A Un Toc de
Rock tindrem avui pop britànic i escoltarem cançons a càrrec de Bee Gees,
Freddie & The Dreamers, Roger Whiteker, els Stones, Manfred Mann, Lulu,
Nigel Olsson, Troggs, Engelbert Humperdink, John Rowles, Tom Jones i molts
altres. Començarem en els anys seixanta amb Billy J. Kramer & The
Dakotas, un dels grups del que es va anomenar "la invasió britànica",
una onada de bandes que des d'Anglaterra van conquistar el mercat nord americà.
Per tant i des de totes les emissores per les que escoltes el prograna dues
vegades per setmana o des de la xarxa si te'l descàrregues mijançant el blog o
el facebook de Montse, iniciarem el viatge musical per la música dels
últims cent anys. Jo sóc Mario Prades i obriré la barraqueta dient-vos
Benvinguts a Un Toc de Rock
Billy J.
Kramer & The Dakotas – Bad to me 1963
Aquesta cançó amb la que començarem Un Toc de Rock va ser
escrita per John Lennon a Espanya, quan estava de vacances, i com era habitual
en ells, la van signar com Lennon i McCartney i va ser escrita per al grup
Billy J Kramer & The Dakotas que la van gravar el 26 de juny de 1963 i es
va publicar el 26 de juliol del mateix any. Va ser la primera cançó escrita
pels dos membres de The Beatles que va pujar als primers llocs de les llistes
sense estar interpretada per ells. El single, el segon que publicaven, va pujar
el primer lloc de les llistes angleses i el 9 als Estats Units. Es va gravar en
els estudis Abbe Road i es diu que va col·laborar Paul McCartney, encara que
mai s'ha confirmat, si bé sembla ser cert que Paul va estar present en els
estudis aquell dia. John Lennon va gravar una 
demo del tema el 31 de maig del
1963. Aquesta demo va ser publicada fa un any o dos de forma oficial en l'àlbum
"The Beatles Bootleg Recordings 1963". Billy J Kramer (a la foto) es deia en
realitat William Howard Ashton i va néixer el 19 d'agost de 1943 a Bootle, Lancashire.
El seu manager era Brian Epstein i això els va permetre gravar diversos temes
escrits per Lennon i McCartney. Encara està en actiu, si bé la seva popularitat
no va sobrepassar la dècada dels seixanta. The Dakotas per la seva part, es van
crear l'any 1962 i primer van ser el grup de suport de Pete MacLaine. També segueixen en actiu.
Freddie
& The Dreamers – I’m telling you now 1963
És clar que si parlem de “L’invasió britànica” als Estats
Units cal destacar a aquest grup que van causar sensación quan es van presentar
per fer una televisió. Els
britànics Freddie & The Dreamers van ser convidats a actuar al Ed Sullivan
Show, als Estats Units. Ells es van muntar una coreografia perfectament
orquestrada amb salts inclosos que gairebé fregava el ridícul per aquesta
cançó, però que va agradar en gran manera al públic americà i aquest tema
"T'ho estic dient ara", va esdevenir la carta de presentació per als
anglesos a les terres de l'Oncle Sam, sobretot tenint en compte que el líder
del grup Freddie Garrity, mesurava tot just metre seixanta d'alçada, però pels
seus balls i moviments en els escenaris se'l va anomenar "les cames
voladores" i va saber ficar-se el públic a la butxaca. Freddie & The
Dreamers que eren de Manchester i van formar part del anomenant Mersey Beat, van tenir el
seu màxim esplendor de maig de 1963
a novembre del 65, amb una sèrie de singles que van
funcionar molt bé i a més de Freddie Garrity (cantant), trobàvem a Roy
Crewdson, Derek Quinn, Peter Birrell i Bernie Dwyer, encara que al llarg dels
anys ha passat 
moltíssims músics pel conjunt. El grup es va mantenir actiu fins
a desembre del 2000 en què Freddie va deixar la música a instàncies del seu metge
que li va diagnosticar hipertensió pulmonar i li va dir que no era convenient
per a ell seguir treballant, es va retirar oficialment al febrer de 2001.
