Seguint la línia establerta fa ja unes quantes temporades, a
Un Toc de Rock seguirem emetent dos programes setmanals, un amb artistes
interpretant les seves cançons en llengües peninsulars i un altre amb grups i
cantants de més enllà de les nostres fronteres i avui obrirem amb Bob Seger,
però també tindrem a Bonnie McKee, Blondie, Christie, Texas Tornados, Fairground Attraction, Traveling
Wilburys, la ELO,
Elvis Costello o Ben Watt, entre d'altres. Per tant ara i des de totes les
emissores per les quals el programa surt a l'aire o des de la xarxa si te'l
descàrregues a través del blog o al facebook de Montse Aliaga que segueix sent
la coordinadora de Els Amics d'Un Toc de Rock, iniciarem el nostre viatge al
passat musical, sense perdre de vista el present, per si d’acas. Jo sóc Mario
Prades i ara toca obrir la barraqueta i ho faré dient com sempre que sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Bob Seger –
The Devil’s right hand 2014
El 14 d'octubre del passat any 2014, Bob Seger va publicar
un nou treball discogràfic titulat genèricament "Ride Out", el seu
primer disc en 8 anys, del que us he extret aquest tema "La mà dreta del
diable", una cançó plena de càrrega country-rock amb la qual avui
començarem aquest segon programa d'Un Toc de Rock, dins de la Desena Temporada,
deu anys amb vosaltres compartint música, records i vivències. El cantant,
guitarra, piano i compositor Bob Seger va néixer el 6 de maig de 1945 a Lincoln Park,
Michigan. En els anys seixanta
va crear els grups Bob Seger and the Last Heard i Bob Seger System, per
començar l'any 1969 en solitari fins que van passar a ser Bob Seger & The
Silver Bullet Band. Possiblement la cançó més important en la seva
carrera sigui "Like a Rock" que ja hem escoltat a Un Toc de Rock,
però aquesta és bona i mereixia ser escoltada. Per a l'enregistrament d'aquest àlbum Bob Seger ha
comptat amb l'acompanyament de Rob McNelley (guitarra), Glenn Worf (baix), Jim
"Moose" Brown (teclats i 
guitarta) i Chad Cromwell (bateria), a més
de Laura Creamer, Shaun Murphy i Barb Payton als cors, sense oblidar a The
Motor City Horns als metalls i el cantant i guitarrista Vince Gill que intervé
en un dels temes. La cançó que escoltem és un clàssic del country
escrita i gravada inicialment per Steve Earle al 1988 i que va incloure en el
seu àlbum "Copperhead Road", encara que jo vull recordar una
extraordinària versió, la que van realitzar The Highwaymen que van ser la
superbanda del country, una reunió de monstres del génere. Eren Willie Nelsson
(30 de abril de 1933), Johnny Cash (26 de febrer de 1932 -12 de setembre de 2003),
Kriss Kristofferson (22 de Juny de 1936) i Waylon Jennings (15 de juny del 1937
– 13 de febrer de 2002). The Haighwaymen van gravar tres LP's i per soposat,
van realitzar les seves corresponents gires i a més a més és van publicar dos
recopilatoris, això és rendibilitzar la feina ben feta.
Kelly
Clarkson – Run Run Rudolph 2013
Des de fa
dècades s'està dient que el rock and roll està acabat, mort i fins i tot
enterrat, però cíclicament veiem que es van publicant cançons plenes de càrrega
rockanrollera demostrant-nos que, com l'Au Fènix, el R & R segueix molt,
però que molt viu. A l'any 2013, concretament el 29 d'octubre, la
cantant nord-americana Kelly Clarkson va publicar l'àlbum "Wrapped in
Red" del que ara us he extret aquest tema ple de rock and roll, tot i que
l'eix central del disc van ser les cançons nadalenques, de fet aquesta,
composada per Johnny Marks i Marvin Brodie, està dedicada al ren Rudolph que
estira del trineu de Santa Claus. "Wrapped in Red" és el sisè àlbum
d'estudi de Kelly Clarkson i el primer centrat en nadales, la producció ha
estat a càrrec de Greg Kurstin. De nom complet Kelly Brianne Clarkson, la
cantautora, compositora i actriu nord-americana va néixer a Fort Worth, Texas,
el 24 d’abril del 1982. Va ser la guanyadora de la primera edició del concurs
American Idol, una mena d'Operación 
Triunfo que emet la cadena Fox. Va debutar
amb l'àlbum "Thankful" que es va publicar el 15 d'abril del 2003 i
del que es va extreure en single el tema "A Moment Like This" que va
establir un rècord als Estats Units el 5 d'octubre de 2002, en passar del
número 52 al número 1, en el les llistes del Billboard, batent el rècord
prèviament establert pels Beatles amb "Can’t Buy Me Love". De fet aquell primer àlbum de Kelly
Clarkson va superar les dos milions set-centes mil còpies venudes sols als
Estats Units. Per cert, el 27 de febrer passat Kelly Clarkson, guanyadora de
tres Grammy, ha tret nou disc, es tracta de l'àlbum “Piece by Piece”. 
Bonnie McKee – American girl 2013
El 23 de juliol de l'any 2013 es va publicar un senzill amb
aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock, a càrrec de la cantant i
compositora nord-americana Bonnie McKee i que va aconseguir el lloc 24 en les
llistes americanes, però tot i pujar al primer lloc a Austràlia, no es va
classificar a Anglaterra. La cançó va ser escrita per la pròpia Bonnie McKee
conjuntament amb Josh Abraham, Jon Asher, Oliver Goldstein, Alex Drury i
Jacknife Lee. De fet va ser l'avançament del seu segon àlbum que s'havia de
publicar a la primavera del 2014, però crec que encara no ha vist 
la llum tot i
que han sortit un parell de EP’s. La cantant i compositora, de reconeguda
bisexualitat, va néixer a Vacaville, Califòrnia, un 20 de gener de 1984, de nom
complet Bonnie Leigh McKee i l'any 2004 va editar el seu àlbum debut
"Trouble", però va passar amb més pena que glòria. Com a lletrista ha
escrit cançons per Katy Petty, Fefe Dobson, Miranda Cosgrove, Britney Spears,
Leona Lewis i altres i com a actriu va intervenir en el film "Augus Rush"
i en diverses sèries de televisió, entre elles "CSI Nova York". 
Dave
Edmunds – Queen of Hearts 1979
La temporada passada vam escoltar aquest tema en la versió
que va realitzar Juice Newton al 1981 i us vaig comentar que el britànic Dave
Edmunds l'havia gravat molt abans, concretament l'any 1979. Es va editar en
versió single extret de l'àlbum "Repeat When Necessary" i el senzill
va aconseguir el lloc 11 al Regne Unit. El cantant guitarrista i productor
musical gal·lès Dave Edmunds va néixer el 15 d'abril de 1944 a Cardiff, Anglaterra i
als 10 anys va crear amb el seu germà Geolf, quatre anys més gran, el Edmunds
Bros Duo formant posteriorment part dels grups Love Sculpture i Rockpile abans
de llançar-se en solitari, encara que la seva etapa més important va ser a finals
dels 70 i en els 80. "Reina de Cors" és una cançó country-pop escrita 
per Hank DeVito, un home que va ser guitarrista en el grup de suport d’Emmylou
Harris, els The Hot Band, ja en la década dels 80. La cançó es va convertir en
una de les millors de la carrera musical de Juice Newton i la seva versió del
"Queen of Hearts" que va alçar-se fins el segon lloc a Anglaterra, es
va incloure a la banda sonora del film “Salvador” de Oliver Stone, també en la
pel·lícula “Boogie nights” i en el video joc “Grand Theft Auto: San Andreas”.
Hi han altres bones versions, entre elles les que van fer Sylvie Vartan i
Melanie Laine.
Blondie – Heart of Glass 1979
Aquest "Cor de vidre" publicat en single al gener
de 1979, va ser el primer gran èxit de la banda nord-americana Blondie,
liderats per la cantant Debbie Harry, un dels grups més influents durant els
anys 70 i que van ser una autèntica fàbrica de fer diners, aconseguint un hit
darrere l'altre. Aquest single va ser número 1 simultàniament als Estats Units
i Gran Bretanya i el vídeo-clip es va gravar a la discoteca novaiorquesa Studio
54. La formació original era, a més de la cantant Deborah Harry (1 de juliol de
1945, Miami), una dona de gran bellesa que fins i tot havia sigut cunilleta del
Playboy, Clem Burke (24 de novembre de 1954, Nova Jersey) com a bateria i que
havia tocat amb els Ramones, Gary Valentine al baix, James Destri als teclats i
l'extraordinari guitarrista Chris Stein. Precisament una greu malaltia d'aquest
últim va ser una de les causes de la seva dissolució l’any 1982. Deborah va
tenir una interessant carrera en solitari, però allunyada de l'èxit aconseguit
amb Blondie que van arribar a vendre més de 50 milions de discos. Tot va 
influir perquè els membres originals, llevat Gary Valentine, tornessin a posar
en marxa el grup l’any 1998. Blondie és l'únic grup que ha aconseguit números 1
en tres dècades consecutives. A més a més, Debbie Harry, està inclosa en el llibre Guinness dels
Records, com la cantant més madura de la història en aconseguir un número 1 en
les llistes d'èxits d'Anglaterra. Aquest tema que escoltem ara es trobava en el
seu tercer LP titulat "Parallel lines" que es va editar al setembre
de l’any 1978. Vull fer constar un fet, la cançó "Heart of glass" no
és res més que la reversió de un altra gravada l’any 1975 per ells mateixos i
titulada originalment "Once I hand Love" que tenie un ritme molt més
lent, apropant-se més al blues i al reggae, sent una de les principals cançons
que tocava el grup en els seus concerts, però el productor Mike Chapman li va
donar un altre gir a la cançó, un altre títol i va pujar al cim de les llistes.
Amb els anys Debbie sembla ser que s'ha civilitzat, però abans era tot un
terratremol tronat al escenari, per mostra us posso al blog una foto d’una
actuación a Los Angeles on sols li fa falta ensenyar el carnet d'identitat.
Christie – Yellow river 1970
Al llarg de la història han hagut molts grups i artistes que
s'han popularitzat gràcies a una sola cançó, el que els anglosaxons defineixen
com a grups de "one hit wonder", és el cas dels britànics Christie,
als quals escoltarem ara amb el seu gran èxit “Yellow river”. Ens anirem a
l’any 1970 amb un tema que va ser tot un supervendes, són el tercet Christie
que prácticamente només són recordats avui en dia pel seu gran hit, la cançó
que escoltem avui, és clar que alguns amb molt bona memòria, també els recorden
per la cançó "San Bernardino" que val a dir que va funcionar molt bé
a nivell vendes, però sense superar aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock o
el “Down the Mississippi line” que era la cara B del single. Christie eren un grup angles que es van crear
l’any 1969 i és tractave d’un tercet, aixó vol dir que eren tres: Jeff Christie
al front de la guitarra, cantant i compositor, Vic Elmes que també tocaba la
guitarra i Michael Blakley encarregan-se de la bateria, feien servir baixistes
mercenaris. El tema "Yellow river" va ser el gran èxit internacional de Christie, es van
vendre singles per un tub i el món va descubrir als Christie, però ells ja
portaven publicats 
set discos anteriormente, de fet els Christie es van desfer
no gaire després, si bé el cantant i líder Jeff Christie va tornar a posar en
marxa el grup l’any 1990. Christie son una d’aquestes bandas a la que
actualment sols s’els recorda per “Yellow river” que escoltem avui a Un Toc de
Rock. I ara us explicaré la història del nom del Yellow River, un riu dels
Estats Units i al qual aquesta cançó prenc com a referència. Resulta que quan
els colons que obrien camí en aquelles terres verges van arribar davant d'ell,
les aigües estaven molt brutes i negroses i al veure-les, aquells colons es van
preguntar com hauria de dir-se aquell riu tan brut. La conclusió va ser que no
tenien ni idea, però algú va dir "Com no podem anomenar-lo és Riu Groc,
perquè no té res de groc" i mira per on que, recordant aquella afortunada
frase, va ser conegut a poc a poc com "aquell riu que no podia ser
anomenat Riu Groc" i finalment Riu Groc va ser el nom amb ell que es va
quedar, això és històric, segons les llegendes de la conquesta de l'oest.
Elton John
& Kiki Dee – Don’t go breakin my heart 1976
En moltes ocasions el món musical ha ofert duets de luxe i
algunes cançons gravades simplement com una bona col·laboració, han arribat a
copar les llistes d'èxits, entrant a formar part de la història del rock, és el
cas d'aquest tema que escoltarem ara i que es va publicar en single el 21 de
juny de l’any 1976 amb "Snow Queen" a la cara B, a través del segell
The Rocket Records Company, propietat del propi Elton John i va estar produït
per Gus Dudgeon. Al poc de la seva publicació el single va arribar a la primera
posició tant als Estats Units com a Anglaterra. La cançó es va incloure
posteriormente en el recopilatori "Elton John's Greatest Hits Volume
II" de 1977. L’any 1993 Elton John i Kiki Dee van tornar a gravar junts,
en aquesta ocasió va ser el tema "True love" versionant 
a Cole
Porter. La veritat és que jo crec recordar un altre single amb "Loving You
Is Sweet Than Ever" de principis dels 80, però no estic segur del tot, per
tant us diré alló de sempre en aquests casos “no em feu gaire cas”. De Sir
Hercules Elton John ja hem parlat en moltes ocasions, li deien Les Plomes del
Rock i finalmente va surtir del armari públicament, però ara us explicaré que
Kiki Dee es diu en realitat Pauline Matthews que va néixer el 6 de març de 1947 a Bradford, Anglaterra
i que va començar fent cors per Dusty Springfield. Té una bona carrera, però
mai a aconseguit posar un single o LP en la primera posició de les llistes
cantant-la ella sola.
Fairground Attraction – Perfect 1988
Un altre grup al que avui es recorda prácticamente per una
sola cançó es Fairground Attraction que va ser una banda escocesa de folk i pop
que va estar en actiu de 1987 fins a l’any 1990. En la seva carrera destaca el
single "Perfect", el seu gran éxito internacional i que escoltarem
avui a Un Toc de Rock. Fairground Attraction estavan lideradats per la cantant
Eddi Reader. Van debutar l’any 1988 amb l'àlbum "First of a million
Kisses" que incloïa la cançó "Perfect" i el single va arribar a
número 1 al Regne Unit al maig del any 1988. Quan es trobaven ultimant el seu
segon àlbum el grup es va desfer, algunes de les cançons es van publicar
posteriorment, crec que van ser 8. El grup estava 
integrat per Eddi Reader,
cantant i guitarra nascuda el 28 d'agost de 1959 a Glasgow, també a la
guitarra Mark E. Nevin, nascut el 13 d'agost de 1959 a Ebbw Val, Gal·les. El
guitarró estava a càrrec de Simon Edwards i Roy Dodds enfront de la percussió.
Eddi va començar posteriorment una discreta carrera en solitari, sense massa
rellevancia en el nostre pais, però ha tret en total 10 àlbums d’estudi, 4
directes, a més dels trets amb Fairground Attraction.
Graham
Parker & The Rumour – Going there 2015
A Un Toc de Rock i com us he dit anteriorment, també tindrem
així mateix "novetats", i ho dic entre cometes ja que des que un nou
disc arriba a les meves mans, ho escolto, selecciono el tema, el preparo i
finalment es grava el programa, passa un temps i si tenim en compte que gravo
els programes pràcticament amb un mes d'anticipació, les "novetats"
poden portar tres i quatre mesos en el mercat o més si tenim en compte que hi
ha hagut vacances d'estiu pel mig, amb el que ja no són tanta novetat, però les
compartim en el programa ja que d'això es tracta, de compartir bona música. És
el cas d'aquest tema, extret del nou àlbum de Graham Parker & The Rumour
titulat "Mystery Glue" que es va publicar el passat 18 de maig i que
podríem dir que és la continuació de l'àlbum de 2012, “Three chrods Good”, un
disc que va significar el retorn de Graham Parker & The Romour després
d'una aturada de 30 anys. En aquest nou àlbum que es va gravar en tan sols sis
dies en els estudis RAK de Londres, a més de Graham Parker a la veu i guitarra, 
trobem a la formació original de The Rumour, integrada per Bob Andrews, Brinsley
Schwarz (guitarra), Martin Belmon (guitarra), Andrew Bobnar (baix) i Stephen
Goulding (bateria). Nascut a Londres el 18 de novembre del 1950, Graham Parker
al costat de The Rumour són una de les formacions de culte més populars a Gran
Bretanya en els 70 i la seva música sempre ha estat a cavall del rock, el R
& B, el country i el soul. Abans de dedicar-se a la música Graham Parker va
treballar en una benzinera i va ser criador de conills porquins. Va ser
component dels grups The Black Rockers i Deep Cut Three fins que a mitjans dels
70 es va llançar ja definitivament pel seu compte, debutant com Graham Parker
& The Rumour amb el disc "Howlin' Wind" editat al juliol de 1976
i que va ser produït per Nick Lowe. 
Traveling Wilburys – Congratulations 1988
l'enregistrament, va
intervenir de forma casual, ja que Harrison s'havia deixat la seva guitarra a
casa de Petty i tots dos van tornar junts a l'estudi de Dylan. Tots ells van
gaudir tant treballant junts que van decidir gravar un àlbum complet i es van
posar les piles sorgint "Traveling Wilburys Vol. 1", dels que us he
extret la peça que escoltem ara. Les cançons de l’àlbum van ser composades
entre els cinc i es va gravar en tan sols deu dies al maig de 1988 al jardí de
Dave Stewart, component d'Eurythmics. Aquell àlbum va ser triple disc de Platí
als Estats Units. És clar que al principi ells van sortir en els títols de
crèdit amb pseudònims i fingint ser germans, fills d'un tal Charles Truscott
Wilbury. Pocs mesos després de l'enregistrament moriria Roy Orbison, el 6 de
desembre de 1988. En el seu honor, en el videoclip del tema "End of the
Line" van incloure la guitarra elèctrica d'Orbison gronxant en un balancí
mentre la resta del grup tocava la cançó. La resta dels músics van gravar un
segon i últim àlbum, intencionadament amb el títol de "Traveling Wilburys
Vol. 3", editat a l'octubre de 1990 que va obtenir un èxit inferior al seu
predecessor en aconseguir "només" el lloc onzé a la llista del
Billboard i el catorzé a Anglaterra. No van tornar a gravar i allà va acabar
The Traveling Wilbury, encara que l'any 2007 es va publicar "The Traveling
Wilburys Collection", una mena de recopilatori i pel mercat també corren
un volum 2 i un 4, així com un “Greatest hits”.
Texas
Tornados – Wasted days and wasted nights 1994
Des d'un
àlbum de grans èxits publicat a l’any 1994 i titulat genèricament "The
best of Texas Tornados", en el qual es recullen temes dels seus primers
quatre discos, us he seleccionat per escoltar en Un Toc de Rock aquesta cançó. Ells
són els Texas Tornados, una de les millors formacions del tex-mex. La cançó és
una composició de Freddy Fender que també era el cantant dels Texas Tornados,
paral·lelament a la seva carrera en solitari i es va incloure en la banda
sonora de la pel·lícula "The Beverly Hillbillies". En aquest tema,
Texas Tornados, als quals no m'atreviria de qualificar com la super banda del
tex-mex, però gairebé, són Freddy Fender que realment es deia Baldemar Huerta
Medina, Flaco Jimenez, Doug Sham i Augie Meyers. Texas Tornados és la reunió de
quatre monstres del tex mex amb carreres paral·leles brillants. Freddy Fender
(Sant Benet, Texas 4 de juny del 1937 - Corpus Christi, Texas, 14 d octubre de
2006) crec que no necessita presentació i en el programa ja ho hem escoltat en
diverses ocasions, el mateix passa amb Flaco Jimenez (San Antonio, Texas, 11
març de 1939), considerat un dels millors 
acordionistes del món i una figura
clau del tex-mex i al qual també hem escoltat en diverses ocasions a Un Toc de
Rock, al costat de Doug Sham, de nom complet Douglas Wayne Sahm, nascut a San
Antonio, Texas, el 6 de novembre de 1941 i que va morir a Taos, Nou Mèxic, el
18 de novembre de 1999, va ser el fundador del grup Sir Douglas Quintet, on
també militava el quart membre fundador dels Texas Tornados Augie Meyers,
nascut el 31 maig 1940 a
Sant Antonio i que anteriorment havia format part de la Allman Brothers
Band i acompanyat a Bob Dylan. La veritat és que els quatre músics també van
formar part de la veritable gran superbanda del tex-mex, els Super Seven als
que vam escoltar la passada temporada.
acordionistes del món i una figura
clau del tex-mex i al qual també hem escoltat en diverses ocasions a Un Toc de
Rock, al costat de Doug Sham, de nom complet Douglas Wayne Sahm, nascut a San
Antonio, Texas, el 6 de novembre de 1941 i que va morir a Taos, Nou Mèxic, el
18 de novembre de 1999, va ser el fundador del grup Sir Douglas Quintet, on
també militava el quart membre fundador dels Texas Tornados Augie Meyers,
nascut el 31 maig 1940 a
Sant Antonio i que anteriorment havia format part de la Allman Brothers
Band i acompanyat a Bob Dylan. La veritat és que els quatre músics també van
formar part de la veritable gran superbanda del tex-mex, els Super Seven als
que vam escoltar la passada temporada.
Ben Watt – Hendra 2014
El que va ser component del duet britànic Everything But The
Girl, al costat de la guitarrista Tracey Thorn, una formació històrica de la
música al Regne Unit que es van desfer fa 15 anys, va treure l'any passat,
concretament el 14 d'abril, un nou treball en solitari, el seu segon àlbum, que
és una tota una mostra de qualitat musical i com a demostració escoltarem
aquest tema que dóna títol al disc, una cançó plena de bones harmonies digna de
compartir a Un Toc de Rock, de fet en propers programes escoltarem més cançons
d'aquest àlbum, en el qual han col·laborat Bernard Butler que és guitarrista
del grup Suede i David Gilmour i en el qual totes les cançons han estat
escrites pel propi Ben Watt. De nom complet Benjamin Brian Thomas Watt, el
cantant, compositor i DJ, va néixer a Marylebone, Londres, el 6 de desembre del
1962. L'any
1982 va crear Everything But The Girl, un grup considerat per molts com una
banda de culte i van estar en actiu fins al 2000. 
El
cantant, compositor i DJ Ben Watt, a sota portades de discos
Electric
Light Orchestra – Don’t walk away 1980
La
Electric Light Orchestra, liderada pel cantant i guitarra
Jeff Lynne, van composar i interpretar l’any 1980 la banda sonora de la
pel·lícula "Xanadu", protagonitzada per Olivia Newton-John, junt a
Gene Kelly i Michael Beck. Val a dir que Olivia Newton-John també va cantar
cinc de les cançons. Aquest tema us l'he extret d'aquesta bona banda sonora.
"Xanadu", un àlbum que va aconseguir la sinquena posició als Estats
Units i també al Regne Unit, on va ser doble disc de platí i va arrivar a número 1 a Austràlia. La ELO es va crear a Birmigham
l’any 1970 i estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne. Amb aquesta
bona banda anglesa que avui escoltarem, va passar una cosa curiosa. Es van
convertir en un dels grups amb més vendes en la indústria de la música anglesa.
De 1972 a
1986, la ELO va
treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i
que tots ells es van col·locar dins del Top 40, consten en la història de
Billboard per no haver aconseguit mai un 
número 1. No obstant això han venut
més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia
dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra
Jeff Lynne. Us vaig dir la passada temporada que explicaria que significa el logotip de la ELO, aquesta mena de nau
espaial que no és tal. Va ser mostrat per primera vegada al "A New World
Record". El disseny està basat en un jukebox Wurlitzer de 1946 del model
4008. S'ha inclòs a la portada de diversos discos del grup variant les formes.
Va ser a la portada de "Out of the Blue" quan es va convertir en una
estació espaial, la imatge que es consolidaria com a senyal d'identitat de la ELO. A
"Discovery" va ser transformat una altra vegada convertin-se en la
nau que tots o casi tots, recordem.
Brandon
Flowers – The way it’s alway been 2015
Des de l’àlbum “The Desired Effect” que Brandon Flowers, el
que va ser cantant del grup The Killers, va publicar el 18 de maig d'aquest
any, us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock aquest tema "La
forma en què ha estat tots els dies" que tanca el disc produït per Ariel
Rechstadt i que va començar a gravar-se en els estudis Battle Born que The
Killers tenen a Las Vegas, tot i que es va acabar en els estudis Heavy Duty i
en els Vox de Los Angeles. Brandon
Flowers ha comptat amb les col·laboracions de Kenny Aronoff, Ron Francis Blake,
Ethan Farmer, Bruce Hornsby, Tony Levin, Angel Deradoorian de The Dirty
Projectors i Joey Waronker. Aquest és el segon àlbum del cantant
nord-americà, nascut a Las Vegas, Nevada, el 21 de juny del 1981. Inicialment
va 
formar part del grup Blush Response, però va ser expulsat a l'any 2001 quan
es va negar a traslladar-se amb la resta dels seus companys a Los Angeles, ell
va decidir quedar-se a Las Vegas i va respondre a un anunci del guitarrista
Dave Keuning demanant un cantant i juntament a Mark Stoermer (baix) i Ronnie
Vannucci (bateria), va sorgir The Killers. El 29 d'abril del 2010 a la pàgina web de The
Killers, Brandon Flowes va anunciar que iniciava una carrera en solitari, sense
abandonar totalment al grup. Va debutar amb "Flamingo" que es va
publicar el 14 de setembre de l'any 2010.
Elvis Costello – She 1999
En moltes ocasions el cinema ha pres cançons clàssiques i
les ha recuperat pujant-l’es als llocs més alts de les llistes, temes com
aquest que us porto ara per tancar Un Toc de Rock per avui i des de la banda
sonora del film "Notting Hill", una comèdia romàntica dirigida per
Roger Michell l'any 1999 i que van protagonitzar Julia Roberts i Hugh Grant, us
porto aquesta bella cançó d'amor on el britànic Elvis Costello, de veritable
nom Declan Patrick MacManus (25 d'agost de 1954), radicat als Estats Units i
casat des de maig del 2003 amb la cantant de jazz nord-americà Diana Krall, ens
parla de tot lo important que és "Ella" per a ell i del que sent en el
seu cor per "ella" encara que mai l'hi digui. La veritat és que
aquesta cançó he de 
dedicar-se-la a "Ella", és inevitable per que
Montse s’ho mereix tot i una miquera més, però també va per a totes les nenes
que escolteu el programa. Val a dir que fa un parell o tres de temporades vam
escoltar aquesta cançó amb la versió que van fer els Presuntos Implicados en
castellà. És clar que el tema tinc que reconeixer qie no era d’Elvis Costello,
és tracta d’una gran adaptació d'una composició de Charles Aznavour i Herbert Kretzmer
que el cantant francès d'origen armeni va gravar ja l’any 1974, tot i que en el seu moment no va ser un gran èxit. La veritat és que "Ella" ha estat molt versionada al
llarg dels anys i és que el tema, com comprobareu, val la pena. 
La dita amb la què acabaré el programa d'avui se li
atribueix al mític centaure Quirón, un pensador i mestre, personatge de la
mitologia grega del qual es diu que va manifestar:
“La història és solament la crònica d'una llarga guerra”
Acaba aquí el segon programa de la Désena Temporada
d’Un Toc de Rock, però no us deixo sols, us quedeu amb la bona companyia de
totes aquelles emissores per les que el programa surt a les ones per la ràdio,
o internet si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga.
Ara tancaré la barraqueta, jo sóc Mario Prades, a reveure.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario