Avui acabem la Desena Temporada
d'Un Toc de Rock i començaré les "vacances" i ho dic entre cometes ja
que de fet vaig a dedicar-me a digitalitzar cançons extretes de la meva
col·lecció de vinils perquè les compartim quan al setembre, per a La Diada, tornem a trobar-nos
de nou per poder oferir-vos més música, records i històries. Avui comptarem amb
Bob Dylan versionant a Sinatra, tot i que acabarem amb La Veu, l'autèntic Frank Sinatra,
també escoltarem temes a càrrec de Lady Antebellum, My Morning Jacket, Robert
Gordon, The Tractors, Graham Foster, Ben Watt, Garth Brooks, Frankie Avalon,
Gram Parsons, Keith Urban i Fleetwood Mac que us arribaran des de totes les
emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades per setmana o
per internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Soc Mario Prades i ara
toca obrir la barraqueta, ho faré dient que sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
My Morning Jacket – Dancefloors 2003
Començarem aquest programa que serà un "fins
setembre", escoltant un tema del grup nord-americà My Morning Jacket,
extret del seu àlbum de debut amb una discogràfica gran, titulat genèricament
“It Still Moves” que es va publicar el 9 de setembre del 2003 i ha estat
reeditat el passat 27 de maig amb noves barreges i incloent unes quantes demos
encara que aquesta cançó que us he seleccionat és del disc original del 2003.
De fet Jim James, líder del grup havia afirmat en diverses ocasions que era
l'únic treball de My Morning Jacket del que canviaria algunes coses. Va ser el
disc amb el qual va debutar com a membre del grup el bateria Patrick Hallahan i
es va gravar en els Cadillac Studios de Shelbyville, a Kentucky. Totes les
cançons, aquesta també, van ser escrites per Jim James, cantant, guitarra i
líder de la banda i en l'enregistrament My Morning Jacket també eren Johnny
Quaid (guitarres i cors), Tom Blankenship (baix) i Danny Cash (teclats), a més
de Jim James i Patrick Hallahan. L'àlbum va arribar a la segona posició del
Billboard l'any 2004. My Morning Jacket es van crear al 1998 a Louisville, Kentucky
i el 
nom del grup ve d'un abric que Jim va trobar entre les restes d'un bar que
es va cremar i que tenia les inicials MMJ brodades. En els seus inicis eren Jim
James que es diu realment James Olliges Jr a la guitarra, "Two Tone"
de nom real Tom Blankenship al baix, J. Glenn a la bateria i Johnny Quaid que
en realitat es diu John McQuade també a la guitarra. L'any 2000 se'ls uneix
Danny Cash (teclats), però a finals del 2000 J. Glenn va deixar la banda i va
ser breument reemplaçat per Chris Guetig, i més tard per Patrick Hallahan que
era amic de la infància de James. Encara es van produir nous canvis i l'any
2004 Quaid i Cash van deixar la banda, sent reemplaçats per Carl Broemel i Bo
Koster. De fet l'àlbum "It still moves" va ser el tercer disc de My
Morning Jacket, van debutar amb "The Tennessee Fire" al 1999 al qual
va seguir dos anys més tard "At Dawn" que van ser publicats a través
Darla Records.
Robert Gordon – The Way I walk 1978
Des de l’àlbum “Fresh Fish Special”, segon
treball discogràfic del cantant Robert Gordon que va editar el segell Private
Stock l'any 1978 i en el qual va comptar amb el guitarrista nord-americà Link
Wray, conegut popularment com "La guitarra índia del rock and roll",
us he seleccionat, per compartir a Un Toc de Rock, aquest tema, escrit per Jack
Scott i que obria el vinil. Robert Gordon, tot i que va triunfar a Anglaterra,
es un cantant nascut a Maryland, el 29 de març de 1947. Va passar per diverses
etapes: soul, rhythm and blues, punk, fins que es va ficar de ple en el rock
and roll. Durant molt temps va treballar amb el guitarrista Chris Spedding i
junts van donar nova vida a un gènere que ha estat donat per mort i enterrat en
masses ocasions, però que qual Au Fènix, sempre torna a ressorgir de les 
seves
cendres. En aquest tema trobem, junt a Robert, al guitarrista Link Wray, dos
mites del rock recreant aquest clàssic. En la cançó també intervenen Rob Stoner
al baix, Howie Wyeth front la bateria, el guitarrista Billy Cross i The
Jordanaires als cors. El disc va estar produït per Link Wray i Richard
Gottehrer. Link Wray és un dels grans guitarres del R & R. D'origen indi i
descendent de les tribus Apache, Shawnee i Comanche, va néixer a Carolina del
Nord, el 2 de maig de 1929 i el seu nom complet era Frederick Lincoln Wray Jr i
li deien “La Guitarra
india del Rock and roll”. Link Wray va morir a Dinamarca, on residia des de
feia anys, el 5 de novembre del 2005. Val a dir que tot dos van gravar uns
quans àlbums junts.
The Tractors – Baby likes to rock it 1995
Amb aquest CD, titulat genéricament “The
Tractors”, jo vaig descobrir aquest grup nord-americà, una de les bandes que en
els noranta, es van englobar dins del gènere anomenat per la discogràfica
Universal com New American Music, una etiqueta que no era res més que una
barreja de gent fen country, rock i R & B, amb tocs de pop. The Tractors
estava integrat, en aquesta gravació que es va realitzar en els The Churca
Studio de Tulsa, per Steve Ripley (cantant, guitarra i bateria), Walt Richmond
(piano, acordió, clavicornio, bateria, metalls, baix i cors), Ron Getman
(guitarres, slide, steel, dobro, mandolina, harmònica i cors), Casey Van Beek
(baix i cors) i Jamie Oldaker (bateria, pandereta i percussió), com podeu
comprovar, tots ells multiinstrumentistes. En el disc de The Tractors
col·laboren així mateix Ray Cooder, Bonnie Raitt, el recordat guitarrista JJ
Cale, Leon Russell, Jim Ketner, Joe Davis, Glenn 
Mitchel, Eddie Richmon, Curley
Lewis, James Burton, Pat "Taco" Ryan, Eldon Shamblin i uns quants
més, de fet us diré que tan sols guitarristes en van intervindre 21. Aquest
tema, una composició de Steve Ripley i Walt Richmond, era el sisé tall del seu
primer CD "The Tractors" que es va publicar als Estats Units a
l'agost de 1994, encara que a Espanya es va editar a l'abril de 1995,
pràcticament un anys després. La cançó va ser un dels singles i va arrivar al
lloc 11 en les llustes de country del Billboard als Estats Units i al 8 al
Canadà. El vídeo clip va estar dirigit per Michael Salomon i va rebre un premi
de la Country Dance
Music Awards. L'àlbum va arribar a la posició 11 del Billboard i va ser Doble
Disc de Platí. El grup era d'Oklahoma i es va crear l'any 1988. Curiosament el
seu segon disc era un àlbum de nadales i es va titular “Have Yourself a
Tractors Christmas”.
Graham Foster & The Major Blues Band –
Discover me 1992 / 2000
Aquest tema que escoltarem ara us el he extret de
l'àlbum recopilatori "Complete Recordings", publicat l'any 2000 i en
aquest enregistrament la
Graham Foster & The Major Blues Band estava integrat per
Graham Foster (cantant i guitarra), Steve Emery (baix, teclats i cors) i Geoff
Britton (bateria). La cançó, una de les més populars de la carrera d'aquest
guitarrista britànic, es va incloure originalment a l'àlbum "Solid"
de la Major Blues
Band, que es va publicar l'any 1992 i es va gravar a la ciutat extremenya de
Mèrida, però curiosamente la cançó, tot i ser una de les millors en la seva
llarga carrera musical, no es va publicar mai en senzill, l'únic single que es va
extreure de l'àlbum va ser "Angeline". Quan el guitarra britànic
Graham Foster va arribar a Espanya ho va fer al capdavant de la Major Blues Band i jo
vaig conèixer al grup The Major Blues Band quan els representava l’amic Carlos
Rochi, de Rochi Management, una empresa valenciana amb oficines a Madrid. Es
tractava d'una banda liderada pel guitarrista
Graham Foster que l'any 1972 va iniciar la seva carrera com baixista amb
el trio del pianista londinenc Brian Morris fins 
que va crear The Roadsters i
després Blitz que es reconvertirien en The Foster Brothers. Graham Foster va
tocar com a músic de sessió i en gires amb Rocky Sharpe & The Replays,
Marshall Hain, Alison Moyet, Country Joe McDonald, Dr Feelgood i sobretot Etta
James. Va tornar a les seves arrels bluseras i va formar Little Sister, un grup
pel qual van passar Mark Feltham (harmònica d'Oasis i Rory Gallagher), Gerry
Conway (bateria de The Everly Brothers i Cat Stevens), Les Binks (bateria de
Judas Priest), Rupert Black (teclista de The Pretenders i Talk Talk) i Andy
Wells (bateria de Meatloaf). Al començament dels 90 va encapçalar el trio The
Major Blues Band al costat del baixista Steve Emery i el bateria Geoff Britton
que havien col·laborat, entre d'altres, amb Paul McCartney, Stretch i Manfred
Mann. El trio va visitar assíduament Espanya i finalmente Graham Foster es va
afincar a Valencia. Graham Foster va formar diversos grups més tard, entre ells
Night Train on va militar el teclista Luis Prat dels M-Clan. Posteriorment va
posar en marxa el The Graham Foster Trio acompanyat pel baixista José Terol i
el bateria Damián García. Graham Foster també va acompanyar en gravacions a
artistes com Enrique Moratalla, Los Vagos, Jorge Soria, Kiko Veneno i Mick
Taylor que va ser guitarrista de The Rolling Stones.
Fleetwood Mac – Tusk 1979
Encara que "Rumours" és el disc més
reconegut per brillant i venedor, en la història musical del grup Fleetwood
Mac, "Tuck" que es va publicar després, ja a l’any 1979 i al qual
dóna títol aquest tema que avui compartirem a Un Toc de Rock, és al meu parer
si més no, equiparable i es troba entre els millors discos de la seva segona
etapa ja sense el guitarrista Peter Green. De fet es un disc molt més
experimental i apropat al punk rock i a la new wave. La cançó “Ullal”, escrita
per Lindsey Buckingham, te un ritme “machacón” i persistent en el que les
percusións i els ritmes són predominants. El single va arrivar al lloc 8 a les llistets dels Estats
Units i al sisé al Regne Unit. A l'any 2004 es va publicar una edició en CD,
remasteritzada i amb dos discos compactes que va incloure, un amb l'original i
un segon amb demos, descartats i versions alternatives. Fleetwood Mac l’integraven en aquest enregistrament Lindsey 
Buckingham com a guitarra i veu,
Mick Fleetwood a la bateria, junt a Christine McVie als sintetitzadors, teclats
i veu, el seu marit John McVie al baix i Stevie Nicks (cantant). Van comptar a
el grup USC Trojan Marching Band de la Universitat del Sud de California i en una de les
cançons va participar Peter Green, si bé no consta en els títols de crèdit,
encara que anys més tard Christine McVie ho va reconèixer públicament. Per
presentar aquest disc van realitzar una gira titulada "Tusk Tour" que
seria plasmada en el disc doble "Fleetwood Mac Live" que es va
publicar l’any 1980 i en el que van incloure dues cançons inèdites
"Fireflies" i "Farmer's Daughter". Fa temps que tinc
separat per puntxaros al programa el tema "Albatros", una de les
millors cançons de la primera època de Fleetwood Mac i en la qual el
guitarrista Peter Green que també crec que va ser el compositor, es llueix en
tot el seu esplendor, abans del seu declivi. Paraula de Mario Prades que no
trigaré a posar-la perquè la gaudim tot junts, però aixó serà ja a la propera
temporada, és clar.
Ben Watt – Faces on my friends 2016
El passat 8 d'abril es va posar a la venda
"Fever Dream", tercer àlbum en solitari de Ben Watt, el que va ser
component del grup britànic Everything But The Girl al costat de la guitarrista
Tracey Thorn, una formació històrica de la música al Regne Unit que es van
desfer fa 16 anys. D'aquest nou disc de Ben Watt us he extret aquest tema, el
sisè tall i que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Es va gravar en els RAK Studio
2 de Londres en una sessió en directe amb Bruno Ellingham com a enginyer i va
comptar amb el guitarrista Bernard Butler, a més de Marissa Nadler i M.C.
Taylor. De nom complet Benjamin Brian Thomas Watt, el cantant, compositor i DJ
Ben Watt, va néixer a Marylebone, Londres, el 6 de desembre del 1962. L'any 1982 va crear
Everything But The Girl, un grup considerat per molts com una banda de culte
d’extrema qualitat i que van estar en actiu fins l’any 2000.
Gram Parsons – Brass Buttons 1974
Quan Gram Parsons, un dels mites del rock, va
deixar el grup The Flying Burrito Brothers, una de les bandes históriques del
country rock als Estats Units, però abans de llançar-se en solitari, va crear
Gram Parsons and the Fallen Angels, posteriorment va gravar el LP
"Grievous Angel" que es va publicar, el gener de 1974 i es va gravar
a l’estiu del 1973 i del que us he extret aquesta cançó, escrita per Gram
Parsons que escoltarem ara a Un Toc de Rock, va ser el seu disc pòstum, però
només va aconseguir la posició 195 en les llistes del Billboard en el seu
moment, si bé a l’any 2003 va ser qualificat entre els 500 millors discos de
tots els temps. En aquest àlbum va comptar amb la col·laboració de la cantant
Emmylou Harris i entre els músics trobavem a James Burton i Glen Hardin que
eren membres de la Hot Band
d'Elvis Presley, Ronnie Tutt (bateria), Emory Gordy Jr (baix), Herb Pedersen
(guitarres) i crec que també van 
intervindre Bernie Leadon dels Eagles y la
cantant Linda Ronstadt, a més de Kim Fowley, Phil Kaufman, Ed Tickner, Jane
& Jon Doe, Steve Snyder i algun altre. Va ser la última gravació de Gram
Parsons abans de morir per sobredosi de morfina, LSD i alcohol el 19 de
setembre de 1973, amb tot just 26 anys. Després de la seva mort i en contra de l’intenció
de la seva família que volien fos enterrat al panteó familiar, però atenint-se
als seus propis desitjos, el seu manager i amic Phil Kaufman, amb la seva amiga
Margaret Fisher i un munt de fans, van robar el taüt amb el cadàver de Gram
Parsons a l'Aeroport Internacional de Los Angeles, el van portar al peu del
monument del Joshua Tree Park i el van incinerar ruixant-lo amb 5 galons de
benzina i calant-li foc. Amb aixó Gram Parsons es va convertir en un mite dins
del món del rock.
Garth Brooks – The river 1991
Escoltarem ara al cantant i compositor nord
americà Garth Brooks que va néixer a Tulsa, Oklahoma, el 7 de febrer de 1962.
És un dels més importants intèrprets de country de les últimes dècades, de fet
es calcula que sols en els anys 90 va vendre més de 115 milions d'àlbums només
en els Estats Units. Malgrat el seu enorme èxit, penseu que fins i tot a
Espanya, on el country és un estil minoritari i poques vegades es classifica en
llistes, els seus discos que va treure el segell Hispavox, es van vendre molt
bé, va anunciar la seva retirada l'any 2001, després de publicar-se
"Scarecrow", fart dels conflictes que la seva fama i l'èxit obtingut
creaven en la seva vida familiar. Va tornar als escenaris l'any 2007 amb un
concert celebrat al Hotel Wynn Las 
Vegas i l'any passat ha publicat un nou disc
titulat “Man Against Machine”. “The river”, la cançó que escoltem ara i que va
ser escrita per Garth Brooks i la cantant Victòria Shaw, es trobava en el seu
tercer disc, l'àlbum "Ropin the wind", editat el 2 de setembre de
l'any 1991 i que va ser amb el que el vam descobrir a Espanya, un dels seus
millors treballs, de fet va debutar directament en el primer lloc del Billboard
el 28 de setembre i es va mantenir en les llistes americanes durant 18
setmanes, aconseguint 14 discos de Platí només als Estats Units i superant els
17 milions de discos venuts a tot el món. Per cert l’any passat Garth Brooks va
realitzar una llarga gira, molt intensa, conjuntament amb la seva esposa, la
també cantant de country Trisha Yearwood amb la qual es va casar el 10 de
desembre del 2005.
Keith Urban – Habit of you 2016
També el músic australià Keith Urban té nou disc
al marcat "Ripcord", publicat el 6 de maig passat i gravat en els
estudis Capitol Nashville. En aquest nou àlbum compta amb les col·laboracions
de Carrie Underwood, Pitbull i Nile Rodgers. Per cert, un dels temes, ara no
recordo quin és, fa referència al film "To Die For" que va
protagonitzar l'any 1995 la seva dona, l'actriu Nicole Kidman, amb la qual es
va casar el 25 de juny del 2006, tenen dos fills. La cançó que compartim ara a
Un Toc de Rock i que podríem traduir com "Estic habituat a tu", quart
tall del CD, és una composició de Nitzan Kaikov i Jackson Morgan. Entre els
músics que han participat en l'enregistrament trobem també a Dann Huff, Pino
Palladino, Matt Chamberlain, James Gadson, Sean Neff, Dann Huff, James Gadson,
Charlie 
Judge, Johnny Price, James Gadson, Nathan Barlowe i Charlie Judge, val
a dir que Keith Urban a més de cantar i haver escrit algunes de les cançons del
disc, també toca el banjo i la guitarra, utilitzant un pedal ebow. L'àlbum ha
estat número 1 a
Austràlia, pujant a la quarta posició en les llistes de country del Billboard
americà i al primer lloc en les de àlbums. Nascut a Northland, Nova Zelanda, el
26 d'octubre de 1967, es va criar a Austràlia i actualment resideix als Estats
Units. El músic, cantant i compositor Keith Urban, es diu de nom complet Keith
Lionel Urban i va guanyar un Grammy l'any 2005 pel seu tema "You'll Think
of me". Per cert, va començar a tocar la guitarra als sis anys. Keith
Urban va tenir molts problemes per la seva addicció a la cocaïna i ha passat
per cures de desintoxicació.
Lady Antebellum – Need you now 2009
Un altre dels artistes interessants dins del
country comercial són el grup Lady Antebellum, als quals escoltarem ara a Un
Toc de Rock i que sempre s'han mostrat molt propers al pop. Aquest tema que
compartirem ara els va valdre 3 Grammy en les categories Enregistrament de
l'any, Cançó de l'any i Cançó country de l'any, de fet van estar nominats en
cinc categories. "Et necessito ara", escrita per Dave Haywood, Josh
Kear, Charles Kelley i Hillary Scott, es trobava en el segon àlbum publicat pel
tercet, al qual donava títol, editat el 26 de gener 2009 i que va debutar
directament en el primer lloc del Billboard i va ser doble Disc de Platí. El
single amb aquest tema es va editar el 24 d'agost del mateix any,
classificant-se en el primer lloc en tres llistes del Billboard, entre elles la
de country i en la segona posició en les de pop, però 
a Anglaterra només va
aconseguir el lloc 15. Lady Antebellum són un trio country pop creat a
Nashville, Tennessee, l'any 2006 i està integrat per Charles Kelley (cantant
principal i cor), Dave Haywood (cors, guitarra, piano i mandolina) i Hillary
Scott (cantant principal i cors) que és filla de la cantant de country Linda
Davis. Van debutar amb un single, el tema “Love Don't Live Here” que va
aconseguir el tercer lloc en les llistes de cançons country al maig del 2008 i
immediatament van publicar el seu primer àlbum "Lady Antebellum" que
va ser Disc de Platí. En total Lady Antebellum porten publicats 6 àlbums
d'estudi, 2 EP's, 18 singles dels quals 9 han ocupat la primera posició de les
llistes als Estats Units, a més de 29 vídeos musicals.
Frankie Avalon – The green leaves of summer 1960
Un dels nens bonics del rock and roll surgits per
enfrentarse al rock and roll pioner va ser el cantant i actor Frankie Avalon.
Aquesta cançó que compartirme ara a Un Toc de Rock, pertany a la banda sonora
de la pel·lícula "El Álamo", film en el què també intervenia el jove
Frankie Avalon, com us deia un dels membres de les noves generacions de nens
macos del rock and roll que ja havia aconseguit abans l'èxit amb el tema
"Venus" i que també va actuar al film "Viatge al fons del
mar" (la foto es de la pel·lícula). És tracte de "Les fulles verdes de l'estiu", avui tot un
clàssic que ja pocs identifiquen amb la pel·lícula on es trobava forman part
d’quella extraordinaria banda sonora. Frankie Avalon també va sortir a
"Grease", cantant una 
peça i fent d'àngel. El cantant i actor Frankie Avalon va
néixer a Filadèlfia, Pennsilvània, el 18 de setembre de 1939. Tocava la trompeta amb només 9 anys. Quan l'apartat musical va començar a decaure,
Frankie Avalon va realitzar un munt de pel·lícules. El 19 de gener de 1963
Frankie Avalon es va casar amb Kathryn Diebel, una xicota que va conèixer a
casa d'uns amics. El seu agent li va advertir que no es casés, ja que la figura
de "ídol adolescent" es faria malbé. Frankie Avalon va passar de la
seva recomanació i avui encara segueixen junts, la parella té vuit fills.
Bob Dylan – It had to be you 2016
Des del nou treball discogràfic del jueu errant,
Bob Dylan, versionant de nou temes de Frank Sinatra, us he seleccionat ara
aquest, escrit per Isham Jones i Gus Kahn que compartirem a Un Toc de Rock.
L'àlbum s'ha titulat "Fallin angels" i es va publicar el passat 20 de
maig, va ser gravat en els Capitol Studios a Hollywood al 2015 i de la
producció es va encarregar Jack Frost, que en realitat és un pseudònim del propi
Bob Dylan. El disc s'ha col·locat en la cinquena posició al Regne Unit i en la
setena en els Estats Units. Això de versionar a La Veu no és nou, de fet en el
seu àlbum “Shadows in the night”, editat el 2 de febrer del 2015, ja havia
versionat cançons de Sinatra, encara que, la veritat, tot i que són versions
interessants i curioses, jo em quedo amb l'autèntic, amb La Veu, al que per cert,
escoltarem després per acabar el programa d'avui. Per a l'enregistrament de
l'àlbum Bob Dylan que s'ha encarregat de la veu, ha comptat amb Charlie Sexton
(guitarra), Stu Kimball (guitarra), Dean Parks (guitarra), Donnie Herron
(guitarra, pedal steel i viola), Tony Garnier ( baix) i George Recile
(bateria). Nascut el 24 de maig de 1941 a Duluth, Minnesota, el seu veritable nom
és Robert Allen Zimmerman, encara que quan el 
jueu de naixement es va convertir
al catolicisme, va a passat a dir-se ja oficialment Bob Dylan. Va triunfar en
els anys seixanta, en la seva època folk, abans de electrificar-se i la seva
primera actuació en públic la va fer al Gerde’s Folk City Festival celebrat a
Nova York el 16 d'abril de 1962, on va interpretar per primera vegada
“Browin’in the wind”, la seva cançó mes recordada, aquell concert va ser gravat
de forma pirata i la cinta circula entre els col·leccionistes de Dylan. Es diu
que el tema sorgeix d'un fragment del "Bound for Glory" de Woody
Guthrie que compara la sensibilitat política i les fulles soltes dels diaris
que porta el vent per carrers i carrerons de Nova York. Bob Dylan sempre va ser
un apassionat admirador de l'obra de Guthrie. El cinema ha recuperat en
diverses ocasions la cançó, però jo vull destacar la del film "Forrest
Gump" on crec recordar que la interpretava Joan Baez. La veritat és que
Dylan i Joan Baez van estar enrotllats durant molt de temps, tot i que ella ja
estava casada. Tots dos van ser els líders de nou moviment folk antimilitarista
al anys seixanta i van formar part de la famosa "Marxa sobre
Washington". Bob Dylan durant els últims cinquanta anys ha estat una de les
figures més importants del panorama musical al món, tot i que com a cantant
deixa molt a desitjar, els seus textos són excepcionals i està considerat el
poeta musical del Segle XX i un dels més influents per les noves generacions.
Frank Sinatra – This is my song 1967
I ja que hem escoltat una cançó de Frank Sinatra
a càrrec de Bob Dylan, ara anem a compartir per acabar el programa d'avui,
l'últim de la desena temporada, l'original que cantant i per veu, li dóna cent
cops de peu al jueu errant. “This is my song" aquesta gran cançó a càrrec
de La Veu que
escoltem ara, us la he extreta d'un EP editat a Espanya el 1967 i que conté una
cançó diferent del EP original americà, es tracta del "You are There"
a la edició espanyola i que substituïa al "Something stupid" cantat a
duet amb la seva filla Nancy Sinatra que a Espanya es va editar en un altre EP
com a cançó estrella. En aquest disc i més de "El món que coneixíem"
i "Estàs allà" que és la que us he dit havien canviat, trobaven "Amor
és la meva cançó", la peça que estem escoltan ara i va ser el tema
principal de la pel•lícula "La
Comtessa de Hong Kong", un film que van protagonitzar
Marlon Brando i Sofia Loren i que va dirigir Charles 
Chaplin que va ser també
el compositor del tema i de la banda sonora, però en al EP espanyol ancara hi
trovem un altra peça "Nascuda lliure" que així mateix era d'un altre
pel·lícula que és va titular així. Frank Sinatra, guanyador del Oscar pel seu
paper a "D'aquí a l'eternitat", va néixer a Hoboken, el 12 de
desembre de 1915 i va morir a Los Angeles, un 14 de maig de 1998. El seu
autèntic nom era Francis Albert Sinatra i va ser una de les millors veus de la
música de tots els temps i a ell es deu la fussió del swing i el jazz a nivell
popular. Per cert l’hi deien Blue eyes i la meva cosina Gloria P. Gsell que el
coneixia, sempre em deie que era fals, els seus ulls no eren blaus, eren
lentilles. Aquí al blog teniu la caràtula del EP espanyol i la del americà.
La frase per acabar el programa es de l’actriu
Julie Andrews i la diu a la pel·lícula “Mary Poppins”:
“La vida està allà fora esperant-te. Vés i
aconsegueix-la”
Conclou avui la decena temporada d’Un Toc de Rock
tornarem a retrobarnos al setembre per començar una nova que será ja la onzena,
11 anys compartin música i records amb tot vosaltres des de totes les emissores
per les que escolteu el programa dues vegades per setmana o mitjançant
internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webbs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i toca baixar la
barraqueta i començaré vacances. Porteu-se bé, ens veurem al setembre per la Diada.
B O N E S V A C A N C E S
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
Ja he començat la
temporada de vacances estivals, com és habitual en aquests deu anys que portem
compartint en Un Toc de Rock música, records i vivències, entremesclats amb
alguna que altra novetat musical.
refugiat, la violència en l'acte
que havia de ser festiu celebrat a Hyde Park, a Londres i de l'altra, no hem
d'oblidar l'intent de cop d'estat a Turquia amb els resultats que han hagut a posteriori. 
refugiat, la violència en l'acte
que havia de ser festiu celebrat a Hyde Park, a Londres i de l'altra, no hem
d'oblidar l'intent de cop d'estat a Turquia amb els resultats que han hagut a posteriori. 