Freddie Garrity va morir a Bangor, Gal·les del Nord, el 19 de maig de 2006,
havia nascut el 14 de novembre de 1936. "I'm Telling You Now" que es
va publicar a Anglaterra l'agost de 1963, va ser escrita per Freddie Garrity i
Mitch Murray i el single va arribar a la primera posició del Billboard al'estiu
del 65 i va aplanar el camí, obert per The Beatles, a altres grups anglesos com
Wayne Fontana and the Mindbenders i Herman’s Hermits, als que escoltarem ara.
Herman’s Hermits – Silhouettes 1965
Un dels temes més populars en la carrera del grup
britànic The Herman’s Hermits es aquest que escoltem ara, però no era seu, es
tractava d'una composició de Bob Creew i Frank Slay que ja havien gravat al
maig de 1957 el grup de Filadèlfia The Rays i posteriorment els canadencs The
Diamonds. Herman’s Hermits la van portar a l'èxit l'any 1965 i a Anglaterra va
aconseguir la cinquena posició en les llistes, la mateixa que van aconseguir en
el Billboard americà, en plena invasió beat. A Espanya i cantada en castellà es
van realitzar unes quantes versions, encara que jo vull destacar la de Los
Catinos, totes elles mirant a Herman’s Hermits. Per cert a Anglaterra i ja
a l'any 1990 la va tornar a gravar Cliff Richard que la va col·locar en el lloc
10, però no la va classificar als Estats Units, de fet Cliff Richard mai va
aconseguir èxits rellevants a les terres de l'Oncle Sam, ni en els seus millors
moments. Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va
incorporar als Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a
principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional plena
d'èxits fins començats els 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a
Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Derek "Lek" Leckenby
(guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria), el cert és que el seu aspecte
a mi sempre em va semblar molt anglès. The Herman's Hermits van triomfar
gràcies a cançons 
com "No milk today", "There's a Kind Of
Hush", "My sentimental friend" i tantes altres com aquesta que
escoltem ara i que van copar les llistes britàniques des de 1964, fins que
Peter Noone va deixar el grup l'any 1971. La veritat es que sempre van ser un
grup de singles més que de LP’s. A partir de l’any 1969 Herman’s Hermits van
treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells l'any 1984, si bé la seva discografia ha
anat reeditant-se en versió CD. Van tornar als escenaris, però per partida
doble. M'explico, Peter Noone va crear uns Herman's Hermits amb algun del seu
antics companys, però la resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se
Herman's Hermits i van fer una altra formació, de manera que hi ha dos grups
tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons,
però amb músics diferents. Ara tot està en mans dels tribunals que decidiran
qui és el veritable Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de
bufà i fer ampolles. No se si ja hi ha hagut sentencia judicial o no.
Lulu – The
boat that I row 1967
La cantant i actriu Lulu va ser la nena maca del pop anglès,
una mena de Karina britànica a la qual vam veure en el film "Rebel·lió a
les aules" protagonitzada per l'actor de color nord-americà Sidney Poiter,
avui una pel·lícula històrica sobre la joventut anglesa dels seixanta, on ella
cantava el tema "To Sir, with Love" que de fet va ser el títol del film en angles. Aquesta cançó que escoltarem ara
va ser molt versionada a Espanya, entre els covers que es van realitzar en
destacaré a Los Salvajes, Tony Ronald i Los Stop, entre molts altres, sota el
títol "El bote que remo". Lulu la va publicar com a single l’any 1967
i es va extreure del LP "Love Loves to Love Lulu", però es tractava
d'una composició del nord-americà Neil Diamond que 
així mateix la va gravar, en
el seu àlbum "Just For You", també de 1967. De veritable nom Marie McDonald McLaughlin Lawrie, Lulu, guardonada amb l'Ordre de l'Imperi Britànic,
va néixer el 3 de novembre de 1948
a Lennoxtown, Escòcia i va ser una de les quatre
guanyadores del Festival d'Eurovisió de 1969 que es feia per primera i única
vegada al nostre país, obtenint el primer premi al costat de la catalana Salomé
i els representants de França i Holanda. Lulu va començar als 14 anys com a cantant
del grup The Gleneagles que posteriorment passarien a ser Lulu & The
Luvvers. Ja en solitari va debutar amb un single que incloïa el tema
"Shout", una versió dels Isley Brothers i que va ser un èxit i per la
qual se la va considerar la primera dona del rock and roll britànic. L'any
1969, Lulu es va casar amb Maurice Gibb, component de The Bee Gees, encara que
el matrimoni va acabar en divorci. També compositora, cançons seves han estat portades a l'èxit per Take
That, Tina Turner i molts altres.
Bee Gees – Io, Io 1970
I ja que hem parlat d’ells, ara els escoltarem. Aquesta
cançó es de la primera época dels Bee Gees, el grup creat pels germans Barry,
Robin i Maurice Gibb, al costat de Vince Melouney i Colin Petersen. El seu
primer hit va ser "Spicks and Specks" al que va seguir "New York
Mining Disaster 1941" i altres temes que els van col·locar en les llistes
de tot el món, sobretot gràcies a l'àlbum "Horizontal" (1968) on es
trobava "Massachusetts". “Io, Io” que escoltem ara, es recullia al àlbum "Cucumber
Castle" publicat l’any 1970 i que era el seu setè LP. És l'únic àlbum dels
Bee Gees sense Robin Gibb que havia deixat el grup abans de que es gravés. El
bateria Colin 
Petersen va ser acomiadat durant la gravació en negar-se a
participar en el vídeo, no va vulgue disfrasar-se. Un altre dels bons temes
inclosos en aquest disc va ser "Your say forget to remember" que aixó
mateix va ser un dels singles del disc. Petersen va ser substituït per Geoff
Bridgford, però mai va ser membre oficial de la banda. En la grabación van comptar
amb la col·laboració de P.P. Arnold a les veus i la producció va ser de Robert
Stigwood i els mateixos The Bee Gees. Per cert, aquesta cançó a Espanya va ser
versionada i molt bé per Los Mustang. Tant Maurice Gibb com el seu germà bessó
Robin ja sont morts, el primer va morir a Miami el 12 de gener del 2003 i Robin
a Londres el 20 de maig del 2012.
Manfred
Mann – Quinn the Eskimo (Mighty Quinn) 1968
Aquest tema, publicat el 12 de gener de 1968, va arribar a
la primera posició a Anglaterra i la desena als Estats Units. Era una versió de
Bob Dylan que els britànics Manfred Mann van reconvertir al rock. Aquí a
Espanya es va traduir com "Quinn l'esquimal". Manfred Mann era una
banda liderada pel teclista Manfred Lubowitz, nascut el 21 d'octubre de 1940 a Johannesburg
(Sud-àfrica) i amb una imatge que cridava l'atenció ja que en una època de
cholles ben llargues, ell portava els cabells no massa llargs i una barba de
cordó en el més pur estil beatnik, més propi d'un músic de jazz, a més feia
servir ulleres amb muntura negra de pasta. De fet ell venia del món del jazz.
L'any 1969 Manfred Mann va donar un gir cap al jazz experimental i va canviar
el seu nom per Manfred Mann Chapter Three, per a un any després, convertir-se
en Manfred Mann's Earth Band, més en la línia del rock progressiu. Bob Dylan es
va inspirar per a compondre la lletra d'aquest tema en la pel·lícula "Los
dientes del Diablo" que en anglès es va titular "The Savage
Innocents", de 1959, 
protagonitzada per Anthony Quinn i Peter O’Toole, un
bon film. El tema va ser inclòs en el LP "Mighty Garvey!" que Manfred
Mann va editar el 28 de juny de 1968 i el grup el componien en aquest
enregistrament Mike Hugg a la bateria, Manfred Lubowitz als teclats, Mike d'Abo com
a cantant, Klaus Voorman s'encarregava del baix i Tom McGuinness a la guitarra,
col·laborant el trombonista Derek Wadsworth. Mike D'Abo els va deixar poc
després. Va ser un dels protagonistes de l'òpera-rock, en la versió teatral
anglesa, "Jesucrist Superstar", interpretant el paper de Judes Iscariot
que per cert, a Espanya va fer Teddy Bautista.
The Birds –
How can’t be 1965
i la cançó va ser escrita pel
mateix Ron Wood. Era la cara B i a l'altre costat trobàvem "No Good Without You Baby", encara que jo us el he extret d'un EP editat l’any 1966 a França que vaig
aconseguir-lo en una Fira del Disc de les que jo organitzava a Catalunya i
Andorra. Pel grup també van
passar Ali McKenzie (cantant i harmònica), Tony Munroe (guitarra i cors), Kim
Gardner (baix i cors), Bob Langham (bateria), Pete McDaniels (bateria) i Clem
Cattini (bateria). En total a Anglaterra van publicar cinc singles i
algunes cançons soltes que s'han anat incloent en diversos recopilatoris. El 20
de juny del 2005 el segell Deram va reeditar un CD recopilatori del grup
titulat "The Collector's Guide to Rare British Birds" que
originalment s'havia publicat al 99.
The
Tremeloes – Silence is golden 1967
Inicialment van ser Brian Poole & The Tremeloes, però el
cantant va decidir que el grup era un pes excesiu per a la seva “gran” carrera
i els va deixar per llantar-se en solitari, començant llavors l'ascens
d'aquesta bona banda de pop britànic. No obstant això del “gran èxit” que ell
esperava, Brian Poole va fracassar estrepitosament, un Lumbreras. Es clar que
The Tremeloes van pugar a dalt de tot de les llistes, graciaes a "Silence
is golden" que va ser la millor cançó de The Tremeloes i a Espanya va ser
versionat per molts grups, si bé destaca la que van fer Los Ángeles. The
Tremeloes van començar dient-se The Tremilos i es van formar a Dagenham, l’any
1958, encara estan en actiu. Inicialment van formar el grup Brian Poole, el
guitarra Ricky West, el teclista Alan Blakely, Alan Howard al baix i Dave
Munden a la bateria. Quan l’any 1966 Brian Poole els va deixar, Alan Howard va
passar a ser el líder del grup i va començar el 
seu ascens, moriria el 10 de juny de 1996. "Silence is
golden" es va publicar l’any 1967 i estava composada per Bob Crewe i Bob
Gaudio, havent estat gravada ja l’any 1964 pels nord-americans The Four
Seasons. La versió dels The Tremeloes va arribar al número 1 als Estats
Units i va ser Disc d'Or. La portada que us he posat es d'un EP compartit que
em van enviar des de Méxic. Per cert, us explicaré una anécdota, quan els
Beatles van fer aquella famosa audició per a la DECCA l’any 1962, en la què
van ser rebutjats ja que "No eren un conjunt amb futur" la casa de
discos es va quedar amb Brian Poole & The Tremeloes que aquests si
prometien. Uns altres Lumbreras.
The Rolling Stones – Angie 1973
La cançó "Angie" es va incloure a l'àlbum
"Goats Head Soup", l'últim que va produir Jimmy Miller per The
Rolling Stones i que van publicar al 1973. Es va gravar entre novembre i
desembre de l'any 1972. El LP va ser número 1 i es va editar a finals d'agost.
Aquest disc està considerat com l'últim de la millor època creativa dels
Rolling Stones i va ser triple Disc de Platí als Estats Units. Algunes de les
cançons rebutjades per a ell, com "Tops" i "Waiting on a
Friend", apareixerien finalment en el "Tattoo You" que van
treure al 1981. El tema "Angie", considerat com el millor de l'àlbum,
tot i que està signat pel tàndem Jagger / Richards, va ser escrit principalment
per Keith Richards. És una peça acústica i la temàtica principal és la fi d'un
amor, la seva lletra és la mostra d'aquest amor perdut, destacan la punyent
interpretació de Mick Jagger, el piano de Nicky Hopkins i els arranjaments de 
cordes de Nicky Harrison, si bé en el LP també van col·laborar, entre d'altres,
Jimmy Miller, Ian Stewart, Jim Price i Billy Preston. El single va arribar al
primer lloc del Billboard i al número 5 a Anglaterra. Es deia que Mick Jagger es va
inspirar per a la lletra en la dona de David Bowie, però ell ho ha desmentit en
diverses ocasions. També s'apuntava a la filla recent nascuda de Keith
Richards, de nom Angela. En
aquest disc els Stones eren Mick Jagger, Keith Richards, Mick Taylor, Bill Wyman
i Charlie Wats. Voleu una curiositat? La Unió Demòcrata
Cristiana d'Alemanya va usar aquesta cançó per a la campanya electoral d'Angela
Merkel, encara que els Stones no van donar el permís per fer-la servir.
Nigel Olsson – Dancing’ shoes 1979
Aquesta cançó va ser el gran èxit del grup nord-americà
Faith Band que la van publicar l’any 1978 i ja hem escoltat en Un Toc de Rock,
però en 1979 va ser versionada i col·locada en les llistes britàniques pel
bateria, productor i cantant angles Nigel Olsson, un valorat músic de sessió
que durant molts anys va formar part de la banda d'Elton John, de fet va ser un
dels primers músics d’Elton John junt amb el baixista Dee Murray quan anava en
formación de tercet. Per cert Nigel Olsson ha tret set discos en solitari,
encara que aquest tema va ser el seu gran éxit a al Regne Unit. El músic
britànic va néixer el 10 de febrer del 1949 a Wallasey. Va tocar amb Uriah Heep en el
seu àlbum de debut “Very 'eavy... Very 'umble” i també 
ha acompanyat a Caleb Quaye, John's Band i Roger
Hodgson, així mateix va ser membre de The Spencer Davis Group. L'any
1971 va gravar el seu primer àlbum en solitari "Nigel Olsson s Drum
Orchestra and Chorus" que va ser produït per ell mateix. Al 1991 es va
incorporar als Warpipes amb els que va gravar l'àlbum "Holes in the
Heavens". Per cert, el 9 de novembre del 2014, Olsson va tocar de nou amb
Elton John en un concert celebrat al The Ice Hall Palace de Sant Petersburg, a
Rússia. Aquest tema que es va publicar en single, es va incloure en el LP
"Nigel", el seu cinquè àlbum i que va editar el segell Columbia l'any
1979. Nigel Olsson també va liderar un grup anomenat The Big Three que van editar un disc en el
1973.
The Troggs
– Love is All around 1968
L’any 1968 el grup
britànic The Troggs va aconseguir el lloc 60 en les llistes anuals del Billboard
americà amb aquesta cançó, quan semblava que ja ningú s'en recordava d'ells. El
tema va ser recuperat a la banda sonora del film "4 bodes i un
funeral" i va tornar a la palestra, si be estaba interpretada per el grup
Wet Wet Wet. Ara bé, el CD amb la banda sonora no té res a veure amb la música
que sona a la pel·lícula. Les cançons són les mateixes, però mentres en el CD
s'ofereixen les versions originals, en el film les interpreta l'orquestra de
ball que amenitza les noces. Un engany per vendre més discos ja que no és
realment la banda sonora, es tracte d’un recull de èxits i prou. Tornem als The
Troggs, eren una banda de Andover, Anglaterra i el seu hit internacional va ser
"Wild Thing", escrit per el nord americà Chip Taylor, encara que en
algunes fonts es diu que era de Reg Presley, el cantant de The Troggs, la
versió d'aquests va ser número 1 del Billboard al juliol de 1968 i aconseguiria
el número 2 en les llistes britàniques 
també al juliol . Recordo que l’amic
Mikel Barsa em deie sempre que The Troggs van ser la primera banda punk de
l’historia de la música. The Troggs es van crear l'any 1964. Pel grup van
passar Reg Presley, de nom real Reginald Ball que va néixer el 12 de juny de
1941 com cantant, Dave Wright nascut el 21 de gener de 1944 i que va morir el
10 d'octubre de 2008 (cantant i guitarra), Chris Britton (guitarra), Pete
Staples (baix), Ronnie Bond de nom real Ronald Bullis que va néixer el 4 de
maig de 1943 i va morir un 13 de novembre de 1992 a la bateria i Tony
Murray al baix. Altres cançons van marcar la carrera de The Troggs, sobre tot
"With a Girl Like You" que es va publicar el juliol de 1966. L’any 1969 Ronnie Bond es va llançar
en solitari i després d'ell ho van fer Reg Presley i Chris Britton.
Roger
Whittaker – Durham Town 1970
Roger Whittaker, un dels grans de la música, encara que poc
conegut a Espanya, néix a Nairobi, Kenya, el 22 de març de l’any 1936. Cantant
i compositor, Roger Whittaker té la nacionalitat britànica si bé és a Alemanya
on ha aconseguit els seus millors èxits i on és més valorat. El desembre de
l’any 1970 va treure aquest single que avui escoltem a Un Toc de Rock i va ser
un èxit immediat, arrivan al lloc 12
a les llistes d’èxit del Regne Unit, però curiosament,
no va funcionar als Estats Units fins que es va reeditar al pais de l’Oncle Sam
l’any 1975 clasifican-se llavors en la posició 23 de les llistes, cosa que no
havia conseguit abans. Aquí i com era acostumat, en la coberta del 
single el
títol de la cançó es va traduir al espanyol i va passar a ser "La
partida". Roger Whittaker, enquadrat en un estil a mig camí entre la
música pop i el folk, amb tocs de crooner, ha venut més de 55 milions de discos
a tot el món. Pert cert i aixó es tota una curiositat, el cantant Roger
Whittaker es va donar a conèixer com a xiulador. Val a dir que Roger Whittaker
te publicats més de 90 àlbums, sols als Estats Units, però aquí al país i tret
d’aquesta cançó que escoltem ara, prácticamente es un perfecte desconegut.
Van
Morrison – Someone like you 1987
Venim ara als vuitanta i des de l’àlbum “Poetic Champions
Compose” que l'irlandès Van Morrison va publicar al setembre de 1987, us he
seleccionat aquest extraordinari tema per compartir en Un Toc de Rock. Va ser
el 17è disc publicat per aquest extraordinari músic que va començar liderant el
grup Them aconseguint l'èxit amb el tema "Glòria" per després
llançar-se en solitari sent actualment una de les grans estrelles al firmament
del rock. Aquest LP va ser remasteritzat i editat en format CD l'any 2008.
Curiosament el mateix Van Morrison va explicar una vegada que aquest àlbum va
ser concebut com un disc amb temes instrumentals, però a mesura que acabava les
cançons, en la seva ment sorgien lletres i finalment va abandonar la idea
original, encara que la primera cançó de cada cara, al vinil, va ser
instrumental. El tema que escoltem es va publicar com a senzill aconseguint el
lloc 28 en els Estats Units i amb el temps ha 
estat inclosa en diverses bandes
sonores, entre elles els films “El diari de Bridget Jones” i “French Kiss”. Els músics en aquest
enregistrament van ser Van Morrison (guitarra i cantant), Neil Drinkwater (piano), Steve Pearce (baix) i Roy Jones (bateria i percussió), comptant amb
Fiachra Trench que es va encarregar dels arranjaments de corda. El tema ha
estat versionat, entre d'altres, per Air Lovers, Eric Clapton, Dina Carroll,
Vanessa Williams, Shawn Colvin i John Waite, però no hem de confondre-la amb
una cançó que es titula igual i que va gravar Adele l'any 2011. El cantant,
compositor, saxofonista i multiinstrumentista George Ivan Morrison va néixer a
Belfast el 31 d'agost de 1945 i està considerat un dels músics més influents de
la seva generació. Havia començat a finals dels 50 com a saxofonista del grup
The Monarchs, als que va deixar per formar en 1964 Them.
Engelbert
Humperdink – Please, release me 1967
En els anys
seixanta van sorgir tres extraordinàries veus dins del univers del pop
britànic: Tom Jones, John Rowles i Engelbert Humperdinck. Aquest últim
al que anem a escoltar ara, va néixer a Madras, la Índia, el 2 de maig de 1936,
però als 10 anys es va traslladar a Anglaterra. El seu manager era Gordon
Mills, el mateix de Tom Jones i el va llançar amb força quan va sentir tot el
seu potencial vocal. Aquest va ser el tema que va donar a conèixer a tot el mon
a Engelbert Humperdink i el seu major hit internacional, es va publicar en
format single l’any 1967. La veritat es que es tracta d’una de les cançons més
agraidetes per ballar “agarraets” als popular guateques dels 
anys seixanta.
Engelbert Humperdinck es deia en realitat Arnold George Dorsey i un bon dia,
quan ja començava a ser un cantant famós, es va donar compte de que havie
adoptat un nom molt enrevesat i de dificl pronunciació, llavors va voler
canviar-se el nom artístic degut precisamente a la difícil pronunciació, però
les fans del cantant es van indignar i molt... Ara que havien après a dir bé
alló de "Engelbert Humperdinck"… Pretenia canviar-ho? Això si que NO!
I va tenir que seguir dient-se així. Avui en dia Engelbert Humperdinck,
pràcticament oblidat a Espanya, es mou bàsicament pel circuit de casinos dels
Estats Units, però no us penseu que aixó es senyal de haber perdut popularitat,
ni de lluny, al circuit de casinos es pagen les actuacions molt bé i traballes
molts dies seguits.
John Rowles – One day 1969
Abans us he comentat que en la segona meitat de la dècada
dels 60 a
Anglaterra van sorgir tres grans veus masculines, tres grans crooners: Tom
Jones, Engelbert Humperdinck i John Rowles, però a aquest últim i no se perquè,
crec que mai l'hem escoltat a Un Toc de Rock, pot ser estic confos, però per si
decas ha arribat l'hora de reparar l'oblit i ara sonarà al programa d’avui des
de totes aquelles emissores que l’emeten. Per tant aquí teniu ara el tema més
important de la seva carrera musical, publicat en single l'any 1969 i va ser el
que millor va funcionar a Espanya d'aquest gran cantant britànic, de veritable
nom John Edward Rowles i que va néixer el 26 de març de 1947 a Whakatane, Nova
Zelanda, té en els seus gens una part maori. És clar que al Regne Unit la serva
millor cançó no va ser aquesta que escoltem ara, el seu gran hit va ser
"If I Only Had Time" de l’any 1968. John Rowles va rebre l'Ordre de
Cavaller de l'Imperi Britànic que li va lliurar la Reina Isabel II i val
a dir que John Rowles segueix en actiu, encara que a Espanya avui en dia es pot
dir que també està pràcticament oblidat.
Tom Jones –
I’m coming home 1967
quatre anys, crec que va ser a l'agost de 2011, Tom
Jones va haver de ser hospitalitzat a Mònaco, després de patir un col·lapse en
finalitzar l'últim concert de la seva gira europea. Per sort sols va ser un
avís i sembla ser que s'ha recuperat. Abans de res us diré que malgrat tot el
que es diu, Tom Jones mai va treballar de miner, clar que es podria dir allò de
que "La seva veu és una mina". Sempre ha estat en actiu, si bé els
seus discos fa temps que no es mouen en el circuit de la ràdio-fórmula i pot
semblà que Tom Jones està una mica oblidat, cosa que no és certa. De fet us
diré que a finals dels 90 el meu soci Mikel Barsa em va oferir una gira seva
per Espanya que vaig haver de rebutjar i és que cada concert sortia per cinc
milions de les antigues pessetes més despesses i estava segur que a aquet preu,
no en vendria ni un sol. Per cert, el gal·les Tom Jones va sortir a un episodi
de Los Simpsons. 
La frase per tancar el programa d'avui és del poeta uruguaià Mario
Benedetti que va manifestar
"La glòria no consisteix en no caure’s mai,
sinó en
saber aixecar-se”
Acaba Un Toc de Rock per avui i toca fotre el camp, però us deixaré
amb companyia de les emissores per les que escoltes el programa dues vegades
per setmana o per internet si t’el descarregues des del blog o el facebook de
Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta. Adeu-siau.
Naha és una més de la familia i la gosseta s'ha fet la Reina del sofà
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario