Un Toc de Rock 10-75

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

A Un Toc de Rock avui tindrem varietat d'estils musicals, escoltarem, per començar, als mexicans Banda Toro amb un clàsic del rock convertit per ells en un narcocorrido, però també us he seleccionat cançons de Estela Raval, Lax’n’Busto, Manolo Tena, els reusencs Pokers, des de Tarragona Bongo Botrako, junt a Moris, Gabinete Caligari, Glutamato Ye Ye, La Guardia, Joan Baptista Humet, Carlos Baute a duet amb Marta Sánchez, Rozalén i La Orquesta Mondragón. Tots ells seran els protagonistes de la nostra banda sonora en aquest viatge als records, a la música dels últims cent anys de la història del rock que t'arriba dos cops per setmana des de totes les emissores per les que escoltes el programa o vía internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Soc Mario Prades i ara toca obrir la barraqueta i dir-vos alló de que sempre sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Banda Toro – La noche que Chicago murió 1994

Aquesta cançó que escoltem ara per començar Un Toc de Rock és probablemente, la més emblemàtica del grup britànic Paper Lace i va estar composada per Peter Callander i Mitch Murray. El single dels Paper Lace va ser disc de Platí, va ser publicat el 15 de juny del 1974, tot i que la cançó s’havie inclos un any abans a un LP. El single va puxar al lloc 3 del Billboard i el segon al Canadà, mentre que a Anglaterra va ser número 1 a les llistes. La cançó ens parla d’una massacre que es produeix l'any 1929 al Chicago d'Al Capone i de la màfia, de guerres al carrer i vengances, de gansters i agents de la llei enfrontan-se entre ells buscant la justicia, de morts. La veritat és que no recordo gaires versions en espanyol d'aquesta cançó. Una a càrrec dels mexicans Banda Toro en els noranta que es la que escoltem ara i un altre per la cantant veneçolana Mirla Castellanos, gravada a principis dels setenta, més o menys quan es va publicar la versió original. Els Banda Toro interpreten una fusió d'estils que barreja cumbia banda, bolero, ranxera, narcocorridos, pop i que s'anomena "estil Quebraditas" o també música Grupera, originari de la regió de Zacatecas que és d'on són els components de Banda Toro, liderada per el cantant Saül Esqueda. La cançó es va incloure en l'àlbum "Banda Toro" que es va publicar l'any 1994. Per cert, en la carrera dels Banda Toro que es va iniciar l’any 1992, cal destacar un munt de versions que com aquesta, incorporen a l'estil particular del seu repertori, entre elles "Ríos del Babilonia", "Salud, dinero y amor", "A mi manera" i unes quantes més. No hem de confondre aquesta nombrosa formació amb una altra anomenada La Banda Toro Viejo que es van crear al 94 crec que a la mateixa regió, però no tenen res a veure l'una amb l'altra.

Estela Raval – Resistiré 2003

La cançó, composada i interpretada pel Dúo Dinámico en el què va ser el seu disc de retorn publicat a finals dels vuitanta, us la porto ara a Un Toc de Rock en la versió que va realitzar la cantant argentina Estela Raval, la que va ser líder de Los 5 Latinos, una de les formacions mítiques de la música en espanyol sorgits en els anys cinquanta a la seva Argentina natal i que van aconseguir copar també les llistes d'èxits espanyoles a principis dels seixanta. Estela Raval, dona de extraordinaria veu, va començar a cantar amb sols 12 anys, havia nascut el 19 de maig de 1935 i realment es deia Palma Nicolina Ravallo. L'any 2003 va incloure aquesta cançó a l'àlbum "Adelante" i va realitzar una gira multitudinària. De fet la història musical de Los 5 Latinos, un dels grups més importants de la década dels seixanta a tot l’ambit llatí i que es van inflar de vendre, és rellevant i a El Temps Passa, el programa que faig amb l'amic Quimet sobre la música dels anys seixanta en aquesta mateixa emissora ja us hem punxat moltes cançons seves. L'any 2002 a Estela Raval se li va detectar un càncer del qual va ser operada, per aixó la cançó “Resistiré” també era un crit d'esperança. Ella no va parar de treballar, però al maig de l’any 2012 l'estat de salut d'Estela Raval va empitjorar, la qual cosa va motivar que fos internada en una clínica de Buenos Aires. Des del diumenge 27 de maig de 2012, Estela Raval es trobava hospitalitzada en una sala comú de la clínica Bazterrica, després d'haver-se recuperat de la infecció urinària que l'havia portat a internar-se. No obstant això, una infecció respiratòria va complicar la seva situació i el dimecres 6 de juny de 2012 va entrar en coma i Estela Raval va morir.

Bongo Botrako – Caminante 2010

Encara que Bongo Botrako ja han tret dos o tres de discos més, aquesta cançó us l'he extret del seu primer treball editat l’any 2010 i titulat genèricament "Cada dia sale el sol", on mentan l’obra de Machado, si bé i amb anterioritat Bongo Botrako ja havien publicat una maqueta. La veritat és que aquesta bona banda creada a Tarragona és digne d'atenció, en els pocs anys que porten treballant és que no paren i s'han inflat de realitzar concerts, tant en territori espanyol com a França. El grup l'integren Uri Giné (cantant), al costat de Nacho Pascual (guitarra), Xavi Vallverdú (teclats), Gorka Robert (bateria), Xavi Barrero (trompeta), Óscar Gómez (saxo) i David García (baix). Per cert, en aquest álbum "Cada dia sale el sol" van col·laborar gent de La Pegatina. A mitjans de novembre de l’any 2012 Bongo Botrako va publicar "Revoltosa" el seu segon àlbum que és podia descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web, una iniciativa que molts grups han adoptant per promocionar els seus enregistraments i que funciona ja que si bé els ingressos per vendes de discos són mínims, el benefici real i interessant per als grups són la difusió de la seva música i anherent l'augment de les seves actuacions que és veritablement del que han de viure els artistes, d'enfrontar-se amb el públic cara a cara i demostrar en directe tot el que saben fer que en el cas de Bongo Botrako és molt. És clar que amb el seu sigüent treball, titulat “Bongo Botrako Punk Parranda live 2014”, gravat en directe al Viña Rock, el 2 de maig del 2014 la cosa havia camviat i Bongo Botrako et donaven l’opció de comprar-lo o escoltar-lo mitjançant Spotify.

Els Pokers – El dia 2016

Els reusencs Pokers, sorgits a l'any 2008, han publicat finalment el seu primer àlbum, un disc titulat genericament “El que no es pot explicar” que ha editat el segell Crea Music el passat 19 de febrer. D'ell us he extret aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock i que és el seu segon senzill, tot i que el videoclip de la cançó és el primer. El CD s'ha gravat entre els mesos de febrer i març del 2015 en Medusa Estudi i la producció de l'àlbum ha estat a càrrec de Manu Guix i Roger Rodés. El grupo está integrado por Emili (veu i guitarra), Gerard (guitarra i veus), Héctor (baix i veus) i Joel (bateria). Hores d'ara els nois de Pokers es troben en plena gira de presentació per Catalunya del nou disc.

Els reusencs Pokers

Glutamato Ye Ye – Todos los negritos tienen hambre y frío 1984

Creats l'any 1979, el grup Glutamato Ye Ye, liderat per Iñaki Fernández, amb la seva imatge provocadora lluint serrell i un bigotet que el feia semblar-se a Hitler, van ser una de les bandes importants en els 80 que no van voler ser englobats dins de la movida madrilenya. Els creadors van ser Ramón Recio i Iñaki Fernández, als quals es van unir Manuel "Patacho" Recio i Alberto Haro, encara que la formació més estable va ser la integrada per Ramón Recio que escribia les lletres de les cançons, Iñaki Fernández (veu), Patacho (guitarra), Eugenio Haro (guitarra), Jacinto Golderos (baix) i Carlos Durant (bateria). Discogràficament van debutar l'any 1982 amb un EP que contenia el tema “Un hombre en mi nevera” que va editar el segell DRO, però la mili d'Iñaki va desestabilitzar a la banda. Posteriorment van gravar pel segell independent Goldstein i després van fitxar per Ariola, una multinacional. Aquest tema que compartim ara en Un Toc de Rock i que és un dels més populars de la seva carrera va donar títol a un mini-LP, el primer disc amb Ariola que va arribar a vendre més de 40.000 còpies. Encara gravarien un altre Mini-LP en el 85 i finalment ja un àlbum sencer titulat genèricament “Vive subida”, en 1986 i es van separar, encara que van tornar un any més tard per oferir un concert de comiat. Ariola va editar més tard un directe “…Esto fue todo”. Iñaki Fernández va formar, al costat de Ricardo del Castillo, el grup Iñaki y Los Beatos i van gravar un EP, amb aquest nom van treure també un àlbum que va publicar el segell Barsa Promocions, però van tenir problemes per la portada, una foto amb un primer pla de la cara de Iñaki portant una corona d'espines al cap que va ser censurada per El Corte Ingles que es va negar a posar en les seves prestatgeries una imatge així i el disc va ser reeditat amb diferent portada, encara que va tenir escàs èxit. Després van passar a dir-se Los Pecadores. Carlos Durant va fitxar per Desperados i Patacho va iniciar un nou projecte amb Fino Oyonarte i José María Granados ex de Mama, anomenant La Banda del Otro Lado. El 23 de maig de l'any 2008 Glutamato Ye Ye van tornar a reunir per oferir un concert a la sala Joy Eslava de Madrid i des de llavors s'han mantingut en actiu oferint concerts per la geografia espanyola i publicarien un triple CD de grans èxits i rareses titulat “¡Vaya Cristo! (33º aniversario)” que va editar el segell Lemuria Music al 2011.

Lax’n’Busto – Nen, surt al carrer 1995

Amb música i lletra de Pemi Rovirosa, el grup del Vendrell Lax'n'Busto publicar al 1995 el seu quart àlbum, editat pel segell DiscMedi-Blau, es tracta de “La caixa que puja i baixa”, un dels seus millors discos i del que us he extret per compartir a Un Toc deRock aquest tema amb una lletra molt reivindicativa, malgrat el seu to festiu i que escoltarem ara. Lax'n'Busto es creen al 1986 al Vendrell, a Tarragona i van debutar discogràficament amb el disc “Vas de punt?... o què!!!” que es va editar a través d'un segell independent de Vilafranca del Penedès. L’àlbum va ser reeditat anys més tard a través del segell Disc Medi, però tot i que es van incloure dues cançons noves, faltava una de les originals "Carmen Flavià" que havien dedicat a una professora, crec que era de Valls i que els va amargar l'escola i després de suspendre'ls, els va obligar a estudiar un estiu. És clar que a la professora la cançoneta no li va fer cap gràcia, els va plantar una demanda als jutjats i la va guanyar, pel que ells van haver de indemnitzar-la econòmicament i no poden interpretar el tema en cap dels seus concerts. El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert de la gira que estaven fent, el cantant Pemi Fortuny va anunciar, via el fòrum de Lax'n'Busto, que deixava el grup. Entre les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a aquelles persones que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto son actualment Jaume Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de 1971, el baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el 11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va néixer el 8 d'agost de 1976.

Manolo Tena – Princesa Azul

Recordarem en Un Toc de Rock a Manolo Tena que va morir el passat quatre d'abril , la seva veu ronca i personal ha quedat apagada, encara que nosaltres la recordarem ara i escoltant un tema del seu últim àlbum "Casualidades", produït pel seu germà Rafa i que Manolo Tena va publicar el 25 de setembre del passat 2015, sent el seu últim treball discogràfic editat en vida. Feia set anys que no treia res de nou, des que l'any 2008 va editar "Canciones nuevas". Manolo Tena va ser un dels personatges més importants de la moguda madrilenya, tot i haver nascut a Extremadura, concretament a Benquerencia de la Serena, Badajoz, el 21 de desembre de 1951. Va viure la major part de la seva vida al madrileny barri de Lavapiés i va començar als 14 anys tocant el baix en orquestres de ball. Quan es va llançar pel seu compte va adoptar el nom artístic de Lolilla Cardo, cantant temes socials amb ironia i sarcasme. L'any 1975 va col·laborar amb Luis Eduardo Aute en el disc "Babel" i en el 77 va posar en marxa el grup Cucharada, amb els quals va publicar un àlbum amb un títol que a mi sempre m'ha cridat l'atenció "El limpiabotas que quería ser torero" i en el qual també trobàvem a  Antonio Molina (guitarra), José Manuel Díaz (bateria, veu i guitarra) i Jesús Vidal (guitarra), tot i que van passar també altres músics. El 5 de juny de 1978, van gravar el seu primer senzill "Social peligrosidad" que va editar el segell Chapa Discos, una cançó de protesta contra la Ley de vagos y maleantes, encara en vigor en aquella època i que es va convertir en el seu tema més popular. Van arribar a ser teloners de Chuck Berry a Madrid. Però Cucharada va acabar dissolent-se i al 81 forma un nou grup, un tercet al que va anomenar Alarma!!! amb José Manuel Díez a la bateria i Jaime Asúa a la guitarra. Van treure dos àlbums i se'ls va comparar amb Police, tot i que al meu entendre no tenia res a veure llevat que eren tres. El seu segon treball “El lado oscuro” és un disc sense desperdici amb dues cançons històriques “Frío” i “Marilyn”, però es van separar al 86. L’any 1988 comença ja en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992 amb temes com "Tocar madera", "Sangre española" o "Quiero beber y no olvidar". El disc va tenir molt d’èxit i va vendre més de mig milió de còpies entre Espanya i América, però va tindre problemes amb hisenda ja que no cobraba els drets d’autor que li corresponient i que tenia que abonar-li el SGAE. Val a dir que Manolo Tena va ser el primer artista espanyol que va posar un dels seus discos a la venda sols mitjançant Internet, es tractave de “Insólito” que va treure l’any 2000 i aixó va fer que les emisores de ràdio-fórmula el posesin a la “Llista Negra” i es que aquesta emissores treballan sols per Diners, si pagas sones, si no pagues es que deus de ser molt dolent i aquesta es una de las grans malalties que patéix la música nacional, als Estats Units aixó de pagar per ser escoltat sería considerat un delicte federal, recordeu el “Cas Payola”, aquí la Payola es una pràctica habitual. Des de molt jove va tenir problemes amb les drogues i es va veure abocat a la ruïna en diverse ocasions, sempre va confessar que només la seva família el va ajudar a no ser un sense sostre llançat al carrer. Finalment i quan semblava que Manolo Tena s'havia recuperat de les seves addiccions, la mort se'l va endur per oferir les seves cançons a algú molt més alt.

Gabinete Caligari – Cuatro rosas 1984

Dins de la moguda madrilenya el rock més castís i cheli ens el van portar els tres nois de Gabinete Caligari que en les seves cançons introduïen connotacions molt folklòriques i un clar regust nacional, de fet al seu so se li denominava Rock Torero. Sorgeixen a Madrid l'any 1981 i eren Jaime Urrutia (veu i guitarra) que estudiava filologia semítica i havia tocat en Ejecutivos Agresivos, Fernando "Ferni" Presas (baix) i Eduardo "Edi" Clavo (bateria), estudiants de la Facultat de Ciències de la Informació de la Complutense de Madrid i abans tocaven en Ella y Los Neumáticos. Es diu que van començar influenciats per Eduardo Benavente (Paràlisis Permanente i Alaska y Pegamoides), un nom mític del Madrid de la movida. Aquesta cançó que us he seleccionat va donar títol al seu segon àlbum, publicat l'any 1984 a través del segell DRO / Tres Cipreses que de fet era un mini-LP ja que només contenia sis cançons. Va ser reeditat en format CD incloent també el seu tercer disc “Que Dios reparta suerte”. La veritat és que l'època més important per Gabinete Caligari, a nivell venda de discos em refereixo, no estic ni qüestionant ni parlant de la qualitat, va ser a partir del seu fitxatge per la multinacional EMI i l'aparició de "Camíno Soria". Finalment es van separar l'any 1999 a instàncies de Jaime Urrutia i van emprendre camins diferents. Ell es va llançar en solitari i Eduardo va crear Malavaje, un grup que interpretaven tangos, a Fernando li vaig perdre la pista. Sembla que la ruptura no va ser massa amistosa i l'únic acte públic en el qual han participat els tres junts va ser en la presentació, al març de 2004, del llibre "Gabinete Caligari. El lado más chulo de la movida" que va escriure Jesús Rodríguez Lenin.

La Orquesta Mondragón – Johnny cogió su fusil 2006

Aquesta cançó que es trobava a l'àlbum "Viva Mondragón" pren com a font d'inspiració la pel·lícula del mateix títol, de Dalton Trumbo, estrenada l’any 1971. Un cant antimilitarista, basat en una novel·la de finals dels anys 30 que va escriure el mateix director. La història és un crit en contra de les guerres i al mateix temps una proclama a favor de l'eutanàsia. Ens narra la història d'un noi al que porten a combatre al front, durant la primera Guerra Mundial, l'anomenada Gran Guerra. A causa d'una bomba, el noi desperta al llit d'un hospital, però només és la caricatura del que va ser: cec, sord, mut, sense braços i sense cames, un monyó humà, però que s'adona de tot el que passa al seu voltant, encara que el que li ha passat és de lenta comprensió per a ell. La Mondragón, la banda liderada per Javier Gurruchaga, s'han inspirat en aquesta novel·la i el film per la seva cançó i mentre que l'acció de la pel·lícula transcorria a la primera Guerra Mundial, la Mondragón l'han extrapolat a la Guerra del Desert, molt més propera en el temps, però cruel i innecessària, com totes les guerres. És l'historia d'un noi que es diu Johnny Alvarado que torna a casa envolicat amb barras i estels. Hem d'aclarir una cosa, hi ha una cançó titulada "Over there" que comença amb la frase "Johnny, get your gun" que  traduiríem com "Johnny, pren el fusell" i es tracta d'un tema utilitzat com a himne per reclutar joves per defensar el país, és un cant a favor de la guerra. Possiblement la novel·la de Dalton Trumbo va ser una rèplica a aquesta cançó i ens ofereix aquesta conclusió: "Johnny va agafar el seu fusell, va anar a la guerra i va tornar mutilat de per vida". L'Orquesta Mondragón es va formar a San Sebastiá, l'any 1976 i està liderada per Javier Gurruchaga i en els seus inicis també per Popotxo Ayestaran, còmic que valent-se  únicament de la mímica convertia cada cançó en un petit gag humorístic. Són una de les primeres bandes espanyoles o possiblement la primera, a realitzar autèntiques performans a l'escenari, unint rock i teatre, en la línia de Sam The Sham & The Pharaons o Johnny Kid & The Pirates. Per la Mondragón han passat moltíssims músics al llarg dels anys, destacar a Tony Carmona, Javier Vargas, Josep Más Kitflus, Tino di Geraldo, Jaime Stinus, Angel Celada, Ray Gómez i molts més, de fet per l'Orquesta Mondragón han pasat 24 músics.

Moris – El oso 1970

Anirem cap a l’Argentina escoltan una gran cançó, editada l’any 1970, es tracte de Mauricio Birabent, conegut com Moris, un cantant, compositor i guitarrista que va néixer a Buenos Aires, Argentina, el 19 de novembre de 1942. Va formar part del grup Los Beatniks, una banda considerat per molts com el primer grup del rock argentí de la història i creadors del que es va dir “Rock Nacional”. Al 1970 va començar a gravar en solitari, però després de treure un parell d’àlbums i degut a la situación política de l’Argentina, es va autoexiliar l’any 1975 a Espanya. Aquí les sevas cançons més emblemàtica van ser "Sábado a la noche" i la seva versió en castellà del “Zapatos de gamuza azul”, però jo us porto a Un Toc de Rock "El Oso", un tema amb una lletra molt recomanable que amaga un crit contra la dictadura, l’opresió i la manca de llibertat, tot envoltat per l’aureola d'una mena de un compte infantil. Per cert es una peça de la qual jo sempre he tingut dubtes sobre si Moris és o no el compositor. “El oso” obria el seu primer disc en solitari "30 minutos de vida" que es va publicar l’any 1970 en la seva Argentina natal, si bé després la va tornar a gravar en un disc en directe. Crec que ja fa molt de temps que va tornà a la seva patria. Per cert, us explicaré una curiositat. Quan Los Beatniks van publicar el seu primer single amb el tema "Rebelde" i per tal de promocionar-lo, van tocar mig despullats en una font pública i les fotografies van ser publicades per la revista "Así", una publicació molt sensacionalista, encara que l'edició va ser censurada pel govern argentí. Ells van passar tres dies tancats a la presó, però van aconseguir una cobertura mediàtica insospitada.

La Guardia – El túnel del adiós 1993

A l'àlbum "Contra reloj" del grup granadí La Guardia, mesclat a Los Angeles, publicat per Zafiro l'any 1993 i amb producció de Dusty Wakeman, trobàvem aquest gran tema que ens porten en clau de jazz i amb un bon treball de vibràfon, un instrument poc habitual en La Guàrdia i al rock, però que en aquest cas quadra perfectament donant-li un caire molt especial. Es van crear l'any 1982 anomenant-se La Guardia del Cardenal Richelieu i eren Manuel España (cantant i guitarra), Enrique Moreno Conejo (baix) i Carlos Gilabert (caixa de ritmes i teclats). L'any 1983 i amb només quinze anys d'edat, van gravar el seu primer single del qual sol es van editar 500 còpies, avui "Las mil y una noches" és peça de col·leccionistes. L'any 1985 s'incorporen Joaquín Almendros (guitarra) i Emilio Muñoz (bateria), passen a dir-se sols La Guardia i guanyen el Certamen de Pop Rock de Fuengirola gravant un maxi single com a premi. A partir d'aquest moment i després de fitxar per Zafiro i ser representats per Tibu, un gran professional i a més a més músic, comença l'ascens de La Guàrdia. L'any 1994 Juan Enrique Moreno va morir d'una malaltia cardíaca. La veritat és que en el si del grup ha hagut canvis constants i actualment només queda Manuel España dels membres originals. Des del any 2007 La Guardia són artistes del segell discogràfic barceloní Vale Music. Per cert la primera vegada que La Guardia va actuar a la província de Tarragona va ser a El Morell i la producció la vaig realitzar jo, va ser a la festa aniversari de Ràdio El Morell. Els teloners eren un grup de la meva escuderia, els cambrilencs Seis Disparos.

Joan Baptista Humet – Gemma 1970

Fa un parell o tres de temporades vam escoltar al cantant i compositor valencià Joan Baptista Humet i us vaig parlar de "Gemma", una de les seves millors cançons i que va dedicar a la seva germana petita, malalta, crec que patia poliomielitis. Doncs ara a Un Toc de Rock anem a compartir-la ja que he rebut un correo demanan-la. Aquest tema va ser la cara A del seu primer single, un disc de debut publicat pel segell Columbia l'any 1970 amb "El llaurador" a l'altra cara. Va ser també el primer èxit de Joan Baptista Humet i estava cantada en català, val a dir que el cantant ha sabut compaginar sempre el bilingüisme en la seva carrera professional i ha gravat en català, però també en castellà. "Gemma" ha estat considerada com una de les 100 millors cançons en llengua catalana del darrer segle per la revista Enderrock. No publicaria el seu primer àlbum fins a 1973, es va titular "Fulls" i va ser produït i arreglat pel recordat Josep Maria Bardagí (Barcelona, 11 octubre 1950 - 24 de febrer de 2001), però també ha tingut com a productor a  Ricard Miralles i Josep Más Kitflus en altres àlbums. De fet Joan Baptista Humet ha treballat amb diverses companyies discogràfiques, entre elles i a més de Columbia, amb RCA, Movieplay i Valldance. Joan Baptista Humet i Climent va néixer a Navarrés el 4 de gener de 1950, encara que va criar-se a Terrassa. No va ser mai un cantautor a l'ús i els seus temes eren molt complets musicalment parlant. L'any 1968, amb tan solo 18 anys debuta actuant en un teatre a Terrassa, compartint escenari amb Joan Manuel Serrat. Durant dos anys es converteix en el teloner dels concerts de Lluís Llach, encara que les seves cançons mai van tenir un caire polític. El seu últim treball discogràfic va ser "Solo bajé a comprar tabaco”, amb producció i arranjaments de l’amic Kitflus. Joan Baptista Humet va morir el 30 de novembre del 2008.

Rozalén – Berlín 2015

De nom complet María de los Ángeles Rozalén Ortuño, la cantautora va néixer a Albacete el 12 de juny del 1986. L'any 2013 es va posar a la venda el seu primer àlbum d'estudi, titulat genèricament “Con derecho a...” que li va aconseguir un Disc d'Or i li va obrir també les portes del mercat llatinoamericà. El tema "Berlín" que escoltem ara a Un Toc de Rock i que ens parla d’emigració, es va incloure en el segon disc de Rozalén titulat genéricament “Quién me ha visto”, publicat el 19 de setembre del passat 2015 amb producció de Ismael Guijarro i la cançó, escrita per ella, forma part així mateix de la banda sonora del film "Perdiendo el Norte" de Nacho G. Velilla. A l’àlbum s’ha inclos una versió del tema “La belleza” de Luis Eduardo Aute i un altre en colaboració amb el grup argentí Fetén Fetén. Entre els músics que la aconpanyen trobem al percusionista Tete Moragón, el guitarra Samuel Vidal, al baix Jorge Rodríguez i "El cometilla" al cajón. Per cert, Rozalén cantant a duet amb Miquel Abras han inclous una versió del “Amor particular” de Lluis Llach al disc de la Marató de TV3 dedicat a la lluita contra la diabetis i l’obesitat que s'ha publicat a finals del passat any 2015. 

Carlos Baute y Marta Sánchez – Colgando en tus manos 2008

Acabarem per avui Un Toc de Rock escoltan al veneçolà Carlos Roberto Baute Jiménez, nascut el 8 de març de 1974 a Caracas i que és conegut artísticament sols com Carlos Baute i aquesta cançó que us porto avui a al programa és una de les més populars de la seva carrera, gravada a duet amb la cantant espanyola Marta Sánchez. La cançó es va incloure a l'àlbum “De mi puño y letra”, editat el 29 d'octubre de 2008 i que va ser el primer disc amb temes compostos per ell publicat des de 2005. D'aquesta cançó es van incloure dues versions, una de Carlos Baute en solitari que va sortir en single a l'agost del mateix any i la segona amb Marta Sánchez que es va editar simultàniament a l'àlbum, encara que la veritat és que no estic segur de la data exacta de publicació ja que algunes fonts citen l'1 d'abril com la data en què va sortir el CD. De l'àlbum es van extreure tres o quatre senzills i l'any 2011 el veneçolà va publicar un nou disc titulat “Amarte bien” que hem de reconèixer no va tenir l'èxit d'aquest. Va començar a treballar en solitari l’any 1994, però Carlos Baute va debutar discogràficament l’any 1999 amb “Yo Nací Para Querer", si bé ell i amb 13 anys d'edat va formar part del grup Los Chamos, als que va deixar per començar pel seu compte.

La dita per acabar avui és de l'escriptor Edgar Allan Poe que va dir una vegada:

"La ciència encara no ens ha ensenyat si la bogeria

és o no, lo més sublim de la intel·ligència”

Acaba per avui Un Toc de Rock i ara us quedareu en la companyia de totes les emissores per les que escolteu el programa dues vegades per setmana o mitjançant internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webbs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i toca baixar la barraqueta. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)