Un Toc de Rock 10-74

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Des de que van sorgir els Beatles, el pop britànic té seguidors arreu del món i avui Un Toc de Rock és centrarà en músics britànics dels seixanta i alguna petita incursió en els setenta. Escoltarem, per descomptat, a The Beatles, al costat de cançons que ens portaran Gerry & The Peacemakers, Manfred Mann, CCS, The Hollies, Wayne Fontana & The Mindbenders, The Troggs, Herman’s Hermits, Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich, The Rolling Stones, Bee Gees, Traffic, The Honeybus, Spencer Davis Group, The Yardbirds i Dave Clark Five. Amb ells realitzarem aquest recorregut per la història musical dels últims cent anys que t'arriba dos cops per setmana des de les emissores per les que sona el programa o per internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Jo soc Mario Prades, ara obriré la barraqueta i us dire, com sempre que sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Hollies – Bus Stop 1966

Començarem aquest programa dedicat al pop británic dels seixanta, escoltant a The Hollies, un dels millors grups vocals anglesos de la seva época, Eran de la ciutat de Manchester i es van crear a principis dels anys seixanta, encara que la majoria dels integrants eren de Lancashire. Van començar concretament l’any 1962. Curiosament i tot l’èxit que The Hollies van obtindre a Anglaterra, mai van ser un grup que funciones masa bé a les llistes nord americanes fins 1966. S’els va comparar i molt amb els Everly Brothers. Tenem gravades més de 300 cançons, van estar 33 anys en actiu i al llarg de la seva carrera van gravar també moltes versions. Van debutar al Oasis Club, a Manchester, al decembre de 1962 i ho van fer amb gran éxit. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock es va editar en single el 17 de juny de 1966, es va gravar el 18 de maig en els Abbey Road Studios, sent produït per Ron Richards i el single va arrivar al lloc cinque tant a Anglaterra com als Estats Units i al primer lloc al Canadà. La cançó va ser escrita per Graham Gouldman que després seria component del grup 10 C.C. i que també va escriure "For Your Love" per The Yarbirds i “No milk today” que la van portar a l’èxit els Herman’s Hermits. La primera formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història Crosby, Still, Nash & Young, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. Us explicaré una anécdota, l’any 1962 i quan The Beatles van començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident al The Cavern Club de Liverpool.

Manfred Mann – Pretty Flamingo 1966

Us porto ara a Manfred Mann i una de les seves cançons més populars "Pretty Flamingo" de la qual per cert, es va realitzar una bona versió a l'Espanya dels seixanta a càrrec del grup barceloní Los Mustang. La cançó va ser escrita per Mark Barkan l'any 1966, el single, editat el 15 d'abril del 1966 i produït per John Burges, va aconseguir el primer lloc de les llistes angleses el 5 de maig del mateix any. A les llistes del Billboard va pujar al lloc 29 el 6 d'agost, també del 1966. Curiosament a les irlandeses va ocupar la primera posició durant quatre setmanes, desplaçant el "Paint it Black" de The Rolling Stones que es va quedar en la segona posició i que escoltarem més tard. En aquest enregistrament Manfred Mann compten amb el baixista Jack Bruce que es va incorporar a la banda l'any 1965 i posteriorment passaria a Cream entrant en el seu lloc Klaus Voormann. El cantant va ser Paul Jones que al juliol del 1965 va ser reemplaçat per Mike d'Abo. El bateria va ser Mike Hugg i el guitarra Mike Vickers que eren components del grup des de la seva fundació l'any 1962, al costat del teclista i líder de la banda, Manfred Sepse Lubowitz (a la foto), nascut el 21 d'octubre del 1940 a Johannesburg, Sud-àfrica i que era un músic amb un aspecte que cridava l'atenció ja que en aquells anys es començaven a portar les chollas més llargues i ell donava la impressió de ser molt beatnick, ja que portava el pel més aviat curt, lluïa barba de cordó i ulleres amb muntura de pasta gruixuda, s'acostava més a un músic de jazz que del pop britànic d'aquelles èpoques, de fet he de reconèixer-vos que venia del món del jazz. El tema havia de ser gravat primer per Jimmy Radcliffe per al grup The Drifters, però després de realitzar una demo a Nova York, la cançó no va acabar d'agradar-li i el grup va decidir no gravar-la, pitjor per a ells. L'any 1969 Manfred Mann va donar un gir cap al jazz experimental i va canviar el seu nom per Manfred Mann Chapter Three, per a un any després, convertir-se en Manfred Mann's Earth Band, més en la línia del rock progressiu.

Wayne Fontana & The Mindbenders – Game of love 1965

Aquest tema, escrit pel compositor nord-americà Clint Ballard Jr, va ser el principal hit en la carrera dels britànics Wayne Fontana & The Mindbenders i la van publicar en un single, editat al 1965 amb “Since You've Been Gone” a la cara B. Va aconseguir la primera posició del Billboard als Estats Units i la segona a Anglaterra. A Espanya la cançó va ser bastant versionada en la seva època i la van gravar des de Cefe y Los Gigantes a Los Mustang, passant per Els Dracs que la van enregistrar en català i molts altres. Wayne Fontana & The Mindbenders sorgeixen a Manchester l’any 1963, liderats pel cantant i guitarra Wayne Fontana, de veritable nom Glyn Geoffrey Ellis, nascut el 28 d’octubre del 1945 a Levenshulme, Manchester, al costat de Bob Lang, Ric Rothwell i Eric Stewart. A partir del 1965 The Mindbender s'independitzen i debuten al 1966 amb el single "A Groovy Kind of Love" que va superar el milió de còpies venudes i va fer que fossin reconeguts com un grup amb entitat pròpia i no només com la banda d'acompanyament de Wayne Fontana, de fet els va portar a realitzar una memorable gira pels Estats Units on van compartir cartell amb James Borwn i van actuar fins i tot al Fillmore West Auditorium de San Francisco, omplint dos dies consecutius, el 8 i 9 de juliol. Per The Mindbenders també van passar Graham Gouldman, Paul Hancox, Jimmy O'Neil i Graham Foote. Van publicar 12 singles i 3 àlbums. El guitarrista Eric Stewart crea al 1972 el grup 10 C C que van estar en actiu fins al 1995 i el músic ha col·laborat en moltes ocasions en discos de Paul McCartney. Wayne Fontana segueix en actiu, encara que no ha aconseguit cap èxit destacable des de 1976. Per cert, aquest tema que escoltem en el programa d'avui, va ser versionat, l'any 1987, pel grup de Nova Zelanda Tex Pistols, liderats per Ian Moris que la van pujar de nou al cim de les llistes.

CCS – Walking 1971

El cantant Alexis Andrew Nicholas Koerner nascut el 19 d'abril de 1928 a París, França i que va morir l'1 de gener de 1984 a Londres a causa d'un càncer, va ser conegut en el món de la música com Alexis Korner i tot i ser francès està considerat un dels pioners del Rythm & Blues britànic. Va ser una figura dins de la música britànica dels seixanta i ell va introduir a Gran Bretanya als grans del R & B americà, entre d'altres a Sonny Terry, Big Bill Broonzy, Muddy Waters o John Lee Hooker. Amb un altre dels "pares" del R & B britànic, Cyril Davies, va formar l’any 1961 la Blues Incorporated, una banda que va ser una veritable escola de músics i per la qual van passar entre molts altres Charlie Watts, Keith Richard, Ginger Baker, Jack Bruce, John McLaughlin, Lee Jackson, Paul Jones, Brian Jones i Eric Burdon. L'any 1970 Alexis Korner porta a terme un dels seus grans projectes, al costat del pianista John Cameron, el cantant Peter Thorup i el productor Mickie Most, posa en marxa la Collective Consciousness Society que van ser coneguts simplemente com  CCS, una banda que desapareix l’any 1973. Aquest tema es va publicar en single al nostre país i ara l’escoltarem al programa d’avui. De fet va ser l’única cançó que va sonar, solsament una miqueta, aquí a Espanya de la CCS, tampoc molt, la veritat, tenint en compte la gran qualitat del supergrup. "Walking" que va arribar a la setena posició a Anglaterra, es trobava en el seu segon LP titulat simplement "II" i editat l’any 1971. El problema de CCS amb el que és va trovar Alexis Korner, era que es tractave de tota una Big Band (a la foto) i mantenir un grup d'aquest nivell resultava excessivament car i finalment van desfer-se.

The Troggs – Wild thing 1966

El meu amic Mikel Barsa sempre deia que The Kinks van ser la primera banda de heavy de la història i The Troggs la primera punk. The Troggs era de Andover, Hampshire i es van crear l'any 1964. Pel grup van passar Reg Presley, de nom real Reginald Ball que va néixer el 12 de juny de 1941 com a cantant, Dave Wright nascut el 21 de gener de 1944 i que va morir el 10 d'octubre de 2008 (cantant i guitarra), Chris Britton (guitarra), Pete Staples (baix), Ronnie Bond, de nom real Ronald Bullis que va néixer el 4 de maig de 1943 i va morir un 13 de novembre de 1992 a la bateria i Tony Murray al baix. Tres cançons van marcar la carrera de The Troggs, "With a Girl Like You" que es va publicar el juliol de 1966, "Love Is All Around" que versionada pels Wet Wet Wet va ser inclosa en la banda sonora de "Quatre bodes i un funeral" i aquest tema que escoltem ara “Wild thing”. Es tractava d'una composició del nord-americà Chip Taylor, encara que en algunes fonts es diu que era de Reg Presley, el cantant de The Troggs, la versió d'aquests va ser número 1 del Billboard al juliol de 1966. Es va incloure al LP “From Nowhere”que es va posar a la venda el 15 de juliol del 1966, tot i que als Estats Units li van camviar algunes cançons. En aquest enregistrament The Troggs eren Reg Presley (cantant, ocarina i baix), Chris Britton (guitarra solista), Pete Staples (baix i guitarra rítmica) i Ronnie Bond (bateria). L’any 1969 Ronnie Bond es va llançar en solitari i després d'ell ho van fer Reg Presley i Chris Britton. El tema“Wild thing” va ser versionat per Jimi Hendrix al Monterrey Pop Festival i anys més tard la gravaria la controvertida Amanda Lear.

Spencer Davis Group – Keep on running 1965

A Espanya aquesta cançó va ser titulada “Corre, corre” i fou versionada per Los Salvajes, Gatos Negros, Lone Star, Alex i Los Findes, Bruno Lomas i un munt més. La versió original era dels Spencer Davis Group, una bona banda britànica sorgida l’any 1963 als que escoltarem ara i que va saber prendre l'essència del R & B que arribava des dels Estats Units de forma elegant i reconvertir-la a la seva manera, fins al punt que cançons seves van ser versionades en els 70 per grups americans com els Chicago. Spencer Davis Group eren de Birmingham i el grup es va crear al voltant del guitarrista Spencer Davis, si bé en els seus inicis es van anomenar The Rhythm'n'Blues Quartet. Quan es van incorporar Steve Winwood (guitarra i orgue), el seu germa Muff Winwood (baix) i Peter York (bateria) van passar a ser Spencer Davis Group. Van treure un parell o tres de singles i un EP, gairebé tots ells versions, fins que va arribar "Keep On Running". La cançó va ser composada pel jamaicà Jackie Edwards l’any 1965, però inicialment era la cara B del single, si be la veu de Steve Winwood (12 de maig de 1948) va fer que el tema pugés fins als més alt de les llistes, fent oblidar la cara A. Va ser número 1 al gener de 1966. Aquest mateix any, Spencer Davis Group van ser escollits la Millor Banda del Any a Anglaterra, després de publicar "Gime some lovin'", una cançó pròpia. Poc després Steve Winwood deixaria el grup per crear Traffic, una de les superbandes britàniques, als que escoltarem també al programa d’avui, tot i que abans encara gravarien comptant amb ell "I'm a man" un altre de seus millors hits.

The Rolling Stones – Paint it, black 1966

Aquí al pais del “Píntalo de negro” també es van fer en el seu moment un munt de versions de més o menys qualitat, però si alguna mereix destacar-se sobre l’es altres és la que van realitzar el grup barceloní Los Salvajes. Jo us porto ara l'original a càrrec de les Satàniques Majestats, The Rolling Stones, qualificats actualment com "Les arrugues del Rock". Els Rolling Stones la van gravar el 13 de maig de 1966 i va ser el primer single que es va extreure als Estats Units del seu àlbum "Aftermath". El títol original no portava la coma que segons va explicar en una ocasió Keith Richards, va ser una cosa de la seva discogràfica, la Decca, que ho van fer sense consultar-ho amb ells. La lletra va ser escrita per Mick Jagger i tracta sobre el funeral d'una nena, la música va ser composada per Keith Richard, com era habitual en el grup, però segons va dir Bill Wyman, no era cert, va ser escrita per tot el grup. El single va aconseguir el número 1 tant als Estats Units com al Canadà i el Regne Unit, l'any 1966. En la gravació Brian Jones toca el sitar i Bill Wyman enriqueix la cançó incloent un baix que no és tal, està fet amb els pedals inferiors d'un òrgan Hammond B3 que li donen a la cançó un cert toc funky. Es va incloure piano que tocava Jack Nitzsche. Per descomptat el bateria és Charlie Watts. Posteriorment, l’any 1970, es va realitzar una extraordinària versió a càrrec de Eric Burdon & The War. Brian Jones, nascut a Cheltenham el 28 de febrer de 1942, va morir a la seva casa de Hartfield el 3 de juliol de l’any 1969, a causa de una sobredosis de pastilles, era el guitarra del grup en aquells moments i val a dir que va ser el veritable fundador dels Stones, el seu lloc en els Stones va ser ocupat per Mick Taylor, de fet va deixar el grup poc abans de la seva mort. Els Rolling Stones van treure un disc nou al carrer que es va publicar al octubre del 2012, però tot i que s’anunciava com a “nou”, del triple CD, sols dos o tres temes eran nous, tots els demes són vells èxits i es que els Stones des de fa décades, viuen de les seves velles glories.

The Yardbirds – Heart full of soul 1964

Els britànics The Yardbirds als que ara escoltarem a Un Toc de Rock, són una banda mítica del rock angles coneguda per haver tingut els considerats tres “millors guitarristes de la seva època”, us parlo de Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page. El seu cantant Keith Relf (a la foto) formaria després Renaissance i posteriorment crearia Armaggeddon, però va morir electrocutat a causa d'un accident quan tocava la seva guitarra, es diu que a la banyera, el 14 de maig de 1976. En aquest enregistrament el guitarra de The Yardbirds és Jeff Beck (24 de juny de 1944, Wallington, Gran Londres) i al grup, a més de Keith Relf i en aquesta ocasió el guitarra Jeff Beck, també hi eren Chris Dreja, Jim McCarty i Paul Samwell-Smith. The Yardbirds funcionarien de l'any 1962 fins al 68, passant despres a ser, sota el lideratge deJimmy Page, The New Yardbirds i més tard es reconvertirien en Led Zeppelin si be sols quedava el guitarrista, dels antics components. Quan Jeff Beck va deixar als The Yardbirds va crear el Jeff Beck Group amb Rod Stewart com a cantant i Ron Wood al baix que ara està amb els Stones. Aquesta cançó que escoltem es va incloure al disc “Having a Rave Up” editat al novembre de 1965 i era una composició de Graham Gouldman, un músic que més tard formaria part de 10 C.C i que es va gravar l’any 1964. Per cert, a la versió nord-americana del single “El cor ple d'ànima” a la foto de la portada surt Eric Clapton, peró aixó va ser una errata, veritablement el guitarra era Jeff Beck. Aquesta cançó forma part de la banda sonora del film "London Boulevard" que s'ha estrenat fa quatre o cinc anys i la pel·lícula la van passar per la tele i us diré que te una molt recomenable banda sonora.

Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich – The Legend of Xanadu 1968

El cantant Dave Dee, de veritable nom David John Herman, va morir el divendres 9 de gener del 2009 a causa d'un càncer, tenia 61 anys d'edat. Ell va crear el grup británic Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich que primer es van fer dir Dave and The Bostons, l’any 1964. Us explicaré una curiositat, Dave Dee abans de dedicar-se a la música era policia i va ser un dels que van realitzar l'atestat quan es va produir l'accident de trànsit que va costar la vida a Eddie Cochran i va deixar semi paralític a Gene Vincent. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich van aconseguir molts èxits amb els seus singles, però "The legend of Xanadu" que es va publicar el 9 de febrer de 1968 i havia estat gravada el 17 de gener i que va estar composat per Ken Howard i Alan Blaikley, va ser el major hit en la carrera de Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich, sent número 1 a Anglaterra, tercer a Austràlia, cinquè a Alemanya i onze al Japó, però curiosament només va arribar al 123 als Estats Units. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich es van desfer l’any 1972, encara que van tornar anys més tard ja sense èxit. A Espanya aquesta cançó també va ser versionada i molt bé, per Los Mustang, els nostres eterns verioners

Herman’s Hermits – Something’s happening 1968

Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar a Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional plena d'èxits fins començats els 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Derek "Lek" Leckenby (guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria), el cert és que el seu aspecte sempre va ser molt anglès. Triomfar gràcies a cançons com "No milk today", "Silhouettes", "There's a Kind Of Hush", "My sentimental friend" i tantes altres que van copar les llistes britàniques des de 1964, fins que Peter Noone va deixar el grup l'any 1971. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock “Alguna cosa està passant”, es va publicar el desembre de 1968 i va arribar al lloc 6. El single tenia "The Most Beautiful Thing In My Life" a la cara B europea, però als Estats Units va ser "Little Miss Sorrow, Child Of Tomorrow". A partir de l’any 1969 Herman’s Hermits van treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells l'any 1984, si bé la seva discografia ha anat reeditant-se en versió CD. Van tornar als escenaris, però per partida doble. M'explico, Peter Noone creà uns Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van crear una altra formació, de manera que hi ha dos grups tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb músics diferents. Tot està en mans dels tribunals que decidiran qui és el veritable Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufà i fer ampolles. Suposo que horas d’ara ja deu estar tot resolt, però no se com a acabat la cosa.

Dave Clark Five – Everybody get together 1968

Un dels grups britànics que van competir de tu a tu amb The Beatles durant la invasió beat dels seixanta als Estats Units van ser els londinencs The Dave Clark Five, una banda liderada pel bateria Dave Clark, al costat del cantant i teclista Mike Smith, Lenny Davidson a la guitarra, Rick Huxley en el baix i Dennis Payton que tocava el saxofon. A finals de la dècada dels seixanta la seva popularitat va anar decaient i quan van treure aquest tema se'ls va acusar de que el vídeo promocional era massa semblant al del "All You Need is Love" dels Beatles, el cert és que es tracta d'un tema coral in crescendo en un estil molt similar a la dels de Liverpool. The Dave Clark Five es van crear al barri, tristemente celebre fa uns estius per els aldarulls que van tindre lloc, el barri de Tottenham, l’any 1962 i es van desfer el 1970, els seus components van emprendre llavors projectes pel seu compte. L’any 2003, Mike Smith va perdre el seu únic fill en un accident i setmanes més tard va patir una caiguda a casa seva, patint lesions greus en l'espina dorsal que el van deixar paralític de les cames i li van afectar així mateix els braços. Va morir al març del 2008. El saxofonista Dennis Payton va morir al desembre de 2006 a causa de càncer, tenia 63 anys d'edat.

Bee Gees – To love somebody 1967

Hi ha dues grans versions d'aquest tema, una de 1970 realitzada per Janis Joplin i una altra que va gravar Michael Bolton l'any 1992, però el tema va ser escrit i gravat originalment per The Bee Gees i és la que anem a escoltar ara a Un Toc de Rock. Es va publicar en dues versions, single i EP, el senzill va incloure "Close another days" a l'altra cara, però l'EP afegia "In my own time" i "Turn of the Century". Es va editar al juny de 1967 i va ser escrita per Barry i Robin Gibb amb producció de Robert Stigwood que també era el seu manager, es va gravar en els estudis IBC de Londres, entre març i abril. La veritat és que la van escriure a petició del seu manager i havia d'haver estat gravada per Otis Redding, però la mort d'aquest ho va impedir. Es va incloure en l'àlbum "Bee Gees' 1st" que va ser el debut internacional de The Bee Gees que en aquest enregistrament eren Barry Gibb (cantant i guitarra), Robin Gibb (cantant i òrgan), Maurice Gibb (baix, òrgan, piano, guitarra i melotrom), Colin Petersen (bateria) i Vince Malouney (guitarra), amb Bill Shepherd dirigint l'orquestra. El single va aconseguir el lloc 17 en el Billboard, si bé a Anglaterra només va arribar al 41, però a Austràlia va pujar al sisè, clar que ells venien d'allà i ja havien tret discos al continent austral quan es van establir a Anglaterra. La veritat és que per The Bees Gees han passat diversos músics,però Robin Gibb només va estar absent en el "Cucumber Castle", en aquesta època Robin Gibb (22 de decembre de 1949) va gravar en solitario traient el single amb "Salvat per la campana", els havia deixat per discrepancies ja que volia incloure falsets i els seus germans és negaven. Curiosament a partir de la "Fevre del disapte a la nit" els falsets van ser la seva senyal d'identitat, si be els feia Barry. The Bee Gees eren el grup creat pels germans Barry, Maurice i Robin Gibb a Australia, al que es van unir-se quan van aner-s’en cap a Anglaterra, Vince Melouney i Colin Petersen. Al novembre de l'any 2011 a Robin li va ser diagnosticat un cáncer, va morir a Londres el 20 de maig de 2012. Per cert, el seu germà bessó Maurice Ernest Gibb havia mort el 12 de gener de 2003. Us explicaré una dada curiosa, l’any 1967 els Bee Gees van arribar a Londres procedents d'Austràlia, la seva intenció era que Brian Epstein, manager de The Beatles, els representés. Aquest es va negar i van ser contractats pel seu ajudant Robert Stigwood. Quan Stigwood li va dir a Brian Epstein que havia invertit milers de lliures en els Bee Gees, la resposta de Brian va ser: "Doncs són milers de lliures tirades". Es va equivocar.

The Honeybus – For where have you been 1972

La banda britànica The Honeybus, un grup molt interesant, es van crear l'abril del any 1967 a la ciutat de Londres i van estar en actiu fins al 1973. El primer hit de The Honeybus va ser "I Ca't Let Maggie Go" que es va publicar l’any 1968 en disc sencill aconseguin el lloc vuit a Anglaterra i degut al èxit d’aquesta canço s’els cataloga com un grup d’un sol hit, el que els anglesos diuen “one-hit wonder”. Val a dir que per The Honeybus van anar passan uns quans músics en els sis anys que van estar en actiu, entre ells Pete Dello (cantant, teclista, guitarra i líder del grup), Ray Cane, Colin Hare, Pete Kircher, el guitarra Jim Kelly que va morir el 26 de desembre de 1995 i Lloyd Courtenay. Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock “Per on has estat?”, era una cara B i es trovaba en el seu vuité single amb "She Is The Female To My Soul" a la cara A i que el grup britànic The Honeybus van publicar l’any 1972, si be jo us el he extret d’un disc recopilatori que es va titular “The flies like a bird The Anthology” que es va editar ja al 2002. Un any més tard, en arrivar el 1973, el grup The Honeybus es desferia. En total van treure sols 2 àlbums i 11 singles, però val a dir que tenen 5 discos de grans èxits. Coses de les casas de discos.

The Beatles – Nowhere man 1966

Un dels millors grups de tots els temps, sorgits a Anglaterra, són The Beatles. Possiblement la banda que va canviar tots els cànons establerts pel que fa a música i que avui formen part de la història musical del segle XX. Aquest tema que us he seleccionat per compartir avui a Un Toc de Rock es trobava a l'album "Rubber Soul" en la seva versió britànica i es va incloure en els Estats Units a l'album "Yesterday and Today". També es va publicar en format single en 1966. Encara que com era habitual en ells, la cançó consta com escrita per Lennon / McCartney, en realitat la va compondre només John Lennon i aquest "Home de cap lloc", no tracta sobre l'amor, és més aviat una cançó amb orientació filosòfica sobre el conformisme de la seva generació, encara que es diu que Lennon no la va escriure amb aquesta idea, en el Nadal de 1965, mentre pensava què escriure, Lennon es va estirar al llit i va pensar que ell era un "home de cap lloc", "assegut en cap lloc" i que "no va a cap lloc". Basat en aquests pensaments que li venien al cap va compondre la música del tema. The Beatles van deixar d'actuar perquè van ser honestos i en una època d'evolució musical en la que ells pràcticament van ser pioners en gairebé tot, van deixar de pujar als escenaris en no poder oferir en directe tot alló que plasmaven en un disc. Dos factors crec jo que van ser decisius en la seva demembración, un la mort de Brian Esptein que sempre els va mantenir units i sota la seva batuta inflexible, una altra l'aparició de Yoko Ono amb les tensions internes que va crear amb el seu afany de protagonisme que ni tan sols Ringo Starr va poder contrarestar. Val a dir que després de las dures sesions de grabación del “Abbe Road”, amb fortes discusions entre George i John, la dissolució del grup era una cosa sentenciada. Val a dir que Paul volia seguir amb els Beatles, però les constants irrupcions de  Yoko pretenent marcar normes i pautes en les gravacions va acabar amb l'hegemonia de The Beatles, un grup integrat per John Lennon (guitarra rítmica i cantant), Paul McCartney (baix i cantant), George Harrison (guitarra solista i cantant) i Ringo Starr (bateria i en alguna ocasió també cantant). Avui només segueixen vius Paul McCartney, malgrat les llegendes urbanes que corren sobre la seva presumpta mort a finals dels seixanta i Ringo Starr. John Winston Lennon va néixer a Liverpool el 9 d'octubre de 1940 i va ser assassinat per un tronat a Nova York 8 de desembre de 1980, enfront de l'Edifici Dakota, on vivia. George Harrison que també va néixer a Liverpool, en aquest cas un 25 de febrer del 1943, va morir a la seva casa de Los Ángeles el 29 de noviembre de l’any 2001

Traffic – Glad 1970

Una de les grans superbandas del rock britànic van ser Traffic, als quals ara escoltarem amb aquest tema que us he extret de l'àlbum "John Barleycorn Must Die" que es va publicar el juliol del 1970 a través del segell Island Records al Regne Unit i United Artists als Estats Units on va aconseguir la cinquena posició en la llista d'àlbums del Billboard, sent disc d'Or, encara que a Anglaterra només va aconseguir el lloc 11. La veritat és que aquest disc semblava una obra pòstuma de Traffic que s'havien dissolt al 1969. El tema instrumental va ser una composició de Stevie Window i en l'enregistrament de l'àlbum només van participar Steve Winwood (cantant, òrgan Hammond, piano, baix i percussió), Chris Wood (saxo, flauta, orgue Hammond i percussió) i Jim Capaldi (cantant, bateria i percussió). Van comptar amb la col·laboració de Ric Grech al baix. Traffic es crea l'any 1966 a Birmingham, quan Steve Winwood deixa Spencer Davis Group i s'uneix a Jim Capaldi, Chris Wood i Dave Mason, els quatre es reunien en un local anomenat The Elbow Room en el que realitzaven jam sessions, d'aquestes sorgeix Traffic que van gravar el seu primer sinble "Paper Sun" al 1967 i van debutar després amb el LP “Mr. Fantasy”. Al 1968 i durant una gira per Estats Units, Dave Mason anuncia que es queda al país i deixa el grup el que en principi va representar al dissolució de Traffic i de tornada a Anglaterra Steve Winwood forma una altra superbanda Blind Faith amb Eric Clapton, Ginger Baker i Ric Grech, però només va durar un any i un àlbum. Després de la dissolució de Blind Faith Winwood decideix llançar-se en solitari i grava el seu primer àlbum en el qual van col·laborar Chris Wood i Jim Capaldi i que finalment es converteix en un àlbum de Traffic, va ser el disc "John Barleycorn Must Die" en què s'incloïa el tema que compartim ara a Un Toc de Rock. Allò representava la tornada de Traffic i l'any 1971 se li uneix Rick Grech com baixista, Jim Gordon del grup Derek and the Dominos al capdavant de la bateria i Rebop Kwaku Baah a les percussions, fins i tot i durant una gira se'ls incorpora de nou Dave Mason i treuen l'àlbum en directe "Welcome to the Canteen". De nou sense Dave Mason graven "The Low Spark of High Heeled Boys", però Jim Capaldi es llança en solitari i Grech i Gordon deixen la banda. Winwood pateix una peritonitis amb llarga recuperació després de la qual se li uneixen el bateria Roger Hawkins i el baixista David Hood. Traffic segueix patint canvis, encara que sempre entorn de Steve Winwood com a personatge aglutinador i líder i torna Jim Capaldi, amb el qual graven al 1974 un dels seus millors discos “When the Eagle Flies”. Entra el jamaicà Rosko Gee i finalment el grup es dissol. Steve Winwood comença llavors la seva carrera en solitari, encara que l'any 1994 ell i Jim Capaldi tornen a posar en marxa Traffic, publicant "Far From Home" i realitzen una gira sense continuïtat. Chris Wood havia mort l'any 1983.

Gerry & The Peacemakers – You’ll Never Walk Alone 1963

Fa un parell de setmanes van escoltar aquesta cançó en la versión en català que van fer Menaix a Trua i els Glaucs per el "Disc de la Marató" de l’any 2012. Es tracta d'un clàssic de la música pop britànica i que inicialment va ser un dels grans èxits del grup Gerry & The Pacemakers que la van portar al primer lloc de les llistes angleses el 26 d'octubre del 1963 i als que escoltarem avui per concloure Un Toc de Rock, aquest va ser el seu tercer disc petit, però el tema “You'll never walk alone” no era tampoc d'ells, es tractava d'una cançó escrita per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein per al musical "Carousel" de 1945. La cançó va ser gravada per Frank Sinatra, Elvis Presley, Nina Simone, Barbra Streisand, Louis Armstrong, Johnny Cash i molts altres abans de ser portada a l'èxit pels britànics i des del dissabte 30 de novembre del 1963, és l'himne del Liverpool CF ja que els aficionats la cantaven en cada partit fins que es va convertir en himne oficial. Seguint amb l'esport, us diré que també ha estat adoptada com a himne pels seguidors del Borussia Dortmund, el FC Kaiserslautern alemany i el Celtic Football Club escocès. Sorgits al Liverpool de The Beatles, de fet eren amics i havien actuat conjuntament en el The Cavern Club formant un sol grup The Beatmakers o alguna cosa semblant, Gerry & The Pacemakers van ser un dels grups destacables de la generació beat. Precisament el seu primer número 1 el van aconseguir amb una cançó de Lennon i McCartney "From me to you". Gerry Marsden que havia començat a cantar amb només 8 anys va decidir l'any 1959 crear un grup amb el seu germà Fred Marsden, Les Chadwick i Arthur McMahon, allà sorgeixen Gerry Marsden and The Mars Bars que actuaven amb assiduïtat a Hamburg i Liverpool, és clar. Brian Epstein també es va convertir en el seu manager i van passar a ser Gerry & The Pacemakers, amb la incorporació de Les Maguire substituint al piano a Arthur McMahon, compartir mànager facilitava les actuacions conjuntes de tots dos grups. El tema va ser utilitzat com a cançó del disc a benefici de les víctimes de l'enfonsament d'unes grades, l'11 de maig de 1985 a l'Estadi de Valley Parade, a Bradford, en què van morir 56 espectadors i que van organitzar i coordinar Gerry Marsden i Paul McCartney, en el què van intervenir un munt d'artistes, una cosa similar al "We are the World" que per cert, no va ser el primer, ja us parlaré d'això un altre dia, però a la propera temporada.

La frase per acomiadar el programa d'avui és el Rei del Reggae, el gran Bob Marley que va manifestar

"La tristesa només és un sentiment de culpa”

Conclou Un Toc de Rock i ara us deixaré en companyia d’aquelles emissores per les que sortim a l’aire dues vegades cada setmana o bé per internet, si és que t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webbs de les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara baixo la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa. Porteu-se bé.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)