge al apartat
musical a la Fira Internacional del Disc i Cinema de Col.leccionisme de Tàrrega.
les noies son Medes,  secretaria  de  Mikel Barsa,  el meu  soci i  Noelia,  la meva 
secretaria.

A principis dels anys 70 el rock and roll com a gènere musical estava pràcticament oblidat. Altres gèneres havien anat desplaçant-lo, el simfonisme, el soul, el funky-disco, inclus el punk, però sobretot el pop comercial afavorit per les grans multinacionals del disc. Però va ser curiosament des d'Anglaterra on a mitjans de la dècada va tornar a ressorgir gràcies gent com The Stray Cats que tot i que eren nord-americans es van mudar a la Gran Bretanya per poder desenvolupar la seva música i funcionar comercialment. Un altre dels noms importants per al ressorgiment de l'Rock'n'roll va ser el nort-americà Robert Gordon. A Espanya, com sol passar gairebé sempre, no va ser fins a principis dels 80 que es va prendre en compte de nou al rock and roll i el rockabilly. No oblidem que aquí la música es desenvolupa a través de la ràdio-fórmula i això coarta moltes innovacions i dóna el predomini a les multinacionals del disc, poc propenses a canvis arriscats. Començarem Un Toc de Rock d'avui escoltant a Robert Gordon.
Benvinguts a Un Toc de Rock

Robert Gordon – Summertime blues

És una versió del gran èxit d'Eddie Cochran, cantant de Rock & Roll nascut a Minnesota, el 3 d'octubre de 1938 i mort en un accidente de transit a Chippenham, Anglaterra, el 17 d'abril de 1960 quan viatjaba amb Gene Vincent que va quedar molt mal ferit. Un dia d’aquest escoltarem a Eddie Cochran i os parlaré de la justicia anglesa. Dons bé, aquesta versió ens la porta Robert Gordon, un cantant nascut a Washington, el 29 de març de 1947. Va passar per diverses etapes, soul, R & B, punk, fins que es va ficar de ple en el rock and roll. Durant molt temps va treballar amb el guitarrista Chris Spedding i junts van donar nova vida a un gènere que ha estat donat per mort i enterrat en massas ocasions, però que sempre torna a ressorgir de les seves cendres qual Ave Fènix. En aquest tema trobem, junt a Robert, al guitarrista Link Wray, dos mites del rock recreant aquest clàssic. Es trobava al LP "Robert Gordon With Link Wray Fresh Fish Special". Link Wray és un dels grans guitarres del R & R. D'origen indi i descendent de les tribus Apache, Shawnee i Comanche, va néixa a Carolina del Nord, el 2 de maig de 1929 i el seu nom complet era Frederick Lincoln Wray Jr i al que li deien “La Guitarra india del R & R”. Link Wray va morir a Dinamarca, on residia des de feia anys, el 5 novembre 2005.
Link Wray, La Guitarra India del rock and roll

Mr. Bloe – Groovin’ with Mr. Bloe 1970

Mr Bloe era un grup fantasma, mai va existir com a tal. Es tractava d'una creació del DJ, arranjador, productor i també un bon multiinstrumentista Zack Laurence. "Groovin' with Mr Bloe" va ser escrita per Bo Gentry, Bernard Cochrane, Paul Naumann i Kenny Llacuna, comptant amb Harry Pitch a l'harmònica i el propi Zack Laurence al piano, amb components d'un grup anomenat Hookfoot, que al seu torn eren músics de sessió en els estudis DJM i que van acompanyar a un jove Elton John quan aquest feia els seus primers enregistraments, eren Caleb Quaye a la guitarra, Roger Pope a la bateria, Ian Duck (harmònica) i un teclista que no va intervenir en els enregistraments. Es diu que en aquesta cançó Elton John va tocar també el piano, encara que ell sempre ho va desmentir. El single va entrar en les llistes britàniques el 9 de maig de 1970, aconseguint la segona posició, la primera va ser per a "In the Summertime" de Mungo Jerry, però “Los círculos de Mr. Bloe” va aconseguir mantenir-se 18 setmanes en les llistes. Aquesta cançó va ser usada com sintonia en la sèrie de la BBC "Oz and James Drink to Britain", el 2009. Zack encara va treure un altre single amb el tema "Currie Soul" i després d'editar un únic LP Mr Bloe va desaparèixer com a projecte.

Elton John – Cocodrile rock 1973

Parlant d'Elton John, aquest és un dels seus grans hits, el "Rock del cocodril" es va publicar en single el 1973 i va arribar a la quarta posició a Anglaterra i la primera als Estats Units. El tema es va extreure del LP "Your say Shoot Em I'm Only the Piano Player" editat per Elton John el 26 de gener de 1973 i en què també hi havia una de les seves millors balades "Daniel". El LP va ser triple Disc de Platí als Estats Units l'11 d'octubre de 1995. Al llarg dels més de 40 anys de carrera, Elton John ha venut més de 250 milions d'àlbums, més de 150 milions de singles i ha col.locat més de 50 cançons en les llistes d'èxits, convertint-se en un dels músics de més èxit de tots els temps. Elton John va ser un dels pocs músics britànics que mai es va plantejar traslladar la seva residència als Estats Units per evadir els lleonins impostos de la Gran Bretanya i per això la Reina el nombrà Cavaller. El seu veritable nom és Reginald Kenneth Dwight i va néixa a Londres, el 25 de març de 1947. si bé ara es fa dir Sir Hercules Elton John. La seva època més brillant va ser la primera dècada, quan comptava amb Bernie Taupin que va compondre gairebé tots els seus temes i amb el qual l'unia una relació sentimental, encara que no va sortir de l'armari fins a finals dels 90. En el món musical era conegut com Les Plomes del Rock.
Caràtula del LP on es trovaba aquesta cançó.  A sota l'Elton John
a l'época on portava més plumes, peró no havia sortir del armari. 
També va ser un dels convidats a Los Simpson.
 
 

The Rattles – The Witch 1971

The Rattles eren un trio alemany que va superar el milió de còpies venudes amb el single "The Witch" i que van ser la primera banda alemanya a classificar-se en el TOP-20 als Estats Units. Quan es va publicar aquest single estaven liderats per Achim Reichel, però el grup en la seva llarga existència va tenir moltíssims músics. Per The Rattles van passar un munt de músics, entre ells Herbert Hildebrandt, Dicky Tarrach, Eggert Johannsen, Manne Kraski, Frank Dostál i Edna Bejarano, entre altres. Van començar el 1960 i encara estan en actiu, però mai van superar el llistó de "La bruixa" que va ser el seu únic gran èxit internacional. A Hamburg van compartir escenari amb els Beatles, encara que als britànics no els coneixia quasi ningú en aquells moments. El single va ser editat al nostre país pel segell Belter i comptava amb "Geraldine" a l'altra cara.
Caràtules del single "The Witch" d'altres païssos
 
El cantant Achim Reichel

Octopus – The River 1968

Aquest tema va ser extret en single del LP "Restless Nights"que els britànics Octopus van publicar el 1968, si bé el single amb aquesta cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, no es va editar a Espanya fins a 1970 i el LP em sembla que no va arribar a publicar-se mai. Estaven liderats pel cantant, guitarra i pianista Paul Griggs, amb el seu germà, el baixista Nigel Griggs, Rick Williams a les guitarres i Brian Glasscock a la bateria. Però durant la gravació d'aquest LP ja es van produir canvis en el grup, entran John Cook a l'òrgan, piano i cors, a més de Malcolm Green a la bateria. Només van gravar un LP. Paul Griggs, líder del grup va néixa el 20 de novembre de 1944 a St Albans, Hertfordshire.

The Kinks – Sunny afternoon

La veritat és que The Kinks, una de les millors bandes angleses de tots els temps no han sonat massa assíduament a Un toc de Rock, però avui is porto una de les seves cançons més comercials sense que això sigui obstacle perquè també sigui un dels seus millors temes. A Espanya es va publicar en format EP. "En una tarda de sol" com es va traduir a Espanya, era una composició de Ray Davies, cantant, guitarra, compositor i líder del grup, amb el seu germà Dave Davies que va tenir una interessant carrera en solitari, encara que no va ser molt reeixida, al costat de Pete Quaife que va morir a Dinamarca el 23 de juny del passat any i Mick Avory. Encara que en el grup que es va crear el 1956 i es va desfer en el 96 van haver molts canvis. S'ha dit que Micky i Los Tonys van ser teloners de The Kinks a Madrid en la seva primera gira espanyola i això, encara que havia de ser cert, no és veritat ja que aquella gira no va arribar a produir mai, no van passar de Portugal, van ser vetats per el règim. La primera vegada que van venir va ser ja a mitjans dels 70 i els va portar el meu amic Mikel Barsa que molts anys després va escriure un llibre sobre Ray Davies i els Kinks. Per cert que tot i fer més de 10 anys sense veure'ns, l'altre dia va aparèixer a la televisió, en un d'aquests culebrons mediàtics del cor parlant sobre Al Bano. Jo sabia que residia a Buenos Aires des de fa anys, però ignorava la seva relació professional amb el cantant italià. Aquesta cançó a Espanya es va publicar en format EP, però a Anglaterra va ser també single i es va editar el 3 de juny de 1966, arribant a la primera posició a Anglaterra i la 14 en els Estats Units.
 
Difarentas caràtules del "Sunny afternoon"
The Kinks

The Pebbles – Incredible George 1969

“Incredible George” va ser l'únic single dels belgues The Pebbles que va funcionar al nostre país. Estava produït per Alain Milhaud, el mateix que va produir a Los Bravos, Pop-Tops i altres grups espanyols d'aquelles èpoques i amb molt d'encert. La banda va ser creada per Fred Bekky i Bob Baelemans, cridant-se inicialment The Fredstones i ells van ser els únics membres "fixos" ja que pel grup van passar un munt de músics entre ells els baixistes Mel Gielen, Axel Van Duyn i Patrick Wijnants, els bateria Louis de Laat, Cel De Cauwer i Johnie Verhas i els teclistes Luk Smets i Tim Turcksin. Aquest tema que us porto avui és un dels seus hits més importants i es tracta d'una espècie de telegrama adreçat a George Harrison. El single es va editar a través del segell Poplandia i a Espanya va ser distribuït per RCA.
 
La foto correspond els principis del grup. Aquí os deixo 
la portada i contraportada del single editat al pais

Dire Straits – Lady Writer 1979

Mark Knopfler és un dels millors guitarristes del món, però quan va començar amb Dire Straits imitava i molt a Mick Dyche, guitarrista de Sniff'n'the Tears. En els seus inicis Dire Strais eren Mark Knopfler (guitarra i veu), David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria). Funcionaren del 1977 al 1995. "Lady Writer" va ser el primer single que es va extreure del seu segon LP "Communiqué", l'àlbum que els va portar a les llistes d'èxits de tot el món i que va fer descobrir a aquesta gran banda britànica. Dire Straits van posar aquest LP a la venda el 27 novembre 1978, si bé va ser el següent disc "Making Movies" de 1981, el que els va consolidar. "Communiqué" va ser remasteritzad i reeditat al costat de la resta del catàleg de Dire Strais el 19 de setembre de 2000. Aquest tema va arribar a la posició 41 als Estats Units i la 51 a Anglaterra. La producció del LP va estar a càrrec de Barry Beckett que al jutjar que la gravació quedava pobre, incloc teclats en algunes de les cançons i tocant-los ell mateix, encara que aquest treball com a teclista el va signar amb el pseudònim B. Bear.
Dire Straits

Marmalade – Rainbow 1970

Marmalade van ser una gran banda creada a Glasgow, Escòcia, el 1991 i que inicialment es van cridar The Gaylords, passant després a ser Dean Ford & The Gaylords, fins que al 65 es van convertir en Marmalade. Quan van gravar el "Obladi. Oblada" de The Beatles van commoure el mercat britànic, la versió de Marmalade va desplaçar de les llistes a l'original i es va vendre molt millor. Amb "Reflections of my life" revalidar el seu triomf. "Rainbow" es va editar en single el 1970 i era una composició de William Campbell i Thomas McAleese, dos grans músics components del grup. El tema va aconseguir el tercer lloc en les llistes britàniques de venda i el 51 als Estats Units. La veritat és que Marmalade va ser una de les millors bandes britàniques de tots els temps, però aquí a Espanya mai van arribar a ser valorats com es mereixien.

Roberto Carlos – Por isso corro demais

Aquest EP a 33 rpm i titulat "Ritmo de Aventura vol. II" em va ser regalat a la fi dels 70 per una amiga brasilera, mai es va editar a Espanya i ella el va portar del seu país, on es va publicar el 1968. Roberto Carlos és un dels grans cantans de la música sud-americana amb més projecció internacional, si bé a Espanya el vem descobrir masivament arran d'aquell "Gat que estava trist i blau". Roberto Carlos Braga va néixa a Cachoeira de Itapemirim, 19 d'abril de 1941. Va començar sent un cantant de rock and roll a la línia d'Elvis, però un accident de cotxe va canviar el rumb de les seves cançons portant a una línia molt més melòdica. Aquest disc correspongui a l'època de transició musical. Té 120 milions de discos venuts a tot el món, rècord per a un cantant llatinoamericà i ha guanyat un Grammy el 1994, gràcies a la cançó "Si el amor se va". Les seves cançons estan prohibides a Cuba a causa de que en la dècada de 1970 durant una actuació al Festival Internacional de la Cançó de Viña del Mar a Xile, va dedicar una cançó a Lucía Hiriart de Pinochet, esposa d'Augusto Pinochet Ugarte, llavors president xilè. A més Roberto Carlos sempre s'ha mostrat contrari a la ideologia comunista i ho ha manifestat públicament.

Aphrodite’s Child – Marie Jolie

Aphrodite’s Child van ser precursors en el seu temps del rock simfònic i és que en aquesta  banda grega feta a França, hi havia tres dels noms rellevants per a la música internacional, hi trovabem al gran teclista Vangelis Papathanassiou (Grécia 29 març 1943), el cantant i baix Demmis Roussos (15 de juny de 1946, Alexandria, Egipte) i el guitarra Lukas Sidera. Funcionaren de 1968 fins 1972, deixant temes mítics com "End of the world", "It's five o'clock", "Rains & Tears" i moltes més com aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock i que jo vaig descobrir en un recopilatori publicat a principis dels 70 en el qual la primera cara eren temes rítmics i la segona una selecció de baladones com els que us he esmentat o el que escoltem. Aphrodite's Child va vendre al voltant de 20 milions d'àlbums en tan sols cinc anys de carrera professional.
 
Aphrodite's Child

Solomon King – She wears my ring

El cantant nord-americà Solomon King, de veritable nom Allen Levy, va néixa el 1932 a Lexington, Kentucky i va morir a Oklahoma City, a causa d'un càncer, el 21 de gener de 2005. Va treballar en el grup vocal The Jordanaires que van fer cors per Elvis. "She Wears My Ring" és el major èxit de la seva carrera, però ja l'havia gravat ell mateix a Nashville, Tennessee, el 1952, encara que va signar com Randy Leeds. El va reeditar en single utilitzant ja el nom de Solomon King el 1968 i va arribar a la cinquena posició del Billboard. La cançó està basada en "La Golondrina" del compositor mexicà Narciso Serradel Sevilla. De fet aquest és l'únic single de Solomon King que va funcionar mitjanament a Espanya, els seus altres discos em sembla que no van arribar ni a publicar-se.
A dalt portada del single espanyol, a sota le de fora. Abaix dos fotografies de Solomon King

Diana Ross – Sorry doesn’t always make it right

Diana Ross, de veritable nom Diane Ernestine Darle Ross i va néixa a Detroit, Michigan, el 26 de març de 1944. Va ser la líder de The Supremes perquè es va ficar al llit amb Berni Gordy, propietari del segell Tamla Motown i a la llarga va sacrificar la carrera del grup per al seu benefici personal, enfonsant la de la seva companya al tercet, la cantant Florence Ballard i a la que ella va desplazar i com primera veu en el grup. Diana Ross va començar de solista el 1970 i el 1993 va entrar en el Llibre Guinness de Rècords per ser l'artista femenina de més èxit de tots els temps, a causa dels seus 18 números U, sis d'ells en solitari. Diana Ross apadrinà a Michel Jackson i és una de les millors veus de color del tots els temps, amb una sòlida carrera, una cosa que ningú pot negar-li ara. "Dir ho sento no sempre és la solució" es va publicar en single a Espanya el 1975 i va ser escrita i produïda per Michael Master per al segell Tamla Motown i es trobava en el seu LP "Surrender", però tinc els meus dubtes ja que en 1975 també va publicar la banda sonora de "Diana!".
 
Diana Ross

Sade – Smooth operator 1984

Sade Adu és nigeriana, el seu veritable nom és Helen Folasade Adu i va néixa el 16 de gener de 1959 a Ibadan, Nigèria. De mare anglesa i pare nigerià, als quatre anys Sade es va anar amb la seva mare a viure a Anglaterra, quan aquesta es va separar del seu pare. Va entrar en un grup funky anomenat Arriva, amb un clar sabor llatí que després passa a cridar-se Pride i posteriorment Sade. Aquest tema, el seu primer gran èxit, es trobava en el seu primer LP "Diamond life" de 1984 que contenia cançons que es van publicar en single com "Your love is king" i "Hang on to your love" i va romandre 98 setmanes en les llistes britàniques i 81 setmanes en les americanes. Sade va rebre el premi BPI al millor àlbum i un Grammy a la millor nova artista. El passat any va publicar el seu sisè disc "Soldier of Love".
Sade Adu

Uns quans càntan junts – Let it be

Acabarem amb aquest disc publicat a benefici de les víctimes del ferry Townsend Thoresen que es va enfonsar el 6 de març de 1987 en menys de deu minuts, en sortir del port de Zeebrugge, davant de la costa belga, provocant la pèrdua de 193 vides. humanes Va ser una idea de Paul McCartney que es va posar les piles amb molta rapidesa i es va gravar en sessions durant tres dies, els 14, 15 i 16 de març tot just una setmana després, en els PWL Studios, a Londres. Es va editar el maig en format maxi-single i LP, rebent els mitjans de comunicació un single promocional amb una cara en blanc, com solia fer CBS. Però sabeu perquè es van trigar tres dies a gravar una cançó, la llista dels que van intervenir a petició de Paul és enorme: The Alarm, Boy George, Mark Knopfler, John Altman, Rick Astley, Kate Bush, Gary Moore, The New Seekers, Debee Ashby, Bananarama, Simon Bates, Andy Bell, Frankie Goes To Hollywood, Miquel Brown, The Christians, The Drifters, Imagination, Mark King de Level 42, Nick Kershaw, Mel & Kim, Suzi Quatro, Tim Polley, Mandy Smith, Terraplane, Bonnie Tyler, Kim Wilde, Su Pollard, Pamela Power, Alvin Stardust i molts més, que s’hem cansen els dits de tan escriure nomns, sense oblidar a l'ex-beatle Paul McCartney. No cal dir res sobre la cançó que crec tots hauran reconegut com un dels grans temes de The Beatles i quan es va publicar va pujar enseguida a la primera posició de les llistes. La producció d’aquest disc va ser encarregada a Stock, Aitken i Waterman.

I per avui s'acaba Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Acabarem amb una frase d'Edmund Burke, escriptor i polític, considerat el pare del liberal-conservadorisme:

"L'únic que es necessita perquè el mal triomfi és 
que els homes bons no facin res"

Fins el proper programa una abraçada a tots i a totes.

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario