Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
El rock and roll va ser una revolució cultural i també generacional que va influir en la joventut de tot el món, canviant conceptes i formes d'entendre la vida. Al nostre país el canvi va arribar en els 60 i durant els cinquanta vam mantenir ancara els valors musicals dins d'un ordre, però els intents del franquisme per frenar i treure-li importància no van aconseguir el seu propòsit. Això si, aquí ens va arribar molt endolcit i bàsicament va ser Elvis Presley el que va motivar a les noves generacions de músics que es van dedicar a tocar rock and roll. Grups com Los Estudiantes i en general cuasi tot els que van acomençar a sortir a Madrid, van mantenir la seva essència, influïts pels soldats nord-americans destinats a les bases americanes de Torrejón i Rota. A Catalunya ens sentiem més propers a la música que arribava des de França i a l'ombra de Brassens va sorgir la Nova Cançó, però també vam tenir rocanrolers com Tony Vilaplana. És clar que nosaltres al principat ens sentim més atrets per la música britànica que de fet va ser la que més va influir en la revolució musical espanyola en els 60 i sobretot els Beatles.Avui recordarem per començar Un Toc de Rock a algun d'aquells pioners nord-americans que també van arribar al país, però tard. Començarem amb The Killer, anomenat així per la seva forma desenfrenada de tocar el piano i cantar rock and roll.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Jerry Lee Lewis – Great balls of fire
La seva brutal forma de tocar el piano, amb mans i peus va fer que se li digués The Killer. "Gran bola de foc" va ser el major èxit en la carrera de Jerry Lee Lewis (Ferriday, Louisiana, 29 de setembre de 1935) i va donar títol a una bona pel.lícula protagonitzada per Dennis Quaid i Wynona Ryder, sobre la vida d'aquest gran intèrpret de rock and roll pioner. Per cert, quan es va estrenar la pel.lícula a Espanya li vaig preguntar a Linda Gail Lewis, germana del Killer que opinava el seu germà del film i va manifestar que no estava massa d'acord en com s'havia realitzat i que els successos estaven excessivament novel.lats. I em va confirmar Linda que feia més de trenta anys que el seu germà i Chuck Berry no es parlaven, tot i que compartien escenaris i tots dos tocaven cançons de l'altre. La causa va ser un d'aquells festivals que organitzava Alan Fred i en els que participaven un munt d'artistes interpretant un parell o tres de cançons cadascun. Solien tenir lloc en teatres i el públic havia de presenciar els concerts asseguts i amb la policia presta per suspendre l'acte a la mínima algaravia, fins i tot depenent de l'Estat, els negres i blancs s'asseien separats pel passadís central i sense possibilitats de barrejar-se. Doncs bé, Jerry i Chuck tenien animositat i rivalitat i en un d'aquests concerts i veient Jerry que la policia estava preparada per intervenir i havent de actuar Chuck Berry després d'ell, en l'última cançó va agafar l'ampolla de bourbon, va tirar el líquid sobre el piano, li va calar foc i va marxar de l'escenari dient-li a Chuck que estava entre bastidors amb la guitarra a punt de sortir "Supera això". Quan es va estendre la guerra contra els pioners del rock and roll a Estats Units, tots van rebre lo seu excepte Elvis, aquest es va salvar a causa de la gran capacitat comercial del Coronel Parker. Jerry Lee Lewis també va sortir perjudicat. S'acabava de casar i va marxar amb la seva flamant esposa a Anglaterra per la seva primera gira britànica. Quan va arribar els periodistes estaven esperant amb els llapis esmolats. Algú amb molta mala llet, havia filtrat a la premsa que la seva flamant esposa era a més a més la seva cosina germana i només tenia 13 anys i l'escàndol va ser majúscul, clar que ningú va aclarir a aquells homes de la premsa anglesa que aquell tipus de noces era una pràctica habitual al sud de Louisiana, don ells eren.
Jerry Lee Lewis i la seva dona que també va resultar ser la seva
cosina i solsament tenía 13 anys quan es van casar. Una pràctica
habitual al sud de Louisiana, don ells eren.
Pat Boone – Memphis, Tennessee
Pat Boone va ser un dels nois bonics de les noves generacions del rock and roll, creats per la indústria discogràfica per oposar cantants blancs i amb aspecte de nens de casa bona als pioners del rock. Aquest tema que ens canta Pat Boone era una composició de Chuck Berry, de l'any 1964 i que fins i tot va gravar l’Elvis. El gran hit de la carrera de Pat Boone va ser "Speedy Gonzales", el 1962. Actor i cantant, Pat Boone es deia en realitat Charles Eugene Patrick Boone i va néixa l'1 de juny de 1934 a Jacksonville, Florida. Va fer 15 pel lícules de 1955 a 1970 i en la cadena de TV ABC va tenir el seu propi show titulat "The Pat Boone Chevy Showroom", emetent-se 115 episodis. Té gravats 72 àlbums, 3 bandes sonores i un nombre de recopilacions que espanta.
Ricky Nelson – Poor little fool 1958
A Espanya vam conèixa a Ricky Nelson en la seva faceta d'actor abans que la de cantant, sobretot per la seva participació en el film "Rio Bravo" al costat de John Wayne, Dean Martin i Angie Dickinson, el 1959. El seu nom era en realitat Eric Hilliard Nelson (8 maig 1940 - 31 de desembre de 1985). La música la va mamar des de petit ja que el seu pare Ozzie Nelson, era el líder d'una big band i Harriet Hilliard Nelson, la seva mare, era la cantant del mateix grup. Va ser un dels ídols juvenils del edulcorat rock and roll. Va començar el 1957 i el seu senzill de debut va ser la cançó "I'm Walkin'" escrita per Fats Domino. Del 1957 al 1962 va tenir 30 cançons dins del top 40 de Billboard, més que qualsevol altre artista en aquest temps a excepció d'Elvis Presley. A l'abril de 1963 es va casar amb Kristin Harmon i la revista Life va dir que era Les Noces de l'Any. "Poor Little Fool" es va convertir en el seu primer número U en el Billboard, el dia 4 d'agost de 1958. El 1963, va signar un contractar per 20 anys amb la companyia discogràfica Decca, però el beat ho va desplaçar i no va tornar a tenir un altre hit ressenyable. Ricky Nelson va morir a l'edat de 45 anys quan es va estavellar l'avió en què volava rumb a Dallas, Texas per celebrar el Cap d'Any.
Ricky Nelson, Dean Martin i John Wayne a "Rio Bravo"
Johnny Burnette – You're Sixteen, You're Beautiful (And You're Mine)
John Joseph "Johnny" Burnette va néixa a la ciutat de Memphis, Tennessee, el 25 de març de 1934. Va ser un pioner del Rock and roll i al costat del seu germà gran, Dorsey Burnette i el seu amic Paul Burlison, van fundar el 1952 The Rock and Roll Trio. Van tenir una carrera brillant i plena d'èxits, entre ells aquest que escoltem avui a Un toc de Rock "You're Sixteen, You're Beautiful (And You're Mine)" que aquí al país amb el titol escursat, es va quedar en "Tens 16 anys" y la van versionà des de Los Sonor a The Vagabunds. El 14 d'agost de 1964, mentre Johnny pescava amb un bot al llac Clearlake, a Califòrnia, un iot va xocar amb ell deixant-ho inconscient en l'aigua, allò va provocar el seu ofegament. Va ser enterrat al Forest Lawn Memorial Park Cemetery de Glendale, (Califòrnia). Els seus enregistraments més coneguts els va publicar amb el segell Coral Records i es van gravar en sessions en les que el van acompanyar, a més del Trio, músics de la talla de Grady Martin a la guitarra, Bob Moore al baix i Buddy Harman a la bateria.
The Yardbirds – Baby please don’t go
És un tema tradicional del blues, composat per Big Joe Williams el 1935 i que ha estat versionada en moltíssimes ocasions, destacant les que va realitzar el grup Them de Van Morrison o la de Willy and The Poor Boys que era la banda paral.lela de Bill Wyman dels Stones, sense oblidar les d'AC / DC, Muddy Waters, Aerosmith, Bob Dylan, Georgie Fame and the Blue Flames, Tom Petty, The Doors, The Animals, Tony Joe White, i moltes més, entre elles aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock, a càrrec dels britànics The Yardbirds, una banda coneguda per haver tingut els tres millors guitarristes de la seva època, Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page. El seu cantant Keith Relf formaria després Renaissance i posteriorment Armaggeddon, però va morir electrocutat a causa d'un accident quan tocava la seva guitarra, es diu que a la banyera, el 14 de maig de 1976. En aquest enregistrament el guitarra és Jimmy Page i a més de Keith Relf, formaven el grup Chris Dreja, Jim McCarty i Paul Samwell-Smith. The Yardbirds funcionaren de 1962 al 68, passant a ser The New Yardbirds i despres Led Zeppelin.
Electric Light Orchestra – Hold on thing 1981
Són la ELO, la Electric Light Orchestra, un grup que es va crear a Birmigham el 1970 i que estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne. Amb aquesta bona banda anglesa va passar una cosa curiosa. Es van convertir en una de les bandes amb més vendes en la indústria de la música. De 1972 a 1986, la ELO va treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i que tots es van col.locar dins del Top 40, consten en la història de Billboard per no haver aconseguit mai un número U. No obstant això han venut més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne. Aquest tema es va publicar en single al juliol de 1981 i es trobava en el seu LP "Time". Va ser inclòs en la sèrie de TV "My Name Is Earl" i va ser utilitzat en l'espot promocional d'Honda. El single va arribà al lloc 10 en el Billboard. El LP va ser remasteritzat i editat en CD el 2001. Integraven la banda en aquesta gravació Jeff Lynne, Bev Bevan, Richard Tandy i Kelly Groucutt, amb Louis Clark i Dave Morgan interpretant les seccions de corda amb sintetitzadors. La cara B d'aquest single va ser el tema "When Time Stood Still"que no s'incloïa en el LP, però si en el CD. Us vaig dir que explicaria que és en realitat la nau espaial que apareix en gairebé tots els seus discos, doncs bé, el logotip va ser dissenyat per Kosh el 1976 i publicat per primera vegada en l'àlbum "A New World Record". El disseny està basat en una jukebox Wurlitzer de 1946 del model 4008. Va ser inclòs a la portada de diversos àlbums del grup en diferentes formes. Així, per a la portada de "Out of the Blue", va ser convertida en una estació espacial, en una imatge que es consolidaria com a senyal d'identitat del grup. D'altra banda, a "Discovery", un dels millors discos de la ELO, es va transformar en un artefacte com si fos el baül del tresor. La ELO
Soulful Dynamics – Mademoiselle Ninette 1970
Tots els components del grup eren de color i procedents de Libèria, però establerts a Hamburg, Alemanya. Els Soulful Dynamics es van convertir gràcies a aquesta cançó en reis de les pistes de discoteques a tot Europa, el 1970. Aquesta cançó, "Mademoiselle Ninette" va ser el seu primer single i ha estat regrabada en moltes ocasions amb canvis de ritme i lletra, aquesta és la versió original i malgrat la nena rossa de la foto, no tenien cap noia en el grup. Per cert, quan no existien videoclips, ells ja van gravar un. Es va tractar d'un curtmetratge de la cançó, el que els converteix en precursors al seu temps, encara que el clip és bastant cutre. El grup Soulful Dynamics l'integraven Emanuel Obedekah, Frederik Andy Anderson, Ernest JG Clinton, Manfred Maxi Free, Benjamin Mason, Olu Igenuma i Molley Morgan. Van estar en actiu fins a finals dels 70.
Jess & James with The JJ Band – Move 1967
The Cuff Links – Trazy 1969
The Cuff Links eren de Staten Island, New York i aquest tema va pujar al lloc número 9 als Estats Units a l'octubre de 1969, va ser l'únic èxit a Espanya d'aquesta banda liderada pel cantant Ron Dante. El single va estar dotze setmanes en llistes, va superar el milió de còpies venudes i va ser Disc d'Or La cançó va estar composta pels productors Paul Vance i Lee Pockriss que van crear el grup sobre la marxa i mentre es gravava el primer LP. Aquest tema va ser el seu primer single. The Cuff Links van estar en actiu fins a 1975. El grup l'integraven a més a més, Pat Rizzo (saxofon), Rich DiMino (teclats), Bob Gill (trompeta/fiscorn/flauta), Dave Lavender (guitarra), Andrew Junior Dennis (baix), Joe Cord (veu) i Danny Valentine (bateria ). En total van treure 8 singles que es van classificar en llistes, però cap va arribar a l'altura de "Trazy".
Gary Puckett & The Union Gap – Lady Willpower 1968
El grup Gary Puckett & The Union Gap es va formar a Califòrnia el 1967, al voltant del cantant Gary Puckett, nascut a Minnesota el 17 d'octubre de 1942, al costat de Dwight Bement (teclats i saxo), Kerry Chater (baix i guitarra), Paul Wheatbread (bateria) i Gary Withem (teclats). El compositor de cuasi tots els seus temes era el també productor Jerry Fuller. Les seves cançons més destacades, a més d'aquesta, van ser "Young girl", "Woman, woman" i "Over you" i en els seus discos cridava l'atenció el fet de que sempre vestien uniformes militars. El single "Lady Willpower" es va edità al juny del 68 i va arribar al nombre 2. El 1971 el grup es va desfer i Gary es va llançar en solitari, però va tindre molt poc èxit. En total Gary Puckett & The Union Gap van treure 7 discos, incloent recopilacions. 
Gary Puckett & The Union Gap
The Rolling Stones – Lady Jane 1966
“Lady Jane” és una preciosa cançó dels Rolling Stones que forma part de l'àlbum "Aftermath" de 1966. La lletra parla de Joana Seymour, tercera esposa del rei Enric VIII d'Anglaterra, una de les poques dones del Rei que no van ser executades, encara que va morir durant el part del seu únic fill. Va ser escrita pel tàndem Jagger/Richards i en aquest enregistrament destaca la tasca de Brian Jones (Cheltenham, 28 de febrer de 1942 - Hartfield, 3 de juliol de 1969) que toca el dulcimer, un instrument de cordes de la família del salteri. Es va publicar en Estats Units com a cara B del single "Mother's Little Helper" i es va incloure en l'àlbum en directe "Got Live If You Want It!" de 1966. El single es va publicar a Anglaterra el 15 d'abril de 1966.
The Tokens – Lion sleeps tonight
Aquest tema forma part de la història de la música i de fet és l'única cançó per la qual avui en dia es recorda a The Tokens. A mi el disc em va arribar de Mèxic i m'ho envià la meva novieta mexicana, Magnolia. Per això la caràtula que trobareu al blog us pot sonar rara, és l'EP en l'edició mexicana i li diuen a la cançó "El león duerme de noche". Va ser recuperada anys més tard per a la banda sonora de "El rei Lleó", però es tracta d'un tema tradicional africà, adaptat al doo-wop per The Tokens el 1961, aquesta banda de Nova York creada el 1955 sota el nom de Linc-Tones. Integraven el grup originalment Neil Sedaka, Medress Hank, Rabkin Eddie i Zolotin Cynthia. Rabkin va ser reemplaçat per Jay Siegel el 1956, i la banda va gravar el seu primer single "While I dream" el 1956. Hi ha canvis i Neil Sedaka va començar una brillant carrera en solitari . A partir de 1960 van passar a ser The Tokens després d'haver-se incorporat Mitch Margo de només 13 anys i el seu germà Phil Margo, a més del guitarrista Joe Venneri. El tema "El lleó dorm aquesta nit", titulada originalment "Mbube" és una cançó que van gravar en llengua zulu Solomon Linda i el grup The Evening Birds a Sud-àfrica. Es calcula que The Tokens han obtingut per drets del tema més de 15 milions de dòlars, aixó va provocar una demanda per part dels descendents de Solomon Linda que vivien en la pobresa, però incomprensiblement no la van guanyar. Una versió discotequera gravada el 1982 pel trio Tight Fit va ser número U d'Anglaterra, però existeixen innombrables versions.Caràtula americana i fotos del grup. Mitch Margo només tenia 13 anys
George Harrison – My sweet Lord 1971
Quan es van desfer els Beatles, curiosament el primer que va aconseguir un gran hit comercial va ser George Harrison (Liverpool, 25 de febrer de 1943 - Los Angeles, 29 de novembre de 2001), tot i que ja havia gravat pel seu compte anteriorment. Es va atrevir a fer una cosa impensable, va editar un disc triple "All Things Must Pass", el primer triple LP de la història de la música. El disc va ser tot un èxit, va arribar a número U i va ser triple Disc de Platí, tot i que els agorers pronosticaren que la carrera en solitari d'Harrison seria un fracàs, tot uns lumbreras. En l'enregistrament de l'àlbum van participar Ringo Starr, Jim Gordon de Derek & Dominoes, Gary Brooker de Procol Harum, Klaus Voormann, Carl Radle també de Derek & Dominos, Ginger Baker de Cream, Gary Wright, Dave Mason de Traffic, el bateria Alan White, que posteriorment es va unir al grup Yes, membres de Badfinger, Eric Clapton, Billy Preston i Phil Collins. Això si, amb aquest tema que escoltem en Un Toc de Rock va tenir problemes. Va ser denunciat per plagi i el jutge va fallar a favor del las nord-americans The Chiffons que reclamaven la seva autoria i els royaltis, acceptant que era una còpia de la seva cançó "He's So Fine". 
La veritat és que la carrera de Harrison dins dels Beatles, igual que la de Ringo, va ser més aviat modesta, però va compondre bones cançons, tot i que no va ser fins al "Something" que va aconseguir que Lennon acceptés que es publiquessi una de les seves cançons en single. Això havia arribat a crear problemes interns, fins al punt que durant les gravacions de "Let it be" va declarar emprenyat que ell tocaria el que li enviessin i faria el que volguessin i si no desitjaven que toqués no ho faria. De fet quan es va gravar "La balada de John i Yoko" ell i Ringo es van negar a tocar i a més de John Lennon i Paul McCartney que van doblar mols instruments, els altres són músics d'estudi.
George Harrison
Chicago – If you leave me now 1976
Us he portat a Un Toc de Rock de nou als Chicago. Aquest fantàstic tema es trobava en el seu LP "Chicago X", un dels seus millors discs, de 1976 i va ser composta per Peter Cetera, baixista i cantant del grup i es va publicar en single al Juliol de 1976. El single va ser número 1 a les llistes del Billboard el 23 d’octubre de 1976 i el LP també incloïa el seu hit "Another rainy day in New York City" que ja hem escoltat fa temps. La banda va estar integrada inicialment per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter Parazaider (saxos, flauta), Robert Lamm (veu, piano, òrgan), Terry Kath (guitarra, veu), Peter Cetera (baix, veu) i Danny Seraphine (bateria, percussió). Al contrari que Blood Sweet & Tears, Chicago va mantenir aquesta formació bastant estable, al llarg de la seva història. El grup es va formar a l'hivern de 1967 i es deien The Missing Links. Durant una jam session a la Universitat DePaul a la qual van unir alguns nous músics es creà Chicago Transit Authority. Encara es troben en actiu.
The Tremeloes – Silence is golden
Inicialment van ser Brian Poole & The Tremeloes, però el cantant va decidir que el grup era un pes excesiu per a la seva carrera i els va deixà, començant llavors l'ascens d'aquesta bona banda de pop britànic i no obstant això Brian Poole fracassar estrepitosament, un altre Lumbreras. "Silence is golden" va ser la millor cançó de The Tremeloes i a Espanya va ser versionat per molts grups, encara que destaca la que van fer Los Angeles. Van començar dient-se The Tremilos i es van formar a Dagenham, el 1958, encara estan en actiu. Inicialment van formar el grup Brian Poole, el guitarra Ricky West, el teclista Alan Blakely, Alan Howard al baix i Dave Munden a la bateria. Quan el 1966 Brian Poole els va deixar, Alan va passar a ser el líder del grup i va començar el seu ascens. Moriria el 10 de juny de 1996. "Silence is golden" es va publicar el 1967 i estava composta per Bob Crewe i Bob Gaudio, havent estat gravada el 1964 pels nord-americans The Four Seasons. Va arribar al número U als Estats Units i va ser Disc d'Or.
A dalt la caràtula mexicana i l'espanyola. Abaix Brian Poole & The Tremeloes,
a sota els grup ja sense Brian
Bobby Goldsboro – Honey 1968
Bobby Goldsboro als anys setenta
The Wallace Collection – Daydream 1969
The Wallace Collection va ser una banda belga que va aconseguir triomfar en el món de la música pop a finals dels anys 60 gràcies a aquesta cançó "Daydream" de 1969 i "Serenade". Funcionaren de 1968 a 1970, però van tornar en els 90 i crec que encara estan en actiu. Fusionaven elements de música clàssica amb el rock progressiu, es clar que algun dels seus components eren membres d'una de les millors orquestres simfòniques de Bèlgica. Es van crear a Brusseles en el 68 i eren Freddy Niueland (bateria) i Sylvain Vanholm (guitarra), amb el teclista Marc Hérouet i el baixista Christian Janssens. Es van complementar amb el violinista Raymond Vincent i el violoncel.lista Jaques Namotte que tocaven a l'Orquestra Nacional de Bèlgica. En el seu moment The Wallace Collection van ser considerats una de les millors bandes europees després de The Beatles. "Daydream" va ser el seu primer èxit en single i es trobava en el seu primer disc "Laughing Cavaliere", de 1969.The Wallace Collection
I amb aquesta bona banda belga de rock simfònic arriba el moment de tancar el programa d'avui d'Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre i ho faré amb una frase del bluesman nord-americà Willie Brown, un pioner que cantava i tocava l'harmònica i el seu personatge va ser interpretat a la pel lícula "Crossroads" per l'actor Joe Seneca i que va dir referint-se a si mateix:
"Moltes ciutats, moltes cançons, moltes dones. Mals temps, bons temps. Però només m'agradaria que diguin de mi una cosa... Aquest, sabia tocar. Era bo "
Fins al proper programa.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario