Es va començar Un Toc de Rock fa deu anys i la veritat,
encara que soni a tòpic, sembla que va ser ahir quan vaig iniciar aquest
recorregut per la història de la música dels últims cent anys, on a més de la
pròpia música, compartim vivències, records, nostàlgia i també esperança,
embolicat tot amb molta informació. Avui i per començar aquesta Desena
Temporada, comptarem amb una bona banda sonora en la què sonaran Bars, Nina,
Nacha Pop, Burning, Ana Belén, Manolo Galván, Kansas, Los Burros i uns quants
més. Per això i des de totes les emissores per les quals el programa surt a
l'aire dues vegades per setmana o des d'Internet si te'l descàrregues a través
del blog o al Facebook de Montse Aliaga que seguirà coordinant Els Amics d'Un
Toc de Rock, iniciarem el viatge escoltant l'amic Lorenzo Santamaría que ens
parlarà de John Lennon. Sóc Mario Prades i aixecaré la barraqueta dient com és
habitual allò de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Lorenzo Santamaría – Pobre Beatle John 1996
Aquesta cançó amb la que comencem el viatge als records
musicals, va ser una composició de Carlos Segarra que també va ser el productor
de l'àlbum, per a Lorenzo Santamaría i en ella ens parlen del recordat John
Lennon, un mite del rock que va ser assassinat a les portes de casa seva, enfront
de l'Edifici Dakota, on vivia, i amb la seva dona Yoko Ono davant seu. Va ser el
8 de desembre de 1980. Es va incloure en el disc “Corazón de rock and roll” i
aquesta és una de les millors cançons del CD que va publicar el segell Divucsa.
Recordo que Llorenç i jo vem coincidir en les oficines de Divucsa, al Passeig
de Carles I de Barcelona quan em van entregar el CD promocional, aprofitant la
circumstància ens vem anar a un bar que hi havia una mica més enllà de la
cantonada i prenent un cafè vaig entrevistar-lo per al Diari de Tarragona. El
seu veritable nom és Llorenç Roselló Horrach i va néixer a la població
mallorquina de Santa Maria del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom
artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-se en solitari
a principis dels 70. L’any 1965 va formar la seva primera banda a la qual 
va
anomenar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos (a la foto),
fins arribar als Z-66. Encara que l'amic Llorenç sempre va ser un impenitent
rockanroler, inicialment la seva carrera i a instancies de la seva casa de
discos, va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui no pot
deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me
olvides”, “Por ese amor”, “Rosy” o “El último beso", però no hem
d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría com "Quise ser una estrella
de rock and roll", "Blue jeans" i un dels seus millors discos,
el CD "Corazón de rock and roll", del que os he extret aquesta cançó
que escoltem ara i on recordan al malaurat John Lennon.
Bars – Temps perdut 1991/2000
Avui dia el català està completament integrat en el món del
rock, encara que la producció es limita en la majoria dels casos al nostre mercat interior. En aquest primer programa anem a escoltar a una de les grans bandes de
rock en català, llastimosament grans oblidats. Amb 7 o 8 discos a l'esquena i
més de 20 anys de trajectòria, Bars son un dels millors grups de rock-blues
dins de les nostre terres catalanes, tot i que des de fa temps semblen oblidats
per les noves generacions. Aquesta cançó està inclusa originalmente dins del LP
“Mala idea” publicat per DiscMedi l’any 1991. Bars seguiexen en actiu i son
actualment i despres de cambis constants a la formació, Montse Llaràs (veu) i
Tony Moya (baix), els únics que queden dels antics components, junt a Josep
Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. En las seves
gravacions hi han col·laborat en diverses ocasions Toni Saigi “Chupi” (piano,
órga i veus) i Cristo 
Fontecilla (veus, guitarres, saxo i percussió) que per
cert, van ser també productor d’alguns dels seus discos. Avui Bars estan
gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot ser no volen
recordar que van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb
qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant
va apartar als Bars dels escenaris en masses ocasions. Aquesta cançó que escoltem
ara us la he extret del seu recopilatori “Quan ens veiem - Selecció de cançons”
que DiscMedi va editar l’any 2000.
M-Clan – Maggie despierta 2001
Aquest són els murcians M-Clan, la banda liderada pel
cantant i compositor Carlos Tarque, nascut a Santiago de Xile l'any 1969 que va
gravar al capdavant del seu grup aquest tema, una bona versió en castellà del
clàssic de Rod Stewart. Aquesta cançó va ser un dels quatre singles que es van
extreure de l'àlbum “Sin enchufe” que M-Clan van gravar en directe en un
concert que es va celebrar el 23 de novembre de 2000 en els Estudis El Álamo,
amb temes recuperats dels seus discos anteriors i vuit cançons noves. L'àlbum
es va publicar el 26 de gener de 2001. Va ser l'últim disc en què va intervenir
el guitarra Santiago Campillo, cofundador al costat de Carlos Tarque de M-Clan
i que després s’en va anar a Los Rebeldes. El trencament de relacions entre
tots dos músics sembla ser que va ser traumàtica i van acabar en els tribunals
pels drets sobre el nom del grup. En la gravació i al costat de Carlos Tarque i
Santiago 
Campillo trobem a Ricardo Ruipérez (guitarra), Juan Antonio Otero
(bateria) i Pascual Saura (baix), però també van col·laborar Juan Carles
Armero, Luis Prado, Mavi Díaz, Belén Guerra, Gisela Ruiz, Eva Cortés, Momo
Cortés, Chemin Santillanes, Arturo Santillanes, Julio Montalvo, Eduardo Ortega
i Begoña Larrañaga. Per cert, Carlos Tarque va liderar fins a finals del
2008 un grup anomenat Rollers, amb els que realitzava versions de grups mítics
del rock com The Band, Status Quo, Paul Weller, The Georgia Satellites, etc.
Després va seguir un altre vegada amb M-Clan, resolts els problemes legals de
la banda.
Burning – Una noche sin ti 2008
En aquest recorregut musical pels últims cent anys
recordarem a noms que van formar part de la història musical com Asfalto o
Burning, possiblement les millors bandes de rock sorgides a Madrid, avui us
porto als primers d'ells. Escoltarem una cançó que ens parla de quant solitària
pot resultar una nit sense tenir al costat a la persona estimada, realitzant un
recorregut pel panorama musical dels setanta, parlant d'Eric Burdon i els
Rolling Stones. Des del àlbum "Desnudo en el Joy" editat per Burning
l'any 2008, us he extret aquest tema, tot un clàssic en la discografia de
Burning ara en format acústic. El que resulta si més no interesant en aquesta
gravació, és el fet de que el pes de la cançó podem dir que recau sobre les
veus del públic que poc a poc prenen el protagonisme. Com us he dit abans, al
costat de Asfalto i en la meva modesta opinió, ambdues són les millors bandes
de rock espanyoles dels setanta i part dels vuitanta. "Desnudo en el
Joy" recull un dels concerts que Burning van realitzar durant la gira
"Dulces dieciseis" que va ser acústica. En el doble CD es va recollir
el concert que Burning van fer a la sala Joy Eslava de Madrid l'1 de juny de
2006. El doble compacte, presentat en edició de luxe, recollia 21 temes, la
versió en DVD i el documental "Burning bajo cero" amb el making of
del concert i el nou 
videoclip de “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como
éste?”. En el concert i la grabació va intervenir el saxofonista Maykol Slingluf
que ja va col·laborar amb Burning en els seus principis, a més de Quique
González, els nois de Pereza i Rafa Aguilar. Avui dels originals Burning només
queda Johnny Cifuentes, els altres es van anar quedant pel camí. Es van crear
l’any 1974 i eren José Casas, conegut com Pepe Risi (guitarra), Antonio Martín
al que li deien Toño (voz), Johnny Cifuentes (teclats), Enrique Pérez (baix) i
Ernesto Estepa al que es conexía com Tito (bateria). Des de 1997 Burning són
Johnny Cifuentes (veu, teclats i piano), Carlos Saved (baix), Edu Pinilla
(guitarra) i Kacho Casal (bateria). Per cert i això és tota una curiositat, un
9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño Martín (1987) i Pepe Risi
(1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deiem, amb deu
anys entre un i l'altre. Coses per l’Iker Jimenez?
Manolo Galván – Hijo de ramera
A Un Toc de Rock tindrem cançons que van entrar en la
història del rock per molt diverses raons i si ens remuntem a la dictadura
franquista, trobem moltes que van ser marcades per la censura, la majoria de
les vegades per raons completament absurdes. Una d'aquestes cançons que van
patir la censura va ser “Hijo de Ramera” que és posiblement la millor cançó en
la carrera del cantant i compositor Manolo Galván, nascut a Alacant,
concretamente a Crevillente, el 13 de març de 1946 i que en els seixanta va ser
líder de Los Gritos, aquells que van guanyar el Festival de Benidorn l’any 1968
amb “La vida sigue igual” i que després es van reconvertir en La Zarzamora fins que ell
va llantar-se en solitari. Quan Manolo Galván va compondre i gravar aquesta
peça que escoltem avui al programa, la discogràfica no va tenir els pebrots de
presentar-la a la censura i al final resulta que van tenir raó i van haver de
canviar-li el títol perquè fos acceptada. La van anomenar "Hoy no me
levanto" i així es va publicar. A l’Argentina Manolo Galván va tornar a
gravar la cançó, amb arranjaments
musicals més agressius i aquesta
vegada amb el títol original "Hijo de ramera" i que és la
versió que escoltem avui a Un Toc de Rock. La veritat és que es 
tracta d’una
lletra que posa la pell de gallina. Un nen preguntant-li a la seva mare perquè
Pedro "el del alcalde" a l'escola li va dir "Hijo de
ramera" i la jove mare explicant-li al seu fill que es va tractar d'una
violació a càrrec de los señoritos del lugar i dient-li al seu fill que “…de
aquel salvaje acto lleno de horror y violencia, naciste tu mi buen niño para
aliviar mi tristeza" i que aquell acte cruel i salvatge no va ser per la
seva voluntat “No me entregué, fue a la fuerza”. El que ens resulta curios es
que a Espanya la lletra passes la censura i el títol, pero una sola paraula,
no. Finalment Manolo Galván, desenganyat de la música a Espanya, de les
emisores de radio-fórmula i els censors, s’en va anar cap a l'Argentina, on va
triomfar plenament estant en actiu fins fa pocs anys en què va anunciar la seva
retirada. Va morir a Bella Vista, Argentina, el 15 de mayo de l’any 2013.
La Unión
– Dónde estabais 1991
Una de les bandes que s'han sabut mantenir en un relatiu
nivell de popularitat, encara que no és que s'hagin prodigat massa en els seus
treballs discogràfics, són La
Unión. Aquest tema que us he extret de l'àlbum "4 x
4", possiblement el millor disc en la carrera de La Unión i que van editar l'any
1991, es titula realment "Dónde estabais (en los malos tiempos)". La
veritat és que La Unión
són un bon grup que segueix a l'ombra de "Lobo hombre en París", el
seu primer maxi single i el gran èxit en la carrera del grup madrileny als
quals va posar el llistó molt alt, potser massa alt i encara que al meu parer
aquest disc és un dels seus millors treballs, ple de qualitat i es va vendre
esplèndidament, va ser Disc de Platí, no ha estat prou reconegut com l'àlbum
"4 x 4" es mereix. De fet i per promocionar la gira corresponent, es
va publicar un Mini-LP amb algunes cançons del disc gravades en directe i que
no es va posar a la venda, 
va ser una edició usada per a promoció en mitjans de
comunicació selectius, jo tinc una d'aquestes còpies que em van enviar i en
ella les calcetes de la noia de la portada havien desaparegut, però no us
penseu que mostrava el culet, res d'això, simplement se les havien esborrat. La Unión eren inicialment Rafa
Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que els va
déixar per incorporar-se com ejecutiu al segell Wea. El seu primer hit va ser
"Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano i sobre una obra
de Boris Vian. La Unión
han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de
diamant per la seva carrera discogràfica.
Nacha Pop – La chica de ayer 1980
Aquesta és una cançó que forma part de la història del rock
espanyol per mèrits propis i va ser composada per Antonio Vega l’any 1977, quan
es trobava fent la mili a Valencia. Està considerada com la cançó més
representativa del pop español dels 80 i la més important. Ara recordarem a Un
Toc de Rock al cantant, guitarra i compositor Antonio Vega i escoltarem la seva
millor creació musical. “La chica de ayer” que va ser el gran hit en la carrera de
Nacha Pop, un grup que es van crear l’any 1978 en desfer-se Uhu Helicopter i en
aquells moments Nacha Pop eren Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a
les guitarres i veu, al costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la
bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums
d'estudi i un en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any
2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se a la gira de la que us parlava abans i
que veient el deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava patètica.
Antonio Vega va néixer a Madrid i va
morir a Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser
una cançó que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a
l’any 1980 i que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna,
la producció va estar a càrrec de Teddy Bautista, el que va ser polémic
president del SGAE i 
que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara
sona per a vosaltres a Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del SGAE,
la auditoria i les acusacions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més
del tema, la veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot
i “correr el estupido velo”, inclus des de el govern del país. El SGAE te nou
president, el gallec Antón Reixa que va ser componenet de Os Resentidos. Tornem
a la cançó, ara dues curiositats, el grup nord-americà Gigolo Aunts va gravar
aquest tema, adaptant la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from
Yesterday” i l’altre es que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlan
d’un garito de Madrid conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs
Johnny Cifuentes, actual líder dels Burning, va ser puntxadiscos en aquell
mític local madrileny.
Nina – Tot queda enrera 1995
A Catalunya hem tingut i seguim tenint grans veus femenines.
Així mateix moltes van ser les cantants que van posar els seus ulls en el
mercat forà i van versionar cançons mítiques del rock gravant-l’es en la
llengua de Mossèn Cinto, una d'elles va ser Nina que inicialment va ser cantant
d'orquestras. Nina va militar a l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra
i Cors i també l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un,
Dos, tres" i es llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en el
Festival d'Eurovisió l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar" que
val a dir va ser tot un fracas. Nina va treure discos molt comercials fins que
es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country
amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un títul molt al-legoric i
que Nina va publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el
qual, entre d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i que era una
composició dels músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins i Vitor Martins, ja
l’hem escoltat a Un Toc de Rock en pasades temporades, pero jo ara us porto una
de les que 
millor van funcionar del CD, es tracte també d’una versió d’un gran
clásic dels Eagles “New kid in Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de
Els Pets. La producció d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i
Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son
Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria),
Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Nau Mercader
(pandereta) i Carme Canela als cors. Després per Nina va arribar una bona
carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan el seu paper a la serie
"Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on
va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el
"bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si,
el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres.
Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és
Anna Maria Agustí Flores i va néixer a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any
1966. Jo estic plenamente convençut que Nina, Laura Simó, Carme Canela i Mone,
son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem englobar dins
del jazz i el blues.
Alaska y Dinarama – Deseo carnal 1984
Un dels nóms més vinculats a la “movida madrileña” es el de
Alaska, a la que se la va considerar “La Musa”. El disc més venut en la carrera d'Olvido
Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal" al que aquesta
cançó que escoltarem ara donava títol. Alaska y Dinarama eren Alaska al costat
d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 a 1989. Es van crear
arran de les escissió d'Alaska i els Pegamoides. Alaska va ser l'icona femení
de la "movida madrileña" des de que va formar part de Kaka de Luxe.
Toti els va deixar en el 83 per anar a Parálisis Permanente, al costat
d'Eduardo que va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de
1983. "Deseo carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut
més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries.
Carlos Berlanga que va néixer a Madrid, 11 d'agost de 1959, va morir el 5 de
juny del 2002, a
causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat 
quatre discos en
solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a Alaska, però
sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada
l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa
que em van ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura colegial que avui
gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, la cantant
no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar
compte i em va cridar amb el que em va donar l'excusa per aixacarme i apartarme
d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: Te
has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que habiendo el
fotografo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?
Ana Belén – El hombre del piano 1980
Per descomptat, de l'altiplà també ens han arribat grans
veus femenines, moltes es troben reflectides amb lletres d'or a la Història de la Música, una d'elles és la
cantant i actriu Ana Belén, una esplèndida dona que ha sabut envellir i els
anys han estat molt generosos amb ella, sent avui dia una dona tan bella o més
que en la seva joventut. Ana Belén i el seu marit Víctor Manuel formen part
així mateix de la història de la transició a la democràcia. És curiós, però
encara avui molts afirmen que "L'home del piano" és un tema d'Ana
Belén o de Víctor Manuel i això és un greu error ja que va ser el gran hit en
la carrera del pianista i cantant nord-americà Billy Joel que va ser l'autor. És clar que també va
ser un gran èxit, aquí a 
Espanya i Sud-América, la versió que va realitzar
Maria del Pilar Cuesta Acosta (Madrid, 27 de maig de 1951), a la que coneixem
com Ana Belén i que va començar les relacions amb al seu marit Víctor Manuel en
el rodatge de la pel·lícula "Morbo" de Gonzalo Suárez, l’any 1971 o
pot ser era al 72, no ho tinc masa clar. Al cinema va debutar a "Zampo y yo" quan era una cria i
ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu amb la de cantant, en la què
ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres artistes com Serrat, Miguel
Ríos, Sabina, el seu marit Víctor Manuel i molts altres. L’any 1980 Ana Belén
va editar el disc “Con las manos llenas”, en el qual s'incloïen els temes
"Què será" de Chico Buarque i "El hombre del piano" que
escoltem ara a Un Toc de Rock, les dues adaptacions van ser realitzadas per
Víctor Manuel i la veritat es que tenim que reconeixer que "El hombre del
piano" es convertiria en una de les millors cançons de la carrera d’Ana Belén.
Ricardo Arjona – Sin ti… sin mí 2008
Els cantants arribats de més enllà de l'oceà i d'arreu del
món tenen cabuda a Un Toc de Rock i avui marxarem per a això fins a Guatemala.
Aquesta cançó va ser el segon single que es va extreure de l'àlbum "5to piso"
del cantautor guatemalenc Ricardo Arjona i el single es va publicar el 29 de
setembre de 2008, abans de la sortida del disc gran que no es va editar fins el
18 de novembre, aconseguint el primer lloc del Billboard, havent superat
actualment el milió de còpies venudes, ha estat Disc de Platí i Or a Mèxic,
Estats Units, Espanya, Veneçuela, Colòmbia, Argentina, Guatemala, i altres
països. M'agrada la lletra d'aquesta cançó, encara que reconec que per moments
me evoca a Joaquín Sabina. Ens parla dels contrasts amb què ens podem trobar
quan mirem el món que ens envolta i molts absurds que tot i semblar una mica
impossible, sempre són preguntes curioses, sobre tot si estas sense ella. El
cantant guatemalenc Ricardo Arjona,
nascut a Jocotenango el 19 de gener de 1964, té una àmplia carrera de diverses
dècades, va començar l’any 1984 i ha escrit molt bones lletres. Un dels seus 
millors treballs és "Historias", un àlbum de l’any 1994, amb el qual
va aconseguir 27 discos de platí i dos de diamant. Per cert, un disc de Ricardo
Arjona que he escoltat i m’ha agradat es "Independiente", de l’any 2011, és un títol molt al·legòric ja
que és el primer àlbum que Ricardo Arjona va publicar pel seu compte,
finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per
crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. Si bé
Ricardo Arjona ja va treure un nou disc fa un parell d’anys i també un en
directe al 2013.
Kansas – Polvo en el viento 1977
Molts han estat els artistes estrangers de parla anglosaxona que han cantat en
castellà al llarg de la història, encara que en masses ocasions els
enregistraments no han arribat al mercat espanyol quedant-se al llatí
d'Amèrica. Anem a escoltar a Un Toc de Rock un dels millors temes del rock i és
diu que es la primera cançó que va incloure secció de corda, es a dir violins
en el seu contexte, dins del rock. Es clar que jo discrepo, aixó no es veritat,
els primers en fer-ho van ser el grup Flock a finals dels anys seixanta que
portaven un violí eléctric. Us porto ara a Kansas i el seu "Dust in the
wind", “Pols en el vent”, cantat en castellà, un tema inclòs en el cinquè
àlbum "Point of Know Return" que el grup nord americà Kansas va
publicar l’any 1977 i que va ser 4 vegades Disc de Platí, en anglès, és clar.
La cançó es va incloure a la banda sonora del film "Destino final 5"
i sona cada vegada que s'acosta una cosa dolenta, però també en altres
pel·lícules i videojocs. Aquesta us la he extrat d’un CD recopilatori editat
sols per el mercat llatí i titulat “Baladas en inglés cantadas en español”. En
la seva versió original en angles va
arribar al lloc 6 del Billboard, el 22 d'abril de 1978, encara que va ser
número 1 en gairebé tot el món. És una de les primeres peces 
acústiques de Kansas.
L'any 1984 es van desfer, però van tornar un any més tard i segueixen en actiu.
Originalment eren el baixista Dave Hope, el bateria Phil Ehart, a la guitarra
Kerry Livgren, al costat del cantant Lynn Meredith, els teclistes Don Montre i
Dan Wright i el saxofonista Larry Baker. Pel grup han passat altres músics com
Steve Morse, John Elefante, Robby Steinhardt, etc. En aquest tema van incloure
violins i això li donà aquest aire de genialitat que té. Entre les moltes
versions que s'han realitzat hi ha una molt destacable, cantada en castellà, a
càrrec de Bertín Osborne. És clar que per dir-ho podrieu tildar-me d’hortera,
pero si dieu aixó es que no heu escoltat la versió de Bertín que es genial. 
Los Burros – Disneylandia 1987
Acabarem el primer programa de la Desena Temporada
d'Un Toc de Rock amb una curiositat. Crec que pràcticament tots i totes,
recordeu a El Último de la
Fila. Escoltarem ara a Los Burros, un dels grups histórics
del rock fet a Catalunya i cantat en castellà, aixó si. primer van ser Los
Rápidos, després i amb l’incorporació de Quimi Portet que venia dels Kul de
Mandril, van arribar Los Burros i aquests es van reconvertir més tard a El
Último de la Fila. Aquest
tema que sona ara es del LP "Rebuznos de amor" i és l'única cançó de
l’època com Los Burros que El Último de la Fila tocava en els seus concerts, però
curiosament i si escolteu atentament, apreciareu que el “caracoleo” andalús en
la veu de Manolo García, tan característic de El Último de la Fila, aquí brilla per la seva
absència cosa que a mi sempre m’ha fet pensar, coneixent a Manolo i el seu
entorn, que és una postura per tindre un estil propi i comercial que ja van
crear en els 60 els sevillans Smash i en els 70 van consolidar Triana, tot i
que encara avui escoltem de tant en tant que el rock andalús és una creació de
El Último de la Fila. Tot
el que pot arriva a fer el 
marketing! Per què penseu que va deixar el grup
Quimi Portet? Estava fart de ser un fruit d'estadístiques i el resultat d'una
operació comercial amb discos i gires programades i estudiades per el seu fincionament
comercial, res més, això si, controlada per ells mateixos a través de la seva
empresa Can Produccions. Aquesta cançó es va incloure inicialment en el LP de
Los Burros "Rebuznos de amor" editat l'any 1983 i desprès es va
recollir en el doble "Los Burros" on s'incluïen els seus dos discos i
que es va publicar ja l'any 1987 en vinil, aquest i “Jamón de Burro”. De fet
val a dir que Manolo García va començar com cantant d’orquestes i el que millor
se li donava era cantà imitant a Camilo Sesto, sense cap acent andalús. A la
foto Mario Prades amb El Último de la
Fila.
Seguirem amb la tònica d'acabar el programa amb una bona
frase, algunes molt positives i esperançadores, altres completament
desafortunades com la d'avui que la va dir Felip d'Edimburg, marit de la reina
Isabel II:
"Tothom volia més temps lliure i ara
que estan a l'atur
es queixen"
La veritat és que va perdre una maravellosa ocasió
d’estar-se calladet.
Conclou per avui el primer programa d’aqiesta nova
temporada, deu anys compartin música i records des de Un Toc de Rock, però ara
us deixo amb bona companyia, la de totes les emissores per les que escoltes el
programa mitjançant el teu receptor de ràdio, o per la xarxa si t’el
descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara
tancaré la barraqueta.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario