Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 05-04-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

En un darrers programas d'Un Toc de Rock escoltàrem el guitarrista de color nord-americà Taj Mahal i us vaig dir que el vaig descobrir gràcies a una cançó seva inclosa en el doble LP "Llena tu cabeza de rock" que el segell CBS publicà a Espanya el 1970 com a targa de presentació amb el títol en castellà, encara que en l'edició americana es va titular "Fill Your Head with Rock". Era doble a preu de senzill ja que del que és tractave era de promocionar els artistas del segell recollits en aquells dos vinils i com en aquella època es venien singles, els executius del segell no van incloure els temes que havien decidit editar en aquest format, van posar cançons dels LP's d'aquells artistes, molts desconeguts encara al país, per tal de donar-los a conèixa a Espanya.

Allà hi havia des de Santana a Chicago, passant per Janis Joplin, Leonard Cohen, Laura Nyro, Blood Sweet & Tears, Spirit, The Byrds, Pacific Gass & Electric, Al Stewart, Johnny Winter, Al Kooper i molts més. A part de Taj Mahal jo vaig descobrir a algun d'aquells músics que realment "van omplir el meu cap de rock" i entre els que no coneixia es trobava el grup The Flock, la primera banda de la història del rock que va incloure un violí elèctric com a instrument habitual a la seva formació i a més, la portada del doble LP incloïa una foto d'un músic amb llargues chollas, nu de cintura cap amunt que tocava un violí, ¡Un violí en el món del rock! com us deia una cosa completament inusual. La fotografia corresponia a Jerry Goodman que era precisament el violinista i guitarra de The Flock. La veritat és que es tractava d'un segon doble disc, però el primer només es va publicar als Estats Units i va sortir el 1968 amb el títol "The Rock Machine Turns You On".

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Flock – Tired of waiting for you 1969

The Flock van ser una de les bandes més importants del jazz rock, al costat de Blood, Sweat & Tears i Chicago. Es va formar precisament a la ciutat de Chicago, el 1966 i van estar en actiu fins a 1975. The Flock estaven integrats en aquesta cançó que s'incloïa en el seu primer LP "The Flock" per Jerry Goodman (violí i guitarra), Fred Glickstein (guitarra i veu), Jerry Smith (baix), Ron Karpman (bateria i percussió), Rick Canoff i Tom Webb (saxo i flauta), i Frank Posa (trompeta). Amb aquesta formació, van gravar els seus dos discos més importants. Aquest tema amb el que obrim Un Toc de Rock és el que es va incloure en el doble "Llena tu cabeza de rock" i va ser la seva carta de presentació a Espanya. El 1970 Jerry Goodman els va deixà per incorporar-se a la Mahavishnu Orchestra del guitarrista John McLaughlin i va ser substituït per Michael Zydowsky. En total The Flock van treure 3 LP's i un recopilatori, però el 2004 es va recuperar un disc en directe que no havia estat publicat en el seu moment "Live in Europe" i que es va gravar durant la seva última gira europea realitzada el 1973.

A dalt la Mahavishnu Orchestra i a sota Jerry Goodman amb el seu violí

The Blazers – Yeah, yeah, yeah 1994

Es tracta d'una banda nord-americana pràcticament desconeguda al país, tot i que el 1994 es va editar aquest CD que va passar desapercebut malgrat la seva gran qualitat. La banda estava liderada per Manuel González a qui es coneix com "Manny" (cantant, baix, harmònica, percussió i guitarres) i que es un home d'immensa envergadura que actualment té el seu propi grup The Big Manny Band. The Blazers eren un grup que es van englobar dins del Tex-Mex i de fet en l'àlbum "Short Fuse" que s'obre amb el tema que estem escoltant, hi havia cançons plenes de càrrega salsera com "Tiburón, tiburón", "El año viejo" que en el CD han escrit amb N o "Mi última Parranda". En total van gravar tres o quatre discos. I al costat de Manny trobàvem en aquest enregistrament produïd per César Rosas de Los Lobos, a Ruben Guadarrama, Lee Stuart i Ruben C. Gonzalez i col.laboren Cesar Rosas, Víctor Bisetti i Rudy Rosas. Aquest CD estava dedicat a la memòria de familiars dels músics que havien mort. Aquest tema que sona en Un Toc de Rock estava compost per Manny i Ruben Guadarrama.

Fleetwood Mac – Don’t stop 1977

“Rumours” està considerat el millor disc de Fleetwood Mac ja en la seva segona etapa i sense el guitarrista Peter Green. Va ser un LP molt injuriat i que va fer a molts seguidors del grup que repudiaren d'ells ja que deixa l'essència blusera dels seus anteriors treballs (13 LP's) per entrar en un pop-rock molt més comercial, però que els va portar a la part alta de les llistes de vendes de tot el món. Era el 15è disc i el segon amb la nova formació, L'enregistrament de "Rumours" va començar el 3 de març de 1976, encara que el disc no es va publicar fins el 4 de febrer del 77. Va guanyar el Grammy el 1978 com a millor àlbum de l'any i es va mantenir 31 setmanes en les llistes del Billboard. "Rumours" va vendre més de 30 milions de còpies, i va ser certificat com el tercer àlbum amb més vendes dels anys 1970. El tema que estem escoltant va ser compost per John McVie. La banda la integraven en aquells moments Lindsey Buckingham (guitarra i veu), Mick Fleetwood (bateria), Christine McVie (sintetitzadors, teclats i veu), John McVie (baix) i Stevie Nicks (cantant).

Fleetwood Mac

Blondie – Heart of glass 1979

Aquest "Cor de vidre" publicat en single al gener de 1979, va ser el primer gran èxit de la banda nord-americana Blondie, liderat per Debbie Harry, un dels grups més influents durant els anys 70 i que van ser una autèntica fàbrica de fer diners, aconseguint un hit darrere l'altre. Aquest single va ser número U simultàniament als Estats Units i Gran Bretanya i el vídeo-clip es va gravar a la discoteca novaiorquesa Studio 54. Blondie ha venut més de 50 milions de discos. La formació original era, a més de la cantant Deborah Harry, una dona de gran bellesa, Clem Burke a la bateria, Gary Valentine com a baixista, James Destri als teclats i Chris Stein a la guitarra. Aquest tema es trobava en el seu tercer LP titulat "Parallel lines" que es va editar al setembre de 1978. Que consti que "Heart of glass" no és res més que la cançó gravada el 1975 per ells mateixos "Once I Vd. a Love" amb un ritme molt més lent, apropant-se més al blues i al reggae, sent una de les principals cançons que tocava el grup en els seus concerts, però el productor Mike Chapman li va donar un altre gir a la cançó.

Dues fotografies de Deborah Harry

Leo Sayer – More than I can say 1980

Sempre que penso en Leo Sayer em ve al cap la seva imatge, més aviat baixet, poca cosa, amb els pèls d'escarola i una mirada de nen trapella. Aquest single va ser el que va llançar definitivament al britànic al nostre país, tot i que ja havia publicat vuit discos d'estudi i un recopilatori. El seu nom complet és Gerard Hugh Sayer i va néixa el 21 de maig de 1948, a Sussex. Va començar el 1973 i segueix en actiu, tot i que des del 2009 Leo Sayer és ciutadà australià. Aquest tema es trobava en el seu LP "Living in a Fantasy" editat a l'agost de 1980. La cançó havia estat composta per Sonny Curtis i Jerry Allison que van ser membres de The Crickets, el grup de Buddy Holly i el primer que la va gravar va ser el cantant Bobby Vee el 1961. La cançó en la versió de Leo Sayer va arribar al número U de Billboard el desembre de 1980 i va aconseguir la segona posició a Anglaterra. The Shadows la van gravar el 1981, en una bona versió instrumental inclosa en el seu àlbum "Hits Right Up Your Street".

Caràtula del LP i a sota foto de Leo Sayer

Tears for Fears – Everybody wants to rule the world 1985

El duo britànic Tears for Fears es va crear el 1981 i es van englobar dins de la new wave. Eren Curt Smith (cantant i baix) i Roland Orzabal (cantant i guitarra). La cançó que millor va funcionar a Espanya va ser "Shout", però jo sempre he sentit certa debilitat per aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock, per compartir-la amb vosaltres. Totes dues cançons es trobaven en el seu tercer disc "Songs from the Big Chair", editat el 27 de febrer de 1985. Dels seus tres primers discos es van vendre més de 20 milions de còpies de les quals la meitat corresponia a aquest disc, però avui i tot i seguir en actiu, ja gairebé ningú se'n recorda d'ells a Espanya. El duo es recolzava en dos bons músics: Ian Stanley (teclats) i Jamie Wollam (bateria). Aquesta cançó "Tots volen córrer per ajudar el món" va ser reeditada en versió single i maxi quan es va incloure en el projecte benèfic "Sport Aid", el 1986.

Caràtula del LP i a sota foto de Tears for Fears

Jacques Dutronc – Il est cinc heures, Paris s’éveille 1968

El cantant i compositor Jacques Dutronc va ser un dels grans del pop francès a mitjans dels 60. Va ser director artístic de la discogràfica francesa Vogue i es va casar amb la cantant Françoise Hardy en 1981, encara que tots dos vivien junts des de 1969 i els dos eren cares familiars per a aquells que fullegabem el Salut els Copains que no penseu malament, no era cap revista porno, es tractaba d'una revista musical francesa. Segueixen junts i resideixen a Monticello, a l'illa de Còrsega, amb uns 30 gats. Les lletres de Jacques Dutronc sempre van ser interessants i tot i ser un cantant de pop molts els consideraven un cantautor a l'ús. En aquesta cançó, editada com a cara A d'un single en 1968, ens explica les coses que pots trobar-te en la ciutat de París a les cinc del matí, quan la ciutat es desperta per la majoria. Va passar la censura franquista de l'època tot i explicar que a aquestes altes hores de la matinada a París trobes des deprostitutes a travestís i bujarróns. Es clar que els censors de l'epoca solsament deurian veure aixó de les cinc de la matinada i llevarse, per tant, aquells que es llévan a les cinc son els que van a treballar, bona gent i va colar. Jacques Dutronc va néixa el 28 abril 1943 precisament a París i també ha incursionat en el cinema.

Jacques Dutronc

Living Daylights – Let’s live for today 1968

Poc us puc dir del aquests cinc joves que responien al nom de Living Daylights, de fet no se ni d'on són. Vaig comprar aquest disc publicat pel segell Fontana a les rebaixes de El Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona i tot i que la cara A amb "Baila Maria" em va semblar interessant, la versió que ells van fer del "Let's live for today" del tàndem de compositors David Shapiro, Ivan Mogull i Michael Julian, em va agradar des del primer moment. La cançó havia estat gravada pel grup The Grassroots el 1967, encara que ja en el 66 van ser els britànics The Rokes qui la van col.locar en llistes. Aquí a Catalunya és va ser versionada al català per quatre nois que responien al nom d'Els Xocs i que la van gravar en un EP per al segell Concentric, propietat de José María Espinàs i la van titular "Plore per Ells". He buscat informació dels Living Daylights, però internet em remet contínuament a la pel.lícula del mateix títol de la saga 007.

Caràtula del EP del grup català Els Xocs on es trovaba la versió

d'aquesta cançó i que va publicar Concentric

Johnny Kidd & The Pirates – If you were the only girl

Johnny Kidd va liderar des de finals dels cinquanta aquesta bona banda britànica coneguda com Johnny Kidd & The Pirates, per la qual han passat músics per un tub i que va funcionar fins 1966, quan va morir Johnny. Els components del grup van tornar a mitjans dels 70 i segueix en actiu. Van ser precursors del glamour i la teatralitat ja que sortien a l'escenari vestits de pirates amb pegats en els ulls. Johnny es deia en realitat Frederick Heath, i va néixa el 23 desembre de 1935, encara que algunes biografies diuen que va néixa el 1939. Va morir un 7 de octubre de 1966 a un accident d'automòbil a Lancashire. La cançó més important de la seva carrera va ser "Shakin 'All Over", però aquest que us porto avui a Un Toc de Rock és molt agradable d'escoltar.

Marianne Faithfull – That’s how every empire falls 2011

Marianne Faithfull va ser una de les muses de la música britànica a mitjans dels 60 i es va convertir en un icono, sobretot per la seva relació sentimental amb Mick Jagger. Cantant i actriu, Marianne Faithfull va néixa el 29 de desembre de 1946 a al barri londinenc de Hampstead. Va començar la seva carrera en 1964 amb "As Tears Go By" que va ser escrita per Mick Jagger i Keith Richards. Després de trencar la relació amb Jagger, Faithfull va deixar de gravar i es va fer addicta a les drogues. Va tornar al món de la música en 1979 amb "Broken English". Al cinema destaca el seu paper en el film "Irina Palm", sobre una vídua madura que ha de treballar en un club de cites per pagar un tractament mèdic al seu nét i que va filmar fa cinc o sis anys. El tema que us he seleccionat es troba en el seu últim disc, editat aquest any i titulat "Horses And High Heels". En una entrevista Marianne Faithfull va dir parlant de si mateixa: "Jo vaig ser una adolescent bastant estúpida i envanida. Pensa que comprava els discos només pel disseny de les portades".

Marianne Faithfull amb Mick Jagger

i una altre foto d'aquella época

The Who – Behind blue eyes 1971

Us vaig parlar d'aquest LP, un dels millors en la carrera dels britànics The Who, no fa molt, però no vem escoltar res d'ell, arriba el moment de solucionar-ho i avui sonarà "Behind blue eyes", una de les seves millors cançons. Ja us vaig explicar que aquest LP dels The Who va ser censurat en el país a causa de la seva portada on es veia perfectament el que aquells nois entremaliats havien fet. Al blog trobareu aquesta caràtula i la veritat és que la foto no necessita cap explicació. Els censors es van sentir molt ofesos i van titllar "Who's Next" amb la paraula "Censurat". Ara imagineu la cara d'aquell cast censor si li hagués arribat la caràtula suggerida pel grup que va ser rebutjada per la pròpia companyia discogràfica anglesa i que havia de mostrar al bateria Keith Moon amb roba interior de dona, perruca marró i un fuet de cuir. Originalment The Who es deia The Detours, encara que poc després adoptarien el nom de The High Numbers per més endavant passar-se a cridar The Who. Eren de Londres i el grup l'integraven Roger Daltrey (cantant), Pete Townshend (guitarra), John Entwistle (baix) i Keith Moon (bateria) que va morir per sobredosi de pastilles el 1978 al apartament de Harry Nilsson a Nova York i va ser reemplaçat per Kenney Jones. El baixista John Entwistle també va morir, en aquest cas a causa d'un atac al cor el 2002. Una de les coses que van fer famosos als The Who va ser el fet de que a cuasi cada concert, acavaben trencan les guitarres contra els amplificadors, com comprovareu a una de les fotos.

The Who en dues fotografies dels seus inicis

i a sota una de quan van ser convidats a la

serie americana Los Simpsons

Jupiter Sunset – Back in the sun 1970

Aquesta cançó va ser l'únic tema de Jupiter Sunset que va sonar a Espanya. El single es va publicar el 1970 a través d'EMI-Pathé i a la cara B tenia la versió instrumental de la cançó, precursors d'una cosa que es convertiria en habitual quan va començar a funcionar l'spaghetti-dance, encara que la música de Júpiter Sunset està molt allunyada d'aquest estil discotequer. "Back in the sun" és una extraordinària balada. La veritat és que res puc dir-vos d'aquest grup, ni tan sols la nacionalitat, llevat que dos dels seus components eren Al Blakins i B. Bergman que també són els autors del tema que va ser versionat per Robert Long & Unit Glòria el mateix any. El LP on es trobava aquest tema no es va publicar fins l'any següent, el 1971 i encara van gravar un altre disc gran.

Magna Carta – Faces of London 1978

Magna Carta estaven liderats pel cantant i guitarra Chris Simpson (Yorkshire 13 juliol 1972) i van vaig començar a Londres al 1969. En algun dels seus discos va col.laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar com a trio. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim el 2009. Aquest tema es trobava en el seu LP "Prisioners on the line" editat el 1978. Inicialment i al costat de Chris Simpson trobàvem a el guitarrista australià Lyell Tranter i el cantant Glenn Stuart. Al blog us he posat una fotografia actual del grup extreta de l'arxiu de Magna Carta amb els noms dels actuals components d'aquesta gran banda de folk-rock britànica, una de les millors del seu gènere i de la qual ja hem escoltat temes en altres ocasions i de la que us vaig comentar que un dels seus millors CD's no consta en la seva discografia oficial, es tracta del doble "Las Tierras del Viento" que va publicar Barsa Promocions i del que escoltarem més coses.

David McWilliams – The Days of Pearly Spencer 1967

Va ser l'única cançó d'aquest cantant nord-irlandès que va sonar al nostre país. David McWilliams guitarra, cantant i compositor, va néixa a Belfast, l'antiga Londonderry per els anglesos, el 4 de Juliol de 1945 i que va morir en Ballycastle, a causa d'un atac de cor, un 8 de gener de 2002. Va ser jugador de futbol i jugava de porter fins que es va dedicar a la música, igual que Julio Iglesias. Va començar en el grup The Coral Showband. El locutor Ronan O'Rahilly de l'emissora pirata Radio Caroline, una de les més importants del Regne Unit i que emetia des d'aigües internacionals a bord d'un vaixell, va començar a programar les seves cançons i a partir d'aquí va fitxar amb la discogràfica CBS i va arribar el seu ascens. Va debutar amb "God and My Country" el 1966. El seu segon àlbum "David McWilliams" que es va publicar el 1967 i va arribar al lloc 23 en les llistes contenia aquesta cançó, la més important en la seva carrera. David McWilliams es va retirar a mitjans dels 80.

David McWilliams

Frank Sinatra – The world we knew (over & over) 1967

Arribem al final del programa i ho farem amb aquesta gran cançó a càrrec de La Veu, extreta d'un EP editat a Espanya el 1967 i que conté una cançó diferent de l'EP original americà, es tracta del "You are There" a la edició espanyola i que substituïa al "Something stupid" cantat a duo amb la seva filla Nancy Sinatra que a Espanya es va editar en un altre EP com a cançó estrella. En aquest disc i més de "El món que coneixíem" que és la cançó que escoltem per tancar Un Toc de Rock avui, hi havia el "Estàs allà" que és la que us he dit havien canviat, "Amor és la meva cançó" que va ser el tema de la pel lícula "La Comtessa de Hong Kong" i "Nascuda lliure"que era d'una altra pel.lícula. Frank Sinatra, guanyador del Oscar pel seu paper a "D'aquí a l'eternitat", va néixa a Hoboken, el 12 de desembre de 1915 i va morir a Los Angeles, un 14 de maig de 1998. El seu autèntic nom era Francis Albert Sinatra i va ser una de les grans veus de la música de tots els temps.

Caràtula americana d'aquest EP i a sota

part del "club del borrachuzos"

Acabarem amb una frase que va dir el gran filòsof xinès Confuci i que s'haurien d'aplicar molts dels nostres polítics i a molts més dels que pul.lulen al nostre voltant: