Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 12-04-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Es deia Zoe (Foto: Mario Prades)

Durant els 80 va sorgir des d'Itàlia l'anomenat spaghetti dance que es va centrar en els estudis de Rimini situats al sud de Venècia. Ara bé, dins del spaghetti dance havien peces amb qualitat, no tot era sols escombraries plenapistas. Dos segells barcelonins van ser els reis del spaghetti-dance, Blanco y Negro i Max Music. Per cert que Max Music va ser qui va treure els quatre maxis publicats per l'amic Alan Cook i també van ser els que van elevar els discos de mescles, els seus "MaxMix" a la categoria de supervendes.

Primer van ser Mike Platinas i Javier Ussía els artífexs d’aquests fins que es van muntar el seu propi segell i una escola de DJ's, el relleu el van prendre José María Castells i Tony Peret, mentre que Blanco y Negro comptava amb Raúl Orellana. Encara que malgrat el que es digui no van ser els primers, el primer a gravar un disc en mescles en sessió a Espanya va ser Pablo Cubells que despres passaria a ser cap de promoció a Catalunya del segell WEA. A la foto veureu a Mario Prades amb Mike Platinas.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Dhuo – Walkin’ 1984

Un dels casos curiosos dins del spaghetti-dance va ser Tullio de Piscopo que amb la seva cançó "Primavera" va pujar fins a dalt de les llistes i es tractava d'un bon músic de jazz. La seva cançó va arribar als "especialistes" del segell BMG-Ariola i la van rebutjar per no ser "comercial", clar que després la hi van oferir a Félix del segell Blanco y Negro i ha estat el maxi-single que més s'havia venut en aquest segell barceloní a finals dels 90. Una altra dada anecdòtica li va succeir a Ricardo i Miguel del segell Max Music quan els van oferir el LP del grup Scoth, ells ja havien tret un altre maxi amb un tema que en dèiem "el disc de la tos" i s'estava venent bé.

Ells, especialitzats en maxis, no tenien clar el edita a Espanya aquell àlbum que això si, contenia tres o quatre temes adequats per ser maxi-single, finalment el segell italià els va oferir una rebaixa en els costos del màster i els van regalar un altre maxi sense cost, es tractava del "Around my dream" de Silver Pozzoli i que va ser un dels discos que millor es van vendre del segell Max Music, en aquell temps a la Granvia de les Corts Catalanes de Barcelona, a prop de Sant Adrià del Besòs i que més tard es traslladarien a la Via Augusta i que al final van acabar com el Rosari de l'Aurora ja que es van separar i Ricardo Campoy va crear Vale Music mentres Miguel es va quedar amb Max, però un soci va intentar matar al que s'havia emancipat mitjançant sicaris contractats en Méxic. El pato el va pagar José María Castells el dia 3 de setembre de 1998 ja que els sicaris es van equivocar de subjecte i quan es van adonar del seu error i que havien segrestat a la persona equivocada, dons Castells es va lliurar de ser assassinat, però la pallissa que li van donar va ser sonada, a part de robarlo. Miguel Degà va ser condemnat, però va fugir de la presó de Quatre Camins mentre gaudia d'un permís carcerari.

Actualment Ricardo es propietari d'un nou segell discográfic Roster Music. A la foto trovareu a Ricardo a la dreta i al mig Tony Peret. Tornem al grup Dhuo. Van ser dos joves italians dels que poc us puc dir, però que han editat aquest tema que es va vendre molt bé i que va ser publicat per Ariola, arribant a assolir xifres importants a Alemanya, França i també a Espanya, encara que no va funcionar a Anglaterra. La producció va estar a càrrec de Matteo Bonsanto al que veureu a la foto del mig i aquest single va ser extret del seu LP "Overflow", publicat a finals del 84.

Orquestal Manoeuvres in The Dark – Enola Gay 1980

Des del segon LP de OMD "Organisation" editat per Ariola el 1980, us porto aquest tema que es va mantenir durant diverses setmanes en el primer lloc de les llistes i va ser el primer gran èxit d'aquesta bona banda britànica Orquestral Manoeuvres in The Dark als que coneixíem com OMD. El grup va ser creat per Andy McCluskey (veu principal, baix, teclats) i Paul Humphreys (teclat, veu, cor), que formen las veus del grup fins que el 1989 es van separar. McCluskey es va quedar el nom i va continuar gravant i donant gires com OMD fins a 1996. Fa pocs anys han tornat a reunir-se i estan en actiu, han publicat "History of Modern" un bon àlbum el 17 de setembre de l'any passat. Durant els 80 OMD van ser una fàbrica d'èxits, destacant, a més del "Enola Gay", els singles "Joana d'Arc", "Maid of Orleans", "Souvenir", "Locomotion", etc. OMD van ser al costat de Depeche Mode i Yazoo, les bandes exponents de la new wave i el techno pop anglès.

Andy McCluskey i Paul Humphreys

Suzanne Vega – Tom’s Diner 1987

La cantant i compositora Suzanne Vega va néixa el 11 de juliol de 1959 a Santa Monica, Califòrnia, si be es va fer a Nova York. El 1985 va treure el primer disc amb el seu nom per títol, però la seva poc prolífera carrera es troba marcada per LP "Solitude standing" de 1987 i sobretot pel tema "Luka" que va ser el seu single estrella i la cançó més popular d'aquesta cantant nord-americana. Dins d’aquest disc de Suzanne Vega també es trovaba la cançó “Tom's Diner” que no és va clasificar als Estats Units i va arrivar al lloc 58 a Anglaterra si be el llarga durada va ser número 2 al Regne Unit i es va puxar al lloc 11 a la seva patria. En total Suzanne Vega ha publicat 9 discos, l'últim "Beauty and Crime" el 2007. La veritat es que la seva carrera es caracteritza per lo poc prolífera que es. Els seus discos sempre ha rebut bona acollida per part de la prensa, pero las ventas no han anat lligades amb les bones crítiques.

Suzanne Vega al Palau de la Música Catalana, a Barcelona,

en un dels seus concerts i amb una foto d'estudi

America – A horse with no name 1972

Era una trio que emulant a Crosby, Still, Nash & Young, van sorgir a Anglaterra, tot i que Gerry Beckley (12 de setembre de 1952, Fort Worth, Texas) i Dan Peek (1 de novembre de 1950, Panama City, Florida), eren nord-americans i juntament amb el britànic Dewey Bunnell van crear aquest bon grup anomenat America. La seva carrera va estar marcada amb bones cançons que van pujar a les llistes com "Sister Golden Hair", "Ventura Highway", "Tin Man", "Daisy Jane" o "Lonely People", però el seu gran èxit va ser aquest "Cavall sense nom" que els va donar a conèixa i es trobava en el seu primer LP "America" que va ser número U als Estats Units durant 5 setmanes i va pujar al 14 a Anglaterra superant el milió d'unitats venudes.

Es va gravar en els Trident Studios & Morgan Studios de Londres el 1971. El single amb "A Horse With No Name" es va publicar el 31 de gener de 1972 i va estar produït per Ian Samwell i originalment es deia "Desert Song". L'àlbum es va publicar inicialment sense aquesta cançó que es va gravar posteriorment i es va incloure en una nova edició ja el 1972 que si incloïa el "Cavall sense nom" i que es va mantenir 3 setmanes també en el primer lloc del Billboard. En la gravació van col.laborar Dave Atwood (bateria), Ray Cooper (percussió), Kim Haworth (bateria) i David Lindley (guitarres). Dan Peek va deixar el grup el 1977 i els seus dos companys encara segueixen en actiu.

Bread – Make it with you 1970

Un altre bon grup, en aquest cas de Los Angeles, però dins la mateixa línia acústic-vocal, van ser Bread, sent considerats els pares del soft pop. Al principi van ser un tercet integrat per David Gates, Jimmy Griffin i Robb Royer, posteriorment van incloure al bateria Mike Botts. El 1971 Royer va ser reemplaçat per Larry Knechtel. Funcionaren de 1969 a 1973, però van tornar el 1977 per desfer-se dos anys més tard. Encara realitzaren un tímid intent per tornar el 1996, però no va fructificar. "Make it with you", composta pel multiinstrumentista i cantant del grup David Gates que també va ser el productor i que aquí es va traduir com "Aconseguir-ho junts ", va ser el millor single de Bread i es trobava en el seu segon àlbum "On the Waters" editat el 1970, va ser el seu únic número U en les llistes americanes i va pujar al 5 a Anglaterra, on va ser Disc d'Or.

Art Garfunkel – Breakaway 1975

Després de la dissolució del duet Simon & Garfunkel, la carrera musical més brillant ha estat la del cantant i compositor Paul Simon. Art Garfunkel (Queens, Nova York, 5 de novembre de 1941) es va centrar inicialment més en el seu rol d'actor que en el de cantant, però no per això va deixar de gravar. Aquest és un dels seus millors temes i donava títol al seu segon LP editat el 1975. Al llarg dels anys s'han realitzat intents per unir de nou al duo, però mai han fructificat, l'animositat entre ells dos és massa intensa, tot i que han realitzat alguna actuació conjunta. El 23 de maig de 2007 es va celebrar la cerimònia de lliurament del Grammy a Paul Simon per la seva gran contribució a la música. En aquest acte, va participar Art Garfunkel interpretant junts "Bridge Over Troubled Water" i "Cecilia ", dos clàssics del duo. Per cert, quan van començar es deien Tom & Jerry.

D'esquerra a dreta: David Bowie, Art Garfunkel, Sonny Bono,

Yoko i John Lennon. A sota Art Garfunkel

The Decemberists – Rox in the box 2011

El nou disc del grup The Decemberists, oriünds de Portland, Oregon, el sisè en la seva carrera, és titula "The King Is Dead" i s'ha publicat a Espanya el gener passat, tot i que el disc va sortir a la venda al seu país l'any 2010. Possiblement el millor disc de The Decemberists ha estat "The Crane Wife" del 2006, però aquest nou treball està molt bé i d'ell us hem extret aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock. Les seves cançons sempre narren històries en les que barregen fets històrics. El grup l'integren actualment Colin Meloy (cantant i guitarra), Chris Funk (guitarra i multi-instrumentista), Jenny Conlee (acordió, piano, teclat, melòdica), Nate Query (baix) i John Moen (bateria). The Decemberists es van crear l'any 2001.

The Decemberists

Son Seals – Adding up 2003

Frank "Són" Seals (13 d'agost de 1942 - 20 desembre 2004) va ser un gran guitarra i cantant de blues de color, nord-americà, nascut a Osceola, Arkansas i que va començar a tocar en els clubs de la seva ciutat quan tenia 19 anys. Aquest tema us ho he extret de l'àlbum "Nothing But The Truth" que Son Seals va reeditar en versió CD el 2003, encara que inicialment es va publicar en vinil a principis dels 90 i al que no hem de confondre amb amtres discos del mateix títol, un de Rubén Blades i un altre dels britànics Procol Harum. Son Seals va ser englobat dins del "blues de Chicago" encara que el seu espectre musical era realment molt més ampli. Va morir a causa de complicacions amb la diabetis que patia des de feia anys.

El cantant i guitarrista Son Seals en directe

Bob Marley – Buffalo soldiers 1983

Bob Marley va ser l'indiscutible Rei del Reggae, sent una pàgina important de la història musical i un dels noms mítics de la música. Aquesta cançó va ser escrita per Bob Marley i Noel G. Williams, si bé aquest signa com King Sporty i es trobava en un disc pòstum "Confrontation" que es va posar a la venda el 23 de maig de 1983 i es va gravar entre els mesos d'abril i maig de 1980 en els Tuff Gong Studios de Kingston , Jamaica. Quan el disc es va reeditar en versió CD es va incloure com Bonus Track la versió maxi-single de "Buffalo soldiers". Bob Marley es deia Robert Nesta Marley Booker i va néixa el 6 de febrer de 1945 a Nine Mile, Jamaica. L'11 de maig de 1981, amb tot just 36 anys d'edat i en la cúspide de la seva carrera, Bob Marley moriria en un hospital de Miami, convertint-se en llegenda.

Després de la seva mort, moltes de les seves cançons inèdites es diu que van ser signades pel seu fill Ziggy Marley que les va gravar en els seus propis discos. Bob Marley després de patir una sobtada atròfia al coll i quedar-se sense veu en un concert celebrat al Madison Square Garden de Nova York i malgrat els consells mèdics, en sentir-se recuperat va decidir presentar-se al dia següent en el Teatre Stanley de Pitsburgh. Aquella actuació del 23 de setembre de 1980 va ser el seu últim recital. Li van diagnosticar un tumor cerebral que es va estendre ràpidament i va acabar amb la seva vida. Va ser un activista per la tornada del poble negre a l'Àfrica i un fervent rastafari, admirador de l'anomenat Rei de Reis, Haile Selassie I (Etiòpia, 23 de juliol de 1892 - 27 agost 1975) i que va ser l'últim emperador d'Etiòpia. No se que opinaria Bob Marley del que està succeint a l'Àfrica avui en dia. Va patir diversos atemptats, tant ell com la seva esposa Rita i components del seu grup The Wailers. Després d'un d'aquests tirotejos en el qual va resultar ferit, va tornar de seguida als escenaris dient "La gent que està tractant de fer aquest món pitjor no es pren ni un dia lliure, com podria prendre-mel jo? Cal il.luminar la foscor".

Culture Club – Do you really want to hurt me 1982

Un home va revolucionar la moda femenina pel que fa a maquillatge, vestuari i complements a l'Anglaterra dels 80. Us parlo de Boy George, líder del grup Culture Club. Cada un dels seus concerts, discos i aparicions en televisió eren seguides per les noies angleses que el imitaven seguida. Culture Club va ser una banda molt glam que es va englobar dins dels new romantics en els vuitanta i al costat de Boy, de nom real George Alan O'Dowd i nascut el 14 de juny de 1961 a Kent, es trobaven Roy Hay (guitarra), Mike Craig (baix) i Jon Moss (bateria) que havia tocat amb The Damned. El 1985 el teclista Michael Rudetski que s'havia incorporat posteriorment i que va co-escriure algunes de les cançons de l'àlbum de Culture Club "From Luxury to Heartache" (1986), va ser trobat mort per sobredosi d'heroïna en la casa de George i això va ser una de les raons per les que el grup es va desfer i Boy George va començar en solitari. Tan mateix, la seva addicció a les drogues va anar en augment, arribant a ser detingut en alguna ocasió per possessió. El 2007 Boy George va complir serveis comunitaris per aquest motiu en la Ciutat de New York. "Do you really want to hurt me" va ser el segon single de Culture Club i el tema que els va donar a conèixer a tot el món.

Boy George, revolucionador de la moda femenina a Anglaterra

Bee Gees – Don’t forget to remember 1970

Tornem al LP "Cucumber Castle", l'únic disc de The Bee Gees sense Robin Gibb. The Bee Gees eren el grup creat pels germans Barry, Maurice i Robin Gibb, al costat de Vince Melouney i Colin Petersen. El seu primer hit va ser "Spicks and Specks" al que va seguir "New York Mining Disaster 1941" i altres temes que els van col.locar en les llistes de tot el món, sobretot gràcies a l'àlbum "Horizontal" (1968) on també es trovaba "Massachusetts". “Don’t forget to remember” es trobava en el "Cucumber Castle" publicat el 1970 i que era el seu setè LP. Con os deia és l'únic àlbum dels Bee Gees sense Robin Gibb que havia deixat el grup abans de que es gravés. El bateria Colin Petersen va ser acomiadat durant la gravació en negar-se a participar en el vídeo, no va vulgue disfrasarse. Si entreu al blog veureu les fotografies del disc i os adonareo el perqué. Petersen va ser substituït per Geoff Bridgford, però mai va ser membre oficial de la banda. Van comptar amb la col.laboració de P.P. Arnold a les veus i la producció va ser de Robert Stigwood i els mateixos The Bee Gees. Maurice Ernest Gibb va morir el 12 de gener de 2003.

Caràtula del "Cucumber Castle" i a sota foto dels tres germans

Merrille Rush – Angel of the morning 1968

Aquesta és una cançó cíclica. Cada dècada és gravada de nou, gairebé sempre per cantants femenines i torna a col.locar-se en les llistes d'èxits, encara que mai ha estat un supervendes. Jo la vaig descobrir amb aquesta versió que va fer Merrille Rush el 1968, però el tema va ser compost per Chip Taylor per Connie Francis, però aquesta la va rebutjar al jutjar-la "massa atrevida" i la va gravar Evie Sands. La primera versió realment important va ser la de Merrille Rush, cantant nascuda el 26 de gener de 1944 a Seattle, capital de l'estat de Washington, però ja l'havien gravat un any abans Danny Michaels i la britànica Billie Davis. El single amb "Àngel del Matí" va ser publicat al febrer de 1968 i va arribar al juny al lloc 7 del Billboard, i número 1 a Austràlia i Nova Zelanda i va pugar al 55 a Anglaterra. Han anat sorgint noves versions, destacant les de Bonnie Tyler, Juice Newton, PP Arnold, Mary Mason, Melba Montgomery, Shaggy, la sueca Jill Johnson, etc.

Merrille Rush en directe

Tim McGraw & Gwyneth Paltrow – Me and Tennessee 2011

Des de la banda sonora del film "Country strong", un drama ple de música country que es va estrenar el febrer passat, us porto aquest "peaso cansión"que ens interpreten dos dels seus protagonistes, per una part l'actriu Gwyneth Paltrow (Los Angeles, 27 de setembre de 1972) guanyadora d'un Oscar, un Globus d'Or i un premi del Sindicat d'Actors, tots ells en la categoria de millor actriu, pel seu paper en la pel.lícula "Shakespeare in Love" i que per cert, s'ho munta molt bé com a cantant, al costat del cantant i actor Tim McGraw de nom complet Samuel Timothy McGraw (1 de maig de 1967, Delhi, Louisiana) i que està casat amb la cantant Faith Hill des del 6 d'octubre de 1996. Ha publicat deu àlbums d'estudi, tres reculls i cinquanta-quatre singles i ha guanyat dos Grammy el primer amb "Let's Make Love" a duo amb la seva esposa Faith Hill, l'any 2000. Per cert Tim McGraw a la pel.lícula "Country strog" fa de representant de la cantant, pero ell no canta, solsament ho fa a la banda sonora.

Eagles – Love will keep us alive 1994

Des del disc "Hell Freezes Over" que va representar el retorn de la millor i més comercial banda de country rock americana de l'historia, The Eagles, us porto aquest tema que es una de les noves gravacions d'estudi del grup integrat en aquells moments per Glenn Frey, Don Henley, Joe Walsh, Don Felder i Timothy B. Schmit, complementats per músics addicionals: Scott Crago (percussió), John Corey (teclats, guitarra i cors), Timothy Drury (teclats, guitarra i cors) i Al Garth (saxo i violí). Van realitzar una gira mundial l'any següent que havia de recalar a Espanya. El grup havia tornat només per diners i la gira resultava tan cara que cap productor espanyol va voler arriscar-se a perdre fins la camisa a favor d'aquells pesseters i ens vam quedar sense veure els Eagles en directe. Encara recordo el comentari d'un dels principals productors de concerts espanyol que em va dir: "Omplint el Sant Jordi, només cobriria despeses". L'àlbum es va publicar el 7 de novembre de 1994 i us incloc un article que vaig escriure precisament arran de la publicació de aquest disc. El títol del LP té a veure amb una entrevista realitzada al Don Felder o Glenn Frey, ara no recordo bé a quin d'ells, poc després que el grup s'hagués desfet en els 80 i que quan li van preguntar si tornarien a reunir-se i gravar junts ca contestar categòricament "Quan l'infern es geli" i per això el disc de retorn es va titular així "Hell Freezes Over".

Eagles en directe i a sota retall de premsa

I em vaig, s’acaba el programa per avui, però no ho faré sense abans deixar-vos una bona frase que va dir el malaurat John Lennon (Liverpool, 9 d'octubre de 1940 - Nova York, 8 de desembre de 1980) que va manifestar: